L'ESTUPIDESA HUMANA

Carlo Maria Cipolla, (1922-2000) fue un historiador económico italiano. Nació en Pavía, y se graduó en la Universidad de esa misma ciudad en 1944, con una tesis sobre la historia de las explotaciones agrarias en el valle del Po.

A través de la historia económica, con un enfoque humanista de la misma, mostró un mayor interés en las causas que han provocado determinadas situaciones económicas y sociales a lo largo de la historia, que por hechos materiales y cifras concretas. Fue también conocido por sus artículos sobre la superpoblación y sus ensayos sobre la estupidez humana.

Cipolla exploró el controvertido tema de la estupidez formulando su famosa Teoría de la Estupidez, expresada por primera vez en su ingenioso panfleto de 1988 titulado Allegro ma non troppo.

En este escrito Cipolla desarrolla una visión de la gente estúpida como un grupo más poderoso que grandes organizaciones como la Mafia o el Complejo Militar Industrial, (MIC). El grupo de los estúpidos, sin reglamentaciones, líderes o manifiestos consigue ejercer un gran efecto con una coordinación increíble.

La estupidez y sus consecuencias sobre el progreso social se pueden resumir en cinco famosas leyes fundamentales:

Primera Ley Fundamental: Siempre e inevitablemente todos subestiman el número de individuos estúpidos en circulación. Esto impide que seamos capaces de cuantificar el número de estúpidos que circulan a nuestro alrededor ya que cualquier estimación por alta que sea, se quedará corta.

Segunda Ley Fundamental: La probabilidad de que cierta persona sea estúpida es independiente de cualquier otra característica de esa persona. No todos los humanos son iguales ya que unos son más estúpidos que otros. El grado de estupidez viene determinado genéticamente por la naturaleza pero no está asociado a ninguna otra característica de raza, sexo, nacionalidad o profesión. En otras palabras: cualquier individuo, por racional que nos parezca, puede comportarse en un momento determinado de forma estúpida y lo peor es que podría cogernos por sorpresa.

Tercera Ley Fundamental: una persona estúpida es aquella que causa pérdidas a otra persona o grupo de personas sin obtener ninguna ganancia para sí mismo e incluso incurriendo en pérdidas.

Carlo M. Cipolla clasifica a los seres humanos en cuatro tipos de personas:

Incautos: Aquellos cuyas acciones les causan un perjuicio a sí mismos, pero benefician a los demás.

Inteligentes: Aquellos cuyas acciones producen un beneficio para sí mismos, y simultáneamente también benefician a los demás.

Malvados: Aquellos cuyas acciones producen un beneficio para sí mismos, perjudicando a los demás.

Estúpidos: Aquellos cuyas acciones perjudican a otros, perjudicándose a la vez a sí mismos.

Cuarta Ley Fundamental: Las personas no estúpidas subestiman siempre el potencial nocivo de las personas estúpidas. Los estúpidos son peligrosos y funestos porque a las personas razonables les resulta difícil imaginar y entender un comportamiento estúpido. Una persona inteligente puede entender la lógica de un malvado. Las acciones de un malvado siguen un modelo de racionalidad. El malvado quiere obtener beneficios causando pérdidas a su prójimo. Ciertamente, esto no es justo, pero es racional, y siendo racional, puede preverse y, por tanto, uno puede preparar una oportuna defensa.Con una persona estúpida todo esto es absolutamente imposible. Tal y como está implícito en la Tercera Ley Fundamental, una criatura estúpida nos perseguirá sin razón, sin un plan preciso, en los momentos y lugares más improbables y más impensables. No existe modo racional de prever cuándo, cómo y por qué, una criatura estúpida llevará a cabo su ataque. Frente a un individuo estúpido uno está completamente desarmado. La persona inteligente sabe que es inteligente; el malvado es consciente de su perversión y el desgraciado incauto está penosamente imbuido del sentido de su propia candidez. Pero al contrario que todos estos personajes, el estúpido no sabe que es estúpido y esto contribuye en gran medida a dar mayor fuerza, incidencia y eficacia a su poder devastador.

