dijous, de maig 29, 2008

L'ESTUPIDESA HUMANA

Carlo Maria Cipolla, (1922-2000) fue un historiador económico italiano. Nació en Pavía, y se graduó en la Universidad de esa misma ciudad en 1944, con una tesis sobre la historia de las explotaciones agrarias en el valle del Po.

A través de la historia económica, con un enfoque humanista de la misma, mostró un mayor interés en las causas que han provocado determinadas situaciones económicas y sociales a lo largo de la historia, que por hechos materiales y cifras concretas. Fue también conocido por sus artículos sobre la superpoblación y sus ensayos sobre la estupidez humana.

Cipolla exploró el controvertido tema de la estupidez formulando su famosa Teoría de la Estupidez, expresada por primera vez en su ingenioso panfleto de 1988 titulado Allegro ma non troppo.

En este escrito Cipolla desarrolla una visión de la gente estúpida como un grupo más poderoso que grandes organizaciones como la Mafia o el Complejo Militar Industrial, (MIC). El grupo de los estúpidos, sin reglamentaciones, líderes o manifiestos consigue ejercer un gran efecto con una coordinación increíble.

La estupidez y sus consecuencias sobre el progreso social se pueden resumir en cinco famosas leyes fundamentales:

Primera Ley Fundamental: Siempre e inevitablemente todos subestiman el número de individuos estúpidos en circulación. Esto impide que seamos capaces de cuantificar el número de estúpidos que circulan a nuestro alrededor ya que cualquier estimación por alta que sea, se quedará corta.

Segunda Ley Fundamental: La probabilidad de que cierta persona sea estúpida es independiente de cualquier otra característica de esa persona. No todos los humanos son iguales ya que unos son más estúpidos que otros. El grado de estupidez viene determinado genéticamente por la naturaleza pero no está asociado a ninguna otra característica de raza, sexo, nacionalidad o profesión. En otras palabras: cualquier individuo, por racional que nos parezca, puede comportarse en un momento determinado de forma estúpida y lo peor es que podría cogernos por sorpresa.

Tercera Ley Fundamental: una persona estúpida es aquella que causa pérdidas a otra persona o grupo de personas sin obtener ninguna ganancia para sí mismo e incluso incurriendo en pérdidas.
Carlo M. Cipolla clasifica a los seres humanos en cuatro tipos de personas:

Incautos: Aquellos cuyas acciones les causan un perjuicio a sí mismos, pero benefician a los demás.

Inteligentes: Aquellos cuyas acciones producen un beneficio para sí mismos, y simultáneamente también benefician a los demás.
Malvados: Aquellos cuyas acciones producen un beneficio para sí mismos, perjudicando a los demás.

Estúpidos: Aquellos cuyas acciones perjudican a otros, perjudicándose a la vez a sí mismos.

Cuarta Ley Fundamental: Las personas no estúpidas subestiman siempre el potencial nocivo de las personas estúpidas. Los estúpidos son peligrosos y funestos porque a las personas razonables les resulta difícil imaginar y entender un comportamiento estúpido. Una persona inteligente puede entender la lógica de un malvado. Las acciones de un malvado siguen un modelo de racionalidad. El malvado quiere obtener beneficios causando pérdidas a su prójimo. Ciertamente, esto no es justo, pero es racional, y siendo racional, puede preverse y, por tanto, uno puede preparar una oportuna defensa.Con una persona estúpida todo esto es absolutamente imposible. Tal y como está implícito en la Tercera Ley Fundamental, una criatura estúpida nos perseguirá sin razón, sin un plan preciso, en los momentos y lugares más improbables y más impensables. No existe modo racional de prever cuándo, cómo y por qué, una criatura estúpida llevará a cabo su ataque. Frente a un individuo estúpido uno está completamente desarmado. La persona inteligente sabe que es inteligente; el malvado es consciente de su perversión y el desgraciado incauto está penosamente imbuido del sentido de su propia candidez. Pero al contrario que todos estos personajes, el estúpido no sabe que es estúpido y esto contribuye en gran medida a dar mayor fuerza, incidencia y eficacia a su poder devastador.

