L'ÍNDIA 2008

L’agost de l’any 2008 un servidor va visitar l'Índia, un país tan fascinant com descompensat.

El primer que qualsevol occidental destaca de l'Índia és el famós estat de xoc inicial. Enmig d’un oceà de pobresa i misèria inimaginables, s’alcen els palaus més meravellosos del món mentre l’atònit turista no sap que admirar més, si l’arquitectura ancestral o les riuades de gent que fan vida al carrer, l’olor de l’ambient, el caos circulatori o els costums estrafolaris que fan tan peculiar el subcontinent indi. Tanmateix, aquest primer xoc inicial s’acaba convertint, amb el temps, en una monotonia que acaba cansant. Del cúmul d’emocions inicials a la indiferència final. És la paradoxa de l'Índia: allò que la fa tan especial, el fet de ser un país on tot és blanc o negre, sense espai pel gris, és també allò que al final la fa tan previsible i repetitiva als ulls del turista.

Cinc detalls colpidors de l'Índia:

1) a l'Índia viuen en condicions d’extrema pobresa –passant gana- més de 300 milions d’habitants (aproximadament el 30% de la població). A més, el 50% dels nens pateixen desnutrició.

2) l'Índia té el tercer exèrcit més nombrós del món (per darrera de la Xina i els Estats Units) que malbarata recursos en investigacions militars i experiments nuclears mentre una quarta part de la població guanya menys de 20 euros mensuals.

3) més de la meitat de la joventut mundial es troba a l'Índia, país amb una mitjana d’edat per sota dels 25 anys.

4) la religió majoritària a l'Índia és l’hinduisme (gairebé 900 milions d’habitants) mentre que el budisme i el jainisme, tot i també tenir el seu origen a l'Índia, no arriben ni al 1% de la població.

5) la segona religió del país és la religió musulmana, amb més de 150 milions de fidels. Teòricament, l'Índia és el tercer país musulmà del món (darrera del Pakistan i Indonèsia) però a la pràctica és possiblement el primer. El cristianisme és la tercera religió de l'Índia, amb més de 25 milions de fidels. Al sud del país, el cristianisme hi va arribar –i es va establir amb força- fa més de 1000 anys. La quarta religió del país és el sikhisme, amb uns 20 milions d’habitants. Els sikhs viuen majoritàriament al nord-est de l'Índia. En el post dedicat a Delhi es parla àmpliament dels sikhs i la seva religió.

Actualment la República de l'Índia és una Unió d’Estats federal, dels quals un servidor només en va veure tres:

- Rajastan [la “j” es pronuncia com en català], al nord oest de l'Índia
- Uttar Pradesh, al nord de l'Índia
- Madhya Pradesh, el cor de l'Índia

I a més, un servidor va gaudir del territori especial que inclou la capital de l'Índia: el National Capital Territory of Delhi.

De la mateixa manera que els Estats Units tenen el Districte de Columbia per englobar-hi la seva capital, Washignton, la República de l'Índia fa quelcom semblant amb Delhi.


La capital Delhi és, actualment, una metròpolis de més de 10 milions d’habitants on es pot conviure i admirar tots els estils de vida de l'Índia, que no cal ni dir-ho, són molts i variats. La seva visita és una parada obligatòria en qualsevol viatge a l'Índia.


El Rajastan, literalment la Terra dels Reis (Rajà vol dir rei), és un estat amb una extensió similar a la de la República Federal d’Alemanya. Antigament, la major part del Rajastan actual estava governat pels Rajas, que vivien en immensos palaus que avui en dia encara es conserven. Els Rajas van sobreviure a totes les invasions –islàmiques- i dominis –britànic- gràcies a la fortalesa dels seus exèrcits i a la diplomàcia dels seus ministres. A canvi d’una certa quantitat de diners, obediència i fidelitat a l’Imperi Britànic, els Rajas van poder conservar els seus privilegis fins ben entrat el segle XX. Actualment, els Rajas continuen sent persones molt riques però oficialment ja no manen.


El Rajastan, fronterer amb el Pakistan, és un Estat amb clares influències islàmiques, tant en l’arquitectura com en els costums de la gent, malgrat que la religió predominant és la hindú, en tant que era la religió dels Rajas i aquests la van mantenir sempre.


