POBLES SEMITES: ACCADIS I AMORREUS

Els pobles semites eren tribus nòmades originàries de la península aràbiga que durant l’Edat de Bronze van assentar-se al Creixent Fèrtil. A diferència dels sumeris i la resta de pobles de la zona, els semites s’adaptaren tant a la vida nòmada del desert com a la vida sedentària de les primeres ciutats-estats, tot constituint un complex grup de pobles i cultures unides per un origen i tradicions comunes. Entre els pobles semites més coneguts durant l’Antiguitat hi ha els arameus, els caldeus i els fenicis, i en l’actualitat destaquen els hebreus (jueus) i els àrabs, ambdós descendents dels caldeus.

El terme semita prové de Sem, que segons la Bíblia fou un dels fills de Noè que repoblaren la Terra després del Diluvi. La tradició bíblica diu que Sem repoblà la part central del món conegut, convertint-se d’aquesta manera en el pare dels pobles semites, mentre que els seus germans, Japet i Cam (Ham en hebreu), repoblaren el nord i el sud, convertint-se en els pares dels pobles indoeuropeus i africans respectivament.

Cal dir, però, que actualment el terme semita no equival a dir els pobles fundats pels fills de Sem. La Bíblia diu que els fills de Sem foren Elam, pare dels elamites (però els elamites no eren d’origen semita), Ashur, pare dels assiris (poble d’origen semita), Arpachshad, possible pare dels pobles semites que van ocupar la Baixa Mesopotàmia durant l’antiguitat -accadis, babilonis, caldeus, etc.- però tampoc hem d’oblidar que la Bíblia atribueix als descendents de Cam i no als de Sem, la fundació de vàries ciutats mesopotàmiques (Nimrod descendia de Cam i Abraham d’Arpachshad), Lud, pare de no se sap qui exactament (hi ha teories que apunten cap Anatòlia i n’hi ha que apunten cap a l’altiplà iranià), i Aram, pare dels arameus (poble d’origen semita, la terra d’Aram se situaria a Síria). Mentre els fills de Sem semblen concentrar-se en els pobles del Pròxim Orient (zona on tradicionalment bona part de la població era i és d’origen semita), actualment se sap que bona part dels pobles del nord-est d’Àfrica (especialment Etiòpia i Eritrea, països històricament relacionats amb la península aràbiga) també són d’origen semita.

Ara fa uns 5000 anys, quan els sumeris i les primeres ciutats-estat del Creixent Fèrtil patien els efectes del canvi climàtic conegut com a Oscil·lació Piora, els pobles semites dels deserts d’Aràbia començaren un seguit de migracions cap al nord. Inicialment s’assentaren als deserts de Síria, però ben aviat es dividiren en dues faccions ben diferenciades: els que s’assentaren a la vora del Jordà i els que s’assentaren al nord de la Baixa Mesopotàmia. Els primers se’ls coneix amb el nom d’amorreus, els segons amb el nom d’accadis.

Ambdues faccions acabarien “semititzant” els pobles i ciutats-estats de la zona, arribant a dominar segles després la terra de Canaan (a partir de l’arribada dels pobles semites es pot parlar de la terra de Canaan, literalment “terra baixa”), Síria, Mesopotàmia i els deserts que separen ambdós territoris. Amb el temps, els semites arraconaren les altres llengües del Pròxim Orient fins al punt que avui en dia la majoria de topònims i pobles de l’antiguitat els coneixem pels seus noms semititzats. El terme Sumèria i sumeri per exemple, són paraules accàdies, és a dir, són les paraules amb les quals els semites de la Baixa Mesopotàmia definien aquella regió i llurs habitants.

La irrupció dels semites al nord de la Baixa Mesopotàmia fou, amb tota probabilitat, un procés escalonat que duraria vàries generacions abans de convertir-se en accadis. Kish deuria ser la capital política i cultural dels semites establerts a la Baixa Mesopotàmia. Les llistes dels reis sumeris mostren noms d’origen semita i no pas sumeri. La llengua accàdia, però, no deuria gaudir de gaire prestigi ni tan sols entre els accadis, ja que per a la majoria d’actes públics i cerimonials s’usava la llengua sumèria.

A mesura que la població d’origen semita augmentava, creixia el poder accadi dins la Baixa Mesopotàmia. Tant és així que a mitjans del III mil·leni a.d.C. es pot parlar d’una terra dividida per dues faccions: la facció sumèria i la facció accàdia. Els primers representaven les ancestrals ciutats-estats del sud. Els segons, en canvi, representaven les ciutats-estats del nord, més recents i amb gran part de la població descendent de tribus nòmades del desert. En aquest context, l’ancestral rivalitat entre Kish i Uruk, les dues grans ciutats de la Baixa Mesopotàmia, s’entén com quelcom més que una simple disputa territorial.

Pels accadis, el centre del món es trobava a Kish i la zona nord de la Baixa Mesopotàmia mentre que Sumèria era el sud, Subartu (l’Alta Mesopotàmia) el nord, Elam (literalment “terra alta”) l’est i Amurru (oest en accadi) l’oest. Els hurrites vivien al nord, els elamites a l’est i els amorreus a l’oest.

Els amorreus, que és com la Bíblia anomena el poble d’amurru, eren un conjunt de tribus semites semi-nòmades que s’instal·laren a la franja de Canaan i bona part de Síria al llarg del tercer mil·leni a.d.C. Així com els accadis van canviar radicalment el seu estil de vida, passant de nòmades a sedentaris, només una part dels amorreus va infiltrar-se dins de les ancestrals ciutats de la zona. Els amorreus eren majoritàriament pastors seminòmades.

