DAMASC

Damasc, l'ancestral capital de Síria, és la ciutat àrab més important del Pròxim Orient. No és tan gran com el Caire o Istambul però és la capital més antiga del món (habitada ininterrumpudament fa més de 4.000 anys). Amb una història extraordinàriament rica i un casc antic ple de vida, i amb una gent amable i hospitalària, Damasc resultà ser una ciutat encisadora.

La famosa Mesquita Omeia de Damasc, símbol de l’esplendor musulmana a Síria. Una de les millors fotos que vaig fer. Noteu com es veu la lluna a ple dia.

Grandíssima foto la que vaig fer des del "Tibidabo de Damasc" (ni idea del nom de les muntanyes). Entre les muntanyes i Damasc hi ha la grandíssima mansió-residència del President de Síria, el Doctor Bashar al-Assad. La vam poder veure mentre pujàvem -amb autubús- al mirador i la veritat és que és espectacular, més a prop del Palau de Versalles que d'una residència d'un president modern.

A la foto es poden apreciar àrees verdes però també -al fons- el desert de Síria. Antigament, els voltants de Damasc eren verds i fèrtils, però actualment cada cop hi ha menys aigua i més contaminació. El riu Barada, abans cabalòs, cada dia està més eixut . El desert cada dia creix més. A banda de la geografia, la foto també mostra alguns dels edificis més representatius de Damsc, entre ells la Torre de Damasc (l'edifici més alt de la capital siriana, de 20 plantes a tot estirar), un hotel de luxe que si no m'equivoco era el Hilton (a la dreta de la imatge) i la Gran Mesquita Omeia.

El centre de la ciutat, com en el cas de Barcelona, és bàsicament una ciutadella medieval tot i que encara es conserven certes runes de civilitzacions més antigues, com per exemple el Temple de Zeus davant de la Mesquita Omeia. A la foto, les imponents muralles i l'heroi dels musulmans: el kurd Salah al-Din (Saladí pels catalans). Com a curiositat dir que aquest monument em recordà el de Ramón Berenguer a la Via Laietana de Barcelona.

A tocar del monument de Saladí hi ha la Gran Mesquita Omeia i la Tomba de Saladí (a la foto un servidor i la Sandra que pel fet de ser noia s'hagué de tapar amb aquesta túnica (?) grisa). Pels musulmans, aquests dos són els llocs més emblemàtics de la ciutat. No endebades estem parlant de la Tomba de Saladí el Magnífic, Soldà d'Egipte i de Síria, el Portador de la Fe i conqueridor de Jerusalem, i de la Gran Mesquita de Damasc, una de les mesquites més grans del món i també una de les més antigues.

El pati interior de la Gran Mesquita de Damasc és d'una bellesa extraordinària. A la foto, la Sandra ben tapada i, com tots, descalça per a l'ocasió.

El pati interior vist de s de l'altra banda. Vaig tenir la sort d'enxampar la pregària del migdia i gravar-la amb vídeo, primer la crida i després la pregària pròpiament dita. Brutal.

D'una majestuositat indescriptible, l'interior de la Gran Mesquita de Damasc amaga un petit secret: les restes del cap de Sant Joan Baptista. És un indret de veneració tot i que no és tan important com els sirians afirmen (les tres mesquites sagrades pels musulmans són: la de la Meca -la més gran del món- la de la Medina -indret natal del Profeta- i la Mesquita de la Roca de Jerusalem).

Damasc és coneguda per ser una de les ciutats amb més mesquites del món. Vaig fer fotos de vàries però, naturalment, cap es pot comparar a la Gran Mesquita Omeia (als afores de Damasc n'hi ha una que és potser millor, la Mesquita on hi ha enterrada una néta del Profeta, veure el post de Síria).