A nivell turístic, el Rajastan és famós pels seus palaus i fortaleses reials, pels seus passeigs amb elefants i dromedaris, i també per la indústria tèxtil –catifes- i els treballs artesans de la seva gent. Tanmateix, aquest estat, com gairebé tots els de l'Índia, viu bàsicament de l’agricultura i la ramaderia.



Uttar Pradesh, literalment l’Estat del Nord (Uttar vol dir nord i Pradesh, Estat), és la regió més poblada de l'Índia, amb gairebé 200 milions d’habitants. La capital d’Uttar Pradesh és Lucknow, però la ciutat més famosa és la mundialment coneguda Agra, seu del Taj Mahal. Altres ciutats importants són Varanasi, la ciutat sagrada de l’hinduisme, i Kanpur, una metròpolis plena d’indústries.


Geogràficament, Uttar Pradesh s’ubica al sud del Nepal i a l’est del Rajastan. Uttar Pradesh és un estat pla increïblement fèrtil degut al pas del Ganges, el riu més important de l'Índia.



La història d’Uttar Paadesh és molt rica. Per una banda se la considera la terra on va néixer l’hinduisme, però per l’altra, l’islam va fer-hi acte de presència durant l’Edat Mitjana i va governar fins al segle XIX en forma de diferents imperis i dinasties. Finalment, durant el domini britànic, Uttar Pradesh fou on es gestà el nacionalisme indi que acabaria alliberant l'Índia. Actualment, la major part de la gent és de religió hinduista però com en el Rajastan, els musulmans són una part activa i visible de la població.



A nivell turístic, Uttar Pradesh ofereix centenars de monuments islàmics i hinduistes, així com passeigs pel Ganges a primera hora del matí i última hora de la tarda, quan els fidels es purifiquen al riu sagrat. Només per veure Agra i Varanasi, val la pena agafar un avió i visitar l'Índia i més concretament Uttar Pradesh.


Econòmicament, Uttar Pradesh viu de l’agricultura i ramaderia al voltant del Ganges però també viu del turisme, la indústria i els treballs amb marbre i pedres precioses que són capaços de fer els descendents dels artesans que van decorar el Taj Mahal.


Madhya Pradesh és, com el seu nom indica, l’Estat Central de l'Índia (Madhya vol dir Centre i Pradesh, Estat). Ubicat al sud del Rajastan i Uttar Pradesh, Madhya Pradesh és un estat boscós amb un clima gairebé tropical que geogràficament i culturalment es troba a mig camí entre els estats del nord –clarament influenciats per l’Islam- i els del sud –bàsicament dravídics.


La capital de Madhya Pradesh és la malauradament coneguda ciutat de Bhopal, seu de l’accident químic més greu de la història (més de 10.000 morts i més de 150.000 afectats pels gasos tòxics).


A nivell turístic, destaquen els monuments d’algunes poblacions relativament petites com són Khajuraho –que conserva els temples hinduistes més famosos del món, coneguts per les seves escultures eròtiques- i Orchha –petita ciutat que durant el segle XVI fou capital d’un regne central de l'Índia.

EMILIA-ROMAGNA

Al nord de la Toscana i al sud del Venetto i Llombardia romàn Emilia-Romagna, una de les regions més riques i belles d’Itàlia. No endebades, a Emilia-Romagna hi ha ciutats tant emblemàtiques com Bologna, Ferrara, Modena, Ravena, Rímini i Parma, així com productes tant coneguts com el formatge parmesà, el vinagre de Mòdena i el vi Lambrusco. A banda de l’agricultura i el turisme, Emilia-Romagna també viu de la passió pel motor, la velocitat i el luxe. Entre les marques que van néixer i s’han desenvolut posteriorment en aquesta regió del nord d’Itàlia destaquen el pòquer d'asos: Ferrari (Modena i Maranello), Maserati (Bologna i Modena), Lamborghini (Sant'Agata Bolognese) i Ducati (Bologna). En aquest sentit, cap aficionat a les carreres i als automòbils pot eludir la mítica població d’Imola, seu del llegendari circuit de Fórmula 1, l'Autodromo Enzo e Dino Ferrari (oficialment, Gran Premi de San Marino).

