V de Vilafranca

Cap de setmana alternatiu.

Era el primer cap de setmana des que havia tornat del Pròxim Orient. Em pensava que tornaria a la monotonia però no fou així.

El divendres és el dia dels mails i en Cornetes ens va proposar visitar un amic seu -un fibber- a la bonica localitat de Vilafranca.

Resultat: una nit diferent. Podia haver estat millor? Segur, però què collons, com diria en Danelor: tot suma. Es clar que ell sol utilitzar aquesta frase per justificar altres accions...

L'Esmolet s'ho hagués passat d'allò més bé. Jo m'ho vaig passar prou bé si mai. Feia temps que no sentia els hits del Razz. D'altra banda, en Xavi és un paio collonut.

Anècdotes:

1) l'Schelotto va arribar puntual a l'estació de Sants!!! Inàudit! El món està canviant tan depressa...

2) un col·lega del Xavi va ficar la pota quan va dir que m'havia vist en algunes fotos del FIB... mooooooooooooc.

3) la ucraniana ens va fer una demostració d'un pont (ja sabeu allò de la gimnàstica) a la sortida del "Moderna". Espectacular.

4) Schelotto hauria d'estar mort. Va apostar-se la vida a què seria capaç d'arribar més amunt que jo alçant la cama. Va perdre i de pallissa. Atenció a la gran explicació del psicòleg: "seguro que te gano. Hago esgrima. Subir la pierna es cuestión de abductores. Hago esgrima. Seguro que te gano". Crec que abans de jugar-se la vida i fer comentaris idiotes s'hauria de fotografiar despullat. Potser aleshores veuria que la panxa i unes cames morcillones no solen ajudar gaire a l'hora d'intentar aixecar la cama...

5) Renfe és una merda. El primer tren del dia (a les 6:48), el primer, i va arribar amb 40 minuts de retard. Quan vaig arribar a casa enlloc de dormir, primer vaig esmorzar.

6) qui vulgui saber més i vulgui veure fotos humiliants, que miri el blog de l'Schelotto.

Dissabte fou un dia tranquil i diumenge... també :-P Però la veritat és que nho ecessitava. Xina, Jordània, Síria... masses dies fora. A vegades un també necessita una mica de descans per recuperar forces i preparar-se per la temporada de tardor. I més si li fa mal al coll com en el meu cas... com refresca durant les nits!

Aquesta setmana es preveu mogudeta. M'agradaria, entre d'altres coses, fer una visiteta a en Danelor (ànims xaval!), quedar amb en Ritt i en José (hem de passar-nos les fotos!), fer una visiteta a Lord Fenek (que fa temps que no el veig), i finalment apuntar-me a... a... a... balls de saló! juas! Qui et coneix i qui et veu! Així que si voleu veure el vostre ídol ballant, ja ho sabeu, pròximament, els dimecres a la nit, a la carretera de Sants, Doble A en acció.

JORDÀNIA 2006

Salamo alicom! (que la pau estigui amb tu!)

Ara fa tot just una setmana que vaig visitar Jordània, el país àrab que més enginyers té i l’únic país del món –que jo sàpiga- on per ser alcalde o polític d’alt rang és obligatori ser enginyer.

Ha estat una setmana realment divertida, intensa i enriquidora, sobretot a nivell d’amistats i de grup. Amb en Ritt sempre hi hagut bon feeling, i amb en Jose i la Sandra crec que també he congeniat. I per si no n’hi hagués prou amb els tres mosqueters d’Abrera, durant l’estada vaig fer amistat amb dues parelles cachondes: el Quim i la Mercè (companys d’aventures també per Síria), i els dos bascos: el Josu i la Patri.

