DEURES

Nanos, l'agost s'acaba i per mi això significa començar un viatge apassionant a l'Orient Mitjà. Aquests dies he estat llegint certs llibrets informatius que en Rittman em va passar la setmana passada. La veritat és que em fa molta il·lusió poder fer un "Seguiu-me, conec el camí!!!".


Deia el mestre que la vida sense música no tindria sentit. Quanta raó que tenia! Aquests dies he tornat a sentir plaer escoltant música en català, en concret Sau.


"Sensual i experta,
estranya i perversa
portes el foc en el cos


Sé que tinc la nit guanyada
sé que en qualsevol racó
d´ara fins la matinada
lleparé la melmelada
del teu cos


M´has deixat el cos mullat
viciós i ple de suor


Sensual i experta,
estranya i perversa
no vull que te´n vagis,
vull menjar-te els llavis
vull viure de pressa abans que s´acabi
deixa córrer el foc pel cos."


Espero que quan torni tots hagueu fet els deures: vull veure els blogs i els fotologs actualitzats! Veuré fotos d'un safari? Un post del viatge que vam fer a Berlín, lord Fenek? Que ens escriuràs Schelotto? I l'Esmolet, quines fotos posarà? Tindrà memòria de peix la Yanira, o bé pel contrari m'apuntarà a classes de ball? La resposta l'onze de setembre.

Apa! A gaudir de 10 dies sense l'ídol.

LA XINA 2006

Un imperi ancestral, una cultura mil·lenària, una terra extraordinàriament rica que permet dues collites a l'any (blat al nord i arròs al sud), rius cabalosos i muntanyes fabuloses, i grans ciutats a la costa: això és la Xina, els país que enguany he visitat a l'agost.

L'espectacular skyline de Shanghai (foto feta amb angular). No menys espectacular és el paisatge natural de la província de Guangxi. Però el millor és sens dubte en Maverick lluint la samarreta que els seus amics li van regalar quan va fer 25 anys (cliqueu la foto de Shanghai per veure-la ampliada) o amb barret de pescador zhuang, una piloteta de promès i un cormorà al braç.

El meu viatge ha consistit en visitar:

- Beijing, la capital política i cultural de la Xina
- la muralla Xina a Badaling
- Xian, la primera capital de la Xina, una ciutat històrica de l'interior
- Shanghai, la ciutat més gran i moderna de la Xina
- Guilin, una petita ciutat del sud de la Xina, de majoria ètnica zhuang (a la Xina hi ha 56 nacionalitats reconegudes).
- Turisme rural a la província de Guangxi, amb els mítics paisatges verds, muntanyes boiroses, camps d'arròs, rius cabalosos i camperols que cultiven la terra amb búfals d'aigua i que pesquen amb cormorans. Fou sens dubte un dels moments més mítics del viatge, i la gran diferència entre el meu tour i els que fan la majoria de gent, que surten de la Xina sense haver vist la Xina rural
- Hong Kong, l'antiga colònia anglesa i la única ciutat de la Xina on hi predomina la classe mitjana

La Xina és el gegant asiàtic, el país més poblat del planeta (més de 1.300 milions de persones) i un dels països més grans del món (juntament amb Rússia, Canadà i U.S.A). En conseqüència, seria impossible que en dues setmanes un servidor pogués visitar i conèixer la totalitat del país, i més si tenim en compte la dificultat per entendre una llengua i una cultura tan diferents a la nostra. Ara bé, dues setmanes, si s'aprofiten, donen per molt. Si un disposa d'un mínim de cultura, i el què és més important, un cert nivell de "vida viatgera", si un es preocupa per saber de primera mà què pensen els natius i s'atreveix a "callejear" (com diu un psiquiatra mexicà que ha viatjat moltíssim al llarg de la seva vida), i es busca un viatge complet i variat (com en el meu cas), pot arribar a desxifrar certs aspectes de la vida de Xina així com constatar si els tòpics i la imatge que tenim aquí és certa o no. Personalment he constatat que la ignorància és molt atrevida.

Dues visions simples i contràries sobre la Xina: una és la que té la gent que el seu primer i únic viatge ha estat a la Xina, que es pot resumir en: la Xina és la òstia i Shanghai és la millor ciutat del món. L'altra és la que tenen tots els que opinen sense haver trepitjat mai la Xina, visió que es pot resumir en: la Xina és com Afganistan i Cuba és molt millor (tot i que l'illa caribenya té una renta per càpita que no arriba a la meitat de la xinesa). Totes dues opinions em semblen rídicules i absurdes (Shanghai i Beijing molen però per arribar al nivell de Londres i Nova York encara els falta un llarg camí per recórrer... i de l'altra, algú es pensa que els camperols cubans tenen assistència mèdica i medicaments a l'abast? I suposo que la prostitució a Cuba deu ser lúxuria i no necessitat...). La Xina ni és la superpotència que molts es volen creure, ni és el país més pobre i cruel del món com molts altres també ens volen fer creure. Què és la Xina? Doncs la veritat: no ho sé del cert. Com deia Sòcrates: només sé que no sé res.

Visitar la Gran Muralla (l'obra d'enginyeria més gran que mai hagi realitzat l'home, més de 6.000 km de construcció) a Badaling és com pujar al Pedraforca: absurd però divertit, cansat però reconfortant. El desafiament era doble en el meu cas; d'una banda en Mao i la seva cèlebre frase "no ets un home si no has pujat la Gran Muralla" i de l'altra el fet que ara fa un any un cèlebre enginyer d'Abrera la va pujar ;-) A l'hora de la veritat l'ascensió és bastant més que simple. Els meus pares (més de 50 anys) la van pujar amb mi com si res. El pitjor és, si de cas, com el Pedraforca, la baixada, on t'hi deixes els genolls.

Per cert, la Gran Muralla NO es veu des de la Lluna .

