LA PRIMERA CIVILITZACIÓ: SUMÈRIA

La primera civilització de la qual en tenim constància, és la dels sumeris. Els sumeris eren un poble d’origen incert (possiblement del nord i el nord-est del Pròxim Orient) que van arribar a Mesopotàmia ara fa uns 6000 anys. Desconeixem si es van barrejar pacíficament amb la població neolítica autòctona, o si simplement la van sotmetre per la força (hi ha grans diferències fisiològiques entre els cranis dels sumeris i els de les tribus autòctones ara fa més de 6000 anys), però el què si sabem és que fa uns 5000 anys a la Baixa Mesopotàmia els sumeris havien desenvolupat un conjunt de nuclis urbans on bona part de la població ja no treballava al camp sinó que estava especialitzada en altres activitats (construcció, ceràmica, fusteria, metal·lúrgia, tèxtil, manipulació dels aliments –fermentació de begudes alcohòliques, aprofitament d’olis minerals per il·luminació-, comerç i mercats, escriptura, transport –gràcies al descobriment de la roda, es formen les primeres caravanes, funcionariat –administració i recaptació de tributs, direcció política i espiritual –governadors, legisladors, sacerdots, soldats...), societats urbanes fortament jerarquitzades on existia un poder polític: les primeres ciutats-estats de la història, com Kish, Nippur, Larak, Lagash, Uruk, Ur i Eridu.

En un principi, les ciutats-estats eren independents però a finals del IV mil·leni i principis del III mil·leni a.d.C., que és quan comença l’Edat de Bronze i la història escrita, les diferents ciutats lluitaren per obtenir l’hegemonia de la regió.

Hi ha diferents mites sumeris que expliquen els inicis de la seva civilització però malauradament no hi ha manera de saber què és veritat i què és ficció. Dels ancestrals escrits sumeris destaquen el què hom anomena les llistes dels reis sumeris que, com el seu nom indica, enumeren les dinasties sumèries al llarg de la història. Les llistes comencen atribuint a la ciutat d’Eridu –la ciutat més meridional de Mesopotàmia, a tocar de la desembocadura de l’Eufrates- la primera hegemonia mesopotàmica seguida d’altres ciutats ancestrals –cada cop més al nord- fins que un gran diluvi va acabar amb el món conegut.

Totes aquestes primeres dinasties pre-diluvianes es caracteritzen per presentar reis que regnaren varis milers d’anys cada un. Éssers mitològics que vivien milers d’anys o simplement dies enlloc d’anys? I el mite del diluvi universal, fins a quin punt és verídic? Desgraciadament no tenim cap manera de verificar o desxifrar aquestes dades.

Se sap que a la ciutat de Shuruppak, què és on hi hagué la última dinastia prediluviana segons la llista dels reis sumeris, hi hagué una forta inundació ara fa uns 5000 anys. Així doncs, una simple inundació local seria la causant del mite del diluvi universal (Ziusudra pels sumeris, Noè segons la Bíblia)? Malauradament no tot és tan simple; inexplicablement, vàries civilitzacions ancestrals no originàries de Mesopotàmia també tenen un mite similar al del diluvi universal. ¿Pura casualitat o pel contrari una mateixa explicació a un fenomen comú? Una inundació a nivell mundial en temps prehistòrics (desglaciació)? Desgraciadament, no hi ha manera de verificar què ni quan pot haver creat del mite del diluvi universal, ni perquè és un mite comú a gairebé totes les civilitzacions.

En tot cas, les llistes dels reis sumeris continuen després del diluvi. Els ancestrals escrits sumeris afirmen que fou la ciutat de Kish, al nord de Sumèria, la primera en ostentar certa hegemonia després del diluvi. Si els reis antidiluvians tenien regnats de varis milers d’anys, els primers reis post-diluvians tenen regnats de varis centenars d’anys. Sembla obvi que durant aquells regnats els sumeris deurien utilitzar un calendari lunar per mesurar el temps. D’aquesta manera, un regnat de, per exemple, 500 llunes noves equival a uns 40 anys solars, xifra més o menys raonable.

Els primers reis post-diluvians, com la totalitat dels pre-diluvians, no han quedat registrats enlloc més que en les llistes de reis i alguns texts on comparteixen vida i miracles amb tota mena de criatures sobrenaturals, de manera que no podem, ara per ara, saber fins a quin punt és verídic, mite o llegenda. Tanmateix, sí que sabem del cert que el nord de Sumèria, amb Kish al capdavant, agafà el relleu de les antigues ciutats del sud a principis del III mil·leni a.d.C. I encara més, sabem que la dinastia de Kish sorgeix poc després d’unes fortes inundacions que van sepultar cap allà el 3000 a.d.C, entre d’altres, Shurupakk, la última ciutat que va regnar abans del diluvi segons la llista de reis sumeris. Es pot creure amb més o menys fervor la llista dels reis sumeris, però del que no hi ha dubte és que cada dia que passa l’arqueologia sembla trobar més i més indicis sobre la veracitat, no dels noms i els regnats, però si de les ciutats més ancestrals i els esdeveniments més importants.

