Ara fa tot just una setmana que vaig visitar Jordània, el país àrab que més enginyers té i l’únic país del món –que jo sàpiga- on per ser alcalde o polític d’alt rang és obligatori ser enginyer.
Ha estat una setmana realment divertida, intensa i enriquidora, sobretot a nivell d’amistats i de grup. Amb en Ritt sempre hi hagut bon feeling, i amb en Jose i la Sandra crec que també he congeniat. I per si no n’hi hagués prou amb els tres mosqueters d’Abrera, durant l’estada vaig fer amistat amb dues parelles cachondes: el Quim i la Mercè (companys d’aventures també per Síria), i els dos bascos: el Josu i la Patri.
Com a país, Jordània no m’ha marcat gens. Qui sap, potser perquè hi va haver un atemptat durant la meva estada, o potser perquè venia de veure Síria amb un grup reduït de sis persones, o potser perquè a l’agost havia visitat un gegant com la Xina. Jo descriuria Jordània com un país desèrtic (i cada dia més eixut, jo no sé com acabarà tot això, però el cert és que el Jordà cada dia té menys aigua) ple de runes i castells. Aquests últims pels americans potser són espectaculars però pels europeus més aviat fan cagar, per molt que Lawrence d’Aràbia els trepitgés en algun moment de les seva vida. L’únic castell que jo salvaria és el de Karak, una magnífica fortalesa medieval que fou objectiu tant de creuats com de musulmans, si bé no és menys cert que a Síria hi ha castells medievals infinitament més espectaculars. Anàlogament, sóc incapaç d’apreciar la suposada bellesa d’algunes esglésies bizantines i els seus mosaics trencats, com fou el cas de Màdaba. 
A nivell de ciutats, Jordània és el país àrab més occidentalitzat i l’únic, juntament amb Egipte, que reconeix l’Estat d’Israel. Fins ben entrat el segle vint, els anglesos controlaven el país (el cap de les forces armades era anglès fins l’any 1.956) i per això són molts els habitants que saben parlar l’idioma de Shakespeare. Encara que això pugui semblar a priori un avantatge pel turista occidental, a l’hora de la veritat hom troba a faltar el caliu i la vidilla d’altres països àrabs com són Síria i Egipte.
Amman és com Santa Co però amb més és àrabs que andalusos...
Amman és la capital del regne (Jordània està governada pels Hashemites, una família àrab descendents de Mahoma) i deu el seu nom a un turó i a un poble: els amonites (segle XIII abans de Crist). Com passa amb totes les ciutats de l’Orient Mitjà, Amman és una ciutat amb una extensa història de guerres, conquestes i destruccions. El mític rei David fou el primer en massacrar la seva població (es diu que va cremar 10.000 persones en un forn especialment construït per a l’ocasió). Hitites i perses també hi van fer diverses “estades”. Els grecs no només hi van fer estada sinó que a més van canviar-ne el nom. Amman fou Filadèlfia fins que els àrabs van decidir tornar-li el nom original. 
Dins del món àrab, Amman sempre ha estat una ciutat secundària (Jerusalem i Damasc sempre l’han eclipsat). No hi ha grans mesquites, ni grans mercats, ni cap barri antic que li doni un caràcter especial. Visitar Amman és gairebé una pèrdua de temps. Jo només salvaria les botigues de sabates i roba d’imitació (però a la Xina n’hi ha més i més barates), el teatre romà (però no gaire lluny, a Bosra, n’hi ha un infinitament millor) i el Museu Nacional de Jordània. Aquest últim, tot i ser de mides ridícules, guarda un dels tresors més preuats –per no dir el més preuat- de la humanitat: els manuscrits del Mar Mort (a la foto), o el què és el mateix, els texts de la Bíblia més antiga coneguda fins ara.
Al nord del país hi ha Jerash, una antiga ciutat romana (Gerassa) amb unes runes força espectaculars. L’any 746 d.C, Gerassa fou destrossada per un gran terratrèmol i per això se la sol considerar la Pompeia d’Orient. Tanmateix, creuats i musulmans la van continuar habitant posteriorment, reconvertint alguns temples a esglésies i mesquites. Jerash és una visita obligada si es va a Jordània tot i que també és just dir que Palmira (Síria) té unes runes romanes encara més espectaculars.