Com a país, Jordània no m’ha marcat gens. Qui sap, potser perquè hi va haver un atemptat durant la meva estada, o potser perquè venia de veure Síria amb un grup reduït de sis persones, o potser perquè a l’agost havia visitat un gegant com la Xina. Jo descriuria Jordània com un país desèrtic (i cada dia més eixut, jo no sé com acabarà tot això, però el cert és que el Jordà cada dia té menys aigua) ple de runes i castells. Aquests últims pels americans potser són espectaculars però pels europeus més aviat fan cagar, per molt que Lawrence d’Aràbia els trepitgés en algun moment de les seva vida. L’únic castell que jo salvaria és el de Karak, una magnífica fortalesa medieval que fou objectiu tant de creuats com de musulmans, si bé no és menys cert que a Síria hi ha castells medievals infinitament més espectaculars. Anàlogament, sóc incapaç d’apreciar la suposada bellesa d’algunes esglésies bizantines i els seus mosaics trencats, com fou el cas de Màdaba.

A nivell de ciutats, Jordània és el país àrab més occidentalitzat i l’únic, juntament amb Egipte, que reconeix l’Estat d’Israel. Fins ben entrat el segle vint, els anglesos controlaven el país (el cap de les forces armades era anglès fins l’any 1.956) i per això són molts els habitants que saben parlar l’idioma de Shakespeare. Encara que això pugui semblar a priori un avantatge pel turista occidental, a l’hora de la veritat hom troba a faltar el caliu i la vidilla d’altres països àrabs com són Síria i Egipte.

Amman és com Santa Co però amb més és àrabs que andalusos...

Amman és la capital del regne (Jordània està governada pels Hashemites, una família àrab descendents de Mahoma) i deu el seu nom a un turó i a un poble: els amonites (segle XIII abans de Crist). Com passa amb totes les ciutats de l’Orient Mitjà, Amman és una ciutat amb una extensa història de guerres, conquestes i destruccions. El mític rei David fou el primer en massacrar la seva població (es diu que va cremar 10.000 persones en un forn especialment construït per a l’ocasió). Hitites i perses també hi van fer diverses “estades”. Els grecs no només hi van fer estada sinó que a més van canviar-ne el nom. Amman fou Filadèlfia fins que els àrabs van decidir tornar-li el nom original.

Dins del món àrab, Amman sempre ha estat una ciutat secundària (Jerusalem i Damasc sempre l’han eclipsat). No hi ha grans mesquites, ni grans mercats, ni cap barri antic que li doni un caràcter especial. Visitar Amman és gairebé una pèrdua de temps. Jo només salvaria les botigues de sabates i roba d’imitació (però a la Xina n’hi ha més i més barates), el teatre romà (però no gaire lluny, a Bosra, n’hi ha un infinitament millor) i el Museu Nacional de Jordània. Aquest últim, tot i ser de mides ridícules, guarda un dels tresors més preuats –per no dir el més preuat- de la humanitat: els manuscrits del Mar Mort (a la foto), o el què és el mateix, els texts de la Bíblia més antiga coneguda fins ara.

Al nord del país hi ha Jerash, una antiga ciutat romana (Gerassa) amb unes runes força espectaculars. L’any 746 d.C, Gerassa fou destrossada per un gran terratrèmol i per això se la sol considerar la Pompeia d’Orient. Tanmateix, creuats i musulmans la van continuar habitant posteriorment, reconvertint alguns temples a esglésies i mesquites. Jerash és una visita obligada si es va a Jordània tot i que també és just dir que Palmira (Síria) té unes runes romanes encara més espectaculars.

El Mar Mort vist des del cantó jordà. Per mi, el Mar Mort era el de menys. La terra era el què m’importava. Per algú que no ha anat a una escola de missa és impossible entendre les sensacions que jo vaig sentir quan vaig trepitjar Terra Santa. Un lloc llegendari i mític que sempre has sentit... i de sobte ets allà. A l’altra banda del Mar Mort, damunt les muntanyes es pot veure Jerusalem, i al fons a la dreta de la foto (al nord) es podia veure el Jordà, Jericó i Ramallah. Una explosió d’emocions em va recórrer el cos mentre caminava a la vora del Jordà i guaitava els seus voltants, tot recordant passatges de l’Antic i el Nou Testament, de la Terra Promesa, de Jerusalem, l’ancestral capital, de les muralles de Jericó, del riu on Jesús fou batejat... Una sensació semblant vaig experimentar quan vaig contemplar Terra Santa des del mirador del Turó Nebo, al sud del Mar Mort. Se suposa que allí hi ha enterrat Moisès, i que des d’allí el poble d’Israel va veure, amb claredat, la Terra Promesa. Després d’haver estat tan a prop, és evident que no puc morir sense haver visitat abans Jerusalem.

