RAZZ I VICTÒRIA

Que no us enganyi aquest títol. Una cosa és la discoteca Razzmataz i una altra de ben diferent el joc d'ordinador Victòria. Aquest cap de setmana però, aquests dos plaers de ma vida tan diferents van fer-me gaudir un agradable diumenge de març.

Dissabte 25 de març. A la tarda quedo amb Lord Filip, Big Vic i una amiga d'aquest últim per discutir un possible viatget per la Petita Bretanya. Vam acabar en una terrassa de la Plaça del Sol, a 7 metres del portal de l'extranya parella: l'entrenador dels Samurais i en Danelor. La conversa fou amena i llarga. Del viatge en terres bretones per Setmana Santa la veritat és que en vam parlar poc. Sí que vam parlar (i riure) sobre temes tan variats i diversos com de les relacions homes-dones, del nou cotxe del Faisà de Collserola, de cotxes apijotats com l'Alfa rosso de l'amiga del Big Vic, de pel·lícules de ciència ficció, de sostenibilitat, del barri de gràcia, de freaks dels ordinadors, i fins i tot d'antigues bases nazis que hi havia en territori bretó durant la Segona Guerra Mundial (aquest últim apunt naturalment va anar a càrrec de Lord Filip). Per cert, alguns individus que ronden la plaça del Sol presenten un estat de degradació física i mental espectacular. La veritat és que aquell ambient un xic depriment no em motiva tot i que no puc negar que vam disfrutar conversant durants uns minuts amb un d'aquest individus. "Gràcia ja no és el que era... abans... abans podies sortir de farra a qualsevol hora del dia... i ara... [ens ensenya una ampolla d'aigua] t'ho creus? Qui beu aigua? Bah". Com que en Filip havia fet una broma que incloïa la paraula haxís, aquell home, en sentir la paraula màgica no es va estar d'oferir els seus serveis per proporcionar-nos tot allò que poguessim necessitar per gaudir d'una bona curda. Atenció a la frase final "Què necessiteu? Què voleu? Jo us ho puc proporcionar. I de qualitat... eh? Només cal que em mireu a mi.... mireu com vaig de col·locat". Im-pressionant.

Al final, després de gairebé tres hores el grup es va dissoldre. Filip havia quedat amb companys de l'escola de pràctiques (o alguna cosa similar). L'única noia del grup havia quedat amb la seva penya per sopar, i en Big Vic i un servidor vam anar a veure The Red One a casa seva. Aquella hora jugava el Barça i en Red, que té el Digital, no se'n perd cap, de partit. A casa d'en Red també hi eren la seva xicota (que aguantava amb una gran dignitat l'espectacle futbolístic. Red, ets menys romàntic que un servidor! XD) i l'entrenador dels Samurais, que tampoc se'n perd cap, de partit.

Després d'un partit poc afortunat (un gol anul·lat encara no sabem per què), vam decidir anar a sopar. En acabar, la xicota d'en Red se'n va anar a clapar (treballava l'endemà... no penseu malament, pillins!) de manera que vam quedar els quatre animals (l'Esquirol, el Tigre, el Pingüí Emperador i el Trencalòs) ready per fer mal. Destination? Com sempre, improvització.

El primer que vam fer va ser agafar el magnífic carro d'en Red. Quan vam estar a Vielha l'any passat vaig disfrutar del també magnífic Rav4 d'en Danelor però la veritat és que el Volvo d'en Red està a un altre nivell. Seients de cuir, cotxe hiper llarg i ample, luxós, música heavy (Rhapsody) i un gran xofer. És un plaer indescriptible moure's per Barna dins d'aquell carro. Llàstima que no conservi els clàssics "tininiiii puerta abierta" del Red car original, el llegendari Renault platejat.

La primera parada va ser el Philarmonic (crec que s'escriu així). Allí, asseguts en un ambient relaxat mentre un paio tocava la guitarra i cantava, entre altres, la mítica cançó que diu "un xinito pecando" (recordeu aquell mític mail?), vam assaborir el primer cubata. Bé, no tots perquè en Big Vic va optar per mitja pinta de clara (patètic). El Tigre de Sarrià no va fer honor al seu nom. Els seus motius deuria tenir.

Ja era diumenge quan vam decidir que aniríem al Razz, el Temple del Pingüí Emperador. Aclariré que el Pingüí no ens va forçar en cap cas, o potser una mica, però molt poc. Hi ha mites i llegendes que tot i ser gracioses a vegades són una mica injustes: el Pingüí i de com escombra cap al Temple, el Faisà de Collserola i de com devora les patates braves, el Tigre de Sarrià i les equatorianes, el Trencalòs i de com no paga allò que no consumeix, King Tieri i els polvos de tres hores, el Cornetes (ei! Aquest no té nom d'animal!) i les llances trencades...

