EL CARIB MEXICÀ

Benvinguts a Cancún, el paradís de la festa, els hotels de puta mare i la inestimable companyia de centenars de nord-americanes cachondes (algunes potser massa jovenetes :-P).

Que ningú ho dubti, la península del Yucatan és un dels indrets més meravellosos d’aquest planeta: platges de sorra fina i mar transparent, selves i fauna tropicals, runes maies, parcs naturals extraordinàriament bells, la gent més simpàtica i agradable del planeta Terra (els mexicans), excursions marítimes, illes verges, bancs de coral, cultura i gastronomia mexicana (“no picaa, aarde”)...

Ubicada al Mar del Carib, Cancún, que en maia vol dir “niu de serps”, és el paradís. D’una banda tens la ciutat original, un poble de barraques on viuen indígenes, i de l’altra, la ciutat hotelera. Aquesta mescla entre humilitat tradicional i luxe i consumisme salvatge fa de Cancun un dels indrets més fabulosos d’aquest planeta. Un servidor, que s’esperava un indret de sol i platja i poca cosa més (com Varadero o Playa Bávaro), va al·lucinar.

Les platges de Cancún són infinitament més belles que les de la República Dominicana i Cuba. Destaca la sorra fina, la millor sorra del món segons els entesos (pel que es veu, la seva textura inigualable es deu a un procés bioquímic en el qual intervé la fauna marina de la costa) i els magnífics bancs de coral (els segons més grans del planeta, els més grans es troben en algun lloc de l’oceà índic).

La part hotelera de Cancun és una passada. 140 hotels de luxe, centenars de discoteques, botigues, carpes, piscines, cales, fonts, cines, teatres, espectacles... Només Las Vegas supera Cancun en qualitat i oferta hotelera. No cal ni dir que Cancun està a anys llum del nivell que poden oferir Cuba and company.

El Cancún original o rural també és força interessant: població jove, de 140-150 cm d’altura (llàstima que el meu germà no es va fer cap foto amb ells –al·lucinaven qual el veien, aixecaven el cap i miraven cap amunt tot meravellats), alguns que parlen en maia, mercadillos, fondes, preus realment econòmics... Aquesta part ens recorda que estem al Carib i que la pobresa està a l’ordre del dia (Mérida i Valladolid, les altres dues ciutats importants de l’Estat de Quintana Roo, són iguals). Ara bé, a diferència dels cubans, els mexicans són feliços per què poden pensar lliurement, beure Coca-cola, viatjar en autobús, ser atesos en cas de malaltia, i en definitiva viure dignament, que no còmodament. No es tracta de ser hipòcrites. Es clar que podrien viure millor, però almenys a Mèxic les noies no s’han de prostituir.

La part més fluixa de Cancun és, sens dubte, l’aeroport. És l’aeroport més cutre que he vist mai. I això que hi ha 200 vols diaris provinents de l’estranger! L’aeroport de l’Havana és molt superior (per què després digueu que sóc imparcial!).

A escassos kilòmetres de Cancun hi ha restes de la fascinant civilització maia. Els maies són (perquè no han desaparegut) un conjunt de pobles americans que durant 3.000 anys van dominar el sud de Mèxic i la totalitat de Guatemala. Els maies vivien de l’agricultura i el comerç, i s’organitzaven en ciutats-estats. Desconeixien el ferro, però tenien alfabet i jeroglífics, així com una extensa xarxa de comunicacions, els famosos camins blancs. Els meus escassos coneixements sobre els maies es limiten als que van habitar el nord de la península del Yucatan, que no foren pocs.

