Un dels moments culminants del
Triangle de l’Est fou l’estada a la capital dels Estats Units. Abans d’arribar a Washington, però, vam passar per Baltimore, la ciutat més important de Maryland. Tot i que Baltimore no ha arribat mai al milió d’habitants, en el passat fou la segona ciutat més poblada dels Estats Units, només per sota de la primera capital, Filadèlfia. Baltimore és coneguda per ser la ciutat on l’advocat i poeta amateur Francis Scott Key va escriure el 1814 un poema-cançó titulat:
The Star-spangled banner, o el què és el mateix, l’himne americà.
Informació sobre l’himne americà: una història certament apassionant. A principis del segle XIX, només els anglesos resistien heroicament l’opressió napoleònica. Després de l’extraordinària victòria d’Horace Nelson a Trafalgar, els anglesos eren amos i senyors dels mars. Una de les primeres mesures que van prendre fou controlar el comerç marítim d’arreu del món per tal d’ofegar Napoleó. Estúpidament, el president nord-americà James Madison, molest pels constants atacs sobre els vaixells comercials americans, va declarar la guerra als anglesos el 1812. Tot i que els americans començaven a ser una potència militar, la Royal Navy era tan poderosa que va bloquejar la totalitat dels ports americans i va impedir qualsevol comerç entre americans i europeus. Els americans van reaccionar astutament. Si per mar no podien, atacarien per terra. L’objectiu: el Canadà. Però els anglesos van resistir heroicament i fins i tot van contraatacar envaint –per primera i última vegada en la història- els Estats Units. Al 1814, els britànics van atacar i cremar Washington. La capital dels Estats Units encara era una ciutat “en vies de construcció” amb molt pocs habitants en aquells temps però l’impacte psicològic sobre els americans fou considerable. El següent objectiu era Baltimore, la segona ciutat més important del país. Durant aquests incidents, al setembre de 1814, el diplomàtic Francis Key fou detingut i empresonat pels anglesos, que poc després atacaren Baltimore. Però els americans van resistir i van capgirar el signe de la guerra. A trenc d’alba, amb els primers raigs de llum, Key va alçar la vista i va veure, des del seu calabós, com la bandera dels Estats Units onejava sobre el fort McHenry. Estava tan content i emocionat, que va escriure un poema que començava així
Oh, say can you see by the dawn's early light
What so proudly we hailed at the twilight's last gleaming
I acaba així
And the star-spangled banner in triumph shall waveO'er the land of the free and the home of the brave!
Al desembre del 1814, els americans i els anglesos van firmar la pau i mai més van tornar les hostilitats entre les dues superpotències. El poema de Key, en canvi, perdurà més enllà de la guerra. Fou l’himne de l’U.S. Army durant el segle XIX però no fou fins al segle XX que fou oficialment l’himne dels Estats Units. Pel que fa al lema “In God we trust” (present en el poema de Key, si bé un xic diferent: And this be our motto: "In God is our trust.") sembla ser que fou adoptat a les monedes i bitllets americans durant la Guerra Civil (segona meitat del segle XIX).

A més de Baltimore, Washington també té a la vora un altre indret emblemàtic pels americans: el mític cementiri d’Arlington (a l'Estat de Virgínia), on hi ha enterrats la major part dels patriotes americans. Fixeu-vos en el detall (teòric) de les tombes homogènies. Els protestants, a diferència dels catòlics, no creuen en els mausoleus ni en les grans tombes, sinó que consideren que davant de Déu tots som iguals i que serà per les nostres accions i no pels nostres béns que serem jutjats. D’aquesta manera, en principi comparteixen espai generals i soldats rasos, sense distinció de rang, sexe o raça (teòricament... ja m’agradaria comprovar-ho...).
En canvi, els Kennedy, que són catòlics, tenen tombes diferenciades... Enterrats a Arlington tots ells (tot i que la immensa majoria no ha lluitat mai en una guerra!!!) en un espai absolutament privilegiat, els Kennedy són la monarquia americana.

Una de les meves fotos preferides, per bé que en el blog no es pot apreciar gaire bé. Es tracta del famós homenatge als marines americans. L’escena és verídica, i correspon a la Segona Guerra Mundial, en concret, a la primera conquesta seriosa en territori japonès, a l'illot d'Iwo Jima, al febrer del 1945. La imatge fou immortalitzada per Joe Rosenthal. Els americans la consideren the most reproduced photograph in the history of photography. La meitat dels protagonistes de la foto van morir en combat pocs dies després de ser immortalitzats.

