USA - TRIANGLE DE L'EST

El Triangle de l’Est és un pack turístic que consisteix en una sèrie de visites pel nord-est dels Estats Units seguint un recorregut que pot assimilar-se al d’un triangle. Se sol partir de Nova York. El primer “costat” del triangle és Nova York-Niagara, al nord dels Estats Units, on s’aprofita per creuar la frontera i visitar també Toronto (a 150 km de la frontera, pertany a l’Estat d’Ontario, Canadà). El segon costat del triangle és Niagara-Washington, i el tercer costat és el Washington-Nova York (fent una parada a Philadelphia). La gràcia del Triangle de l’Est és triple: 1) en una setmaneta visites llocs tan emblemàtics com Niagara, Toronto, Washington i Philadelphia, 2) viatges en colla i guia, gaudint d’explicacions i fent amistats, i 3) viatges en autobús, de manera que travesses bona part del continent americà. Aquest tercer punt és el que fa que el Triangle de l’Est sigui un viatge tan atractiu. Estrictament parlant, la Costa Est bàsicament només la veus en el tercer costat del triangle, mentre que els altres dos veus zones interiors, incloent tot l’Estat de New York (primer el Downstate, que és on hi ha la zona metropolitana més famosa del món, i després l’Upstate que és on hi ha els grans llacs i uns paisatges naturals impressionants), típics pobles americans a Maryland i Pennsylvania, comunitats d’amishs, fàbriques americanes, la ciutat de Buffalo...

Niagara Falls. Imprescindible fer el tour en vaixell i/o helicòpter per fer-se una idea de la magnitud d’aquest espectacle natural.

Haig de dir que aquest viatge fou sensacional a tots els nivells, però especialment vull remarcar el fabulós ambient que es va crear dins de l’autobús del Triangle de l’Est. Destacaria el conductor i el guia (ambdós americans), dues parelles just married provinents del cinturó metroplità de Barcelona i dues famílies de Mexicans.

El conductor era en Bob, un excombatent del Vietnam, un americà autèntic, un home de l’interior, un defensor de les armes, l’ordre i la justícia. En definitiva, una persona admirable que no entenia com jo i el meu germà no ens volíem quedar a viure a Amèrica. Els motius eren obvis: 1) a Amèrica els enginyers viuen molt bé i els metges encara més, amb sous mensuals superiors als 20.000 dòlars!!! i 2) Amèrica té de tot i pot oferir-nos tot el què vulguem. Però jo li responia que Amèrica per mi no era un lloc per viure-hi sinó per passar-hi una temporada car li manca “caràcter” o trets identitaris que la defineixin. Per mi era impensable viure en un indret “sense passat” (llegiu castells, edat mitjana i edat antiga, èpica, poemes, literatura, mitologia...).

En Bob no parlava castellà però havia estat a Ejpaña i érem molts els que creiem que alguna cosa entenia. Tanmateix, cada cop que algun ejpañol o algun mexicà li comentava alguna cosa en la lengua del imperio, en Bob simplement responia “Cervezaaaa!!!”. També havia estat a altres països d’Europa i destacà Alemanya i Suïssa com a dos països millors que els seus estimats Estats Units.

Les cataractes del Niagara des de Canadà. Des del costat de Canadà hi ha les millors vistes. Sobretot des de l’Skylon, una torre de gairebé 200 metres d’altura coronada per un restaurant giratori. Des d’allí les vistes són espectaculars, no només perquè veus les cataractes sinó perquè també pots veure ciutats americanes i canadenques situades a desenes de quilòmetres (quan es fa fosc destaquen les llums de Toronto, situada a 150 km!). Per a més informació http://www.skylon.com/

L’Allan era el guia i un exemple de persona culte. Havia voltat per mig món i parlava extraordinàriament bé l’anglès (òbviament), el castellà (havia viscut a Buenos Aires), el francès (havia viscut a Lyon), l’italià (havia viscut a Florència) i força correcte el... català!!! Sí senyor!!! El paio havia estat a Barcelona, inicialment per aprendre castellà però també va aprendre una mica el català (involuntàriament). Senzillament extraordinari. Sincerament, no ho entenc. Conec a molts europeus universitaris, molts catalans i molts espanyols sobretot, i cap de tant cosmopolita com l’Allan. No serà que potser els únics analfabets són els europeus que es creuen superiors als americans?

