« Paesaggio roccioso e austero, asilo di pescatori e di contadini viventi a frusto a frusto su un lembo di spiaggia che in certi tratti va sempre più assottigliandosi, nuda e solenne cornice di una delle più primitive d’Italia.Monterosso, Vernazza, Corniglia, nidi di falchi e di gabbiani, Manarola e Riomaggiore sono, procedendo da ponente a levante, i nomi di pochi paesi o frazioni di paesi così asserragliati fra le rupi e il mare. » Eugenio Montale, poeta genovès (1896-1981), premi Nobel de literatura l'any 1975.
A mig camí entre Gènova i Pisa roman La Spezia, una ciutat de poc més de 100.000 habitants que és capital de la província homònima de la regió de la Ligúria. La Ligúria és la regió costera del nord oest d’Itàlia. La seva capital és Gènova però la seva autèntica joia és a la Provincia della Spezia, en concret allò que els italians anomenen la riviera ligure di levante, un dels escenaris més bells –sinó el més bell- que pot oferir la costa mediterrània.
Cinque Terre és possiblement el tros de costa més bonic de la província de la Spezia. Com el seu nom indica, es tracta de cinc porcions de terra mundialment famoses per la bellesa dels seus cinc llogarrets i llur entorn natural.
Monterosso és el poble més gran de Cinque Terre i també el més occidental de tots cinc. A continuació vindrien Vernazza, Corniglia, Manarola i finalment Riomaggiore.
Cinque Terre és possiblement el tros de costa més bonic de la província de la Spezia. Com el seu nom indica, es tracta de cinc porcions de terra mundialment famoses per la bellesa dels seus cinc llogarrets i llur entorn natural.Monterosso és el poble més gran de Cinque Terre i també el més occidental de tots cinc. A continuació vindrien Vernazza, Corniglia, Manarola i finalment Riomaggiore.
El Pont de la Puríssima del 2007 sempre serà recordat per la visita a la ciutat de Granada (amb estança en un apartament de Sierra Nevada) que vàrem fer el Martí, la Cris, la Palmi, la Yani i un servidor. Entranyable tornar a quedar amb 4 ex-companys d'aventures africanes i francament espectacular la rebuda i acollida per part de la Palmira, resident a Màlaga que ens feu d'amfitriona per terres andaluses. Des d'aquí un altra vegada el meu sincer agraïment.
Potser perquè era el mes de desembre, mes de poca llum i temperatures baixes, potser perquè s'estava restaurant el famós Pati dels Lleons, o potser perquè “callejear” és un dels meus plaers preferits, la qüestió és que a mi em va agradar més perdre’m pels entranyables barris d’Albaicín i Sacromonte que no pas visitar l’Alhambra.
L’Alhambra, literalment “fortalesa vermella” en àrab, fou el centre neuràlgic de l’antic regne de Granada. Els analfabets diuen que la decoració interior és d’una bellesa única en el món però el cert és que l’art islàmic té mesquites, fortaleses i palaus més bells a Turquia, Síria, Israel, Egipte, Irak, Iran, Uzbekistan i evidentment, a la totalitat de la Península Aràbiga. Andalusia, el Marroc i Mauritània sempre foren el llunyà oest per l’Islam. Dir que l’Alhambra és una obra mestre de l’art islàmic és com dir que la catedral de Nova York (Saint Patrick) és una obra mestre de l’art gòtic. Que una fortalesa o una catedral siguin belles no vol dir que siguin obres mestres. Agradi o no agradi als andalusos, Cordova i Granada sempre foren ciutats menors enfront de les autèntiques capitals islàmiques: Damasc, Jerusalem, la Meca, Medina, Bagdad, Shiraz, Samarkanda, Bukhara, Istanbul... Un cop dit això, no és menys cert que l'Alhambra és un goig per a la vista i que val molt la pena visitar-la.
El Palau de Carles I fou segurament un edifici imponent en els seus temps (s XVI) però avui en dia és més aviat un monument ridícul i molest en tant que “embruta” bona part del paisatge i construccions islàmiques de la zona. 
Història: L'apogeu de l'Alhambra s'inicia al 1238, quan començà la dinastia "nassarí" o "nasraí" segons com es tradueixi de l'àrab. El primer rei nasraí fou Mohamed-Ben-Nasr, conegut com Al-Hamar (literalment el Vermell, car tenia la barba vermella. Nota: ja qui diu que el nom de l'Alhambra ve d'aquí i no pas pel color de les muralles que segurament eren blanques en aquella època). Quan Ben-Al-Hamar (Mohamed-Ben-Nazar) va entrar triomfador a Granada l'any de 1238, la població, cansada de les múltiples lluites internes, el va rebre amb el crit de "Benvingut el vencedor per la gràcia d'Al·là" obtenint la següent resposta per part d'Al-Hamar: Només Al·là és vencedor (Wa lā gāliba illā-llāh). Aquest és el lema de l'escut nassarita i també està escrit per tota l'Alhambra. Ben-Al-Hamar va construir el primer nucli del palau de l'Alhambra i els seus descendents, la fortificaren i l'ampliaren notablement (hom parla de la culminació de l'art Al-Anadalús). 
L'últim rei musulmà de Granada fou Boabdil (Abu Abd-Allah), derrotat el 1492 pels Reis Catòlics. Des d'aleshores, l'Alhambra fou un palau reial. Boabdil és el protagonista d'una de les llegendes més divertides que jo hagi sentit mai. Es diu que quan Boabdil fugia camí de l'exili es girà per veure per última vegada la seva preciosa ciutat i es posà a plorar. Aleshores, sa mare, en veure tal espectacle li digué: "Plora com una dona allò que no vas saber defensar com un home".
I ja per acabar, magnífica foto feta des de l'apartament de Sierra Nevada. Al fons, on s'escampa la boira, hi ha la ciutat de Granada.