A mitjans del tercer mil·leni a.d.C., els amorreus, que dominaven la major part del Pròxim Orient, estaven dividits en dues faccions: els que vivien a la franja de Canaan i el nord de Síria, i els que vivien als deserts que separen el Jordà de Mesopotàmia. Els primers van acabar dominant el nuclis urbans més importants de la zona per viure del comerç mentre que els segons, lenta però inexorablement, començarien a penetrar en territori mesopotàmic.

Ebla, que significa Roca Blanca, fou la ciutat més important dominada pels amorreus que vivien a Síria. Per la seva posició estratègica, Ebla esdevingué ràpidament un centre comercial importantíssim tant pels mesopotàmics com pels egipcis. Tots ells solien obtenir-ne fusta, si bé també hi ha documentats altres intercanvis força més sofisticats com són productes tèxtils i objectes decorats amb pedres de colors.

Però els amorreus que vivien al nord de Canaan acabarien desapareixent del mapa a principis del tercer mil·leni per varis motius. D'una banda, les incursions militars accàdies (Ebla fou arrasada pels accadis al segle XXIII a.d.C.) i les constants pretensions de domini tant pels accadis com pels sumeris impediren formar un estat o estats forts a la zona, i de l'altra, la irrupció d’un altre poble semita, els arameus, acabaria definitivament amb el domini amorreu al nord de Síria. Els origens dels arameus són absolutament incerts. Se sap que el terme arameu ve d’Aram, literalment “terra alta” (noteu la semblança amb l’accadi que per terra alta utilitza el terme “Elam”), però ningú és capaç d’establir d’on surten exactament els arameus. Se sap que, com la totalitat dels pobles semites, els arameus inicialment eren un conjunt de tribus nòmades que en algun moment de la història van començar a poblar Síria i l’Alta Mesopotàmia. Tot i no formar mai cap imperi, els arameus van acabar exportant la seva llengua i la seva cultura a la major part del Pròxim Orient, si bé això ja és una altra història.

Així com els amorreus civilitzats van acabar arraconats al sud de Canaan, entre el mediterrani i el Jordà (i aquests serien els amorreus bíblics, els que vivien a la terra baixa de Canaan, enemics del poble d'Israel, mentre els arameus vivien a l'altra banda del jordà, a la terra alta, a Síria), els amorreus nòmades i menys civilitzats que vivien als deserts no només no van ésser mai arraconats sinó que van acabar dominant la totalitat de Mesopotàmia durant la primera meitat del segon mil·leni a.d.C.

1.000 anys després que els primers semites (futurs accadis) s’introduissin a Mesopotàmia, els amorreus començarien un procés semblant d’assentament i posterior condomini a la Baixa Mesopotàmia. És evident que pels amorreus tot fou més senzill ja que els accadis eren parents llunyans amb qui compartien un origen lingüístic i cultural comú. Amb l’arribada dels amorreus, el poder va canviar de mans però la cultura, la llengua i els mites sumeris es mantingueren tal i com ja havia passat anteriorment amb els accadis.

A les acaballes del tercer mil·leni a.d.C., la Baixa Mesopotàmia era una terra divida en tres faccions: al sud, els sumeris, amb Ur com a centre neuràlgic, al nord, els accadis, amb centre neuràlgic Akkad, i al mig, els amorreus, amb Babilònia com a centre neuràlgic. No cal ni dir-ho, amb el temps, la única capital de Mesopotàmia seria Babilònia, i els únics sobirans, les dinasties d’origen amorreu, amb el gran Hammurabi com a personatge més destacat.

En el pròxim capítol explicarem més detalladament la situació de la Baixa Mesopotàmia a les acaballes del tercer mil·leni a.d.C.. Parlarem del primer imperi de la història, de l’apogeu i la caiguda dels accadis, de la decadència, posterior ressorgiment i finalment altra vegada decadència dels sumeris, i de com els pobles veïns s’aprofitaren la debilitat dels uns i els altres.

Anterior - Següent

LA REVOLUCIÓ URBANA DELS SUMERIS

Si hem de fer cas als ancestrals escrits sumeris, els orígens de la seva civilització es remunten ara fa uns 7000 anys, que és quan neix Eridú, el primer assentament neolític a la Baixa Mesopotàmia. És més que discutible pensar que els primers pobladors de la Baixa Mesopotàmia eren sumeris però del que no hi ha cap dubte és que durant el V mil·lenni abans de Crist l’home urbanitza per primera vegada la Baixa Mesopotàmia.

El V mil·lenni a.d.C. encara pertany a la prehistòria, en concret a l’últim tram del neolític, també conegut com a Període Ubaid, en honor a un petit turó proper a Ur on hi resten nombrosos jaciments de l’època. El Període Ubaid és un període de grans canvis que a la llarga acabaran amb el neolític i permetran el desenvolupament de la primera civilització coneguda.

Mesopotàmia és i era un indret geogràfic molt particular car es tracta d’una plana al·luvial desèrtica. Un al·luvió és un conjunt de sediments transportats i dipositats per les aigües corrents. Una plana al·luvial és un terreny pla que es caracteritza per tenir un sòl fèrtil gràcies a les aportacions intermitents de sediments provinents d’inundacions superficials (al·luvions). Les planes al·luvials desèrtiques són planes al·luvials enmig d’un desert, com ho són els marges del Nil, el Tigris i l’Eufrates. Són indrets contradictoris per a la vida humana. D’una banda presenten petites àrees amb un sòl extraordinàriament fèrtil que es renova any rere any i que permet viure fàcilment de l’agricultura i crear grans quantitats d’excedents, però per l’altra, el desert i les inundacions dificulten la vida sedentària, el primer per tractar-se d’una gran extensió de terra mancada de recursos que permetin assentar-se permanentment en un mateix indret, i les segones, pel seu poder destructiu sobre les primitives estructures que podien crear els pobladors neolítics.

