L'ÍNDIA 2008

L’agost de l’any 2008 un servidor va visitar l'Índia, un país tan fascinant com descompensat.

El primer que qualsevol occidental destaca de l'Índia és el famós estat de xoc inicial. Enmig d’un oceà de pobresa i misèria inimaginables, s’alcen els palaus més meravellosos del món mentre l’atònit turista no sap que admirar més, si l’arquitectura ancestral o les riuades de gent que fan vida al carrer, l’olor de l’ambient, el caos circulatori o els costums estrafolaris que fan tan peculiar el subcontinent indi. Tanmateix, aquest primer xoc inicial s’acaba convertint, amb el temps, en una monotonia que acaba cansant. Del cúmul d’emocions inicials a la indiferència final. És la paradoxa de l'Índia: allò que la fa tan especial, el fet de ser un país on tot és blanc o negre, sense espai pel gris, és també allò que al final la fa tan previsible i repetitiva als ulls del turista.

Cinc detalls colpidors de l'Índia:

1) a l'Índia viuen en condicions d’extrema pobresa –passant gana- més de 300 milions d’habitants (aproximadament el 30% de la població). A més, el 50% dels nens pateixen desnutrició.

2) l'Índia té el tercer exèrcit més nombrós del món (per darrera de la Xina i els Estats Units) que malbarata recursos en investigacions militars i experiments nuclears mentre una quarta part de la població guanya menys de 20 euros mensuals.

3) més de la meitat de la joventut mundial es troba a l'Índia, país amb una mitjana d’edat per sota dels 25 anys.

4) la religió majoritària a l'Índia és l’hinduisme (gairebé 900 milions d’habitants) mentre que el budisme i el jainisme, tot i també tenir el seu origen a l'Índia, no arriben ni al 1% de la població.

5) la segona religió del país és la religió musulmana, amb més de 150 milions de fidels. Teòricament, l'Índia és el tercer país musulmà del món (darrera del Pakistan i Indonèsia) però a la pràctica és possiblement el primer. El cristianisme és la tercera religió de l'Índia, amb més de 25 milions de fidels. Al sud del país, el cristianisme hi va arribar –i es va establir amb força- fa més de 1000 anys. La quarta religió del país és el sikhisme, amb uns 20 milions d’habitants. Els sikhs viuen majoritàriament al nord-est de l'Índia. En el post dedicat a Delhi es parla àmpliament dels sikhs i la seva religió.

Actualment la República de l'Índia és una Unió d’Estats federal, dels quals un servidor només en va veure tres:

- Rajastan [la “j” es pronuncia com en català], al nord oest de l'Índia
- Uttar Pradesh, al nord de l'Índia
- Madhya Pradesh, el cor de l'Índia

I a més, un servidor va gaudir del territori especial que inclou la capital de l'Índia: el National Capital Territory of Delhi.

De la mateixa manera que els Estats Units tenen el Districte de Columbia per englobar-hi la seva capital, Washignton, la República de l'Índia fa quelcom semblant amb Delhi.


La capital Delhi és, actualment, una metròpolis de més de 10 milions d’habitants on es pot conviure i admirar tots els estils de vida de l'Índia, que no cal ni dir-ho, són molts i variats. La seva visita és una parada obligatòria en qualsevol viatge a l'Índia.


El Rajastan, literalment la Terra dels Reis (Rajà vol dir rei), és un estat amb una extensió similar a la de la República Federal d’Alemanya. Antigament, la major part del Rajastan actual estava governat pels Rajas, que vivien en immensos palaus que avui en dia encara es conserven. Els Rajas van sobreviure a totes les invasions –islàmiques- i dominis –britànic- gràcies a la fortalesa dels seus exèrcits i a la diplomàcia dels seus ministres. A canvi d’una certa quantitat de diners, obediència i fidelitat a l’Imperi Britànic, els Rajas van poder conservar els seus privilegis fins ben entrat el segle XX. Actualment, els Rajas continuen sent persones molt riques però oficialment ja no manen.


El Rajastan, fronterer amb el Pakistan, és un Estat amb clares influències islàmiques, tant en l’arquitectura com en els costums de la gent, malgrat que la religió predominant és la hindú, en tant que era la religió dels Rajas i aquests la van mantenir sempre.


A nivell turístic, el Rajastan és famós pels seus palaus i fortaleses reials, pels seus passeigs amb elefants i dromedaris, i també per la indústria tèxtil –catifes- i els treballs artesans de la seva gent. Tanmateix, aquest estat, com gairebé tots els de l'Índia, viu bàsicament de l’agricultura i la ramaderia.



Uttar Pradesh, literalment l’Estat del Nord (Uttar vol dir nord i Pradesh, Estat), és la regió més poblada de l'Índia, amb gairebé 200 milions d’habitants. La capital d’Uttar Pradesh és Lucknow, però la ciutat més famosa és la mundialment coneguda Agra, seu del Taj Mahal. Altres ciutats importants són Varanasi, la ciutat sagrada de l’hinduisme, i Kanpur, una metròpolis plena d’indústries.


Geogràficament, Uttar Pradesh s’ubica al sud del Nepal i a l’est del Rajastan. Uttar Pradesh és un estat pla increïblement fèrtil degut al pas del Ganges, el riu més important de l'Índia.



La història d’Uttar Paadesh és molt rica. Per una banda se la considera la terra on va néixer l’hinduisme, però per l’altra, l’islam va fer-hi acte de presència durant l’Edat Mitjana i va governar fins al segle XIX en forma de diferents imperis i dinasties. Finalment, durant el domini britànic, Uttar Pradesh fou on es gestà el nacionalisme indi que acabaria alliberant l'Índia. Actualment, la major part de la gent és de religió hinduista però com en el Rajastan, els musulmans són una part activa i visible de la població.