Abans d'entrar al Temple, vam fer una copa en un bareto de la zona... La veritat és que Poble Nou és un barri brut, decadent i depriment però els preus de les copes són més que acceptables (4 euros per copa). Aquest cop sí, el Tigre va ensenyar els ullals, senyal que la cacera tot just acabava de començar. Whiskey pels quatre (l'amic Jack i l'amic Balantí), i let's go babies!

Com ha canviat el Razz!!! Els altres tres no ho poden entendre perquè ells sempre hi han anat més sovint al Temple, però un servidor, que si pot s'escaqueja (feia potser mig any -des del meu aniversari- que no trepitajava el Sagrat Temple dels Portadors de Pijames), va al·lucinar. Els canvis solen ser graduals però en el meu cas va ser un canvi brusc.

A finals del segle XX el Razz era un local de porretes i margis o si voleu, com diria Lord Filip, un local de bruts. Amb el temps, però, el Razz s'ha anat convertint en un local de moda, un indret on un nen de casa bona pot fer veure que ell també pot ser un tirat i un pordiesero, ai perdó, un progressista alternatiu, àlies un hipòcrita cínic que critica els E.U.A. però no diu res de Rússia, la Xina i l'Iran; un hipòcrita cínic que critica la malvada societat capitalista mentre ell viu i disfruta del consumisme salvatge, un hipòcrita cínic que critica els treballs forçats i l'existència d'un Tercer Món però ell bé que compra productes fets en fàbriques esclavistes del Tercer Món... i així podria estar vint hores.

En definitiva, que lenta però inexorablement el Razz està evolucionant. Fins fa relativament poc, que la meva ment recordi, el Razz continuava sent el paradís dels zombies, o com diu en Red, "individus que estan més morts que vius". La setmana passada, en canvi, em va semblar tot just el contrari. Aquests individus que no controlen allò que ingereixen cada cop són menys. De la mateixa manera, abans un se sentia malament si anava amb camisa, i ara ja no... tant. Vamos, que el local s'està apijotant. Jo vaig veure moltes noies, i la meitat o més vestien com les nenes que hom pot trobar a Aribau. Fa tres anys això era impensable.

Cap on tendirà tot això? En la meva humil opinió només és una moda passatjera, com ho va ser el Carlinhos Brown. A mi em va semblar que hi havien molts grupets de noies pijas o semi-pijas que anaven al Razz perquè està de moda i no pas perquè els hi vagi el local. Són els Pingüins els que canten i vibren realment amb les cançons del Razz, no pas els nouvinguts. Això sí, els amos del local no són idiotes. Veient com el seu local s'omple de nenes de casa bona, han apujat el preu de l'entrada. Ara costa 15 euros. Collons amb els alternatius!!!

En tot cas, a mi aquest canvi em beneficia enormament. Ara puc ballar (bé, ballar, el que se'n diu ballar em sembla que no ho he fet mai) sense que em trepitjin infinits cops i ja no xoco contra cossos lletjos, bruts i suats. Sens dubte és un gran salt qualitatiu. Però la cosa no s'acaba aquí. A la sala principal està prohibit fumar, de manera que l'ambient és molt més decent. Només per aquest detall jo ja considero el Razz un gran local. Els que hagin sofert l'atmosfera asfixiant de Costa Breve segur que m'entendran! I per acabar-ho d'adobar: ara hi ha nenes de bon veure. Què més es pot demanar?

Jo us diré que es pot demanar. Que les nenes de bon veure no només vagin al Razz un cop a l'any i sense cap més intenció que veure i disfrutar del "submón" i llur ritme esbojarrat. És aquí on em va fallar el Razz. Al Pingüí això no li afecta per què 1) ell no les necessita les nenes pijes i 2) sovint té el pla B a la seva disposició. Quina sort la teva, Pingüí!!! Els altres en canvi, massa sovint ens mengem els mocs. Per això, tot i defensar el Razz com a local digne per passar una bona estona, li dono la raó al Danelor quan diu que Plataforma és l'autèntic Temple. Que és infinitament més patètic que el Razz? Sí, però a Plataforma les nenes van a lo que van. Sempre que he anat a Plataforma ha passat quelcom.

