LOS ANGELES

Los Angeles, la segona ciutat més gran dels Estats Units i la capital mundial de les arts escèniques, és una destinació ineludible quan es visita l'oest americà. Poques ciutats representen tan bé com L.A. el somni i estil de vida americà: clima suau amb boira matinal i fresqueta a la nit, sol i platges, palmeres i surfistes, rap, hip-hop, punk, immenses autopistes i centenars de milers de vehicles de gran cilindrada, botigues de luxe i Hollywood, la meca del cinema.

Venice Beach, un dels indrets més autèntics de Califòrnia. No deixa de ser curiós que Venice, un districte tranquil i residencial de l'oest de Los Angeles, sigui conegut per tenir un passeig marítim d'alló més mogudet. Tanmateix, a l'hora de la veritat, a mi no m'impressionà gens. Tota aquella multitud de gent hortera de festa i gresca permanent, em recordà Barcelona (Gràcia, les Rambles...). Potser és això la globalització. Streetball , hip-hop, dança, balls, surf, jo diria que tot això ja ha estat exportat arreu del món i que ja no cal anar a Los Angeles per viure l'experiència de la "platja urbana".

Quan era petit, Los Angeles era una ciutat mítica, un indret meravellós on la vida era poc menys que idílica. Suposo que hi contribuïen dos fets inqüestionales: Hollywood i llur centenars de pel·lícules i sèries de televisió que retrataven el bo i millor de les platges de California per una banda, i de l'altra, els Lakers del Showtime, l'equip de basquetball més extraordinari de la dècada dels vuitanta. Qui en realitat no se sentia fascinació per la ciutat de les estrelles?

No sé si és que vint anys després les coses havien canviat molt o què, però el cert és que L.A. no va estar a l'altura de les expectatives. Molt gran, immensament gran, molt rica, tremendament rica, però també molt grisa i molt monòtona.

Vet aquí el fabulós Passeig de les Estrelles. Com la majoria de llocs emblemàtics de L.A., el Hollywood Boulevard és francament decebedor. A la foto també es pot apreciar el Kodak Theatre, l'indret on, des del 2001, es lliures els Oscars de Hollywood. Les paraules estil i bellesa són enemigues de Los Angeles.

Harrison Han Solo - Dr Jones Ford i molt altres tenen una estrella al terra on hom si pot fer fotos. Suposo que si ets un amant del cinema i la premsa rosa deus gaudir com mai. No fou el meu cas.

El cartell més famós del món sovint està tapat per la boira.

Els magnífics boulevards de Beverly Hills són plens a vessar... de turistes.


Com a centre de l'entretaniment californià, a Los Angeles no hi podien faltar múltiples parcs d'atraccions, entre ells, els ultraconeguts Disneyland, Magic Mountain -el paradís de les muntanyes russes, i Universal Studios. Les tres fotos pertanyen a aquest últim parc, una autèntica meravella només superada per un altre Universal Studios, el d'Orlando.

NEW YORK, MANHATTAN

El cor del món es troba a l'illa de Manhattan, el districte més famós de Nova York. Tot i ser només un districte, la Gran Poma és ben bé com tota Barcelona, amb desenes de barris i indrets on perdre's. Els new yorkers divideixen l'illa en tres grans zones artificials:

- el downtown, la part sud de l'illa, on els carrers tenen noms propis i no formen quadrícules. Al downtown hi ha el principal centre financer del món, China Town i Little Italy, tres dels indrets més clàssics de la ciutat. També hi ha el Soho (el nom prové de South Houston Street, res a veure amb el Soho de Londres) i Greenwich Village (un antic poblet que, aquest sí, va copiar el nom del mític Greenwich de Londres). Salvant les distàncies, el Soho és el Born i el Village el Sarrià de Nova York.

