L'ÚLTIMA JUGADA

- Ens tornem a trobar, Raistlin.
- Així és, gran Reïna meva.
- T'inclines davant meu, bruixot?
- Et rendeixo un últim homenatge.
- També jo et saludo amb respecte.
- És un honor excessiu el que em concedeixes, Majestat.
- Al contrari. He observat el teu joc amb el més viu dels plaers i he contemplat la contundència i serenitat amb la qual has respost cada un dels meus moviments. En més d'una ocasió, has arriscat tot el que tenies a canvi de cobrar tan sols una peça. Has demostrat ser un contrincant habilidós de manera que, indesperadament, la partida m'ha entretingut d'allò més. Però ara digne rival, ha arribat l'hora de finalitzar aquesta farsa. Et queda en el tauler tan sols el rei, la teva persona, mentre que en el meu costat s'alcen desafiants els meus peons i les meves tropes en el seu màxim esplendor. És evident que les meves legions et superen. Tanmateix, com que la teva actuació m'ha deixat satisfeta, he resolt concedir-te una gràcia.
- ...
- Torna amb la sacerdotessa. Jau moribunda, sola, flagel·lada en cos i ànima per una tortura com les que ningú, sinó jo, pot inflingir. Torna al seu costat, agenolla't i fes-la teva. Poc després, el mantell de l'oblit es desplegarà sobre vostre i us cobrirà amb tanta dolçor que, sota el seu vel t'abanadonaràs al buit fins a trobar el descans etern.
- Mi Senyora...
- Negues amb el cap. Que refuses potser?
- Takhisis, Gran Sobirana, agraeixo un oferiment tan generós com el que em proposes... però participo en aquest joc, com tu l'anomenes, per guanyar. Us he desafiat, Reïna meva, i penso arribar fins al final, sigui quin sigui.
- Un de molt cruel per tu, no ho dubtis! T'he ofert l'oportunitat d'acabar dignament tal i com es mereixia algú tan brillant i osat com tu. T'obstines a refusar-la?
- Sa Majestat és massa desmesurada amb mi. No mereixo ni tanta atenció i ni tanta consideració.
- Et burles de mi? Què poc assenyat! Adopta aquesta ganyota, grotesca rèplica de somriure, mentre puguis, perquè tan bon punt facis un pas en fals o cometis el més mínim error, cauré damunt teu. Clavaré les meves ungles a la teva carn i una fiblada mortal recorrerà el teu cos. Imploraràs clemència i no la tindràs. Suplicaràs morir però només obtindràs dolor etern. Els dies duren eons en els meus dominis, Raistlin Majere. No passarà ni un sol dia en el qual no vingui a visitar-te a la teva presó, que no serà cap altre que la del teu propi pensament, per tal que em segueixis divertint com has fet fins ara. Et turmentaré en cos i ànima. I seré tan despietada, que després de cada sessió sucumbiràs i moriràs a causa dels insoportables dolors; tanmateix, no t'arribarà el descans etern, no hi haurà nit infinita, perquè et tornaré a la vida en l'instant de trànsit. No conciliaràs la son, sinó que et mantindràs despert, tremolant, tot esperant la següent jornada. Tan bon punt es faci la llum, després de l'interval de foscor que en res ha de beneficiar-te, el meu rostre serà el primer que veuràs.
- ...
- Noto que el teu rostre s'està empal·lidint, bruixot. El teu cos fràgil s'esgarrifa, les teves mans tremolen i els teus ulls es dilaten de por. Inclina't davant meu i suplica el perdó!
- Mi Senyora...
- Com? Encara no t'has agenollat?
- Reïna meva, et toca a tu jugar.

Dragonlance Legends
Traducció lliure

PHILEAS FOGG

Phileas Fogg, flamant cavaller de l'Imperi Britànic, fou un dels meus ídols d'infància juntament amb Magic Johnson, Han Solo, Indiana Jones, Michael Knight, John "Anníbal" Smith i Templeton "Fénix" Peck (ah, els vuitanta, allò sí que eren bons temps).

Ideat per Jules Verne a principis de la dècada dels setanta del segle XIX, Fogg és el protagonista d'una de les obres mestres de la literatura: La volta al món en vuitanta dies. És curiós comprovar com molta gent considera que les novel·les de Verne són infantils. Tota aquesta gent que es creu superior als contes de nens de Verne desconeixen que entre els seguidors més incondicionals de l'escriptor francès s'hi troben titans de la categoria de Leo Tolstoi (que les va llegir quan ja era adult) i Albert Einstein ("la imaginació és més important que el coneixement").

