L'HIPOPÒTAM

Ningú ho diria que l’hipopòtam comú, aquest mamífer herbívor de grans dimensions i aparença tan simpàtica, és el segon animal més mortífer del continent africà. En contra del pugui aparentar, l’hipopòtam és un animal violent i agressiu, ràpid i poderós. El resultat: cada any moren més persones atacades per hipopòtams que no pas per cocodrils, lleons i mambes negres. Només el mosquit anopheles, portador de la malària, supera l’hipopòtam en aquest macabre rànquing (estrictament són els paràsits que injecten les femelles anopheles -els mascles són vegetarians i no piquen- els més grans assassins de l’espècie humana; en concret paràsits del gènere plasmodium).

La paraula hipopòtam ve del grec, i vol dir “cavall d’aigua”. No deixa de ser curiós el fet que segons la civilització, l’hipopòtam fou comparat amb un cavall (grecs), amb un porc (els egipcis l’anomenaven “porc de riu”) o amb un búfal (al Pròxim Orient l’anomenaven “búfal d’aigua”).

Els hipopòtams pertanyen al gènere Hippopotamidae del qual tan sols pengen dues espècies en tot el món: l’hipopòtam comú o amfibi (el que tots coneixem i l’únic que vam veure durant el nostre viatge) i l’hipopòtam pigmeu (pesa quinze vegades menys que el seu parent). Totes dues espècies viuen únicament a l’interior del continent africà, el pigmeu en zones boscoses i el comú a la sabana. Antigament, l’hipopòtam comú habitava al nord d’Àfrica, al Pròxim Orient i fins i tot a Europa, però com tantes altres espècies, l’home acabà eliminant-lo. En el cas de l’hipopòtam fou un cas d’autodefensa per part de l’home. El transport fluvial és gairebé impossible si hi ha hipopòtams al riu car els hipopòtams solen tenir predilecció per atacar les barques. Malauradament, la mala bava dels hipopòtams no es limita als rius. Durant la nit, els hipopòtams solen sortir de l’aigua i, mentre passegen per la terra ferma, devoren i destrossen plantacions. A vegades, fins i tot s’endinsen en els poblats humans.

L'hipopòtam és un animal gregari. La majoria de vegades els vam veure descansant en grup, dins i fora de l'aigua, tant al voltant del riu Chobe com del riu Zambezi, a tocar de les catarates Victòria (des de l'helicòpter) i, evidentment, a la desembocadura de l'Okavango. Suposo que deu ser perquè els que viuen en parcs naturals ja estan acostumats a la presència humana, però el cert és que ens hi vam acostar molt (massa i tot pel meu gust, sobretot quan anavem amb mokoros).

L’hipopòtam comú, una bèstia que pesa al voltant de les 3 tones, és un dels animals més perillosos del món, tant per la seva agressivitat com per la seva agilitat i velocitat, dins i fora de l’aigua. Pocs animals poden competir amb l’hipopòtam quan es tracta de nedar. Amb el seu pes i força, un hipopòtam és capaç de tombar una barca amb una facilitat insultant. Més sorprenent és el fet que fora de l’aigua també sigui un bon corredor (si bé per poca estona). Per increïble que sembli, els hipopòtams són capaços d’atropellar persones!

I acabem el post dels hipopòtams amb una sèrie la mar de divertida...

Una parella feliç ens va obsequiar amb una copulació al bell mig del riu Chobe.

EL DELTA DE L'OKAVANGO

El Delta de l’Okavango resultà ser un indret tan especial com prometia, tant per la seva particularitat geogràfica (“Where all this water goes is a mystery”) com per l’increïble ecosistema que es forma al voltant de l’immensa desembocadura. A grans trets, l’Okavango és un riu africà que neix a Angola i desemboca a Botswana. Com el Nil i el Niger, l’Okavango neix en un territori tropical i acaba en terres àrides. En canvi, quan arriba l’hora de desembocar no hi ha similituds que valguin car l’Okavango és un cas únic. I és que l’Okavango no desemboca enlloc sinó que s’acaba eixugant a les dunes del Kalahari. Així de brutal és el Delta de l’Okavango: una plana immensa on s’uneixen un desert àrid i un riu cabalós ple de vida salvatge.

Les activitats que es poden dur a terme al voltant del Delta de l’Okavango són moltes i variades: des de vols amb avioneta i navegació amb barques de motor, a excursions a peu i passeigs amb mokoro amb els nadius descendents dels ancestrals habitants de les planes de Botswana.