Per aquest motiu, la Baixa Mesopotàmia trigà força més temps que la major part del Creixent Fèrtil en urbanitzar-se ja que per establir-se a la Baixa Mesopotàmia calia desenvolupar un seguit de mesures o revolucions tècniques i socials que permetessin viure-hi còmodament. Així va néixer l’agricultura d’irrigació –que permetia aprofitar òptimament els recursos de la plana al·luvial, l’enginyeria civil –creació de canals, dics, preses, comportes i altres mecanismes relativament complexes per controlar el pas de l’aigua- i el comerç a gran escala. Com que la majoria de pobles neolítics eren autosuficients, el comerç era relativament limitat. Però la Baixa Mesopotàmia, per trobar-se en una plana al·luvial desèrtica, no era autosuficient. Es generaven grans quantitats d’excedent agrícola però per contra no podien recollir-se ni recursos minerals ni recursos forestals. Per aquest motiu, els primers habitants sedentaris de la Baixa Mesopotàmia aviat van desenvolupar una poderosa xarxa comercial que incloïa intercanvis no només entre els nuclis urbans més pròxims sinó també amb els grangers del nord i est de la Baixa Mesopotàmia, els ramaders nòmades del desert (sud i oest de la Baixa Mesopotàmia) i els pescadors de l’actual litoral àrab del golf Pèrsic (sud-est de la Baixa Mesopotàmia).

En un medi on la supervivència depenia fortament del coneixement i predicció de les grans riuades i inundacions anuals, així com de les èpoques de l’any per adaptar-hi els cicles agraris, era necessari adquirir certs coneixements astronòmics. Per pura necessitat, doncs, sorgí la figura del sacerdot. I amb ell, els primers temples de la història. Els grans temples bé podrien haver tingut finalitats totalment racionals com són l’emmagatzematge de productes, la protecció davant de les inundacions i l’observació dels cels. Des d’aquesta perspectiva, sembla lògic que totes les ciutats de la Baixa Mesopotàmia s’erigissin al voltant d’un temple, no pas per motius supersticiosos sinó tot el contrari, per establir una poderosa base que garantís seguretat i capacitat d’emmagatzematge i des de la qual poder expandir-se i formar nuclis urbans.

Així doncs, mentre els primers nuclis urbans de la història eren societats primitives (comunitats autosuficients amb poca divisió i especialització del treball, poc excedent i poca comunicació amb altres poblats) on hi regnava una relativa igualtat entre membres, per poder sobreviure a la plana al·luvial desèrtica de la Baixa Mesopotàmia calia una societat complexa (forta divisió i especialització del treball, creació de grans construccions, obtenció de grans quantitats d’excedent i establiment de poderoses xarxes comercials) i jerarquitzada (apareixen els primers individus que, gràcies als seus coneixements tècnics i/o astronòmics, dirigeixen el treball). Durant el V mil·lenni a.d.C. s’intensificaren les diferències socials entre els membres que formaven part dels nuclis urbans al voltant del turó Ubaid. En canvi, en altres regions del Creixent Fèrtil, com ho són l’actual Israel, Líban i bona part de Síria, indrets on la gent podia viure sense dependre d’una fèrria disciplina per poder sobreviure, els poblats neolítics no experimentarien la forta jerarquització dels seus veïns de la Baixa Mesopotàmia.

El període de transició entre el neolític i l’edat de bronze, entre la prehistòria i la història, se sol anomenar Període Uruk, en honor a aquesta poderosa ciutat sumèria situada no gaire lluny del famós turó Ubaid. Els jaciments d’Uruk són extraordinàriament valuosos ja que mostren el canvi definitiu d’una societat neolítica a una ciutat-estat fortament jerarquitzada i organitzada. A Uruk és on s’han trobat els primers textos escrits de la història i també els primers indicis que demostren el coneixement i ús de la roda i el bronze. D’altra banda, els jaciments d’Uruk ens mostren una ciutat extraordinàriament extensa i complexa, amb una població que deuria superar els 30.000 habitants. Mentre la majoria de ciutats de finals del IV mil·leni a.d.C. amb prou feines ocupaven una desena d’hectàrees, Uruk ocupava una superfície de centenars d’hectàrees.

Si al període Ubaid començava la revolució urbana a la Baixa Mesopotàmia i el comerç amb els pobles propers, durant el Període Uruk les ciutats-estat fortament jerarquitzades crearen petites colònies més enllà de Mesopotàmia, naixeren els primers exèrcits, es conqueriren territoris, s’exigiren tributs i aparegueren els primers esclaus. Tanmateix, encara no es pot parlar ni d’imperis ni de conquestes efectives car la dominació permanent no era possible mentre les ciutats-estat fossin independents.

La naixent civilització sumèria revolucionà els pobles i terres més enllà de Mesopotàmia. Els poblats neolítics del Creixent Fèrtil es jerarquitzaren i es transformaren en ciutats-estat que competien entre sí per erigir-se com a centres comercials d’enllaç entre els sumeris i els pobles de més enllà. Els tres casos més coneguts són Dilmun, Susa i Mari. El primer, un arxipèlag del golf Pèrsic que actualment pertany a Bahrain, unia marítimament, ja des del període Ubaid, Sumèria amb el sud del golf Pèrsic (actual Oman) si bé el seu màxim esplendor arribaria sobretot durant el III mil·leni a.d.C. quan faria d’enllaç marítim entre Sumèria i la civilització de la Vall de l’Indus. Susa, a uns 200 km a l’est del riu Tigris (actualment Iran), una de les ciutats més antigues del món habitades ininterrompudament, sempre estigué dins de l’òrbita sumèria per la seva posició estratègica entre Mesopotàmia i els pobles de les serralades del Zagros i l’altiplà iranià (més enllà del Zagros), si bé la seva màxima esplendor arribaria de la mà dels elamites, que a finals del tercer mil·leni a.d.C. la feren capital del regne d’Elam. Finalment tenim Mari, ciutat siriana ubicada a la riba de l’Eufrates, que unia la Baixa Mesopotàmia amb el nord de Síria. Mari està considerada l’assentament sumeri més occidental. Com Dilmun, el seu màxim apogeu fou durant el tercer mil·leni a.d.C. que és quan la civilització sumèria estava en el seu màxim esplendor.