Anyway, per mi el senyor Fogg sempre fou (i és) un referent d'home intrèpid i valent, amb classe i estil, sobrietat i intel·ligència. El personatge en qüestió vivia –naturalment- a Westminster, Londres. En concret a Saville Row (número 7), un carrer al costat i paral·lel a Regent Street, entre Oxford Street i Picadilly (més a prop d'aquest últim). No cal ni dir-ho, Verne estava molt ben informat del nivell de vida i l'estil de l'alta societat londinenca així com de la geografia i costums arreu de l'Imperi Britànic.

Darrera dels edificis, entre Picadilly i Regent Street, a Saville Row, vivia Phileas Fogg.

Saville Row sempre ha estat un dels carrers més fashions de Londres car allí és on hi havia els millors sastres de la ciutat, amb clients tan selectes com Lord Horace Nelson, l'almirall més famós de tots els temps, capità del mític buc de guerra Victory –mai enfonsat, guanyador de la Batalla de Trafalgar i autor de la meva frase favorita: "Senyors, Anglaterra espera que estiguin a l'altura de les circumstàncies". Actualment, talents com Giorgio Armani tenen seu a Savile Row.

Tanmateix, és necessari recordar que la zona entre Oxford Street i Picadilly, tot i ser la meva zona preferida, no és la més cara i exclusiva de Londres. Com ja vaig dir en el seu dia –veure els posts de Londres- la zona més elitista de Londres (i del món) és entre Knightsbridge i Kensignton, a l'oest de Westminster. Allà hi tenen residència, entre altres, Sa Majestat, Bill Gates, el Sultà de Brunei i Lakshmi Mittal, magnat indi de l'acer i propietari d'una de les cases més cares del món (més de 100 milions d'euros).

Tot i no tenir gaires amics i encara menys aficions, el senyor Fogg no hi feia gaire vida a casa seva. Pel contrari, concentrava la major part del seu temps al seu club: l'exclusiu Reform Club, la llar de les ments més liberals i snobs de les illes britàniques. La novel·la no explica com el senyor Fogg va poder entrar a formar part d'aquest selecte club londinenc que fins al 1981 no acceptava dones i que ha tingut socis de la talla de Sir Arthur Connan Doyle, H.G. Wells, Lord Palmerston o Sir Winston Churchill. Tampoc ens explica com Foggs va aconseguir la immensa fortuna que se li suposa i que li permetia viure de rendes sense fotre absolutament res productiu (a no ser que considerem productiu llegir la premsa, jugar al whist i discutir de política, cultura i avenços tecnològics).

En tot cas, Verne sabia molt bé del què parlava: Phileas Fogg havia deixat la seva casa de Saville-Row a dos quarts de dotze, i després d'haver col·locat cinc-centes setanta-cinc vegades el peu dret davant de l'esquerre i cinc-centes setanta-sis vegades l'esquerre davant del dret, arribà al Reform-Club, el fabuós edifici aixecat a Pall-Mall (paral·lel a Picadilly entre Trafalgar Square i el parc de Saint James/Palau de Buckingham).

Aprofitant que a principis de la dècada dels setanta del segle XIX els anglesos eren els amos i senyors dels mars mercès a la seva immensa i poderosa armada, que controlaven mig món (les illes britàniques, nord, centre i sud d'Àfrica, Pròxim Orient, la Índia, Singapur, Hong Kong, Canadà, Austràlia) i el poc que no era seu eren aliats (Estats Units, França, Itàlia), i sobretot, que les comunicacions havien millorat espectacularment arreu del món (el tren americà permetia recórrer els Estats Units de costa a costa, el tren indi idem amb l'Índia i el Canal de Suez unia el Mediterrani amb el Mar Roig i l'oceà Índic), Verne s'atreveix a proposar una aventura trivial actualment però fascinant en aquells temps.

Del profund coneixement de Verne respecte a la situació del món en aquells temps, neix l'home encarregat de dur la proesa de donar la volta al món en vuitanta dies: Phileas Fogg, el meu ídol.

