EL CARIB MEXICÀ

Benvinguts a Cancún, el paradís de la festa, els hotels de puta mare i la inestimable companyia de centenars de nord-americanes cachondes (algunes potser massa jovenetes :-P).

Que ningú ho dubti, la península del Yucatan és un dels indrets més meravellosos d’aquest planeta: platges de sorra fina i mar transparent, selves i fauna tropicals, runes maies, parcs naturals extraordinàriament bells, la gent més simpàtica i agradable del planeta Terra (els mexicans), excursions marítimes, illes verges, bancs de coral, cultura i gastronomia mexicana (“no picaa, aarde”)...

Ubicada al Mar del Carib, Cancún, que en maia vol dir “niu de serps”, és el paradís. D’una banda tens la ciutat original, un poble de barraques on viuen indígenes, i de l’altra, la ciutat hotelera. Aquesta mescla entre humilitat tradicional i luxe i consumisme salvatge fa de Cancun un dels indrets més fabulosos d’aquest planeta. Un servidor, que s’esperava un indret de sol i platja i poca cosa més (com Varadero o Playa Bávaro), va al·lucinar.

Les platges de Cancún són infinitament més belles que les de la República Dominicana i Cuba. Destaca la sorra fina, la millor sorra del món segons els entesos (pel que es veu, la seva textura inigualable es deu a un procés bioquímic en el qual intervé la fauna marina de la costa) i els magnífics bancs de coral (els segons més grans del planeta, els més grans es troben en algun lloc de l’oceà índic).

La part hotelera de Cancun és una passada. 140 hotels de luxe, centenars de discoteques, botigues, carpes, piscines, cales, fonts, cines, teatres, espectacles... Només Las Vegas supera Cancun en qualitat i oferta hotelera. No cal ni dir que Cancun està a anys llum del nivell que poden oferir Cuba and company.

El Cancún original o rural també és força interessant: població jove, de 140-150 cm d’altura (llàstima que el meu germà no es va fer cap foto amb ells –al·lucinaven qual el veien, aixecaven el cap i miraven cap amunt tot meravellats), alguns que parlen en maia, mercadillos, fondes, preus realment econòmics... Aquesta part ens recorda que estem al Carib i que la pobresa està a l’ordre del dia (Mérida i Valladolid, les altres dues ciutats importants de l’Estat de Quintana Roo, són iguals). Ara bé, a diferència dels cubans, els mexicans són feliços per què poden pensar lliurement, beure Coca-cola, viatjar en autobús, ser atesos en cas de malaltia, i en definitiva viure dignament, que no còmodament. No es tracta de ser hipòcrites. Es clar que podrien viure millor, però almenys a Mèxic les noies no s’han de prostituir.

La part més fluixa de Cancun és, sens dubte, l’aeroport. És l’aeroport més cutre que he vist mai. I això que hi ha 200 vols diaris provinents de l’estranger! L’aeroport de l’Havana és molt superior (per què després digueu que sóc imparcial!).

A escassos kilòmetres de Cancun hi ha restes de la fascinant civilització maia. Els maies són (perquè no han desaparegut) un conjunt de pobles americans que durant 3.000 anys van dominar el sud de Mèxic i la totalitat de Guatemala. Els maies vivien de l’agricultura i el comerç, i s’organitzaven en ciutats-estats. Desconeixien el ferro, però tenien alfabet i jeroglífics, així com una extensa xarxa de comunicacions, els famosos camins blancs. Els meus escassos coneixements sobre els maies es limiten als que van habitar el nord de la península del Yucatan, que no foren pocs.

Se sap que els maies van endinsar-se al Yucatan ara fa 17 segles. Ningú sap del cert perquè van començar a colonitzar una zona tan adversa per poder viure-hi tota una civilització. El Yucatan és una regió extraordinàriament seca, mancada de grans rius i grans arbres, i amb un sòl molt mal parit (la única part del planeta Terra on hi manca l’humus, la matèria orgànica present en tots els sòls i que permet llaurar la terra, així com assimilar residus minerals i regular la nutrició vegetal –desconec realment què collons és l’humus, el què si que recordo és que el sòl del Yucatan era certament diferent a tots els sòls boscosos que jo hagi vist mai; és com si el terra tingués “crostes” i estigués “eixut”. Confio que en Red ens pugui explicar més sobre el tema, ell que és un professional. Per cert, el motiu pel qual el sòl del Yucatan és tan particular es deu, amb tota probabilitat, a l'enorme meteorit que va caure a la península ara fa 65 milions d’anys -alguns científics creuen que és l’origen d’un dels canvis climàtics i biològics més importants en la història del planeta).