El Mar Mort és el punt més baix del planeta, 400 metres per sota del nivell del mar (es considera nivell 0 el nivell del mar Mediterrani). La temperatura a la zona és, francament, insuportable. L’aigua està massa calenta pel meu gust i l’ambient és com un forn, amb temperatures superiors als 40ºC a les 9:00 del matí i de gairebé 40ºC a les nits... al setembre!!! Al Mar Mort molts vam trencar les sabatilles (i alguns el banyador, oi Ritt? XD) per culpa de la maleïda densitat i coloració fastigosa de l’aigua (qui deia que l’aigua es incolora i transparent?) així com del fang increïblement llefiscós i enganxós de la zona. En el meu cas, una de les sabatilles es va quedar “enterrada” al Mar Mort, amb les conseqüents conyes per part del grup. Si tenim en compte que el Mar Mort s’està eixugant, tard o d’hora la meva sabatilla tornarà a ser vista. Esperem que no confongui als arqueòlegs! Com a anècdota final, segons els metges (? no pas el meu germà) els fangs del Mar Mort tenen grans propietats terapèutiques, entre elles l’eliminació de la shoriassis (ja saps Lord Fenek!!!).

El Mont Nebo és triplement sant, car ho és tant pels jueus, com pels cristians i muslmans. Allí se suposa que hi ha enterrat Moisès.



Al sud del país, entre Petra i el Mar Roig, hi ha el desert més bonic del món: Wadi Rum (pronunciat “Guadi Ram” que significa “la Vall del Camí” perquè era el camí d’unió entre Egipte i el Pròxim Orient amb Aràbia). Al principi pot semblar un desert més però a mesura que t’endinses amb els beduïns, te n’adones que estàs gaudint d’una de les meravelles d’aquest món. Per què fan publicitat dient que Lawrence d’Aràbia va pallejar-se a Wadi Rum? Us asseguro que les muntanyes, les dunes, la vall i els seus múltiples colors rosencs justifiquen per si sols la visita. Si a Wadi Rum hi sumem Petra, resulta que Jordània és un país de visita obligada, encara que abans t’hagis d’empassar ciutats, castells i esglésies de dubtosa bellesa.

Més sobre el Pròxim Orient:

Petra

Síria

Damasc

PETRA

La vuitena meravella del món: Petra, l'ancestral capital dels enigmàtics nabateus. Aquesta foto mostra el Tresor amb tot el seu esplendor a última hora de la tarda, quan ja no hi ha turistes... excepte un servidor. Petra fou saquejada i destrossada (com tantes altres ciutats ubicades estratègicament per controlar el comerç), de manera que a dins de les grans sales i tombes no hi ha res de res. Ja ho diem els catalans: "no es pot tenir tot en aquesta vida".

Petra (roca en grec) està ubicada al sud de l'actual Jordània, entre el Mar Mort i el Mar Roig. Antigament, aquestes muntanyes eren un enclavament estratègic per on passaven les caravanes de Jerusalem, Damasc, Egipte, Pèrsia i Aràbia. Els nabateus, un poble nòmada d'orígens poc clars, va establir una fabulosa ciutat amagada entre les valls d'aquestes escarpades muntanyes pocs segles abans del naixament de Crist. Molt abans, però, aquestes valls ja havien estat habitades, temporalment, pel poble d'Israel. La prova més evident n'és la tumba d'Aaron, germà de Moisès, ubicada al cim d'una muntanya (a la foto, el puntet blanc situat damunt de la muntanya més alta).

Seguiu-me! Conec el camí! La única manera d'accedir a Petra és passar pel Sik, un camí estret de gairebé un kilòmetre de llargada.