En fi, que després de més de tres hores fent l'animal va tocar tornar cap a casa. A les 7 del matí finalment em vaig poder estirar damunt del meu estimat llit. A les 14 del migdia vaig dinar com vaig poder i poc després Lord Filip em trucava per fer alguna cosa. Després d'una llarga i amena conversa, vam decidir que el joc d'ordinador Victòria podria satisfer les nostres necessitats.

Quin joc tan divertit!!! Tot i que bàsicament es tracta d'un joc de gestió econòmica d'un estat qualsevol a mitjans del segle XIX, nosaltres ens vam dedicar a crear un estat militar expansionista. Vam agafar Bèlgica i vam començar a jugar a l'any 1.836 tot just quan els flamencs, ajudats pels holandesos, lluitaven contra la tirania valona. Tot i que sentimentalment estic a favor dels flamencs, diumenge tocava ser un imperialista sense escrúpols. Les primeres mesures van ser, òbviament, repressives (tots els criminals van ser penjats sense contemplacions. La veritat és que aquesta sèrie de mesures solen ser tremendament populars. La població ens adorava. Ah, Victòria, un joc realment realista. Us imagineu que passaria si el joc el fessin els del Trist-partit? Segur que mesures tan exemplars com aquesta no te la deixarien fer). Calia un estat "unit" i sense fissures. Dos partits van dominar l'escena política durant el nostre breu regnat militar: els ultraconservadors catòlics i els liberals (inexplicablament, aquest últims eren els que més recolzaven la nostra política expansionista). Vam movilitzar un gran excèrcit, vam suprimir les despeses socials i d'educació, i vam invertir la major part dels diners públics per comprar fusells i armament. Els impostos, naturalment, també els vam pujar fins a uns nivells francament abusius. Però com deia Lord Filip: "estem en guerra ciutadans!". En un tres i no res, vam allistar 80,000 camperols i els vam llançar contra l'enemic.

L'escòria holandesa no va poder aturar l'ofensiva belga. En pocs mesos, Bèlgica dominava la part flamenca mentre els holandesos fugien cap el seu territori. El que no sabien és que la Bèlgica Agusti-felipiana no només pretenia controlar la part flamenca...

Mentrestant, els esdeveniments se succeïen. El joc recrea amb gran fidelitat molts dels esdeveniments culturals de l'època, i la realitat flamenca no n'és una excepció. Davant dels moviments culturals que sorgien a les noves províncies, calia assimilar els flamencs com fos. En un Estat com el nostre, només ho podíem aconseguir allistant la major part de la població. D'aquesta manera, els flamencs van passar a formar part de la vanguardia del victoriós excèrcit belga que es disposava a ampliar les seves fronteres. No m'esperava una victòria tan ràpida i contundent, però així va ser. L'any 1.939, les tropes belgues prenien Amsterdam. Un Estat petit com el nostre (en aquells temps bèlgica encara no s'havia expandit per Àfrica) no podia controlar un país com Holanda, una autèntica potència colonial però sí que podíem aconseguir obligar el govern holandès a rendir-se. I això és el què va passar. Holanda es va rendir i ens va cedir, entre d'altres, Eindhoven, Maastrich i Luxemburg.

Després d'un trienni tan joiós només teníem dues possibilitats: 1) formar una flota i dirigir-nos a Batàvia (Indonèsia) per massacrar les colònies holandeses per després poder conquerir definitivament Holanda, o 2) podíem mirar els altres veïns... La veritat és que ens feia molt de pal construir i formar una armada suficientment poderosa com per poder doblegar la gran flota holandesa. Això per no parlar del llarg viatge i del temps que perdríem abans no entressim en guerra... Què faríem amb els 100,000 homes que ja teníem? Com justificaríem l'enorme despesa que això suposa per un estat tan petit i sense sector agrari per culpa nostre :-P ? Per això vam decantar-nos cap una missió molt més ràpida i espectacular: atacar França amb l'objectiu d'arrabassar-li algunes províncies.

El resultat, tanmateix, no va ser l'esperat. És cert que les nostres tropes (vam arribar a tenir 120.000 homes!!!) estaven curtides i tenien una gran moral, i que durant un any vam ser capaços de conquerir les províncies frontereres, però França és un país molt gran i sempre pot movilitzar moltíssimes més tropes que Bèlgica. Per a més inri, ni Anglaterra ni Prússia ens van ajudar. Després de gairebé dos anys de campanya, els suposats invasors van començar a ser invadits... En un intent desesperat, vam ser capaços d'arribar a París però només va ser un miratge. Envoltats per tot arreu, els valerosos soldats que havien arribat fins al cor de França van ser massacrats sense pietat. A les províncies frontereres, la batalla fou molt renyida però cada dia que passava la situació era més desesperada. Els francesos van trencar un dels nostres fronts i van entrar al país. La sort ens havia abandonat. L'imperi agusti-felipià agonitzava. Què bonic va ser el somni mentre va durar!

