9-7-05 El dia que vaig coronar el Pedraforca

Un dels motius pel qual tinc un blog és sens dubte poder penjar articles (amb fotos incloses) de les meves proeses/viatges/gestes que he realitzat i aniré realitzant al llarg de la meva vida. Si fa uns dies vaig penjar "El rei esquiant" avui toca penjar un article amb fotos d'una fita que vaig assolir aquest estiu. I és que el 9 de juliol de 2005 serà recordat per sempre més com el dia que vaig coronar el Pedraforca.

Aquest era l'aspecte del Pedraforca (un 2.500 metres al Pre-Pirineu) aquell 9 de juliol a primera hora del matí. La boira va ser la gran protagonista de la jornada.

Quin dia aquell 9 de juliol! A ple estiu ens va tocar un dia de boira i fins i tot pluja (ja cap al final). Però ni la boira va poder aturar el diví Maverik, Senyor dels Pirineus. La veritat és que estic molt orgullós d'haver fet aquell cim. És dur i cansat, però val la pena.

Imatges on es pot veure pedra i boira. En aqusta última foto hi surto jo. Els últims trams del Pedraforca són realment espectaculars: pedra i roca formant parets inacabables. Obrir-te camí tot escalant fins arribar al cim. Quin cúmul de sensacions: per moments et sents com un heroi, un ésser diví desafiant la naturalesa... un plaer indescriptible.

I finalment el cim amb una foto com Déu mana: tota l'expedició amb la senyera i l'estel·lada.

La jornada acaba amb la baixada. Per baixar, diuen que el millor és fer-ho per l'Enforcadura. Allà hom pot contemplar la tartera. Simplement espectacular. En el nostre cas, la boira hi afegia una component tètrica. Tots els integrants vam relliscar en algun lloc de la tartera. Alguns amb més fortuna que altres.

La "Elo" i un servidor disfrutant de la tartera.

Finalment, quan la tartera s'acaba, entrem al bosc. L'últim tram és un camí molt planer que porta directament al refugi Lluís Estasen (1.640 m). No gaire lluny hi teníem aparcats els cotxes. Així acabà una jornada emocionant, intensa i esgotadora.