Mentre passeges pel Silk topes amb múltiples geometries rocoses, algunes tan curioses com la Roca de l'Elefant.

Al final del camí trobarem el Tresor de Petra. Indescriptible. I això només és el principi...

Number 74, Meyer, present! Ja només queda un mes per fer els 26. A veure quina samarreta em regalaran enguany... XDDDDD La dels 25 anys, no us podeu queixar, que l'he duta a Shanghai i a Petra!

Diuen que més val una imatge que mil paraules... En el cas de Petra una imatge també es queda curta. En aquesta immensa vall és on vivien els nabateus.

Pels valents queda pujar al cim, on ens espera el "Monestir". La pujada es espectacular, i se l'anomena l'escala dels mil esglaons.

Això és el "Monestir" (una antiga tomba reial convertida a monestir pels cristians...). Actualment a dins tampoc hi queda res. Llàstima! A més del Monestir, al cim hi ha uns esplèndids miradors, des d'on podem admirar les muntanyes que envolten Petra, la tomba d'Aaron, fabuloses parets verticals de múltiples colors (des de rosa fins a negre) així com el Mar Mort i la Terra Promesa.

Viatge a Jordània

DEURES

Nanos, l'agost s'acaba i per mi això significa començar un viatge apassionant a l'Orient Mitjà. Aquests dies he estat llegint certs llibrets informatius que en Rittman em va passar la setmana passada. La veritat és que em fa molta il·lusió poder fer un "Seguiu-me, conec el camí!!!".


Deia el mestre que la vida sense música no tindria sentit. Quanta raó que tenia! Aquests dies he tornat a sentir plaer escoltant música en català, en concret Sau.


"Sensual i experta,
estranya i perversa
portes el foc en el cos


Sé que tinc la nit guanyada
sé que en qualsevol racó
d´ara fins la matinada
lleparé la melmelada
del teu cos


M´has deixat el cos mullat
viciós i ple de suor


Sensual i experta,
estranya i perversa
no vull que te´n vagis,
vull menjar-te els llavis
vull viure de pressa abans que s´acabi
deixa córrer el foc pel cos."


Espero que quan torni tots hagueu fet els deures: vull veure els blogs i els fotologs actualitzats! Veuré fotos d'un safari? Un post del viatge que vam fer a Berlín, lord Fenek? Que ens escriuràs Schelotto? I l'Esmolet, quines fotos posarà? Tindrà memòria de peix la Yanira, o bé pel contrari m'apuntarà a classes de ball? La resposta l'onze de setembre.

Apa! A gaudir de 10 dies sense l'ídol.

LA XINA 2006

Un imperi ancestral, una cultura mil·lenària, una terra extraordinàriament rica que permet dues collites a l'any (blat al nord i arròs al sud), rius cabalosos i muntanyes fabuloses, i grans ciutats a la costa: això és la Xina, els país que enguany he visitat a l'agost.

L'espectacular skyline de Shanghai (foto feta amb angular). No menys espectacular és el paisatge natural de la província de Guangxi. Però el millor és sens dubte en Maverick lluint la samarreta que els seus amics li van regalar quan va fer 25 anys (cliqueu la foto de Shanghai per veure-la ampliada) o amb barret de pescador zhuang, una piloteta de promès i un cormorà al braç.

El meu viatge ha consistit en visitar:

- Beijing, la capital política i cultural de la Xina
- la muralla Xina a Badaling
- Xian, la primera capital de la Xina, una ciutat històrica de l'interior
- Shanghai, la ciutat més gran i moderna de la Xina
- Guilin, una petita ciutat del sud de la Xina, de majoria ètnica zhuang (a la Xina hi ha 56 nacionalitats reconegudes).
- Turisme rural a la província de Guangxi, amb els mítics paisatges verds, muntanyes boiroses, camps d'arròs, rius cabalosos i camperols que cultiven la terra amb búfals d'aigua i que pesquen amb cormorans. Fou sens dubte un dels moments més mítics del viatge, i la gran diferència entre el meu tour i els que fan la majoria de gent, que surten de la Xina sense haver vist la Xina rural
- Hong Kong, l'antiga colònia anglesa i la única ciutat de la Xina on hi predomina la classe mitjana

