A Xian, antiga capital de la Xina, vaig tenir la sort de conèixer el professor Dong, un fidel i humil servidor del Partit Comunista Xinès amb qual vaig poder parlar llargues estones sobre la seva estimada ciutat i aquest país gegant que és la Xina. La veritat és que poc, molt poc en sabia de Xian. Tan poc, que per no saber, ni tan sols sabia que en realitat és Xi’an. Encara menys sabia que es tractava d’una megapolis de gairebé 10 milions d’habitants ubicada al bell mig de l’antic imperi xinès (la Xina clàssica no contemplava ni el Tibet ni les vastes terres dels uigurs ni bona part de les actuals províncies meridionals que conformen la Xina moderna). 
La capital de la província de Shaanxi es troba enmig d’una immensa plana verda per on hi discorren rius i aiguamolls. Envoltada de fàbriques i centrals que treuen fum a tothora, Xi’an és una ciutat grisa i contaminada, almenys pels estàndards occidentals. I és que Xi’an és una ciutat de l’interior de la Xina, un indret on la major part de la gent és d’origen camperol i desconeix el significat de la paraula luxe i confort. Així com a Beijing i Shanghai els sous mitjans arriben als 500 euros mensuals, a Xi’an amb prou feines arriben als 200. El professor Dong no negava que hi ha certs empresaris que s’aprofitaven dels pobres camperols, però naturalment exculpava de qualsevol culpa els dirigents xinesos. Ans al contrari, m’explicava que el Partit Comunista sempre s’ha caracteritzat per defensar el proletariat i em comentava orgullós com la justícia xinesa no té miraments a l’hora de pelar els indesitjables.
Així com a Beijing les autoritats tracten “d’amagar” la misèria, a Xi’an s’estalvien els tràmits. Segurament per aquest motiu –vaig veure centenars d’indigents, carrers bruts i deixats de la mà de Déu, autopistes infames, etc- la visita de Xi’an i els seus voltants –on hi ha els famosos guerrers de terracota- em produí una certa desil·lusió. Tanmateix, com molt bé diu mon pare, a Xi’an, i només a Xi’an, vam poder veure de primera mà la vida diària i els estrafolaris costums –des del nostre punt de vista, es clar- de la major part del poble xinès, la que viu al centre i al nord-oest del país. Que ningú s’enganyi, encara que les llegendes occidentals parlen d’una gran massa xinesa camperola perduda de la mà de Déu, el cert és que al segle XXI a l’interior de la Xina s’estan formant àrees metropolitanes repletes de centenars de milers de ex-camperols. El professor Dong considerava just i necessari que els camperols abandonessin la vida rústica i antiquada del camp i passessin a formar part de la gran massa obrera que estava aixecant el país. Aquesta part del seu discurs era sens dubte la més divertida. Amb tan sols 30 anys havia passat de maoista (defensa a ultrança de la vida camperola sense vicis ni luxes) a capitalista occidental (defensa a ultrança de la vida urbana consumista i individualista) amb matisos xinesos, és clar. Diguem que l’home admira amb sinceritat els europeus i els americans però també ens troba massa tous a l’hora de fer complir les lleis i salvaguardar l’ordre públic.
Xi’an és, per damunt de tot, una ciutat històrica. Fou la primera capital de l’imperi xinès i l’extrem oriental de la Ruta de la Seda. No menys destacable són les seves muralles medievals, de més de 10 metres d'altura i 15 d'amplada o alguns dels seus temples budistes, tal i com es poden apreciar en les fotos. Però si per alguna cosa Xi’an és mundialment coneguda és per albergar el fabulós mausoleu del primer emperador de la Xina: Qin Shi Huang (segle III abans de Crist).El primer emperador de la Xina fou, a banda d’un guerrer cruel i despietat, un home notable. Va aconseguir unir la Xina sota el sou jou i, a diferència d’altres conqueridors llegendaris (com Alexandre el Gran), fou capaç de mantenir el poder i governar amb mà de ferro una vasta extensió de terres. És, amb tota justícia, el pare de la Xina perquè no només va unir el país i va acabar amb els diferents regnes tot dividint el nou gegant asiàtic en províncies sinó que a més va construir una extensa xarxa de carreteres, va unificar l’escriptura, el sistema de mesura i la moneda, etc. També va intentar eliminar tota forma de cultura i pensament que diferís del seu (va cremar centenars de llibres de Confuci). Aquesta vessant despòtica el va fer i el continua fent tremendament impopular entre la seva pròpia gent.
Però si la seva vida és més o menys coneguda, més misteriosa resultà la seva mort i posterior enterrament. Sembla ser que durant tota la seva vida, Qin Shi Huang estigué obsessionat amb la idea de la mort i que ja de ben jovenet es feu construir un mausoleu digne del seu poder. Els xinesos afirmen que hi van participar més de mig milió d’homes per construir el mausoleu i totes les seves cambres annexes. Podria semblar exagerat si no fos perquè a un quilòmetre de la cambra funerària pròpiament dita, hi ha un seguit de salons enterrats que alberguen un exèrcit sencer de figures de terracota a escala natural. Per desgràcia, el temps i el pillatge van enfonsar aquestes cambres, destruint bona part de les figures.
