És una quantitat prou important com per pensar-s'ho dues vegades abans de gastar-los així com així. Per 40 euros pots sopar de puta mare o pots dinar en una masia i fer un pitch&put per la tarda, per exemple.
La vida és qüestió de prioritats. Més que la quantitat en sí, és la qualitat o el gaudi que un en farà, el què realment importa a l'hora de valorar una despesa. I 40 euros ha estat la xifra que m'han dit per provar un quart d'hora una activitat que em feia molta il·lusió : anar amb moto d'aigua.
40 euros per 15 minuts!
Suposo que el preu puja per culpa de les maleïdes llicències obligatòries per poder anar amb moto d'aigua. Si no en tens, com és el meu cas, et posen un monitor al costat. I d'aquesta manera hem passat d'una moto d'aigua a dues motos d'aigua i un monitor, amb tota la despesa adicional que això suposa.
Però, renoi, quin mal que em fot pagar 40 euros per 15 minuts. Sincerament, em sembla que no s'ho val. Pel mateix cost que 30 minuts de moto d'aigua pots sobrevolar amb helicòpter el Gran Canyó del Colorado o les Catarates Victòria. I amb una hora de moto d'aigua pots passar ben bé un cap de setmana esquiant al Pirineu.
Definitivament no hi estic gens d'acord amb aquest preu. Ho entendria si estiguessis al Carib, en un paisatge natural espectacular, en un mar d'aigües càlides i cristal·lines...
No em rendeixo, però. Buscaré una activitat més completa que inclogui moto d'aigua. M'han informat de certes excursions guiades pel delta de l'ebre i a la Costa Brava. Els preus pugen a 100 euros, però almenys allà "navegaràs" i gaudiràs del paisatge. És allò que deia al principi, per mi no és tant la quantitat com el plaer obtingut. Seguint aquest principi tan incomprès per la majoria de gent, s'arriba a la conclusió que un gaudeix mil vegades més pagant 100 euros per fer una excursió guiada amb moto d'aigua que 40 euros per fer el ximpet durant 15 minuts a la costa.
El Museu de la Tècnica
Trafalgar Square
La Catedral de Sant Pau
Els Harrods
Picadilly Circus de nit
Aquest primer cap de setmana de juny l’he passat a Dublin amb la inestimable companyia d’en Ritt, un clàssic dins dels meus companys de viatges. Tal i com es preveia, ha estat un cap de setmana molt profitós, malgrat el maleït clima irlandès (ens tocà un cap de setmana passat per aigua). A la foto, l'avinguda O'Connell, el cor de Dublin. 
Dublin (paraula anglosaxona d’origen gaelic que significa “Estany negre”) és, de lluny, la capital europea més fluixa que he visitat al llarg de la meva vida. Es tracta d’una ciutat petita (mig milió d’habitants), grisa i d’una bellesa ínfima. El gran reclam de Dublin són els pubs i la gran atracció turística una fàbrica de cervesa negra. Amb això està tot dit.
Per a més inri, a Dublin hi ha, actualment, menys irlandesos que forans, de manera que la capital irlandesa no és, de cap manera, una ciutat representativa del país. De fet, els mateixos irlandesos parlen de les dues irlandes: Dublin i la resta.
Dublin em recordà les barriades de Londres: edificis baixos, autobusos de dos pisos, cotxes circulant per l’esquerra... 
Sant Patrici és la catedral catòlica de Dublin i un dels monuments obligats de visitar. Si bé Dublin és una ciutat amb poc caràcter, no és menys cert que els irlandesos llueixen orgullosos tot allò que els caracteritza com a poble, ja sigui la religió catòlica, ja sigui el gaelic i totes les tradicions pre-cristianes.
Detall de les banderes de Sant Patrici. Les esglésies de Dublin no són cap meravella, però no per això deixen de ser interessants.
El Castell de Dublin, antiga seu del govern britànic, és un dels pocs edificis històrics que queden a Baile Átha Cliath. Inicialment fou una fortalesa dels vikings, de la qual poca cosa en queda car el què hom veu actualment és bàsicament un palau anglès fet al segle XVIII. Actualment, el Castell de Dublin serveix més com a edifici cerimonial i turístic que cap altra cosa.
A Temple Bar és on hi ha els locals més mítics de Dublin, sovint atapeïts de gent forana.
Ni Oscar Wilde ni Bram Stoker ni el Trinity College, la joia de Dublin és la Fàbrica de cervesa Guiness.
Com molt bé va dir un dublinès il·lustre "la millor manera d'evitar la temptació és caure-hi".
Més que la birra i la visita interior, el millor fou, per mi, les vistes del bar on et “convidaven” –després d’haver pagat 14 euros a l’entrada- a una cervesa. Com es pot comprovar, Dublin és una ciutat lletja i monòtona, arquitectònicament parlant.
L’antiga destil·leria de John Jameson, un escocès que feu fortuna a Irlanda (no deixa de ser irònic que el whiskey, originari d’Irlanda, passés a Escòcia i que després d’Escòcia tornés a Irlanda).
Un servidor cumplint amb el lema de J. Jameson: "Sine Metu" ("Sense Por"). 