A finals del període Uruk (finals del IV mil·lenni a.d.C.) hi ha indicis d’un canvi climàtic que va canviar per sempre més la vida i la fauna del nostre planeta. Durant un interval de temps indeterminat (aproximadament tres-cents anys), la temperatura disminuí, l’aire es tornà sec i les pluges i les sequeres augmentaren arreu del planeta. Hom parla de la Oscil·lació Piora, en honor a la Vall de Piora (als Alps suïssos), que és on es descobrí inicialment tal esdeveniment. És difícil generalitzar els efectes d’un canvi climàtic com aquell. Se sap, per exemple, que el nivell d’aigua del Mar Mort va augmentar més de 100 metres i que el Tigris i l’Eufrates van inundar fortament Mesopotàmia, però també que el Sàhara i la península aràbiga s’assecaren. Tals canvis i desastres naturals marcaren profundament els habitants de la zona i possiblement foren l’origen de mites tan coneguts com l’expulsió del paradís i el diluvi universal.

Com a nota curiosa, dir que tant la Bíblia com els sumeris afirmen que Uruk fou fundada després del diluvi (Nimrod, fill de Cush, fill de Ham, fill de Noè, segons la Bíblia, Enmerkar nét d’Utu, déu del Sol, segons la mitologia sumèria). Si el Diluvi Universal ocorregué durant l’Oscil·lació Piora, ara fa uns 5000 anys, aleshores la Bíblia i la mitologia sumèria serien errònies ja que Uruk té jaciments de més de 6000 anys d’antiguitat.

Tanmateix, hi ha altres esdeveniments que podrien haver causat el Diluvi Universal. La geologia ha demostrat que en els darrers mil·lenis s'han produït desenes de grans inundacions que podrien ser l'origen del Diluvi Universal. I és que fa uns 10.000 anys, que és quan s'acabà la darrera Edat de Gel coneguda, comença un període d'escalfament global que entre d'altres coses, significà la desaparició de grans capes de gel i l'augment significatiu del nivell dels mars. El Mar Roig, el Golf Pèrsic i el Mar Negre patiren grans inundacions sobtades durant l'època del gran desglaç. Fa uns 7.500 anys, el nivell del Mediterrani augmentà espectacularment fent que l'aigua de l'Egeu (el mar que separa les illes grugues de la costa turca) inundés el Mar Negre. És possible que els sumeris i els ancestrals personatges bíblics pre-diluvians fossin habitants de l'Àsia Menor -fa 7.500 anys ja hi havia comunitats neolítiques a la península d'Anatòlia- que per culpa del Diluvi es desplaçaren cap al sud-est, cap a Mesopotàmia. Aquesta teoria seria compatible amb l'origen post-diluvià de la ciutat d'Uruk ja que si el Diluvi Universal fou en realitat la inundació del Mar Negre, aleshores Uruk, fundada fa uns 7000 anys, certament seria post-diluviana. Per contra, aquesta teoria presenta greus incompatibilitats amb la llista dels reis sumeris i alguns dels mites sumeris pre-diluvians ja que, certament, abans de la unindació del Mar Negre no hi haviacap ciutat -i encara menysreis- a la Baixa Mesopotàmia. Eridú, el primer assentament sumeri conegut, és una mica posterior a la Inundació del Mar Negre. En canvi, segons els sumeris, la ciutat d'Eridú dominà la Baixa Mesopotàmia des de molt abans del diluvi.

Si bé el bronze i l’escriptura ja eren coneguts a finals del IV mil·lenni a.d.C., hom considera que no és fins a principis del III mil·lenni a.d.C. que comença la Història registrada, l’Edat de Bronze i la Civilització Sumèria amb tot el seu esplendor.

Anterior - Següent

LA PRIMERA CIVILITZACIÓ: SUMÈRIA

La primera civilització de la qual en tenim constància, és la dels sumeris. Els sumeris eren un poble d’origen incert (possiblement del nord i el nord-est del Pròxim Orient) que van arribar a Mesopotàmia ara fa uns 6000 anys. Desconeixem si es van barrejar pacíficament amb la població neolítica autòctona, o si simplement la van sotmetre per la força (hi ha grans diferències fisiològiques entre els cranis dels sumeris i els de les tribus autòctones ara fa més de 6000 anys), però el què si sabem és que fa uns 5000 anys a la Baixa Mesopotàmia els sumeris havien desenvolupat un conjunt de nuclis urbans on bona part de la població ja no treballava al camp sinó que estava especialitzada en altres activitats (construcció, ceràmica, fusteria, metal·lúrgia, tèxtil, manipulació dels aliments –fermentació de begudes alcohòliques, aprofitament d’olis minerals per il·luminació-, comerç i mercats, escriptura, transport –gràcies al descobriment de la roda, es formen les primeres caravanes, funcionariat –administració i recaptació de tributs, direcció política i espiritual –governadors, legisladors, sacerdots, soldats...), societats urbanes fortament jerarquitzades on existia un poder polític: les primeres ciutats-estats de la història, com Kish, Nippur, Larak, Lagash, Uruk, Ur i Eridu.

En un principi, les ciutats-estats eren independents però a finals del IV mil·leni i principis del III mil·leni a.d.C., que és quan comença l’Edat de Bronze i la història escrita, les diferents ciutats lluitaren per obtenir l’hegemonia de la regió.