La clau de la subsistència del poble maia al Yucatan eren les plantes medicinals i l’aprofitament de l’aigua dels rius subterranis (els geòlegs i els enginyers agrònoms segur que ens poden explicar el perquè d’aquests fenòmens).

Un cenote, paraula d’origen maia. Els cenotes són trossos de rius subterranis que queden al descobert perquè les parets de les cavernes s’han derruït.

Alguns historiadors sostenen que els maies van abandonar les zones muntanyoses i es van establir a la gran plana del Yucatan perquè d’aquesta manera podien estudiar millor els fenòmens astronòmics. És una explicació discutible, tanmateix potser és certa. Jo, que sóc un apassionat de la història de l’astronomia i les matemàtiques, em vaig enamorar definitivament dels maies quan vaig poder estudiar i conèixer in situ els seus extraordinaris coneixements matemàtics i astronòmics. Els maies coneixien i aplicaven el concepte del zero (abans que els indis i els àrabs), i les seves observacions astronòmiques a simple vista (és a dir, sense ajut del telescopi) no van ser igualades per ningú fins al segle XVI.

Chichen Itza ("la ciutat a la vora dels pous dels Itzas") és l’ancestral ciutat maia (segle V d.C) coneguda per la piràmide de Kukulcan, el déu Sol (que pels maies era una serp emplomada). Aquesta piràmide té algunes particularitats. Fou construïda damunt d’una altra piràmide, la qual encara avui en dia s’hi pot accedir (a l’interior de la petita piràmide hi ha la famosa escultura del Tron del Jaguar), car els maies van conservar la piràmide antiga. Diguem que la piràmide moderna simplement “tapa” l’antiga. Les cares de la piràmide de Kukulcan estan encarades amb una precisió esgarrifosa (no com les egípcies) als quatre punts cardinals (Nord, Sud, Est i Oest). Cada cara té 90 esglaons idèntics. Un cop arribes al cim, encara hi ha un esglaó comú de quatre cares, i dins de l’habitacle un podi una quarta part més alt que els altres esglaons. 90 x 4 = 360, més l’esglaó comú de quatre cares, igual a 364, més el podi de l’habitacle igual a 365,25. Els maies sabien que l’any dura 365 dies i 6 hores. Però això no és tot. La piràmide està ubicada de manera que durant els equinoccis de primavera i tardor -21 de març i 23 de setembre, a mesura que el Sol puja al seu zenit, les escultures de Kukulcan de la cara nord projecten una ombra que resulta ser una serp que avança inescrutable pels esglaons de la piràmide. El fenomen, simplement al·lucinant, està reservat a milionaris americans que es gasten petites fortunes per veure-ho en directe.

Però Chichen Itza és molt més que la gran piràmide. També hi ha el fabulós Temple dels Guerrers, l’Observatori del Cargol, dos cenotes enormes i el camp del “Joc de la Pilota” més gran del món (166 metres per 68). Aquest joc tenia vàries versions (segons cada cultura i subcultura precolombina de l’Amèrica Central) però totes acabaven bastant malament pel perdedor, que acabava sacrificat als déus (li arrancaven el cor, com a Indiana Jones i el Temple Maleït). Pel que fa a Chichen Itza, només em queda dir té una història riquíssima, car els asteques també “visitaren” la ciutat al segle XIV d.C. Quan els espanyols van arribar a Mèxic, la major part de les ciutats maies presentaven l'estat ruinós actual. En altres paraules, les grans matances indígenes no les van fer els espanyols sinó els asteques. Quan els espanyols van arribar al Yucatan es van trobar un poble dominador que oprimia a la immensa majoria. No és que els espanyols fossin uns angelets però tampoc eren el diable com alguns ens volen fer creure (aquest és un dels capítols més falsejats de la història de la humanitat).

A 100 km del sud de Cancun es troba Tulum ("ciutat emmurallada"), una ciutat maia enfilada dalt d’un penya-segat, a la vora del mar. Tulum fou un port molt important. Al llarg de la costa hi ha petites construccions com la de la foto.