- el midtown, the largest central business district in the world, on els carrers ja formen una quadrícula -com si fos una espècie d'eixample barceloní- i on hi ha la majoria de gratacels emblemàtics -l'Empire State, el Chrysler, la Seu de les Nacions Unides- i altres indrets arxiconeguts, com Times Square, Macy's o la Grand Central Station. El midtown es desenvolupà especialment durant la primera meitat del segle XX.

- l'uptown comença aproximadament a l'alçada de Central Park i s'exten fins al nord de l'illa. Tot i que la majoria de museus són a l'Upper Manhattan, aquí no es respira la màgia de la part sud de l'illa. A l'uptown hi ha també els contrastos més espectaculars del món: de les mansions urbanes vora Central Park al barri humil de Harlem als límits septentrionals de Manhattan.

Times Square és una de les icones de la Gran Poma, un indret sempre en moviment que rerpresenta a la perfecció l'estil de vida consumista i cosmopolita de Manhattan. De plaça en té poc car es tracta de la intersecció de la Setena Avinguda -les avingudes són carrers que creuen l'illa de nord a sud- amb Broadway -una espècie d'Avinguda Diagonal novaiorquina- i es creuada d'est a oest pels carrers 42St, 43 St, 44 St, 45 St, 46St i 47 St (els Street travessen l'illa d'est a oest; estan numerats de manera que els primers números es troben a la part sud de l'illa i els últims -fins a 212- a la part nord, a Harlem).

Al voltant de Times Squares hi gira la major part de l'activitat lúdica dels habitants de Manhattan, i per això sol ser l'indret preferit pels new yorkers a l'hora de quedar o celebrar quelcom especial com és l'arribada de l'any cada 31 de desembre. Restaurants internacionals, centres comercials de tota mena i no gaire més amunt, el Theater District, el paradís pels amants del teatre, envolten aquest enclavament tan mític.

Alçant-se per damunt de tots els altres gratacels, l'Empire State Building és una altra de les grans icones de la Manhattan. Ubicat a la Cinquena Avinguda, aquest gegant de més de 70 anys ja no és l'edifici més alt del planeta però encara continua mantenint-se dins del top 10 amb una dignitat i majestuositat incomparables. 102 pisos i més 400 metres d'alçada (comptant les antenes) construïts seguint l'Art Deco, un estil de principis de segle XX que buscava unir l'elegància, la funcionalitat i la modernitat del segle XX.

De nit, les llums de colors fan acte de presència al cim de Nova York. Com que el flash va desenfocar els nostres rostres, amb el Photoshop vaig optar per fer aquesta petita obra d'art :-P

Pujar al mirador de l'Empire State és una experiència única que permet veure Manhattan i, si tens sort, Queens, Brooklyn, New Jersey... No exageren els americans quan diuen que és l'observatori més espectacular del món (normalment només obren el de la planta 86. Els més afortunats poden gaudir de la planta 102). Les vistes des de l'Empire State són infinitament superiors a les de la Torre Eiffel de París, la Sears Towers de Chicago, el Mont Victòria de Hong Kong o el Jin Mao de Shanghai. Com a punt negatiu: les llarguíssimes cues que hi ha per poder pujar i gaudir del capvespre.

La Ground Zero, o Zona Zero, antigament la parcel·la del World Trade Center. La veritat és que no sé com deu estar ara, però quan jo hi vaig anar, encara no feia ni un any de l'atac a les Torres Bessones, de manera que tot era, malauradament, encara molt recent. És impossible fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia si no veus tu mateix en persona les mides reals de l'escenari. Els edificis del voltant, que a les fotos sempre es veien com a petits edificis al costat de les Torres Bessones, en realitat són gratacels de més de 200 metres d'alçada.

Aquestes dues fotos tenen un valor històric només comprables a les que tinc jugant amb el Mur de Berlin, l'any abans i l'any després de la Caiguda del Teló d'Acer. No menys destacable és el fet que en menys d'un any els americans ja havien retirat tota les runes d'una parcel·la tan i tan colossal.