A mi la Xina m'ha semblat un país molt interessant: mà d'obra barata, una gran cultura de treball i un govern fort que amb repressió aconsegueix els índexs de criminalitat més baixos del planeta. M'encanta que a la Xina la corrupció es pagui amb la mort, i que fins i tot els membres del partit siguin ajusticiats sense pietat ni òsties. Com em va dir el professor Dong, un exprofessor del partit afincat a Xian: "los europeos sois de palabras, los chinos somos de acciones". Conyes a part, el cert és que jo diria que la Xina és un país semblant al Brasil, és a dir, amb forts contrastos i amb grans diferències, amb gent rica i pobre, i amb poquíssima classe mitjana. En altres paraules, millor que Cuba (on només hi ha pobres i molt pobres) però bastant pitjor que un país occidental.

Els famosos guerrers de terracota de Xian foren, sens dubte, la gran decepció del viatge. És una mica com el partenó d'Atenes: un mite, una obra extraordinària... però en runes. Personalment vaig gaudir més de la ciutat (impressionant les muralles) que no pas de la cèlebre tomba del primer emperador de la Xina.

El comunisme, gràcies a déu, comença a ser cosa d'un passat llunyà que més val oblidar. Tant és així, que la gent de Xina amb prou feines sap explicar-te que significa la "seva" bandera, el fons vermell amb una estrella gran i quatre de petites al voltant. A tots els que vaig preguntar em van donar respostes diferents. Només coincidien en una cosa: que l'estrella gran significa el partit. Per les altres estrelles les respostes foren: "no ho sé", "no ho recordo", "l'exèrcit, els camperols, els obrers i els funcionaris" i "l'exèrcit, els camperols, els obrers i els estudiants". No sé quina de les dues últimes és la correcta.

Hong Kong vista des del Passeig de les Estrelles de Kowloon. L'antiga llar d'en Danelor té una badia francament al·lucinant, amb un skyline semblant al de Manhattan vist des de Brooklyn (sense els grans ponts però amb més gratacels a la línia de mar). No menteixen els habitants de Hong Kong quan diuen que la seva ciutat té la silueta nocturna més maca del món.

Més coses: a la Xina és on hi ha més McDonalds i on es consumeix més tabac americà. És a la Xina on la gent més vol consumir i més vol viure com un occidental. En definitiva, que a la Xina el partit dicta lleis i governa amb mà de ferro, però com als Estats Units, qui mana no és ni el poble ni els seus representants; manen els grans lobbies, les grans empreses.

Però el què més ens sobta a tots els occidentals és el peculiar comportament que tenen els xinesos quan es troben grans aglomeracions. Com deia el meu pare "els xinesos no tenen el concepte d'espai vital que tenim els occidentals". No veureu gaires xinesos fent cues. Més aviat es llancen com bojos i s'intenten colar sempre. Tampoc respectaran un turista fent una foto. Passaran pel davant o es plantaran al mig i es quedaran tan amples. Es clar que tampoc s'enfaden si tu et coles, els passes pel davant, els hi fots un cop de colze "sense voler" o els hi espatlles una foto. Són així. No és mala educació, és simplement la seva manera de viure. Suposo que hi fa molt el fet que el seu sigui en un país amb excedent de persones.

I ja per acabar, una altra sorpresa que vaig tenir: molts xinesos només poden tenir un fill però també n'hi ha molts que no tenen restriccions. En concret, el 58% de la població, que és camperola, pot tenir tants fills com vulgui. El control de la natalitat tampoc s'aplica a minories ètniques com són tots aquells xinesos musulmans. I per això la població de la Xina continua creixent espectacularment any rera any. La Xina és i serà el país amb més habitants del planeta per molts anys.

JULIOL 2006 (SEGONA PART)

Més fotos d'aquest juliol ple de farres per Barcelona... Ja no hi haurà més sortides nocturnes aquest mes, car el pròxim cap de setmana viatjo a Madrid i d'allí cap a la Xina!!!

Acabem amb un depredador de la nit. Extremadament perillós en espais foscos i tancats.

WASHINGTON

Un dels moments culminants del Triangle de l’Est fou l’estada a la capital dels Estats Units. Abans d’arribar a Washington, però, vam passar per Baltimore, la ciutat més important de Maryland. Tot i que Baltimore no ha arribat mai al milió d’habitants, en el passat fou la segona ciutat més poblada dels Estats Units, només per sota de la primera capital, Filadèlfia. Baltimore és coneguda per ser la ciutat on l’advocat i poeta amateur Francis Scott Key va escriure el 1814 un poema-cançó titulat: The Star-spangled banner, o el què és el mateix, l’himne americà.

Informació sobre l’himne americà: una història certament apassionant. A principis del segle XIX, només els anglesos resistien heroicament l’opressió napoleònica. Després de l’extraordinària victòria d’Horace Nelson a Trafalgar, els anglesos eren amos i senyors dels mars. Una de les primeres mesures que van prendre fou controlar el comerç marítim d’arreu del món per tal d’ofegar Napoleó. Estúpidament, el president nord-americà James Madison, molest pels constants atacs sobre els vaixells comercials americans, va declarar la guerra als anglesos el 1812. Tot i que els americans començaven a ser una potència militar, la Royal Navy era tan poderosa que va bloquejar la totalitat dels ports americans i va impedir qualsevol comerç entre americans i europeus. Els americans van reaccionar astutament. Si per mar no podien, atacarien per terra. L’objectiu: el Canadà. Però els anglesos van resistir heroicament i fins i tot van contraatacar envaint –per primera i última vegada en la història- els Estats Units. Al 1814, els britànics van atacar i cremar Washington. La capital dels Estats Units encara era una ciutat “en vies de construcció” amb molt pocs habitants en aquells temps però l’impacte psicològic sobre els americans fou considerable. El següent objectiu era Baltimore, la segona ciutat més important del país. Durant aquests incidents, al setembre de 1814, el diplomàtic Francis Key fou detingut i empresonat pels anglesos, que poc després atacaren Baltimore. Però els americans van resistir i van capgirar el signe de la guerra. A trenc d’alba, amb els primers raigs de llum, Key va alçar la vista i va veure, des del seu calabós, com la bandera dels Estats Units onejava sobre el fort McHenry. Estava tan content i emocionat, que va escriure un poema que començava així

Oh, say can you see by the dawn's early light

What so proudly we hailed at the twilight's last gleaming

I acaba així

And the star-spangled banner in triumph shall wave

O'er the land of the free and the home of the brave!