El parc natural més bonic del Carib: Xel Ha (“aigües cristal·lines” “indret on neix l’aigua”). A mig camí entre Cancun i Tulum, Xel Ha és l’aquari natural més gran del món. Imagineu-vos un gran llac d’aigua salada que desemboca al Mar del Carib, envoltat de boscos tropicals, coves, cales, rius subterranis i celotes. Imagineu-vos poder fer snorkel amb total llibertat en unes cales d’aigües blau turquesa, càlides i cristal·lines, amb peixos multicolors acompanyant-te, envoltat d’una flora tropical, veure runes maies (fou un antic port maia), banyar-te amb dofins, fer submarinisme, veure bancs de coral, jeure a la platja, compartir espai amb tortugues, o caminar per la selva guaitant lloros, iguanes i altres animals. Tot i que d’una bellesa inigualable (per desgràcia poques fotos vam fer ja que la major part del temps estàvem dins de l'aigua), a mi em va agradar més Xcaret per la seva varietat d’atraccions.

Xcaret, un port maia al segle XV d.C, és l’altre gran parc natural del Carib. No té la bellesa de les cales i el llac de Xel Ha, però disposa d’una atracció única: poder fer snorkel en rius subterranis, passant per coves i cavernes (il·luminades de manera natural per algunes entrades de llum) fins a desembocar al mar. Com a anècdota, recordo que ens va tocar amb unes turistes americanes, una de les quals (d’origen asiàtic) portava un bikini amb la part de baix tanga. Tot i que el cul de la noia era absolutament millorable, l’espectacle fou considerable. Com a part negativa, dir que l’aigua dels rius subterranis està fresqueta, de manera que al principi costa aclimatar-te, que en alguns trams estrets és fàcil fotre’t d’hòsties contra les pedres i les parets, i que si no disposes d’una càmera especial et quedes sense cap foto. Tot i això, és recomanable al 100%. Ni que sigui només per experimentar nedar per un riu tropical subterrani i arribar al mar en una cala plena de flamencs rosats....

També és espectacular veure el poblat maia i les múltiples representacions que s’hi fan (com la de la foto), així com la múltiple fauna de la zona (coves de rat-penats, l’illa dels jaguars, l’illa dels tapirs, papallones gegants, dofins, bancs de coral...).

Per acabar-ho d’adobar, Xcaret fa un mega espectacle nocturn en un immens teatre on s’hi representa la totalitat de la cultura mexicana, des dels maies i els asteques (cerimònies, el vol dels homes-ocell de Papantla, dues versions del Joc de Pilota -un dels quals és una espècie de hockey amb “la pilota” amb flames, brutal), passant per mariachis, balls regionals, intrèpids genets... Imprescindible!

Per acabar, una foto àrea de Isla Mujeres (qui no recorda la meva mítica samarreta?). Un altre paradís caribeny: dofins, esculls naturals, platges i penya-segats increïblement bells, més runes maies... Els espanyols van batejar així la illa perquè mentre s’hi acostaven van “veure” moltes dones. En realitat es tractava de les estàtues d’Ixchel (deesa de la fertilitat dels maies). Déu meu, com deurien anar els pobres!!!

L'ILLA DE LA HIPOCRESIA

L’any 2003 fou un any molt especial. Esportivament parlant, els culers vam fotre fora els fatxes del Camp Nou (per fi!) i la il·lusió va tornar a omplir els nostres cors. Nacionalment, el país va entrar en una etapa de decadència de la qual encara no n’hem sortit. Naturalment m’estic referint al trist-partit. Però sobretot va ser un any inoblidable a nivell personal: acabar la uni i començar a currar, vida sana al gimnàs, ordinador i jocs nous, sortir de festa amb una penya nova, descobrir nous indrets i nous conillets... No és la primera ni serà l'última vegada que ho dic. Tanmateix, aprofitaré aquest post per comentar un únic punt fosc: el viatge final de carrera. Deixeu-me explicar-vos perquè em va fallar aquest viatge a l’illa on hi ha enterrada la germana gran del meu avi matern.

Per començar, no pots esperar gran cosa d’un viatge final de carrera d’Enginyeria Industrial perquè, com molt bé sabeu, és un viatge amb excedent de testosterona (això a la meva època, ara la balança s’està començant a igualar i em fot una ràbia…). En segon lloc, molta gent va passar del viatge i al final dels milers d’amics que tenia a la uni (alguna avantatge havia de tenir estudiar en una universitat plena de tios) només hi van anar quatre. I per acabar, Cuba em va semblar depriment. Només algú que no ha vist món –la immensa majoria de la població- pot gaudir en un indret tan pobre i decadent, amb un coeficient qualitat-preu tan proper a zero, i amb unes ciutats i platges tan fluixes (també és cert que si t’agrada “sol, discos i platja” pots obviar la realitat del país i gaudir com ho faries a la Costa Brava, ara bé, la pregunta és: per què collons creues l’Atlàntic si tens turisme de borratxera, sol, platja i sexe fàcil a 100 km de Barcelona?).