A nivell turístic, Uttar Pradesh ofereix centenars de monuments islàmics i hinduistes, així com passeigs pel Ganges a primera hora del matí i última hora de la tarda, quan els fidels es purifiquen al riu sagrat. Només per veure Agra i Varanasi, val la pena agafar un avió i visitar l'Índia i més concretament Uttar Pradesh.


Econòmicament, Uttar Pradesh viu de l’agricultura i ramaderia al voltant del Ganges però també viu del turisme, la indústria i els treballs amb marbre i pedres precioses que són capaços de fer els descendents dels artesans que van decorar el Taj Mahal.


Madhya Pradesh és, com el seu nom indica, l’Estat Central de l'Índia (Madhya vol dir Centre i Pradesh, Estat). Ubicat al sud del Rajastan i Uttar Pradesh, Madhya Pradesh és un estat boscós amb un clima gairebé tropical que geogràficament i culturalment es troba a mig camí entre els estats del nord –clarament influenciats per l’Islam- i els del sud –bàsicament dravídics.


La capital de Madhya Pradesh és la malauradament coneguda ciutat de Bhopal, seu de l’accident químic més greu de la història (més de 10.000 morts i més de 150.000 afectats pels gasos tòxics).


A nivell turístic, destaquen els monuments d’algunes poblacions relativament petites com són Khajuraho –que conserva els temples hinduistes més famosos del món, coneguts per les seves escultures eròtiques- i Orchha –petita ciutat que durant el segle XVI fou capital d’un regne central de l'Índia.

THE HIGHEST IN PRECEDENCE

1) Elizabeth II, Her Majesty the Queen of England, Wales, Scotland and Nothern Ireland (UK), Canada, Australia, New Zealand, Jamaica, Barbados, Bahamas, Grenada, Papua New Guinea, Solomon Islands, Tuvalu, Santa Lucia, Saint Vincent and the Grenadines, Antigua i Barbuda, Belize and Saint Kitts and Nevis; and Supreme Governor of the Church of England.

2) The Royal Family. Els familiars més directes són: His Royal Highness The Duke of Edinburgh (Queen's husband), His Royal Highness The Prince of Wales and Duke of Cornwall (the Queen's eldest son), his wife and his sons, His Royal Highness The Duke of York (Queen's second son), his wife and his daughters, His Royal Highness The Earl of Wessex (Queen's third son), his wife and his daughter, His Royal Highness The Princess Royal (Queen's daughter).

La família reial és molt àmplia car inclou tots els germans i cosins de la reïna (fills i néts inclosos) així com una sèrie de membres "indirectes" que són descendents (germans petits bàsicament) dels avantpassats directes de la Reïna. Oficialment, no hi ha cap criteri a l'hora de catalogar quins són exactament els membres de la família reial. Queda doncs, a criteri de Sa Majestat, decidir qui forma part de la família reial i qui no.

3) Depèn del territori hi ha: A Gal·les i Anglaterra: The Most Reverend, the Archbishop of Canterbury, by Divine Providence Primate of All England, a Escòcia: The Lord High Commissioner to the General Assembly of the Church of Scotland, a Irlanda: The Archbishops of Armagh and Dublin, whether of the Catholic Church or of the Anglican Church of Ireland.

4) Lord Chancellor (of Great Britain) and Secretary of State for Justice. Jack Straw ostenta actualment aquest títol, tot i que ni tan sols és Lord. Una autèntica vergonya. El darrer Lord Chancellor fou Lord Falconer of Thoroton.

5) Depèn del territori. A Anglaterra i Gal·les, The Most Reverend, the Archbishop of York. A Escòcia, The Moderator of the General Assembly. A Irlanda del Nord, diria que no hi ha cap càrrec en aquesta posició.

6) the Prime Minister, Head of the Government and First Lord of the Treasury.

7) Lord President of the Privy Council. Her Majesty's Most Honourable Privy Council is a body of advisors to the British Sovereign. The Council also performs judicial functions. The members of the Council are collectively known as The Lords of Her Majesty's Most Honourable Privy Council.

8) Speaker of the House of Commons, històricament The First Commoner of the Land.

9) Lord Speaker of the House of Lords (since July 2006). Antigament era el Lord Chancellor el qui feia les funcions de Lord Speaker of the House of Lords.

A partir d'aquí encara hi ha uns quants Great Officers com el Lord Chamberlain, Lord Privy Seal, Keeper of the Great Seal of Scotland, Earl of Marshal, Lord High Admiral... Tanmateix, aquests càrrecs ja no tenen un ordre tan directe i establert com els anteriors sinó que depenen del Regne (Anglaterra, Escòcia, Irlanda) i del grau de noblesa del personatge en qüestió.

A continuació, vénen els nobles. Lords rank in the following order:


1) Dukes

2) Marquesses

3) Earls

4) Viscounts

5) Bishops

6) Barons

IMPORTANT: el rang de noblesa només depèn de la categoria del títol (que no del nombre de títols) i dins d'una mateixa categoria, té preferència l'origen (primer Anglaterra, després Escòcia, Irlanda i finalment nobles del Regne Unit) i l'antiguitat de tal títol. Només hi ha una excepció: els nobles de la Família Reial sempre estan per damunt de tots els altres nobles. I dins de la família Reial, hi ha tres títols que superen el de Duke, que són el de King/Queen, Prince/Princess i Queen/King Dowager (title or status generally held by the widow of a deceased king; a Queen Mother is a particular type of queen dowager who is simultaneously a former queen consort and the mother of the current).

