Us deixo un article que de cap manera pot deixar-vos indiferent.
Divendres anàrem al Tirsa, etcètera. Vaig necessitar anar al lavabo i en una de les taules del fons del bar hi vaig veure aquest comunistot que fa dir-se Jordi Miralles. Els bars, com les esglésies, els hotels i els restaurants, són llocs de pau. Està prohibit, em tinc prohibit de fer-hi cap escena. Vull dir que si al Tirsa hi ha el Jordi Miralles, que hi sigui. Bé, al cap d'una estona el comunista decidí marxar i ja fora del bar es posà a l'altre costat del vidre del meu segment de barra i em començà a mirar. No era una mirada qualsevol. Era una mirada malalta de ràbia.
Era la mirada del vell ressentiment social, d'odi determinista, era la mirada del gulag. Era la mirada de l'escamot d'afusellament just abans de dir-te si vols que et tapin els ulls. Cap altra ideologia com el comunisme ha matat tanta gent: Hitler va ser un becari d'Stalin. I estic segur que si tornessin al poder, tornarien a matar. Hi ha una ràbia terrible dins de cada comunista, una ràbia que respon a la frustració personal. I en lloc de mirar endins d'un mateix per veure en què s´han equivocat i com podrien deixar de ser tan imbècils, projecten aquesta ràbia enfora i amb aquesta mirada em mirava el Jordi Miralles divendres, i amb aquesta ràbia volen destruir les economies i les societats, paral·litzant-les de terror i burocràcia, d'inútils i d'incapaços.
La mirada de Jordi Miralles és abans que cap altra cosa la constatació del seu fracàs. Del seu fracàs personal, del fracàs personal de no ser ningú i de no haver fet mai res ni haver comptat per a res. El fracàs de ser Jordi Miralles: no cal dir res més. I també el fracàs sistemàtic de totes les coses que ha defensat: totes s'han demostrat, a banda d'estúpides, profundament perjudicials per a la humanitat.
La mirada de Jordi Miralles és, com deia, el gulag, que és allà on tots els trens d'aquesta gentola sempre ens han portat.(Quedi clar que gentola és la paraula catalana que serveix per dir gentuza).