D’origen etrusc, la capital d’Emilia-Romagna és una ciutat culta i refinada. A Bolonya romàn la universitat més antiga del món (fundada l’any 1088, entre els seus estudiants hi hagueren genis de la categoria de Dante, Petrarca i Copèrnic) així com un dels centres històrics més bells del món.

Les dues torres -Due Torri- són, segurament, el monument més famós de Bolonya, la ciutat mundialment coneguda per donar nom a la salsa més popular del món, la salsa bolonyesa. Les torres en qüestió s’anomenen Garisenda i Asinelli, en honor a les famílies que les construïren a principis del segle XII d.C. Garisenda és la més baixa (48 metres actualment, inicialment era ostensiblement més alta fins que al segle XIV fou "retallada" per motius de seguretat) i la seva inclinació respecte a la vertical és de 3,2 metres. Asinelli, la més alta, té una altura actual de 97,6 metres i una inclinació de 1,3 metres. Durant l’Edat Mitjana, especialment durant els segles XII i XIII, Bolonya fou la ciutat de les torres. No se sap quina era la finalitat exacta de les torres, bé podrien haver estat baluards defensius, calabossos o simplement construccions que donaven prestigi a les famílies propietàries, o les tres coses segons el període. Amb el temps, a mesura que anaven quedant obsoletes, moltes torres foren derruïdes de manera que segurament no podrem saber mai quantes torres va arribar a tenir la ciutat de Bolonya (s’especula una centena). Actualment encara es conserven una vintena de torres medievals de les quals les més famoses són les Due Torri.



La Piazza Maggiore és la plaça principal de la ciutat de Bologna i una de les més maques del món per la quantitat d’edificis medievals que l’envolten, a saber: el palazzo D'Accursio o Palazzo Comunale, el palazzo dei Notai, el palazzo del Podestà, el palazzo dei Banchi i la Basílica de San Petronio.



Adjacent a la Piazza Maggiore hi ha la meravellosa Fontana del Nettuno (s XVI d.C). Poques estàtues són tan imponents com el Neptú de bronze, el trident del qual inspirà els germans Maserati (originaris de Bolonya) a l’hora de crear el seu emblema, el ja cèlebre trident platejat (Nota: la seu central de Maserati en canvi, està a Modena).


Ubicada a escassos quilòmetres del mar Adriàtic, la ciutat de Ravenna destaca per tenir magnífics momuments paleocristians (s. V i VI d.C) i bizantins (s VI d.C). El motiu d’aquesta particularitat cultural dins de la península itàlica es podria resumir de la següent manera:

Ravenna fou la residència dels darrers emperadors de l’Imperi Romà d’Occident. A principis del segle V d.C, per garantir-ne la seva seguretat, l’emperador i llur cort es traslladaren a la inexpugnable ciutat de Ravenna. Poc després, els visigots guiats per Alaric saquejaven Roma. Era l’any 409 d.C i tot i que l’Imperi Romà d’Occident quedava tocat de mort, els emperadors continuarien regnant -de manera gairebé fictícia- fins al 476 d.C. Paradoxalment, mentre l’Imperi s’esfondrava (pèrdues de Britania, les Gal·lies, Hispània i Nord d’Àfrica a mans dels bàrbars), Ravenna visqué els seus dies de glòria. Tot i que la cort imperial es tornaria a traslladar a Roma fugint dels huns d’Atila que havien saquejat el nord d’Itàlia i amenaçaven Ravenna, Ravenna continuaria mantenint-se com a la ciutat més important de l’Europa occidental. Atila morí sobtadament i l’Imperi se salvà en última instància, si bé no per a gaire temps. L’any 476 d.C., el hèruls conquerien Roma el 4 de setembre i poc després, Oroacre, el seu líder, es convertia en el primer rei bàrbar d’Itàlia, tot i que no per gaire temps. Els ostrogots de Teodoric el Gran decidiren invadir la península itàlica i Ravenna fou el darrer lloc on Odoacre resistí. Finalment, l’any 494 d.C Odoacre fou assassinat i Ravenna es convertí de retruc en la capital del nou regne ostrogot. Així fou com Rávena tornà a prosperar i acumular riqueses, cultura i monuments. Aquest és l’origen dels monuments paleocristians, tant d’origen romà com d’origen bàrbar, de la ciutat de Ravenna.