"Era un home que podia tenir uns quaranta anys, de figura noble i arrogant, alt, rós, front llis i sense arrugues, rostre i dentadura magnífica. Serè, flemàtic, pura la mirada, inflexible, era el prototipus d'aquells anglesos de sang freda que hom sol trobar al Regne Unit, un ésser ben equilibrat en totes les seves parts, proporcionat amb precisió, i tant exacte com un cronòmtre Leroy o de Bamshaw. I és que Phileas Fogg era l'exactitud personificada."

No menys mítics són els seus companys del Reform Club:

"L'enginyer Andrew Stuart, els banquers John Sullivan i Samuel Falientin, el fabricant de cervesa Thomas Flanagan, i Gualther Ralph, un dels administradors del Banc d'Anglaterra, personatges rics i considerats fins i tot dins d'aquell club."

I pel que fa al viatge tot comença arran de la discussió sobre un robatori al Banc d'anglaterra i sobre si el lladre podrà escapar de la justícia...

[...]
Stuart - El lladre fugirà. La Terra és molt gran.
Fogg - Abans sí que ho era...
Stuart - La Terra és com abans! O és que potser s'ha encongit?
Gualther - Sens dubte ha encongit. Opino com el senyor Fogg. La Terra s'ha fet més petita per l'home. Avui en dia hom pot viatjar deu vegades més depressa que fa cent anys.
[...]
Stuart - S'ha de reconeixer que sou bons explicant acudits... O sigui que segons vosaltres ara es pot donar la volta al món en tres mesos...
Fogg - Jo diria que en tan sols vuitanta dies.
Sullivan - En efecte senyors. Els trens ja recorren el continent americà i el subcontinent indi. El Morning Chronicle ha establert un càlcul fiable de 80 dies: de Londres a Suez 7 dies, de Suez a Bombai 18 dies, de Bombai a Calcuta 8 dies més, de Calcuta a Hong Kong 13, de Hong Kong a Yokohama 6, de Yokohama a San Francisco 22, de San Francisco a Nova York 7 i de Nova York a Londres 9 més. En total 80 dies.
Stuart - Sí, és clar! Però tot això és teòric! I el mal temps? I els descarrilaments? I les tempestes i els vents contraris? [...]
Fogg - Naturalment s'inclouen tots aquest factors.
Stuart - I els indis que treuen i sabotegen les vies? Si es diu que aturen trens i saquegen els vagons!
Fogg - Incloent els indis...
Stuart - Teòricament teniu raó senyor Fogg però a la pràctica... m'agradaria veure-ho.
Fogg - Només depèn de vós. Animeu-vos i ho comprovem.
Stuart - Ni boig! Però apostaria 4.000 lliures a què tal viatge, en aquestes condicions, és inviable.
Fogg - Doncs és possible.
Stuart - Doncs feu-ho.
Fogg - Ho accepto. [...] I m'aposto 20.000 lliures [...]
Stuart - Vint mil lliures! Vint mil lliures que qualsevol imprevist us les pot fer pedre!
Fogg - No existeixen els imprevistos.

I així comença, més o menys, l'aventura. Com que el senyor Fogg és un cavaller, ningú dubta de la seva paraula i per tant l'eximeixen d'haver d'anar a aduana cada cop que arribés a un país per tal de poder demostrar que hi havia estat i que no havia mentit...

FASE 1 Europa: de Londres cap a París amb vaixell i de la capital francesa a Torí (Itàlia) amb tren. Del nord d'Itàlia cap al sud, a Brindisi, on agafarà un vaixell cap a Egipte.

FASE 2: D'Àfrica a la Índia. Han passat 7 dies quan Fogg arriba a Suez, territori britànic en aquells temps. Allí agafa el vaixell Mongòlia direcció la Índia, també territori britànic.

FASE 3: L'Índia. Han passat vint dies quan Fogg arriba a Bombai. D'allí agafarà el tren continental indi –britànic, naturalment- direcció a Calculta. A l'Índia comencen els imprevistos quan resulta que la línia Bombai-Calculta no està encara completa i han de fer un tros del recorregut amb elefant (anomenat Kiouni). De pas, aprofiten per salvar la bella i jove Auoda (digue-li tonto al Fogg). Finalment arriben a Calculta on agafaran un vaixell, el Rangoon, direcció a Hong Kong, amb escala a Singapur.

