DOBLE A: VICTORIA FALLS

Les Mosi-oa-Tunya (literalment El Fum que Trona), més conegudes com a Victoria Falls d’ençà que el Doctor Livingstone les va batejar en honor a la Reina d’Anglaterra, són una d’aquelles meravelles naturals que un ha de veure almenys un cop a la vida. Situades al cor de l’Àfrica, en un encreuament estratègic, entre Zambia i Zimbawe, i a tocar de Namíbia i Botswana, les Cataractes Victòria són d’una bellesa aclaparadora, un espectacle de proporcions titàniques que de cap manera poden deixar-te indiferent. Les fotos i els vídeos, francament espectaculars, mostren imatges prou precises, però no ens enganyéssim pas: les Victoria Falls s’han de viure i sentir a flor de pell per admirar-les en la seva justa mesura. Només quan ets allí, entre aigua i fum, entre trons i múltiples colors, captes la majestuositat de l’escenari i te n’adones que, mentre un cúmul de sensacions inexplicables et recorre el cos, no pots deixar d’admirar, a mig camí entre la joia i el temor, una de les obres mestres de la naturalesa.

Com totes les grans meravelles naturals del món, les Victoria Falls s’han de gaudir des de l’aire. L’opció més espectacular és, sens dubte, la de l’ultralleuger, si bé té l’inconvenient que no et deixen portar res a sobre, càmares incloses, de manera que no pots immortalitzar el moment. Per aquest motiu, un servidor va triar l’helicòpter, cent vegades menys autèntic que el vol a l’aire lliure, sense poder captar ni el so ni les esquitxades, però amb el gran avantatge de poder fer tantes fotos i vídeos com vaig voler.

Des de l’aire, Manhattan i el Grand Canyon del Colorado són força més atractius que Victòria Falls, però jo vaig gaudir del vol a Victoria com cap altra en ma vida. La fortuna em va somriure car vaig volar al costat del pilot, a la cabina de comandament, amb un arc de visió de més de 180º. Les fotos parlen per sí soles.

Victòria Falls no només és una meravella natural sinó que també és una de les tres grans cataractes del món juntament amb Niagara Falls i les Cataractes d’Iguazú. Aquest trio de cataractes se les considera les més grans del món perquè són les úniques que poden presumir de tenir una extensió superior al quilòmetre amb una alçada superior als 50 metres i uns cabals superiors als 1.000 m3/s. Per extensió, Victoria (1,7 km) supera Niagara (1,2 km) i només és superada per Iguazu (2,7 km). Pel que fa a cabals, Niagara Falls registra sempre uns cabals força constants (uns 2500 m3/s) mentre que Iguazú i Victoria, pel fet de trobar-se en zones tropicals, solen registrar dos cabals ben diferenciats segons l’època seca (poc més de 1000 m3/s) i l’època de pluges (més de 3000 m3/s). Els anglosaxons afirmen que Victoria té el rècord mundial de cabal de manera puntual (més de 12.000 m3/s) però és absolutament fals. Iguazú registra cada any la major caiguda puntual (gairebé 13.000 m3/s). En el conjunt global de l’any, en canvi, és a Niagara on es comptabilitza més aigua, car és l’única que durant tot l’any sobrepassa els 2000 m3/s. Finalment, pel que fa a altura, la gran campiona és Victoria Falls, amb més de 100 metres d’altura. Iguazú queda en segon lloc amb 60 metres d’altura (alguns trams 80 m) i en tercer lloc Niagara amb poc més de 50 metres d’altura.

Però si per algun motiu Victoria Falls em va robar el cor, fou per la seva peculiar geografia i formes. Enlloc del món es poden veure i sentir tan a prop unes cataractes tan impressionants com aquestes. L’espetec de l’aigua, les esquitxades, l’etern Arc de Sant Martí (visible fins i tot amb la llum de la lluna plena, i com no, jo vaig ser un dels afortunats que vaig poder gaudir de tal esdeveniment, si bé haig d’aclarir que l’arc de Sant Martí nocturn és molt més pàl·lid que el diürn)... Ah, Victòria, el meu cor et pertany.

El conjunt global, format per una frondosa vegetació a la vora del riu i les cataractes, juntament amb el canó i el congost per on acaba caient el riu, és, senzillament, increïble. El pont anglès, des del qual es pot fer puenting, també és d’una bellesa notable. I per si amb això no n’hi hagués prou, la nombrosa fauna animal (micos, cocodrils, elefants, hipopòtam...) al voltant de les cataractes no fa més que augmentar la bellesa encisadora de l’indret.

A l’època de pluges és físicament impossible acostar-se tant com ho va fer un servidor, si bé per contra, des de l’aire la visió resulta ser més salvatge i apoteòsica. A l’agost, el nostre estiu, a les zones tropicals de l’hemisferi sud és l’època freda i seca. La gent que ha estat a Victòria durant l’època de pluges afirma que és un espectacle tan diferent que gairebé es pot parlar de dues cataractes durant l’any.

Només des del costat de Zimbawe es poden viure escenes com aquesta.

El Danger Point és un mirador emblemàtic del cantó de Zimbawe. En plena estació seca, l'aspecte del Danger Point no és gaire amenaçador però sembla ser que durant l'època de pluges és una temeratitat acostar-s'hi.

Com totes les grans cataractes, Victòria no pertany a un únic país. Des de Zambia hi ha la major part de les vistes però les millors cataractes (les més cabaloses) estan a Zimbawe. Mentre que a Zambia les baranes i els camins senyalitzats són presents a totes bandes, a Zimbawe un encara pot passejar lliurament per l’indret. Un dels llocs més emblemàtics i espectaculars és, sens dubte, el Danger Point, un mirador privilegiat i no mancat de cert risc.