Però com ja s’ha dit anteriorment, Ravenna també destaca pels seus nombrosos monuments bizantins de la segona meitat del segle VI d.C. I és que poc després de la mort de Teodoric, l’emperador bizantí Justinià I decidí conquerir Itàlia. L’excusa oficial era la religió (els bizantins eren ortodoxos). D’aquesta manera, l’any 540, Ravenna es convertí en la Seu del govern bizantí a Itàlia i en conseqüència, tornà a prosperar i acumular riqueses, cultura i monuments, aquest cop d’estil bizantí.

La tomba de Teodoric, rei dels ostrogots a finals del segle V i principis del segle VI d.C, és possiblement el monument fet per gots més important d’Europa.

Es diu que Modena és la capital mundial de l’automobilisme esportiu per tenir una relació molt estreta amb vàries marques mítiques: Ferrari (el seu fundador, Enzo Ferrari, era originari de Modena tot i que la llegendària Scuderia Ferrari té la seu a Maranello, un poblet proper a Modena), Maserati (la seu central és a Modena), Pagani (la seu central és a Modena) i DeTomaso (la seu central és a Modena). No endebades, Ferrari homenatjà la ciutat de Modena fabricant el model 360 Modena entre 1999 i 2004. Tanmateix, Modena és molt més que una capital automobilística. És una ciutat monumental i cultural amb una gran tradició universitària (des del s. XII d.C.) i gastronòmica (formatge parmesà, vi Lambrusco, vinagre de Modena, i molts més). El símbol de Modena és la Torre Ghirlandina, el magnífic campanar de la catedral de Modena.

Ferrara és una ciutat que encara conserva bona part del seu passat renaixentista, muralles incloses. No endebades, durant els segles XV i XVI, Ferrara fou un dels centres humanistes més importants del món. A banda dels monuments d’origen renaixentista, a Ferrara també destaca la seva catedral romànica (s XII d.C.).

Amb una magnífica arquitectura medieval i frondosos boscos que envolten la ciutat, Parma és coneguda per la seva potent indústria agroalimentària (destaquen les empreses Parmalat i Barilla). A banda d’una excel·lent gastronomia, Parma també destaca per ser la ciutat natal del gran Giuseppe Verdi.

CADAQUÉS I PORTLLIGAT

Cadaqués, el poble més oriental de la península ibèrica, fou una de les meves destinacions d'aquest darrer Sant Joan.

Ubicat a tocar del Cap de Creus, Cadaqués és un encisador llogarret gairebé aïllat de la resta de l'Empordà.

Portlligat és un nucli de població del municipi de Cadaqués, a l'Alt Empordà, situat geogràficament al Cap de Creus. A banda de la bellesa natural de tan pròpia de la zona, Portlligat és conegut internacionalment per haver estat la residència oficial de Salvador Dalí.

CAMPANIA

Al sud del Laci (Lazio en italià) romàn Campania, la regió italiana més meridional que un servidor hagi visitat al llarg de la seva vida. Campania és, des de fa anys, una regió molt poblada que viu tant de la indústria com de l’agricultura i el turisme. Napoli (Nàpols), ciutat amb passat català que encara conserva l’escut dels reis d’Aragó i Comtes de Barcelona en alguns dels seus monuments més emblemàtics, n’és la capital.

Com la majoria de regions d’Itàlia, Campania és un indret que qualsevol ésser humà amb un mínim de sensibilitat ha de visitar almenys un cop a la vida, ja sigui per admirar els seus tresors naturals (destaquen el Vesubi i la Costa Amalfitana), ja sigui per submergir-se en la rica història de la regió (Pompeia, Herculà, Nàpols, Caserta). No menys divertit resulta barrejar-se entre la població autòctona i comprovar com els tòpics del sud d’Itàlia són absolutament certs: gent humil que fa vida al carrer, la mamma cridant als nens, adults gesticulant, caos circulatori (a Campania els semàfors només són per als principiants), calor asfixiant... Quina diferència amb el nord d’Itàlia, infinitament més cool i senyorial!