El Mar Mort vist des del cantó jordà. Per mi, el Mar Mort era el de menys. La terra era el què m’importava. Per algú que no ha anat a una escola de missa és impossible entendre les sensacions que jo vaig sentir quan vaig trepitjar Terra Santa. Un lloc llegendari i mític que sempre has sentit... i de sobte ets allà. A l’altra banda del Mar Mort, damunt les muntanyes es pot veure Jerusalem, i al fons a la dreta de la foto (al nord) es podia veure el Jordà, Jericó i Ramallah. Una explosió d’emocions em va recórrer el cos mentre caminava a la vora del Jordà i guaitava els seus voltants, tot recordant passatges de l’Antic i el Nou Testament, de la Terra Promesa, de Jerusalem, l’ancestral capital, de les muralles de Jericó, del riu on Jesús fou batejat... Una sensació semblant vaig experimentar quan vaig contemplar Terra Santa des del mirador del Turó Nebo, al sud del Mar Mort. Se suposa que allí hi ha enterrat Moisès, i que des d’allí el poble d’Israel va veure, amb claredat, la Terra Promesa. Després d’haver estat tan a prop, és evident que no puc morir sense haver visitat abans Jerusalem.
El Mar Mort és el punt més baix del planeta, 400 metres per sota del nivell del mar (es considera nivell 0 el nivell del mar Mediterrani). La temperatura a la zona és, francament, insuportable. L’aigua està massa calenta pel meu gust i l’ambient és com un forn, amb temperatures superiors als 40ºC a les 9:00 del matí i de gairebé 40ºC a les nits... al setembre!!! Al Mar Mort molts vam trencar les sabatilles (i alguns el banyador, oi Ritt? XD) per culpa de la maleïda densitat i coloració fastigosa de l’aigua (qui deia que l’aigua es incolora i transparent?) així com del fang increïblement llefiscós i enganxós de la zona. En el meu cas, una de les sabatilles es va quedar “enterrada” al Mar Mort, amb les conseqüents conyes per part del grup. Si tenim en compte que el Mar Mort s’està eixugant, tard o d’hora la meva sabatilla tornarà a ser vista. Esperem que no confongui als arqueòlegs! Com a anècdota final, segons els metges (? no pas el meu germà) els fangs del Mar Mort tenen grans propietats terapèutiques, entre elles l’eliminació de la shoriassis (ja saps Lord Fenek!!!).
El Mont Nebo és triplement sant, car ho és tant pels jueus, com pels cristians i muslmans. Allí se suposa que hi ha enterrat Moisès.
Al sud del país, entre Petra i el Mar Roig, hi ha el desert més bonic del món: Wadi Rum (pronunciat “Guadi Ram” que significa “la Vall del Camí” perquè era el camí d’unió entre Egipte i el Pròxim Orient amb Aràbia). Al principi pot semblar un desert més però a mesura que t’endinses amb els beduïns, te n’adones que estàs gaudint d’una de les meravelles d’aquest món. Per què fan publicitat dient que Lawrence d’Aràbia va pallejar-se a Wadi Rum? Us asseguro que les muntanyes, les dunes, la vall i els seus múltiples colors rosencs justifiquen per si sols la visita. Si a Wadi Rum hi sumem Petra, resulta que Jordània és un país de visita obligada, encara que abans t’hagis d’empassar ciutats, castells i esglésies de dubtosa bellesa.
Al sud del país, entre Petra i el Mar Roig, hi ha el desert més bonic del món: Wadi Rum (pronunciat “Guadi Ram” que significa “la Vall del Camí” perquè era el camí d’unió entre Egipte i el Pròxim Orient amb Aràbia). Al principi pot semblar un desert més però a mesura que t’endinses amb els beduïns, te n’adones que estàs gaudint d’una de les meravelles d’aquest món. Per què fan publicitat dient que Lawrence d’Aràbia va pallejar-se a Wadi Rum? Us asseguro que les muntanyes, les dunes, la vall i els seus múltiples colors rosencs justifiquen per si sols la visita. Si a Wadi Rum hi sumem Petra, resulta que Jordània és un país de visita obligada, encara que abans t’hagis d’empassar ciutats, castells i esglésies de dubtosa bellesa.Més sobre el Pròxim Orient:
2 comentaris:
Queremos saber quién es Sandra!!??
Una noia d'Abrera que té l'honor de sortir en una foto del meu blog.
Publica un comentari a l'entrada