A mesura que es van succeint reis, la llista s’apropa cada vegada més a la història comprovada. El primer rei de la història documentada del qual en tenim constància és Enmebaragesi, el 22è rei de Kish (a la ciutat de Nippur hi ha unes inscripcions on s’afirma que el rei de Kish n’era el sobirà). Per aquest motiu, se sol considerar la primera dinastia de Kish com la primera hegemonia documentada de la història, i la figura d’Enmebaragesi com el pas de la mitologia o història indocumentada a la història “real” o documentada. Enmebaragesi va viure al segle XXVII a.d.C.

Tanmateix, les coses no són tan senzilles ja que quan per fi els reis semblen personatges històrics, s’ometen dinasties i d'altres es donen com a successives quan en realitat foren contemporànies. Per tot això, la llista de reis sumeris és un document que s’ha d’analitzar amb molta cura.

Els ancestrals escrits reis sumeris atribueixen a Uruk la segona hegemonia després del diluvi. El poder tornà, per tant, altra vegada al sud de Sumèria. Tant els darrers reis de Kish com els primers reis d’Uruk són també personatges del primer poema èpic de la història: la famosa Epopeia de Gilgamesh. Inicialment ningú considerava creïbles els personatges de l’epopeia, però de la mateixa manera que ningú creia en la veracitat dels relats d’Homer fins que hom descobrí Troia, des que s’ha descobert que un dels personatges de l’epopeia existí realment (el rei de Kish Enmebaragesi), actualment ja no és tant inversemblant pensar que el rei d’Uruk Gilgamesh fou un personatge tan real com el mateix Aquil·les, rei dels mirmidons. Tanmateix, continuen havent-hi moltes llacunes (segons la llista de reis sumeris, després d’Aga, fill d’Enmebaragesi i últim rei de Kish, manaren els reis d’Uruk, dels quals Gilgamesh n’és el quart; a l’epopeia, en canvi, Gilgamesh i els últims reis de Kish –Enmebaragesi i el seu fill Aga- són contemporanis). Com ja s’ha dit anteriorment, res és senzill quan es tracta de desxifrar la història real de Sumèria.

No menys interessant és comprovar com després de Gilgamesh, la majoria dels reis tenen regnats que duren pocs anys. El motiu pel qual de sobte, tant a la Bíblia com a la llista de reis sumeris, els éssers humans passen de viure centenars d’anys a desenes d’anys és amb tota probabilitat el pas d’un calendari lunar a un de luni-solar. En un calendari luni-solar, el temps que triga una fase de la Lluna en repetir-se determina el mes, mentre que el moviment aparent del Sol sobre l'horitzó determina l'any (temps que triga una estació/època de l'any en repetir-se). El calendari luni-solar sumeri fou adoptat per la majoria de pobles i civilitzacions posteriors que van viure en algun moment a Mesopotàmia, entre ells els hebreus, els babilonis i els assiris. Actualment la major part del món civilitzat utilitza calendaris exclusivament solars (amb dies i mesos solars, a diferència del luni-solar que els dies i els mesos venen determinats per la Lluna). Per entendre la diferència entre un calendari luni-solar i un de solar, només cal observar la diferència entre una festa que depèn de la Lluna com la Setmana Santa, amb una festa que depèn del Sol com la Diada de Catalunya. Mentre la Setmana Santa és hereva d'un calendari luni-solar (l'hebreu), la Diada és una festa moderna que està assignada a un dia solar. El resultat: la Setmana Santa cada any cau en un dia diferent, perquè els dies en funció de la Lluna no es mantenen dins de l'any solar, mentre que la Diada sempre cau el mateix dia (11 de setembre).

Segons les llistes de reis sumeris, la ciutat d’Ur (Ur de Caldea, la ciutat d’Abraham segons l’Antic Testament si bé el terme Caldea no es pot aplicar en temps sumeris car Caldea proveé dels caldeus, tribu d’origen semita que dominà l’antiga sumèria durant el primer mil·leni a.d.C) substituí Uruk com a dinastia sumèria. Si fem cas de les llistes de reis sumeris, moltes ciutats van ostentar alguna vegada l’hegemonia a Sumèria però cap d’elles es pot comparar a Kish, Uruk i Ur, que ostentaren el poder en repetides ocasions. Les llistes continuen fins als temps del llegendari Hammurabi (segle XVIII a.d.C), quan Sumèria va desaparèixer finalment com a civilització. Tanmateix, i com es veurà a continuació, la civilització sumèria pròpiament dita, ja estava agonitzant molt abans d’Hammurabi.