Se sap que els maies van endinsar-se al Yucatan ara fa 17 segles. Ningú sap del cert perquè van començar a colonitzar una zona tan adversa per poder viure-hi tota una civilització. El Yucatan és una regió extraordinàriament seca, mancada de grans rius i grans arbres, i amb un sòl molt mal parit (la única part del planeta Terra on hi manca l’humus, la matèria orgànica present en tots els sòls i que permet llaurar la terra, així com assimilar residus minerals i regular la nutrició vegetal –desconec realment què collons és l’humus, el què si que recordo és que el sòl del Yucatan era certament diferent a tots els sòls boscosos que jo hagi vist mai; és com si el terra tingués “crostes” i estigués “eixut”. Confio que en Red ens pugui explicar més sobre el tema, ell que és un professional. Per cert, el motiu pel qual el sòl del Yucatan és tan particular es deu, amb tota probabilitat, a l'enorme meteorit que va caure a la península ara fa 65 milions d’anys -alguns científics creuen que és l’origen d’un dels canvis climàtics i biològics més importants en la història del planeta).

La clau de la subsistència del poble maia al Yucatan eren les plantes medicinals i l’aprofitament de l’aigua dels rius subterranis (els geòlegs i els enginyers agrònoms segur que ens poden explicar el perquè d’aquests fenòmens).

Un cenote, paraula d’origen maia. Els cenotes són trossos de rius subterranis que queden al descobert perquè les parets de les cavernes s’han derruït.

Alguns historiadors sostenen que els maies van abandonar les zones muntanyoses i es van establir a la gran plana del Yucatan perquè d’aquesta manera podien estudiar millor els fenòmens astronòmics. És una explicació discutible, tanmateix potser és certa. Jo, que sóc un apassionat de la història de l’astronomia i les matemàtiques, em vaig enamorar definitivament dels maies quan vaig poder estudiar i conèixer in situ els seus extraordinaris coneixements matemàtics i astronòmics. Els maies coneixien i aplicaven el concepte del zero (abans que els indis i els àrabs), i les seves observacions astronòmiques a simple vista (és a dir, sense ajut del telescopi) no van ser igualades per ningú fins al segle XVI.

Chichen Itza ("la ciutat a la vora dels pous dels Itzas") és l’ancestral ciutat maia (segle V d.C) coneguda per la piràmide de Kukulcan, el déu Sol (que pels maies era una serp emplomada). Aquesta piràmide té algunes particularitats. Fou construïda damunt d’una altra piràmide, la qual encara avui en dia s’hi pot accedir (a l’interior de la petita piràmide hi ha la famosa escultura del Tron del Jaguar), car els maies van conservar la piràmide antiga. Diguem que la piràmide moderna simplement “tapa” l’antiga. Les cares de la piràmide de Kukulcan estan encarades amb una precisió esgarrifosa (no com les egípcies) als quatre punts cardinals (Nord, Sud, Est i Oest). Cada cara té 90 esglaons idèntics. Un cop arribes al cim, encara hi ha un esglaó comú de quatre cares, i dins de l’habitacle un podi una quarta part més alt que els altres esglaons. 90 x 4 = 360, més l’esglaó comú de quatre cares, igual a 364, més el podi de l’habitacle igual a 365,25. Els maies sabien que l’any dura 365 dies i 6 hores. Però això no és tot. La piràmide està ubicada de manera que durant els equinoccis de primavera i tardor -21 de març i 23 de setembre, a mesura que el Sol puja al seu zenit, les escultures de Kukulcan de la cara nord projecten una ombra que resulta ser una serp que avança inescrutable pels esglaons de la piràmide. El fenomen, simplement al·lucinant, està reservat a milionaris americans que es gasten petites fortunes per veure-ho en directe.

Però Chichen Itza és molt més que la gran piràmide. També hi ha el fabulós Temple dels Guerrers, l’Observatori del Cargol, dos cenotes enormes i el camp del “Joc de la Pilota” més gran del món (166 metres per 68). Aquest joc tenia vàries versions (segons cada cultura i subcultura precolombina de l’Amèrica Central) però totes acabaven bastant malament pel perdedor, que acabava sacrificat als déus (li arrancaven el cor, com a Indiana Jones i el Temple Maleït). Pel que fa a Chichen Itza, només em queda dir té una història riquíssima, car els asteques també “visitaren” la ciutat al segle XIV d.C. Quan els espanyols van arribar a Mèxic, la major part de les ciutats maies presentaven l'estat ruinós actual. En altres paraules, les grans matances indígenes no les van fer els espanyols sinó els asteques. Quan els espanyols van arribar al Yucatan es van trobar un poble dominador que oprimia a la immensa majoria. No és que els espanyols fossin uns angelets però tampoc eren el diable com alguns ens volen fer creure (aquest és un dels capítols més falsejats de la història de la humanitat).

