dimecres, de juliol 26, 2006

JULIOL 2006 (SEGONA PART)

Més fotos d'aquest juliol ple de farres per Barcelona... Ja no hi haurà més sortides nocturnes aquest mes, car el pròxim cap de setmana viatjo a Madrid i d'allí cap a la Xina!!!



Acabem amb un depredador de la nit. Extremadament perillós en espais foscos i tancats.

dissabte, de juliol 22, 2006

WASHINGTON

Un dels moments culminants del Triangle de l’Est fou l’estada a la capital dels Estats Units. Abans d’arribar a Washington, però, vam passar per Baltimore, la ciutat més important de Maryland. Tot i que Baltimore no ha arribat mai al milió d’habitants, en el passat fou la segona ciutat més poblada dels Estats Units, només per sota de la primera capital, Filadèlfia. Baltimore és coneguda per ser la ciutat on l’advocat i poeta amateur Francis Scott Key va escriure el 1814 un poema-cançó titulat: The Star-spangled banner, o el què és el mateix, l’himne americà.

Informació sobre l’himne americà: una història certament apassionant. A principis del segle XIX, només els anglesos resistien heroicament l’opressió napoleònica. Després de l’extraordinària victòria d’Horace Nelson a Trafalgar, els anglesos eren amos i senyors dels mars. Una de les primeres mesures que van prendre fou controlar el comerç marítim d’arreu del món per tal d’ofegar Napoleó. Estúpidament, el president nord-americà James Madison, molest pels constants atacs sobre els vaixells comercials americans, va declarar la guerra als anglesos el 1812. Tot i que els americans començaven a ser una potència militar, la Royal Navy era tan poderosa que va bloquejar la totalitat dels ports americans i va impedir qualsevol comerç entre americans i europeus. Els americans van reaccionar astutament. Si per mar no podien, atacarien per terra. L’objectiu: el Canadà. Però els anglesos van resistir heroicament i fins i tot van contraatacar envaint –per primera i última vegada en la història- els Estats Units. Al 1814, els britànics van atacar i cremar Washington. La capital dels Estats Units encara era una ciutat “en vies de construcció” amb molt pocs habitants en aquells temps però l’impacte psicològic sobre els americans fou considerable. El següent objectiu era Baltimore, la segona ciutat més important del país. Durant aquests incidents, al setembre de 1814, el diplomàtic Francis Key fou detingut i empresonat pels anglesos, que poc després atacaren Baltimore. Però els americans van resistir i van capgirar el signe de la guerra. A trenc d’alba, amb els primers raigs de llum, Key va alçar la vista i va veure, des del seu calabós, com la bandera dels Estats Units onejava sobre el fort McHenry. Estava tan content i emocionat, que va escriure un poema que començava així

Oh, say can you see by the dawn's early light
What so proudly we hailed at the twilight's last gleaming

I acaba així

And the star-spangled banner in triumph shall wave
O'er the land of the free and the home of the brave!

Al desembre del 1814, els americans i els anglesos van firmar la pau i mai més van tornar les hostilitats entre les dues superpotències. El poema de Key, en canvi, perdurà més enllà de la guerra. Fou l’himne de l’U.S. Army durant el segle XIX però no fou fins al segle XX que fou oficialment l’himne dels Estats Units. Pel que fa al lema “In God we trust” (present en el poema de Key, si bé un xic diferent: And this be our motto: "In God is our trust.") sembla ser que fou adoptat a les monedes i bitllets americans durant la Guerra Civil (segona meitat del segle XIX).
A més de Baltimore, Washington també té a la vora un altre indret emblemàtic pels americans: el mític cementiri d’Arlington (a l'Estat de Virgínia), on hi ha enterrats la major part dels patriotes americans. Fixeu-vos en el detall (teòric) de les tombes homogènies. Els protestants, a diferència dels catòlics, no creuen en els mausoleus ni en les grans tombes, sinó que consideren que davant de Déu tots som iguals i que serà per les nostres accions i no pels nostres béns que serem jutjats. D’aquesta manera, en principi comparteixen espai generals i soldats rasos, sense distinció de rang, sexe o raça (teòricament... ja m’agradaria comprovar-ho...).

En canvi, els Kennedy, que són catòlics, tenen tombes diferenciades... Enterrats a Arlington tots ells (tot i que la immensa majoria no ha lluitat mai en una guerra!!!) en un espai absolutament privilegiat, els Kennedy són la monarquia americana.