Quinta Ley Fundamental: La persona estúpida es el tipo de persona más peligrosa que existe. El estúpido es mucho más peligroso que el malvado. Si todos los miembros de una sociedad fuesen malvados perfectos, la sociedad quedaría en una situación estancada pero no se producirían grandes desastres. Todo quedaría reducido a transferencias masivas de riqueza y bienestar. Pero cuando los estúpidos entran en acción las cosas cambian completamente. Las personas estúpidas ocasionan pérdidas a otras personas sin obtener ningún beneficio para ellas mismas y, por consiguiente, la sociedad entera se empobrece y entra en decadencia. Por el contrario una sociedad prosperará en la medida en que el porcentaje de individuos inteligentes que en ella reside sea capaz de controlar y mantener a raya a los estúpidos y, al mismo tiempo, producir para ellos mismos y para los otros miembros de la comunidad ganancias suficientes como para que el progreso sea un hecho.

Sería un grave error creer que el número de estúpidos es más elevado en una sociedad en decadencia que en una sociedad en ascenso. Ambas se ven aquejadas por el mismo porcentaje de estúpidos. La diferencia entre ambas sociedades reside en el hecho de que en la sociedad en declive los miembros estúpidos de la sociedad se vuelven más activos por la actuación permisiva de los otros miembros.

Conclusión:

Cualquier organización formada por una pluralidad de individuos debería componerse, en principio, de una fracción de incautos, malvados, inteligentes y estúpidos proporcional al de la sociedad en la que dicha organización se encuadra. De igual modo el hecho de que los responsables de dicha organización pertenezcan a una u otra categoría determinará en gran medida la capacidad de dicha organización para progresar o entrar en decadencia.

HISTÒRIA DE L’ANTIGUITAT: EL CREIXENT FÈRTIL

El Creixent Fèrtil és el conglomerat de regions del sud-oest asiàtic més una petita regió del nord-est d’Àfrica, bressol de l'agricultura i les primeres civilitzacions humanes. Atenent-nos a aquesta definició, el Creixent Fèrtil inclou els estats actuals d'Israel, Líban, bona part de Síria, Irak i de la nació sense estat del Kurdistan (est de Turquia, nord d'Irak, nord-oest d'Iran i sud del Cauques), l’oest de l’Iran i un xic d’Egipte i Jordània. No inclou la major part d’Egipte i Jordània, ni certes regions de Síria, l'Irak i l'Iran ni cap dels països de la península aràbiga per dos motius: 1) a diferència dels territoris que formen el Creixent Fèrtil, la major part d’Egipte i Jordània, la península aràbiga i els deserts de Síria/Irak/Iran eren (i són) regions ermes i desèrtiques on només hi vivien tribus nòmades i 2) en aquestes terres no s'hi desenvolupà mai una civilització pròpiament dita. En definitiva, per Creixent Fèrtil s’entén les regions properes al Nil, el Jordà, el Tigris i a l’Eufrates.

Històricament, els enclavaments més importants del Creixent Fèrtil foren Egipte (Alt i Baix) i Mesopotàmia (Alta i Baixa). No obstant això, el creixent fèrtil incloïa Canaan (i no Palestina com posa a la foto; el terme Palestina és jueu i data del segle II a.d.C, el terme Canaan, en canvi, té més de 5000 anys d’història i inclou la costa mediterrània del Pròxim Orient), Síria, Assíria i Elam.

Les primeres comunitats que practicaren l’agricultura i la ramaderia, activitats claus per a la revolució neolítica, vivien a la zona occidental del rius Jordà i el nord del riu Eufrates (futurs Canaan i Síria), ara fa uns 10.000 anys. Poc després, la revolució s’estengué a Mesopotàmia i Egipte.

Per Revolució Neolítica s’entén el conjunt de canvis i transformacions que van suposar el pas d’una vida nòmada a una vida sedentària.

