SÍRIA

Aquest any, a finals d’agost i principis de setembre vaig visitar el Pròxim Orient, una experiència realment aclaparadora. Encara que inicialment el viatge venia motivat per Petra i el demés era un extra, a l’hora de la veritat considero que si es visita el Pròxim Orient, Síria és una parada tan obligatòria com l’antiga llar dels nabateus.

Els sis magnífics a Síria, suposat Eix del Mal... A la foto jardins i antiga entrada del palau del califa de Damasc, actualment Museu Nacional d’Història.

Majestuosa mesquita als afores de Damasc. La bellesa i l’esplendor d’aquesta mesquita jo no la he vist enlloc més del món. A dins hi ha enterrada una néta de Mahoma (Sayyida Zeinab).

Visitar un enclavament tan mític i ancestral com Síria significa gaudir de desenes de cultures: clàssiques com la grega i la romana, ancestrals com la dels babilonis i assiris, bíbliques com la dels hebreus i els arameus, distants com la Persa, comerciants com la fenícia, exòtiques com la cultura dels nabateus i els mamelucs, pròximes com la cultura bizantina i la dels creuats... I és que a Síria hi ha l’origen de les civilitzacions, el primer alfabet, Damasc, la capital més antiga del món (que encara existeixi i sigui habitada), apoteòsiques runes romanes, sinagogues, esglésies catòliques i ortodoxes, castells creuats, basars, la tomba de Saladí, mesquites i més mesquites...

Actualment Síria és una República Àrab que limita amb Turquia al nord (amb qui estan enemistats des de fa segles i amb qui encara avui es disputen un tros de territori), amb Irak a l’est (aliats històrics), amb el Mediterrani i Líbia (aliats històrics) a l’oest, i amb Israel (Estat que no reconeixen i amb qui tenen greus desavinences pels Alts del Golan) i Jordània al sud (en principi aliats, tot i que només per mutu interès; els siris consideren que els jordans són uns traïdors –a la causa àrab- i uns venuts a occident. Però la realitat és que uns –els siris- necessiten mà d’obra qualificada i els altres –els jordans- necessiten certes matèries bàsiques que no tenen). Tot i que com tots els països de la zona Síria és bàsicament un país àrid i desèrtic, a diferència de molts dels seus estats veïns, Síria té grans àrees verdes que viuen de l’agricultura, sobretot a l’oest (clima mediterrani) i a la vora de l’Eufrates. Per desgràcia meva, jo no vaig visitar cap d’aquestes zones.

Pel que fa a població, a Síria hi ha immensa majoria àrab però també hi ha jueus –concentrats a Damasc on viuen amb pau i harmonia per increïble que sembli (“nosotros no estamos en contra de los judíos, no somos antisemitas, jamás lo hemos sido. Nosotros estamos en contra de Israel” em deia el guia), kurds, armenis, turcs, beduins... I encara hi ha més religions que ètnies: musulmans sunnites, xiïtes, drusos –fàcilment identificables, jueus, cristians catòlics, ortodoxos, maronites, arameus...

Foto feta des la meva habitació de l’hotel (Damasc). Imagineu-vos com ens vam sentir al veure el minaret tan a prop! Miraculosament cap dia vam sentir a les 5 del matí el mític “Allah akbar, Allahu Akbar” (literalment “Al·là és gran, Al·là el més gran”) amb el qual es crida a pregar.

Damasc, la capital de Síria i una de les ciutats àrabs més fascinants del món, serà presentada en un capítol a part.






Palmira (del grec Palmyra, literalment “ciutat de les palmeres”) és una parada obligatòria quan es visita Síria. Ubicada a l’interior del país, entre Damasc i l’Eufrates (bastant més a prop del riu que de la capital), Palmira fou una de les ciutats més importants de l’Edat Antiga per la seva posició estratègica. I és que Palmira neix al costat d’un immens oasi, una illa verda i plena de vida enmig del desert. És obvi que Palmira era la parada i centre comercial importantíssim que unia l’est (Babilònia, Pèrsia) amb l’oest (Damasc i la costa mediterrània). Els orígens de la ciutat, com passa amb moltes altres ciutats de la zona, no són gens clars. Hi ha qui parla del rei Salomó i els hebreus. Sigui com sigui, la ciutat va experimentar un notable creixement posteriorment, amb els fenicis primer, després els grecs guiats pel gran Alexandre, i finalment els romans. Fou durant l’ocupació romana que Palmira creix fins a dimensions més que considerables però com va passar amb altres ciutats (com la mítica Carthago o l’encara més mítica Jerusalem), els romans van haver de saquejar-la i destrossar-la per acabar d’una vegada per totes amb els aixecaments de la població local.