La Caserta és una ciutat de la Campania, al nord de Nàpols, que només val la pena acostar-s'hi per visitar el seu Palau Reial. L'esplendorós palau, de 44.000 metres quadrats, fou construït durant el segle XVIII. És d'estil barroc racionalista i imita la fastuositat del mític palau de Versalles. No menys impressionants són els jardins i el parc adjacent al palau. Només els jardins de Versalles i els de Peterhof (Sant Petersburg) poden competir amb els jardins del Palau Reial de Caserta.


El palau reial fou dissenyat per ésser una residència reial que servís de seu cortesana i governamental del regne de Nàpols i Sicília, però al final tan sols serví de residència estiuenca de varis monarques d'aquest regne del sud d'Itàlia. El regne de Nàpols i Sicília havia estat creat l'any 1734 poc després del Primer Pacte de Família, acord d'aliança entre els regnes d'Espanya i França, ambdós governats per Borbons, que serví perquè els borbons recuperéssin Nàpols i Sicília, antics territoris espanyols perduts durant la Guerra de Successió. Si bé els borbons, en concret Felip V, recuperaren Nàpols i Sicília, s'acordà que els territoris italians formessin un regne independent. Aquest nou regne s'anomenà el Regne de Nàpols i Sicília. El primer monarca del nou regne fou el tercer fill de Felip V, el futur Carles III d'Espanya. Quan Carles passà a ser rei d'Espanya -el seu germà gran morí sense descendència-, hagué de cedir el regne de Nàpols i Sicília al seu tercer fill, anomenat Ferran. Abans, però, mentre havia estat rei de Nàpols i Sicília, Carles havia planificat construir el majestuós palau que, en els seus somnis, havia de ser el símbol del nou regne. Tanmateix, el fill de Carles, Ferran, es mostrà molt menys ambiciós que el seu pare, i tan sols utilitzà el palau com a residència estiuenca. I així fou com un palau colossal serví tan sols com a residència estiuenca de varis borbons fins als dies de l'unificació d'Itàlia (cap allà l'any 1860).

Pocs plaers poden comparar-se al de passejar (són molts els racons per perdre’s) tranquil·lament per Nàpols tot assaborint la cuina tradicional napolitana (pizza i pasta bàsicament). En canvi, conduir pels carrers de Nàpols és una experiència indescriptible només recomanable als amants de les emocions fortes. A banda dels napolitans i el seu particular caos circulatori i urbanístic, Napòls ofereix alguns monuments de bellesa singular, com el Castel dell’Ovo (Castell de l’ou), el Castel Nuovo, obra de l’arquitecte català Guillem Sagrera durant el domini catalano-aragonès (s. XV), el Palau Reial de Nàpols, etc., per no parlar dels centenars d’esglésies que té la ciutat. Es diu que enlloc més del món hi ha tantes esglésies com a Nàpols.

El Vesuvi és un volcà de 1277 metres que es troba a escassos quilòmetres de Nàpols. És tracta d’un volcà doblement emblemàtic, tant per la seva història (venerat per grecs i romans, és sobretot conegut per haver sepultat Pompeia i Herculà l’any 79 a causa d’una gran erupció) com pel fet de ser l’únic volcà actiu de l’Europa continental. Tanmateix, convé precisar el fet que actualment la única activitat que es contempla un cop s’assoleix el cim és l’erupció d’alguns vapors. La última gran erupció s’esdevení l’any 1944.

La primera vegada que vaig visitar Pompeia tenia tan sols 10 anyets. Pompeia fou una antiga ciutat romana que quedà sepultada per immenses capes de cendres arran d’una terrible erupció del Vesuvi l’any 79 després de Crist. Gràcies a això, Pompeia i les antigues ciutats de la zona -com Herculà- conserven nombrosos edificis i carrers gairebé intactes. Pompeia i Herculà no foren descobertes fins al segle XVIII.

A la península de Sorrento hi ha la bellíssima costa Amalfitana, una joia de la naturalesa que cap ésser mortal pot contemplar sense immutar-se. A més, també inclou una sèrie de municipis encantadors, com són Amalfi, Atrani, Positano, Praiano, Maiori i Ravello. No menys espectacular és el fet que ja en temps dels romans la costa Amilfatana era un destí turístic. Posteriorment, genis de la talla de Boccaccio i Richard Wagner van trobar la inspiració a la sempre evocadora costa Amalfitana.