HERVÍBORS DE BOTSWANA

Vet aquí una petita mostra d'alguns dels mamífers hervíbors salvatges que vam anar veient al llarg del viatge.

Només hi ha una espècie de girafa en tot el món, la giraffa camelopardis, que amb el seu llarguíssim coll és la més alta de les espècies vivents d'animals terrestres (els mascles poden arribar a menjar vegetació situada a més de 5 metres d'alçada respecte el terra).

La família dels porcs es coneix, científicament, amb el nom de suidae i inclou fins a 16 espècies diferents (totes elles omnívores, si bé jo per comoditat els he inclòs dins dels herbívors per no fer un post només parlant de porcs). No deixa de ser curiós el fet que si no hagués estat per l'home blanc a Amèrica i Oceania no hi hauria porcs. I encara més curiós resulta el fet que els parents més propers dels porcs siguin els hipopòtams. Ningú ho diria! A Botswana hi ha vàries espècies de porcs salvatges o senglars si bé jo només recordo haver vist el Phacochoerus africanus.

Un dels hervíbors més forts i perillosos del continent africà és el búfal africà o búfal cafre (Syncerus caffer). El búfal africà pot pesar més 900 kg i per això molt pocs animals depredadors s'atreveixen a desafiar-lo (el lleó i el cocodril del Nil, bàsicament).

La zebra comú o Equus burchelli en honor al naturalista William John Burchell és un animal força més petit que els cavalls que nosaltres estem acostumats a veure a Europa. Les recordo com a animals molt porucs que al mínim soroll marxaven corrents.

El nyú blau o connochaetes taurinus és l'espècie de nyú més comú i coneguda. L'aparença del nyú és força patètica, de fet les tribus africanes el consideraven una espècie inferior a la resta d'herbívors, un creuament entre una vaca (per les banyes i el tronc), un antílop (per la cara allargada i les extremitats primes) i una zebra (per la crinera i la forma de la cua). El nyú no és cap creuament d'espècies però sí que és un parent pròxim tant de les vauqes com dels antílops i les zebres. També se sap que és mamífer força limitat mentalment.

Finalment, tenim unes quantes fotos d'antílops, destacant el Gran Kudú o Tragelaphus strepsiceros, els nombrosos impales o Aepyceros melampus i l'antílop sable o Hippotragus niger (en perill d'extinció). Recordo que vam veure una dotzena d'espècies d'antílops, ara bé, ni tinc fotografies memorables de totes les espècies ni tinc prou coneixements per determinar quines espècies vam veure exactament.

L'ELEFANT AFRICÀ DE LA SABANA

L’elefant és l’animal terrestre més gran del planeta, un colós de la natura que no té cap més enemic que l’home. Nobles i majestuosos, els elefants són els únics supervivents tant de la família elephantidae (que fa 10.000 anys incloïa, a banda dels elefants actuals, els mítics Mamuts) com de l’ordre Proboscidea.

Encara que a priori l’elefant i el rinoceront puguin semblar parents relativament pròxims (ambdós són herbívors de grans dimensions i pell dura), el cert és que els rinoceronts pertanyen a l’ordre dels cavalls i els tapirs (herbívors ungulats que es caracteritzen per tenir peülles amb nombre de dits senars on el dit del mig, que serveix de suport, està més desenvolupat que la resta: els perissodàctils) mentre que els elefants pertanyen a l’odre dels mamífers que es caracteritzen per tenir una peculiar prolongació nasal que popularment s’anomena trompa (proboscide científicament). És, per tant, erroni emparentar els elefants i els rinoceronts, si bé històricament s’arribà a crear l’ordre –avui dia invàlid- dels paquiderms (en grec, “pell dura”).

Fins fa poc es considerava que només hi havia dues espècies d’elefants, l’africà i l’indi, però en realitat n’hi ha tres, que són: l’elefant africà de la sabana (el més gran de tots i el que nosaltres vam veure), l’elefant africà de la selva (molt semblant al primer però de dimensions més petites) i l’elefant indi (es diferencia de l’elefant africà tant per les orelles com per la forma del cap, entre d’altres). L’elefant indi, més petit que l’africà, és dòcil i pacífic, i per això se’l domestica. L’elefant africà, per contra, se’l considera indomesticable. Tanmateix, se sap amb total seguretat que a l’edat antiga els cartaginesos van domesticar elefants africans. Es desconeix com ho van aconseguir o si senzillament hi havia una quarta espècie d’elefant que actualment estaria extingida (l’elefant cartaginès o elefant de l’Atles).