Però per mi, el millor edifici de Manhattan i per extensió del món, és el Chrysler. Acabat l'any 1930, aquest colós de bellesa inigualable, fou durant un any la construcció més alta del planeta, fins que l'Empire State el superà. El Chrysler pot presumir de tres proeses: 1) ser el primer edifici que superà la barrera dels 300 metres d'alçada, 2) ser la primera construcció que superà la Torre Eiffel -però actualment la Torre Eiffel és més alta si comptem les antenes i 3) ser el primer edfici que ostentà el títol de construcció més alta del planeta (anteriorment ho havien estat les Piràmides de Giza -Egipte- i la Torre Eiffel de París).

El Chrysler és un edifici singular. En principi segueix l'Art Deco, com l'Empire State i la majoria de gratacels de la primera meitat del segle XX, però una sèrie d'afegits o detalls arquitectònics decoratius -la cúpula, les àguiles i altres ornamentacions a la façana- el fan, definitivament, diferent a la resta. El nom, evidentment, el deu al primer propietari, la casa d'automobils Chrysler. Per gaudir del Chrysler.

Vet aquí un dels edificis més bonics i antics (1902) que es conserven a Manhattan: el Flatiron. L'indret on s'ubica aquest proto-gratacels (gairebé 100 metres d'alçada) no és menys espectacular: la intersecció de la Cinquena Avinguda amb Broadway i amb el carrer 23.

També a la Cinquena Avinguda hi ha la majoria de museus de la ciutat, si bé bastant més amunt d'on es troba el Flatiron. A la foto, l'entrada del Museu d'Història Natural amb un dels jaciments de dinosaures més espectaculars i famosos del món. Es tracta de l'atac d'un Allosaurus (carnívor del Juràssic a mig camí entre un Tyranosaurus i un Velociraptor) a una família de sauròpodes (hervíbors quadrúpedes de grans dimensions), el nom de l'espècie ara mateix no recordo. Com es pot observar a la foto, l'espectacularitat del jaciment recau en la postura defensiva del gegantí hervíbor, alçant-se sobre dues potes.

La veritat és que pels amants de la paleontologia, la biologia i l'arqueologia, Nova York és un paradís. Tanmateix, no és menys cert que el principal Museu de la ciutat és el MoMA (Museum of Modern Art), amb quadres tan famosos com La nit estrellada de Vicent van Gogh o Les senyoretes d'Avinyó de Pau Picasso (pintat a Barcelona, de fet, el nom d'Avinyó ret homenatge al carrer Avinyó del barri gòtic) i amb una secció dedicada a claustres on destaca el millor romànic del món, original de Sant Miquel de Cuixà, Catalunya Nord.

La Catedral de Sant Patrici, una de les moltes esglésies de Manhattan, la més important pels catòlics i, sobretot, els irlandesos. Poques ciutats europees tenen esglésies tan belles com les de la Gran Poma, si bé a mi, el que més m'impresionava, era com apareixien del no res, enmig de tants gratacels.

Més edificis singulars a la Cinquena Avinguda amb el carrer 57 (un xic més avall de Central Park i els museus). El gratacels de façana de vidre corba, de més de 200 metres d'alçada, és el Solow Building, des del qual alguns afortunats poden gaudir de magnífiques vistes de Central Park i l'Uptown. I pel que fa al "chateau" de la foto es tracta, naturalment, del magnífic Plaza Hotel, un dels molts hotels de luxe que té Manhattan (el meu preferit, però, el Grand Hyatt at Grand Central Station).

China Town, el paradís asiàtic al món occidental. Antigament, San Francisco podia presumir de tenir la colònia asiàtica més gran del món occidental però al segle XXI és a Nova York, que té petits barris xinesos tant a Queens com a Broolkyn i Manhattan. Especialment conegut és el Chinatown de Manhattan, ubicat al sud de l'illa. Es diu que els millors restaurants xinesos fora de Xina estan a Chinatown. És possible. També s'hi poden trobar tot tipus de productes asiàtics com són herbes exòtiques, massatges, acupuntura, temples budistes i fins i tot, magnífiques imitacions de rellotges, bolsos, roba de marca, vestits a mida...