FASE 4: Hong Kong. Han passat 36 dies quan Fogg arriba a la colònia anglesa de Hong Kong. Allí se suposava que l'Auoda tenia familiars però, oh, quina mala sort, ja no viuen a Hong Kong i el senyor Fogg li ofereix compartir amb ell l'aventura (no, si de tonto ni un pèl el cavaller britànic). Mentrestant, l'imbècil del majordim francès (es juga la vida per salvar l'Auoda i la glòria se la queda el seu amo que no ha fotut res), en Passepartout (àlies Rigodón), es fica en problemes i acaba agafant el vaixell direcció a Yokohama tot sol sense avisar en Fogg i l'Auoda.

FASE 5: Hong Kong-Shanghai-Yokohama. Fogg, que ha perdut l'enllaç cap a Yokohama, reacciona ràpidament agafant un junc anomenat Tankadere per anar cap a Shanghai, i d'allí cap a Yokohama.

FASE 6: Yokohama – San Francisco. Han passat 42 dies quan Fogg arriba a terres japoneses. Com si res, es posa a buscar el seu majordom i el troba en un circ. De Yokohama agafa un vaixell cap als Estats Units.

FASE 7: Estats Units. Han passat 64 dies quan arriben a la costa oest americana. A San Francisco agafen el tren que els ha de portar fins a Nova York però les coses es compliquen quan a mig camí pateixen un atac dels indis Sioux que segresten a bona part del passatge. Fogg, cavaller britànic, baixa del tren i es proposa perseguir i castigar els malvats indis. Per recuperar el temps perdut, recorreran amb trineu l'estat de Nebraska. A Omaha agafen el tren cap a Chicago i d'allí un altre tren cap a Nova York.

FASE 8: Nova York – Irlanda. Han passat 71 dies quan el senyor Fogg arriba a Nova York. Per desgràcia, el cavaller britànic ha perdut el vaixell que l'havia de portar a Liverpool. Desesperat, compra un vaixell mercantil anomenat Henrietta i navega cap a Irlanda. En un dels moments més mitics del llibre destrossen bona part del vaixell per obtenir més combustible per a la caldera i així avançar més ràpidament.

FASE 9: D'Irlanda a Londres. De la costa irlandesa a Dublín amb tren i d'allí a Liverpool amb vaixell. De Liverpool finalment cap a Londres amb tren. El millor del llibre sens dubte és el final. Sembla que Fogg hagi perdut l'aposta per qüestió de minuts però en realitat l'ha guanyat sobradament car com que ha viatjat d'oest a est, cercant el sol, els dies disminuiven tantes hores com 15º (distància entre meridians) recorria cap a l'est. D'aquesta manera, per haver donat una volta sencera a la Terra, Fogg s'havia "menjat" tot un dia [(360º/1 volta) *(1 hora/15º) = 24 hores/ 1 volta], és a dir, havia guanyat tot un dia. En altres paraules, el senyor Fogg havia vist com el Sol havia sortit de l'horitzó 80 vegades però en canvi els seus col·legues de Londres tan sols 79 cops.

FASE 10: de Saville Row número 7 al Reform Club per guanyar l'aposta.

V DE VENJANÇA

El dia 4 d'abril s'estrenarà als cinemes una pel·lícula que promet: V for Vendetta. Els germans Wachowski (Matrix) estan al darrera de la macroproducció que evoca un còmic de principis dels anys 80 (còmic que enguany li vam regalar a Sir William de Cornalles de Carmone).

Portada del famós còmic d'Allan Moore i David Lloyd

La història original és força interessant: en un futur no gaire llunyà, el feixisme torna a Europa. Fins i tot al Regne Unit el totalitarisme s'imposa. Aleshores apareix un agitador, un terrorista disposat a acabar amb el feixisme. És força estúpid pensar que Anglaterra el feixisme pugui triomfar (bàsicament perquè allà la dreta és culta) però la qüestió és que el misteriós personatge destaca per vestir i portar una màscara que recorda a Guy Fawkes, un soldat catòlic que va lluitar contra l'opressió de la monarquia britànica.