L’elefant africà mascle és l’animal que perd la virginitat més tard: passats els 20 anys i sovint no la perd abans dels 30 anys. El motiu? L’elefant mascle creix i augmenta de volum gairebé tota la vida. Per aquest motiu, els elefants més grans i forts solen ser els més veterans, i com que només copulen els més grans i forts, els joves solen quedar-se amb les ganes.

L'elefant africà de la sabana és l'animal terrestre més gran i pesat del planeta: els mascles poden medir 7 metres de longitud i pesar més de 6 tones. Les femelles són considerablement més lleugeres però tot i això continuen sent uns animals senzillament imponents. Les cries, només neixer, ja pesen al voltant dels 100 kg.

L’acte sexual de l’elefant és un dels més curts: dura menys d’un minut. El motiu d’aquesta ínfima durada és que les femelles no poden aguantar gaire estona el pes descomunal del mascle.

L'HIPOPÒTAM

Ningú ho diria que l’hipopòtam comú, aquest mamífer herbívor de grans dimensions i aparença tan simpàtica, és el segon animal més mortífer del continent africà. En contra del pugui aparentar, l’hipopòtam és un animal violent i agressiu, ràpid i poderós. El resultat: cada any moren més persones atacades per hipopòtams que no pas per cocodrils, lleons i mambes negres. Només el mosquit anopheles, portador de la malària, supera l’hipopòtam en aquest macabre rànquing (estrictament són els paràsits que injecten les femelles anopheles -els mascles són vegetarians i no piquen- els més grans assassins de l’espècie humana; en concret paràsits del gènere plasmodium).

La paraula hipopòtam ve del grec, i vol dir “cavall d’aigua”. No deixa de ser curiós el fet que segons la civilització, l’hipopòtam fou comparat amb un cavall (grecs), amb un porc (els egipcis l’anomenaven “porc de riu”) o amb un búfal (al Pròxim Orient l’anomenaven “búfal d’aigua”).

Els hipopòtams pertanyen al gènere Hippopotamidae del qual tan sols pengen dues espècies en tot el món: l’hipopòtam comú o amfibi (el que tots coneixem i l’únic que vam veure durant el nostre viatge) i l’hipopòtam pigmeu (pesa quinze vegades menys que el seu parent). Totes dues espècies viuen únicament a l’interior del continent africà, el pigmeu en zones boscoses i el comú a la sabana. Antigament, l’hipopòtam comú habitava al nord d’Àfrica, al Pròxim Orient i fins i tot a Europa, però com tantes altres espècies, l’home acabà eliminant-lo. En el cas de l’hipopòtam fou un cas d’autodefensa per part de l’home. El transport fluvial és gairebé impossible si hi ha hipopòtams al riu car els hipopòtams solen tenir predilecció per atacar les barques. Malauradament, la mala bava dels hipopòtams no es limita als rius. Durant la nit, els hipopòtams solen sortir de l’aigua i, mentre passegen per la terra ferma, devoren i destrossen plantacions. A vegades, fins i tot s’endinsen en els poblats humans.

L'hipopòtam és un animal gregari. La majoria de vegades els vam veure descansant en grup, dins i fora de l'aigua, tant al voltant del riu Chobe com del riu Zambezi, a tocar de les catarates Victòria (des de l'helicòpter) i, evidentment, a la desembocadura de l'Okavango. Suposo que deu ser perquè els que viuen en parcs naturals ja estan acostumats a la presència humana, però el cert és que ens hi vam acostar molt (massa i tot pel meu gust, sobretot quan anavem amb mokoros).

L’hipopòtam comú, una bèstia que pesa al voltant de les 3 tones, és un dels animals més perillosos del món, tant per la seva agressivitat com per la seva agilitat i velocitat, dins i fora de l’aigua. Pocs animals poden competir amb l’hipopòtam quan es tracta de nedar. Amb el seu pes i força, un hipopòtam és capaç de tombar una barca amb una facilitat insultant. Més sorprenent és el fet que fora de l’aigua també sigui un bon corredor (si bé per poca estona). Per increïble que sembli, els hipopòtams són capaços d’atropellar persones!

I acabem el post dels hipopòtams amb una sèrie la mar de divertida...

Una parella feliç ens va obsequiar amb una copulació al bell mig del riu Chobe.