A 100 km del sud de Cancun es troba Tulum ("ciutat emmurallada"), una ciutat maia enfilada dalt d’un penya-segat, a la vora del mar. Tulum fou un port molt important. Al llarg de la costa hi ha petites construccions com la de la foto.

El parc natural més bonic del Carib: Xel Ha (“aigües cristal·lines” “indret on neix l’aigua”). A mig camí entre Cancun i Tulum, Xel Ha és l’aquari natural més gran del món. Imagineu-vos un gran llac d’aigua salada que desemboca al Mar del Carib, envoltat de boscos tropicals, coves, cales, rius subterranis i celotes. Imagineu-vos poder fer snorkel amb total llibertat en unes cales d’aigües blau turquesa, càlides i cristal·lines, amb peixos multicolors acompanyant-te, envoltat d’una flora tropical, veure runes maies (fou un antic port maia), banyar-te amb dofins, fer submarinisme, veure bancs de coral, jeure a la platja, compartir espai amb tortugues, o caminar per la selva guaitant lloros, iguanes i altres animals. Tot i que d’una bellesa inigualable (per desgràcia poques fotos vam fer ja que la major part del temps estàvem dins de l'aigua), a mi em va agradar més Xcaret per la seva varietat d’atraccions.

Xcaret, un port maia al segle XV d.C, és l’altre gran parc natural del Carib. No té la bellesa de les cales i el llac de Xel Ha, però disposa d’una atracció única: poder fer snorkel en rius subterranis, passant per coves i cavernes (il·luminades de manera natural per algunes entrades de llum) fins a desembocar al mar. Com a anècdota, recordo que ens va tocar amb unes turistes americanes, una de les quals (d’origen asiàtic) portava un bikini amb la part de baix tanga. Tot i que el cul de la noia era absolutament millorable, l’espectacle fou considerable. Com a part negativa, dir que l’aigua dels rius subterranis està fresqueta, de manera que al principi costa aclimatar-te, que en alguns trams estrets és fàcil fotre’t d’hòsties contra les pedres i les parets, i que si no disposes d’una càmera especial et quedes sense cap foto. Tot i això, és recomanable al 100%. Ni que sigui només per experimentar nedar per un riu tropical subterrani i arribar al mar en una cala plena de flamencs rosats....

També és espectacular veure el poblat maia i les múltiples representacions que s’hi fan (com la de la foto), així com la múltiple fauna de la zona (coves de rat-penats, l’illa dels jaguars, l’illa dels tapirs, papallones gegants, dofins, bancs de coral...).

Per acabar-ho d’adobar, Xcaret fa un mega espectacle nocturn en un immens teatre on s’hi representa la totalitat de la cultura mexicana, des dels maies i els asteques (cerimònies, el vol dels homes-ocell de Papantla, dues versions del Joc de Pilota -un dels quals és una espècie de hockey amb “la pilota” amb flames, brutal), passant per mariachis, balls regionals, intrèpids genets... Imprescindible!

Per acabar, una foto àrea de Isla Mujeres (qui no recorda la meva mítica samarreta?). Un altre paradís caribeny: dofins, esculls naturals, platges i penya-segats increïblement bells, més runes maies... Els espanyols van batejar així la illa perquè mentre s’hi acostaven van “veure” moltes dones. En realitat es tractava de les estàtues d’Ixchel (deesa de la fertilitat dels maies). Déu meu, com deurien anar els pobres!!!