dimarts, de maig 06, 2008

LA TOSCANA




















Al cor d’Itàlia, entre la Lazio i la Ligúria, hi ha la Toscana, una terra beneïda pels déus de l’arquitectura, la pintura, l’escultura, la literatura i el vi. A la Toscana naixé i es desenvolupà el Renaixement, el període que tornà la llum a Europa. La sempre magnífica Firenze, Florència pels catalans, és la capital de la Toscana. Només per la presència d’una ciutat com Florència, la Toscana ja mereixeria ser adorada per qualsevol mortal amb un mínim de sensibilitat, però és que, ai las!, Florència només és una petita mostra de l’esplendor incommensurable d’aquesta terra que els italians anomenen la Toscana. (Les fotos corresponen a tres dels enclavaments més mítics de la Toscana: la torre de Pisa, la catedral de Florència -Santa Maria de Fiore- i la torre del Palazzo Pubblico de Siena).


Els pares de la literatura italiana, Dante Alighieri, Giovanni Boccaccio i Francesco Petrarca eren originis de la Toscana. El primer escriví La Divina Comèdia i és a la seva Firenze natal on hi ha una tomba que l’homenatja amb les següents paraules: Onorate l'altissimo poeta. Cal dir, però, que la tomba és buida car el gran poeta morí a l’exili i per això les seves restes reposen a Ravena. Boccaccio, també de Firenze si bé mig segle més jove que Dante, és conegut universalment per haver escrit el Decameró. Boccaccio no va haver de patir cap exili forçat de manera que pogué viure la major part de la seva vida a Firenze. Finalment, tenim Petrarca, lleugerament més vell que Boccaccio, i originari d’Arezzo, al sud-est de Firenze. De Petrarca es diu que fou l’humanista per excel·lència, i el més influent de tots els poetes italians, si bé, és de justícia dir-ho, la major part de la seva vida la passà lluny de la Toscana. (A la foto la fabulosa catedral de Siena, Duomo di Santa Maria dell’Assunta, fou dissenyada i construïda durant el segle XIII).

Un altre nom propi originari de la Toscana és el meu admirat Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, també conegut com a Maquiavel pels catalans. L’autor del Príncep, il·lustríssim ciutadà de Florència (polític, diplomàtic, historiador, actor, poeta i escriptor), és considerat el pare de la filosofia política moderna. (A la foto una església de Pistoia).

Però possiblement cap dels 4 homes comentats anteriorment gaudeix d’una fama tan gran com els tres personatges històrics més emblemàtics de la Toscana: Leonardo da Vinci, Michelangelo Buonarroti i Galileo Galilei. El primer, considerat el màxim exponent del Renaixement, és possiblement el talent més gran de la història de la humanitat. No hi havia matèria en la qual no excel·lí el gran Leonardo (escultura, poesia, pintura, construcció, mecànica, geologia, medicina, biologia...). Originari d’algun llogarret proper a Florència (alguns diuen que Vinci, altres Anchiano), quan li preguntaven què era, ell sempre responia “sóc enginyer” en tant que ell mateix es considerava “un home sense lletres” (entre altres coses, no sabia llatí). Passà la major part de la seva vida a la Toscana, en concret a Florència, si bé també visqué durant una llarga temporada a Milà i morí lluny de la Toscana, a França. (A la foto, una magnífica estàtua als voltants del Palazzo Vecchio de Florència)



Miquel Àngel, originari d’un llogarret proper a Arezzo (al sud-est de Florència), es diu, no sense motiu, que ha estat l’artista (pintor-escultor) més gran de tots els temps juntament amb Fídies, el llegendari escultor grec que esculpí, entre d’altres, la deessa Atenea al Partanó d’Atenes i una de les Set Meravelles, l’Estàtua de Zeus a Olímpia. Entre les cèlebres obres de Miquel Àngel destaquen la perfecció de l’estàtua de David i la incomparable decoració de la Capella Sixtina a la Santa Seu. (A la foto, el centre històric de San Gimignano, un poblet de 8000 habitants)



Finalment tenim a Galileo Galilei, l’últim humanista i el primer home modern, considerat amb tota justícia el pare de la ciència moderna i el mètode experimental. Galileu, conegut universalment pel seu nom de pila, va néixer a Pisa i va morir a Florència, si bé bona part de la glòria i fama la va assolir a Pàdua. Pels seus nombrosos invents (com el telescopi) i descobriments (llei del pèndol, llei de la inèrcia, primer principi de la relativitat, moviments rectilinis, satèl·lits de Júpiter, fases de Venus, relleu lunar), així com pel seu revolucionari mètode de treball basat en l’experimentació, l’observació, el raonament i la formulació matemàtica, Galileu està considerat el segon científic més gran de tots els temps, només per sota del gran Isaac Newton, l’home que ordenà l’univers seguint els passos de Galileu. (A la foto, el Palazzo Vecchio de Florència).



Florència, capital de la Toscana, és la ciutat més gran de la regió i la capital mundial de l’art renaixentista. Entre els monuments imprescindibles destaquen el Duomo de Santa Maria de Fiore, la colossal catedral de marbre de la toscana, l’històric Ponte Vecchio, la majestuosa Piazza della Signoria, el Palazzo Vecchio, la Basilica di San Lorenzo i la Basilica di Santa Croce, coneguda com el Panteó de les glòries italianes per tenir-hi tomba allí personalitats tan importants com Dante, Donatello (il·lustríssim personatge de Florència sempre eclipsat pels personatges comentats anteriorment), Maquiavel, Miquel Àngel, Galileu, Marconi (l’inventor de la ràdio, nascut a Bolonya i mort a Roma) i Enrico Fermi (el genial físic romà del segle XX, morí a Chicago). A més, també són visita obligada museus i galeries d’art com són la Galeria de l’Acadèmia de Florència (on hi ha el David de Miquel Àngel) i el museu nacional del Bargello (on hi ha el menys famós David de Donatello).


Hi ha quelcom més bell que la Piazza dei Miracoli al cor de Pisa? En la meva humil opinió la resposta és rotundament no. He voltat per Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica, he admirat la Ciutat Prohibida, Chichen Itza i Petra, he passejat per Roma, París i Nova York, i enlloc he vist quelcom que pugui comparar-se a la plaça dels miracles de Pisa.


Siena fou una de les ciutats més importants del món durant l’Edat Mitjana fins que la Pesta Negra (1348) acabà amb la major part de la població. Tot i que ja no es tornaria a recuperar mai més, afortunadament avui en dia encara podem gaudir de l’antic esplendor d’aquesta bellíssima ciutat que encara conserva la major part dels edificis medievals. Imprescindible perdre’s pels carrerons fins arribar a la Piazza dil Campo per poder admirar el Palazzo Pubblico i el seu campanile (la torre més alta d’Itàlia durant l’Edat Mitjana).


Lucca, ciutat natal de Giacomo Puccini, és una altra ciutat de la Toscana que encara conserva un aspecte de nucli urbà medieval. Pocs plaers poden comparar-se al de passejar pels carrerons de Lucca. Com a monument, destaca el Duomo di San Marino (a la foto superior) i l’església de Sant Miquel (a la foto inferior).