Al sud de Damasc hi ha una ciutat mítica: Bosra. Antiga ciutat bíblica d’orígens incerts, Bosra passà a mans de diferents conqueridors. Primer dels nabateus, que la feren capital, després dels grecs liderats per Alexandre i posteriorment pels romans. Quan l’imperi romà s’efondrà passà a mans dels bizantins i poc després als àrabs. A Bosra destaca l’estat de conservació impecable de l’espectacular amfiteatre romà, un dels més grans (sinó el més gran) del món. Durant les creuades, els àrabs van fortificar l’amfiteatre, de manera que actualment quan hom visita Bosra gaudeix d’un amfiteatre romà i una fortalesa àrab a la vegada.

No és Montserrat! A Síria, com en qualsevol país àrab, abunden les mesquites, però també, com en qualsevol país del Pròxim Orient, hi ha comunitats cristianes. Un d’aquests pobles és Maloula, ciutat natal de Santa Tecla. A Maloula també hi ha una comunitat d’arameus, gent que parla la llengua de Jesús.

Sant Jordi també té els seus orígens al Pròxim Orient. Tant a Síria com a Jordània és una imatge present en totes les Esglésies.

NOVEMBRE CALENT

L'any 2006 serà recordat per la segona copa d'Europa del Barça, pels meus viatges a la Xina i al Pròxim Orient, però també per haver tingut una tardor espectacularment càlida.

Últim cap de setmana de novembre i temperatures properes als 20ºC durant al dia. A la nit potser no són tan altes com al dia però com que no fa vent ni l'aire és fred, la sensació d'estar passant unes nits càlides de novembre és total. Ja el dijous, els mítics dijous de l'any 0 des que faig balls de saló, el clima era anormalment càlid. Els balls són a les 21 h però surto passades les 22 h, i passades les 23 h, perquè solem fer un petit vermut quan acabem. Anava amb camisa i jaqueta... però us asseguro que la jaqueta feia més nosa que servei. Per aquestes dates no recordo haver pogut passejar de nit amb una simple camisa. Tampoc recordo un aire tan benigne.

Dissabte ídem. A les 20 h directes cap al Camp Nou a gaudir del Barça. Des del gener del 2004 que el Barça de futbol és sensacional (llàstima que no poguem dir el mateix de basquetbol). El Camp Nou és un fortí i a tot Europa han provat el nostre futbol brillant (victòries al Bernabeu l'any 2004 i 2005, victòria a Stamford Bridge i San Siro l'any 2006...).

Ahir, la víctima fou el Vila-reial. Sense Eto i Messi, el Barça continua imparable gràcies al lideratge de Ronaldinho, el millor jugador del planeta, un home tan sensacional a nivell tècnic com físic. Llàstima que a vegades faci masses floridures així com certa manca de lideratge a la selecció canarinha perquè sinó estaríem parlant del millor jugador de tots els temps (ràpid i tècnic com Maradona, i alt i fort com un autèntic atleta).

El primer gol fou de penal.

El tercer un autèntic golàs d'Iniesta, una tisora a centre de Zambrotta.

Abans però, Gudy feu el segon gol. L'islandès és un jugador molt limitat tècnicament però molt voluntariòs i tenaç a l'hora d'utilitzar el seu físic imponent per treure petroli dins de l'àrea.

I el quart gol, senyores i senyors.... ah, el quart fou pura màgia. Ronaldinho para amb el pit, la bola se li escapa un xic per darrera i el noi res, es gira, mitja vlta i xilena . Increïble. Les imatges no descriuen la grandesa d'aquest gol que possiblement passarà als annals de la història juntament amb aquell golàs que li va fotre al Sevilla al Camp Nou (el recordeu?) o el golàs que li va fotre al Chelsea (el porter i els defenses encara estan rumiant per on va passar la bola entre aquella munió de cames rivals).

I després de la festa del Camp Nou a la festa nocturna. El sopar fou al Lobo, un local correcte a tocar de les Rambles i de la Plaça Catalunya, al Raval, en un d'aquestsa restaurants de disseny que últimament tan freqüento. D'allí vam pujar cap a Santaló on ens esperaven xaies impacients.