Els ducats més antics (i per tant poderosos) són el de Cornwall (creat inicialment el 1337 pel rei Eduard III, el Primer Duc de Cornualles fou el mític Príncep Negre, el primògenit d'Eduard III, i el segon Duc de Cornualles fou el fill gran del Príncep Negre, Ricard II. Des d'aleshores, el títol sempre ha recaigut en el fill gran del Rei -el Príncep Negre no fou mai rei perquè morí abans que el seu pare. Actualment, el Ducat de Cornwall l'ostenta el fill gran d'Elisabeth II. No cal ni dir-ho, el fill gran del sobirà pertany a la Família Reial, per tant, el duc de Cornwall és definitivament superior no ja als altres ducats sinó a tots els altres títols i càrrecs del Regne a excepció de Sa Majestat), el de Norfolk (creat inicialment l'any 1397 pel Rei Ricard II per al nét del germà del seu besavi, el Rei Eduard II) i el de Bedford (creat inicialment l'any 1414 per al germà d'Enric V, Joan Plantagenet). El ducat de Norfolk, tot i ser eliminat i tornat a crear fins a 3 vegades posteriorment, continua sent, actualment, el ducat que porta més temps ostentat per una mateixa família. El segon, en canvi, eliminat i creat fins a 4 vegades posteriorment, actualment és el setè ducat, és a dir, hi ha fins a 6 famílies de ducs que porten més temps ostentant un títol de duc.

Aquesta és la llista dels ducs més importants actualment:

1) His Grace The Duke of Norfolk (ostentat per la família Howard des del 1483). The Duke of Norfolk is is the Premier Duke in the Peerage of England and also as Earl of Arundel, the Premier Earl (creat l'any 1138, si bé la família Howard no l'ostentà fins ben entrat el segle XV). A banda de molts altres títols, the Dukes of Norfolk also hold the hereditary position of Earl of Marshal, which has the duty of organizing state occasions such as the State Opening of Parliament. Durant la cerimònia, the Duke of Norfolk is among the four individuals that precede the monarch, and one of the two of these that walks always facing the sovereign (thus backwards). Com a curiositat, dir que la família Howard sempre ha estat catòlica.

2) His Grace The Duke of Somerset (ostentat per la família Seymour des del 1547; inicialment fou creat per a la família Beaufort l'any 1443; ambdues cases eren "simples nobles"). El ducat de Somerset segurament no té el glamour d'altres ducats però actualment ocupa la segona posició.

3) His Grace The Duke of Richmond, Lennox and Gordon (ostentat per la família Gordon-Lennox des del 1675). Aquest ducat té una història francament apassionant. En primer lloc, cal dir que és un Ducat Triple, l'únic existent en el Regne Unit. Tanmateix, com ja s'ha dit anteriorment, no importa el número de títols sinó l'antiguitat. El Ducat de Richmond data de l'any 1525 i fou creat pel mític Enric VIII. El destinatari fou un fill bastard del rei però el títol no pedurà gaire car el bastard morí sense descendència. El títol acabaria en mans del segon Duc de Lennox, del clan escocès Stuart (Stewart) de Darnley (per ser escocès, el ducat de Lennox, que data del 1581, és "inferior" als ducats anglesos) l'any 1623, que d'aquesta manera es convertia en doble duc. Tanmateix, el flamant recent creat primer duc de Richmond i segon Duc de Lennox tampoc tindria descendència, de manera que ambdós ducats es tornarien a crear de nou per al seu nebot l'any 1641. Però el bi-ducat continuava gafat i poc després, tornava a desapareixer car el 3r Duc de Richmond i 6è de Lennox morí sense descendència. No fou fins al 1675 que el bi-ducat fou creat una altra vegada, aquest cop el destinatari fou un fill bastard del rei Carles II. I des d'aleshores fins ençà que els desendents d'aquell bastard (conegut com a Charles Lennox) ostenten ambdós ducats. La família Lennox s'amplià a Gordon-Lennox l'any 1876, quan el 6è Duc de Richmond i Lennox heretà per part d'àvia paterna un tercer títol de Duc, el de Gordon. El Ducat de Gordon -inicialment d'origen escocès, creat l'any 1684- s'havia extingit el 1836. D'aquesta manera, des del 1876, els Ducs de Richmond i Lennox són també Ducs de Gordon.

4) His Grace The Duke of Grafton (creat el 1675 i ostentat ininterrompudament des d'aleshores per la família FitzRoy). El primer Duc de Grafton fou el segon fill bastard del rei Carles II, Henry FitzRoy.

5) His Grace The Duke of Beaufort (creat el 1682 pel rei Carles II i ostentat ininterrompudament des d'aleshores pels descendents d'un fill il·legítim del Duc de Somerset). Com a nom familiar, els descendents il·legítims del 3r duc de Somerset van adoptar el nom de Somerset. No deixa de ser curiós doncs, que els Ducs de Somerset siguin la família Seymour i els Ducs de Beaufort siguin la família Somerset. No menys curiós és el fet que Beaufort és un castell que pertany a l'Estat Francès. El ducat de Beaufort és l'únic ducat anglès que es refereix a un territori lluny de les Illes Britàniques.

6) His Grace The Duke of St Albans (creat el 1684 pel rei Carles II i ostentat ininterrompudament des d'aleshores per la família Beauclerk, descendents d'un fill bastard del rei).