Hi ha diferents mites sumeris que expliquen els inicis de la seva civilització però malauradament no hi ha manera de saber què és veritat i què és ficció. Dels ancestrals escrits sumeris destaquen el què hom anomena les llistes dels reis sumeris que, com el seu nom indica, enumeren les dinasties sumèries al llarg de la història. Les llistes comencen atribuint a la ciutat d’Eridu –la ciutat més meridional de Mesopotàmia, a tocar de la desembocadura de l’Eufrates- la primera hegemonia mesopotàmica seguida d’altres ciutats ancestrals –cada cop més al nord- fins que un gran diluvi va acabar amb el món conegut.

Totes aquestes primeres dinasties pre-diluvianes es caracteritzen per presentar reis que regnaren varis milers d’anys cada un. Éssers mitològics que vivien milers d’anys o simplement dies enlloc d’anys? I el mite del diluvi universal, fins a quin punt és verídic? Desgraciadament no tenim cap manera de verificar o desxifrar aquestes dades.

Se sap que a la ciutat de Shuruppak, què és on hi hagué la última dinastia prediluviana segons la llista dels reis sumeris, hi hagué una forta inundació ara fa uns 5000 anys. Així doncs, una simple inundació local seria la causant del mite del diluvi universal (Ziusudra pels sumeris, Noè segons la Bíblia)? Malauradament no tot és tan simple; inexplicablement, vàries civilitzacions ancestrals no originàries de Mesopotàmia també tenen un mite similar al del diluvi universal. ¿Pura casualitat o pel contrari una mateixa explicació a un fenomen comú? Una inundació a nivell mundial en temps prehistòrics (desglaciació)? Desgraciadament, no hi ha manera de verificar què ni quan pot haver creat del mite del diluvi universal, ni perquè és un mite comú a gairebé totes les civilitzacions.

En tot cas, les llistes dels reis sumeris continuen després del diluvi. Els ancestrals escrits sumeris afirmen que fou la ciutat de Kish, al nord de Sumèria, la primera en ostentar certa hegemonia després del diluvi. Si els reis antidiluvians tenien regnats de varis milers d’anys, els primers reis post-diluvians tenen regnats de varis centenars d’anys. Sembla obvi que durant aquells regnats els sumeris deurien utilitzar un calendari lunar per mesurar el temps. D’aquesta manera, un regnat de, per exemple, 500 llunes noves equival a uns 40 anys solars, xifra més o menys raonable.

Els primers reis post-diluvians, com la totalitat dels pre-diluvians, no han quedat registrats enlloc més que en les llistes de reis i alguns texts on comparteixen vida i miracles amb tota mena de criatures sobrenaturals, de manera que no podem, ara per ara, saber fins a quin punt és verídic, mite o llegenda. Tanmateix, sí que sabem del cert que el nord de Sumèria, amb Kish al capdavant, agafà el relleu de les antigues ciutats del sud a principis del III mil·leni a.d.C. I encara més, sabem que la dinastia de Kish sorgeix poc després d’unes fortes inundacions que van sepultar cap allà el 3000 a.d.C, entre d’altres, Shurupakk, la última ciutat que va regnar abans del diluvi segons la llista de reis sumeris. Es pot creure amb més o menys fervor la llista dels reis sumeris, però del que no hi ha dubte és que cada dia que passa l’arqueologia sembla trobar més i més indicis sobre la veracitat, no dels noms i els regnats, però si de les ciutats més ancestrals i els esdeveniments més importants.

A mesura que es van succeint reis, la llista s’apropa cada vegada més a la història comprovada. El primer rei de la història documentada del qual en tenim constància és Enmebaragesi, el 22è rei de Kish (a la ciutat de Nippur hi ha unes inscripcions on s’afirma que el rei de Kish n’era el sobirà). Per aquest motiu, se sol considerar la primera dinastia de Kish com la primera hegemonia documentada de la història, i la figura d’Enmebaragesi com el pas de la mitologia o història indocumentada a la història “real” o documentada. Enmebaragesi va viure al segle XXVII a.d.C.

Tanmateix, les coses no són tan senzilles ja que quan per fi els reis semblen personatges històrics, s’ometen dinasties i d'altres es donen com a successives quan en realitat foren contemporànies. Per tot això, la llista de reis sumeris és un document que s’ha d’analitzar amb molta cura.

Els ancestrals escrits reis sumeris atribueixen a Uruk la segona hegemonia després del diluvi. El poder tornà, per tant, altra vegada al sud de Sumèria. Tant els darrers reis de Kish com els primers reis d’Uruk són també personatges del primer poema èpic de la història: la famosa Epopeia de Gilgamesh. Inicialment ningú considerava creïbles els personatges de l’epopeia, però de la mateixa manera que ningú creia en la veracitat dels relats d’Homer fins que hom descobrí Troia, des que s’ha descobert que un dels personatges de l’epopeia existí realment (el rei de Kish Enmebaragesi), actualment ja no és tant inversemblant pensar que el rei d’Uruk Gilgamesh fou un personatge tan real com el mateix Aquil·les, rei dels mirmidons. Tanmateix, continuen havent-hi moltes llacunes (segons la llista de reis sumeris, després d’Aga, fill d’Enmebaragesi i últim rei de Kish, manaren els reis d’Uruk, dels quals Gilgamesh n’és el quart; a l’epopeia, en canvi, Gilgamesh i els últims reis de Kish –Enmebaragesi i el seu fill Aga- són contemporanis). Com ja s’ha dit anteriorment, res és senzill quan es tracta de desxifrar la història real de Sumèria.