Fou una gran nit. Hi erem tots: Erris, Alvarinho, Vic, Marians, Felip, Nacho, Cornetes i Juli. Només una nota negativa: la calor, dins i fora dels locals -a tocar del mes de desembre i sentint-me imbècil per haver agafat la jaqueta... Be water my friend XD

PASSEJANT PER LAS VEGAS

Enllaç interessant: Passejant per Las Vegas Strip

Home, la veritat és que el cap de setmana anterior no vam passejar precisament per Las Vegas, però déu n'hi do.

Veníem d'un cap de setmana dominat pels orcs i els trolls, els uruk hai i els olog hai. Superar-lo havia de ser fàcil. Però què collons, no només el vam superar sinó que a més fou d'allò més divertit i entretingut.

El divendres vam sopar al casc antic, a tocar del carrer de l'Hospital, davant l'Esgésia del Carme, en un garito d'allò més cool. Un local típic de la Barcelona de disseny, ja sabeu, un restaurant ubicat en una casa vella, molt vella, però amb una decoració interior medernísima.

El menjar fou deliciós. Vam compartir uns entrants (memorables els nachos mexiterranis -ja sabeu que un local de la Barcelona fashion sempre està present la gastronomia mediterrània) i uns segons plats (dues cassoles, una de carn argentina i una altra de verdures si no recordo malament) d'allò més bons i originals. Les postres -sense compartir- també foren delicioses. En Danelor i jo vam rematar la feina amb un còktel marca de la casa (un Daikiri).

I del restaurant al mític Marsella. Vam arribar-hi d'hora i això ens va permetre poder seure i beure com uns autèntics senyors. El ron i la joia entre els presents era evident. Encara faltava un últim cubata abans d'anar al Temple quan en Big Vic va escapolir-se com si fos en Fenek o l'Alvarotos.

Sols i sense cap més companyia que la dels nostres dos cossos calents, en Danelor i un servidor es preparaven per anar al Platform quan de sobte, i encara no sé com, ens vam posar a xerrar amb una parella d'anglesos. Ell era el típic obrer gal·lès. Ella la típica petarda anglesa. Molt bona gent. Molt simpàtica. Ens van ensanyar el manual que donen a Anglaterra. He, he. És d'agrair que sàpigien què és el català i que el respectin (perquè no respecten Irlanda?) tot i que la majoria de coses que deia la guia eren més aviat ridícules. Allí deia que a Barcelona no es pot pixar al carrer i d'altres perles sobre el civisme. Pfffff encara ara ric.

Quins grans diàlegs que vam tenir amb en Michael Collins (sí, es deia així, com el fundador de l'IRA, o com un dels tripulants de l'Apol·lo XIII). Després d'una Entesa de Progués com aquella, només a Platform podíem acabar. I així fou. Una nit memorable. Els detalls són privats. Una altra vegada ja ho sabeu, WHO DARES WINS.

El dissabte no fou menys espectacular. A la tarda-vespre vam gaudir de Borat, una pel·lícula fricandó fricandó. Té moments divertits però en general jo la vaig trobar barroera i massa simple comparat al meu estimat humor britànic. Del Cinesa a un xinès entre Aribau i Santaló. Quin cap de setmana tan profitós gastronòmicament parlant!

Les copes van caure a La Tasca i el Punto, un local interessant per la múltiple presència de fèmines de bon veure. Com ja havia passat la nit anterior, al final només quedaven els dos guerrers més coneguts de Barcelona: Sir Danelor de la Palma i Sir Maverick Dobule A, de professió freeriders.

Passaven pocs minuts de les dues quan els dos caçadors nocturns van decidir fer una visita al Sala B. Primera sorpresa de la nit: no hi era en Samaranch! Segona sorpresa: en Suarez i en Valdrick van apareixer per garantir una cacera exitosa. Ah, el Sala B. Quin local tan petit i sovint emprenyador. I tanmateix, un dels indrets amb més densitat de població femenina de tot Barcelona. Com en el cas anterior, els detalls es mantindran amb el més estricte dels secrets. Pacte de cavallers, senyors.

