CAMPANIA

Al sud del Laci (Lazio en italià) romàn Campania, la regió italiana més meridional que un servidor hagi visitat al llarg de la seva vida. Campania és, des de fa anys, una regió molt poblada que viu tant de la indústria com de l’agricultura i el turisme. Napoli (Nàpols), ciutat amb passat català que encara conserva l’escut dels reis d’Aragó i Comtes de Barcelona en alguns dels seus monuments més emblemàtics, n’és la capital.

Com la majoria de regions d’Itàlia, Campania és un indret que qualsevol ésser humà amb un mínim de sensibilitat ha de visitar almenys un cop a la vida, ja sigui per admirar els seus tresors naturals (destaquen el Vesubi i la Costa Amalfitana), ja sigui per submergir-se en la rica història de la regió (Pompeia, Herculà, Nàpols, Caserta). No menys divertit resulta barrejar-se entre la població autòctona i comprovar com els tòpics del sud d’Itàlia són absolutament certs: gent humil que fa vida al carrer, la mamma cridant als nens, adults gesticulant, caos circulatori (a Campania els semàfors només són per als principiants), calor asfixiant... Quina diferència amb el nord d’Itàlia, infinitament més cool i senyorial!

La Caserta és una ciutat de la Campania, al nord de Nàpols, que només val la pena acostar-s'hi per visitar el seu Palau Reial. L'esplendorós palau, de 44.000 metres quadrats, fou construït durant el segle XVIII. És d'estil barroc racionalista i imita la fastuositat del mític palau de Versalles. No menys impressionants són els jardins i el parc adjacent al palau. Només els jardins de Versalles i els de Peterhof (Sant Petersburg) poden competir amb els jardins del Palau Reial de Caserta.


El palau reial fou dissenyat per ésser una residència reial que servís de seu cortesana i governamental del regne de Nàpols i Sicília, però al final tan sols serví de residència estiuenca de varis monarques d'aquest regne del sud d'Itàlia. El regne de Nàpols i Sicília havia estat creat l'any 1734 poc després del Primer Pacte de Família, acord d'aliança entre els regnes d'Espanya i França, ambdós governats per Borbons, que serví perquè els borbons recuperéssin Nàpols i Sicília, antics territoris espanyols perduts durant la Guerra de Successió. Si bé els borbons, en concret Felip V, recuperaren Nàpols i Sicília, s'acordà que els territoris italians formessin un regne independent. Aquest nou regne s'anomenà el Regne de Nàpols i Sicília. El primer monarca del nou regne fou el tercer fill de Felip V, el futur Carles III d'Espanya. Quan Carles passà a ser rei d'Espanya -el seu germà gran morí sense descendència-, hagué de cedir el regne de Nàpols i Sicília al seu tercer fill, anomenat Ferran. Abans, però, mentre havia estat rei de Nàpols i Sicília, Carles havia planificat construir el majestuós palau que, en els seus somnis, havia de ser el símbol del nou regne. Tanmateix, el fill de Carles, Ferran, es mostrà molt menys ambiciós que el seu pare, i tan sols utilitzà el palau com a residència estiuenca. I així fou com un palau colossal serví tan sols com a residència estiuenca de varis borbons fins als dies de l'unificació d'Itàlia (cap allà l'any 1860).

Pocs plaers poden comparar-se al de passejar (són molts els racons per perdre’s) tranquil·lament per Nàpols tot assaborint la cuina tradicional napolitana (pizza i pasta bàsicament). En canvi, conduir pels carrers de Nàpols és una experiència indescriptible només recomanable als amants de les emocions fortes. A banda dels napolitans i el seu particular caos circulatori i urbanístic, Napòls ofereix alguns monuments de bellesa singular, com el Castel dell’Ovo (Castell de l’ou), el Castel Nuovo, obra de l’arquitecte català Guillem Sagrera durant el domini catalano-aragonès (s. XV), el Palau Reial de Nàpols, etc., per no parlar dels centenars d’esglésies que té la ciutat. Es diu que enlloc més del món hi ha tantes esglésies com a Nàpols.

El Vesuvi és un volcà de 1277 metres que es troba a escassos quilòmetres de Nàpols. És tracta d’un volcà doblement emblemàtic, tant per la seva història (venerat per grecs i romans, és sobretot conegut per haver sepultat Pompeia i Herculà l’any 79 a causa d’una gran erupció) com pel fet de ser l’únic volcà actiu de l’Europa continental. Tanmateix, convé precisar el fet que actualment la única activitat que es contempla un cop s’assoleix el cim és l’erupció d’alguns vapors. La última gran erupció s’esdevení l’any 1944.

La primera vegada que vaig visitar Pompeia tenia tan sols 10 anyets. Pompeia fou una antiga ciutat romana que quedà sepultada per immenses capes de cendres arran d’una terrible erupció del Vesuvi l’any 79 després de Crist. Gràcies a això, Pompeia i les antigues ciutats de la zona -com Herculà- conserven nombrosos edificis i carrers gairebé intactes. Pompeia i Herculà no foren descobertes fins al segle XVIII.

A la península de Sorrento hi ha la bellíssima costa Amalfitana, una joia de la naturalesa que cap ésser mortal pot contemplar sense immutar-se. A més, també inclou una sèrie de municipis encantadors, com són Amalfi, Atrani, Positano, Praiano, Maiori i Ravello. No menys espectacular és el fet que ja en temps dels romans la costa Amilfatana era un destí turístic. Posteriorment, genis de la talla de Boccaccio i Richard Wagner van trobar la inspiració a la sempre evocadora costa Amalfitana.