En funció de l`època de l’any, hom veurà paisatges i ecosistemes força diferents, cada un amb les seves peculiaritats. A l’agost, en plena estació seca, les aigües de l’Okavango són poc profundes (un metre escàs) i en conseqüència, el delta es converteix en una immensa plana fèrtil on els animals terrestres, amb el permís dels cocodrils i els hipopòtams, s’acosten per beure i reposar. Entre aquests animals destaquen l’elefant africà de la sabana –el mamífer terrestre més gran del planeta, el lleó de l’Okavango –el rei dels felins i l’únic de la seva espècie que sap nedar, el búfal africà, el lleopard, el guepard i molts altres (antílops, zebres, girafes, nyús...). Per contra, durant aquesta època de l’any se suposa que hi ha poca vegetació, si bé per a un europeu la diversitat de tonalitats era senzillament fabulosa tal i com es pot observar a les fotos. També durant l’agost sembla ser que no hi ha tantes aus com durant l’època de pluges (fins a 500 espècies d’aus, un ecosistema únic en tot el món).

Gran part de la bellesa del Delta de l’Okavango recau en el fet que l’home amb prou feines hi és present. El govern de Botswana no deixa que el turisme sigui massiu i, certament, s’agraeix l’esforç de les autoritats locals. El cor del Delta roman verge i només s’hi pot dormir acampant amb tenda.

Nosaltres vam recórrer tot el Delta, de sud a nord, amb tota mena de transports: avioneta, tot terreny, llanxa, mokoro i fins i tot a peu. La primera parada fou a la ciutat de Maun, una capital turística al sud del Delta que serveix de base i fonda per als turistes que visiten la zona. Després de passar vàries nits acampant a Savuti i Moremi, entre lleons i elefants, passar una tarda-nit en un hotel de Maun fou la glòria. D’allí vam anar pujant progressivament fins arribar a Seronga, al nord, on el Delta comença a formar-se i l’Okavango és prou profund com per ésser considerat un riu convencional.

Un dels moments més emocionants i emotius del viatge fou el trajecte amb avioneta (de sud a nord) pel Delta de l'Okavango, des de la desembocadura fins al riu pròpiament dit. Les fotos tan sols reflecteixen una petita part d'aquest autèntic espectacle natural.

Afortunadament no els vaig haver d’utilitzar però no està de més recordar alguns consells dels nadius mentre camines per les múltiples illetes que es formen al voltant del delta:

1) si veus una “serp negra” allunya’t i comença a córrer. Al Delta de l’Okavango viu un dels animals més letals del planeta: la Mamba Negra, la serp més verinosa d’Àfrica (without treatment the mortality rate is 100%) i la més ràpida del món (es mou a 18 km/h)

2) en cas de “topar-se” amb un lleó: tranquil·litzar-se, mirar-lo fixament als ulls, quedar-se quiet uns quants minuts i passat un temps recular lentament però sempre mirant-lo. Res de moviments bruscos ni donar-li l’esquena. Pel que es veu, el lleó no identifica l’home com una presa, de manera que si no el molestes, no t’atacarà. Es diu que els felins tenen l’instint de caçar aquells que fugen car els relacionen amb preses.

3) no acostar-se a guaitar “forats” al terra. Solen ser caus de serps i altres animals que poden atacar-te pel fet de sentir-se amenaçats.

4) no acostar-se mai a un búfal ferit. Si per desgràcia un búfal se sent amenaçat i es disposa a carregar, tens dues opcions: o bé córrer fent ziga-zagues o bé llançar-te al terra, estirar-te completament i resar perquè passi de llarg.

5) No quedar-se quiet sota un arbre com aquest, ni aixoplugar-s’hi quan plou. L’impacte d’una “salsitxa” (fruita que penja de l’arbre) al cap pot ser mortal.

CHOBE I MOREMI

Es diu que al continent africà hi ha els dos parcs naturals més bells del món: Serengeti (Kenya-Tanzània) al nord i Chobe (Namíbia-Botswana) al sud. A mi personalment el paisatge de Chobe em va semblar clarament inferior al dels grans parcs americans –Yellowstone, les Galàpagos- i estic segur que Nova Zelanda i Indonesia no es deuen quedar enrera, ara bé, no és menys cert que la reserva de Chobe conté la població d’elefants més gran del món (més de 100.000) així com una extensa i variada fauna que sempre fa acte de presència. Potser les Rocalloses, llurs boscos i llurs glaceres formen un paisatge més dens i imponent que el de la sabana africana però anàlogament no es pot comparar veure un grizzly (ós gegant) de lluny i malament que observar detalladament centenars d’elefants africans a dos pams. Que les Galàpagos són al·lucinants ningú ho dubta, però dormir en tenda envoltat de lleons no ho és menys. En definitiva, que cada lloc té el seu encant i que no es poden comparar peres amb pomes. Per veure paisatge no crec que Chobe sigui un dels millors indrets del món, però si es tracta de veure animals de tots tipus, terrestres i aquàtics, herbívors i depredadors, mamífers, aus i rèptils, Chobe és, definitivament, una destinació ineludible.