La Xina és el gegant asiàtic, el país més poblat del planeta (més de 1.300 milions de persones) i un dels països més grans del món (juntament amb Rússia, Canadà i U.S.A). En conseqüència, seria impossible que en dues setmanes un servidor pogués visitar i conèixer la totalitat del país, i més si tenim en compte la dificultat per entendre una llengua i una cultura tan diferents a la nostra. Ara bé, dues setmanes, si s'aprofiten, donen per molt. Si un disposa d'un mínim de cultura, i el què és més important, un cert nivell de "vida viatgera", si un es preocupa per saber de primera mà què pensen els natius i s'atreveix a "callejear" (com diu un psiquiatra mexicà que ha viatjat moltíssim al llarg de la seva vida), i es busca un viatge complet i variat (com en el meu cas), pot arribar a desxifrar certs aspectes de la vida de Xina així com constatar si els tòpics i la imatge que tenim aquí és certa o no. Personalment he constatat que la ignorància és molt atrevida.

Dues visions simples i contràries sobre la Xina: una és la que té la gent que el seu primer i únic viatge ha estat a la Xina, que es pot resumir en: la Xina és la òstia i Shanghai és la millor ciutat del món. L'altra és la que tenen tots els que opinen sense haver trepitjat mai la Xina, visió que es pot resumir en: la Xina és com Afganistan i Cuba és molt millor (tot i que l'illa caribenya té una renta per càpita que no arriba a la meitat de la xinesa). Totes dues opinions em semblen rídicules i absurdes (Shanghai i Beijing molen però per arribar al nivell de Londres i Nova York encara els falta un llarg camí per recórrer... i de l'altra, algú es pensa que els camperols cubans tenen assistència mèdica i medicaments a l'abast? I suposo que la prostitució a Cuba deu ser lúxuria i no necessitat...). La Xina ni és la superpotència que molts es volen creure, ni és el país més pobre i cruel del món com molts altres també ens volen fer creure. Què és la Xina? Doncs la veritat: no ho sé del cert. Com deia Sòcrates: només sé que no sé res.

Visitar la Gran Muralla (l'obra d'enginyeria més gran que mai hagi realitzat l'home, més de 6.000 km de construcció) a Badaling és com pujar al Pedraforca: absurd però divertit, cansat però reconfortant. El desafiament era doble en el meu cas; d'una banda en Mao i la seva cèlebre frase "no ets un home si no has pujat la Gran Muralla" i de l'altra el fet que ara fa un any un cèlebre enginyer d'Abrera la va pujar ;-) A l'hora de la veritat l'ascensió és bastant més que simple. Els meus pares (més de 50 anys) la van pujar amb mi com si res. El pitjor és, si de cas, com el Pedraforca, la baixada, on t'hi deixes els genolls.

Per cert, la Gran Muralla NO es veu des de la Lluna .

A mi la Xina m'ha semblat un país molt interessant: mà d'obra barata, una gran cultura de treball i un govern fort que amb repressió aconsegueix els índexs de criminalitat més baixos del planeta. M'encanta que a la Xina la corrupció es pagui amb la mort, i que fins i tot els membres del partit siguin ajusticiats sense pietat ni òsties. Com em va dir el professor Dong, un exprofessor del partit afincat a Xian: "los europeos sois de palabras, los chinos somos de acciones". Conyes a part, el cert és que jo diria que la Xina és un país semblant al Brasil, és a dir, amb forts contrastos i amb grans diferències, amb gent rica i pobre, i amb poquíssima classe mitjana. En altres paraules, millor que Cuba (on només hi ha pobres i molt pobres) però bastant pitjor que un país occidental.