Antigament, el creixent fèrtil es caracteritzava per ser un conjunt de territoris on hi havia abundància d’aigua (ideal per irrigar els camps), un sòl extraordinàriament fèrtil i un clima benigne que afavoria el creixement de tota mena de plantes i llavors comestibles (blat, ordi, pèsols, cigrons, llenties, etc). A més, al creixent fèrtil també s’hi trobaven animals domesticables com la vaca, la cabra, el porc, l’ovella i el cavall. En definitiva, el creixent fèrtil era un indret ideal perquè aparegués l’agricultura i la ramaderia.

Una altra peculiaritat del Creixent Fèrtil és que es tracta d’un conjunt de petits territoris fèrtils circumdats per grans extensions de terra molt poc aptes per a la vida humana (grans deserts i enormes muntanyes bàsicament). L’home nòmada, caçador i recol·lector, necessitava grans extensions de terra relativament homogènies per sobreviure. Per tant, el creixent fèrtil només deixava dues opcions per a l’home primitiu: o bé passava de llarg i continuava emigrant en busca d’un indret més adient per a la vida nòmada, o bé canviava radicalment el seu estil de vida i es tornava sedentari. En altres paraules, per sobreviure al creixent fèrtil, l’home hagué de tornar-se sedentari gairebé per obligació. Adaptar-se o emigrar.

El domini de l’agricultura i la ramaderia no només otorgà una estabilitat i millor qualitat de vida (el sedentarisme, que permetia viure tota la vida en un mateix indret sense haver de desplaçar-se constantment) sinó que a més redefiní les necessitats de la comunitat. Entre d’altres, al Neolític es van crear utillatges i eines adequades a les noves activitats de llaurar i segar, recipients per emmagatzemar... etc. A mesura que es dominava i s’aprenien més i millors tècniques per aprofitar els beneficis de l’agricultura i la ramaderia, la divisió i especialització del treball evolucionà notablement. D’aquesta manera, naixien les primeres formes de cultura i es formaven els primers nuclis urbans de la història.

EL GENERAL MÉS GRAN DE TOTS ELS TEMPS

A la Batalla de Zama, les forces romanes liderades per Publius Cornelius Scipio, conegut com a Escipió l'Africà, aconsiguiren véncer els cartaginesos en el seu propi féu. Era l'any 202 abans de Crist. A petició del mateix Aníbal, general cartaginès, Cartago es rendí incondicionalment a Roma. Finalitzava així la Segona Guerra Púnica (els romans anomenaven púnics, del llatí punici, als fenicis, els avantpassats dels cartaginesos).

Grans foren els tributs que exigiren els romans, però com ja havia passat anteriorment, Cartago els pogué pagar ràpidament i sense grans dificultats. Mentre els romans es concentraren en guerrejar i extendre el seu domini militar, els cartaginesos referen els seus vincles comercials per tota la Mediterrània. Així, set anys després de la Batalla de Zama, els romans, temerosos de l'auge del seu antic enemic, es presentaren una altra vegada a Cartago per exigir l'arrest d'Aníbal.

Però Aníbal s'avançà als romans i s'exilià a Síria, a la Cort d'Antioquia (actualment ciutat turca, durant l'Edat Antiga capital síria). Durant aquest exili, i abans que els romans vencessin també als sirians, Escipió s'entrevistà per última vegada amb el seu antic rival, Aníbal.

Durant la conversa, l'orgullós Escipió li preguntà a Aníbal qui havia estat el millor general de tots els temps. Cap general contemporani a Escipió i Aníbal havia assolit la fama i el reconeixement d'aquests dos genis militars. Com que Escipió havia vençut a Aníbal, l'enemic més gran de Roma, era obvi quina era la resposta que esperava Escipió.

Però Aníbal respongué: Alexandre el Gran.

Escipió acceptà la resposta, al capdavall, el general més gran de tots els temps, el més mític conqueridor de l'Antiguitat, fou el gran Alexandre. Però immediatament, Escipió contratacà amb un "i el segon millor general?"