El parc nacional de Chobe es troba al nord-oest de Botswana, molt a la vora de dues meravelles naturals com són el Delta de l’Okavango al sudoest, i les Catarates Victòria al nordest. Al nord i nordoest del parc hi ha la franja del Caprivi, que pertany a Namíbia i que també vam visitar en aquest viatge (vam veure estruços i altres animals però en cap cas comparable a Chobe). En alguns trams del riu Chobe es podien observar les banderes de Botswana i Namíbia. El riu Chobe (també conegut com a riu Kwando i riu Linyanti segons l’indret per on passa) és un riu força semblant a l’Okavango: ambdós neixen a Angola i ambdós tenen un final rocambolesc. Mentre el cabalós Okavango acaba desapareixent a les dunes del Kalahari, el més petit Chobe també forma una espècie de delta al desert però miraculosament sobreviu i, ja amb poca aigua, acaba desembocant al riu Zambezi.

Serondela és l’àrea nord oriental del parc, al voltant del riu Chobe i a prop de la ciutat de Kasane. La visita és absolutament obligada, tant en cotxe com en barca. Amb el cotxe hom es pot internar a la peculiar sabana de Serondela, un paisatge únic al món: sorra del Kalahari, arbres eixuts per la sequera, i nombroses sendes fetes pels elefants en un ecosistema dominat pels grans mamífers africans. Amb la barca, hom pot fer safari pel Chobe i veure no només animals aquàtics com el cocodril del Nil i l’hipopòtam comú sinó també elefants i búfals bevent i/o remullant-se. Sense cap mena de dubte, les millors fotos les vaig fer a bord de la barca. Però res de tot això és comprable a l’experiència inolvidable de Savuti, la llar dels lleons. Es diu que Savuti –l’àrea occidental del parc de Chobe- és l’ecosistema salvatge més dinàmic del món. En altres paraules: el paradís dels depredadors. El lleó austral n’és el rei, naturalment, però les hienes, els lleopards i els guepards el desafien dia i nit.

Els grans mamífers africans es caracteritzen pel dimorfisme sexual, és a dir, per una clara diferenciació física entre els mascles i les femelles. El cas més conegut és el del lleó, els mascles amb la seva majestuosa crinera, pesen més de 200 kg mentre les femelles, sense crinera, pesen poc més de 100 kg.

De Savuti en guardo tres records inesborrables, tres vivències que no podré oblidar mai i que per sí soles justifiquen el viatge a Botswana. La primera d’elles, la posta de sol, aquell sol rogenc sobre l’horitzó del Kalahari mentre desenes d’elefants bevien i es remullaven en un bassal. La segona experiència, el gran festí: un cadàver recent d’un elefant gegantí donava aliment a dues tribus de hienes (la meva ignorància em feia creure que les hienes eres com els gossos però el cert és que són terriblement més grans i sobretot, imponents) i fins a un parell de xacals (quan les hienes els hi permetien, és clar). Els voltors encara havien d’arribar. Allò era la vida salvatge, on només els més forts sobreviuen. Finalment, en tercer lloc, guardo en un lloc privilegiat del meu cor la nit acampant a Savuti. Vam desafiar els lleons i ells van respondre. Poca conya amb el rei. El seu rugit pot acovardir al més valent dels mortals. Tant de bo els lleons rugissin tan distesament com el de la Metro Golden Mayer. Però no. El rugit del lleó és fort i pesat, dur i penetrant. Tant bon punt es va fer fosc, els rugits ens van gelar la sang. A mesura que passaven les hores s’acostaren més i més. Ja a la nit, dins les tendes, vam sentir els lleons més a prop del què mai m’hagués arribat a imaginar: passos a tocar de les tendes i sobretot, la seva terrible respiració a escassos centímetres de la meva closca. Cap paraula pot descriure allò. L’adrenalina se’t dispara i ja no dorms. Els guàrdies del parc avisen: dins la tenda i allunyat del menjar, el lleó no t’atacarà. Surt de la tenda o dorm amb menjar, i la mort és segura.

El sol es pon a Savuti, la llar dels lleons, poc després de les 18 h...