Al desembre del 1814, els americans i els anglesos van firmar la pau i mai més van tornar les hostilitats entre les dues superpotències. El poema de Key, en canvi, perdurà més enllà de la guerra. Fou l’himne de l’U.S. Army durant el segle XIX però no fou fins al segle XX que fou oficialment l’himne dels Estats Units. Pel que fa al lema “In God we trust” (present en el poema de Key, si bé un xic diferent: And this be our motto: "In God is our trust.") sembla ser que fou adoptat a les monedes i bitllets americans durant la Guerra Civil (segona meitat del segle XIX).

A més de Baltimore, Washington també té a la vora un altre indret emblemàtic pels americans: el mític cementiri d’Arlington (a l'Estat de Virgínia), on hi ha enterrats la major part dels patriotes americans. Fixeu-vos en el detall (teòric) de les tombes homogènies. Els protestants, a diferència dels catòlics, no creuen en els mausoleus ni en les grans tombes, sinó que consideren que davant de Déu tots som iguals i que serà per les nostres accions i no pels nostres béns que serem jutjats. D’aquesta manera, en principi comparteixen espai generals i soldats rasos, sense distinció de rang, sexe o raça (teòricament... ja m’agradaria comprovar-ho...).

En canvi, els Kennedy, que són catòlics, tenen tombes diferenciades... Enterrats a Arlington tots ells (tot i que la immensa majoria no ha lluitat mai en una guerra!!!) en un espai absolutament privilegiat, els Kennedy són la monarquia americana.

Una de les meves fotos preferides, per bé que en el blog no es pot apreciar gaire bé. Es tracta del famós homenatge als marines americans. L’escena és verídica, i correspon a la Segona Guerra Mundial, en concret, a la primera conquesta seriosa en territori japonès, a l'illot d'Iwo Jima, al febrer del 1945. La imatge fou immortalitzada per Joe Rosenthal. Els americans la consideren the most reproduced photograph in the history of photography. La meitat dels protagonistes de la foto van morir en combat pocs dies després de ser immortalitzats.

Ja era tard quan vam arribar a la capital dels Estats Units. En una jornada havíem recorregut més de 600 km. Dels grans llacs a Washington. L'hotel estava a Georgetown, actualment un barri més de Washington, tot i que als segles XVIII i XIX fou una ciutat independent. De fet, Georgetown era una ciutat abans que Washington existís. No fou fins a finals del segle XIX que s’uní a la capital dels Estats Units. Per tant, que ningú s’equivoqui, el nom de Georgetown NO és de cap manera un tribut al primer president dels Estats Units. El nom de Georgetown bé podria ser en honor al rei George d’Anglaterra o bé als seus dos fundadors, que també es deien George, o potser en honor a totes dues coses.

L'endemà, ens esperava Washington DC, la ciutat que honora els patriotes americans.

Washington DC, la capital dels Estats Units, és sens dubte una de les ciutats més emblemàtiques que he visitat mai. Fou la primera ciutat moderna dissenyada simplement per ser la capital d’un país. En conseqüència, es tracta d’una ciutat molt especial i molt peculiar, amb grans avingudes i monuments, amb pocs pisos o edificis per a residents. Pel que fa a l’estil arquitectònic, Washington és la ciutat americana que més pretén assemblar-se, arquitectònicament parlant, a una capital europea. No en va, Washington fou projectada per un arquitecte francès a finals del segle XVIII, de manera que, per increïble que sembli, la París monumental que tots coneixem és posterior a la capital dels Estats Units. Però, no cal ni dir-ho, la grandeur de Washington és més que discutible. Hi falta caràcter, edificis antics, una catedral ancestral, restes del passat esplendorós, no sé, quelcom que l’acabi de definir. Washington és un conjunt immens d’avingudes i monuments sense gaire caràcter o sentit. Tot i això, no deixa de ser interessant veure certs punts emblemàtics com són la Casa Blanca (“me la imaginava més gran”), el Capitoli (brutal), els monuments als presidents més emblemàtics (Lincoln, Jefferson, Kennedy...), els fabulosos museus de la capital dels Estats Units (només comparables als de Nova York i Londres) o els monuments als caiguts a la Guerra de Corea i el Vietnam (molt dur aquest últim car hi ha un conjunt de parets on hi ha gravats tots els morts i desapareguts. Quan els morts són anònims tot és més relatiu, però us asseguro que després de contemplar metres i metres de parets, amb més de 50.000 noms, entre ells pares, fills i germans, alguns més joves que els nostres pares, i veure famílies senceres que dels seus familiars només els queda una puta paret, les llàgrimes t’inunden la cara).

Informació de Washington DC: la primera part del seu nom la deu al primer president dels Estats Units d’Amèrica: George Washington, mentre que la segona, es deu a les inicials de District of Columbia. Les lletres DC són molt importants ja que Washington a seques és un Estat del nord oest dels Estats Units. Washington ciutat és molt petita. Amb prou feines té mig milió d’habitants, ara bé, l’àrea metropolitana, és a dir, el districte de Columbia (enmig els Estats de Maryland i Virgínia), té tants habitants com l’àrea metroplitana de Barcelona. Actualment l’àrea metropolitana de Washington toca la de Baltimore. Juntes, les dues àrees metropolitanes sumen més de 6 milions de persones.

L’imponent U.S Capitol, o el què és el mateix, la seu del Congrés del govern federal dels Estats Units d’Amèrica. Francament, poques coses construccions m’han impressionat tant.

Una de les coses que més m’agrada dels Estats Units és que hi ha indrets que no hi has estat mai però que quan hi ets és com si els coneguessis de tota la vida, com per exemple els jardins de la foto, immortalitzats, entre d’altres, per la pel·lícula Forrest Gump.