7) His Grace The Duke of Bedford (ostentat per la família Russell des del 1694). La família Russell començà a ostentar poder durant els regnats d'Enric VIII i Eduard VI, ara bé, el títol de Ducs de Bedford no l'obtingueren fins a finals del segle XVII, després de la Revolució Gloriosa, quan el protestant Guillem III (d'Orange-Nassau) es coronà rei d'Anglaterra. Com a anècdota que demostra l'immens poder dels ducs de Bedford, destaca el fet que la dona del setè Duc de Bedford instaurà el ritual tan anglès del tè a la tarda. Actualment, el Duc de Bedford és una de les 100 persones més riques del Regne Unit, amb unes propietats calculades (segons el Sunday Times l'any 2004) en més de 600 milions de lliures esterlines (uns 1000 milions d'euros). Bedford Estates owns 170 properties in and around Bedford Square, Woburn Square [la seu dels Ducs de Bedford és la Woburn Abbey] and Tavistock Square [els Ducs de Bedford són Marquesos de Tavistock]. No cal ni dir-ho, Russell Square i tots els voltants d'aquest mític indret de Londres (on hi ha, entre d'altres, el British Museum), és en honor a la família Russell.

8) His Grace The Duke of Devonshire (ostentat per la família Cavendish des del 1694, any de la seva creació per part del rei Guillem III d'Anglaterra). Poques famílies poden presumir de tenir un passat tan esplendorós com els Cavendish, sobretot durant els segles XVII i XVIII, quan van ostentar càrrecs tan importants com els de Lord President of the Council, Lord Privy Seal, Lord Lieutenant of Ireland, First Lord of the Treasury o Prime Minister of Great Britain. Al segle XIX i XX la seva influència es va extendre per tot l'Imperi Britànic, amb càrrecs de la categoria de Secretary of State for India o Governor General of Canada.

9) His Grace The Duke of Malborough (ostentat per la família Churchill des de l'any de la seva creació, el 1702). Actualment, l'ostenta John Spencer-Churchill, Earl of Sunderland and Marquess of Blandford. De la família Spencer-Churchill, el mític primer ministre Winston Churchill n'és el membre més famós, si bé NO era Duke of Malborough perquè tot i que era de la família, no era l'hereu primogènit. Malauradament, poca gent coneix el Primer Duke of Malborough, el General John Churchill, un dels talents més grans de tots els temps en el camp militar. Tot i no ser mai derrotat en combat, i tot i ser admirat per tot Europa, el títol de Duc no el guanyà tant per les seves increïbles victòries militars sinó més aviat gràcies a la seva dona, la preferida de la Reïna Anna. Ja ho diem en català "més val caure en gràcia que ser graciós". Com a nota final, dir que el Primer Duc de Malborough no tingué descendència masculina però que tot i això, la filla gran pogué heretar el títol (un cas únic dins dels ducats anglesos). Com que la filla es casà amb Lord Charles Spencer, 3rd Earl of Sunderland, des d'aleshores tots els descendents del Duc de Malborough adopten el nom de Spencer-Churchill. Desconec perquè coneixem el mític primer ministre simplement com a Winston Churchill i no com a Winston Spencer-Churchill, el seu cognom real.

Ja per acabar, comentar el fet que al 1687, el rei Jaume II va crear el Ducat de Berwick-upon-Tweed per al seu fill bastard James FitzJames. Actualment el descendent masculí més directe de James FitzJames és el Duque de Peñarrada, Jacobo FitzJames Stuart. Malauradament, el Duque de Peñarrada no pot ésser de cap manera Duke of Berwick-upon-Tweed ja que oficialment el ducat de Berwick va desapareixer l'any 1695, any en què James FitzJames s'exilià d'Anglaterra.

LONDRES

És la ciutat que més vegades he visitat en aquest darrer mil·leni i la tercera més bonica que mai hagi vist (les dues primeres són, evidentment, Nova York i París), així com la destinació que més articles hi he dedicat. Per aquest motiu, era necessari fer una pàgina índex com aquesta, amb enllaços sobre els diferents posts de Londres.

El cor de Londres: Westminster i Regent Street

El primer post que vaig dedicar a la ciutat: LONDON 2005

El Museu d'Història Natural

El Museu de la Tècnica

Els museus de Londres són una de les meves debilitats, tant per qualitat com per quantitat i varietat (el British Museum, l'Albert&Victoria, el Museu de la Tècnica, el d'Història Natural, la Royal Gallery, el Museu Naval de Greenwich...), per no parlar de la seva gratuïtat i bon estat de conservació. Era impossible no dedicar-li almenys un post: MUSEUS

Trafalgar Square

Saint James Park, entre Buckingham Palace i Downing Street.

LONDON 2007


La Catedral de Sant Pau

Els Harrods

Una petita excursió: DE WESTMINSTER A GREENWICH


Picadilly Circus de nit

Una tarda-nit màgica: MUSICAL A L'APOLLO VICTORIA THEATRE

DE WESTMINSTER A GREENWICH

Una excursió curta, divertida i relativament barata -9 lliures- et permet anar des de Westminster fins al mític emplaçament de Greenwich tot navegant pel Thames. Els vaixells surten cada 45 minuts davant de l'Eye of London, just a l'altra banda del riu.

El trajecte permet guaitar molts edificis i monuments, dels quals el més curiós, per mi, fou aquest obelisc egipci. És, no cal ni dir-ho, el monument més antic de Londres, si bé no fou dut a Londres fins a finals del segle XIX. Inicialment havia de ser un Monument en honor a Lord Nelson i la seva flamant victòria al Nil, però Sa Majestat es va negar a pagar el transport de d' una pedra de marbre de més de 20 metres d'alçada i 180 tones de pes. Anys més tard, un prestigiós metge britànic es va encarregar de pagar el costós viatge. Erròniament, popularment se'l coneix com l'obelisc de Cleopatra, però el cert és que la mítica faraona d'Egipte no hi té res a veure.