Little Italy, el paradís dels llatins europeus, actualment només és una ombra del que fou a principis del segle XX. La majoria de descendents italians, màfia inclosa, actualment viuen al luxós districte de Staten Island i molts dels antics carrers de Little Italy actualment han estat ocupats per xinesos. Amb tot, val molt la pena passar-se per l'antic barri italià, idioma per cert, que ja gairebé no es parla a Nova York. El millor de Little Italy, per mi, foren els restaurants. El pitjor, que Chinatown s'està cruspint Little Italy que va camí de desapareixer del mapa (de fet actualment els quatre carrers italians que queden viuen exclusivament del turisme).

I si parlem de minories hem de parlar de Harlem, a l'altra punta de l'illa, al nord. Antigament Harlem era la llar dels negres, on es podia sentir el millor jazz o veure el millor basketball del món (els Harlem Globbetrotters). Actualment, bona part de l'est de Harlem se l'anomena l'Spanish Harlem car està habitat majoritàriament per gent de Puerto Rico i altres indrets de l'Amèrica llatina.

També a l'est de Manhattan, però bastant més al sud que Harlem, hi ha la Seu de les Nacions Unides, un gratacels de bellesa nul·la.

Al sud de l'illa, entre Battery Park i China Town hi ha el Financial District i el Civic Center, dues zones amb desenes d'edificis de gran valor arquitectònic. Al Financial District hi ha, entre altres, Wall Street i malaguanyada Zona Zero. Al Civic Center, en canvi, hi ha la majoria d'edificis governamentals i de caràcter oficial, entre ells l'ajuntament.

El gratacels més bell del downtown és, segurament, el Woorlworth, una meravella arquitectònica d'estil neo-gòtic de 241 metres d'alçada i que data del 1913. Durant més de 20 anys fou l'edifici més alt del món. Enllaç per gaudir de la bellesa d'aquest edifici.

L'Ajuntament de Nova York, de gairebé de 200 metres d'alçada, és facilment reconeixible per l'estàtua daurada que corona l'edifici. Personalment, m'encanten aquests gratacels-catedrals de principis de segle XX.

THE BEST OF THE BEST: volar amb helicòpter per damunt deManhattan. Al 2002, costava 60 dòlars, i s'oferia el viatge als voltants de l'Empire State Building.

Després d'allò, vaig entendre que a la vida podia fer encara moltes coses però que cap igualaria l'experiència viscuda a New York.

NEW YORK, NEW YORK

Tenia 21 anyets la primera vegada que vaig visitar Nova York. The City, com l’anomenen carinyosament els seus habitants, és la ciutat més extraordinària del continent americà i del món sencer. The Big Apple, un dels altres àlies amb què hom coneix Nova York, és la metròpoli més cosmopolita del planeta així com el centre de les finances, la política, la moda i la cultura a nivell mundial. En definitiva, New York City és, amb tota justícia, The Capital of the World, o el què és el mateix: la número ú en tot o gairebé tot.

L’Estàtua de la Llibertat, el símbol per excel·lència de Nova York i, per extensió, dels Estats Units. Ubicada a Liberty Island, al riu Hudson, l’estàtua més gran del món (gairebé 100 metres d’alçada si contem la base) fou, en el seu dia, un regal dels francesos per commemorar el primer centenari de la independència americana. Va arribar a Amèrica, desmontada, en vaixell l’any 1886. L’estructura interior fou dissenyada pel llegendari enginyer Gustave Eiffel. Per la seva posició estratègica (entre els ports de New Jersey i Nova York), a finals del segle XIX i principis del segle XX, l’Estàtua de la Llibertat es va convertir en tot un símbol de llibertat i esperança pels centenars de milers d’immigrants que arribaven a la terra de les oportunitats.