Aquest cop Aníbal respongué "El segon sempre serà Pirro, Rei d'Epir, vencedor de romans i cartaginesos. No oblidis que fou ell qui ens ensenyà l'autèntic valor de l'estratègia i de com fortificar els campaments". [arran d'aquest comentari, històricament s'atribueix a Pirro la invenció del campament fortificat. Tanmateix, hi ha varis indicis que fan sospitar que els grecs fortificaven els campaments abans del cèlebre Pirro.]

Escipió tornà a acceptar la resposta però insistí una vegada més, esperant aquest cop el seu nom: "i el tercer?"

"Jo mateix" digué Aníbal.

Escipió no es deuria mostrar gaire sorprès amb la resposta perquè segons ha quedat constància, sense immutar-se li clavà a Aníbal el següent comentari: "així que et consideres el tercer millor general de la història per davant meu tot i que jo et vaig véncer?"

I aleshores Aníbal sí que sorprengué a Escipió: "És que si no m'haguessis vençut a Zama, és evident que jo seria el general més gran de tots els temps, per damunt d'Alexandre i Pirro".

Serveixi aquesta conversa històrica per evidenciar un fet incontestable: Escipió era un bon general però de cap manera comparable a Aníbal el Cartaginès. Els ignorants i els analfabets parlen de Zama però qualsevol expert militar sap que, en les condicions d'Aníbal (acabat d'arribar de'Itàlia, sense temps per preparar cap tàctica i amb unes tropes que ni tan sols coneixia s'havia d'enfrontar a un exèrcit d'èlit romà totalment preparat i dirigit per un general competent), véncer només era possible si el general romà cometia algun error greu. Hi ha un altre fet que evidencia la superioritat tàctica i el mèrit de les victòries d'Aníbal vers la resta de generals i llurs victòries, i és el fet que la mare de totes les batalles continua sent la Batalla de Cannes. És arxiconegut l'immens respecte que sentien els romans per la figura d'Aníbal. El mateix Juli Cèsar estudià a fons la batalla de Cannes i no pas la Batalla de Zama. Fins i tot després de Crist, els grans genis militars continuaven reverenciant Aníbal, des del gran Àtila, Rei dels Huns, fins l'ultim gran general romà, Flavius Aecius.

Malauradament, la història l'escriuen els vencedors i per això alguns indsitjables s'atreveixen a comparar Escipió amb Aníbal.

Un altre cas similar és el del sempre competent Montgomery amb el geni de Rommel. El gran mèrit de Montgomery fou el mateix que el d'Escipió, és a dir, no fer cap bestiesa, ser caut, no perdre i per tant no fer el rídicul.

A SIMÓN BOLÍVAR

Magnífic article d'Alfred Bosch al diari Avui,

LIBERTADOR

Es veu que Hugo Chávez, president de Veneçuela i alliçonador de Borbons, ha decidit obrir la teva tomba. Diu que vol comprovar si les despulles són teves de debò, per retre un enèsim tribut a l'heroi que va fer emmudir la Corona espanyola. Sempre m'ha meravellat l'emmirallament de certs líders llatins per la teva figura. Per començar, no veig com es poden sentir reflectits al teu rostre esprimatxat, permanent signe d'exclamació, sobretot aquells que més aviat fan cara de zero (a l'esquerra). Tampoc no entenc la visió romàntica de Libertador que t'atorguen, quan tu vas repescar l'esclavitud (un cop abolida), vas restablir els impostos racials als indígenes, vas silenciar el Congrés i vas decretar una censura fèrria de premsa. Tampoc no és gaire d'admirar la dictadura del sabre que vas imposar, des de Lima fins a Caracas, en la teva Gran Colòmbia -un projecte panamericà que, diguem-ho de passada, no va durar gaires primaveres-. Potser el que vol trobar el bon Hugo són els gens que et van fer passar a la història, havent estat un estudiant mediocre, despatxat als 14 anys a la milícia i acabant per dur a la ruïna, amb una retòrica desbordada i una castigadora mà de ferro, tots els teus ideals polítics (fins al punt que no sabem si les Amèriques es van alliberar gràcies a tu o a pesar de tu). Bé, és un misteri. Potser el petrocabdill Chávez només pretén saber quins ossos cal tenir per fer callar tota una testa coronada.