Espectacular foto la que va fer el meu germà mentre ens acostàvem a un dels vaixells més espectaculars de la Royal Navy: l'HMS (Her Majesty's Ship) Belfast, un dels campions més extraordinaris de la Segona Guerra Mundial. Amb gairebé 200 metres d'eslora, una velocitat punta de gairebé 60 km/h i un armament capaç d'abatre enemics situats a més de 20 km, poques màquines podien desafiar l'HMS Belfast en els seu temps. Actualment és un museu que ens recorda l'antic esplendor de l'Imperi Britànic.

El viatge continuava... La Torre de Londres, el districte financer de Londres...


I finalment, després de gairebé una hora hom pot divisar Greenwich.

La Universitat de Greenwich conserva l'encant i l'elegància tan característics dels britànics.

Sembla mentida que a escassos quilòmetres del centre hi pugui haver-hi un indret tan tranquil i acollidor com Greenwich. És com un poble dins de Londres! Per desgràcia, el mític observatori, està damunt d'un turó, força més enllà del Pier...

No oblidem que a Greenwich, antiga Acadèmia de la Royal Navy, hi ha un magnífic Museu Naval. A la foto, un servidor fotografiant-se amb una estàtua del capità James Cook, un dels grans herois d'Anglaterra, no pas per la seva carrera militar sinó per la seva increïble habilitat com a cartògraf i geògraf. Els plànols que va fer de Terranova (Canadà) i algunes illes del Pacífic Austral (a l'altra punta del món) són d'una precisió esgarrifosa.

Dins del museu -naturalment gratuït- no vaig poder estar-me de fer una fotografia dels diferents rangs dels oficials de la Royal Navy. A dalt a l'esquerra, mon germà assenyala el rang màxi, el de Lord Admiral of the Fleet. El segueixen Admiral, Vice-Admiral, Rear-Admiral i Commodore. A sota, d'esquerra a dreta, Captain, Commander, Liutenant-Commander, Liutenant i finalment Sub-Liutenant.

LONDRES 2007

Sorpresa! Pel Pont de l'1 de Maig, que enguany han estat 4 dies de festa, res millor que visitar la nova llar del Nacho: Londres. A la foto, els dos lords davant del Westminster i el Big Ben.

En un marc incomparable, sota l'abadia de Westminster... què estarà tramant Lord Nach of the Palm?

Evidentment no podien faltar unes passejades pels museus. A la foto, la meva sala preferida del Victoria&Albert Museum.

El Covent Garden ben entrada la tarda. La veritat és que vam tenir molta sort amb el clima. No ens va ploure cap dia i el sol va fer acte de presència gairebé sempre. Feia més bon temps a Londres que a Barcelona!

Un matí d'un diumenge qualsevol a Camden Lock, la zona de mercadillos més gran de Londres. Fou un dels millors moments de la meva estada, i tot per gentilesa de Lord Gispi :-) Destacable una petita zona on hi ha xiringuitos amb menjars de tots els racons del món... o gairebé, perquè jo no recordo haver vist cap de Catalunya. També hi ha moltíssimes botigues amb souvenirs i samarretes divertides com "Good" (un home amb una noia), "Better" (un home amb dues noies), "the best" (un home jugant a videojocs). En definitiva, un indret ideal per comprar petits detalls així com respirar l'ambient alternatiu, hippiorro- punkarra-gòtic, d'una metropolis com Londres.

Els dos Lords davant de l'imponent catedral de Sant Pau, obra mestre de Sir Christopher Wren, l'arquitecte imperial amic i contemporani de Sir Isaac Newton.

Pobre Nach! A Londres, pel que es veu, no es fa festa l'1 de Maig! Després de gaudir de la seva inestimable companyia el cap de setmana, el dilluns no el vam poder veure fins ben entrada la tarda. A la foto, el Nach amb l'equip de combat tornant de la feina i posant davant del seu pis en exclusiva pel Double A Blog ;-) En Nach viu a Edwards Street, un lloc francament cèntric, a escassos metres de Marble Arch. És un indret fascinant el centre de Londres, que cada cop més s'assembla al centre de Manhattam per la seva diversitat i vitalitat a totes hores. Em va fer molta gràcia els dos restaurants més pròxims al pis d'en Nach: un de libanès i un d'indi (com si estigués a la Plaça del Sol!!!). Per no parlar de la magnífica perruqueria que té sota de casa, la Babylon, que a les 22h de la nit encara estava oberta!!!

És francament paradoxal. Edwards Street és un carrer ple d'àrabs -moltíssims rètols escrits en àrab així com molts paios vestits amb túniques i moltes dones tapades- però en canvi, et mous 300 metres i et trobes amb Aston Martins aparcats al carrer. Increïble però cert.

Taxaaaaaaaaaan! El pis d'en Nach en exclusiva mundial! Habitació espaiosa i acollidora, sí senyor. Pel que fa al desordre... bé, els que coneixeu en Nach ja sabeu que no és el seu fort precisament :-P

I ja per acabar, una foto entranyable: el meu germà i en Nach, dos autèntics fans de Sherlok Holmes, a Baker Street 221 B, l'antiga llar del mític detectiu londinec.

PHILEAS FOGG

Phileas Fogg, flamant cavaller de l'Imperi Britànic, fou un dels meus ídols d'infància juntament amb Magic Johnson, Han Solo, Indiana Jones, Michael Knight, John "Anníbal" Smith i Templeton "Fénix" Peck (ah, els vuitanta, allò sí que eren bons temps).