Ben a prop de la Liberty Island hi ha Ellis Island, l’illa on desembarcaven tots els immigrants a finals del segle XIX i principis del segle XX. Després de creuar l’Atlàntic en unes condicions penoses, no deuria ser una experiència agradable l’interrogatori legal i l’inspecció mèdica a la qual eren sotmesos tots els nouvinguts. Actualment, Ellis Island és un Museu sobre la immigració. Hi ha una gran quantitat de dades i fotos francament interessants. No endebades, a Ellis Island hi van passar nit més de 10 milions de persones en 50 anys, entre elles Max Factor, Albert Einstein i Isaac Asimov. Com a curiositat, destacar que tenen el nombre d’immigrants d’origen basc separats dels d’origen espanyol. Malauradament, els catalans estan inclosos dins dels espanyols :-(

La intersecció del 42 Street amb Times Square és un altra icona mítica de la ciutat de Nova York. Els gratacels, protagonistes indiscutibles de la foto, sempre han estat un dels símbols de la ciutat. Tot i que actualment Hong Kong i Shanghai tenen més gratacels que Nova York, The City continua sent la ciutat que té més gratacels de gran alçada, és a dir, edificis de més de 200 metres (la Torre Picasso de Madrid, l’hotel Arts de Barcelona o l’hotel Bali de Benidorm, no arriben als 200 metres).

Tot i ser la ciutat més gran de la costa est dels Estats Units, Nova York no és la capital de l’Estat homònim al qual pertany. Per evitar confusions, els americans parlen de NYC (New York City) quan parlen de la metròpoli, i NY (New York) quan parlen de l’Estat, amb capital Albany. Si bé a Europa ens resulta com a mínim curiós el fet que la ciutat més important no sigui capital de la zona, als Estats Units és un fet força comú (Sacramento és la capital de Califòrnia i no pas Los Angeles, per exemple, o Austin és la capital de Texas i no pas Houston).

Nova York es troba a la desembocadura del riu Hudson, una desembocadura molt peculiar. De la mateixa manera que l’illa de Hong Kong protegeix Kowloon del mar i permet un port natural extraordinari –la famosa badia de Hong Kong- Long Island i Staten Island fan el mateix amb Nova York i New Jersey. Si això hi sumem una altra particularitat, l’illa de Manhattan, una illa allargada de més de 20 km de longitud i gairebé 4 km d’amplada situada entre la desembocadura del riu Hudson i Long Island, el resultat és un port natural encara més formidable que el de la ciutat asiàtica.

La ciutat de Nova York està formada per cinc grans districtes: Manhattan (el cor de Nova York i per tant, del món), Queens (a l’est de Manhattan, conegut en el món del còmic per tenir-hi residència Peter Parker, àlies Spiderman; actualment és un districte on hi ha gent de totes les nacionalitats del món), Brooklyn (al sud-est de Manhattan, el més habitat, allí va néixer, entre altres, Michael Jordan), el Bronx (el barri més septentrional i en principi, el més pobre) i Staten Island (el districte més meridional de Nova York, habitat majoritàriament per caucàsics de casa bona). Junts, formen una població d’uns 10 milions d’habitants. Però en realitat, els cinc barris que formen The City només són una petita part d’una àrea metropolitana de 25 milions d’habitants. El conjunt “real” que forma Nova York és tan gran, que ocupa tot Long Island (a la foto només es veu Brooklyn i Queens que tan sols ocupen una petita part de l’illa) i bona part dels Estats veïns de New Jersey (a l’oest de Manhattan, es pot apreciar a la foto) i Conneticut (al nord del Bronx, no s’aprecia en aquesta foto).