Una de les meves fotos preferides, per bé que en el blog no es pot apreciar gaire bé. Es tracta del famós homenatge als marines americans. L’escena és verídica, i correspon a la Segona Guerra Mundial, en concret, a la primera conquesta seriosa en territori japonès, a l'illot d'Iwo Jima, al febrer del 1945. La imatge fou immortalitzada per Joe Rosenthal. Els americans la consideren the most reproduced photograph in the history of photography. La meitat dels protagonistes de la foto van morir en combat pocs dies després de ser immortalitzats.

Ja era tard quan vam arribar a la capital dels Estats Units. En una jornada havíem recorregut més de 600 km. Dels grans llacs a Washington. L'hotel estava a Georgetown, actualment un barri més de Washington, tot i que als segles XVIII i XIX fou una ciutat independent. De fet, Georgetown era una ciutat abans que Washington existís. No fou fins a finals del segle XIX que s’uní a la capital dels Estats Units. Per tant, que ningú s’equivoqui, el nom de Georgetown NO és de cap manera un tribut al primer president dels Estats Units. El nom de Georgetown bé podria ser en honor al rei George d’Anglaterra o bé als seus dos fundadors, que també es deien George, o potser en honor a totes dues coses.

L'endemà, ens esperava Washington DC, la ciutat que honora els patriotes americans.

Washington DC, la capital dels Estats Units, és sens dubte una de les ciutats més emblemàtiques que he visitat mai. Fou la primera ciutat moderna dissenyada simplement per ser la capital d’un país. En conseqüència, es tracta d’una ciutat molt especial i molt peculiar, amb grans avingudes i monuments, amb pocs pisos o edificis per a residents. Pel que fa a l’estil arquitectònic, Washington és la ciutat americana que més pretén assemblar-se, arquitectònicament parlant, a una capital europea. No en va, Washington fou projectada per un arquitecte francès a finals del segle XVIII, de manera que, per increïble que sembli, la París monumental que tots coneixem és posterior a la capital dels Estats Units. Però, no cal ni dir-ho, la grandeur de Washington és més que discutible. Hi falta caràcter, edificis antics, una catedral ancestral, restes del passat esplendorós, no sé, quelcom que l’acabi de definir. Washington és un conjunt immens d’avingudes i monuments sense gaire caràcter o sentit. Tot i això, no deixa de ser interessant veure certs punts emblemàtics com són la Casa Blanca (“me la imaginava més gran”), el Capitoli (brutal), els monuments als presidents més emblemàtics (Lincoln, Jefferson, Kennedy...), els fabulosos museus de la capital dels Estats Units (només comparables als de Nova York i Londres) o els monuments als caiguts a la Guerra de Corea i el Vietnam (molt dur aquest últim car hi ha un conjunt de parets on hi ha gravats tots els morts i desapareguts. Quan els morts són anònims tot és més relatiu, però us asseguro que després de contemplar metres i metres de parets, amb més de 50.000 noms, entre ells pares, fills i germans, alguns més joves que els nostres pares, i veure famílies senceres que dels seus familiars només els queda una puta paret, les llàgrimes t’inunden la cara).

Informació de Washington DC: la primera part del seu nom la deu al primer president dels Estats Units d’Amèrica: George Washington, mentre que la segona, es deu a les inicials de District of Columbia. Les lletres DC són molt importants ja que Washington a seques és un Estat del nord oest dels Estats Units. Washington ciutat és molt petita. Amb prou feines té mig milió d’habitants, ara bé, l’àrea metropolitana, és a dir, el districte de Columbia (enmig els Estats de Maryland i Virgínia), té tants habitants com l’àrea metroplitana de Barcelona. Actualment l’àrea metropolitana de Washington toca la de Baltimore. Juntes, les dues àrees metropolitanes sumen més de 6 milions de persones.

L’imponent U.S Capitol, o el què és el mateix, la seu del Congrés del govern federal dels Estats Units d’Amèrica. Francament, poques coses construccions m’han impressionat tant.

Una de les coses que més m’agrada dels Estats Units és que hi ha indrets que no hi has estat mai però que quan hi ets és com si els coneguessis de tota la vida, com per exemple els jardins de la foto, immortalitzats, entre d’altres, per la pel·lícula Forrest Gump.

In this temple,
as in the hearts of the people
of whom he saved the Union,
the Memory of Abraham Lincoln
is enshrined for ever.