No menys interessant és comprovar com després de Gilgamesh, la majoria dels reis tenen regnats que duren pocs anys. El motiu pel qual de sobte, tant a la Bíblia com a la llista de reis sumeris, els éssers humans passen de viure centenars d’anys a desenes d’anys és amb tota probabilitat el pas d’un calendari lunar a un de luni-solar. En un calendari luni-solar, el temps que triga una fase de la Lluna en repetir-se determina el mes, mentre que el moviment aparent del Sol sobre l'horitzó determina l'any (temps que triga una estació/època de l'any en repetir-se). El calendari luni-solar sumeri fou adoptat per la majoria de pobles i civilitzacions posteriors que van viure en algun moment a Mesopotàmia, entre ells els hebreus, els babilonis i els assiris. Actualment la major part del món civilitzat utilitza calendaris exclusivament solars (amb dies i mesos solars, a diferència del luni-solar que els dies i els mesos venen determinats per la Lluna). Per entendre la diferència entre un calendari luni-solar i un de solar, només cal observar la diferència entre una festa que depèn de la Lluna com la Setmana Santa, amb una festa que depèn del Sol com la Diada de Catalunya. Mentre la Setmana Santa és hereva d'un calendari luni-solar (l'hebreu), la Diada és una festa moderna que està assignada a un dia solar. El resultat: la Setmana Santa cada any cau en un dia diferent, perquè els dies en funció de la Lluna no es mantenen dins de l'any solar, mentre que la Diada sempre cau el mateix dia (11 de setembre).

Segons les llistes de reis sumeris, la ciutat d’Ur (Ur de Caldea, la ciutat d’Abraham segons l’Antic Testament si bé el terme Caldea no es pot aplicar en temps sumeris car Caldea proveé dels caldeus, tribu d’origen semita que dominà l’antiga sumèria durant el primer mil·leni a.d.C) substituí Uruk com a dinastia sumèria. Si fem cas de les llistes de reis sumeris, moltes ciutats van ostentar alguna vegada l’hegemonia a Sumèria però cap d’elles es pot comparar a Kish, Uruk i Ur, que ostentaren el poder en repetides ocasions. Les llistes continuen fins als temps del llegendari Hammurabi (segle XVIII a.d.C), quan Sumèria va desaparèixer finalment com a civilització. Tanmateix, i com es veurà a continuació, la civilització sumèria pròpiament dita, ja estava agonitzant molt abans d’Hammurabi.

Anterior - Següent

HISTÒRIA DE L’ANTIGUITAT: EL CREIXENT FÈRTIL

El Creixent Fèrtil és el conglomerat de regions del sud-oest asiàtic més una petita regió del nord-est d’Àfrica, bressol de l'agricultura i les primeres civilitzacions humanes. Atenent-nos a aquesta definició, el Creixent Fèrtil inclou els estats actuals d'Israel, Líban, bona part de Síria, Irak i de la nació sense estat del Kurdistan (est de Turquia, nord d'Irak, nord-oest d'Iran i sud del Cauques), l’oest de l’Iran i un xic d’Egipte i Jordània. No inclou la major part d’Egipte i Jordània, ni certes regions de Síria, l'Irak i l'Iran ni cap dels països de la península aràbiga per dos motius: 1) a diferència dels territoris que formen el Creixent Fèrtil, la major part d’Egipte i Jordània, la península aràbiga i els deserts de Síria/Irak/Iran eren (i són) regions ermes i desèrtiques on només hi vivien tribus nòmades i 2) en aquestes terres no s'hi desenvolupà mai una civilització pròpiament dita. En definitiva, per Creixent Fèrtil s’entén les regions properes al Nil, el Jordà, el Tigris i a l’Eufrates.

Històricament, els enclavaments més importants del Creixent Fèrtil foren Egipte (Alt i Baix) i Mesopotàmia (Alta i Baixa). No obstant això, el creixent fèrtil incloïa Canaan (i no Palestina com posa a la foto; el terme Palestina és jueu i data del segle II a.d.C, el terme Canaan, en canvi, té més de 5000 anys d’història i inclou la costa mediterrània del Pròxim Orient), Síria, Assíria i Elam.

Les primeres comunitats que practicaren l’agricultura i la ramaderia, activitats claus per a la revolució neolítica, vivien a la zona occidental del rius Jordà i el nord del riu Eufrates (futurs Canaan i Síria), ara fa uns 10.000 anys. Poc després, la revolució s’estengué a Mesopotàmia i Egipte.

Per Revolució Neolítica s’entén el conjunt de canvis i transformacions que van suposar el pas d’una vida nòmada a una vida sedentària.

Antigament, el creixent fèrtil es caracteritzava per ser un conjunt de territoris on hi havia abundància d’aigua (ideal per irrigar els camps), un sòl extraordinàriament fèrtil i un clima benigne que afavoria el creixement de tota mena de plantes i llavors comestibles (blat, ordi, pèsols, cigrons, llenties, etc). A més, al creixent fèrtil també s’hi trobaven animals domesticables com la vaca, la cabra, el porc, l’ovella i el cavall. En definitiva, el creixent fèrtil era un indret ideal perquè aparegués l’agricultura i la ramaderia.

Una altra peculiaritat del Creixent Fèrtil és que es tracta d’un conjunt de petits territoris fèrtils circumdats per grans extensions de terra molt poc aptes per a la vida humana (grans deserts i enormes muntanyes bàsicament). L’home nòmada, caçador i recol·lector, necessitava grans extensions de terra relativament homogènies per sobreviure. Per tant, el creixent fèrtil només deixava dues opcions per a l’home primitiu: o bé passava de llarg i continuava emigrant en busca d’un indret més adient per a la vida nòmada, o bé canviava radicalment el seu estil de vida i es tornava sedentari. En altres paraules, per sobreviure al creixent fèrtil, l’home hagué de tornar-se sedentari gairebé per obligació. Adaptar-se o emigrar.