La història de Cuba és patètica. Els indígenes cubans van ser exterminats merescudament –eren caníbals i estaven completament sonats. En altres paraules, a Cuba no et pots comprar relíquies o antiguitats perquè no hi ha cap rastre anterior al segle XVII. Tot i això, trobareu venedors ambulants a dojo que us intentaran vendre “art i cultura de Cuba”. Molta gent de la uni es va comprar tambors i parides de l’estil, segur que alguns per ignorància, altres simplement perquè van trobar autèntiques gangues.

A Cuba, els espanyols i els catalans van fer el que han fet sempre, els primers el ridícul, i els segons, negocis (sucre, ron i tabac) i aportar una mica de cultura (la poca que té l’illa). O d’on us penseu que era el senyor Bacardí? I el senyor Partagàs? I el pare de la independència cubana, el poeta Josep Martí (“pàtria o mort”)? Us pensàveu que era simplement casualitat que la bandera de Puerto Rico, Cuba i l’estelada catalana siguin gairebé iguals? A principis de segle XX, el fet més destacat és que els meus besavis van viure-hi durant uns anys. Van amansar una gran fortuna però també van perdre una filla. Decebuts, van tornar a Catalunya just quan la Primera Guerra Mundial s’havia acabat. Poc després va néixer el meu avi. Als feliços anys vint, els americans van explotar un tercer recurs natural (el petroli, per variar), i a més, van convertir l’illa en un paradís del sexe i el joc fins que el nostre gran amic Fidel va arribar al poder per acabar transformant totalment l’illa. En 50 anys hem passat de tenir un puticlub de luxe al Carib, a tenir un puticlub infame i sense control. Poca conya: als anys 40 del segle passat, mentre Europa vivia en la misèria més absoluta (excepte a Ej-paña on segons els falangistes hi havia “paz y abundancia”), moltes famílies cubanes (les caucàsiques, entre elles moltes de catalanes :-P) vivien de puta mare, amb cotxe i finca amb electrodomèstics. Quina casualitat, Ucraïna també era molt rica a principis del segle XX (gran productor de blat) i ara en canvi és una merda… però només és casualitat i el comunisme no hi té res a veure, oi? Per no parlar d’Alemanya o Corea... només és casualitat que la part comunista sigui infinitament més pobre i miserable que la capitalista.

A nivell monumental, l’Havana més aviat fa pena. Jo només salvaria el magnífic Capitoli, imitació descarada del de Washington D.C. (tanmateix, a mi tots dos em van impressionar per igual -havia visitat el de Washington tot just l’any anterior) i l’ambaixada Ej-pañola. També es pot jugar a trobar les ambaixades dels ex-països comunistes, típiques construccions megalòmanes mancades de qualsevol tipus de bellesa.

I que més té l’Havana? Una fortificació de l’època de domini espanyol, hotels (jo vaig ballar al so d’una orquestra a la planta 21 del millor hotel de la ciutat, a cel obert car l’última planta té una cúpula que s’obre a les nits; però sincerament, un gustasso com aquest no és exclusiu de l’Havana... vamos, que pagant sant Pere canta), cotxes americans antics (que consti que jo vaig tornar un dia al meu hotel a bord d’un Mercedes 600 dels anys 90, un autèntic luxe que ens va costar el doble del normal, 10 dòlars), cases que ningú sap com encara s’aguanten, alguns vestigis de l’època colonial, dones que s’ofereixen al millor postor i molta, molta pobresa i decadència. No sé com hi pot haver-hi gent que pugui gaudir veient com un país sencer s’arrossega i sofreix d’aquesta manera.

Anècdotes vàries. La renta mitjana a Cuba és de 70 dòlars al mes. Mmmmm podria ser pitjor diuen alguns. Sí, és cert, a l’Afganistan per exemple, encara deu ser inferior, però al país del mític mul·là Omar no hi ha turistes que parlin la llengua del poble mentre gasten 7 dòlars cada cinc minuts. Ha de ser molt bonic veure com el que tu cobres en un mes un pallasso de 20-25 anyets s’ho gasta en un cubata i es queda tan ample. Un dia, a Varadero, jo portava una samarreta dels 150 anys d’Enginyeria Industrial a Catalunya quan de sobte un cambrer se’m queda mirant i em pregunta “¿es usted ingeniero? Yo también pero aquí estoy”. Se’m van caure els pebrots a terra. Poques dites són tan certes com la que diu que mentre hi ha vida hi ha esperança. És molt dur parlar amb algú que no té esperança.