El guepard és l’animal terrestre més ràpid del món, arribant a assolir velocitats superiors als 100 km/h. Tot i que a priori s’assemblin físicament, els guepards i els lleopards no són tan pròxims com sembla. Els lleopards, força més grans i musculosos que els guepards, són del gènere Panthera, la família dels grans felins capaços de rugir. El guepard en canvi, presenta un cap menut i sense capacitat per rugir, així com un tronc i unes extremitats primes i estilitzades.
Els parents més pròxims del lleopard són el lleó, el tigre i el jaguar. En certa manera, el lleopard és el “germà petit” dels gran felins. El guepard, en canvi, és una espècie exclusiva del peculiar gènere Acinonyx, l’únic gènere de felins que NO tenen les ungles retràctils.

El guepard és l’únic carnívor mamífer que sol tenir èxit gairebé sempre que es proposa caçar, en contraposició amb els lleons, les hienes i els lleopards que amb prou feines tenen èxit un 30% de les vegades que ho intenten. El més sorprenent de tot, però, és que el guepard no només té èxit perquè és el millor corredor del regne animal sinó també perquè és un caçador molt llest que ni malgasta energies (no es llança en carrera si no aconsegueix apropar-se a la víctima) ni comet errors de cap tipus (és silenciós, sap esperar pacientment i selecciona adientment la víctima).

Les femelles dels guepards cacen cries d’antílops i altres herbívors inofensius mentre que els mascles solen caçar preses força més grans. Hi ha varis factors que expliquen aquesta curiosa diferència a l’hora de caçar. En primer lloc, les femelles solen estar soles mentre que els mascles sovint conviuen amb altres germans de la mateixa camada. És evident que dos caçadors poden (i de fet necessiten) caçar una presa més gran que un de sol. En segon lloc està el fet que les femelles solen tenir cries i per tant han d’assegurar teca contínuament arriscant-se el mínim possible. Se sap que els mascles, en canvi, competeixen entre ells arribant a caçar per pura diversió, fet totalment insòlit en la naturalesa (els caçadors només cacen per necessitat).

Savuti fou, sense cap mena de dubtes, la gran estrella del viatge. Encara recordo, com si acabés de passar avui, aquell elefant que ens va visitar la primera nit que vam acampar. Caminava tranquil i impertorbable. No vaig ser capaç de sentir-lo. Era un fenomen de la naturalesa. Un colós més gran que un cotxe caminant a tres metres del nostre foc i sense fer soroll. Ens van avisar els conductors dels nostres cotxes i els cuiners del campament. Tothom va callar i de sobte, com per art de màgia, un elefant es passejava pel nostre campament. Són tan increïblement silenciosos, els elefants! Tan majestuosos! Dubto que en tota la meva vida visqui una experiència semblant. I això que no vaig veure l’autèntica màgia de Savuti: els lleons caçant un elefant. L’elefant africà de la sabana és el mamífer terrestre més gran del planeta. Un mascle adult pesa, de mitjana, 5 tones. Cap animal, a excepció de l’home, té la més mínima possibilitat de tombar un elefant africà. Però a Savuti hi ha sobrepoblació d’elefants i lleons i per aquest motiu a vegades passen coses que enlloc més del món passen. Caceres que desafien tota lògica. A Savuti, i només a Savuti, l’elefant africà té un enemic que no és l’home. L’hervíbor més gran contra el depredador més gran: l’elefant contra el lleó, el duel més increïble que pot oferir-nos la naturalesa al continent africà. Contra l’elefant, les lleones reben l’ajuda dels lleons mascles. Sovint, la cacera agafa dimensions tràgiques car un cop d’elefant és suficient per massacrar el més fort dels lleons. L’elefant, per la seva banda, s’enfronta a una terrible i llarga agonia car els lleons el van matant lentament, en una orgia de fugues i atacs. Mentre uns quants lleons distreuen l’elefant tot atacant-lo feblement, uns pocs se situen a sota les potes del paquiderm per destrossar-li l’abdomen. Suposo que si veus una cosa com aquesta el millor que pots fer és recollir les coses i tornar cap a casa, perquè és evident que després d’allò res t’impressionarà.

Encara que a priori pugui semblar que les hienes són gossos salvatges de grans dimensions, les hienes i els gossos no són de la mateixa família. Els gossos formen part de la família dels cànids mentre que les hienes formen part d’una família especial anomenada hyaenidae que es diferencia clarament dels cànids tant pel seu aparell reproductor (destaca el clitoris de grans dimensions de les femelles) com per la seva locomoció (quan caminen mouen simultàniament les dues extremitats del mateix costat).

Les hienes formen societats matriarcals on les femelles són les líders de la manada.

