SÍRIA

Aquest any, a finals d’agost i principis de setembre vaig visitar el Pròxim Orient, una experiència realment aclaparadora. Encara que inicialment el viatge venia motivat per Petra i el demés era un extra, a l’hora de la veritat considero que si es visita el Pròxim Orient, Síria és una parada tan obligatòria com l’antiga llar dels nabateus.

Els sis magnífics a Síria, suposat Eix del Mal... A la foto jardins i antiga entrada del palau del califa de Damasc, actualment Museu Nacional d’Història.

Majestuosa mesquita als afores de Damasc. La bellesa i l’esplendor d’aquesta mesquita jo no la he vist enlloc més del món. A dins hi ha enterrada una néta de Mahoma (Sayyida Zeinab).

Visitar un enclavament tan mític i ancestral com Síria significa gaudir de desenes de cultures: clàssiques com la grega i la romana, ancestrals com la dels babilonis i assiris, bíbliques com la dels hebreus i els arameus, distants com la Persa, comerciants com la fenícia, exòtiques com la cultura dels nabateus i els mamelucs, pròximes com la cultura bizantina i la dels creuats... I és que a Síria hi ha l’origen de les civilitzacions, el primer alfabet, Damasc, la capital més antiga del món (que encara existeixi i sigui habitada), apoteòsiques runes romanes, sinagogues, esglésies catòliques i ortodoxes, castells creuats, basars, la tomba de Saladí, mesquites i més mesquites...

Actualment Síria és una República Àrab que limita amb Turquia al nord (amb qui estan enemistats des de fa segles i amb qui encara avui es disputen un tros de territori), amb Irak a l’est (aliats històrics), amb el Mediterrani i Líbia (aliats històrics) a l’oest, i amb Israel (Estat que no reconeixen i amb qui tenen greus desavinences pels Alts del Golan) i Jordània al sud (en principi aliats, tot i que només per mutu interès; els siris consideren que els jordans són uns traïdors –a la causa àrab- i uns venuts a occident. Però la realitat és que uns –els siris- necessiten mà d’obra qualificada i els altres –els jordans- necessiten certes matèries bàsiques que no tenen). Tot i que com tots els països de la zona Síria és bàsicament un país àrid i desèrtic, a diferència de molts dels seus estats veïns, Síria té grans àrees verdes que viuen de l’agricultura, sobretot a l’oest (clima mediterrani) i a la vora de l’Eufrates. Per desgràcia meva, jo no vaig visitar cap d’aquestes zones.

Pel que fa a població, a Síria hi ha immensa majoria àrab però també hi ha jueus –concentrats a Damasc on viuen amb pau i harmonia per increïble que sembli (“nosotros no estamos en contra de los judíos, no somos antisemitas, jamás lo hemos sido. Nosotros estamos en contra de Israel” em deia el guia), kurds, armenis, turcs, beduins... I encara hi ha més religions que ètnies: musulmans sunnites, xiïtes, drusos –fàcilment identificables, jueus, cristians catòlics, ortodoxos, maronites, arameus...

Foto feta des la meva habitació de l’hotel (Damasc). Imagineu-vos com ens vam sentir al veure el minaret tan a prop! Miraculosament cap dia vam sentir a les 5 del matí el mític “Allah akbar, Allahu Akbar” (literalment “Al·là és gran, Al·là el més gran”) amb el qual es crida a pregar.

Damasc, la capital de Síria i una de les ciutats àrabs més fascinants del món, serà presentada en un capítol a part.






Palmira (del grec Palmyra, literalment “ciutat de les palmeres”) és una parada obligatòria quan es visita Síria. Ubicada a l’interior del país, entre Damasc i l’Eufrates (bastant més a prop del riu que de la capital), Palmira fou una de les ciutats més importants de l’Edat Antiga per la seva posició estratègica. I és que Palmira neix al costat d’un immens oasi, una illa verda i plena de vida enmig del desert. És obvi que Palmira era la parada i centre comercial importantíssim que unia l’est (Babilònia, Pèrsia) amb l’oest (Damasc i la costa mediterrània). Els orígens de la ciutat, com passa amb moltes altres ciutats de la zona, no són gens clars. Hi ha qui parla del rei Salomó i els hebreus. Sigui com sigui, la ciutat va experimentar un notable creixement posteriorment, amb els fenicis primer, després els grecs guiats pel gran Alexandre, i finalment els romans. Fou durant l’ocupació romana que Palmira creix fins a dimensions més que considerables però com va passar amb altres ciutats (com la mítica Carthago o l’encara més mítica Jerusalem), els romans van haver de saquejar-la i destrossar-la per acabar d’una vegada per totes amb els aixecaments de la població local.




Al sud de Damasc hi ha una ciutat mítica: Bosra. Antiga ciutat bíblica d’orígens incerts, Bosra passà a mans de diferents conqueridors. Primer dels nabateus, que la feren capital, després dels grecs liderats per Alexandre i posteriorment pels romans. Quan l’imperi romà s’efondrà passà a mans dels bizantins i poc després als àrabs. A Bosra destaca l’estat de conservació impecable de l’espectacular amfiteatre romà, un dels més grans (sinó el més gran) del món. Durant les creuades, els àrabs van fortificar l’amfiteatre, de manera que actualment quan hom visita Bosra gaudeix d’un amfiteatre romà i una fortalesa àrab a la vegada.

No és Montserrat! A Síria, com en qualsevol país àrab, abunden les mesquites, però també, com en qualsevol país del Pròxim Orient, hi ha comunitats cristianes. Un d’aquests pobles és Maloula, ciutat natal de Santa Tecla. A Maloula també hi ha una comunitat d’arameus, gent que parla la llengua de Jesús.

Sant Jordi també té els seus orígens al Pròxim Orient. Tant a Síria com a Jordània és una imatge present en totes les Esglésies.