EMILIA-ROMAGNA

Al nord de la Toscana i al sud del Venetto i Llombardia romàn Emilia-Romagna, una de les regions més riques i belles d’Itàlia. No endebades, a Emilia-Romagna hi ha ciutats tant emblemàtiques com Bologna, Ferrara, Modena, Ravena, Rímini i Parma, així com productes tant coneguts com el formatge parmesà, el vinagre de Mòdena i el vi Lambrusco. A banda de l’agricultura i el turisme, Emilia-Romagna també viu de la passió pel motor, la velocitat i el luxe. Entre les marques que van néixer i s’han desenvolut posteriorment en aquesta regió del nord d’Itàlia destaquen el pòquer d'asos: Ferrari (Modena i Maranello), Maserati (Bologna i Modena), Lamborghini (Sant'Agata Bolognese) i Ducati (Bologna). En aquest sentit, cap aficionat a les carreres i als automòbils pot eludir la mítica població d’Imola, seu del llegendari circuit de Fórmula 1, l'Autodromo Enzo e Dino Ferrari (oficialment, Gran Premi de San Marino).

D’origen etrusc, la capital d’Emilia-Romagna és una ciutat culta i refinada. A Bolonya romàn la universitat més antiga del món (fundada l’any 1088, entre els seus estudiants hi hagueren genis de la categoria de Dante, Petrarca i Copèrnic) així com un dels centres històrics més bells del món.

Les dues torres -Due Torri- són, segurament, el monument més famós de Bolonya, la ciutat mundialment coneguda per donar nom a la salsa més popular del món, la salsa bolonyesa. Les torres en qüestió s’anomenen Garisenda i Asinelli, en honor a les famílies que les construïren a principis del segle XII d.C. Garisenda és la més baixa (48 metres actualment, inicialment era ostensiblement més alta fins que al segle XIV fou "retallada" per motius de seguretat) i la seva inclinació respecte a la vertical és de 3,2 metres. Asinelli, la més alta, té una altura actual de 97,6 metres i una inclinació de 1,3 metres. Durant l’Edat Mitjana, especialment durant els segles XII i XIII, Bolonya fou la ciutat de les torres. No se sap quina era la finalitat exacta de les torres, bé podrien haver estat baluards defensius, calabossos o simplement construccions que donaven prestigi a les famílies propietàries, o les tres coses segons el període. Amb el temps, a mesura que anaven quedant obsoletes, moltes torres foren derruïdes de manera que segurament no podrem saber mai quantes torres va arribar a tenir la ciutat de Bolonya (s’especula una centena). Actualment encara es conserven una vintena de torres medievals de les quals les més famoses són les Due Torri.



La Piazza Maggiore és la plaça principal de la ciutat de Bologna i una de les més maques del món per la quantitat d’edificis medievals que l’envolten, a saber: el palazzo D'Accursio o Palazzo Comunale, el palazzo dei Notai, el palazzo del Podestà, el palazzo dei Banchi i la Basílica de San Petronio.



Adjacent a la Piazza Maggiore hi ha la meravellosa Fontana del Nettuno (s XVI d.C). Poques estàtues són tan imponents com el Neptú de bronze, el trident del qual inspirà els germans Maserati (originaris de Bolonya) a l’hora de crear el seu emblema, el ja cèlebre trident platejat (Nota: la seu central de Maserati en canvi, està a Modena).


Ubicada a escassos quilòmetres del mar Adriàtic, la ciutat de Ravenna destaca per tenir magnífics momuments paleocristians (s. V i VI d.C) i bizantins (s VI d.C). El motiu d’aquesta particularitat cultural dins de la península itàlica es podria resumir de la següent manera:

Ravenna fou la residència dels darrers emperadors de l’Imperi Romà d’Occident. A principis del segle V d.C, per garantir-ne la seva seguretat, l’emperador i llur cort es traslladaren a la inexpugnable ciutat de Ravenna. Poc després, els visigots guiats per Alaric saquejaven Roma. Era l’any 409 d.C i tot i que l’Imperi Romà d’Occident quedava tocat de mort, els emperadors continuarien regnant -de manera gairebé fictícia- fins al 476 d.C. Paradoxalment, mentre l’Imperi s’esfondrava (pèrdues de Britania, les Gal·lies, Hispània i Nord d’Àfrica a mans dels bàrbars), Ravenna visqué els seus dies de glòria. Tot i que la cort imperial es tornaria a traslladar a Roma fugint dels huns d’Atila que havien saquejat el nord d’Itàlia i amenaçaven Ravenna, Ravenna continuaria mantenint-se com a la ciutat més important de l’Europa occidental. Atila morí sobtadament i l’Imperi se salvà en última instància, si bé no per a gaire temps. L’any 476 d.C., el hèruls conquerien Roma el 4 de setembre i poc després, Oroacre, el seu líder, es convertia en el primer rei bàrbar d’Itàlia, tot i que no per gaire temps. Els ostrogots de Teodoric el Gran decidiren invadir la península itàlica i Ravenna fou el darrer lloc on Odoacre resistí. Finalment, l’any 494 d.C Odoacre fou assassinat i Ravenna es convertí de retruc en la capital del nou regne ostrogot. Així fou com Rávena tornà a prosperar i acumular riqueses, cultura i monuments. Aquest és l’origen dels monuments paleocristians, tant d’origen romà com d’origen bàrbar, de la ciutat de Ravenna.

Però com ja s’ha dit anteriorment, Ravenna també destaca pels seus nombrosos monuments bizantins de la segona meitat del segle VI d.C. I és que poc després de la mort de Teodoric, l’emperador bizantí Justinià I decidí conquerir Itàlia. L’excusa oficial era la religió (els bizantins eren ortodoxos). D’aquesta manera, l’any 540, Ravenna es convertí en la Seu del govern bizantí a Itàlia i en conseqüència, tornà a prosperar i acumular riqueses, cultura i monuments, aquest cop d’estil bizantí.

La tomba de Teodoric, rei dels ostrogots a finals del segle V i principis del segle VI d.C, és possiblement el monument fet per gots més important d’Europa.

Es diu que Modena és la capital mundial de l’automobilisme esportiu per tenir una relació molt estreta amb vàries marques mítiques: Ferrari (el seu fundador, Enzo Ferrari, era originari de Modena tot i que la llegendària Scuderia Ferrari té la seu a Maranello, un poblet proper a Modena), Maserati (la seu central és a Modena), Pagani (la seu central és a Modena) i DeTomaso (la seu central és a Modena). No endebades, Ferrari homenatjà la ciutat de Modena fabricant el model 360 Modena entre 1999 i 2004. Tanmateix, Modena és molt més que una capital automobilística. És una ciutat monumental i cultural amb una gran tradició universitària (des del s. XII d.C.) i gastronòmica (formatge parmesà, vi Lambrusco, vinagre de Modena, i molts més). El símbol de Modena és la Torre Ghirlandina, el magnífic campanar de la catedral de Modena.

Ferrara és una ciutat que encara conserva bona part del seu passat renaixentista, muralles incloses. No endebades, durant els segles XV i XVI, Ferrara fou un dels centres humanistes més importants del món. A banda dels monuments d’origen renaixentista, a Ferrara també destaca la seva catedral romànica (s XII d.C.).

Amb una magnífica arquitectura medieval i frondosos boscos que envolten la ciutat, Parma és coneguda per la seva potent indústria agroalimentària (destaquen les empreses Parmalat i Barilla). A banda d’una excel·lent gastronomia, Parma també destaca per ser la ciutat natal del gran Giuseppe Verdi.

CAMPANIA

Al sud del Laci (Lazio en italià) romàn Campania, la regió italiana més meridional que un servidor hagi visitat al llarg de la seva vida. Campania és, des de fa anys, una regió molt poblada que viu tant de la indústria com de l’agricultura i el turisme. Napoli (Nàpols), ciutat amb passat català que encara conserva l’escut dels reis d’Aragó i Comtes de Barcelona en alguns dels seus monuments més emblemàtics, n’és la capital.