Ideat per Jules Verne a principis de la dècada dels setanta del segle XIX, Fogg és el protagonista d'una de les obres mestres de la literatura: La volta al món en vuitanta dies. És curiós comprovar com molta gent considera que les novel·les de Verne són infantils. Tota aquesta gent que es creu superior als contes de nens de Verne desconeixen que entre els seguidors més incondicionals de l'escriptor francès s'hi troben titans de la categoria de Leo Tolstoi (que les va llegir quan ja era adult) i Albert Einstein ("la imaginació és més important que el coneixement").

Anyway, per mi el senyor Fogg sempre fou (i és) un referent d'home intrèpid i valent, amb classe i estil, sobrietat i intel·ligència. El personatge en qüestió vivia –naturalment- a Westminster, Londres. En concret a Saville Row (número 7), un carrer al costat i paral·lel a Regent Street, entre Oxford Street i Picadilly (més a prop d'aquest últim). No cal ni dir-ho, Verne estava molt ben informat del nivell de vida i l'estil de l'alta societat londinenca així com de la geografia i costums arreu de l'Imperi Britànic.

Darrera dels edificis, entre Picadilly i Regent Street, a Saville Row, vivia Phileas Fogg.

Saville Row sempre ha estat un dels carrers més fashions de Londres car allí és on hi havia els millors sastres de la ciutat, amb clients tan selectes com Lord Horace Nelson, l'almirall més famós de tots els temps, capità del mític buc de guerra Victory –mai enfonsat, guanyador de la Batalla de Trafalgar i autor de la meva frase favorita: "Senyors, Anglaterra espera que estiguin a l'altura de les circumstàncies". Actualment, talents com Giorgio Armani tenen seu a Savile Row.

Tanmateix, és necessari recordar que la zona entre Oxford Street i Picadilly, tot i ser la meva zona preferida, no és la més cara i exclusiva de Londres. Com ja vaig dir en el seu dia –veure els posts de Londres- la zona més elitista de Londres (i del món) és entre Knightsbridge i Kensignton, a l'oest de Westminster. Allà hi tenen residència, entre altres, Sa Majestat, Bill Gates, el Sultà de Brunei i Lakshmi Mittal, magnat indi de l'acer i propietari d'una de les cases més cares del món (més de 100 milions d'euros).

Tot i no tenir gaires amics i encara menys aficions, el senyor Fogg no hi feia gaire vida a casa seva. Pel contrari, concentrava la major part del seu temps al seu club: l'exclusiu Reform Club, la llar de les ments més liberals i snobs de les illes britàniques. La novel·la no explica com el senyor Fogg va poder entrar a formar part d'aquest selecte club londinenc que fins al 1981 no acceptava dones i que ha tingut socis de la talla de Sir Arthur Connan Doyle, H.G. Wells, Lord Palmerston o Sir Winston Churchill. Tampoc ens explica com Foggs va aconseguir la immensa fortuna que se li suposa i que li permetia viure de rendes sense fotre absolutament res productiu (a no ser que considerem productiu llegir la premsa, jugar al whist i discutir de política, cultura i avenços tecnològics).

En tot cas, Verne sabia molt bé del què parlava: Phileas Fogg havia deixat la seva casa de Saville-Row a dos quarts de dotze, i després d'haver col·locat cinc-centes setanta-cinc vegades el peu dret davant de l'esquerre i cinc-centes setanta-sis vegades l'esquerre davant del dret, arribà al Reform-Club, el fabuós edifici aixecat a Pall-Mall (paral·lel a Picadilly entre Trafalgar Square i el parc de Saint James/Palau de Buckingham).

Aprofitant que a principis de la dècada dels setanta del segle XIX els anglesos eren els amos i senyors dels mars mercès a la seva immensa i poderosa armada, que controlaven mig món (les illes britàniques, nord, centre i sud d'Àfrica, Pròxim Orient, la Índia, Singapur, Hong Kong, Canadà, Austràlia) i el poc que no era seu eren aliats (Estats Units, França, Itàlia), i sobretot, que les comunicacions havien millorat espectacularment arreu del món (el tren americà permetia recórrer els Estats Units de costa a costa, el tren indi idem amb l'Índia i el Canal de Suez unia el Mediterrani amb el Mar Roig i l'oceà Índic), Verne s'atreveix a proposar una aventura trivial actualment però fascinant en aquells temps.

Del profund coneixement de Verne respecte a la situació del món en aquells temps, neix l'home encarregat de dur la proesa de donar la volta al món en vuitanta dies: Phileas Fogg, el meu ídol.

"Era un home que podia tenir uns quaranta anys, de figura noble i arrogant, alt, rós, front llis i sense arrugues, rostre i dentadura magnífica. Serè, flemàtic, pura la mirada, inflexible, era el prototipus d'aquells anglesos de sang freda que hom sol trobar al Regne Unit, un ésser ben equilibrat en totes les seves parts, proporcionat amb precisió, i tant exacte com un cronòmtre Leroy o de Bamshaw. I és que Phileas Fogg era l'exactitud personificada."

No menys mítics són els seus companys del Reform Club:

"L'enginyer Andrew Stuart, els banquers John Sullivan i Samuel Falientin, el fabricant de cervesa Thomas Flanagan, i Gualther Ralph, un dels administradors del Banc d'Anglaterra, personatges rics i considerats fins i tot dins d'aquell club."

I pel que fa al viatge tot comença arran de la discussió sobre un robatori al Banc d'anglaterra i sobre si el lladre podrà escapar de la justícia...