Fawkes és un personatge força conegut pels anglosaxons. Als Estats Units se'l considera gairebé un màrtir. A Anglaterra en canvi, Guy Fawkes és un personatge força polèmic. Només cal veure què vol dir la paraula "guy" (el nom del senyor Fawkes) a Anglaterra i què vol dir a Amèrica. Segons el diccionari d'Oxford, "guy" vol dir "a person of grotesque appearance". En canvi, als Estats Units, el primer país modern en reconéixer i acceptar totes les religions entre els seus habitants "guy" és sinònim de company (fellow, bloke). Si ens endinsem en la història de Guy Fawkes ho entedrem tot millor.

Retrat de Guy Fawkes

A principis del segle XVII, el rei Jaume I d'Anglaterra va organitzar una sèrie de mesures repressives contra els anglesos catòlics. Per aquest motiu, un grup de catòlics liderats per Guy Fawkes, un soldat expert en explosius, van decidir venjar-se (amb el famós Gun Powderplot, la Conspiració de la Pólvora). I quina venjança havien planejat! L'objectiu de l'intrèpid grup de catòlics era ni més ni menys que destruir el Parlament Britànic el dia 5 de novembre del 1.605. Aquell dia coincidiren el Rei, els Lords i els Comuns, de manera que amb un sol atac, els catòlics pretenien carregar-s'ho tot. Malauradament pel senyor Fawkes, el seu pla fou descobert per les autoritats, que no van dubtar en torturar (amb el permís especial del Rei!!! Ja ho deia l'Obèlix: "estan ben bojos aquests anglesos") i executar els malvats catòlics.

"Remember, remember, the 5th of November
Gunpowder, treason and plot;
I know of no reason, why the gunpowder treason
Should ever be forgot."

El 2002, Guy Fawkes fou considerat com un del 100 Greatest Britons, al costat de Winston Churchill i Horace Nelson.

Although Guy Fawkes' actions have been considered acts of terrorism by many people, cynical Britons, who criticise the integrity of politicians, sometimes joke that he was the only man to go to Parliament with honourable intentions. XDDDDD

La pel·lícula, com el còmic, promet. El protagonista, el senyor V, comença la seva venjança el dia 5 de novembre. Acte seguit, anuncia que farà volar pels aires el Parlament d'Anglaterra... el pròxim 5 de novembre.

Com tots els herois, V de Vendetta també té les seves frases mítiques:

People should not be afraid of their governments. Governments should be afraid of their people.

Remember, remember the 5th of November.

FREEDOM! FOREVER!

THE ONLY VEREDICT IS VENGEANCE.

NOSTÀLGIA 40,000

In the nightmare future of the 41st millennium, Mankind teeters upon the brink of extinction. The galaxy-spanning Imperium of Man is beset on all sides by ravening aliens, and threatened from within by malevolent creatures and heretic rebels.

Si fa uns dies vaig penjar fotos de miniatures de Warhammer Fantasy, òbviament tard o d'hora li tocaria al torn al Warhammer 40,000.

SPACE MARINES

A Warhammer 40,000 la Humanitat domina la galàxia gràcies als Space Marines, el cos d'elit format per superhomes modificats genèticament. Quants records! Les Esquadres Tàctiques i tot l'equipament llegendari: els rifles bòlters, les servoarmadures, els cascs...

Els Marines s'organitzaven en Capítols. A la foto, un comandament dels Salamanders. Els Capítols més mítics, però, sempre foren els Ultramarines, els Space Wolfs, els Dark Angels, els Blood Angels (l'exèrcit d'en Danelor), els Imperials Fists i els Black Templars.

El Dreadnought era una de les màquines de guerra més al·lucinants del joc. En Danelor en tenia un!

I per si amb la infanteria no en tenies prou, els Marines encara tenien un arsenal de vehicles blindats: els Whirlind (artilleria), els Vindicator (d'assalt), els Predator (a mig camí entre els dos primers), els Rhino (transport) i els fabulosos Land-Raiders. Aquest últims tenien un disseny una mica retro (semblen tancs de la primera guerra mundial) però figurava que eren els millors tancs dels Marines Astartes car eren vehicles amb un gran blindatge, ben armats, i a sobre amb capacitat per transportar dues esquadres.

TYRANIDS

Els Tirànids eren els malvats alienígenes que amenaçaven de devorar la galàxia. Eren l'exèrcit més peculiar del joc, els reis del combats cos a cos. A diferència dels altres escèrcits, els Tirànids no disposaven de màquines de guerra ni vehicles blindats.

Totes les tropes dels Tyranids són éssers vius. Fins i tot llurs armes i equipaments són matèria orgànica.