Com la majoria de regions d’Itàlia, Campania és un indret que qualsevol ésser humà amb un mínim de sensibilitat ha de visitar almenys un cop a la vida, ja sigui per admirar els seus tresors naturals (destaquen el Vesubi i la Costa Amalfitana), ja sigui per submergir-se en la rica història de la regió (Pompeia, Herculà, Nàpols, Caserta). No menys divertit resulta barrejar-se entre la població autòctona i comprovar com els tòpics del sud d’Itàlia són absolutament certs: gent humil que fa vida al carrer, la mamma cridant als nens, adults gesticulant, caos circulatori (a Campania els semàfors només són per als principiants), calor asfixiant... Quina diferència amb el nord d’Itàlia, infinitament més cool i senyorial!

La Caserta és una ciutat de la Campania, al nord de Nàpols, que només val la pena acostar-s'hi per visitar el seu Palau Reial. L'esplendorós palau, de 44.000 metres quadrats, fou construït durant el segle XVIII. És d'estil barroc racionalista i imita la fastuositat del mític palau de Versalles. No menys impressionants són els jardins i el parc adjacent al palau. Només els jardins de Versalles i els de Peterhof (Sant Petersburg) poden competir amb els jardins del Palau Reial de Caserta.


El palau reial fou dissenyat per ésser una residència reial que servís de seu cortesana i governamental del regne de Nàpols i Sicília, però al final tan sols serví de residència estiuenca de varis monarques d'aquest regne del sud d'Itàlia. El regne de Nàpols i Sicília havia estat creat l'any 1734 poc després del Primer Pacte de Família, acord d'aliança entre els regnes d'Espanya i França, ambdós governats per Borbons, que serví perquè els borbons recuperéssin Nàpols i Sicília, antics territoris espanyols perduts durant la Guerra de Successió. Si bé els borbons, en concret Felip V, recuperaren Nàpols i Sicília, s'acordà que els territoris italians formessin un regne independent. Aquest nou regne s'anomenà el Regne de Nàpols i Sicília. El primer monarca del nou regne fou el tercer fill de Felip V, el futur Carles III d'Espanya. Quan Carles passà a ser rei d'Espanya -el seu germà gran morí sense descendència-, hagué de cedir el regne de Nàpols i Sicília al seu tercer fill, anomenat Ferran. Abans, però, mentre havia estat rei de Nàpols i Sicília, Carles havia planificat construir el majestuós palau que, en els seus somnis, havia de ser el símbol del nou regne. Tanmateix, el fill de Carles, Ferran, es mostrà molt menys ambiciós que el seu pare, i tan sols utilitzà el palau com a residència estiuenca. I així fou com un palau colossal serví tan sols com a residència estiuenca de varis borbons fins als dies de l'unificació d'Itàlia (cap allà l'any 1860).

Pocs plaers poden comparar-se al de passejar (són molts els racons per perdre’s) tranquil·lament per Nàpols tot assaborint la cuina tradicional napolitana (pizza i pasta bàsicament). En canvi, conduir pels carrers de Nàpols és una experiència indescriptible només recomanable als amants de les emocions fortes. A banda dels napolitans i el seu particular caos circulatori i urbanístic, Napòls ofereix alguns monuments de bellesa singular, com el Castel dell’Ovo (Castell de l’ou), el Castel Nuovo, obra de l’arquitecte català Guillem Sagrera durant el domini catalano-aragonès (s. XV), el Palau Reial de Nàpols, etc., per no parlar dels centenars d’esglésies que té la ciutat. Es diu que enlloc més del món hi ha tantes esglésies com a Nàpols.

El Vesuvi és un volcà de 1277 metres que es troba a escassos quilòmetres de Nàpols. És tracta d’un volcà doblement emblemàtic, tant per la seva història (venerat per grecs i romans, és sobretot conegut per haver sepultat Pompeia i Herculà l’any 79 a causa d’una gran erupció) com pel fet de ser l’únic volcà actiu de l’Europa continental. Tanmateix, convé precisar el fet que actualment la única activitat que es contempla un cop s’assoleix el cim és l’erupció d’alguns vapors. La última gran erupció s’esdevení l’any 1944.

La primera vegada que vaig visitar Pompeia tenia tan sols 10 anyets. Pompeia fou una antiga ciutat romana que quedà sepultada per immenses capes de cendres arran d’una terrible erupció del Vesuvi l’any 79 després de Crist. Gràcies a això, Pompeia i les antigues ciutats de la zona -com Herculà- conserven nombrosos edificis i carrers gairebé intactes. Pompeia i Herculà no foren descobertes fins al segle XVIII.