Algun dia... algun dia els Sith tornaran a governar!!!

V DE VENJANÇA

El dia 4 d'abril s'estrenarà als cinemes una pel·lícula que promet: V for Vendetta. Els germans Wachowski (Matrix) estan al darrera de la macroproducció que evoca un còmic de principis dels anys 80 (còmic que enguany li vam regalar a Sir William de Cornalles de Carmone).

Portada del famós còmic d'Allan Moore i David Lloyd

La història original és força interessant: en un futur no gaire llunyà, el feixisme torna a Europa. Fins i tot al Regne Unit el totalitarisme s'imposa. Aleshores apareix un agitador, un terrorista disposat a acabar amb el feixisme. És força estúpid pensar que Anglaterra el feixisme pugui triomfar (bàsicament perquè allà la dreta és culta) però la qüestió és que el misteriós personatge destaca per vestir i portar una màscara que recorda a Guy Fawkes, un soldat catòlic que va lluitar contra l'opressió de la monarquia britànica.

Fawkes és un personatge força conegut pels anglosaxons. Als Estats Units se'l considera gairebé un màrtir. A Anglaterra en canvi, Guy Fawkes és un personatge força polèmic. Només cal veure què vol dir la paraula "guy" (el nom del senyor Fawkes) a Anglaterra i què vol dir a Amèrica. Segons el diccionari d'Oxford, "guy" vol dir "a person of grotesque appearance". En canvi, als Estats Units, el primer país modern en reconéixer i acceptar totes les religions entre els seus habitants "guy" és sinònim de company (fellow, bloke). Si ens endinsem en la història de Guy Fawkes ho entedrem tot millor.

Retrat de Guy Fawkes

A principis del segle XVII, el rei Jaume I d'Anglaterra va organitzar una sèrie de mesures repressives contra els anglesos catòlics. Per aquest motiu, un grup de catòlics liderats per Guy Fawkes, un soldat expert en explosius, van decidir venjar-se (amb el famós Gun Powderplot, la Conspiració de la Pólvora). I quina venjança havien planejat! L'objectiu de l'intrèpid grup de catòlics era ni més ni menys que destruir el Parlament Britànic el dia 5 de novembre del 1.605. Aquell dia coincidiren el Rei, els Lords i els Comuns, de manera que amb un sol atac, els catòlics pretenien carregar-s'ho tot. Malauradament pel senyor Fawkes, el seu pla fou descobert per les autoritats, que no van dubtar en torturar (amb el permís especial del Rei!!! Ja ho deia l'Obèlix: "estan ben bojos aquests anglesos") i executar els malvats catòlics.

"Remember, remember, the 5th of November
Gunpowder, treason and plot;
I know of no reason, why the gunpowder treason
Should ever be forgot."

El 2002, Guy Fawkes fou considerat com un del 100 Greatest Britons, al costat de Winston Churchill i Horace Nelson.

Although Guy Fawkes' actions have been considered acts of terrorism by many people, cynical Britons, who criticise the integrity of politicians, sometimes joke that he was the only man to go to Parliament with honourable intentions. XDDDDD

La pel·lícula, com el còmic, promet. El protagonista, el senyor V, comença la seva venjança el dia 5 de novembre. Acte seguit, anuncia que farà volar pels aires el Parlament d'Anglaterra... el pròxim 5 de novembre.

Com tots els herois, V de Vendetta també té les seves frases mítiques:

People should not be afraid of their governments. Governments should be afraid of their people.

Remember, remember the 5th of November.

FREEDOM! FOREVER!

THE ONLY VEREDICT IS VENGEANCE.

NOSTÀLGIA 40,000

In the nightmare future of the 41st millennium, Mankind teeters upon the brink of extinction. The galaxy-spanning Imperium of Man is beset on all sides by ravening aliens, and threatened from within by malevolent creatures and heretic rebels.

Si fa uns dies vaig penjar fotos de miniatures de Warhammer Fantasy, òbviament tard o d'hora li tocaria al torn al Warhammer 40,000.

SPACE MARINES

A Warhammer 40,000 la Humanitat domina la galàxia gràcies als Space Marines, el cos d'elit format per superhomes modificats genèticament. Quants records! Les Esquadres Tàctiques i tot l'equipament llegendari: els rifles bòlters, les servoarmadures, els cascs...