In this temple,
as in the hearts of the people
of whom he saved the Union,
the Memory of Abraham Lincoln
is enshrined for ever.

El Jefferson Memorial. Thomas Jefferson és tot un símbol als Estats Units. Fou el tercer president dels Estats Units (va ampliar el país comprant Lousiana a França) i possiblement l’únic home culte que ha manat el país. No en va, Jefferson fou, entre altres coses, advocat, polític teòric, matemàtic, arqueòleg, arquitecte, inventor, paleontòleg, autor de la Declaració de Drets de Virgínia (1776) i un dels tres pares de la Independència (els altres dos són Washington i Adams, i hi hauria un quart –que no va ser president, Benjamin Franklyn). És contradictori però cert: Jefferson, un liberal que predicava la llibertat de culte i d’expressió, i també, la llibertat i la igualtat d’oportunitats entre tots els homes... tenia esclaus i concubines. Espectacular. Com va dir una vegada el capellà del poble del meu avi patern: “no es lo mismo predicar que dar trigo”. Inaudit. L’home que va aconseguir el primer estat modern on hom podia viure independentment de la seva religió, cultura o llengua, l’home que va crear l’únic indret del planeta on hi havia (i hi ha) llibertat d’expressió, tenia esclaus. És el costat fosc de Thomas Jefferson. Quan preparava la Declaració d’Independència, havia previst abolir l’esclavitud... però els Estats de Virgínia i Maryland s’hi van oposar de manera que a la Declaració original va quedar un hipòcrita “All Men are created equal”. Ara bé, la pregunta que es fa tothom és: si Jefferson realment estava en contra de l’esclavitud perquè va tenir esclaus durant tota la seva vida?

Ja per acabar amb Washington, algunes fotos del museu d’aeronàutica de Washington, sense cap mena de dubte, el millor del món en la seva categoria. Com a Londres, a Washington els museus són gratuïts. És una llàstima que a la capital americana m’hi estigués tant poc temps. Algun dia hi hauré de dedicar-li el temps necessari per poder gaudir de l’extensíssima oferta de museus, tot i que, ben mirat, a mi els museus d’art, l’holocaust, etc, me la porten fluixa.

Nota: a la segona foto es pot veure, a l’esquerra, una V2, l’arma de la venjança dels nazis, el primer coet o projectil propulsat de llarg abast que, si us hi fixeu, veureu que és idèntic al coet de Tíntin a la Lluna (òbviament Hergé va inspirar-se en el disseny de Werner Von Braun). I a la dreta i en posició horitzontal, es pot veure el famós míssil de creuer Tomahawk. Tot i que els Tomahawk són famosos per haver-se usat en massa durant la guerra del golf, el cert és que als anys 80 ja estaven desenvolupats.

JULIOL 2006 (primera part)

Res millor que unes quantes fotos per resumir les sortides nocturnes de principis de juliol. Fotos cortesia de la senyoreta Yanis i el professor Pingüí. Són les primeres i segur que no seran les últimes...

Ningú diria que els protagonistes d'aquestes dues fotos són un soci del Real Madrid i un soci del F.C. Barcelona...

Això és el què passa quan es beu... i això que les fotos no ensenyen les classes magistrals de ball de la nit. No cal ni dir-ho, al natural tots som més guapos. Per cert, les fotos fetes amb la càmara de la Yanis tenen millor qualitat (es veuen més grans) que les del Pingüí.

De noche todos los gatos son pardos... Sort que les fotos són fosques, oi Danelor? I encara més: us hi heu fixat que hi ha molts braços i moltes mans que no es veuen? XDDDDDD



El Príncep de Plataforma gaudint de la bona companyia a Danzatoria...

I per acabar aquest primer capítol de fotos estiuenques, un primer pla d'un ex-razzer.

En els pròxims capítols, el retrat del Ligre, fotos a Plataforma i molt més...

UN GRAN BLOG

QUINA GRAN NOTÍCIA!!!!

LORD FENEK HA DECIDIT CREAR UN BLOG. JA ERA HORA!!!

ÉS UN GRAN DIA PER LA CULTURA.

Haig de dir-vos que vaig estar a punt d'obrir un blog amb articles i dites cèlebres del gran Fenek. Doncs bé, ja no em caldrà. També ens haurem de posar les piles i preparar conjuntament el què ha de ser un dels millors posts de tots els temps: el mític viatget a Berlín l'any 2004.

F DE FENEK

Naturalment, el link estarà perpètuament al costat del meu blog de la NBA i el d'en Rittman. Of course.

USA - TRIANGLE DE L'EST

El Triangle de l’Est és un pack turístic que consisteix en una sèrie de visites pel nord-est dels Estats Units seguint un recorregut que pot assimilar-se al d’un triangle. Se sol partir de Nova York. El primer “costat” del triangle és Nova York-Niagara, al nord dels Estats Units, on s’aprofita per creuar la frontera i visitar també Toronto (a 150 km de la frontera, pertany a l’Estat d’Ontario, Canadà). El segon costat del triangle és Niagara-Washington, i el tercer costat és el Washington-Nova York (fent una parada a Philadelphia). La gràcia del Triangle de l’Est és triple: 1) en una setmaneta visites llocs tan emblemàtics com Niagara, Toronto, Washington i Philadelphia, 2) viatges en colla i guia, gaudint d’explicacions i fent amistats, i 3) viatges en autobús, de manera que travesses bona part del continent americà. Aquest tercer punt és el que fa que el Triangle de l’Est sigui un viatge tan atractiu. Estrictament parlant, la Costa Est bàsicament només la veus en el tercer costat del triangle, mentre que els altres dos veus zones interiors, incloent tot l’Estat de New York (primer el Downstate, que és on hi ha la zona metropolitana més famosa del món, i després l’Upstate que és on hi ha els grans llacs i uns paisatges naturals impressionants), típics pobles americans a Maryland i Pennsylvania, comunitats d’amishs, fàbriques americanes, la ciutat de Buffalo...