El Jefferson Memorial. Thomas Jefferson és tot un símbol als Estats Units. Fou el tercer president dels Estats Units (va ampliar el país comprant Lousiana a França) i possiblement l’únic home culte que ha manat el país. No en va, Jefferson fou, entre altres coses, advocat, polític teòric, matemàtic, arqueòleg, arquitecte, inventor, paleontòleg, autor de la Declaració de Drets de Virgínia (1776) i un dels tres pares de la Independència (els altres dos són Washington i Adams, i hi hauria un quart –que no va ser president, Benjamin Franklyn). És contradictori però cert: Jefferson, un liberal que predicava la llibertat de culte i d’expressió, i també, la llibertat i la igualtat d’oportunitats entre tots els homes... tenia esclaus i concubines. Espectacular. Com va dir una vegada el capellà del poble del meu avi patern: “no es lo mismo predicar que dar trigo”. Inaudit. L’home que va aconseguir el primer estat modern on hom podia viure independentment de la seva religió, cultura o llengua, l’home que va crear l’únic indret del planeta on hi havia (i hi ha) llibertat d’expressió, tenia esclaus. És el costat fosc de Thomas Jefferson. Quan preparava la Declaració d’Independència, havia previst abolir l’esclavitud... però els Estats de Virgínia i Maryland s’hi van oposar de manera que a la Declaració original va quedar un hipòcrita “All Men are created equal”. Ara bé, la pregunta que es fa tothom és: si Jefferson realment estava en contra de l’esclavitud perquè va tenir esclaus durant tota la seva vida?

Ja per acabar amb Washington, algunes fotos del museu d’aeronàutica de Washington, sense cap mena de dubte, el millor del món en la seva categoria. Com a Londres, a Washington els museus són gratuïts. És una llàstima que a la capital americana m’hi estigués tant poc temps. Algun dia hi hauré de dedicar-li el temps necessari per poder gaudir de l’extensíssima oferta de museus, tot i que, ben mirat, a mi els museus d’art, l’holocaust, etc, me la porten fluixa.

Nota: a la segona foto es pot veure, a l’esquerra, una V2, l’arma de la venjança dels nazis, el primer coet o projectil propulsat de llarg abast que, si us hi fixeu, veureu que és idèntic al coet de Tíntin a la Lluna (òbviament Hergé va inspirar-se en el disseny de Werner Von Braun). I a la dreta i en posició horitzontal, es pot veure el famós míssil de creuer Tomahawk. Tot i que els Tomahawk són famosos per haver-se usat en massa durant la guerra del golf, el cert és que als anys 80 ja estaven desenvolupats.

diumenge, de juliol 16, 2006

JULIOL 2006 (primera part)

Res millor que unes quantes fotos per resumir les sortides nocturnes de principis de juliol. Fotos cortesia de la senyoreta Yanis i el professor Pingüí. Són les primeres i segur que no seran les últimes...






Ningú diria que els protagonistes d'aquestes dues fotos són un soci del Real Madrid i un soci del F.C. Barcelona...


Això és el què passa quan es beu... i això que les fotos no ensenyen les classes magistrals de ball de la nit. No cal ni dir-ho, al natural tots som més guapos. Per cert, les fotos fetes amb la càmara de la Yanis tenen millor qualitat (es veuen més grans) que les del Pingüí.





De noche todos los gatos son pardos... Sort que les fotos són fosques, oi Danelor? I encara més: us hi heu fixat que hi ha molts braços i moltes mans que no es veuen? XDDDDDD



El Príncep de Plataforma gaudint de la bona companyia a Danzatoria...


I per acabar aquest primer capítol de fotos estiuenques, un primer pla d'un ex-razzer.
En els pròxims capítols, el retrat del Ligre, fotos a Plataforma i molt més...

diumenge, de juliol 09, 2006

UN GRAN BLOG

QUINA GRAN NOTÍCIA!!!!

LORD FENEK HA DECIDIT CREAR UN BLOG. JA ERA HORA!!!

ÉS UN GRAN DIA PER LA CULTURA.

Haig de dir-vos que vaig estar a punt d'obrir un blog amb articles i dites cèlebres del gran Fenek. Doncs bé, ja no em caldrà. També ens haurem de posar les piles i preparar conjuntament el què ha de ser un dels millors posts de tots els temps: el mític viatget a Berlín l'any 2004.