I res, resulta que la setmana ha començat tan forta com el finde. Es veu que en Cornetes, també conegut com Henpecked Husband, ha muntat un sopar que ha esbalotat el galliner. Acabem el post amb unes grans paraules:

"me encanta ver como se alborota el gallinero cuando se vislumbran perspectivas de conocer nuevas féminas. Féminas que nadie conoce, nadie ha visto, y como muy bien apuntan algunos pueden petrificarse con la salida del sol. Sin embargo, se respira en los correos un elevado grado de ilusión, ansias o simplemente ganas, hecho que define perfectamente a los que ya son conocidos como freeriders. Su máxima, el compromiso de no comprometerse. Su legado, cientos o miles de féminas "satisfechas" (sutileza ante todo). Son killers de la noche temidos y admirados a la vez".

VARIS

Aquest cap de setmana ha estat força fluix pel que fa a diversió nocturna. El divendres prometia però, inexplicablement, els meus ulls es negaven a seguir oberts ja a la mitjanit. I el dissabte, després de veure una gran pel·lícula ("Infiltrats") poca cosa més. Vam anar al Temple, però ahir Platform era un hort ple de naps. Decididament no era el meu cap de setmana.

A veure que farà el Barça aquesta tarda...

Canviant radicalment de tema, acabo de penjar un post nou de viatges llegendaris, aquest cop la ciutat de Beijing, la capital de la Xina.

Enllaç per veure el prometedor relat: Beijing

Espero que en breu pugui penjar Síria (em consta que hi ha una gran expectació per veure que ensenyo i què dic sobre un país que alguns consideren que forma part de l'Eix del Mal...), i també començaria a ser hora de penjar el més mític de tots: Nova York (abans però, potser penjo algun de San FRancisco i Las Vegas).

CATALUNYA HA MORT

“E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la vols arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; però que si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà."

Ja fa bastants anys, potser 10, passejava jo pel Fossar de les Moreres un onze de setembre qualsevol quan vaig veure una sèrie de cartells i pamflets que em van xocar. Eren de Terra Lliure. Acusaven a Carod i els seus sequaços de traïdors i botiflers. També deien que el líder d’ERC tenia unes ànsies de poder inimaginables i que seria capaç de qualsevol cosa per tal d’obtenir algun càrrec polític rellevant. La veritat és que totes aquelles acusacions no em van agradar gens. Encara menys me les vaig creure. Més aviat, il·lús de mi, vaig pensar allò que tots els catalans idealistes pensem: “només falta això: pocs i mal avinguts”. No he estat mai de cap partit polític, com tampoc crec, ni creuré mai, en les dretes i les esquerres, simplement perquè cap d’ells m’ha donat mai res. Crec, perdó, creia, en Catalunya –perquè Catalunya em donava la seva llengua, la seva història, la seva cultura, la seva terra- i per tant, simpatitzava amb tots aquells que d’una manera o altra, cada ú a la seva manera, es declaraven, obertament, defensors dels interessos del poble de Catalunya.

Què equivocat que estava! Quanta raó que tenien els senyors de Terra Lliure!

Què irònic, els senyorets d’ERC, que es declaren independentistes, posen de President de la Generalitat a un andalús analfabet que no sap parlar català. A un individu que ni tan sols és capaç de dir la primera estrofa del Virolai l’endemà d’haver assistit a Montserrat. Si en Macià aixequés el cap!

Dissabte vaig agafar un taxi en dues ocasions. En totes dues els conductors resultaren ser andalusos. Sabeu què deien? Doncs que no entenien com un senyor de Còrdova sense estudis (i remarcaven aquest punt) podia ser President de la Generalitat. Perquè després digueu que els andalusos i els extremenys no volen un president nascut a Catalunya... Perquè després digueu que sóc un classista quan dic que per dirigir un país cal que el candidat tingui estudis i hagi fet mèrits per demostrar la seva vàlua.

És que és elemental: qualsevol persona sense estudis, qualsevol persona, quan va a un hospital vol que l’atengui un metge. ¿Per què aquesta mateixa persona voldria que un govern fos dirigit per quatre sense estudis (Montilla, Benach, Puigcercós i el pallús d’UGT a Catalunya –mmmmm quina llibertat de sindicats que es respira en aquest país)? La resposta és: no ho vol ningú que desitgi el millor pel seu país, és a dir, cap ciutadà de cap país del món... excepte alguns ciutandans de Catalunya. Aquells que “passen de política” (paraules seves, tot i que curiosament sempre voten) i “passen del nacionalisme” (però que són forofos de la selección española i que s’autodefineixen “espanyols” quan van a l’estranger o quan els hi preguntes d’on són). Aquells que s’autodefineixen “cosmopolites” perquè viatgen a Espanya i parlen castellà. Aquells que creuen que la culpa de tots els mals d’aquest planeta tenen un únic origen: les dretes, un concepte abstracte que ni ells mateixos són capaços de definir. És en aquest punt final on s’uneixen els tres partits que actualment formen govern.