I de la Mesquita Omeia als carrerons plens de vida de la ciutat antiga. A la segona foto es pot veure la bandera de Síria, una foto del seu president, Bashar al-Assad, una foto de Hassan Nasrallah, el líder del Partit de Déu (Hezbollah) al Líban, i una bandera d'aquest partit on es pot llegir "el Partit de Déu guanyarà. Resistència islàmica al Líban". Síria és un Estat Àrab majoritàriament musulmà, antiamericà, antiisraelià i pro-Hezbollah. A tots els comerços, o a gairebé tots, hi havia fotos i pancartes de suport al nacionalisme àrab i als islamistes (puc no compartir la seva ideologia però reconec que l'autoestima d'aquesta gent és admirable i potser els catalans n'hauríem d'aprendre d'ells).

Al voltant de la Ciutadella, hi ha barris populars i petits reductes de kurds i cristians. Em va fer gràcia que hi hagués un petit barri jueu -cada dia més petit- i algunes esglésies cristianes -no gaire maques la veritat. De fet, poca gent ho sap però Damasc en realitat no només és una ciutat mítica per la seva extensa història i per haver estat una antiga capital dels regnes musulmans sinó que també és una ciutat gairebé sagrada pels cristians. Això ho sé no pas pel guia sinó per la meva àvia que em va explicar que a Damasc un tal Saule de Tars, més conegut com a Sant Pau, es convertí al cristianisme.

També per aquella zona -per desgràcia no em vaig poder acabar d'orientar, en part perquè em distreia mirant l'ambient, en part perquè parlava i xerrava molt amb els companys de viatge, en part per la dificultat d'orientar-se en una ciutat nova i plena de carrerons mancats de qualsevol ordre- destaca la Capella d'Ananies. Sant Ananies (no confonfre amb altres personatges bíblics amb el mateix nom, com el Sume Sacerdot de Jerusalem a mitjans del segle I després de Crist, o Ananies, marit de Safira, un dels primers cristians pecadors de la història -defraudà Sant Pere- pels seus comportaments capitalistes -va vendre unes terres a la comunitat comunista, ai, vull dir cristiana) era originari de Damsc i se suposa que allà on hi ha la capella és on va viure l'home. No sé perquè no en tinc cap foto, si perquè era un monument poc atractiu per a un europeu occidental -de capelles i capelletes n'he vist milers- o si perquè simplement no deixaven fer fotos. Anyway, sempre es poden trobar fotos per internet.

Com totes les capitals culturalment islàmiques, Damasc té un magnífic Bazaar (tot i que rídicul comparat al Gran Bazaar de Teheran o el Gran Bazaar d'Istambul). Botigues i més botigues, riuades de gentades, "bars" i demés locals de reunió, venedors ambulants de suc de móra... L'experiència fou indescriptible. Fou aquí on vam prendre uns gelats boníssims (no recordo de què eren :-P només recordo que eren molt bons XD).

Foto feta pel nostre estimat guia, en Zafer, un paio molt trempat. Aquí em va fer entrar en aquest "bar" i em va fer algunes fotos, la majoria força mal fetes, per cert. Damunt del florescent hom pot veure tres banderes grogues de Hezbollah.

A més de centres religiosos, Damasc destaca per haver estat l'antiga capital de vàries civilitzacions àrabs (com l'Imperi Omeia que arribava fins a Andalusia, els aiuubides -descendents de Saladí i els mamelucs -uns bàrbars segons el guia). Els califes i els soldans varen fer vàries obres importants, com els jardins i la mesquita de la foto.

També és destacable l'antic Palau dels Califes -veure el post de Síria- i actualment Museu Nacional d'Història. Per desgràcia, no deixaven fer fotos dins del Museu (ple de restes sumèries, acadies, aramees, assirianes, gregues, romanes, omeies, mameluques... que inclouen, entre d'altres, el primer alfabet del món).

Un servidor fa la foto i la mesquita i els seus minarets surten perfectament.

En Zafer em fa una foto i surt el què surt... què hi farem!

Viatge a Síria

SÍRIA

Aquest any, a finals d’agost i principis de setembre vaig visitar el Pròxim Orient, una experiència realment aclaparadora. Encara que inicialment el viatge venia motivat per Petra i el demés era un extra, a l’hora de la veritat considero que si es visita el Pròxim Orient, Síria és una parada tan obligatòria com l’antiga llar dels nabateus.