A la península de Sorrento hi ha la bellíssima costa Amalfitana, una joia de la naturalesa que cap ésser mortal pot contemplar sense immutar-se. A més, també inclou una sèrie de municipis encantadors, com són Amalfi, Atrani, Positano, Praiano, Maiori i Ravello. No menys espectacular és el fet que ja en temps dels romans la costa Amilfatana era un destí turístic. Posteriorment, genis de la talla de Boccaccio i Richard Wagner van trobar la inspiració a la sempre evocadora costa Amalfitana.

UMBRIA: PERUGIA I ASSIS

Ubicada al bell mig de la península itàlica, entre la Toscana i la Lazio, roman la regió d’Umbria, que pel fet de trobar-se relativament a prop tant de Firenze com de Roma, sol ser una destinació de passada. Aquest fou el meu cas. Aprofitant la meva estada a la Toscana, vaig aprofitar per fer visites llàmpecs als dos llocs més emblemàtics d’Umbria: la capital, Perugia, i la vila d’Assisi (Assís en català).

Perugia, la capital d’Umbria i centre geogràfic de la península itàlica, encara conserva bona part de la seva rica història. Passejar pel seu centre històric és tota una experiència que difícilment s’oblidarà: monuments etruscs i romans, carrers medievals, palaus renaixentistes... No menys impressionant és la Galeria Nacional d’Umbria, ubicada al magnífic Palazzo dei Priori (segles XIV i XV).

A Umbria hi ha una de les ciutats més emblemàtiques del cristianisme: Asís, la ciutat on van néixer Sant Francesc -patró d’Itàlia- i Santa Clara. Actualment, Asís presenta varis monuments dignes de ser admirats, si bé destaca per damunt dels altres, la famosa Basílica de Sant Francesc d’Assís, Seu de l’Ordre dels Franciscans.

ROMA 2008

El darrer pont de l’1 de maig el passí a Roma. Era la tercera vegada que visitava la Ciutat Eterna i la primera que ho feia en parella. Diuen que a la tercera va la vençuda. Espero que aquest no sigui el meu cas pel que fa a número de visites a la capital italiana...

Poques ciutats poden competir amb Roma, antiga capital de l’Imperi Romà i actualment capital d’Itàlia. Ubicada al centre de la península itàlica, a la vora del mític riu Tíber, a uns 20 km del mar mediterrani, la Ciutat Eterna representa millor que ningú el bressol de la nostra cultura. Agermanada amb París, amb qui comparteix el títol de ciutat de l’amor, Roma destaca tant per la seva bellesa monumental com pels petits racons que la fan única i especial. I és que a la Ciutat Eterna s’hi respira màgia i romanticisme a cabassos, ja sigui passejant pel centre històric, ja sigui contemplant les seves ancestrals runes, ja sigui admirant les múltiples obres d’art. No menys destacable són els plaers que poden proporcionar-nos les fabuloses galeries i botigues de la ciutat així com les mítiques pizzeries i trattories.

Com a punts foscos de Roma jo en destacaria tres. 1) els preus abusius dels hotels. La relació qualitat-preu de l’hostaleria és indignant. 2) un servei públic molt fluix. Roma només té dues línies de metro -l’excusa oficial són les runes que impossibiliten fer línies com Déu mana- amb uns horaris patètics -a les 22:30 h tanquen. Els taxis són molt cars i en cap cas de confiança. Només el servei de bussos se salva i bàsicament pel fet que “no cal pagar” (almenys els romans no solen fer-ho). Pel que fa al servei de trens que uneix l’estació de Termini amb l’aeroport Leonardo da Vinci de Fiumicino (a 32 km de Roma), és força fluix, tant per freqüències -cada 30 minuts- com per qualitat del servei -la puntualitat no ha estat mai una característica dels llatins. A favor del Leonardo Express hi ha el seu preu: tan sols 11 euros, una ganga si considerem la fortuna que pot costar-nos agafar un taxi. 3) finalment, el tercer punt negre de Roma és el caos i el desordre tant a la circulació -és clar que a mi aquest punt no m’afecta gens ni mica gràcies al meu pare, que des de ben petit m’ha inculcat una cultura de guerriller urbà que no utilitza mai els passos de zebra ni respecta els semàfors- com a l’organització de les cues i visites als monuments -les cues que es creen al Vaticà són deplorables, sobretot si tenim en compte que no costa gens muntar un cordó de seguretat.