Niagara Falls. Imprescindible fer el tour en vaixell i/o helicòpter per fer-se una idea de la magnitud d’aquest espectacle natural.

Haig de dir que aquest viatge fou sensacional a tots els nivells, però especialment vull remarcar el fabulós ambient que es va crear dins de l’autobús del Triangle de l’Est. Destacaria el conductor i el guia (ambdós americans), dues parelles just married provinents del cinturó metroplità de Barcelona i dues famílies de Mexicans.

El conductor era en Bob, un excombatent del Vietnam, un americà autèntic, un home de l’interior, un defensor de les armes, l’ordre i la justícia. En definitiva, una persona admirable que no entenia com jo i el meu germà no ens volíem quedar a viure a Amèrica. Els motius eren obvis: 1) a Amèrica els enginyers viuen molt bé i els metges encara més, amb sous mensuals superiors als 20.000 dòlars!!! i 2) Amèrica té de tot i pot oferir-nos tot el què vulguem. Però jo li responia que Amèrica per mi no era un lloc per viure-hi sinó per passar-hi una temporada car li manca “caràcter” o trets identitaris que la defineixin. Per mi era impensable viure en un indret “sense passat” (llegiu castells, edat mitjana i edat antiga, èpica, poemes, literatura, mitologia...).

En Bob no parlava castellà però havia estat a Ejpaña i érem molts els que creiem que alguna cosa entenia. Tanmateix, cada cop que algun ejpañol o algun mexicà li comentava alguna cosa en la lengua del imperio, en Bob simplement responia “Cervezaaaa!!!”. També havia estat a altres països d’Europa i destacà Alemanya i Suïssa com a dos països millors que els seus estimats Estats Units.

Les cataractes del Niagara des de Canadà. Des del costat de Canadà hi ha les millors vistes. Sobretot des de l’Skylon, una torre de gairebé 200 metres d’altura coronada per un restaurant giratori. Des d’allí les vistes són espectaculars, no només perquè veus les cataractes sinó perquè també pots veure ciutats americanes i canadenques situades a desenes de quilòmetres (quan es fa fosc destaquen les llums de Toronto, situada a 150 km!). Per a més informació http://www.skylon.com/

L’Allan era el guia i un exemple de persona culte. Havia voltat per mig món i parlava extraordinàriament bé l’anglès (òbviament), el castellà (havia viscut a Buenos Aires), el francès (havia viscut a Lyon), l’italià (havia viscut a Florència) i força correcte el... català!!! Sí senyor!!! El paio havia estat a Barcelona, inicialment per aprendre castellà però també va aprendre una mica el català (involuntàriament). Senzillament extraordinari. Sincerament, no ho entenc. Conec a molts europeus universitaris, molts catalans i molts espanyols sobretot, i cap de tant cosmopolita com l’Allan. No serà que potser els únics analfabets són els europeus que es creuen superiors als americans?

Toronto, capital de l’Estat d’Ontario, és la ciutat més important i cosmopolita del Canadà. Se la sol considerar com la Nova York del Canadà perquè és el centre financer del país i per la seva varietat d’habitants (destaca la comunitat xinesa, una de les més grans d’Amèrica). A mi el què més em va agradar de Toronto és la pulcritud i netedat dels carrers i edificis. Poca cosa més es pot dir de la capital d’Ontario. A la foto edificis emblemàtics de Toronto. Destaca l’hotel Fermont, la magnífica construcció de pedra just per sobre el meu cap. Els Fermonts són una sèrie d’hotels luxosos repartits per Canadà. Solen estar en els millors llocs de cada zona, ja sigui com a “castells” perduts enmig de grans valls, ja sigui al bell mig de Toronto.

L’Allan no només era un gran coneixedor del seu país, Europa i Sud Amèrica, sinó que a més era un gran guia, un gran narrador d’anècdotes (“als Estats Units qualsevol imbecilitat pot ser denunciada i es poden rebre indemnitzacions per ximpleries, per això un no ha de buscar advocat sinó que l’advocat el troba a vostè”, “a l’esquerra metges amb poca feina” i passàvem pel costat d’un camp de golf, o bé, “a les grans ciutats els negres parlen un slang molt curiós; per ells els verbs només tenen una forma, l’infinitiu. Al Bronx la gent diu Well do”) i un home amb un gran sentit de l’humor i l’autocrítica (a Niagara, just passar la frontera amb Canadà ens ensenya un monument que commemorava una victòria militar: “els canadencs celebren i recorden la seva llibertat amb aquest monument. Què curiós oi? Els americans en canvi diem que tan sols preteníem alliberar-los de la tirania anglesa...” o “els pitjors elements no són ni els hispans ni els negres, sinó els homeless de raça blanca. Són gent que no respecta res ni ningú i que a sobre no accepten cap mena d’ajuda”).

La famosa Torre C.N de Toronto, la construcció més alta del món: 553 metres.

Pel que fa als passatgers, inoblidables els mexicans. No eren els típics mexicans pel que fa a aspecte i poder econòmic (eren Danelors de Mèxic XD), però sí que eren tan alegres i divertits com tots els seus compatriotes. Encara recordo el Valdemar (quin gran nom!) explicant acudits dins de l’autocar o el Azael Carlos (àlies Paquirrin perquè físicament era idèntic), un noiet de 15 anys capaç de devorar 100 cops més que l’Erris.

Philadelphia és una altra de les grans destinacions del Triangle de l’Est. Ubicada a l’Estat de Pennsylvania (capital Harrisburg), Filadelfia és una de les ciutats més antigues dels Estats Units. Fou la capital dels anglesos i de la Revolució de les colònies americanes així com el centre de la Declaració d’independència el 4 de juliol de 1776 (d’aquí el nom del famós equip de basquetball, els Philadelphia 76ers). Actualment, Filadèlfia és la ciutat més important de l’antiga Commonwealth of Pennsylvania, amb poc més de 1,5 milions d’habitants i més de 5 milions a l’àrea metropolitana.