Els Tirànids tenien criatures monstruoses com els Carnifexs. Una imatge val més que mil paraules..

Els líders dels Tirànids són aquests individus bípedes que tant recorden a les criatures de la pel·lícula Alien.

MARINES DEL CAOS

Els traïdors, els corruptes, els enganyats, els perduts, els renegats, els mutants, els dements, els psicòpates, tots ells formen part del conglomerat de tropes del Caos a Warhammer 40,000

Els Marines del Caos també tenen tancs com els seus germans i a més, també tenen màquines de guerra tan curioses com aquesta.

I per acabar, dues esplèndides miniatures: un Príncep Dimoni, i un Gran Dimoni de Khorne.

ELDAR

Si els Marines eren els més carismàtics, els enigmàtics Eldar sempre van ser l'exèrcit més cool. Els Eldar són una raça alienígena formada per elegants guerrers i poderosos vidents que disposen d'una tecnologia molt sofisticada.

La majoria de personatges Eldar són hàbils guerrers que llueixen tota mena d'armes i equipament. Els Eldar els anomenen Exarchs.

Els líders Eldar són els Vidents, individus que tenen poders psíquics. Les miniatures dels vidents són extraordinàriament belles.

L'Avatar de Kaela Mensha Khaine, el Déu de la Guerra Eldar, és un formidable guerrer que els Eldar poden invocar.

El Dreadnought Eldar és una miniatura francament sensacional, però en aquest cas jo diria que més sensacional és l'acabat.

Però the best of the Eldar són els seus magnífics vehicles antigravitatoris. N'hi ha de dos tipus, els lleugers (motocicletes i vypers -com la de la foto) i els tancs o blindats. El tanc Eldar més famós és el Falcon, un vehicle força resistent que permet les dues coses: acribillar l'enemic i transportar tropes a gran velocitat. A mi, però, m'agrada més el Prisma (a la foto), una variant del Falcon que incorpora un poderós canó format per un prisma gegant, d'aquí el seu nom.

NOSTÀLGIA

Ja fa molt de temps que vam deixar el warhammer. És llei de vida. Amb l'edat, un es torna més responsable, es relaciona amb el sexe femení, disfruta del sexe, canvia de hobbies... i totes aquestes coses tan pròpies dels adults. En definitiva, que alguns hem deixat de ser freaks... (no tots eh? Alguns juguen al hattrick, altres disfruten veient vídeos de la RDA i algun escriu en un blog... XD ). Però això no vol dir que a vegades passi pel costat d'una Games Workshop (o hauria de dir Stealshop?) i per curiositat i nostàlgia entri i faci una ullada. Això és el que va passar la tarda del divendres. Va ser força divertit. Ha canviat tot tant! Ara les miniatures són francament millors, però el joc en canvi, s'ha simplificat fins a reduir-lo a un joc sense background ni èpica. Abans molts erem freaks dels relats, l'ambientació i la fantàstica caracterització del món de Warhammer. Ara, això és impossible. Actualment, les Games Workshops estan plenes de freaks de les miniatures i de les regles del joc. En altres paraules, jo i els meus amics erem freaks de "sóc Gilfor, fill de Gilmor, Guardià del Castell Sagrat de Gundaband, i porto l'Espasa Encantada de Wrildor" i ara en canvi els freaks parlen més aviat així "mis semielfos ballesteros son mejores que tus lanceros mediohumanos porque se benefician de la regla especial...".

L'imperi per fi té miniatures interessants dels soldats a peu. Abans anaven tan adornats que semblaven pallassos. Ara per fi semblen soldats d'estil renaixentista. L'Imperi és un exèrcit molt interessant tant per jugar com per col·leccionar, car té moltíssimes miniatures: soldats a peu, cavallers, mags, màquines de guerra... i personatges tan espectaculars com en Valten, l'Avatar de Sigmar (una de les meves miniatures preferides).

Al mig, el poderós Valten, amb el Martell de Sigmar a les mans. És una miniatura plena de detalls. Actualment l'Imperi també té una petita col·lecció de miniatures de Kislev, com la del veterà de la foto. A mi personalment, m'agraden molt.

El Nans han millorat molt, fins al punt que, en conjunt, potser són les millors miniatures actualment: infanteria compacte i artilleria brutal. Llàstima el tema personatges individuals, que no acaben de molar.