F DE FENEK

Naturalment, el link estarà perpètuament al costat del meu blog de la NBA i el d'en Rittman. Of course.

diumenge, de juliol 02, 2006

USA - TRIANGLE DE L'EST

El Triangle de l’Est és un pack turístic que consisteix en una sèrie de visites pel nord-est dels Estats Units seguint un recorregut que pot assimilar-se al d’un triangle. Se sol partir de Nova York. El primer “costat” del triangle és Nova York-Niagara, al nord dels Estats Units, on s’aprofita per creuar la frontera i visitar també Toronto (a 150 km de la frontera, pertany a l’Estat d’Ontario, Canadà). El segon costat del triangle és Niagara-Washington, i el tercer costat és el Washington-Nova York (fent una parada a Philadelphia). La gràcia del Triangle de l’Est és triple: 1) en una setmaneta visites llocs tan emblemàtics com Niagara, Toronto, Washington i Philadelphia, 2) viatges en colla i guia, gaudint d’explicacions i fent amistats, i 3) viatges en autobús, de manera que travesses bona part del continent americà. Aquest tercer punt és el que fa que el Triangle de l’Est sigui un viatge tan atractiu. Estrictament parlant, la Costa Est bàsicament només la veus en el tercer costat del triangle, mentre que els altres dos veus zones interiors, incloent tot l’Estat de New York (primer el Downstate, que és on hi ha la zona metropolitana més famosa del món, i després l’Upstate que és on hi ha els grans llacs i uns paisatges naturals impressionants), típics pobles americans a Maryland i Pennsylvania, comunitats d’amishs, fàbriques americanes, la ciutat de Buffalo...

Niagara Falls. Imprescindible fer el tour en vaixell i/o helicòpter per fer-se una idea de la magnitud d’aquest espectacle natural.

Haig de dir que aquest viatge fou sensacional a tots els nivells, però especialment vull remarcar el fabulós ambient que es va crear dins de l’autobús del Triangle de l’Est. Destacaria el conductor i el guia (ambdós americans), dues parelles just married provinents del cinturó metroplità de Barcelona i dues famílies de Mexicans.

El conductor era en Bob, un excombatent del Vietnam, un americà autèntic, un home de l’interior, un defensor de les armes, l’ordre i la justícia. En definitiva, una persona admirable que no entenia com jo i el meu germà no ens volíem quedar a viure a Amèrica. Els motius eren obvis: 1) a Amèrica els enginyers viuen molt bé i els metges encara més, amb sous mensuals superiors als 20.000 dòlars!!! i 2) Amèrica té de tot i pot oferir-nos tot el què vulguem. Però jo li responia que Amèrica per mi no era un lloc per viure-hi sinó per passar-hi una temporada car li manca “caràcter” o trets identitaris que la defineixin. Per mi era impensable viure en un indret “sense passat” (llegiu castells, edat mitjana i edat antiga, èpica, poemes, literatura, mitologia...).

En Bob no parlava castellà però havia estat a Ejpaña i érem molts els que creiem que alguna cosa entenia. Tanmateix, cada cop que algun ejpañol o algun mexicà li comentava alguna cosa en la lengua del imperio, en Bob simplement responia “Cervezaaaa!!!”. També havia estat a altres països d’Europa i destacà Alemanya i Suïssa com a dos països millors que els seus estimats Estats Units.


Les cataractes del Niagara des de Canadà. Des del costat de Canadà hi ha les millors vistes. Sobretot des de l’Skylon, una torre de gairebé 200 metres d’altura coronada per un restaurant giratori. Des d’allí les vistes són espectaculars, no només perquè veus les cataractes sinó perquè també pots veure ciutats americanes i canadenques situades a desenes de quilòmetres (quan es fa fosc destaquen les llums de Toronto, situada a 150 km!). Per a més informació http://www.skylon.com/

L’Allan era el guia i un exemple de persona culte. Havia voltat per mig món i parlava extraordinàriament bé l’anglès (òbviament), el castellà (havia viscut a Buenos Aires), el francès (havia viscut a Lyon), l’italià (havia viscut a Florència) i força correcte el... català!!! Sí senyor!!! El paio havia estat a Barcelona, inicialment per aprendre castellà però també va aprendre una mica el català (involuntàriament). Senzillament extraordinari. Sincerament, no ho entenc. Conec a molts europeus universitaris, molts catalans i molts espanyols sobretot, i cap de tant cosmopolita com l’Allan. No serà que potser els únics analfabets són els europeus que es creuen superiors als americans?