La campana que va canviar el món el 8 de juliol de 1776. Aquell dia, des de la torre de l’edifici conegut com a Independence Hall, la Liberty Bell va cridar a tots els ciutadans perquè escoltessin la primera lectura pública de la Declaració d’independència. Espectacular la inscripció "Pregoneu Llibertat a la terra a tots els seus habitants" (naturalment és de la Bíblia).

La veritat és que la campana de la llibertat és super cutre (a Catalunya no es difícil trobar campanes més maques, més grans i més antigues...) però és clar, juntament amb el centre històric de Filadèlfia i Boston, és una de les poques coses centenàries que tenen els americans. Per a més inri, l’objecte en qüestió és originari d’Anglaterra, de manera que pels europeus no deixa de ser una bestiesa visitar una merda de campana anglesa.

I ja per acabar, les mítiques escales de Rocky!!! És aquí on sona la mítica música mentre Sylvester Stallone, àlies Rocky Balboa, s’entrena pujant i baixant mil vegades aquestes escales. L’edifici en qüestió és el Museu d’Art però fins i tot els americans l’anomenen popularment “l’edifici de Rocky” sobretot quan a mitjans dels vuitanta a algun il·luminat se li va ocórrer plantar una estàtua del boxejador. L’estàtua no va estar-hi gaire temps però el mal ja està fet. Pocs, molt pocs, saben que aquest edifici és en realitat el Museu d’Art de Philadelphia.

Pel que fa Washington, és una ciutat que requereix tot un capítol:

Washington

ESTIU 2006

Ha començat estupendament i promet ser simplement extraordinari.

L'entrada de l'estiu l'he passat a Madrid. Hi havia anat per motius de feina el dimecres passat i per motius de festa i diversió m'hi vaig quedar fins diumenge.

Porque la vida puede ser maravillosa!!!

Dimecres vam començar a explorar el terreny: Plaza Mayor i la Latina, o el què és el mateix, dia de relax amb els de la feina. Dijous es va acabar el curs i la gent va tornar cap a casa... menys alguns XD. El gran Miguel, àlies el Bueno, em va recomenar un bon restaurant per sopar al costat del Cuzco AC (a la Castellana, ben a prop del gran water, conegut universalment com Estadio Santiago Bernabeu), en concret al carrer de Juan Hurtado de Mendoza. No recordo exactament el nom del restaurant, em sembla que era El olvido. Tenia una terrasseta de puta mare i un menjar exquisit pel que fa a qualitat preu. Extraordinari el primer plat que em vaig fotre. Una delicatessen (allà tot el què té formatge és boníssim). Com a curiositat, parets amb detalls de color taronja i una explicació "el taronja és un color intens, i més que el vermell, simbolitza passió i alegria". M'ho apunto.

El Bueno em va recomenar seguir la nit a l'Avinguda de Brasil, també ben a prop de l'hotel AC Cuzco. Però a mi no em va fer el pes. Potser perquè veia la Torre Picasso i de pas la seu de SyV. La qüestió és que vam decidir moure'ns. Destination: Gran Vía (parada de Metro). Allí vam passejar una mica. Era obvi que teníem dues opcions: Huertas o Chueca. Com que Huertas jo ja hi havia estat, i com que sabia que la tornaria a trepitjar amb el Miguel i el Luís durant el finde, em vaig endinsar en el barri gay de Madrid, el millor barri segons el meu cap (un dels homes més cremats de l'univers, i no, no és gay... que jo sàpiga!). La veritat és que sense guies madrilenys, és difícil trobar l'ambient correcte en aquell barri. Una altra vegada serà. Com que Chueca no ens motivava, vam decidir anar a la mítica discoteca Ananda, el Danzatoria madrileny.

Ananda està a l'estació d'Atocha, ben a prop d'un altre local mític, Kapital. La diferència entre els dos locals bàsicament és que a Kapital es folla i a Ananda no.

Ananda és una espècie de "terrassa-discoteca" dins de la pròpia estació d'Atocha. Realment és difícil d'explicar. La música és màquina i l'ambient és d'allò més fashion. També hi ha molts nens rics i molta nena a la caça del famosillo de torn. Però si per alguna cosa és espectacular Ananda és per les seves Go-gos. Feia molt de temps que no veia una rossa-ulls blaus tan espectacular. Un cos perfecte (al voltant dels 170 cm), un ventre meravellós, unes cames fantàstiques i uns pits operats: enormes, rodons i ben drets. Vestia amb shorts i bikini de triangle que deixava veure la majestuositat d'aquelles tetes perfectes. Però el més increïble de tot és que quan la mirava era difícil veure-li el cos... perquè la cara era igual o millor!!! Després de gairebé 26 anys, per fi veig el meu equivalent en tia ;-)

Divendres vam canviar d'aires. L'empresa ja no em pagava l'hotel. Vam anar a un hostal a 100 metres de la Puerta del Sol. Més al centre impossible. Habitació digne, amb aire condicionat i tele amb la Sexta per veure el Mundial en condicions. La tarda me la vaig passant fotent-me clares pel centre de Madrid: Plaza Mayor, Sol, Gran Vía... Després de dues nits d'amateur, tocava començar el cap de setmana i l'estiu com Déu mana. Naturalment vaig trucar al Miguel i el Luís i ells em van preparar una ruta.

Tot va començar a Lateral (a la Castellana, davant mateix de SyV), el mític restaurant de tapes on en Danelor comença els rituals de cacera salvatge. Després de les ampolles de vi blanc vam anar amb cotxe fins a no sé on :-PPPPP Vam trepitjar varis bars i vam canviar de zona dues vegades. Després vam anar a Huertas, on sinó? Allà vam alternar bastants bars musicals-dicoteques. Interessant Madrid. En un mateix carrer hi poden haver locals per a bruts i locals per a nets que diria en Felip, o locals per a Pingüins i locals on la gent pot portar camisa sense sentir-se estrany que diria jo.

Aquella nit m'ho vaig passar de conya tot i que entre el Brugal i el vi tampoc sóc capaç d'assegurar què vaig fer realment. Només sé que teníem intenció d'anar a The Room i que vam acabar al Vendeta uaaaaaaaa. Com sempre, el Luís se les va pirar abans d'hora.