Tot i que no estan dotades amb la força dels grans felins o la velocitat dels guepards, les hienes sobreviuen amb gran èxit a la sabana. El secret de l’èxit de la hiena recau en dos aspectes fonamentals: en primer lloc, la hiena no fa fàstics a res (a diferència dels felins que solen ser més sibarites) i en segon lloc, les hienes formen grans manades perfectament organitzades i estructurades. Viuen i ataquen en grup, són oportunistes i disposen d’una poderosa mandíbula capaç de triturar ossos, fet que els permet tant caçar com acabar amb les restes que els altres carnívors han deixat.

Llargues travessies per camins infernals us esperen si voleu visitar Savuti i Moremi. A les fotos, dos dels arbres més típics de la sabana africana: una acàcia amb forma de paraigües (desconec l'espècie; el terme acàcia tan sols indica un gènere d'arbustos del qual pengen més de 1000 espècies diferents) i un baobab. Baobab és el nom comú donat a un gènere d'arbre anomenat, científicament, Adansonia. El gènere Adansonia conté fins a vuit espècies, de les quals sis creixen només a Madagascar. Molta gent es creu que els baobab només es poden trobar al continent africà i a l'illa de Madagascar -entre ells la nostra guia- però el cert és que existeix una espècie de baobab australià, l'Adansonia gibosa. Pel que fa al baobab de la foto, es pot assegurar sense por a equivocar-se que es tracta d'un Adansonia digitata, l'únic tipus de baobab que hi ha al continent africà.

La reserva de Moremi no pertany a Chobe però tant per proximitat geogràfica com per la qualitat i quantitat de la fauna bé podria comparar-s’hi. Moremi és una petita àrea al sud-oest de Chobe, entre el Delta de l’Okavango i Savuti. Podria parlar de Moremi però em sembla que ja hi ha qui l’ha definit a la perfecció:

Cuando uno sueña con recorrer los salvajes territorios de África, su imagen se acerca a la de este parque. El agua del Okavango inunda cada año las pistas que recorren Moremi, y las deja impracticables para la circulación para el resto del año. Esto hace de Moremi un parque off-road, donde uno puede insertarse en las zonas más inhóspitas con el beneplácito de los pocos rangers que protegen la reserva. Por otra parte, su escasez de instalaciones provoca que dormir al raso se convierta en una experiencia que nadie olvidará en su vida: Leones, elefantes y otros animales rodean las tiendas de campaña de camino hacia las corrientes de agua, haciendo de esa noche la más larga que uno jamás hubiera vivido [en el nostre cas foren les hienes. Potser perquè ja havia compartit una nit amb els lleons, potser perquè estava mort de son, el fet és que a mi les hienes no em van treure la son].

Sólo un último comentario: cuando en tu viaje estés cansado, harto de animales, parques y vida salvaje, visita Moremi. Es otro mundo.

Certament, a Moremi em vaig sentir com un autèntic explorador imperial de Sa Majestat, un vassall de la reïna Victòria, la reïna de totes les reïnes. De Moremi destacaria el fet que és on vaig veure més elefants (hi va haver-hi un instant en el qual un centenar de paquiderms ens van obsequiar amb la seva presència) i lleons i també més animals poc comuns, com un solitari lleopard o un enorme llangardaix cruspint-se un amfibi d’una sola queixalada.

Més posts del viatge d'Àfrica: Safari fotogràfic

AUS DE BOTSWANA

Experiencing the greatest concentration of species on earth in the Okavango Delta

(Totes les fotos cortesia de la Palmira, companya de viatge)

Comencem per les aus de presa, entre elles la majestuoa Àguila pescadora (Haliaeetus vocifer).

Els pelicans i els flamencs els vam veure en grans quantitats.

La cigonya més bonica del món (Ephippiorhynchus senegalensis). Magnífica foto!

Aquest tipus d'aus aus, cinetíficament conegudes com Anhinga, s'anomenen vulgarment "aus amb coll de serp" per raons òbvies. El gènere Anhinga el formen 4 espècies repartides per tot el món, una de les quals és exclusiva de Botswana.


Un expert és capaç de distingir les femelles dels mascles amb un cop d'ull. És possible que en aquestes fotos hi surtin mascles i femelles, tanmateix, jo no sóc capaç de distingir-los.

Aus exòtiques n'hi havia per tot arreu, algunes amb una varietat de colors vius absolutament sorprenents.

Els martins pescadors (alcedo atthis) són francament bells, però també difícils de fotografiar i admirar com cal.

Acabem el safari fotogràfic d'aus de Botswana amb els voltors i el Leptoptilos crumeniferus, una espécie de cigonya carnívora que, com els voltors, sol menjar carronya.


Llistat d'aus de Botswana (en anglès)