L'Arc de Sant Martí

L'Arc de Sant Martí és un dels fenomens més bells que pot oferir-nos la naturalesa, amb la gran particularitat que es pot veure des de qualsevol racó del món i que per tant, no és exclusiu de cap zona o situació concreta. També és un d'aquells espectacles naturals que més curiositat sol despertar-nos, com a mínim quan som petits. Ara fa tot just uns dies vaig poder contemplar un magnífic Arc de Sant Martí des de la terrassa de casa meva i no me'n vaig poder estar de fer-li unes fotos i dedicar-li un post.

Tècnicament, l'Arc de Sant Martí pot definir-se com la dispersió de la llum del sol quan es refracta i es reflexa en les gotes d'aigua de la pluja o bé, de manera més estricte, fenomen òptic que consisteix en fer visibles, al cel, tots els colors de l'espectre de la llum quan aquesta es refracta i es reflecteix al seu pas per gotes d'aigua en suspensió a l'atmosfera. Popularment diem que l'Arc de Sant Martí està format per set bandes o colors (vermell, taronja, groc, verd, blau, violeta i morat) però en realitat, l'Arc de Sant Martí està format per un espectre de llum contínua.

La llum del Sol, o llum blanca, conté tots els colors però quan travessa gotes d'aigua en suspensió a l'atmosfera (no tenen perquè ser de pluja si bé aquests és el cas més comú) es descomposa i els colors es dispersen de manera que hom pot distingir-los si, i només si, es cumpleixen determinades condicions:

- l'observador ha de tenir el Sol al darrera i les gotes en suspensió (pluja) al davant (primera condició i la més important)

- l'angle entre la llum blanca incident (la llum del Sol) i els diferens colors reflectits (dins de cada gota hi ha fins a 3 refraccions -tal i com es pot veure a la figura- que són les causants de la dispersió de la llum blanca en una suma de colors, car cada color es refracta amb un angle diferent a la resta) és aproximadament 45º. A la pràctica, la possiblitat de veure l'Arc de Sant Martí sol quedar reduïda a hores en les quals els Sol està en una posició baixa, quan la llum blanca incideix de manera que llur dispersió es reflecteix dins del nostre camp de visió. Per això una definició rigorosa d'Arc de Sant Martí ha d'incloure el terme "fenomen òptic que consisteix en fer visibles".

- les gotes en suspensió han de caure de manera uniforme, és a dir, han de tenir un cert cabal constant. En el cas de la pluja, això es tradueix a que no poden ser ni quatre gotes ni una tempesta, sinó una pluja uniforme.

- el vent i altres fenòmens externs (canvis de lluminositat...) han de ser mínims per tal que els colors dispersats es reflexteixin de manera més o menys homogènia.


Fotos fetes al nord de Tenerife aquesta Setmana Santa quan sortíem de l'apartahotel.

També és fàcilment comprovable el següent:

- gotes petites fan un Arc de Sant Martí pàl·lid mentre que gotes més grosses fan un Arc de Sant Martí més viu i intens

- com més baixa és la situació del sol més gran es veu l'arc de Sant Martí.

Finalment, i ja per acabar, dir que l'Arc de Sant Martí és un fenomen òptic que només pot veure si hom es troba entre el Sol i les gotes d'aigua (o pluja), fet que impica una obvietat sovint ignorada: és impossible passar per sota d'un Arc de Sant Martí. Per molt que ens intentem acostar, l'Arc de Sant Martí "s'allunyarà" fins que tard o d'hora, acabarà desapareixent de la nostra vista (tècnicament, arribarà un moment en el qual ja no es cumpliran les condicions necessàries per poder veure l'Arc de Sant Martí).

Combregar amb rodes de molí

Article a l'AVUI de rabiosa actualitat. Per mi descriu molt bé, amb dosis d'humor i ironia, com la societat ens estem allunyant cada dia més de polítics i periodistes.