Quinta Ley Fundamental: La persona estúpida es el tipo de persona más peligrosa que existe. El estúpido es mucho más peligroso que el malvado. Si todos los miembros de una sociedad fuesen malvados perfectos, la sociedad quedaría en una situación estancada pero no se producirían grandes desastres. Todo quedaría reducido a transferencias masivas de riqueza y bienestar. Pero cuando los estúpidos entran en acción las cosas cambian completamente. Las personas estúpidas ocasionan pérdidas a otras personas sin obtener ningún beneficio para ellas mismas y, por consiguiente, la sociedad entera se empobrece y entra en decadencia. Por el contrario una sociedad prosperará en la medida en que el porcentaje de individuos inteligentes que en ella reside sea capaz de controlar y mantener a raya a los estúpidos y, al mismo tiempo, producir para ellos mismos y para los otros miembros de la comunidad ganancias suficientes como para que el progreso sea un hecho.

Sería un grave error creer que el número de estúpidos es más elevado en una sociedad en decadencia que en una sociedad en ascenso. Ambas se ven aquejadas por el mismo porcentaje de estúpidos. La diferencia entre ambas sociedades reside en el hecho de que en la sociedad en declive los miembros estúpidos de la sociedad se vuelven más activos por la actuación permisiva de los otros miembros.

Conclusión:

Cualquier organización formada por una pluralidad de individuos debería componerse, en principio, de una fracción de incautos, malvados, inteligentes y estúpidos proporcional al de la sociedad en la que dicha organización se encuadra. De igual modo el hecho de que los responsables de dicha organización pertenezcan a una u otra categoría determinará en gran medida la capacidad de dicha organización para progresar o entrar en decadencia.

dimecres, de maig 21, 2008

LA CIUTAT ETERNA


2 posts dedicats a Roma

ROMA 2001 ------------------------ ROMA 2008

dissabte, de maig 17, 2008

ROMA 2008

El darrer pont de l’1 de maig el passí a Roma. Era la tercera vegada que visitava la Ciutat Eterna i la primera que ho feia en parella. Diuen que a la tercera va la vençuda. Espero que aquest no sigui el meu cas pel que fa a número de visites a la capital italiana...


Poques ciutats poden competir amb Roma, antiga capital de l’Imperi Romà i actualment capital d’Itàlia. Ubicada al centre de la península itàlica, a la vora del mític riu Tíber, a uns 20 km del mar mediterrani, la Ciutat Eterna representa millor que ningú el bressol de la nostra cultura. Agermanada amb París, amb qui comparteix el títol de ciutat de l’amor, Roma destaca tant per la seva bellesa monumental com pels petits racons que la fan única i especial. I és que a la Ciutat Eterna s’hi respira màgia i romanticisme a cabassos, ja sigui passejant pel centre històric, ja sigui contemplant les seves ancestrals runes, ja sigui admirant les múltiples obres d’art. No menys destacable són els plaers que poden proporcionar-nos les fabuloses galeries i botigues de la ciutat així com les mítiques pizzeries i trattories.

Com a punts foscos de Roma jo en destacaria tres. 1) els preus abusius dels hotels. La relació qualitat-preu de l’hostaleria és indignant. 2) un servei públic molt fluix. Roma només té dues línies de metro -l’excusa oficial són les runes que impossibiliten fer línies com Déu mana- amb uns horaris patètics -a les 22:30 h tanquen. Els taxis són molt cars i en cap cas de confiança. Només el servei de bussos se salva i bàsicament pel fet que “no cal pagar” (almenys els romans no solen fer-ho). Pel que fa al servei de trens que uneix l’estació de Termini amb l’aeroport Leonardo da Vinci de Fiumicino (a 32 km de Roma), és força fluix, tant per freqüències -cada 30 minuts- com per qualitat del servei -la puntualitat no ha estat mai una característica dels llatins. A favor del Leonardo Express hi ha el seu preu: tan sols 11 euros, una ganga si considerem la fortuna que pot costar-nos agafar un taxi. 3) finalment, el tercer punt negre de Roma és el caos i el desordre tant a la circulació -és clar que a mi aquest punt no m’afecta gens ni mica gràcies al meu pare, que des de ben petit m’ha inculcat una cultura de guerriller urbà que no utilitza mai els passos de zebra ni respecta els semàfors- com a l’organització de les cues i visites als monuments -les cues que es creen al Vaticà són deplorables, sobretot si tenim en compte que no costa gens muntar un cordó de seguretat.


El clima de Roma és clarament mediterrani, si bé una mica més extremat que el de Barcelona per no tenir el mar al costat. Pels amants del sol i la calor, Roma és una ciutat amb un clima ideal però pels que ens atabala la xafogor, el clima de Roma és massa càlid. Enguany vaig visitar Roma pel pont de l’1 de maig, i tot i ésser primavera, les temperatures foren excepcionalment altes fins al punt que els migdies eren gairebé insuportables. Però no em puc pas queixar: durant el dia el cel era d’un blau intens mancat de núvols que embellia encara més la ciutat, mentre que les nits, normalment fredes durant aquesta època de l’any, foren molt agradables.

