REFUGI A LLES DE LA CERDANYA

Ara fa tot just una setmana, cinc intrèpids pixapins gaudien de la calma i tranquilitat que ofereix el refugi de Lles de Cerdanya. Fou un cap de setmana magnífic. La desconnexió amb el món urbà fou total. El refugi en qüestió es troba a uns 1.500 metres d'altitud, a escassos kilòmetres de Llès (un poble de menys de 100 habitants). Per accedir-hi, s'ha de passar per un camí de carros que sol deixar-te el cotxe nou. Però val la pena. Allà dalt, tot sols, sense soroll ni estrés, amb la naturalesa envoltant-te pels quatre cantons, vam xerrar, vam passejar, vam jeure, vam encendre un foc, vam menjar i sobretot, vam riure molt.

Quins paisatges! Aquest és l'ambient que es respirava al refugi. Ni rastre d'activitat humana! És tan reconfortant veure boscos i prats verds sota un cel tan blau... Al fons, la Serra del Cadí.

Aquí el teniu! El refugi de Llés, també conegut com "El castell de Gundabad" ;-) Els voltants del refugi no eren del tot verds per culpa de les múltiples cagarades de vaca i cavall que assolaven la terra ferma.

Al refugi no hi havia cap de les comoditats a les quals estem acostumats: ni llits, ni aigua, ni electricitat, ni calefacció (i us puc assegurar que a 1.500 metres d'altitud a les nits fot certa rasca!). Per tant, un cop a dins, el que cal fer quan es pon el sol és fer encendre la llar de foc. Per sort per al grup, teníem un intrèpid noble de Loksley, Sir Marian Red Gallardo. A la foto, mostrant el seu domini del foc...

Voilà! El foc és, almenys en el refugi de Llés, la font de llum i escalfor per al grup. També és la base per poder cuinar les botifarres i altres delícies que vam (bé, més aviat van :-P) portar expressament per a l'ocasió. Alguns, com el Ligre i en Marian, es va atrevir a recollir bolets... i posteriorment van tenir el coratge de menjar-se'ls!

Un cop teníem assegurada la supervivència, alguns es van dedicar a fer el pallasso... Bé, de fet, si hem de ser sincers, ja feien el pallasso abans d'encendre el foc... veure imatge.

Aquest era l'aspecte del refugi en plena ocupació... Les cares de felicitat i orgull ho diuen tot.

I aquest era l'aspecte del Ligre de Sarrià, meitat lleó, meitat tigre. És ben sabut que és enmig de la foscor quan es troba més a gust...

Durant l'estada al refugi ens vam trobar alguns boletaires però sobretot, vam haver d'apendre a conviure amb la fauna local, majoritàriament vaques i cavalls. Més imatges.

I va arribar el diumenge i amb ell, s'acabava l'aventura i la gresca rural. Al migdia, després de fer les maletes, vam baixar a Llés i vam dinar com uns senyors al bar del poble. Més informació i més fotos, al blog d'en Sir William de Cornetes i al fotolog d'en Jules III.

Fotos del post cortesia d'Esmolet i Schelotto.