Les màquines de guerra són miniatures fantàstiques. Mireu quants detalls! Ja em perdonaran els senyors de Games Workshop però francament, és bastant estúpid pensar que una civilització que coneix la pólvora no jubili les catapultes...

Gran encert la nova tropa de Matadors solitaris armats amb "cadenes". Els han batejat amb el nom de "Buscamorts".

Els Elfs Foscos han canviat però no sé si per a bé o per mal... Ara són més prims i esbelts, i semblen malvats i cruels, és cert, però les miniatures antigues a mi m'agradaven molt. De fet, diria que a molta gent li encantaven els Elfs Foscos per la seva història i per les seves magnífiques miniatures. Actualment, em sembla que els Elfs Foscos continuen sent un exèrcit marginal. Abans la gent no col·leccionava Elfs Foscos per manca de miniatures, i actualment em sembla que és perquè són molt gòtiques i poc atractives visualment parlant.

En general les criatures ara són més "terribles" i menys "còmiques". M'encanten els genets foscos tot i que els antics eren gairebé iguals (ara les armes i els cascs són més "proporcionats".

Els Alts Elfs també han patit alguns retocs en algunes de les seves miniatures. Moltes miniatures s'han conservat (els llancers, els carruatges...), de manera que en general, jo diria que ara els exèrcits d'Ulthuan són força fluixos pel que fa a miniatures. Personalment trobo impresentables els nous arquers. Semblen del ram de l'aigua.

El mític Tyrion ara és així. Ja no té aquell casc tan estrambòtic i ridícul però déu n'hi do.

Els cavallers de Bretonia ara tenen moltes més miniatures, i quan es formen tropes, el resultat és simplement espectacular. El nivell de detall dels cavallers roça la perfecció. A nivell de miniatures, Bretònia és l'excèrcit més espectacular juntament amb els Nans. Els Nans potser tenen més varietat de tropes i màquines de guerra, però Bretònia té unes miniatures individuals (de personatges) brutals. A més, ara l'excèrcit de Bretònia és molt més divertit de portar perquè hi ha tropes voladores (els cavallers amb pegassus) i fins i tot una màquina de guerra. Recordes, Danelor, quan només tenies cavallers i només podies avançar i carregar? La primera batalla era divertida, la segona també... la tercera ja no era tan divertida... i a partir de la quarta et cagaves en tot perquè sempre era el mateix.

Per fi Bretonia té una màquina de guerra!!! Ja era hora!

Un altre exèrcit francament atractiu és el dels Reis Funeraris de Nehekhara (els freaks de la meva època recordem Khemri, que és la capital de Nehekhara) tant pel que fa a la història ("Los relámpagos hendirán el cielo, los ríos bajarán convertidos en sangre y la guerra sacudirá la tierra. Las legiones de los reyes de antaño se alzarán de sus tumbas, la muerte guiará sus pasos y su único propósito será conquistaros". Settra, Rey Eterno de Nehekhara.") com pel que fa a les miniatures (un exèrcit de d'esquelets i mòmies vestits i ambientats en una civilització que recorda l'Egipte dels faraons).

Les miniatures dels sacerdots i els reis (i reïnes) són genials, però no menys espectaculars són els carruatges esquelètics. La miniatura de Settra és la que va en el gran carruatge de l'última foto, i això que veieu a l'esquerra no és cap dibuix, és un detall de la miniatura de Settra. "¡He aquí el todopoderoso dios rey Settra, que ha despertado de su bendito sueño! Sus legiones, enterradas bajo las arenas, han formado tras él y esperan sus órdenes. Y su única palabra ha sido "¡Guerra!" y el mundo ha temblado".

L'exèrcit dels Comtes Vampirs vindria a ser l'exèrcit no-mort més clàssic, el dels zombies, espectres, nigromants i vampirs. A Warhammer la regió maleïda s'anomena Sylvània (que òbviament recorda Transilvània, la terra del Comte Dràcula). La majoria de miniatures són les de la nostra "segona època" (primer curs a la universitat, quan encara jugàvem a Blood Bowl). Personalment, els vampirs em fascinen però no m'agrada gaire l'exèrcit dels vampirs.

Les miniatures dels vampirs són francament interessants, ara bé, abans els no-morts eren molt més divertits i variats car tenien màquines de guerra i criatures molt poderoses com les mòmies i els dracs zombie.