En principi, els votants d’ERC, com jo, se senten catalans i no pas espanyols. Però vet aquí que un enemic conjunt (la malvada dreta), unes ànsies de poder inexplicables, o una ingenuïtat encara més inexplicable, fa possible que espanyolistes que odien tot allò que altres estimen (estimem, perdó, estimàvem), puguin formar govern. Ah, el poder, ja ho deia Buda, corromp. Si ERC és realment un partit independentista no pot, de cap manera, formar un govern estable amb dos partits regionalistes que ja la van fer fora del govern precisament per això, per ser independentista i per tenir unes bases que no estan disposades a baixar-se els pantalons. I si els votants d’ERC es consideren independentistes no poden, de cap manera, estar satisfets amb un govern de la Generalitat presidit per un tal José Montilla. Vol dir això que ERC no pot pactar mai amb partits regionalistes? No. ERC pot pactar puntualment amb els partits regionalistes, però en cap cas pot establir un govern estable i indefinit amb partits que comparteixen amb el PP una defensa a ultrança de la unitat d’Espanya.

I per això jo dic que Catalunya ha mort. La Catalunya que jo vaig estimar ha mort. La Catalunya d’en Prat de la Riba, Macià, Pau Casals, el Doctor Trueta, Antoni Gaudí, Joan Oró, Xavier Sala i Martín. La Catalunya treballadora i orgullosa de ser catalana. La Catalunya que era homenatjada arreu del món (Boccaccio, Cervantes, Voltaire, Orwell...). La Catalunya culta i romàntica (coneixeu algun país que tingui una llegenda més maca que la de les Quatre Barres?).

Senyors d’ERC: heu aconseguit dividir-nos. El que Franco no va aconseguir ho heu fet vosaltres. El què la immigració massiva no va aconseguir, els d’ERC ho heu aconseguit. Heu trencat la corda que unia la mata de jonc. Estem davant del principi del final. A les pròximes eleccions el desencís serà la nota predominant i CiU ja no serà un partit hegemònic. Felicitats! Era el vostre objectiu. Llàstima que cap dels seus vots aniran a parar a vosaltres. Aleshores, quan el fantasme nacionalista hagi estat esborrat del mapa, el següent pas dels socialistes serà prescindir de vosaltres. Perquè, no ens enganyem, cada cop hi ha més Victors, cada cop hi ha més joves “que passen de política” i que es declaren “d’esquerres i ecologistes”. Però, és clar, com sempre, tot haurà estat per culpa de les dretes, fins i tot la destrucció dels partits catalans.

PD: no et pots ni imaginar com t’entenc en aquest moments Ritt!!! El desencís per Catalunya i els seus polítics que sempre mostraves... ara més que mai estan justificats.

TOT SANTS 2006

QUATRE AUTÈNTICS SEX SYMBOLS de farra la matinada de l'1 de novembre

Tot i que la tardor astronòmica comença a finals de setembre, enguany no ha arribat fins al novembre, i la veritat, no crec que ningú es queixi. Resulta còmode i agradable no haver-se d'abrigar.

Em sembla que recordaré tota la vida l'1 de novembre del 2006: jo anant a votar a mitja tarda vestint samarreta de màniga curta i texans. Com si fos gairebé estiu!

En fi, esperem que ara faci una mica de fred... que toca esquiar pel pont d ela Puríssima!

L'última nit d'octubre la vaig passar primer al Camp Nou (un empat, al meu parer, injust. Putu Chelsea i putu àrbrit) i després a ca'l Juli & Nach. Allí em van servir Ron Cacique i la nit es va animar XD

Poc després, va tocar sortir de farra. Els protagonistes, Esmolet, els dos ligres (de Gràcia i de Sarrià), la Celina (o com se digui, era una noia de Madrid que havia portat en Nach) i l'ídol.

Qui collons ens va fotre las foto? No es pot dir que estiguem mirant a l'objectiu precisament...

L'Esmolet no en té prou amb tres noies que ara també s'ho munta amb el Ligre de Sarrià. Ho teníeu molt amagat, parelleta ;-)