La panoràmica que ofereixen els diferents ponts que uneixen Manhattan amb New Jersery, Brooklyn i Queens seria més espectacular si no fos per les maleïdes reixes anti-suïcidis. Nosaltres vam agafar el metro una vegada per anar de Manhattan a Brooklyn i després vam tornar a peu creuant tot el Pont de Manhattan, una obra mestre de l’enginyeria que data del 1909. Tot i la reixa dels collons, la longitud considerable (més de 2 km) amb un bon tram de pujada i un altre de baixada, la calor i el soroll infernal dels cotxes i el metro als nivells superiors, les vistes i la majestuositat d’aquestes obres mestres de l’enginyeria ho compensen tot. A la foto es pot apreciar l’skyline de Manhattan així com el Pont de Brooklyn darrera el meu germà, el pont més vell (és del segle XIX i durant setanta anys fou el pont més gran del món, fins que el Golden Gate el superà a la dècada dels 30 del segle XX) i mític de la ciutat.

El què més em va agradar de Nova York (la ciutat, s’entén) és allò que la diferencia de la resta de ciutats del món: l’aparent manca d’identitat cultural en un oceà de barris, carrers, parcs, esglésies, museus, restaurants, edificis emblemàtics, gratacels, la increïble barreja de llengües, cultures i races, la infinitat de llengües i maneres de viure la vida, la varietat d’estils arquitectònics, etc. A Nova York hi conviu una diversitat tan gran que, senzillament, desborda a qualsevol. No existeixen els estrangers a Nova York. Tothom pot gaudir del seu espai a la gran metròpoli. El què no trobis a Nova York no ho trobaràs enlloc. Nova York és la única ciutat del món on no m’he sentit forà. Cap ciutat del planeta és tan respectuosa com Nova York; allí ningú et mirarà malament ni et preguntarà d’on ets, ni que véns a fer. Viu i deixa viure és el lema dels new yorkers. A Nova York es respira quelcom que no tenim a Europa: llibertat. Durant una setmana, vaig ser un més. I quan em va tocar tornar cap a casa, una sensació de nostàlgia em va envair el cos. Increïble, però cert.

Magnífica foto que mostra el Manhattan més autèntic, perquè no tot són gratacels i casetes a Nova York. Els blocs de pisos rogencs, amb les escales d’emergència ben visibles, són les vivendes més típiques a Manhattan. Fa cinquanta anys en aquests carrers hi vivien centenars de milers d’immigrants italians, però actualment aquests barris populars estan habitats, majoritàriament, per asiàtics. A la foto es poden apreciar caràcters xinesos (?) ben a prop del meu cap.

En segon lloc, el què més em va agradar de Nova York fou allò que la caracteritza com a capital del món: la Fifth Avenue, el carrer més famós del món (que no el més bonic, que naturalment són els Camps Elisis de París, i en segona posició el Passeig de Gràcia de Barcelona); el Downtown, amb l’skyline més antic i mític del món; Broadway i els seus 40 teatres de més de 500 butaques cada un; el centre de l’univers: Times Square; Wall Street, el cor del centre financer més important del món; la malaguanyada Zona Zero; Sa Majestat l’Empire State Building i altres gratacels emblemàtics com el Chrysler i el Flatiron; els headquarters de les empreses més importants del món: el G.E Building (de General Electric), el 60 World Street (seu del Deutsche Bank), el JP Morgan Headquarters, el General Motors Building, la Sony Tower i la seu de les Nacions Unides entre altres; el transport públic més gran del món (que no el més bonic; els millors autobusos a Barcelona, el millor Metro a Hong Kong i els millors taxis a Londres); l’estació ferroviària més gran del món: la Grand Central Station (5 línies de metro hi fan parada més 67 andanes per a trens), la Museum Mile (a la Cinquena Avinguda, of course), la concentració més extraordinària de museus que tingui cap ciutat (si bé un servidor potser prefereix els museus imperials de Londres); la seu dels diaris més prestiogosos i les televisions més conegudes (The Wall Street Journal, el New York Times, MTV, NBC, la FOX); el parc urbà més famós del món: Central Park; la majestuositat del Metropolitan Opera i la classe i l’elegància de Tiffany’s; The Greatest Arena in the World: el Madison Square Garden; un dels quatre temples del tennis: Flushing Meadows; els complexos comercials i residencials més grans del món (el Rockefeller Center i la Trump Tower, on hi tenen pis, entre altres, Bill Gates i Harrison Ford) abans del boom de Dubai; el centre comercial més gran i antic del món: el mític Macy’s (que encara conserva les escales mecàniques més antigues del món, tota una experiència); molts dels centres científics i educatius més importants del món (la Columbia University –la llar d’en Xavier Sala i Martín forma part de la Ivy League, la lliga universitària més prestigiosa del món, aquella que inclou Princeton, Harvard i Yale-, el centre hospitalari del Mont Sinaí i la biblioteca pública més gran del món -a la cruïlla del 42St amb la 5Av- entre d’altres); alguns dels ponts més mítics del planeta (amb el permís, és clar, del Golden Gate de San Francisco) com són el pont de Brooklyn i el George Washington; els dos mega-aeroports (el JFK i Newark) més un de petit (La Guardia) que junts formen el complex aeri més gran del món (més de 100 milions de passatgers)... i molt més, perquè quan es parla de ciutats, Nova York és la número 1.