Toronto, capital de l’Estat d’Ontario, és la ciutat més important i cosmopolita del Canadà. Se la sol considerar com la Nova York del Canadà perquè és el centre financer del país i per la seva varietat d’habitants (destaca la comunitat xinesa, una de les més grans d’Amèrica). A mi el què més em va agradar de Toronto és la pulcritud i netedat dels carrers i edificis. Poca cosa més es pot dir de la capital d’Ontario. A la foto edificis emblemàtics de Toronto. Destaca l’hotel Fermont, la magnífica construcció de pedra just per sobre el meu cap. Els Fermonts són una sèrie d’hotels luxosos repartits per Canadà. Solen estar en els millors llocs de cada zona, ja sigui com a “castells” perduts enmig de grans valls, ja sigui al bell mig de Toronto.

L’Allan no només era un gran coneixedor del seu país, Europa i Sud Amèrica, sinó que a més era un gran guia, un gran narrador d’anècdotes (“als Estats Units qualsevol imbecilitat pot ser denunciada i es poden rebre indemnitzacions per ximpleries, per això un no ha de buscar advocat sinó que l’advocat el troba a vostè”, “a l’esquerra metges amb poca feina” i passàvem pel costat d’un camp de golf, o bé, “a les grans ciutats els negres parlen un slang molt curiós; per ells els verbs només tenen una forma, l’infinitiu. Al Bronx la gent diu Well do”) i un home amb un gran sentit de l’humor i l’autocrítica (a Niagara, just passar la frontera amb Canadà ens ensenya un monument que commemorava una victòria militar: “els canadencs celebren i recorden la seva llibertat amb aquest monument. Què curiós oi? Els americans en canvi diem que tan sols preteníem alliberar-los de la tirania anglesa...” o “els pitjors elements no són ni els hispans ni els negres, sinó els homeless de raça blanca. Són gent que no respecta res ni ningú i que a sobre no accepten cap mena d’ajuda”).


La famosa Torre C.N de Toronto, la construcció més alta del món: 553 metres.

Pel que fa als passatgers, inoblidables els mexicans. No eren els típics mexicans pel que fa a aspecte i poder econòmic (eren Danelors de Mèxic XD), però sí que eren tan alegres i divertits com tots els seus compatriotes. Encara recordo el Valdemar (quin gran nom!) explicant acudits dins de l’autocar o el Azael Carlos (àlies Paquirrin perquè físicament era idèntic), un noiet de 15 anys capaç de devorar 100 cops més que l’Erris.


Philadelphia és una altra de les grans destinacions del Triangle de l’Est. Ubicada a l’Estat de Pennsylvania (capital Harrisburg), Filadelfia és una de les ciutats més antigues dels Estats Units. Fou la capital dels anglesos i de la Revolució de les colònies americanes així com el centre de la Declaració d’independència el 4 de juliol de 1776 (d’aquí el nom del famós equip de basquetball, els Philadelphia 76ers). Actualment, Filadèlfia és la ciutat més important de l’antiga Commonwealth of Pennsylvania, amb poc més de 1,5 milions d’habitants i més de 5 milions a l’àrea metropolitana.


La campana que va canviar el món el 8 de juliol de 1776. Aquell dia, des de la torre de l’edifici conegut com a Independence Hall, la Liberty Bell va cridar a tots els ciutadans perquè escoltessin la primera lectura pública de la Declaració d’independència. Espectacular la inscripció "Pregoneu Llibertat a la terra a tots els seus habitants" (naturalment és de la Bíblia).

La veritat és que la campana de la llibertat és super cutre (a Catalunya no es difícil trobar campanes més maques, més grans i més antigues...) però és clar, juntament amb el centre històric de Filadèlfia i Boston, és una de les poques coses centenàries que tenen els americans. Per a més inri, l’objecte en qüestió és originari d’Anglaterra, de manera que pels europeus no deixa de ser una bestiesa visitar una merda de campana anglesa.


I ja per acabar, les mítiques escales de Rocky!!! És aquí on sona la mítica música mentre Sylvester Stallone, àlies Rocky Balboa, s’entrena pujant i baixant mil vegades aquestes escales. L’edifici en qüestió és el Museu d’Art però fins i tot els americans l’anomenen popularment “l’edifici de Rocky” sobretot quan a mitjans dels vuitanta a algun il·luminat se li va ocórrer plantar una estàtua del boxejador. L’estàtua no va estar-hi gaire temps però el mal ja està fet. Pocs, molt pocs, saben que aquest edifici és en realitat el Museu d’Art de Philadelphia.


Pel que fa Washington, és una ciutat que requereix tot un capítol:

Washington