Els famosos guerrers de terracota de Xian foren, sens dubte, la gran decepció del viatge. És una mica com el partenó d'Atenes: un mite, una obra extraordinària... però en runes. Personalment vaig gaudir més de la ciutat (impressionant les muralles) que no pas de la cèlebre tomba del primer emperador de la Xina.

El comunisme, gràcies a déu, comença a ser cosa d'un passat llunyà que més val oblidar. Tant és així, que la gent de Xina amb prou feines sap explicar-te que significa la "seva" bandera, el fons vermell amb una estrella gran i quatre de petites al voltant. A tots els que vaig preguntar em van donar respostes diferents. Només coincidien en una cosa: que l'estrella gran significa el partit. Per les altres estrelles les respostes foren: "no ho sé", "no ho recordo", "l'exèrcit, els camperols, els obrers i els funcionaris" i "l'exèrcit, els camperols, els obrers i els estudiants". No sé quina de les dues últimes és la correcta.

Hong Kong vista des del Passeig de les Estrelles de Kowloon. L'antiga llar d'en Danelor té una badia francament al·lucinant, amb un skyline semblant al de Manhattan vist des de Brooklyn (sense els grans ponts però amb més gratacels a la línia de mar). No menteixen els habitants de Hong Kong quan diuen que la seva ciutat té la silueta nocturna més maca del món.

Més coses: a la Xina és on hi ha més McDonalds i on es consumeix més tabac americà. És a la Xina on la gent més vol consumir i més vol viure com un occidental. En definitiva, que a la Xina el partit dicta lleis i governa amb mà de ferro, però com als Estats Units, qui mana no és ni el poble ni els seus representants; manen els grans lobbies, les grans empreses.

Però el què més ens sobta a tots els occidentals és el peculiar comportament que tenen els xinesos quan es troben grans aglomeracions. Com deia el meu pare "els xinesos no tenen el concepte d'espai vital que tenim els occidentals". No veureu gaires xinesos fent cues. Més aviat es llancen com bojos i s'intenten colar sempre. Tampoc respectaran un turista fent una foto. Passaran pel davant o es plantaran al mig i es quedaran tan amples. Es clar que tampoc s'enfaden si tu et coles, els passes pel davant, els hi fots un cop de colze "sense voler" o els hi espatlles una foto. Són així. No és mala educació, és simplement la seva manera de viure. Suposo que hi fa molt el fet que el seu sigui en un país amb excedent de persones.

I ja per acabar, una altra sorpresa que vaig tenir: molts xinesos només poden tenir un fill però també n'hi ha molts que no tenen restriccions. En concret, el 58% de la població, que és camperola, pot tenir tants fills com vulgui. El control de la natalitat tampoc s'aplica a minories ètniques com són tots aquells xinesos musulmans. I per això la població de la Xina continua creixent espectacularment any rera any. La Xina és i serà el país amb més habitants del planeta per molts anys.

JULIOL 2006 (SEGONA PART)

Més fotos d'aquest juliol ple de farres per Barcelona... Ja no hi haurà més sortides nocturnes aquest mes, car el pròxim cap de setmana viatjo a Madrid i d'allí cap a la Xina!!!

Acabem amb un depredador de la nit. Extremadament perillós en espais foscos i tancats.

WASHINGTON

Un dels moments culminants del Triangle de l’Est fou l’estada a la capital dels Estats Units. Abans d’arribar a Washington, però, vam passar per Baltimore, la ciutat més important de Maryland. Tot i que Baltimore no ha arribat mai al milió d’habitants, en el passat fou la segona ciutat més poblada dels Estats Units, només per sota de la primera capital, Filadèlfia. Baltimore és coneguda per ser la ciutat on l’advocat i poeta amateur Francis Scott Key va escriure el 1814 un poema-cançó titulat: The Star-spangled banner, o el què és el mateix, l’himne americà.