El paviment típic del centre de Roma, format per rajoles negres, s’anomena sampietrini (plural de sampietrino). Ningú nega la seva utilitat en temps pretèrits quan l’enginyeria civil era molt limitada (els sampietrini s’adapten molt fàcilment a les irregularitats del terreny) i els carruatges eren els únics vehicles que hi circulaven, però la pura realitat és que actualment són una “tocada de collons”. Els sampietrini formen un conjunt irregular que resulta francament incòmode i molest per a passejar-hi, per no parlar de la contaminació acústica quan els cotxes hi passen per damunt, o del perill que suposa per a les motos.


Malauradament, l'esglesia Trinita dei Monti, com altres monuments destacats, estava en obres. Tanmateix, la bellesa de la famosa Piazza Spagna continuava sent digne de veure i sobretot viure-la, tant de dia, com de nit (vegeu video al final del post).


A l’extrem est del Fòrum Romà, hi ha l’imponent Coliseu, l’amfiteatre romà més gran del món. Amb capacitat per a més de 50.000 persones, el Coliseu era una obra mestre de l’enginyeria que permetia representar tota mena d’espectacles, des de les clàssiques lluites entre gladiadors i bèsties fins a recreacions de batalles històriques i combats navals. El Coliseu data de finals del segle I d.C i s’utilitzà com a amfiteatre fins al segle VI d.C. Durant l’Edat Mitjana i bona part de l’Edat Moderna, en canvi, el Coliseu fou usat com a cantera fins que l’Església de Roma el declarà santuari sagrat (pel fet que allí varis cristians foren martiritzats). Des d’aleshores, el Coliseu, o més ben dit, el què en queda, s’ha convertit en un símbol de la ciutat.


Tot i ser menys conegut que el Coliseu, el Panteó (paraula grega que significa “temple de tots els Déus”) és el monument romà que més bon estat de conservació presenta. A l’entrada, gravat en pedra, hom pot llegir-hi la següent inscripció: construït per Marcus Agrippa, fill de Luci, cònsol per tercera vegada (traducció lliure feta per un servidor). Amic i general del primer emperador de la història, Octavi Cèsar August, Marc Agripa és conegut per haver realitzat vàries obres al Camp de Mart durant la primera meitat del segle I d.C. Tanmateix, el panteó actual no és l’original sinó una reconstrucció feta un segle després.

Clica aqui per veure una magnífica panoràmica de l’interior del Panteó


La Fontana di Trevi és, segurament, la font més bella i famosa del món. Ubicada al cor de Roma, d’ençà d’una pel·lícula s’ha estès la bonica llegenda que afirma que si hom hi tira una moneda, no morirà sense haver tornat a Roma una vegada més.



El castell de Sant’Angello fotografiat des de l’autobús turístic. Després de tres dies de llargues caminades, al quart dia vam decidir agafar el bus turístic per gaudir de Roma des d’un altre punt de vista. Hi ha diferents autobusos turístics, diferents preus i diferents itineraris. Nosaltres, per comoditat i proximitat, vam agafar el bus turístic que surt de Termini. Per 16 euros vam poder fer una última ullada a la major part dels monuments i carrers més emblemàtics de Roma.

Acabem aquest post amb dos petits videos de bonus.



dimecres, de maig 14, 2008

EL VATICA

VATICA 2001


A dalt, la Plaça de Sant Pere, i a sota, 3 magnifiques instantanies de la Capella Sixtina.

diumenge, de maig 11, 2008

EL VATICA 2008

El dia 2 de maig de l’Any del Senyor de 2008 un servidor tornà gaudir de la Ciutat del Vaticà. Era la tercera vegada que visitava la Santa Seu i la primera que ho feia en parella. Aquestes són algunes de les fotos i vídeos que vam fer enguany.


Tot i ser l’Estat més petit del món, el Vaticà pot presumir de tenir uns museus extraordinaris -antigues col·leccions dels Papes- així com el conjunt arquitectònic més bell del planeta. Podria visitar-lo diàriament i encara em continuaria captivant com la primera vegada.


El més gran i principal edifici del Vaticà és la Basílica de Sant Pere, el temple més extraordinari del món. No endebades, es tracta de l’obra mestre de varis genis, entre ells Rafaello Sanzio, Micheangelo Buonarroti, Domenico Fontana i Gian Lorenzo Bernini. La majoria de Papes, començant per Sant Pere, estan enterrats a la mítica basílica.