El Manhattan Bridge no només creua l’East River (el tros de mar que separa Manhattan de Long Island, la gegantina illa on hi ha Brookly i Queens) sinó que també passa per damunt del Lower East Side de Manhattan. El fabulós pont, sempre enreixat, s’acaba (o comença, segons com es miri), a China Town. Al centre de la foto, al fons, es poden veure els bellíssims edificis oficials (l’Ajuntament...) d’arquitectura neogòtica.

Potser és això el què realment diferencia Nova York de la resta de ciutats: que és impossible resumir-la en un, cent o mil posts. Les paraules es queden curtes. Com descriure quelcom que et supera? Nova York només té dos inconvenients. 1) un cop has estat a Nova York –mínim una setmana!- la resta de ciutats, excepte París i Londres, fan pena (i sé el què em dic, jo que he estat a Shanghai, San Francisco, Los Angeles, Hong Kong, Berlín, Roma...) i 2) en el moment que marxes ja l’enyores. I love NYC.

Un altre aspecte que em va agradar de Nova York és allò que els americans anomenen “the city that never sleeps”. Mai és tard a Manhattam. A totes hores pots passejar, menjar, comprar o agafar el transport públic. Sempre hi ha gent al carrer. És cert que aquest punt no és exclusiu de Nova York (la majoria de grans metròpolis asiàtiques i altres ciutats americanes com Las Vegas també funcionen les 24 hores al dia), però no ens enganyem, l’oferta de NYC és infinitament més gran que la de les altres ciutats.


El Chrysler, en la meva opinió el gratacels més bonic del món (més informació veure el post de Manhattan), és l’edifici més representatiu de la Lexington Avenue, també coneguda popularment com la “Lex” pels new yorkers. La foto permet veure quelcom que a mi em va sobtar: el fet que molts dels edificis/monuments més emblemàtics de Nova York són un edifici més a la ciutat, vull dir que estan al costat d’altres edificis sense cap espai privilegiat ni cap entrada especial. En altres paraules, si no pares atenció, pots passar per davant del Chrysler o l’Empire State sense adonar-te’n perquè les seves façanes estan tocant el carrer com les de qualsevol altre edifici.