Els sis magnífics a Síria, suposat Eix del Mal... A la foto jardins i antiga entrada del palau del califa de Damasc, actualment Museu Nacional d’Història.

Majestuosa mesquita als afores de Damasc. La bellesa i l’esplendor d’aquesta mesquita jo no la he vist enlloc més del món. A dins hi ha enterrada una néta de Mahoma (Sayyida Zeinab).

Visitar un enclavament tan mític i ancestral com Síria significa gaudir de desenes de cultures: clàssiques com la grega i la romana, ancestrals com la dels babilonis i assiris, bíbliques com la dels hebreus i els arameus, distants com la Persa, comerciants com la fenícia, exòtiques com la cultura dels nabateus i els mamelucs, pròximes com la cultura bizantina i la dels creuats... I és que a Síria hi ha l’origen de les civilitzacions, el primer alfabet, Damasc, la capital més antiga del món (que encara existeixi i sigui habitada), apoteòsiques runes romanes, sinagogues, esglésies catòliques i ortodoxes, castells creuats, basars, la tomba de Saladí, mesquites i més mesquites...

Actualment Síria és una República Àrab que limita amb Turquia al nord (amb qui estan enemistats des de fa segles i amb qui encara avui es disputen un tros de territori), amb Irak a l’est (aliats històrics), amb el Mediterrani i Líbia (aliats històrics) a l’oest, i amb Israel (Estat que no reconeixen i amb qui tenen greus desavinences pels Alts del Golan) i Jordània al sud (en principi aliats, tot i que només per mutu interès; els siris consideren que els jordans són uns traïdors –a la causa àrab- i uns venuts a occident. Però la realitat és que uns –els siris- necessiten mà d’obra qualificada i els altres –els jordans- necessiten certes matèries bàsiques que no tenen). Tot i que com tots els països de la zona Síria és bàsicament un país àrid i desèrtic, a diferència de molts dels seus estats veïns, Síria té grans àrees verdes que viuen de l’agricultura, sobretot a l’oest (clima mediterrani) i a la vora de l’Eufrates. Per desgràcia meva, jo no vaig visitar cap d’aquestes zones.

Pel que fa a població, a Síria hi ha immensa majoria àrab però també hi ha jueus –concentrats a Damasc on viuen amb pau i harmonia per increïble que sembli (“nosotros no estamos en contra de los judíos, no somos antisemitas, jamás lo hemos sido. Nosotros estamos en contra de Israel” em deia el guia), kurds, armenis, turcs, beduins... I encara hi ha més religions que ètnies: musulmans sunnites, xiïtes, drusos –fàcilment identificables, jueus, cristians catòlics, ortodoxos, maronites, arameus...

Foto feta des la meva habitació de l’hotel (Damasc). Imagineu-vos com ens vam sentir al veure el minaret tan a prop! Miraculosament cap dia vam sentir a les 5 del matí el mític “Allah akbar, Allahu Akbar” (literalment “Al·là és gran, Al·là el més gran”) amb el qual es crida a pregar.

Damasc, la capital de Síria i una de les ciutats àrabs més fascinants del món, serà presentada en un capítol a part.






Palmira (del grec Palmyra, literalment “ciutat de les palmeres”) és una parada obligatòria quan es visita Síria. Ubicada a l’interior del país, entre Damasc i l’Eufrates (bastant més a prop del riu que de la capital), Palmira fou una de les ciutats més importants de l’Edat Antiga per la seva posició estratègica. I és que Palmira neix al costat d’un immens oasi, una illa verda i plena de vida enmig del desert. És obvi que Palmira era la parada i centre comercial importantíssim que unia l’est (Babilònia, Pèrsia) amb l’oest (Damasc i la costa mediterrània). Els orígens de la ciutat, com passa amb moltes altres ciutats de la zona, no són gens clars. Hi ha qui parla del rei Salomó i els hebreus. Sigui com sigui, la ciutat va experimentar un notable creixement posteriorment, amb els fenicis primer, després els grecs guiats pel gran Alexandre, i finalment els romans. Fou durant l’ocupació romana que Palmira creix fins a dimensions més que considerables però com va passar amb altres ciutats (com la mítica Carthago o l’encara més mítica Jerusalem), els romans van haver de saquejar-la i destrossar-la per acabar d’una vegada per totes amb els aixecaments de la població local.