O quan vam anar a Pinar del Río, la mítica província on hi ha les fàbriques de tabac. Us asseguro que les fàbriques socialistes són mil vegades més esclavistes que les dels malvats empresaris capitalistes. A la sortida de la fàbrica hi havia la botiga “oficial” que venia a preus occidentals. Jo diria que ningú va comprar-hi res. Pel carrer o per la mateixa fàbrica si t’acostaves als treballadors, la gent et venia puros o capses autèntiques (o no) a meitat de preu. Com pots pretendre que un paio treballi motivat per 7 dòlars al mes independentment de la producció? Com pots pretendre que algú sigui honrat quan venent “d’estranquis productes de l’Estat” pot guanyar en un dia el que guanya en un mes?

La moneda cubana és, teòricament, el peso cubà, fàcilment identificable per les referències a Josep Martí i a Ernesto Guevara. 75 pesos cubanos equivalen a 1 dòlar. Els preus pels habitants de l’illa estan en pesos però pels turistes en dòlars. Què llestos!!! Si t’espaviles, però, pots trobar autèntiques gangues (per nosaltres es clar, per ells continuen sent preus inaccessibles). Jo per exemple, vaig dinar de puta mare en certs restaurants (reservats a gent del partit del gran Fidel) per només 2 dòlars. I també vaig sopar un dia a casa d’uns paios que vam conèixer mentre passejàvem per l’Havana. Tot plegat força esperpèntic. Com a compensació volien que els invitéssim a anar de putes.

Pel que fa al nivell cultural, com la sanitat pública, és un tema força complicat. Hom pot veure l’ampolla mig buida o la pot veure mig plena. Cap país té tants metges, enginyers i advocats per habitant com Cuba. Però de què serveix tenir tants universitaris si no hi ha feina ni mitjans? Tampoc hem d’oblidar l’ensenyament sectari que practica el règim de Fidel. És curiós veure com el jovent té un bon nivell de matemàtiques, per exemple, però en canvi estan totalment alineats políticament (per dir-ho d’alguna manera). A Cuba hi ha tres tipus d’universitaris: el mal parit poca vergonya del partit, l’ingenu que tot i viure miserablement estudia i treballa amb passió i fins i tot es creu la Revolución (aquest són els Victors cubans XD), i els deprimits, que són majoria. Aquest últims formen el gruix de la població cubana. Només tenen tres opcions: fer-se del partit i a viure que són dos dies (però no és fàcil, bàsicament perquè el Partit busca o bé idiotes ignorants o bé jovent a qui poder enganyar, però no universitaris que han estat capaços d’estudiar per mèrits propis sense l’ajut del Partit), resignar-se i viure miserablement (com el cambrer de Varadero) o viure “il·legalment” (prostituint-se, pidolant als turistes, venent al mercat negre...).

Res millor que una anècdota verídica per demostrar que això de la Revolución gairebé ningú s’ho creu. Un dia, a la Plaça de la Revolución vam veure milers de cubans preparant un numeret per l’1 de Maig. Tots anaven amb samarretes vermelles amb la foto d’un paio que jo desconeixia i que ara no tinc el goig de recordar el seu nom. Quan vaig atansar-me a tota aquella massa i vaig preguntar pel senyor de la samarreta, ningú va ser capaç de dir-me qui era. En dues paraules, im pressionant. Què és l’opi del poble, senyor Marx?

No tot són coses dolentes a Cuba. El comunisme, com tota forma d’opressió, també té un gran sentit de l’ordre i la seguretat. Enlloc estareu tan segurs com a Cuba. Podeu caminar amb un feix de bitllets a la mà i us asseguro que ningú intentarà robar-vos, entre altres coses perquè els milers i milers de polis no s’estan per hòsties. El turisme és sagrat a Cuba.