Els Marines s'organitzaven en Capítols. A la foto, un comandament dels Salamanders. Els Capítols més mítics, però, sempre foren els Ultramarines, els Space Wolfs, els Dark Angels, els Blood Angels (l'exèrcit d'en Danelor), els Imperials Fists i els Black Templars.

El Dreadnought era una de les màquines de guerra més al·lucinants del joc. En Danelor en tenia un!

I per si amb la infanteria no en tenies prou, els Marines encara tenien un arsenal de vehicles blindats: els Whirlind (artilleria), els Vindicator (d'assalt), els Predator (a mig camí entre els dos primers), els Rhino (transport) i els fabulosos Land-Raiders. Aquest últims tenien un disseny una mica retro (semblen tancs de la primera guerra mundial) però figurava que eren els millors tancs dels Marines Astartes car eren vehicles amb un gran blindatge, ben armats, i a sobre amb capacitat per transportar dues esquadres.

TYRANIDS

Els Tirànids eren els malvats alienígenes que amenaçaven de devorar la galàxia. Eren l'exèrcit més peculiar del joc, els reis del combats cos a cos. A diferència dels altres escèrcits, els Tirànids no disposaven de màquines de guerra ni vehicles blindats.

Totes les tropes dels Tyranids són éssers vius. Fins i tot llurs armes i equipaments són matèria orgànica.

Els Tirànids tenien criatures monstruoses com els Carnifexs. Una imatge val més que mil paraules..

Els líders dels Tirànids són aquests individus bípedes que tant recorden a les criatures de la pel·lícula Alien.

MARINES DEL CAOS

Els traïdors, els corruptes, els enganyats, els perduts, els renegats, els mutants, els dements, els psicòpates, tots ells formen part del conglomerat de tropes del Caos a Warhammer 40,000

Els Marines del Caos també tenen tancs com els seus germans i a més, també tenen màquines de guerra tan curioses com aquesta.

I per acabar, dues esplèndides miniatures: un Príncep Dimoni, i un Gran Dimoni de Khorne.

ELDAR

Si els Marines eren els més carismàtics, els enigmàtics Eldar sempre van ser l'exèrcit més cool. Els Eldar són una raça alienígena formada per elegants guerrers i poderosos vidents que disposen d'una tecnologia molt sofisticada.

La majoria de personatges Eldar són hàbils guerrers que llueixen tota mena d'armes i equipament. Els Eldar els anomenen Exarchs.

Els líders Eldar són els Vidents, individus que tenen poders psíquics. Les miniatures dels vidents són extraordinàriament belles.

L'Avatar de Kaela Mensha Khaine, el Déu de la Guerra Eldar, és un formidable guerrer que els Eldar poden invocar.

El Dreadnought Eldar és una miniatura francament sensacional, però en aquest cas jo diria que més sensacional és l'acabat.

Però the best of the Eldar són els seus magnífics vehicles antigravitatoris. N'hi ha de dos tipus, els lleugers (motocicletes i vypers -com la de la foto) i els tancs o blindats. El tanc Eldar més famós és el Falcon, un vehicle força resistent que permet les dues coses: acribillar l'enemic i transportar tropes a gran velocitat. A mi, però, m'agrada més el Prisma (a la foto), una variant del Falcon que incorpora un poderós canó format per un prisma gegant, d'aquí el seu nom.

L'ILLA DE LA HIPOCRESIA

L’any 2003 fou un any molt especial. Esportivament parlant, els culers vam fotre fora els fatxes del Camp Nou (per fi!) i la il·lusió va tornar a omplir els nostres cors. Nacionalment, el país va entrar en una etapa de decadència de la qual encara no n’hem sortit. Naturalment m’estic referint al trist-partit. Però sobretot va ser un any inoblidable a nivell personal: acabar la uni i començar a currar, vida sana al gimnàs, ordinador i jocs nous, sortir de festa amb una penya nova, descobrir nous indrets i nous conillets... No és la primera ni serà l'última vegada que ho dic. Tanmateix, aprofitaré aquest post per comentar un únic punt fosc: el viatge final de carrera. Deixeu-me explicar-vos perquè em va fallar aquest viatge a l’illa on hi ha enterrada la germana gran del meu avi matern.