El domini de l’agricultura i la ramaderia no només otorgà una estabilitat i millor qualitat de vida (el sedentarisme, que permetia viure tota la vida en un mateix indret sense haver de desplaçar-se constantment) sinó que a més redefiní les necessitats de la comunitat. Entre d’altres, al Neolític es van crear utillatges i eines adequades a les noves activitats de llaurar i segar, recipients per emmagatzemar... etc. A mesura que es dominava i s’aprenien més i millors tècniques per aprofitar els beneficis de l’agricultura i la ramaderia, la divisió i especialització del treball evolucionà notablement. D’aquesta manera, naixien les primeres formes de cultura i es formaven els primers nuclis urbans de la història.

EL GENERAL MÉS GRAN DE TOTS ELS TEMPS

A la Batalla de Zama, les forces romanes liderades per Publius Cornelius Scipio, conegut com a Escipió l'Africà, aconsiguiren véncer els cartaginesos en el seu propi féu. Era l'any 202 abans de Crist. A petició del mateix Aníbal, general cartaginès, Cartago es rendí incondicionalment a Roma. Finalitzava així la Segona Guerra Púnica (els romans anomenaven púnics, del llatí punici, als fenicis, els avantpassats dels cartaginesos).

Grans foren els tributs que exigiren els romans, però com ja havia passat anteriorment, Cartago els pogué pagar ràpidament i sense grans dificultats. Mentre els romans es concentraren en guerrejar i extendre el seu domini militar, els cartaginesos referen els seus vincles comercials per tota la Mediterrània. Així, set anys després de la Batalla de Zama, els romans, temerosos de l'auge del seu antic enemic, es presentaren una altra vegada a Cartago per exigir l'arrest d'Aníbal.

Però Aníbal s'avançà als romans i s'exilià a Síria, a la Cort d'Antioquia (actualment ciutat turca, durant l'Edat Antiga capital síria). Durant aquest exili, i abans que els romans vencessin també als sirians, Escipió s'entrevistà per última vegada amb el seu antic rival, Aníbal.

Durant la conversa, l'orgullós Escipió li preguntà a Aníbal qui havia estat el millor general de tots els temps. Cap general contemporani a Escipió i Aníbal havia assolit la fama i el reconeixement d'aquests dos genis militars. Com que Escipió havia vençut a Aníbal, l'enemic més gran de Roma, era obvi quina era la resposta que esperava Escipió.

Però Aníbal respongué: Alexandre el Gran.

Escipió acceptà la resposta, al capdavall, el general més gran de tots els temps, el més mític conqueridor de l'Antiguitat, fou el gran Alexandre. Però immediatament, Escipió contratacà amb un "i el segon millor general?"

Aquest cop Aníbal respongué "El segon sempre serà Pirro, Rei d'Epir, vencedor de romans i cartaginesos. No oblidis que fou ell qui ens ensenyà l'autèntic valor de l'estratègia i de com fortificar els campaments". [arran d'aquest comentari, històricament s'atribueix a Pirro la invenció del campament fortificat. Tanmateix, hi ha varis indicis que fan sospitar que els grecs fortificaven els campaments abans del cèlebre Pirro.]

Escipió tornà a acceptar la resposta però insistí una vegada més, esperant aquest cop el seu nom: "i el tercer?"

"Jo mateix" digué Aníbal.

Escipió no es deuria mostrar gaire sorprès amb la resposta perquè segons ha quedat constància, sense immutar-se li clavà a Aníbal el següent comentari: "així que et consideres el tercer millor general de la història per davant meu tot i que jo et vaig véncer?"

I aleshores Aníbal sí que sorprengué a Escipió: "És que si no m'haguessis vençut a Zama, és evident que jo seria el general més gran de tots els temps, per damunt d'Alexandre i Pirro".

Serveixi aquesta conversa històrica per evidenciar un fet incontestable: Escipió era un bon general però de cap manera comparable a Aníbal el Cartaginès. Els ignorants i els analfabets parlen de Zama però qualsevol expert militar sap que, en les condicions d'Aníbal (acabat d'arribar de'Itàlia, sense temps per preparar cap tàctica i amb unes tropes que ni tan sols coneixia s'havia d'enfrontar a un exèrcit d'èlit romà totalment preparat i dirigit per un general competent), véncer només era possible si el general romà cometia algun error greu. Hi ha un altre fet que evidencia la superioritat tàctica i el mèrit de les victòries d'Aníbal vers la resta de generals i llurs victòries, i és el fet que la mare de totes les batalles continua sent la Batalla de Cannes. És arxiconegut l'immens respecte que sentien els romans per la figura d'Aníbal. El mateix Juli Cèsar estudià a fons la batalla de Cannes i no pas la Batalla de Zama. Fins i tot després de Crist, els grans genis militars continuaven reverenciant Aníbal, des del gran Àtila, Rei dels Huns, fins l'ultim gran general romà, Flavius Aecius.

Malauradament, la història l'escriuen els vencedors i per això alguns indsitjables s'atreveixen a comparar Escipió amb Aníbal.

Un altre cas similar és el del sempre competent Montgomery amb el geni de Rommel. El gran mèrit de Montgomery fou el mateix que el d'Escipió, és a dir, no fer cap bestiesa, ser caut, no perdre i per tant no fer el rídicul.

AQUIL·LES (segona part)

El profeta Calcant havia predit que Aquil·les podria escollir entre una vida curta i gloriosa o una vida llarga i tranquil·la. Aquiles trià la primera opció. Abans de la guerra de Troia, Aquil·les ja s'havia guanyat la fama de ser el millor guerrer aqueu.

Poc abans que esclatés la guerra de Troia, Tetis amagà el seu fill a la cort del rei Licomedes ja que es deia que als murs de Troia Aquiles sucumbiria. Durant nou anys Aquil·les restà amagat a la cort disfressat de dona. Visqué amb les filles del monarca i fins s'enamorà d'una d'elles, Deidamia, la qual li donà un fill: Neoptelè.