Anterior - Següent

WARSZAWA

Pel Pont de Tots Sants vaig visitar Warszawa, Varsòvia en català, una ciutat amb pocs habitants i molta extensió. A la foto, el centre modern de la ciutat, possiblement l'indret més conegut de la ciutat.

Els herois de la visita llàmpec a Varsòvia passejant en un dels magnífics parcs de Varsòvia.


Poca cosa a dir de Varsòvia, ciutat grisa i trista. Excepte el petit i reduït centre històric, la capital de la catòlica Polònia es caracteritza per tenir un estil urbanístic clarament comunista: immenses avingudes i zones públiques exageradament espaioses (i més si tenim en compte que allà el clima no permet fer vida al carrer) coronades per horribles blocs de micro-pisos. Res és bell a Varsòvia, excepte les noies, eslaves primes i atractives com poques en el món.

El passat comunista encara hi és ben present a Varsòvia...

L’edifici més conegut de Varsòvia, o més ben dit, l’únic edifici singular de Varsòvia, és el Palau de la Cultura, un gratacels estalinista situat al bell mig de la capital polonesa. No se li pot negar certa majestuositat a la colossal construcció que durant anys fou l’edifici més alt d’Europa, però tampoc cal fer-se gaires il·lusions. A l’interior de l’edifici, a banda de cinemes i certes exposicions culturals (nosaltres vam veure’n una dedicada a l’Albert Einstein), poca cosa més. I les vistes des de dalt són més aviat patètiques. Varsòvia és una ciutat homogènia carregada d’edificis d’estètica funcional que en dirien els comunistes (o sigui edificis mancats de qualsevol gràcia, elegància, singularitat o bellesa) de manera que és francament difícil gaudir guaitant-la des de dalt.

No és un bosc de l'Europa oriental, és un parc del centre de Varsòvia!!!



El Zamek Królewski, el Castell Reial, marca l'inici de la ciutat antiga.

Coses bones de Varsòvia: jo diria que tres. En primer lloc, el cost de la vida, considerablement més baix que a casa nostra, fet que ens permet gaudir de l’estada sense haver de mirar constantment l’estat de les finances (cosa que no es pot dir de ciutats com Londres, París o Nova York). En segon lloc, els magnífics parcs i jardins de què disposa la ciutat, combinats amb aquest clima continental propi del centre d’Europa, ens permeten gaudir de diferents tonalitats de colors en funció de l’estació de l’any. Nosaltres, que vam ser-hi en plena tardor, vam quedar fascinats de la bellesa de les fulles caigudes i els contrastos de verds, grocs i rogencs entre els diferents arbres que conviuen a Varsòvia. Finalment, en tercer lloc, els serveis de la ciutat són francament correctes, des de restaurants i discoteques fins a transports públics, per no parlar de l’amabilitat de la gent, francament exquisida.

El centre històric de la ciutat fou destruït completament pels nazis i reconstruït meticulosament a finals del segle XX.

I ja per acabar, una foto força xocant: una església ortodoxa a Varsòvia, capital de la catòlica Polònia. Perquè després diguin que els catòlics són intolerants...

HISTÒRIA DE L’ANTIGUITAT: EL CREIXENT FÈRTIL

El Creixent Fèrtil és el conglomerat de regions del sud-oest asiàtic més una petita regió del nord-est d’Àfrica, bressol de l'agricultura i les primeres civilitzacions humanes. Atenent-nos a aquesta definició, el Creixent Fèrtil inclou els estats actuals d'Israel, Líban, bona part de Síria, Irak i de la nació sense estat del Kurdistan (est de Turquia, nord d'Irak, nord-oest d'Iran i sud del Cauques), l’oest de l’Iran i un xic d’Egipte i Jordània. No inclou la major part d’Egipte i Jordània, ni certes regions de Síria, l'Irak i l'Iran ni cap dels països de la península aràbiga per dos motius: 1) a diferència dels territoris que formen el Creixent Fèrtil, la major part d’Egipte i Jordània, la península aràbiga i els deserts de Síria/Irak/Iran eren (i són) regions ermes i desèrtiques on només hi vivien tribus nòmades i 2) en aquestes terres no s'hi desenvolupà mai una civilització pròpiament dita. En definitiva, per Creixent Fèrtil s’entén les regions properes al Nil, el Jordà, el Tigris i a l’Eufrates.