No menys impressionant és la plaça de Sant Pere, amb les seves fonts i les seves columnes perimetrals.


Pietà (pietat en catala) es una escultura que es conserva a la Basílica de Sant Pere. La bellesa d'aquesta obra es absolutament indescriptible. L'art no ha estat mai la meva passio, pero s'ha de dir que m'agenoollo davant el del talent de Micheangelo. Per culpa d'un dement que va intentar destruir-la, actualment l'accés a l'escultura és restringit i per aquest motiu és dificil obtenir fotos de bona qualitat. Clica aqui per veure-la en tot el seu esplendor


Però per a mi, el millor de tot és sens dubte el magnífic museu del Vaticà (en teoria són museus però a la pràctica hom els visita a la vegada tot pagant una única entrada -14 euros al 2008). Es tracta del primer museu de la història car els seus orígens es poden remuntar al segle XVI, quan el Papa Juli II va muntar la primera col·lecció artística de la història (bàsicament escultures clàssiques) oberta al públic.


La galeria dels mapes és la meva sala d’exposicions preferida. A la innegable bellesa de la galeria, s’hi ha d’afegir un seguit de mapes ancestrals de grans dimensions que resulten, com a mínim, fascinants.

Tot i que les obres d'art greco-romanes i renaixentistes italianes són les que predominen, els museus del Vaticà tambe tenen col·leccions d'altres cultures ancestrals, entre elles l'egipcia.

I no podríem acabar aquest post sense parlar de la capella més famosa del món, La Cappella Sistina, última parada dels museus del Vatica. Construïda durant el segle XV, la Capella Sixtina és coneguda universalment per haver estat decorada pel gran Micheangelo a principis del segle XVI. En el vídeo casolà -oficialment no es poden fer fotos ni videos- es pot veure l’escena més coneguda de la Capella Sixtina: la Creació d’Adam.


dimarts, de maig 06, 2008

LA TOSCANA




















Al cor d’Itàlia, entre la Lazio i la Ligúria, hi ha la Toscana, una terra beneïda pels déus de l’arquitectura, la pintura, l’escultura, la literatura i el vi. A la Toscana naixé i es desenvolupà el Renaixement, el període que tornà la llum a Europa. La sempre magnífica Firenze, Florència pels catalans, és la capital de la Toscana. Només per la presència d’una ciutat com Florència, la Toscana ja mereixeria ser adorada per qualsevol mortal amb un mínim de sensibilitat, però és que, ai las!, Florència només és una petita mostra de l’esplendor incommensurable d’aquesta terra que els italians anomenen la Toscana. (Les fotos corresponen a tres dels enclavaments més mítics de la Toscana: la torre de Pisa, la catedral de Florència -Santa Maria de Fiore- i la torre del Palazzo Pubblico de Siena).


Els pares de la literatura italiana, Dante Alighieri, Giovanni Boccaccio i Francesco Petrarca eren originis de la Toscana. El primer escriví La Divina Comèdia i és a la seva Firenze natal on hi ha una tomba que l’homenatja amb les següents paraules: Onorate l'altissimo poeta. Cal dir, però, que la tomba és buida car el gran poeta morí a l’exili i per això les seves restes reposen a Ravena. Boccaccio, també de Firenze si bé mig segle més jove que Dante, és conegut universalment per haver escrit el Decameró. Boccaccio no va haver de patir cap exili forçat de manera que pogué viure la major part de la seva vida a Firenze. Finalment, tenim Petrarca, lleugerament més vell que Boccaccio, i originari d’Arezzo, al sud-est de Firenze. De Petrarca es diu que fou l’humanista per excel·lència, i el més influent de tots els poetes italians, si bé, és de justícia dir-ho, la major part de la seva vida la passà lluny de la Toscana. (A la foto la fabulosa catedral de Siena, Duomo di Santa Maria dell’Assunta, fou dissenyada i construïda durant el segle XIII).

Un altre nom propi originari de la Toscana és el meu admirat Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, també conegut com a Maquiavel pels catalans. L’autor del Príncep, il·lustríssim ciutadà de Florència (polític, diplomàtic, historiador, actor, poeta i escriptor), és considerat el pare de la filosofia política moderna. (A la foto una església de Pistoia).