L'endemà, dissabte, vaig fer el gos durant bona part del dia. A la tarda vaig dinar en un Pans i vaig tornar ràpidament per veure els primers vuitens de final del Mundial: Deutschland versus Suècia i Argentina versus Mèxic.

La nit del dissabte va ser molt especial. El Luís es va rajar però el Miguel em va oferir gaudir de la Festa Major de Tres Cantos, una espècie de Sant Cugat madrileny. El pla era simple: comprar quelcom de beguda en un garito de xinesos, agafar el cotxe i cap a Tres Cantos. Allí vam sopar en un Ginos d'un centre comercial i després vam anar cap a les carpes. Hi havia un gran ambient.

Només arribar (a les 12 + o -), en un escenari immens tocaven uns paios del poble que versionaven temes de heavy amb una gran dignitat. Tancaren el recital amb dos grans cançons: Run to the hills (Iron Maiden) i una versió heaviata de "La canción del pirata" de Espronceda (ja sabeu aquella de "Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela, no corta el mar sino vuela, un velero bergantín... Qué es mi barco mi tesoro, que es mi dios la libertad, mi ley: la fuerza y el viento, mi única patria, la mar"). Després va tocar el torn dels "professionals". Primer va ser el torn de Alpinista (jo no els conec) i van tancar els concerts Pereza. En principi pot ser aquests últims no us diguin res però us asseguro que tenen algunes cançons (dos o tres :-P) super-conegudes i que segur que heu sentit en alguna disco.

Els recitals van acabar ben passades la una de la matinada. Mentre estàvem "de concert popular" vam fotre'ns la beguda i vaig poder conéixer dos canaris molt cachondos (el Yago i l'Àlex) i la xicota del Miguel. Va ser tota una sorpresa car es tracta d'una noia maca i molt simpàtica. Ah, i pels lectors malpensats, també és molt digne pel que fa a cos. Vamos, que el Miguel li passa la mà per la cara a més d'un. No es pot dir el mateix d'ella perquè algunes lectores han estat amb el putu amo, o sigui, jo XDDDD Per cert, amb la xicota del Miguel també anaven algunes amigues. La teoria Gispertiana es cumpleix: només veiem les ties que estan bones, per això sovint diem que les nòvies dels amics no tenen amigues o que en una discoteca no hi havia ties.

Un cop es va acabar el concert va tocar gaudir de les carpes i l'ambient a l'aire lliure. Allò estava ple de gom a gom. Simplement sensacional: temperatura ideal, moltes noies, música boníssima (poques cançons del Razz, moltes de Sala B i algunes extres, com Mago de Oz), begudes barates, bona companyia, xiringuitos del PP i el PSOE i un servidor provocant...

En definitiva, que he gaudit moltíssim de Madrid ciutat i dels afores. És la meva fórmula per evadir-me: amics de puta mare, ambients nous i molta varietat. 100% recomenable.


I AIXÒ NOMÉS HA COMENÇAT.


Aquest cap de setmana venen el Luís i el Miguel a Barcelona. Danzatoria ens espera...

I al juliol cap de setmana al País Basc i/o País Valencià...

I a l'agost dues setmanes a la Xina...

I el mundial de basquetball a la Sexta (USA amb Wade, Kobe, LeBron...) i caps de setmana amb el Gimi a la costa catalana amb motos d'aigua, gresca nocturna...

I la primera setmana de setembre a Jordània i Síria amb en Ritt and company...

ORLANDO

A l'estiu del 2002 vaig passar 5 dies a Orlando, Florida, per gaudir dels seus múltiples parcs d'atraccions.

Informació de Florida: és la terra dels cítric, els cocodrils i els cubans exiliats. La capital és Tallahassee (i la coneix sa mare) però les seves dues grans ciutats són Miami a la costa i Orlando a l'interior. Florida és un Estat molt pla, amb uns paissatges boscosos i un clima gairebé tropicals. La península fou descoberta per Juan Ponce de León navegant durant la Pasqua Florida i per això fou batejada amb aquest nom. Com a anècdota, dir que inicialment els espanyols es pensaven que era una illa. Actualment Florida viu bàsicament del turisme de sol i platja i els parcs d'atraccions de Walt Disney, MGM i Universal Studios, tot i que també destaquen altres activitats econòmiques com són la indústria bancària i financera, i la indústria tecnològica (IBM, Electronic Arts i sobretot el Centre Espacial John F. Kennedy amb el famós Cap Cañaveral, un dels centres d'operacions de la NASA i l'exèrcit americà).

Orlando: parcs d'atraccions i poca cosa més. Com Miami, Orlando és una ciutat petita (àrea metropolitana de menys de 2 milions de persones) plena de latinos. Els mateixos latinos (ja sabeu que a mi m'encanta barrejar-me amb els latinos, o no, Rittman? ;-)) em van dir que no perdés el temps visitant la ciutat. Personalment, una de les coses que més em va agradar d'Orlando i el Comtat d'Orange va ser veure'ls des de l'avió: immenses planícies verdes amb llacs, rius i aiguamolls. Sensacional.

Impressionant l'aeroport d'Orlando. És enorme, no pas pels habitants, que són pocs, sinó pels 50 milions de turistes i visitants (!!!) que cada any hi passen. És tan gran l'aeroport, que entre terminals hi ha una extensa xarxa de monorrails.

Sabíeu que... el clima d'Orlando és subtropical. Això vol dir que les temperatures sempre solen estar al voltant dels 25ºC però també que hi ha un període de pluges que va del juliol al setembre. En altres paraules, si hi aneu a l'estiu tingueu per segur que el clima serà emprenyador: ara sol, ara pluja, ara núvols, ara tempesta... A favor dues coses: 1) el juliol i l'agost NO són els mesos de màxima ocupació ja que els americans prefereixen anar-hi durant l'estació seca i 2) com que la temperatura és suau i agradable, la pluja tampoc molesta gaire, i més si tenim en compte que hi ha moltíssimes atraccions interiors. Només cal comprar-se unes "capalines" i a gaudir.