L'exèrcit per excelència: les forces del Caos, actualment dividits en dos exèrcits: les Hordes d'humans renegats per una banda, i per l'altra les Bèsties del Caos. Crec que ha estat una actualització molt ben feta. Abans, els Guerrers del Caos i els Homes Bèstia èstaven a la mateixa llista d'exèrcit però a l'hora de la veritat només utilitzaves o uns o altres (perquè tots dos són el mateix: infanteria d'elit). Tant per tant, millor separar-los, i de pas ampliar les tropes d'humans renegats i bèsties del Caos. Però no sé que és millor, si la magnífica actualització i ampliació dels exèrcits del Caos o les noves miniatures.

"Cuernos y pezuñas, el poder está ahí". Carruatges, personatges, infanteria... i també cavalleria (els centigors), minotaures i bèsties mostruoses. Els fills del Caos ara són simplement brutals.

Per miniatura individual l'Ogre Drac Shaggoth: això sí que és una bèstia del Caos!

Els exèrcits de renegats estan formats per tribus de bàrbars del nord que adoren els Déus del Caos. L'èlit la formen els temibles cavallers dels Caos. Però no menys espectaculars són les miniatures individuals...

Aquesta última miniatura representa l'Elegit del Caos: Archaon, el Paladí del Caos Absolut, l'únic personatge del joc que té dues miniatures, una a peu i una altra damunt d'un magnífic cavall (veure més avall).

Els Paladins del Caos són els mortals predilectes dels Déus del Caos. Es tracta de poderosos guerrers i bruixots que han venut les seves ànimes a canvi de promeses d'immortalitat.

Els guerrers del Caos ja no són aquelles miniatures tan simples del joc antic. Ara, els guerrers del Caos realment semblen poderosos i malèfics. "Temedme, mortales, porque yo soy el Ungido, el Hijo Predilecto del Caos, el Azote del Mundo. Los ejércitos de los dioses están a mis órdenes y vuestros insignificantes imperios no podrán sino caer bajo el peso de mi espada y de mi férrea voluntad". Archaón, Senyor de la Fi dels Temps, possiblement la millor miniatura del joc.

Naturalment, el Caos no seria el mateix sense els Dimonis, l'essència pura de la maldat, dividits en quatre faccions. La lúxuria i la depravació de les concubines del Príncep Negre Slaanesh, els canvis i les il·lusions del Gran Conspirador Tzeench, la malaltia i l'horror del Senyor de la Desesperació Nurgle, i la fúria i la ira del Senyor dels Cranis Khorne.

Acabem les fotos del Caos amb la criatura més poderosa del joc: un Devorador d'Ànimes, un Gran Dimoni de Khorne, el Déu de la Guerra, la destrucció, l'assassinat i la sang.

Els exèrcits d'Orcs i Goblins han variat molt poc ( cosa totalment comprensible ja que sempre havia estat l'exèrcit més variat i complet tant a nivell de tropes com de miniatures).

Els Skaven o homes-rata, han variat bastant, amb un resultat que a mi personalment no m'acaba de fer el pes. Com els Elfs, ara els homes-rata ara són "més realistes" (abans eren una mica còmics) però també menys atractius.

Els Elfs Silvans són l'exèrcit més nou de Games Workshop i la veritat és que crec que han fet una bona feina. Encara recordo quan el Juanfer jugava amb Elfs Silvans... Quants records... Ara, els Elfs Silvans semblen Elfs dels boscos i no marietes o transvestits com abans. Gaudiu de les fotos perquè crec que valen molt la pena. Abans la gent col·leccionava sobretot Alts Elfs (perquè tenien moltes miniatures i perquè tenien una història molt elaborada) però amb la nova gamma de miniatures d'Elfs Silvans em sembla que aviat els Elfs dels Boscos passaran a ser l'exèrcit Elf més nombrós.

Per cert, hi ha miniatures que són mascles i d'altres que són femelles. Realment s'ho han currat.

Conclusió: les miniatures realment són molt realistes i atractives. Els exèrcits disposen d'àmplies gammes de miniatures que permeten una gran caracterització. Tots els que havíem jugat només podem sentir una cosa: nostàlgia.

Conclusió d'un ésser adult: això dels freaks és com la dita castellana: "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". XD