Informació sobre l’himne americà: una història certament apassionant. A principis del segle XIX, només els anglesos resistien heroicament l’opressió napoleònica. Després de l’extraordinària victòria d’Horace Nelson a Trafalgar, els anglesos eren amos i senyors dels mars. Una de les primeres mesures que van prendre fou controlar el comerç marítim d’arreu del món per tal d’ofegar Napoleó. Estúpidament, el president nord-americà James Madison, molest pels constants atacs sobre els vaixells comercials americans, va declarar la guerra als anglesos el 1812. Tot i que els americans començaven a ser una potència militar, la Royal Navy era tan poderosa que va bloquejar la totalitat dels ports americans i va impedir qualsevol comerç entre americans i europeus. Els americans van reaccionar astutament. Si per mar no podien, atacarien per terra. L’objectiu: el Canadà. Però els anglesos van resistir heroicament i fins i tot van contraatacar envaint –per primera i última vegada en la història- els Estats Units. Al 1814, els britànics van atacar i cremar Washington. La capital dels Estats Units encara era una ciutat “en vies de construcció” amb molt pocs habitants en aquells temps però l’impacte psicològic sobre els americans fou considerable. El següent objectiu era Baltimore, la segona ciutat més important del país. Durant aquests incidents, al setembre de 1814, el diplomàtic Francis Key fou detingut i empresonat pels anglesos, que poc després atacaren Baltimore. Però els americans van resistir i van capgirar el signe de la guerra. A trenc d’alba, amb els primers raigs de llum, Key va alçar la vista i va veure, des del seu calabós, com la bandera dels Estats Units onejava sobre el fort McHenry. Estava tan content i emocionat, que va escriure un poema que començava així

Oh, say can you see by the dawn's early light

What so proudly we hailed at the twilight's last gleaming

I acaba així

And the star-spangled banner in triumph shall wave

O'er the land of the free and the home of the brave!

Al desembre del 1814, els americans i els anglesos van firmar la pau i mai més van tornar les hostilitats entre les dues superpotències. El poema de Key, en canvi, perdurà més enllà de la guerra. Fou l’himne de l’U.S. Army durant el segle XIX però no fou fins al segle XX que fou oficialment l’himne dels Estats Units. Pel que fa al lema “In God we trust” (present en el poema de Key, si bé un xic diferent: And this be our motto: "In God is our trust.") sembla ser que fou adoptat a les monedes i bitllets americans durant la Guerra Civil (segona meitat del segle XIX).

A més de Baltimore, Washington també té a la vora un altre indret emblemàtic pels americans: el mític cementiri d’Arlington (a l'Estat de Virgínia), on hi ha enterrats la major part dels patriotes americans. Fixeu-vos en el detall (teòric) de les tombes homogènies. Els protestants, a diferència dels catòlics, no creuen en els mausoleus ni en les grans tombes, sinó que consideren que davant de Déu tots som iguals i que serà per les nostres accions i no pels nostres béns que serem jutjats. D’aquesta manera, en principi comparteixen espai generals i soldats rasos, sense distinció de rang, sexe o raça (teòricament... ja m’agradaria comprovar-ho...).

En canvi, els Kennedy, que són catòlics, tenen tombes diferenciades... Enterrats a Arlington tots ells (tot i que la immensa majoria no ha lluitat mai en una guerra!!!) en un espai absolutament privilegiat, els Kennedy són la monarquia americana.

Una de les meves fotos preferides, per bé que en el blog no es pot apreciar gaire bé. Es tracta del famós homenatge als marines americans. L’escena és verídica, i correspon a la Segona Guerra Mundial, en concret, a la primera conquesta seriosa en territori japonès, a l'illot d'Iwo Jima, al febrer del 1945. La imatge fou immortalitzada per Joe Rosenthal. Els americans la consideren the most reproduced photograph in the history of photography. La meitat dels protagonistes de la foto van morir en combat pocs dies després de ser immortalitzats.

Ja era tard quan vam arribar a la capital dels Estats Units. En una jornada havíem recorregut més de 600 km. Dels grans llacs a Washington. L'hotel estava a Georgetown, actualment un barri més de Washington, tot i que als segles XVIII i XIX fou una ciutat independent. De fet, Georgetown era una ciutat abans que Washington existís. No fou fins a finals del segle XIX que s’uní a la capital dels Estats Units. Per tant, que ningú s’equivoqui, el nom de Georgetown NO és de cap manera un tribut al primer president dels Estats Units. El nom de Georgetown bé podria ser en honor al rei George d’Anglaterra o bé als seus dos fundadors, que també es deien George, o potser en honor a totes dues coses.