Ja era tard quan vam arribar a la capital dels Estats Units. En una jornada havíem recorregut més de 600 km. Dels grans llacs a Washington. L'hotel estava a Georgetown, actualment un barri més de Washington, tot i que als segles XVIII i XIX fou una ciutat independent. De fet, Georgetown era una ciutat abans que Washington existís. No fou fins a finals del segle XIX que s’uní a la capital dels Estats Units. Per tant, que ningú s’equivoqui, el nom de Georgetown NO és de cap manera un tribut al primer president dels Estats Units. El nom de Georgetown bé podria ser en honor al rei George d’Anglaterra o bé als seus dos fundadors, que també es deien George, o potser en honor a totes dues coses.
L'endemà, ens esperava Washington DC, la ciutat que honora els patriotes americans.
Washington DC, la capital dels Estats Units, és sens dubte una de les ciutats més emblemàtiques que he visitat mai. Fou la primera ciutat moderna dissenyada simplement per ser la capital d’un país. En conseqüència, es tracta d’una ciutat molt especial i molt peculiar, amb grans avingudes i monuments, amb pocs pisos o edificis per a residents. Pel que fa a l’estil arquitectònic, Washington és la ciutat americana que més pretén assemblar-se, arquitectònicament parlant, a una capital europea. No en va, Washington fou projectada per un arquitecte francès a finals del segle XVIII, de manera que, per increïble que sembli, la París monumental que tots coneixem és posterior a la capital dels Estats Units. Però, no cal ni dir-ho, la grandeur de Washington és més que discutible. Hi falta caràcter, edificis antics, una catedral ancestral, restes del passat esplendorós, no sé, quelcom que l’acabi de definir. Washington és un conjunt immens d’avingudes i monuments sense gaire caràcter o sentit. Tot i això, no deixa de ser interessant veure certs punts emblemàtics com són la Casa Blanca (“me la imaginava més gran”), el Capitoli (brutal), els monuments als presidents més emblemàtics (Lincoln, Jefferson, Kennedy...), els fabulosos museus de la capital dels Estats Units (només comparables als de Nova York i Londres) o els monuments als caiguts a la Guerra de Corea i el Vietnam (molt dur aquest últim car hi ha un conjunt de parets on hi ha gravats tots els morts i desapareguts. Quan els morts són anònims tot és més relatiu, però us asseguro que després de contemplar metres i metres de parets, amb més de 50.000 noms, entre ells pares, fills i germans, alguns més joves que els nostres pares, i veure famílies senceres que dels seus familiars només els queda una puta paret, les llàgrimes t’inunden la cara).
Informació de Washington DC: la primera part del seu nom la deu al primer president dels Estats Units d’Amèrica: George Washington, mentre que la segona, es deu a les inicials de District of Columbia. Les lletres DC són molt importants ja que Washington a seques és un Estat del nord oest dels Estats Units. Washington ciutat és molt petita. Amb prou feines té mig milió d’habitants, ara bé, l’àrea metropolitana, és a dir, el districte de Columbia (enmig els Estats de Maryland i Virgínia), té tants habitants com l’àrea metroplitana de Barcelona. Actualment l’àrea metropolitana de Washington toca la de Baltimore. Juntes, les dues àrees metropolitanes sumen més de 6 milions de persones.
L’imponent U.S Capitol, o el què és el mateix, la seu del Congrés del govern federal dels Estats Units d’Amèrica. Francament, poques coses construccions m’han impressionat tant.
Una de les coses que més m’agrada dels Estats Units és que hi ha indrets que no hi has estat mai però que quan hi ets és com si els coneguessis de tota la vida, com per exemple els jardins de la foto, immortalitzats, entre d’altres, per la pel·lícula Forrest Gump.

In this temple,
as in the hearts of the people
of whom he saved the Union,
the Memory of Abraham Lincoln
is enshrined for ever.
El Jefferson Memorial. Thomas Jefferson és tot un símbol als Estats Units. Fou el tercer president dels Estats Units (va ampliar el país comprant Lousiana a França) i possiblement l’únic home culte que ha manat el país. No en va, Jefferson fou, entre altres coses, advocat, polític teòric, matemàtic, arqueòleg, arquitecte, inventor, paleontòleg, autor de la Declaració de Drets de Virgínia (1776) i un dels tres pares de la Independència (els altres dos són Washington i Adams, i hi hauria un quart –que no va ser president, Benjamin Franklyn). És contradictori però cert: Jefferson, un liberal que predicava la llibertat de culte i d’expressió, i també, la llibertat i la igualtat d’oportunitats entre tots els homes... tenia esclaus i concubines. Espectacular. Com va dir una vegada el capellà del poble del meu avi patern: “no es lo mismo predicar que dar trigo”. Inaudit. L’home que va aconseguir el primer estat modern on hom podia viure independentment de la seva religió, cultura o llengua, l’home que va crear l’únic indret del planeta on hi havia (i hi ha) llibertat d’expressió, tenia esclaus. És el costat fosc de Thomas Jefferson. Quan preparava la Declaració d’Independència, havia previst abolir l’esclavitud... però els Estats de Virgínia i Maryland s’hi van oposar de manera que a la Declaració original va quedar un hipòcrita “All Men are created equal”. Ara bé, la pregunta que es fa tothom és: si Jefferson realment estava en contra de l’esclavitud perquè va tenir esclaus durant tota la seva vida?

Ja per acabar amb Washington, algunes fotos del museu d’aeronàutica de Washington, sense cap mena de dubte, el millor del món en la seva categoria. Com a Londres, a Washington els museus són gratuïts. És una llàstima que a la capital americana m’hi estigués tant poc temps. Algun dia hi hauré de dedicar-li el temps necessari per poder gaudir de l’extensíssima oferta de museus, tot i que, ben mirat, a mi els museus d’art, l’holocaust, etc, me la porten fluixa.
Nota: a la segona foto es pot veure, a l’esquerra, una V2, l’arma de la venjança dels nazis, el primer coet o projectil propulsat de llarg abast que, si us hi fixeu, veureu que és idèntic al coet de Tíntin a la Lluna (òbviament Hergé va inspirar-se en el disseny de Werner Von Braun). I a la dreta i en posició horitzontal, es pot veure el famós míssil de creuer Tomahawk. Tot i que els Tomahawk són famosos per haver-se usat en massa durant la guerra del golf, el cert és que als anys 80 ja estaven desenvolupats.