[...]
Stuart - El lladre fugirà. La Terra és molt gran.
Fogg - Abans sí que ho era...
Stuart - La Terra és com abans! O és que potser s'ha encongit?
Gualther - Sens dubte ha encongit. Opino com el senyor Fogg. La Terra s'ha fet més petita per l'home. Avui en dia hom pot viatjar deu vegades més depressa que fa cent anys.
[...]
Stuart - S'ha de reconeixer que sou bons explicant acudits... O sigui que segons vosaltres ara es pot donar la volta al món en tres mesos...
Fogg - Jo diria que en tan sols vuitanta dies.
Sullivan - En efecte senyors. Els trens ja recorren el continent americà i el subcontinent indi. El Morning Chronicle ha establert un càlcul fiable de 80 dies: de Londres a Suez 7 dies, de Suez a Bombai 18 dies, de Bombai a Calcuta 8 dies més, de Calcuta a Hong Kong 13, de Hong Kong a Yokohama 6, de Yokohama a San Francisco 22, de San Francisco a Nova York 7 i de Nova York a Londres 9 més. En total 80 dies.
Stuart - Sí, és clar! Però tot això és teòric! I el mal temps? I els descarrilaments? I les tempestes i els vents contraris? [...]
Fogg - Naturalment s'inclouen tots aquest factors.
Stuart - I els indis que treuen i sabotegen les vies? Si es diu que aturen trens i saquegen els vagons!
Fogg - Incloent els indis...
Stuart - Teòricament teniu raó senyor Fogg però a la pràctica... m'agradaria veure-ho.
Fogg - Només depèn de vós. Animeu-vos i ho comprovem.
Stuart - Ni boig! Però apostaria 4.000 lliures a què tal viatge, en aquestes condicions, és inviable.
Fogg - Doncs és possible.
Stuart - Doncs feu-ho.
Fogg - Ho accepto. [...] I m'aposto 20.000 lliures [...]
Stuart - Vint mil lliures! Vint mil lliures que qualsevol imprevist us les pot fer pedre!
Fogg - No existeixen els imprevistos.

I així comença, més o menys, l'aventura. Com que el senyor Fogg és un cavaller, ningú dubta de la seva paraula i per tant l'eximeixen d'haver d'anar a aduana cada cop que arribés a un país per tal de poder demostrar que hi havia estat i que no havia mentit...

FASE 1 Europa: de Londres cap a París amb vaixell i de la capital francesa a Torí (Itàlia) amb tren. Del nord d'Itàlia cap al sud, a Brindisi, on agafarà un vaixell cap a Egipte.

FASE 2: D'Àfrica a la Índia. Han passat 7 dies quan Fogg arriba a Suez, territori britànic en aquells temps. Allí agafa el vaixell Mongòlia direcció la Índia, també territori britànic.

FASE 3: L'Índia. Han passat vint dies quan Fogg arriba a Bombai. D'allí agafarà el tren continental indi –britànic, naturalment- direcció a Calculta. A l'Índia comencen els imprevistos quan resulta que la línia Bombai-Calculta no està encara completa i han de fer un tros del recorregut amb elefant (anomenat Kiouni). De pas, aprofiten per salvar la bella i jove Auoda (digue-li tonto al Fogg). Finalment arriben a Calculta on agafaran un vaixell, el Rangoon, direcció a Hong Kong, amb escala a Singapur.

FASE 4: Hong Kong. Han passat 36 dies quan Fogg arriba a la colònia anglesa de Hong Kong. Allí se suposava que l'Auoda tenia familiars però, oh, quina mala sort, ja no viuen a Hong Kong i el senyor Fogg li ofereix compartir amb ell l'aventura (no, si de tonto ni un pèl el cavaller britànic). Mentrestant, l'imbècil del majordim francès (es juga la vida per salvar l'Auoda i la glòria se la queda el seu amo que no ha fotut res), en Passepartout (àlies Rigodón), es fica en problemes i acaba agafant el vaixell direcció a Yokohama tot sol sense avisar en Fogg i l'Auoda.

FASE 5: Hong Kong-Shanghai-Yokohama. Fogg, que ha perdut l'enllaç cap a Yokohama, reacciona ràpidament agafant un junc anomenat Tankadere per anar cap a Shanghai, i d'allí cap a Yokohama.

FASE 6: Yokohama – San Francisco. Han passat 42 dies quan Fogg arriba a terres japoneses. Com si res, es posa a buscar el seu majordom i el troba en un circ. De Yokohama agafa un vaixell cap als Estats Units.

FASE 7: Estats Units. Han passat 64 dies quan arriben a la costa oest americana. A San Francisco agafen el tren que els ha de portar fins a Nova York però les coses es compliquen quan a mig camí pateixen un atac dels indis Sioux que segresten a bona part del passatge. Fogg, cavaller britànic, baixa del tren i es proposa perseguir i castigar els malvats indis. Per recuperar el temps perdut, recorreran amb trineu l'estat de Nebraska. A Omaha agafen el tren cap a Chicago i d'allí un altre tren cap a Nova York.

FASE 8: Nova York – Irlanda. Han passat 71 dies quan el senyor Fogg arriba a Nova York. Per desgràcia, el cavaller britànic ha perdut el vaixell que l'havia de portar a Liverpool. Desesperat, compra un vaixell mercantil anomenat Henrietta i navega cap a Irlanda. En un dels moments més mitics del llibre destrossen bona part del vaixell per obtenir més combustible per a la caldera i així avançar més ràpidament.

FASE 9: D'Irlanda a Londres. De la costa irlandesa a Dublín amb tren i d'allí a Liverpool amb vaixell. De Liverpool finalment cap a Londres amb tren. El millor del llibre sens dubte és el final. Sembla que Fogg hagi perdut l'aposta per qüestió de minuts però en realitat l'ha guanyat sobradament car com que ha viatjat d'oest a est, cercant el sol, els dies disminuiven tantes hores com 15º (distància entre meridians) recorria cap a l'est. D'aquesta manera, per haver donat una volta sencera a la Terra, Fogg s'havia "menjat" tot un dia [(360º/1 volta) *(1 hora/15º) = 24 hores/ 1 volta], és a dir, havia guanyat tot un dia. En altres paraules, el senyor Fogg havia vist com el Sol havia sortit de l'horitzó 80 vegades però en canvi els seus col·legues de Londres tan sols 79 cops.