El còctel és letal. Agafi, a part iguals,

1) uns mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals, que no donen notícies sinó espectacle i

2) uns senyors (i senyores) que no sabem d'on surten i que aprofiten causes nobles per treure'n un benefici mediàtic (i potser algun altre?).

Exemples recents? Aquells que es deien els Fills del Quixot i aquests dels llums apagats.

Efectivament, el problema de l'habitatge (real) i el del canvi climàtic (ja veurem al final el percentatge de realitat) són causes nobles que voldríem veure resoltes, o almenys diem que voldríem veure resoltes perquè és la postura políticament correcta. Doncs bé, en tots dos casos han aparegut per art de màgia dues oenagés (totes dues franceses), de les quals la majoria dels ciutadans no sabíem res. Ni com es financen, ni qui hi ha darrere, ni de què viuen els seus membres portaveus. S'han autoproclamat defensores d'aquestes causes, han convocat grans mobilitzacions i... han fracassat.

Què ha passat exactament? Doncs que els mitjans hem bombardejat el personal durant dos o tres dies amb les bones paraules i les millors intencions d'aquests salvadors de la humanitat que, si grates una miqueta, de propostes ni una, de solucions encara menys i de demagògia tota. Ha passat també que algunes administracions s'han apuntat al carro perquè creuen que així les associarem amb la defensa de la noble causa, sobretot ara que s'acosten eleccions. Ha passat que dijous, dia de l'apagada de llums per salvar el planeta planetari, només van seguir la convocatòria alguns edificis oficials i alguns monuments de París i d'Ejpaña. I ha passat que, a pesar que la majoria dels ciutadans sabíem que hi havia convocada la jornada (això ho tenen, són experts en màrqueting), no vam seguir-la. I ara què passarà? Doncs que esperarem la pròxima ONG francesa que vingui a vendre'ns qualsevol moto per poder estar, novament, encantats de comprar-l'hi... o no.

Autor: Iu Forn

GALILEU

“Tots els planetes giren al voltant del Sol. És una Veritat sabuda per l’escola pitagòrica i per Copèrnic i Kepler però mai provada per l’evidència dels nostres sentits”

Galileu -conegut universalment pel seu nom de pila- és el primer dels tres científics més importants i determinants de la història de la humanitat. Els altres dos són, naturalment, Newton i Einstein. La importància de Galileu per la història de la ciència i llur desenvolupament no és pas inferior a la seva extraordinària –i totalment merescuda- fama. Tothom ha sentit a parlar de Galileu, ja sigui dels seus invents (com el telescopi), ja sigui del seu afer amb l’Església de Roma. Només Newton i Einstein tenen un repertori igual (o superior) de llegendes o proeses que els allunyen de la resta dels mortals. Tanmateix, aquesta inusual coneixença d’un científic i la seva obra és fins a cert punt paradoxal. Galileu no és un científic als ulls de la gent sinó una espècie d’heroi o mite, al costat mateix del rei Artús o d’Ulisses, rei d’Itaca. I ja se sap que els mites no són mai certs del tot. La majoria de coses que hom sap –o creuen que saben- sobre Galileu són falses o, com a mínim, no del tot certes. Però el pitjor de tot és que molts llibres de física –tan a nivell d’escola com d’universitat!- alimenten aquests mites més propis de la mitologia que no pas d’un científic. No cal embellir l’obra i la vida de Galileu per admirar-lo i agenollar-se davant del seu talent, només cal conèixer qui era, què va fer i la magnífica base que ha significat la seva obra pels autors posteriors. Vet aquí la paradoxa, si hom coneix a Galileu no és per la seva grandesa sinó per ser un petit geni (una espècie d’il·luminat) que, havent demostrat (com?) que la Terra girava al voltant del Sol, s’enfrontà a l’Església. Pobres ignorants! Si la vida i obra de Galileu es reduís a aquesta misèria, de debò creuen que la seva fama, capaç de reduir a espectadors de luxe homes com Kepler, Descartes, Hooke o Huyhgens, seria tan i tan gran? Galileu fou el científic que desafià i superà l’hegemonia dels clàssics grecs gràcies a una correcta observació de la naturalesa; l’home que derrotà la ignorància i els seus prejudicis amb l’ajut de la raó i l’experimentació. Galileu Galilei va deduir i crear tot sol dos aparells per mesurar el temps (el pèndol i un senzill rellotge hidràulic), la temperatura (el termoscopi, precursor de l’actual termòmetre) i el telescopi, l’aparell bàsic per l’astronomia. Amb l’ajuda d’aquests aparells, Galileu va experimentar, observar i raonar tota mena de fenòmens mecànics i astronòmics tot formulant lleis físiques amb l’ajuda de les matemàtiques. Per tot això, Galileu està considerat el pare de la ciència moderna. Els mites i les llegendes per la mitologia. Les proeses i gestes intel·lectuals per la ciència i la seva història.