Mentrestant els aqueus eren incapaços d'assaltar Troia. Una vegada i una altra, el príncep Hèctor, heroi de Troia, aturà els exèrcits de Agamènom. Estaven ja tots els aqueus desmoralitzats quan Ulisses recordà que el vident Calcant havia augurat que Troia no cauria si el guerrer més poderós no combatia al costat dels aqueus. Així fou com Ulisses, rei d'Ítaca, i Fènix (un octegenari segons els relats de l'època), el mentor d'Aquil·les, anaren en busca del pèlida a la cort del rei Licomedes. Es diu que per descobrir Aquil·les, l'astut Ulisses oferí a totes les donzelles dos plats. En un hi havia joies i en l'altra armes. Totes les donzelles excepte Aquil·les triaren les joies. Agafant una espasa Aquil·les havia revelat la seva identitat, i ni la seva immortal mare pogué retenir-lo.

D'aquesta manera, el fill de Peleu cumplí amb el seu destí. S'embarcà cap a Troia amb la companyia dels valents mirmidons, el seu estimat cosí Patrocle i el seu fidel auriga Automedó.

Als murs de Troia la mort i la glòria eterna l'esperaven. Allà on combatia Aquil·les, els troians sofrien grans pèrdues. Amb poc temps les seves gestes canviaren el curs de la guerra. Conquistà 23 ciutats properes a Troia, i vencé en combat singular a Telef, fill d'Hèrcules, a Licaon, príncep de Troia, a Pentesilea, reina de les amazones, i a molts més. Tan poderós era Aquil·les que els troians fugien quan el veien. Fins el valent Hèctor fugí atemorit a refugiar-se dins dels murs de Troia.

Però aleshores, en el punt més àlgid, quan la victória era pròxima, Agamènom, rei de Micenes i Cap Suprem de l'exèrcit aqueu decidí apoderar-se de la concubina d'Aquil·les, Briseida. L'enuig d'Aquil·les fou colossal. La Ilíada, el famós relat atribuit a Homer, comença aquí. En la Ilíada es narren les últimes gestes d'Aquil·les i de com del destí també fou implacable amb aquest heroi, el més gran de tots els temps.

AQUILES (primera part)

El més gran i mític heroi dels aqueus (els ancestres dels grecs), protagonista indiscutible de la Il·líada: "el dels peus lleugers", "el de la daurada cabellera", "Pèlida", fill de Peleu, etc. Aquil·les fou el guerrer més poderós de tots els que participaren a Troia.

Era fill de Tetis, ninfa del mar, i Peleu, rei dels mirmidons de Tessàlia Ftiòtida. Tetis era una bella filla de Nereu, senyor del mar, de la qual s’enamoraren Zeus i Posidó. Però com que l’oracle havia dit que el fill de Tetis seria molt superior al seu pare, els olímpics hagueren de renunciar a l’amor de Tetis. Per evitar que el fill de Tetis pogués desbancar els olímpics, es decidí que el marit de Tetis seria un mortal. L’elegit fou Peleu, considerat el més just dels mortals. Peleu havia estat deixeble del centaure Quiró i havia participat en dos dels capítols més importants de la mitologia grega: la cacera del porc senglar de Calidó i l’expedició dels argonautes.

El gran tret característic del bell Aquil·les era la seva aparentment invulnerabilitat. La llegenda que diu que quan era un nen la seva mare el va submergir a l’Estígia per fer-lo immortal és posterior a Homer. Segons aquesta versió, com que en el moment de submergir el petit Aqui·les a les aigües de l’Estígia Tetis agafava Aquil·les pel taló que uneix la cama amb el peu, el taló no hauria resultat invulnerable com la resta del cos. En realitat, Homer va descriure Aquil·les com un guerrer mortal, més hàbil, més fort, més valent que qualsevol altre, però un mortal com tots els altres herois. Homer sí que atribueix a Tetis un intent macabre per fer immortal el seu fill. Tetis volia cremar la part mortal d’Aquil·les llençant-lo al foc però Peleu es negà i salvà el seu fill. Fruit d’això, Tetis abandonà Peleu.

Aquil·les fou entregat al centaure Quiró, que l’alimentà amb lleons per augmentar el seu coratge, li ensenyà música, medicina, el tir amb l’arc i la tècnica del combat.

Continuació...

VAE VICTI

AI DELS VENÇUTS

Si bé és cert que els romans varen conquerir i ocupar totalment la Gàl.lia al segle I abans de Crist, no és menys cert que anteriorment (al segle IV a. de C) els gals cisalpins (gals que vivien als alps) havien arrassat la península itàlica. Fins Roma va haver de capitular i rendir-se als gals. En aquells temps Roma començava a ser rica, en canvi, els gals no eren poca cosa més que una civilització arcaica. A canvi de la seva llibertat, els romans havien de pagar en or un cert pes establert en unes balances. Els romans bé que podien pagar-ho i de sobres, aquella quantitat. Els gals no havien calculat bé les riqueses de Roma, però aviat se n’adonaren. Fou així com Breno, el cap dels gals, es presentà a Roma i exigí més or. Els romans indignats digueren que s’havia de donar allò que s’havia acordat, allò que marcaven les balances. Aleshores el cap dels gals posà llur espasa sobre un dels plats i la balança cedí a favor del plat on s’havia col.locat l’espasa. Orgullós i desafiant el gal digué en llatí als sorpresos romans: “Vae Victi” (“Ai dels vençuts”). I els romans no pogueren sinó que obeir tot humiliats.

Tres segles després, tota la Gàl.lia era ocupada per Roma, i sense haver oblidat, els romans obligaren a Vercingetòrix, últim dels prínceps gals, a llançar les seves armes als peus de Juli Cèsar, general romà, per després posar-les en un plat de balança i exigir el seu pes en or. Derrotats i humiliats, els gals hagueren de sentir dels romans el “Vae Victi”.