Més coses maques: les begudes i el ritme caribeny. Els habitants de Cuba són uns grans ballarins. Ballen molt molt molt molt bé. També beuen molt. Suposo que per oblidar penes. Sigui com sigui, fa goig veure’ls movent-se al so de la seva música mentre degustes un bon ron. Si a Barna les noies ballessin com les cubanes segur que fins i tot l’entrenador dels Samurais canviaria el Temple per sales de paxanga (o no XD). A Varadero, les discoteques per turistes són molt semblants a les nostres però amb dues particularitats: 1) per menys de 10 dòlars tens barra lliure i 2) el whisky i la ginebra són cubans mmmmm...

A aquestes altures, em sembla que ja només em queda comentar el pilar central de Cuba: la Revolución i els seus líders. O el què és el mateix: la farsa i els hipòcrites més grans de la història del continent americà.

Ernesto Guevara és el símbol principal del govern cubà. Així com els francesos s’han apropiat de Tintin, els cubans s’han apoderat del Che. Francament lamentable. En primer lloc, dir que el Che, com tots els seus camarades revolucionaris (Lenin, Stalin, Mao, ...), té un costat fosc que sempre s’ha intentat silenciar. Però va, siguem “comprensius” i obviem els crims comesos pel Che. Què tenim aleshores? Un personatge mundialment conegut per tres coses: una icona de la massa cínica i hipòcrita formada per ximples alineats que s’autoanomenen “progressistes” (deu ser que només ells poden portar-nos el progrés, els altres no podem), un lluitador revolucionari infatigable i l’autor de frases molt cèlebres. Anem a pams.

El primer punt és, com a mínim, paradoxal. El Che representa el “comunisme” o “l’anticapitalisme” i “l’antiglobalització” i en canvi la seva imatge es ven com a xurros. És més, la figura del Che és un dels grans negocis mundials. Només la Coca-Cola deu ser més internacional que el Che. En altres paraules, el Che és, en realitat, una marca, una eina més del capitalisme i la globalització. I l’amic Fidel l’exprimeix fins a extrems francament abusius. Cada 30 metres hom pot veure un cartell o una paret pintada amb frases i dibuixos del Che, i cada 30 metres hom pot trobar alguna samarreta o souvenir del Che. Però que no es tractava d’eliminar el capitalsime salvatge, Fidel and company?

El segon punt (lluitador revolucionari infatigable) segurament és l’única qualitat –objectivament parlant- admirable del Che.

I finalment tenim el tercer punt, el de les frases cèlebres. Què voleu que us digui? Els xinesos, els millors filòsofs del món, ja fa 2.000 anys que ho diuen: “les paraules boniques no són sinceres i les paraules sinceres no són boniques”. Algú coneix alguna frase més buida de continguts que la cèlebre “Hasta la victoria siempre”? Que potser algú lluita per la derrota? Per frases cèlebres jo em quedo amb les del mestre Jedi Ioda XD

Potser no serà recordat per frases cèlebres, però ningú pot negar que el millor orador mundial dels últims 50 anys és el Cap del Partit Socialista de Cuba: Fidel Castro. L’amic Fidel, el gran líder, és un autèntic socialista, fins al punt que actualment ostenta una de les grans fortunes del món en un país, el seu, on la majoria viu miserablement. Castro, fill d’una família burgesa adinerada, va estudiar en una escola privada de jesuïtes, i com nosaltres, menyspreava els totalitarismes de dretes i d’esquerres. Acabarem nosaltres com ell? No crec. Fidel, com Guevara, sempre ha estat un lluitador infatigable. Pot tenir molts defectes però no li podem negar una cosa: té uns pebrots immensos. De jove, Fidel odiava Fulguencio (ooooh quin nom tan atractiu mmmm) Batista i el seu règim. Per això, als anys 50, quan encara no tenia 30 anys, va desafiar Batista i gairebé li costa la vida. En aquella època va escriure un gran llibre (i no és broma): “La historia me absolverá”. Poc després, fou amnistiat (ningú sap del cert com és que li van perdonar la vida) i passà a l’exili. Com que els americans no l’ajudaven, Fidel va haver de passar-se al comunisme (tot i que ell inicialment l’odiava) i formar equip amb Ernesto Guevara. Junts, van protagonitzar un dels episodis més heroics del segle XX, la invasió de Cuba, que va finalitzar a mitjans del 1.959. Des d’aleshores, Castro mana, fa i desfà a plaer. Gairebé 50 anys de Revolución. Déu meu.

En fi, això és el què un servidor va viure i pensa de Cuba, l’illa de la hipocresia en estat pur. Potser en Danelor ens pot donar una altra visió, ell que hi va anar amb la família. O potser en Rittman, company d’aventures per les terres socialistes, ho va viure d’una altra manera.