Baile Átha Cliath - DUBLIN

Aquest primer cap de setmana de juny l’he passat a Dublin amb la inestimable companyia d’en Ritt, un clàssic dins dels meus companys de viatges. Tal i com es preveia, ha estat un cap de setmana molt profitós, malgrat el maleït clima irlandès (ens tocà un cap de setmana passat per aigua). A la foto, l'avinguda O'Connell, el cor de Dublin.

Dublin (paraula anglosaxona d’origen gaelic que significa “Estany negre”) és, de lluny, la capital europea més fluixa que he visitat al llarg de la meva vida. Es tracta d’una ciutat petita (mig milió d’habitants), grisa i d’una bellesa ínfima. El gran reclam de Dublin són els pubs i la gran atracció turística una fàbrica de cervesa negra. Amb això està tot dit.

Per a més inri, a Dublin hi ha, actualment, menys irlandesos que forans, de manera que la capital irlandesa no és, de cap manera, una ciutat representativa del país. De fet, els mateixos irlandesos parlen de les dues irlandes: Dublin i la resta.

Però no tot són coses dolentes a Dublin. Ans al contrari. A Baile Átha Cliath (nom modern donat a la ciutat) hom pot respirar un ambient jovenil i cosmopolita força enriquidor –sobretot si un hi decideix passar-s’hi una temporadeta ja sigui estudiant, ja sigui treballant, ja sigui ambdues coses- així com gaudir d’una marxa nocturna que jo qualificaria d’apoteòsica. De la capital irlandesa jo em quedaria amb els carrers plens de vida i els pubs animats com enlloc del món, per no parlar de les noies, agradables i simpàtiques, i sobretot extraordinàriament obertes (llàstima que físicament siguin tan lletjotes).


Dublin em recordà les barriades de Londres: edificis baixos, autobusos de dos pisos, cotxes circulant per l’esquerra...

Sant Patrici és la catedral catòlica de Dublin i un dels monuments obligats de visitar. Si bé Dublin és una ciutat amb poc caràcter, no és menys cert que els irlandesos llueixen orgullosos tot allò que els caracteritza com a poble, ja sigui la religió catòlica, ja sigui el gaelic i totes les tradicions pre-cristianes.

Detall de les banderes de Sant Patrici. Les esglésies de Dublin no són cap meravella, però no per això deixen de ser interessants.



No confondre la catedral catòlica amb la protestant...

El Castell de Dublin, antiga seu del govern britànic, és un dels pocs edificis històrics que queden a Baile Átha Cliath. Inicialment fou una fortalesa dels vikings, de la qual poca cosa en queda car el què hom veu actualment és bàsicament un palau anglès fet al segle XVIII. Actualment, el Castell de Dublin serveix més com a edifici cerimonial i turístic que cap altra cosa.

I de la cultura passem a l’oci més típicament irlandès: beure alcohol XD

A Temple Bar és on hi ha els locals més mítics de Dublin, sovint atapeïts de gent forana.

Ni Oscar Wilde ni Bram Stoker ni el Trinity College, la joia de Dublin és la Fàbrica de cervesa Guiness.


Com molt bé va dir un dublinès il·lustre "la millor manera d'evitar la temptació és caure-hi".

Més que la birra i la visita interior, el millor fou, per mi, les vistes del bar on et “convidaven” –després d’haver pagat 14 euros a l’entrada- a una cervesa. Com es pot comprovar, Dublin és una ciutat lletja i monòtona, arquitectònicament parlant.

I de la cervesa més famosa d’Irlanda al whiskey irlandès més venut al món, el J. Jameson XD

L’antiga destil·leria de John Jameson, un escocès que feu fortuna a Irlanda (no deixa de ser irònic que el whiskey, originari d’Irlanda, passés a Escòcia i que després d’Escòcia tornés a Irlanda).

Un servidor cumplint amb el lema de J. Jameson: "Sine Metu" ("Sense Por").