Per començar, no pots esperar gran cosa d’un viatge final de carrera d’Enginyeria Industrial perquè, com molt bé sabeu, és un viatge amb excedent de testosterona (això a la meva època, ara la balança s’està començant a igualar i em fot una ràbia…). En segon lloc, molta gent va passar del viatge i al final dels milers d’amics que tenia a la uni (alguna avantatge havia de tenir estudiar en una universitat plena de tios) només hi van anar quatre. I per acabar, Cuba em va semblar depriment. Només algú que no ha vist món –la immensa majoria de la població- pot gaudir en un indret tan pobre i decadent, amb un coeficient qualitat-preu tan proper a zero, i amb unes ciutats i platges tan fluixes (també és cert que si t’agrada “sol, discos i platja” pots obviar la realitat del país i gaudir com ho faries a la Costa Brava, ara bé, la pregunta és: per què collons creues l’Atlàntic si tens turisme de borratxera, sol, platja i sexe fàcil a 100 km de Barcelona?).

La història de Cuba és patètica. Els indígenes cubans van ser exterminats merescudament –eren caníbals i estaven completament sonats. En altres paraules, a Cuba no et pots comprar relíquies o antiguitats perquè no hi ha cap rastre anterior al segle XVII. Tot i això, trobareu venedors ambulants a dojo que us intentaran vendre “art i cultura de Cuba”. Molta gent de la uni es va comprar tambors i parides de l’estil, segur que alguns per ignorància, altres simplement perquè van trobar autèntiques gangues.

A Cuba, els espanyols i els catalans van fer el que han fet sempre, els primers el ridícul, i els segons, negocis (sucre, ron i tabac) i aportar una mica de cultura (la poca que té l’illa). O d’on us penseu que era el senyor Bacardí? I el senyor Partagàs? I el pare de la independència cubana, el poeta Josep Martí (“pàtria o mort”)? Us pensàveu que era simplement casualitat que la bandera de Puerto Rico, Cuba i l’estelada catalana siguin gairebé iguals? A principis de segle XX, el fet més destacat és que els meus besavis van viure-hi durant uns anys. Van amansar una gran fortuna però també van perdre una filla. Decebuts, van tornar a Catalunya just quan la Primera Guerra Mundial s’havia acabat. Poc després va néixer el meu avi. Als feliços anys vint, els americans van explotar un tercer recurs natural (el petroli, per variar), i a més, van convertir l’illa en un paradís del sexe i el joc fins que el nostre gran amic Fidel va arribar al poder per acabar transformant totalment l’illa. En 50 anys hem passat de tenir un puticlub de luxe al Carib, a tenir un puticlub infame i sense control. Poca conya: als anys 40 del segle passat, mentre Europa vivia en la misèria més absoluta (excepte a Ej-paña on segons els falangistes hi havia “paz y abundancia”), moltes famílies cubanes (les caucàsiques, entre elles moltes de catalanes :-P) vivien de puta mare, amb cotxe i finca amb electrodomèstics. Quina casualitat, Ucraïna també era molt rica a principis del segle XX (gran productor de blat) i ara en canvi és una merda… però només és casualitat i el comunisme no hi té res a veure, oi? Per no parlar d’Alemanya o Corea... només és casualitat que la part comunista sigui infinitament més pobre i miserable que la capitalista.

A nivell monumental, l’Havana més aviat fa pena. Jo només salvaria el magnífic Capitoli, imitació descarada del de Washington D.C. (tanmateix, a mi tots dos em van impressionar per igual -havia visitat el de Washington tot just l’any anterior) i l’ambaixada Ej-pañola. També es pot jugar a trobar les ambaixades dels ex-països comunistes, típiques construccions megalòmanes mancades de qualsevol tipus de bellesa.

I que més té l’Havana? Una fortificació de l’època de domini espanyol, hotels (jo vaig ballar al so d’una orquestra a la planta 21 del millor hotel de la ciutat, a cel obert car l’última planta té una cúpula que s’obre a les nits; però sincerament, un gustasso com aquest no és exclusiu de l’Havana... vamos, que pagant sant Pere canta), cotxes americans antics (que consti que jo vaig tornar un dia al meu hotel a bord d’un Mercedes 600 dels anys 90, un autèntic luxe que ens va costar el doble del normal, 10 dòlars), cases que ningú sap com encara s’aguanten, alguns vestigis de l’època colonial, dones que s’ofereixen al millor postor i molta, molta pobresa i decadència. No sé com hi pot haver-hi gent que pugui gaudir veient com un país sencer s’arrossega i sofreix d’aquesta manera.