El clima de Roma és clarament mediterrani, si bé una mica més extremat que el de Barcelona per no tenir el mar al costat. Pels amants del sol i la calor, Roma és una ciutat amb un clima ideal però pels que ens atabala la xafogor, el clima de Roma és massa càlid. Enguany vaig visitar Roma pel pont de l’1 de maig, i tot i ésser primavera, les temperatures foren excepcionalment altes fins al punt que els migdies eren gairebé insuportables. Però no em puc pas queixar: durant el dia el cel era d’un blau intens mancat de núvols que embellia encara més la ciutat, mentre que les nits, normalment fredes durant aquesta època de l’any, foren molt agradables.

El paviment típic del centre de Roma, format per rajoles negres, s’anomena sampietrini (plural de sampietrino). Ningú nega la seva utilitat en temps pretèrits quan l’enginyeria civil era molt limitada (els sampietrini s’adapten molt fàcilment a les irregularitats del terreny) i els carruatges eren els únics vehicles que hi circulaven, però la pura realitat és que actualment són una “tocada de collons”. Els sampietrini formen un conjunt irregular que resulta francament incòmode i molest per a passejar-hi, per no parlar de la contaminació acústica quan els cotxes hi passen per damunt, o del perill que suposa per a les motos.


Malauradament, l'esglesia Trinita dei Monti, com altres monuments destacats, estava en obres. Tanmateix, la bellesa de la famosa Piazza Spagna continuava sent digne de veure i sobretot viure-la, tant de dia, com de nit (vegeu video al final del post).


A l’extrem est del Fòrum Romà, hi ha l’imponent Coliseu, l’amfiteatre romà més gran del món. Amb capacitat per a més de 50.000 persones, el Coliseu era una obra mestre de l’enginyeria que permetia representar tota mena d’espectacles, des de les clàssiques lluites entre gladiadors i bèsties fins a recreacions de batalles històriques i combats navals. El Coliseu data de finals del segle I d.C i s’utilitzà com a amfiteatre fins al segle VI d.C. Durant l’Edat Mitjana i bona part de l’Edat Moderna, en canvi, el Coliseu fou usat com a cantera fins que l’Església de Roma el declarà santuari sagrat (pel fet que allí varis cristians foren martiritzats). Des d’aleshores, el Coliseu, o més ben dit, el què en queda, s’ha convertit en un símbol de la ciutat.


Tot i ser menys conegut que el Coliseu, el Panteó (paraula grega que significa “temple de tots els Déus”) és el monument romà que més bon estat de conservació presenta. A l’entrada, gravat en pedra, hom pot llegir-hi la següent inscripció: construït per Marcus Agrippa, fill de Luci, cònsol per tercera vegada (traducció lliure feta per un servidor). Amic i general del primer emperador de la història, Octavi Cèsar August, Marc Agripa és conegut per haver realitzat vàries obres al Camp de Mart durant la primera meitat del segle I d.C. Tanmateix, el panteó actual no és l’original sinó una reconstrucció feta un segle després.

Clica aqui per veure una magnífica panoràmica de l’interior del Panteó


La Fontana di Trevi és, segurament, la font més bella i famosa del món. Ubicada al cor de Roma, d’ençà d’una pel·lícula s’ha estès la bonica llegenda que afirma que si hom hi tira una moneda, no morirà sense haver tornat a Roma una vegada més.



El castell de Sant’Angello fotografiat des de l’autobús turístic. Després de tres dies de llargues caminades, al quart dia vam decidir agafar el bus turístic per gaudir de Roma des d’un altre punt de vista. Hi ha diferents autobusos turístics, diferents preus i diferents itineraris. Nosaltres, per comoditat i proximitat, vam agafar el bus turístic que surt de Termini. Per 16 euros vam poder fer una última ullada a la major part dels monuments i carrers més emblemàtics de Roma.

Acabem aquest post amb dos petits videos de bonus.