El transport públic de Nova York mereix un capítol a part. Del meu pare he heretat la passió per viatjar i gaudir dels transports públics (taxis, autobusos, trens, metros, ferries...) de les ciutats que visito i Nova York, naturalment, no en fou cap excepció. El tràfic de la gran metròpolis és infernal. Cotxes i més cotxes. Vianants i més vianants. No hi ha el caos de Shanghai o la concentració inhumana de Hong Kong, ni tampoc hi ha una contaminació com la de Barcelona (perquè no hi ha motos, els vehicles que més contaminen), però déu n’hi do amb els embussos. Potser per aquest motiu, els habitants de Nova York, a diferència de la resta de ciutadans americans, utilitzen massivament el transport públic. El millor transport públic per agafar és el metro ja que et pot dur a tot arreu amb poc temps. El metro de NYC és el més gran del món. Amb més de 1.000 km de vies, és més gran que el de Londres i Tokyo junts (el segon i tercer més grans del món). També és un dels més antics del món (el segon, just darrera del de Londres). La major part de les estacions encara conserven les velles (més d’un segle!) estructures. Això fa que el metro de Nova York no sigui precisament modern i elegant, però no és menys cert que té el seu encant (et sents com si estiguessis en una pel·lícula XD). Les estacions a Manhattan són tremendament petites, i els accessos, infames. Però el transport és eficient per tres motius: 1) hi ha estacions a tot arreu, 2) hi ha “trens directes” i “trens semidirectes” com si fossin els Ferrocarrils de la Generalitat; el motiu és evident: les línies de Nova York solen tenir més de 40 estacions cada una i 3) i més important: el servei públic funciona les 24 hores al dia, 365 dies l’any. Amazing!


No menys espectaculars són els ferries que uneixen les diferents illes. I és que NYC, a excepció del Bronx, que pertany al continent americà, és un conjunt d’illes: Manhattan, Long Island (Brooklyn i Queens) i Staten Island. Evidentment, la majoria dels ferries estan fets pels habitants de la ciutat però també n’hi ha de turístics, que són els que van a Ellis Island i a la Liberty Island. No cal ni dir-ho, un dels plaers de Nova York és navegar pel riu Hudson tot gaudint del paisatge.

Quan un es cansa del metro, la millor manera de moure’s per la ciutat és agafar un autobús. Els autobusos, de disseny típicament americà, són cutres i antiquats, però tenen dues coses bones: el preu decent, i el fet que des de dins, un cop assegut, pots gaudir del paisatge d’una avinguda per exemple, des d’un aposició força privilegiada.

Finalment tenim els taxis de color groc, gairebé tan mítics com els de Londres. Antigament tots eren cotxes americans (Ford) però actualment els Toyota comencen a ser força comuns. El millor dels taxis però, per mi, eren els taxistes, majoritàriament immigrants amb els quals era tot un plaer establir conversacions (sobretot si et toca un de l’est l’Europa: armenis, grecs...). Per desgràcia, els taxis són força lents –per culpa dels múltiples embussos- i força cars, de manera que jo no els recomano pas. Pels que no tinguin problemes econòmics, existeix el transport privat de luxe, format per tota mena de limousines, des de Hummers fins a Cadillacs del tipus Lincoln.


La Cinquena Avinguda és l’Oxford Street de Nova York, és a dir, el carrer de les grans oficines i les botigues de luxe. També és on hi ha els edificis més emblemàtics de la ciutat, començant per l’Empire State Building, així com els museus de més renom. La 5th Avenue, no cal ni dir-ho, no pot comparar-se als Camps Elisis de París o al Passeig de Gràcia de Barcelona pel que fa a bellesa i majestuositat (com tampoc ho poden fer Oxford Street -Londres, Nathan Road –Hong Kong, Naijing Road -Shanghai, la 9 de Juliol –Buenos Aires- o la 17 de Juny -Berlin) però sí que pot presumir de ser el carrer més car del món. Tanmateix, Cinquena Avinguda és molt més que el carrer financer, comercial, cultural i turístic més famós del món. La 5th Avenue també és un carrer on s’hi pot viure si tens moltíssims diners, és clar. Personalment, si pogués de triar una vivenda a qualsevol lloc del món, triaria la Cinquena Avinguda a l’alçada de Central Park. Les vistes són espaterrants.

Aquest post només ha presentat la ciutat de Nova York. El millor, sens dubte, encara ha de venir:

CONTINUA A New York, Manhattan.