Al sud de Damasc hi ha una ciutat mítica: Bosra. Antiga ciutat bíblica d’orígens incerts, Bosra passà a mans de diferents conqueridors. Primer dels nabateus, que la feren capital, després dels grecs liderats per Alexandre i posteriorment pels romans. Quan l’imperi romà s’efondrà passà a mans dels bizantins i poc després als àrabs. A Bosra destaca l’estat de conservació impecable de l’espectacular amfiteatre romà, un dels més grans (sinó el més gran) del món. Durant les creuades, els àrabs van fortificar l’amfiteatre, de manera que actualment quan hom visita Bosra gaudeix d’un amfiteatre romà i una fortalesa àrab a la vegada.

No és Montserrat! A Síria, com en qualsevol país àrab, abunden les mesquites, però també, com en qualsevol país del Pròxim Orient, hi ha comunitats cristianes. Un d’aquests pobles és Maloula, ciutat natal de Santa Tecla. A Maloula també hi ha una comunitat d’arameus, gent que parla la llengua de Jesús.

Sant Jordi també té els seus orígens al Pròxim Orient. Tant a Síria com a Jordània és una imatge present en totes les Esglésies.

JORDÀNIA 2006

Salamo alicom! (que la pau estigui amb tu!)

Ara fa tot just una setmana que vaig visitar Jordània, el país àrab que més enginyers té i l’únic país del món –que jo sàpiga- on per ser alcalde o polític d’alt rang és obligatori ser enginyer.

Ha estat una setmana realment divertida, intensa i enriquidora, sobretot a nivell d’amistats i de grup. Amb en Ritt sempre hi hagut bon feeling, i amb en Jose i la Sandra crec que també he congeniat. I per si no n’hi hagués prou amb els tres mosqueters d’Abrera, durant l’estada vaig fer amistat amb dues parelles cachondes: el Quim i la Mercè (companys d’aventures també per Síria), i els dos bascos: el Josu i la Patri.

Com a país, Jordània no m’ha marcat gens. Qui sap, potser perquè hi va haver un atemptat durant la meva estada, o potser perquè venia de veure Síria amb un grup reduït de sis persones, o potser perquè a l’agost havia visitat un gegant com la Xina. Jo descriuria Jordània com un país desèrtic (i cada dia més eixut, jo no sé com acabarà tot això, però el cert és que el Jordà cada dia té menys aigua) ple de runes i castells. Aquests últims pels americans potser són espectaculars però pels europeus més aviat fan cagar, per molt que Lawrence d’Aràbia els trepitgés en algun moment de les seva vida. L’únic castell que jo salvaria és el de Karak, una magnífica fortalesa medieval que fou objectiu tant de creuats com de musulmans, si bé no és menys cert que a Síria hi ha castells medievals infinitament més espectaculars. Anàlogament, sóc incapaç d’apreciar la suposada bellesa d’algunes esglésies bizantines i els seus mosaics trencats, com fou el cas de Màdaba.

A nivell de ciutats, Jordània és el país àrab més occidentalitzat i l’únic, juntament amb Egipte, que reconeix l’Estat d’Israel. Fins ben entrat el segle vint, els anglesos controlaven el país (el cap de les forces armades era anglès fins l’any 1.956) i per això són molts els habitants que saben parlar l’idioma de Shakespeare. Encara que això pugui semblar a priori un avantatge pel turista occidental, a l’hora de la veritat hom troba a faltar el caliu i la vidilla d’altres països àrabs com són Síria i Egipte.

Amman és com Santa Co però amb més és àrabs que andalusos...