Anècdotes vàries. La renta mitjana a Cuba és de 70 dòlars al mes. Mmmmm podria ser pitjor diuen alguns. Sí, és cert, a l’Afganistan per exemple, encara deu ser inferior, però al país del mític mul·là Omar no hi ha turistes que parlin la llengua del poble mentre gasten 7 dòlars cada cinc minuts. Ha de ser molt bonic veure com el que tu cobres en un mes un pallasso de 20-25 anyets s’ho gasta en un cubata i es queda tan ample. Un dia, a Varadero, jo portava una samarreta dels 150 anys d’Enginyeria Industrial a Catalunya quan de sobte un cambrer se’m queda mirant i em pregunta “¿es usted ingeniero? Yo también pero aquí estoy”. Se’m van caure els pebrots a terra. Poques dites són tan certes com la que diu que mentre hi ha vida hi ha esperança. És molt dur parlar amb algú que no té esperança.

O quan vam anar a Pinar del Río, la mítica província on hi ha les fàbriques de tabac. Us asseguro que les fàbriques socialistes són mil vegades més esclavistes que les dels malvats empresaris capitalistes. A la sortida de la fàbrica hi havia la botiga “oficial” que venia a preus occidentals. Jo diria que ningú va comprar-hi res. Pel carrer o per la mateixa fàbrica si t’acostaves als treballadors, la gent et venia puros o capses autèntiques (o no) a meitat de preu. Com pots pretendre que un paio treballi motivat per 7 dòlars al mes independentment de la producció? Com pots pretendre que algú sigui honrat quan venent “d’estranquis productes de l’Estat” pot guanyar en un dia el que guanya en un mes?

La moneda cubana és, teòricament, el peso cubà, fàcilment identificable per les referències a Josep Martí i a Ernesto Guevara. 75 pesos cubanos equivalen a 1 dòlar. Els preus pels habitants de l’illa estan en pesos però pels turistes en dòlars. Què llestos!!! Si t’espaviles, però, pots trobar autèntiques gangues (per nosaltres es clar, per ells continuen sent preus inaccessibles). Jo per exemple, vaig dinar de puta mare en certs restaurants (reservats a gent del partit del gran Fidel) per només 2 dòlars. I també vaig sopar un dia a casa d’uns paios que vam conèixer mentre passejàvem per l’Havana. Tot plegat força esperpèntic. Com a compensació volien que els invitéssim a anar de putes.

Pel que fa al nivell cultural, com la sanitat pública, és un tema força complicat. Hom pot veure l’ampolla mig buida o la pot veure mig plena. Cap país té tants metges, enginyers i advocats per habitant com Cuba. Però de què serveix tenir tants universitaris si no hi ha feina ni mitjans? Tampoc hem d’oblidar l’ensenyament sectari que practica el règim de Fidel. És curiós veure com el jovent té un bon nivell de matemàtiques, per exemple, però en canvi estan totalment alineats políticament (per dir-ho d’alguna manera). A Cuba hi ha tres tipus d’universitaris: el mal parit poca vergonya del partit, l’ingenu que tot i viure miserablement estudia i treballa amb passió i fins i tot es creu la Revolución (aquest són els Victors cubans XD), i els deprimits, que són majoria. Aquest últims formen el gruix de la població cubana. Només tenen tres opcions: fer-se del partit i a viure que són dos dies (però no és fàcil, bàsicament perquè el Partit busca o bé idiotes ignorants o bé jovent a qui poder enganyar, però no universitaris que han estat capaços d’estudiar per mèrits propis sense l’ajut del Partit), resignar-se i viure miserablement (com el cambrer de Varadero) o viure “il·legalment” (prostituint-se, pidolant als turistes, venent al mercat negre...).

Res millor que una anècdota verídica per demostrar que això de la Revolución gairebé ningú s’ho creu. Un dia, a la Plaça de la Revolución vam veure milers de cubans preparant un numeret per l’1 de Maig. Tots anaven amb samarretes vermelles amb la foto d’un paio que jo desconeixia i que ara no tinc el goig de recordar el seu nom. Quan vaig atansar-me a tota aquella massa i vaig preguntar pel senyor de la samarreta, ningú va ser capaç de dir-me qui era. En dues paraules, im pressionant. Què és l’opi del poble, senyor Marx?

No tot són coses dolentes a Cuba. El comunisme, com tota forma d’opressió, també té un gran sentit de l’ordre i la seguretat. Enlloc estareu tan segurs com a Cuba. Podeu caminar amb un feix de bitllets a la mà i us asseguro que ningú intentarà robar-vos, entre altres coses perquè els milers i milers de polis no s’estan per hòsties. El turisme és sagrat a Cuba.