El 22 de juny del 1.633, Galileu, fou obligat a declarar...

“Jo Galileu Galilei, [...] agenollat davant vostre, [...] amb la vista fixada en els Sants Evangelis que tinc a les meves mans, declaro que sempre he cregut i crec ara i amb l’ajuda de Déu continuaré creient tot allò que la Santa Església Catòlica Apostòlica Romana creu, predica i ensenya. Així doncs, com que aquest Sant Ofici ha manat judcialment que abandoni la falsa opinió que he mantingut, que el Sol roman en el centre de l’Univers inmòvil, no defensaré ni, de cap de les maneres ensenyaré, ni de paraula ni per escrit, aquesta doctrina prohibida per ser contrària a les Sagrades Escriptures. En conseqüència, [...] amb sinceritat i de tot cor i amb fe no fingida, abjuro, maleeixo i detesto els errors i les heretgies anteriorment mencionades, i en general qualsevol error i secta contràries a la Santa Església, i juro que no diré o afirmaré mai més, de paraula o per escrit, alguna cosa que pugui fer-me sospitós d’heretgia. [...] Juro i prometo cumplir totes les penitències que se m’han imposat o se m’imposin per aquest Sant Ofici. [...] Que Déu i els Sants Evangelis sobre els quals tinc exteses les mans m’ajudin. Jo Galileu Galilei juro, prometo i m’obligo tal i com acabo de dir, i en fe que aquests són els meus compromisos, a firmar amb el meu propi puny i lletra aquesta abjuració, que és la meva i que he recitat paraula per paraula. ”

Diu la llegenda que tot seguit Galileu digué en veu baixa: “Eppur si muove” és a dir, “Emperò, es mou.”

VAE VICTI

AI DELS VENÇUTS

Si bé és cert que els romans varen conquerir i ocupar totalment la Gàl.lia al segle I abans de Crist, no és menys cert que anteriorment (al segle IV a. de C) els gals cisalpins (gals que vivien als alps) havien arrassat la península itàlica. Fins Roma va haver de capitular i rendir-se als gals. En aquells temps Roma començava a ser rica, en canvi, els gals no eren poca cosa més que una civilització arcaica. A canvi de la seva llibertat, els romans havien de pagar en or un cert pes establert en unes balances. Els romans bé que podien pagar-ho i de sobres, aquella quantitat. Els gals no havien calculat bé les riqueses de Roma, però aviat se n’adonaren. Fou així com Breno, el cap dels gals, es presentà a Roma i exigí més or. Els romans indignats digueren que s’havia de donar allò que s’havia acordat, allò que marcaven les balances. Aleshores el cap dels gals posà llur espasa sobre un dels plats i la balança cedí a favor del plat on s’havia col.locat l’espasa. Orgullós i desafiant el gal digué en llatí als sorpresos romans: “Vae Victi” (“Ai dels vençuts”). I els romans no pogueren sinó que obeir tot humiliats.

Tres segles després, tota la Gàl.lia era ocupada per Roma, i sense haver oblidat, els romans obligaren a Vercingetòrix, últim dels prínceps gals, a llançar les seves armes als peus de Juli Cèsar, general romà, per després posar-les en un plat de balança i exigir el seu pes en or. Derrotats i humiliats, els gals hagueren de sentir dels romans el “Vae Victi”.