Orlando té molts parcs però jo en destacaria dos: el mític DisneyWorld, el complex d'atraccions més gran del món (format per quatre parcs independents: Magic Kingdom, Epcot Center, Disney-MGM Studios i Animal Kingdom) i el fabulós Universal Studios.

El Magic Kingdom és molt semblant al Disneyland de París: el mític castell, l'atracció de Pirates of the Caribean, el vaixell de vapor del Mississipí, el tren de l'Oest, personatges Disney... Ideal per a nens i bastant fluix per a adults. Com a anècdota, dir que la majoria d'atraccions mítiques són més velles que nosaltres.

Epcot Center és el parc ideal pels adults, que no els joves. És un parc més aviat cultural, sense atraccions fortes ni tampoc infantils. Una gran part del parc és com una Exposició Universal però a lo grande, amb zones de diferents païsaos del món on podem veure arquitectura, gastronomia, souvenirs... També hi ha una zona dedicada a la tecnologia i la ciència, amb una atracció francament sensacional des del punt de vista de l'enginyeria. Es tracta d'una atracció interior, a bord d'uns vehicles que van per guiatge òptic, és a dir, sense conductor i sense vies ni carrils.

El Disney-MGM Studios és un parc força fluixet però amb alguns espectacles i ambientació made in Hollywood. En aquest parc hi ha el clàssic Star Wars Tours (que Disneyland París va copiar), possibilitat de visitar estudis de cine i indrets on es simulen explosions, incendis, inundacions, etc, o un plató amb possibilitat de participar a Who Wants To Be a Millonaire?, però jo destacaria l'espectacle d'Indiana Jones i la Rock 'n' Roller Coaster Starring Aerosmith, la millor muntanya russa del planeta.

L'espectacle d'Indiana Jones és apoteòsic. Seus en un teatre i veus algunes escenes d'Indiana Jones i l'Arca Perduda en directe. És increïble veure com canvien els escenaris i preparen les escenes (amb uns camions i unes grues immensos). Ho fan a una velocitat i amb una professionalitat admirables. Els actors imiten molt bé alguns dels gestos dels personatges (són tants els moments memorables), i els efectes especials també són molt bons: des d'explosions a cotxes saltant pels aires i tot això amb els diàlegs i veus originals (en off) i la mítica música d'Indiana Jones. Amazing! Com també ho és la muntanya russa d'Aerosmith. Mentre fas cua veus tota mena d'objectes de la mítica banda de Heavy Metal així com una petita història. L'atracció està ubicada en una zona que simula ser Sunset Boulevard. Allà tenim la mítica banda perdent el temps quan de sobte els truquen i els recorden que tenen un concert ja. Aleshores van directes a la limousine i comença l'atracció: un tren que simula ser la limousine a tota llet pels carrers de Los Angeles. L'atracció inclou una acceleració inicial de 0 a 100 km en un tram sense pendent (brutal), loopings, girs... i tot això amb música d'Aerosmith a tota llet en un ambient que simula els carrers de L.A a la nit.

Però tots els parcs de Disney són una merdeta al costat del millor parc d'atraccions d'aquet planeta: Universal Studios Orlando Florida. Aquest parc és el súmum de la diversió. Només té un inconvenient: un cop has estat a Universal Studios Orlando Florida la resta de parcs d'atraccions (Port Aventura, DisneyWorld, Disneyland L.A, Disneyland París, ...) et fan cagar.

Universal Studios Orlando Florida té dues zones diferenciades: l'Island of the Adventure i l'Universal Studios pròpiament dit. El primer és el paradís de les muntanyes russes i les emocions fortes. Es tracta de cinc illes d'aventures: Isle of Superheroes, Toon Lagoon, Jurassic Park Island, The Lost Continent i Seuss Landing. A l'illa dels Superherois hi ha la millor atracció del planeta: The Amazing Adventures of Spider-Man. Es tracta d'una atracció única, una meravella tecnològica, un plaer indescriptible. Uns vagons de 6 places que tenen dos graus de llibertat (avançar i retrocedir per la via, i girar sobre sí mateixos) en una espècie de muntanya russa amb pujades, baixades, girs, acceleracions i frenades brusques en un ambient tridimensional gràcies a un conjunt de pantalles hàbilment posades, un so espectacular i les ulleres 3D que et poses abans d'entrar. Veure per creure. De debò que les paraules no poden descriure aquesta atracció. És com estar dins del còmic i seguir l'Spiderman mentre persegueix i lluita contra alguns dels seus enemics. És com si barregessim les sensacions d'un IMAX (3D) amb l'Star Tours (imatges i so) i una muntanya russa (moviments reals, avances, baixes, puges, etz).

Nosaltres vam començar per aquesta zona del parc i no vam passar a l'altra zona fins ben entrada la tarda. Però la veritat és que Universal Studios és un parc "doble". Encara que només pagues una única entrada, és impossible veure'l en un sol dia. La part del Universal Studios pròpiament dit no té res a envejar a l'Island of the Adventure. Hi ha tantes pel·lícules, tantes atraccions, tants espectacles, una ambientació tan espectacular... Hom pot anar a caçar un tauró en un vaixell en una atracció ambientada en la famosa pel·lícula Jaws (Tiburón tot i que Jaws vol dir mandíbules...), pot veure una espècie d'Imax de Terminator amb sorpresa final (apareixen actors i completen l'espectacle en directe), un 4-D de Shrek (3D amb ulleres i la quarta dimensió són ràfagues d'aire i aigua que et tiren en alguns moments puntuals, de manera que sembla real), un 3D dels personatges de Hanna i Barberà -fill de catalans!- (The Flinstones i molts més), pujar al cotxe de Back To The Future, l'atracció de King Kong (el clàssic, no sé si ara amb la pel·lícula l'han actualitzat) i molts més.

La continuació del viatge en 3 posts més:

Triangle de l'Est

Washington D.C.

The Capital of the World