El conjunt en sí, només per l’elevat nombre de figures ja resulta xocant, però és que això només és el principi. I és que a la quantitat hi hem d’afegir qualitat. No hi ha dues figures iguals i cada figura té una quantitat de detalls impressionants (des de la roba al cabell, les armes, l’edat, les ètnies...). La pregunta immediata és: i tot això per a què? Per mostrar poder? Per atemorir aquells que gosessin acostar-se a la seva tomba? Per creences religioses? Fos com fos, el cert és que el mausoleu del primer emperador guardava una sorpresa que va restar amagada durant molts anys. Per pura casualitat, l’any 1974 uns camperols que volien fer un pou van cavar el terra uns centenars de metres més enllà del mausoleu i es van trobar amb aquest autèntic tresor (a banda dels que puguin haver-hi dins la cambra funerària, que encara no ha estat oberta). 5 anys després, s’obria el Museu que un servidor va visitar. El jaciment, per dir-ho d’alguna manera, s’amplia any rere any, així com el nombre de figures restaurades.
Personalment, trobo la història colpidora i apassionant, però no pas el museu en sí. El què hom veu és, simplement, una reconstrucció de figuretes descolorides i moltes sense les armes originals. Per a més inri, els salons que guardaven tal exèrcit també van cedir al pillatge (maleïda costum xinesa de construir amb fusta i no amb pedra...) de manera que el lloc tampoc guarda cap estructura original. 
La Gran Pagoda de l'Oca Salvatge fou un centre cultural i religiós -budista- que ens recorda la importància d'aquesta ciutat al llarg de la història xinesa. Ara bé, l'autèntica gràcia d'aquesta ciutat mil·lenària no es limita a les seves muralles, ni a les seves pagodes, ni a la seva ridícula mesquita (d'arquitectura totalment xinesa, sense minarets ni res que pugui induir-te a pensar que estàs en una mesquita), sinó a perdre's pels seus carrers i les seves botigues, guaitar que fan els seus habitants, xafardejar el barri musulmà i la minoria ètnica Hui, passejar pel centre de la ciutat, que ja sembla el d'una ciutat americana (ple de gratacels i edificis d'oficines) i sobretot, poder parlar amb gent tan agradable com el professor Dong.
Venice Beach, un dels indrets més autèntics de Califòrnia. No deixa de ser curiós que Venice, un districte tranquil i residencial de l'oest de Los Angeles, sigui conegut per tenir un passeig marítim d'alló més mogudet. Tanmateix, a l'hora de la veritat, a mi no m'impressionà gens. Tota aquella multitud de gent hortera de festa i gresca permanent, em recordà Barcelona (Gràcia, les Rambles...). Potser és això la globalització. Streetball , hip-hop, dança, balls, surf, jo diria que tot això ja ha estat exportat arreu del món i que ja no cal anar a Los Angeles per viure l'experiència de la "platja urbana". 
Quan era petit, Los Angeles era una ciutat mítica, un indret meravellós on la vida era poc menys que idílica. Suposo que hi contribuïen dos fets inqüestionales: Hollywood i llur centenars de pel·lícules i sèries de televisió que retrataven el bo i millor de les platges de California per una banda, i de l'altra, els Lakers del Showtime, l'equip de basquetball més extraordinari de la dècada dels vuitanta. Qui en realitat no se sentia fascinació per la ciutat de les estrelles? 
No sé si és que vint anys després les coses havien canviat molt o què, però el cert és que L.A. no va estar a l'altura de les expectatives. Molt gran, immensament gran, molt rica, tremendament rica, però també molt grisa i molt monòtona.
El cartell més famós del món sovint està tapat per la boira.
Els magnífics boulevards de Beverly Hills són plens a vessar... de turistes.
Com a centre de l'entretaniment californià, a Los Angeles no hi podien faltar múltiples parcs d'atraccions, entre ells, els ultraconeguts Disneyland, Magic Mountain -el paradís de les muntanyes russes, i Universal Studios. Les tres fotos pertanyen a aquest últim parc, una autèntica meravella només superada per un altre Universal Studios, el d'Orlando. 
Tècnicament, l'Arc de Sant Martí pot definir-se com la dispersió de la llum del sol quan es refracta i es reflexa en les gotes d'aigua de la pluja o bé, de manera més estricte, fenomen òptic que consisteix en fer visibles, al cel, tots els colors de l'espectre de la llum quan aquesta es refracta i es reflecteix al seu pas per gotes d'aigua en suspensió a l'atmosfera. Popularment diem que l'Arc de Sant Martí està format per set bandes o colors (vermell, taronja, groc, verd, blau, violeta i morat) però en realitat, l'Arc de Sant Martí està format per un espectre de llum contínua. 