Però possiblement cap dels 4 homes comentats anteriorment gaudeix d’una fama tan gran com els tres personatges històrics més emblemàtics de la Toscana: Leonardo da Vinci, Michelangelo Buonarroti i Galileo Galilei. El primer, considerat el màxim exponent del Renaixement, és possiblement el talent més gran de la història de la humanitat. No hi havia matèria en la qual no excel·lí el gran Leonardo (escultura, poesia, pintura, construcció, mecànica, geologia, medicina, biologia...). Originari d’algun llogarret proper a Florència (alguns diuen que Vinci, altres Anchiano), quan li preguntaven què era, ell sempre responia “sóc enginyer” en tant que ell mateix es considerava “un home sense lletres” (entre altres coses, no sabia llatí). Passà la major part de la seva vida a la Toscana, en concret a Florència, si bé també visqué durant una llarga temporada a Milà i morí lluny de la Toscana, a França. (A la foto, una magnífica estàtua als voltants del Palazzo Vecchio de Florència)



Miquel Àngel, originari d’un llogarret proper a Arezzo (al sud-est de Florència), es diu, no sense motiu, que ha estat l’artista (pintor-escultor) més gran de tots els temps juntament amb Fídies, el llegendari escultor grec que esculpí, entre d’altres, la deessa Atenea al Partanó d’Atenes i una de les Set Meravelles, l’Estàtua de Zeus a Olímpia. Entre les cèlebres obres de Miquel Àngel destaquen la perfecció de l’estàtua de David i la incomparable decoració de la Capella Sixtina a la Santa Seu. (A la foto, el centre històric de San Gimignano, un poblet de 8000 habitants)



Finalment tenim a Galileo Galilei, l’últim humanista i el primer home modern, considerat amb tota justícia el pare de la ciència moderna i el mètode experimental. Galileu, conegut universalment pel seu nom de pila, va néixer a Pisa i va morir a Florència, si bé bona part de la glòria i fama la va assolir a Pàdua. Pels seus nombrosos invents (com el telescopi) i descobriments (llei del pèndol, llei de la inèrcia, primer principi de la relativitat, moviments rectilinis, satèl·lits de Júpiter, fases de Venus, relleu lunar), així com pel seu revolucionari mètode de treball basat en l’experimentació, l’observació, el raonament i la formulació matemàtica, Galileu està considerat el segon científic més gran de tots els temps, només per sota del gran Isaac Newton, l’home que ordenà l’univers seguint els passos de Galileu. (A la foto, el Palazzo Vecchio de Florència).



Florència, capital de la Toscana, és la ciutat més gran de la regió i la capital mundial de l’art renaixentista. Entre els monuments imprescindibles destaquen el Duomo de Santa Maria de Fiore, la colossal catedral de marbre de la toscana, l’històric Ponte Vecchio, la majestuosa Piazza della Signoria, el Palazzo Vecchio, la Basilica di San Lorenzo i la Basilica di Santa Croce, coneguda com el Panteó de les glòries italianes per tenir-hi tomba allí personalitats tan importants com Dante, Donatello (il·lustríssim personatge de Florència sempre eclipsat pels personatges comentats anteriorment), Maquiavel, Miquel Àngel, Galileu, Marconi (l’inventor de la ràdio, nascut a Bolonya i mort a Roma) i Enrico Fermi (el genial físic romà del segle XX, morí a Chicago). A més, també són visita obligada museus i galeries d’art com són la Galeria de l’Acadèmia de Florència (on hi ha el David de Miquel Àngel) i el museu nacional del Bargello (on hi ha el menys famós David de Donatello).


Hi ha quelcom més bell que la Piazza dei Miracoli al cor de Pisa? En la meva humil opinió la resposta és rotundament no. He voltat per Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica, he admirat la Ciutat Prohibida, Chichen Itza i Petra, he passejat per Roma, París i Nova York, i enlloc he vist quelcom que pugui comparar-se a la plaça dels miracles de Pisa.


Siena fou una de les ciutats més importants del món durant l’Edat Mitjana fins que la Pesta Negra (1348) acabà amb la major part de la població. Tot i que ja no es tornaria a recuperar mai més, afortunadament avui en dia encara podem gaudir de l’antic esplendor d’aquesta bellíssima ciutat que encara conserva la major part dels edificis medievals. Imprescindible perdre’s pels carrerons fins arribar a la Piazza dil Campo per poder admirar el Palazzo Pubblico i el seu campanile (la torre més alta d’Itàlia durant l’Edat Mitjana).


Lucca, ciutat natal de Giacomo Puccini, és una altra ciutat de la Toscana que encara conserva un aspecte de nucli urbà medieval. Pocs plaers poden comparar-se al de passejar pels carrerons de Lucca. Com a monument, destaca el Duomo di San Marino (a la foto superior) i l’església de Sant Miquel (a la foto inferior).