Més coses maques: les begudes i el ritme caribeny. Els habitants de Cuba són uns grans ballarins. Ballen molt molt molt molt bé. També beuen molt. Suposo que per oblidar penes. Sigui com sigui, fa goig veure’ls movent-se al so de la seva música mentre degustes un bon ron. Si a Barna les noies ballessin com les cubanes segur que fins i tot l’entrenador dels Samurais canviaria el Temple per sales de paxanga (o no XD). A Varadero, les discoteques per turistes són molt semblants a les nostres però amb dues particularitats: 1) per menys de 10 dòlars tens barra lliure i 2) el whisky i la ginebra són cubans mmmmm...

A aquestes altures, em sembla que ja només em queda comentar el pilar central de Cuba: la Revolución i els seus líders. O el què és el mateix: la farsa i els hipòcrites més grans de la història del continent americà.

Ernesto Guevara és el símbol principal del govern cubà. Així com els francesos s’han apropiat de Tintin, els cubans s’han apoderat del Che. Francament lamentable. En primer lloc, dir que el Che, com tots els seus camarades revolucionaris (Lenin, Stalin, Mao, ...), té un costat fosc que sempre s’ha intentat silenciar. Però va, siguem “comprensius” i obviem els crims comesos pel Che. Què tenim aleshores? Un personatge mundialment conegut per tres coses: una icona de la massa cínica i hipòcrita formada per ximples alineats que s’autoanomenen “progressistes” (deu ser que només ells poden portar-nos el progrés, els altres no podem), un lluitador revolucionari infatigable i l’autor de frases molt cèlebres. Anem a pams.

El primer punt és, com a mínim, paradoxal. El Che representa el “comunisme” o “l’anticapitalisme” i “l’antiglobalització” i en canvi la seva imatge es ven com a xurros. És més, la figura del Che és un dels grans negocis mundials. Només la Coca-Cola deu ser més internacional que el Che. En altres paraules, el Che és, en realitat, una marca, una eina més del capitalisme i la globalització. I l’amic Fidel l’exprimeix fins a extrems francament abusius. Cada 30 metres hom pot veure un cartell o una paret pintada amb frases i dibuixos del Che, i cada 30 metres hom pot trobar alguna samarreta o souvenir del Che. Però que no es tractava d’eliminar el capitalsime salvatge, Fidel and company?

El segon punt (lluitador revolucionari infatigable) segurament és l’única qualitat –objectivament parlant- admirable del Che.

I finalment tenim el tercer punt, el de les frases cèlebres. Què voleu que us digui? Els xinesos, els millors filòsofs del món, ja fa 2.000 anys que ho diuen: “les paraules boniques no són sinceres i les paraules sinceres no són boniques”. Algú coneix alguna frase més buida de continguts que la cèlebre “Hasta la victoria siempre”? Que potser algú lluita per la derrota? Per frases cèlebres jo em quedo amb les del mestre Jedi Ioda XD

Potser no serà recordat per frases cèlebres, però ningú pot negar que el millor orador mundial dels últims 50 anys és el Cap del Partit Socialista de Cuba: Fidel Castro. L’amic Fidel, el gran líder, és un autèntic socialista, fins al punt que actualment ostenta una de les grans fortunes del món en un país, el seu, on la majoria viu miserablement. Castro, fill d’una família burgesa adinerada, va estudiar en una escola privada de jesuïtes, i com nosaltres, menyspreava els totalitarismes de dretes i d’esquerres. Acabarem nosaltres com ell? No crec. Fidel, com Guevara, sempre ha estat un lluitador infatigable. Pot tenir molts defectes però no li podem negar una cosa: té uns pebrots immensos. De jove, Fidel odiava Fulguencio (ooooh quin nom tan atractiu mmmm) Batista i el seu règim. Per això, als anys 50, quan encara no tenia 30 anys, va desafiar Batista i gairebé li costa la vida. En aquella època va escriure un gran llibre (i no és broma): “La historia me absolverá”. Poc després, fou amnistiat (ningú sap del cert com és que li van perdonar la vida) i passà a l’exili. Com que els americans no l’ajudaven, Fidel va haver de passar-se al comunisme (tot i que ell inicialment l’odiava) i formar equip amb Ernesto Guevara. Junts, van protagonitzar un dels episodis més heroics del segle XX, la invasió de Cuba, que va finalitzar a mitjans del 1.959. Des d’aleshores, Castro mana, fa i desfà a plaer. Gairebé 50 anys de Revolución. Déu meu.

En fi, això és el què un servidor va viure i pensa de Cuba, l’illa de la hipocresia en estat pur. Potser en Danelor ens pot donar una altra visió, ell que hi va anar amb la família. O potser en Rittman, company d’aventures per les terres socialistes, ho va viure d’una altra manera.