EL DELTA DE L'OKAVANGO

El Delta de l’Okavango resultà ser un indret tan especial com prometia, tant per la seva particularitat geogràfica (“Where all this water goes is a mystery”) com per l’increïble ecosistema que es forma al voltant de l’immensa desembocadura. A grans trets, l’Okavango és un riu africà que neix a Angola i desemboca a Botswana. Com el Nil i el Niger, l’Okavango neix en un territori tropical i acaba en terres àrides. En canvi, quan arriba l’hora de desembocar no hi ha similituds que valguin car l’Okavango és un cas únic. I és que l’Okavango no desemboca enlloc sinó que s’acaba eixugant a les dunes del Kalahari. Així de brutal és el Delta de l’Okavango: una plana immensa on s’uneixen un desert àrid i un riu cabalós ple de vida salvatge.

Les activitats que es poden dur a terme al voltant del Delta de l’Okavango són moltes i variades: des de vols amb avioneta i navegació amb barques de motor, a excursions a peu i passeigs amb mokoro amb els nadius descendents dels ancestrals habitants de les planes de Botswana.

En funció de l`època de l’any, hom veurà paisatges i ecosistemes força diferents, cada un amb les seves peculiaritats. A l’agost, en plena estació seca, les aigües de l’Okavango són poc profundes (un metre escàs) i en conseqüència, el delta es converteix en una immensa plana fèrtil on els animals terrestres, amb el permís dels cocodrils i els hipopòtams, s’acosten per beure i reposar. Entre aquests animals destaquen l’elefant africà de la sabana –el mamífer terrestre més gran del planeta, el lleó de l’Okavango –el rei dels felins i l’únic de la seva espècie que sap nedar, el búfal africà, el lleopard, el guepard i molts altres (antílops, zebres, girafes, nyús...). Per contra, durant aquesta època de l’any se suposa que hi ha poca vegetació, si bé per a un europeu la diversitat de tonalitats era senzillament fabulosa tal i com es pot observar a les fotos. També durant l’agost sembla ser que no hi ha tantes aus com durant l’època de pluges (fins a 500 espècies d’aus, un ecosistema únic en tot el món).

Gran part de la bellesa del Delta de l’Okavango recau en el fet que l’home amb prou feines hi és present. El govern de Botswana no deixa que el turisme sigui massiu i, certament, s’agraeix l’esforç de les autoritats locals. El cor del Delta roman verge i només s’hi pot dormir acampant amb tenda.

Nosaltres vam recórrer tot el Delta, de sud a nord, amb tota mena de transports: avioneta, tot terreny, llanxa, mokoro i fins i tot a peu. La primera parada fou a la ciutat de Maun, una capital turística al sud del Delta que serveix de base i fonda per als turistes que visiten la zona. Després de passar vàries nits acampant a Savuti i Moremi, entre lleons i elefants, passar una tarda-nit en un hotel de Maun fou la glòria. D’allí vam anar pujant progressivament fins arribar a Seronga, al nord, on el Delta comença a formar-se i l’Okavango és prou profund com per ésser considerat un riu convencional.

Un dels moments més emocionants i emotius del viatge fou el trajecte amb avioneta (de sud a nord) pel Delta de l'Okavango, des de la desembocadura fins al riu pròpiament dit. Les fotos tan sols reflecteixen una petita part d'aquest autèntic espectacle natural.

Afortunadament no els vaig haver d’utilitzar però no està de més recordar alguns consells dels nadius mentre camines per les múltiples illetes que es formen al voltant del delta:

1) si veus una “serp negra” allunya’t i comença a córrer. Al Delta de l’Okavango viu un dels animals més letals del planeta: la Mamba Negra, la serp més verinosa d’Àfrica (without treatment the mortality rate is 100%) i la més ràpida del món (es mou a 18 km/h)

2) en cas de “topar-se” amb un lleó: tranquil·litzar-se, mirar-lo fixament als ulls, quedar-se quiet uns quants minuts i passat un temps recular lentament però sempre mirant-lo. Res de moviments bruscos ni donar-li l’esquena. Pel que es veu, el lleó no identifica l’home com una presa, de manera que si no el molestes, no t’atacarà. Es diu que els felins tenen l’instint de caçar aquells que fugen car els relacionen amb preses.

3) no acostar-se a guaitar “forats” al terra. Solen ser caus de serps i altres animals que poden atacar-te pel fet de sentir-se amenaçats.

4) no acostar-se mai a un búfal ferit. Si per desgràcia un búfal se sent amenaçat i es disposa a carregar, tens dues opcions: o bé córrer fent ziga-zagues o bé llançar-te al terra, estirar-te completament i resar perquè passi de llarg.

5) No quedar-se quiet sota un arbre com aquest, ni aixoplugar-s’hi quan plou. L’impacte d’una “salsitxa” (fruita que penja de l’arbre) al cap pot ser mortal.