Històricament, els enclavaments més importants del Creixent Fèrtil foren Egipte (Alt i Baix) i Mesopotàmia (Alta i Baixa). No obstant això, el creixent fèrtil incloïa Canaan (i no Palestina com posa a la foto; el terme Palestina és jueu i data del segle II a.d.C, el terme Canaan, en canvi, té més de 5000 anys d’història i inclou la costa mediterrània del Pròxim Orient), Síria, Assíria i Elam.

Les primeres comunitats que practicaren l’agricultura i la ramaderia, activitats claus per a la revolució neolítica, vivien a la zona occidental del rius Jordà i el nord del riu Eufrates (futurs Canaan i Síria), ara fa uns 10.000 anys. Poc després, la revolució s’estengué a Mesopotàmia i Egipte.

Per Revolució Neolítica s’entén el conjunt de canvis i transformacions que van suposar el pas d’una vida nòmada a una vida sedentària.

Antigament, el creixent fèrtil es caracteritzava per ser un conjunt de territoris on hi havia abundància d’aigua (ideal per irrigar els camps), un sòl extraordinàriament fèrtil i un clima benigne que afavoria el creixement de tota mena de plantes i llavors comestibles (blat, ordi, pèsols, cigrons, llenties, etc). A més, al creixent fèrtil també s’hi trobaven animals domesticables com la vaca, la cabra, el porc, l’ovella i el cavall. En definitiva, el creixent fèrtil era un indret ideal perquè aparegués l’agricultura i la ramaderia.

Una altra peculiaritat del Creixent Fèrtil és que es tracta d’un conjunt de petits territoris fèrtils circumdats per grans extensions de terra molt poc aptes per a la vida humana (grans deserts i enormes muntanyes bàsicament). L’home nòmada, caçador i recol·lector, necessitava grans extensions de terra relativament homogènies per sobreviure. Per tant, el creixent fèrtil només deixava dues opcions per a l’home primitiu: o bé passava de llarg i continuava emigrant en busca d’un indret més adient per a la vida nòmada, o bé canviava radicalment el seu estil de vida i es tornava sedentari. En altres paraules, per sobreviure al creixent fèrtil, l’home hagué de tornar-se sedentari gairebé per obligació. Adaptar-se o emigrar.

El domini de l’agricultura i la ramaderia no només otorgà una estabilitat i millor qualitat de vida (el sedentarisme, que permetia viure tota la vida en un mateix indret sense haver de desplaçar-se constantment) sinó que a més redefiní les necessitats de la comunitat. Entre d’altres, al Neolític es van crear utillatges i eines adequades a les noves activitats de llaurar i segar, recipients per emmagatzemar... etc. A mesura que es dominava i s’aprenien més i millors tècniques per aprofitar els beneficis de l’agricultura i la ramaderia, la divisió i especialització del treball evolucionà notablement. D’aquesta manera, naixien les primeres formes de cultura i es formaven els primers nuclis urbans de la història.

MÀLAGA (I FRIGILIANA)

El pont de desembre del 2007 el vaig passar al sud de la península ibèrica, en concret, a dues províncies d'Andalusia: Màlaga i Granada. Fou una estada molt especial. Res d'hotels ni excursions convencionals. La Palmira, una ex-companya del viatge d'estiu, ens va invitar a mi i uns quants companys d'aventures africanes (la Yanira, el Martí i la Cristina), a gaudir de l'ancestral hospitalitat malaguenya. I de pas, ja que anàvem a Màlaga, també ens va il·lustrar amb tres excursions marca de la casa: el poble de Frigiliana, la ciutat de Granada i una nit en un apartament seu a Sierra Nevada.

Màlaga, la sisena població de l'Estat Espanyol, és una ciutat força grisa. No hi ha res d'especial en aquella ciutat a banda de gent molt amable i bons restaurants. Com a responsable de la Càmara de Comerç de Màlaga, la Palmi ens va oferir una visita completíssima a la ciutat. Entre d'altres, vam gaudir, de manera totalment gratuïta, de l'autobús turístic, el Castell de Gibralfaro i el Museu Picasso. Altres indrets per on vam passejar i endrepar, foren el carrer del Marquès de Larios i el Passeig Marítim.

A la regió més oriental de la província de Màlaga hi ha aquesta petita meravella mediterrània anomenada Frigiliana, un llogarret encisador d'escassos 2500 habitants.

Perdre's pels carrerons de Frigiliana és un autèntic plaer, sobretot si acabes fent una parada i fonda en un restaurant típic andalús que ofereix menjar bo i barat. Era desembre però el temps ens va acompanyar, augmentant encara més la sensació de calma i benestar. A mi, personalment, em va agradar més Frigiliana que la pròpia capital malaguenya.