FASE 10: de Saville Row número 7 al Reform Club per guanyar l'aposta.

LONDRES I JO

Podria parlar hores i hores de Londres però com que una imatge val més que mil paraules, m'imagino que 10 fotos i un enllaç valdran encara més.

Westminster, el Big Ben, i jo partint-me el cul i aguantant com més bé podia.

Així és la Torre de Londres de nit (bé, eren les 18 h però al novembre ja se sap...)

Oxford Circus. Foto feta des dalt d'un autobús. El ticket diari val 3 lliures. L'any 2003 en valia 2!!! Què cabrons!!! Londres és mooolt car. Ara bé, també és cert que és un plaer passejar-se i moure's amb autobús. Des del segon pis les vistes són magnífiques. Londres té un servei d'autobusus bastant bo. Els autobusos potser no són últim model com a Barcelona, però hi ha mil milions de línies i passen a totes hores. Tots els dies de la setmana fins a les 12 de la nit! Els dies de cada dia amb freqüències inferiors als 7 minuts i els diumenges amb freqüències inferiors als 12 minuts! Després de les 12 de la nit hi ha gairebé les mateixes línies (tot i que s'anomenen N-X on N significa "night" i X és el número de la línia) però passen cada 15-30 minuts.

Oxford Sreet, el mític carrer comercial. Foto feta des d'un autobús. A Londres no hi trobaràs grans avingudes però si petits carrers entranyables com aquest. Ja fa més de 2 segles que el centre de Londres conserva la mateixa estructura de carrers.

I del casc antic (antic però digne no com el de Barcelona...) passem a una foto de l'sky line londinenc. Aigües de Barcelona? Nooo!!! Els londinencs ja fa anys que tenen un edifici així.

Entrada del barri xinès. Londres, com totes les ciutats cosmopolites de debò (i no pordioseras i brutes com la nostra) té una petita zona on s'hi concentren orientals. Avís important, més que barri són 3 carrers. Els que, com jo, han estat a New York i San Francisco, el barri xinès de Londres més aviat ens fa riure.

Londres està ple de locals i tavernes centenàries i mítiques com el White Lion de Coven Garden. Els britànics m'encanten perquè són tan tradicionals, tan clàssics, tan nets i pulits, tan diferents al model barceloní... Ep! Això no vol dir que Londres no tingui locals moderns, ni que no hi hagi "alternatius". Simplement vol dir que conserven allò que els hi agrada, i que no permeten que ningú ho destrossi o s'hi pixi com alguns que jo em conec... eh samurai? ;-) :-PPPPPP (de bon rollo!!!!)

Knigts Bridge, el luxós carrer on hi ha el Harrods (l'edifici de la dreta). En aquest centre comercial fins i tot el De Gispert se sentiria pobre ;-) Mobles i catifes de més de 10.000 euros, roba italiana, rellotges de luxe... De tot però tot a preus inassumibles per la majoria de mortals. Algunes coses no deixen de ser horteres però d'altres fan tant de goig... Pels carrerons annexes a Knights Bridge hi ha autèntiques mansions victorianes. És espectacular veure Rolls Royce, Ferraris i Aston Martins aparcats al carrer. No cal ni dir que la seguretat i el civisme londinencs són dues virtuts que ja m'agradaria tenir a Barcelona...

La primera locomotora de la història. No podia faltar una foto dedicada als magnífics museus que hi ha a Londres (per més informació post dedicat íntegrament als museus de Londres). Espectaculars i entrada gratuïta! Només New York pot comparar-se a Londres quant a museus. A Londres, jo recomano anar a veure els museus dedicats a la tècnica, la ciència, i el British Museum i l'Albert Museum (fill de Victòria que morí ben jove. Té un monument dedicat al Hyde Park, el famós parc londinenc -una tifa comparat al Central Park de New York tot i que Hyde Park té el mèrit de ser una zona verda centenària, com els Jardins Imperials de Tokyo). Per veure art, aneu a Paris, a Madrid, al Vaticà, a Firenze i al Caire. No us deixeu enredar pels anglosaxons (que tenen coses, cert, però n'hi ha que en tenen més i millors).

I per acabar, una foto amb el meu amic Horace Nelson, a la plaça Trafalgar. No hi ha res més més típic i cèntric que això. Com podeu veure, a l'hora de fer grans places a l'estil Paris, els londinencs fan figa. Trafalgar Square és bastant lamentable tot i que té el seu caràcter.

Podria ensenyar encara més coses, com Marble Arch, Regence Street, la vida del centre de Londres, la catedral (St. Paul), Chelsea, el barri burgès, les possessions d'aquella família tan pobre, els reis d'Anglaterra... Però crec que amb aquestes fotos ja n'hi ha prou per fer-se una petita idea de Londres. Recomenable al 100%. Per cert, tema clima. A Londres els núvols hi viuen perpètuament, i la pluja sol fer acte de presència tots els dies de l'any... però també s'ha de dir una cosa bona del clima de Londres: ni fred intens ni xafogor, ni tempestes ni neu. Per tant, que no us enredin, el clima de Londres és bastant millor que el d'altres ciutats europees a l'hora de fer turisme. Per exemple a Viena o a Praga, a l'hivern fot una rasca acollonant, a Atenes i Roma a l'estiu t'ofegues de calor... A Londres, en principi, no. XD