Amman és la capital del regne (Jordània està governada pels Hashemites, una família àrab descendents de Mahoma) i deu el seu nom a un turó i a un poble: els amonites (segle XIII abans de Crist). Com passa amb totes les ciutats de l’Orient Mitjà, Amman és una ciutat amb una extensa història de guerres, conquestes i destruccions. El mític rei David fou el primer en massacrar la seva població (es diu que va cremar 10.000 persones en un forn especialment construït per a l’ocasió). Hitites i perses també hi van fer diverses “estades”. Els grecs no només hi van fer estada sinó que a més van canviar-ne el nom. Amman fou Filadèlfia fins que els àrabs van decidir tornar-li el nom original.

Dins del món àrab, Amman sempre ha estat una ciutat secundària (Jerusalem i Damasc sempre l’han eclipsat). No hi ha grans mesquites, ni grans mercats, ni cap barri antic que li doni un caràcter especial. Visitar Amman és gairebé una pèrdua de temps. Jo només salvaria les botigues de sabates i roba d’imitació (però a la Xina n’hi ha més i més barates), el teatre romà (però no gaire lluny, a Bosra, n’hi ha un infinitament millor) i el Museu Nacional de Jordània. Aquest últim, tot i ser de mides ridícules, guarda un dels tresors més preuats –per no dir el més preuat- de la humanitat: els manuscrits del Mar Mort (a la foto), o el què és el mateix, els texts de la Bíblia més antiga coneguda fins ara.

Al nord del país hi ha Jerash, una antiga ciutat romana (Gerassa) amb unes runes força espectaculars. L’any 746 d.C, Gerassa fou destrossada per un gran terratrèmol i per això se la sol considerar la Pompeia d’Orient. Tanmateix, creuats i musulmans la van continuar habitant posteriorment, reconvertint alguns temples a esglésies i mesquites. Jerash és una visita obligada si es va a Jordània tot i que també és just dir que Palmira (Síria) té unes runes romanes encara més espectaculars.

El Mar Mort vist des del cantó jordà. Per mi, el Mar Mort era el de menys. La terra era el què m’importava. Per algú que no ha anat a una escola de missa és impossible entendre les sensacions que jo vaig sentir quan vaig trepitjar Terra Santa. Un lloc llegendari i mític que sempre has sentit... i de sobte ets allà. A l’altra banda del Mar Mort, damunt les muntanyes es pot veure Jerusalem, i al fons a la dreta de la foto (al nord) es podia veure el Jordà, Jericó i Ramallah. Una explosió d’emocions em va recórrer el cos mentre caminava a la vora del Jordà i guaitava els seus voltants, tot recordant passatges de l’Antic i el Nou Testament, de la Terra Promesa, de Jerusalem, l’ancestral capital, de les muralles de Jericó, del riu on Jesús fou batejat... Una sensació semblant vaig experimentar quan vaig contemplar Terra Santa des del mirador del Turó Nebo, al sud del Mar Mort. Se suposa que allí hi ha enterrat Moisès, i que des d’allí el poble d’Israel va veure, amb claredat, la Terra Promesa. Després d’haver estat tan a prop, és evident que no puc morir sense haver visitat abans Jerusalem.

El Mar Mort és el punt més baix del planeta, 400 metres per sota del nivell del mar (es considera nivell 0 el nivell del mar Mediterrani). La temperatura a la zona és, francament, insuportable. L’aigua està massa calenta pel meu gust i l’ambient és com un forn, amb temperatures superiors als 40ºC a les 9:00 del matí i de gairebé 40ºC a les nits... al setembre!!! Al Mar Mort molts vam trencar les sabatilles (i alguns el banyador, oi Ritt? XD) per culpa de la maleïda densitat i coloració fastigosa de l’aigua (qui deia que l’aigua es incolora i transparent?) així com del fang increïblement llefiscós i enganxós de la zona. En el meu cas, una de les sabatilles es va quedar “enterrada” al Mar Mort, amb les conseqüents conyes per part del grup. Si tenim en compte que el Mar Mort s’està eixugant, tard o d’hora la meva sabatilla tornarà a ser vista. Esperem que no confongui als arqueòlegs! Com a anècdota final, segons els metges (? no pas el meu germà) els fangs del Mar Mort tenen grans propietats terapèutiques, entre elles l’eliminació de la shoriassis (ja saps Lord Fenek!!!).