Toronto, capital de l’Estat d’Ontario, és la ciutat més important i cosmopolita del Canadà. Se la sol considerar com la Nova York del Canadà perquè és el centre financer del país i per la seva varietat d’habitants (destaca la comunitat xinesa, una de les més grans d’Amèrica). A mi el què més em va agradar de Toronto és la pulcritud i netedat dels carrers i edificis. Poca cosa més es pot dir de la capital d’Ontario. A la foto edificis emblemàtics de Toronto. Destaca l’hotel Fermont, la magnífica construcció de pedra just per sobre el meu cap. Els Fermonts són una sèrie d’hotels luxosos repartits per Canadà. Solen estar en els millors llocs de cada zona, ja sigui com a “castells” perduts enmig de grans valls, ja sigui al bell mig de Toronto.

L’Allan no només era un gran coneixedor del seu país, Europa i Sud Amèrica, sinó que a més era un gran guia, un gran narrador d’anècdotes (“als Estats Units qualsevol imbecilitat pot ser denunciada i es poden rebre indemnitzacions per ximpleries, per això un no ha de buscar advocat sinó que l’advocat el troba a vostè”, “a l’esquerra metges amb poca feina” i passàvem pel costat d’un camp de golf, o bé, “a les grans ciutats els negres parlen un slang molt curiós; per ells els verbs només tenen una forma, l’infinitiu. Al Bronx la gent diu Well do”) i un home amb un gran sentit de l’humor i l’autocrítica (a Niagara, just passar la frontera amb Canadà ens ensenya un monument que commemorava una victòria militar: “els canadencs celebren i recorden la seva llibertat amb aquest monument. Què curiós oi? Els americans en canvi diem que tan sols preteníem alliberar-los de la tirania anglesa...” o “els pitjors elements no són ni els hispans ni els negres, sinó els homeless de raça blanca. Són gent que no respecta res ni ningú i que a sobre no accepten cap mena d’ajuda”).

La famosa Torre C.N de Toronto, la construcció més alta del món: 553 metres.

Pel que fa als passatgers, inoblidables els mexicans. No eren els típics mexicans pel que fa a aspecte i poder econòmic (eren Danelors de Mèxic XD), però sí que eren tan alegres i divertits com tots els seus compatriotes. Encara recordo el Valdemar (quin gran nom!) explicant acudits dins de l’autocar o el Azael Carlos (àlies Paquirrin perquè físicament era idèntic), un noiet de 15 anys capaç de devorar 100 cops més que l’Erris.

Philadelphia és una altra de les grans destinacions del Triangle de l’Est. Ubicada a l’Estat de Pennsylvania (capital Harrisburg), Filadelfia és una de les ciutats més antigues dels Estats Units. Fou la capital dels anglesos i de la Revolució de les colònies americanes així com el centre de la Declaració d’independència el 4 de juliol de 1776 (d’aquí el nom del famós equip de basquetball, els Philadelphia 76ers). Actualment, Filadèlfia és la ciutat més important de l’antiga Commonwealth of Pennsylvania, amb poc més de 1,5 milions d’habitants i més de 5 milions a l’àrea metropolitana.

La campana que va canviar el món el 8 de juliol de 1776. Aquell dia, des de la torre de l’edifici conegut com a Independence Hall, la Liberty Bell va cridar a tots els ciutadans perquè escoltessin la primera lectura pública de la Declaració d’independència. Espectacular la inscripció "Pregoneu Llibertat a la terra a tots els seus habitants" (naturalment és de la Bíblia).

La veritat és que la campana de la llibertat és super cutre (a Catalunya no es difícil trobar campanes més maques, més grans i més antigues...) però és clar, juntament amb el centre històric de Filadèlfia i Boston, és una de les poques coses centenàries que tenen els americans. Per a més inri, l’objecte en qüestió és originari d’Anglaterra, de manera que pels europeus no deixa de ser una bestiesa visitar una merda de campana anglesa.

I ja per acabar, les mítiques escales de Rocky!!! És aquí on sona la mítica música mentre Sylvester Stallone, àlies Rocky Balboa, s’entrena pujant i baixant mil vegades aquestes escales. L’edifici en qüestió és el Museu d’Art però fins i tot els americans l’anomenen popularment “l’edifici de Rocky” sobretot quan a mitjans dels vuitanta a algun il·luminat se li va ocórrer plantar una estàtua del boxejador. L’estàtua no va estar-hi gaire temps però el mal ja està fet. Pocs, molt pocs, saben que aquest edifici és en realitat el Museu d’Art de Philadelphia.

Pel que fa Washington, és una ciutat que requereix tot un capítol:

Washington