El Mont Nebo és triplement sant, car ho és tant pels jueus, com pels cristians i muslmans. Allí se suposa que hi ha enterrat Moisès.



Al sud del país, entre Petra i el Mar Roig, hi ha el desert més bonic del món: Wadi Rum (pronunciat “Guadi Ram” que significa “la Vall del Camí” perquè era el camí d’unió entre Egipte i el Pròxim Orient amb Aràbia). Al principi pot semblar un desert més però a mesura que t’endinses amb els beduïns, te n’adones que estàs gaudint d’una de les meravelles d’aquest món. Per què fan publicitat dient que Lawrence d’Aràbia va pallejar-se a Wadi Rum? Us asseguro que les muntanyes, les dunes, la vall i els seus múltiples colors rosencs justifiquen per si sols la visita. Si a Wadi Rum hi sumem Petra, resulta que Jordània és un país de visita obligada, encara que abans t’hagis d’empassar ciutats, castells i esglésies de dubtosa bellesa.

Més sobre el Pròxim Orient:

Petra

Síria

Damasc

PETRA

La vuitena meravella del món: Petra, l'ancestral capital dels enigmàtics nabateus. Aquesta foto mostra el Tresor amb tot el seu esplendor a última hora de la tarda, quan ja no hi ha turistes... excepte un servidor. Petra fou saquejada i destrossada (com tantes altres ciutats ubicades estratègicament per controlar el comerç), de manera que a dins de les grans sales i tombes no hi ha res de res. Ja ho diem els catalans: "no es pot tenir tot en aquesta vida".

Petra (roca en grec) està ubicada al sud de l'actual Jordània, entre el Mar Mort i el Mar Roig. Antigament, aquestes muntanyes eren un enclavament estratègic per on passaven les caravanes de Jerusalem, Damasc, Egipte, Pèrsia i Aràbia. Els nabateus, un poble nòmada d'orígens poc clars, va establir una fabulosa ciutat amagada entre les valls d'aquestes escarpades muntanyes pocs segles abans del naixament de Crist. Molt abans, però, aquestes valls ja havien estat habitades, temporalment, pel poble d'Israel. La prova més evident n'és la tumba d'Aaron, germà de Moisès, ubicada al cim d'una muntanya (a la foto, el puntet blanc situat damunt de la muntanya més alta).

Seguiu-me! Conec el camí! La única manera d'accedir a Petra és passar pel Sik, un camí estret de gairebé un kilòmetre de llargada.

Mentre passeges pel Silk topes amb múltiples geometries rocoses, algunes tan curioses com la Roca de l'Elefant.

Al final del camí trobarem el Tresor de Petra. Indescriptible. I això només és el principi...

Number 74, Meyer, present! Ja només queda un mes per fer els 26. A veure quina samarreta em regalaran enguany... XDDDDD La dels 25 anys, no us podeu queixar, que l'he duta a Shanghai i a Petra!

Diuen que més val una imatge que mil paraules... En el cas de Petra una imatge també es queda curta. En aquesta immensa vall és on vivien els nabateus.

Pels valents queda pujar al cim, on ens espera el "Monestir". La pujada es espectacular, i se l'anomena l'escala dels mil esglaons.

Això és el "Monestir" (una antiga tomba reial convertida a monestir pels cristians...). Actualment a dins tampoc hi queda res. Llàstima! A més del Monestir, al cim hi ha uns esplèndids miradors, des d'on podem admirar les muntanyes que envolten Petra, la tomba d'Aaron, fabuloses parets verticals de múltiples colors (des de rosa fins a negre) així com el Mar Mort i la Terra Promesa.

Viatge a Jordània