L'endemà, ens esperava Washington DC, la ciutat que honora els patriotes americans.

Washington DC, la capital dels Estats Units, és sens dubte una de les ciutats més emblemàtiques que he visitat mai. Fou la primera ciutat moderna dissenyada simplement per ser la capital d’un país. En conseqüència, es tracta d’una ciutat molt especial i molt peculiar, amb grans avingudes i monuments, amb pocs pisos o edificis per a residents. Pel que fa a l’estil arquitectònic, Washington és la ciutat americana que més pretén assemblar-se, arquitectònicament parlant, a una capital europea. No en va, Washington fou projectada per un arquitecte francès a finals del segle XVIII, de manera que, per increïble que sembli, la París monumental que tots coneixem és posterior a la capital dels Estats Units. Però, no cal ni dir-ho, la grandeur de Washington és més que discutible. Hi falta caràcter, edificis antics, una catedral ancestral, restes del passat esplendorós, no sé, quelcom que l’acabi de definir. Washington és un conjunt immens d’avingudes i monuments sense gaire caràcter o sentit. Tot i això, no deixa de ser interessant veure certs punts emblemàtics com són la Casa Blanca (“me la imaginava més gran”), el Capitoli (brutal), els monuments als presidents més emblemàtics (Lincoln, Jefferson, Kennedy...), els fabulosos museus de la capital dels Estats Units (només comparables als de Nova York i Londres) o els monuments als caiguts a la Guerra de Corea i el Vietnam (molt dur aquest últim car hi ha un conjunt de parets on hi ha gravats tots els morts i desapareguts. Quan els morts són anònims tot és més relatiu, però us asseguro que després de contemplar metres i metres de parets, amb més de 50.000 noms, entre ells pares, fills i germans, alguns més joves que els nostres pares, i veure famílies senceres que dels seus familiars només els queda una puta paret, les llàgrimes t’inunden la cara).

Informació de Washington DC: la primera part del seu nom la deu al primer president dels Estats Units d’Amèrica: George Washington, mentre que la segona, es deu a les inicials de District of Columbia. Les lletres DC són molt importants ja que Washington a seques és un Estat del nord oest dels Estats Units. Washington ciutat és molt petita. Amb prou feines té mig milió d’habitants, ara bé, l’àrea metropolitana, és a dir, el districte de Columbia (enmig els Estats de Maryland i Virgínia), té tants habitants com l’àrea metroplitana de Barcelona. Actualment l’àrea metropolitana de Washington toca la de Baltimore. Juntes, les dues àrees metropolitanes sumen més de 6 milions de persones.

L’imponent U.S Capitol, o el què és el mateix, la seu del Congrés del govern federal dels Estats Units d’Amèrica. Francament, poques coses construccions m’han impressionat tant.

Una de les coses que més m’agrada dels Estats Units és que hi ha indrets que no hi has estat mai però que quan hi ets és com si els coneguessis de tota la vida, com per exemple els jardins de la foto, immortalitzats, entre d’altres, per la pel·lícula Forrest Gump.

In this temple,
as in the hearts of the people
of whom he saved the Union,
the Memory of Abraham Lincoln
is enshrined for ever.

El Jefferson Memorial. Thomas Jefferson és tot un símbol als Estats Units. Fou el tercer president dels Estats Units (va ampliar el país comprant Lousiana a França) i possiblement l’únic home culte que ha manat el país. No en va, Jefferson fou, entre altres coses, advocat, polític teòric, matemàtic, arqueòleg, arquitecte, inventor, paleontòleg, autor de la Declaració de Drets de Virgínia (1776) i un dels tres pares de la Independència (els altres dos són Washington i Adams, i hi hauria un quart –que no va ser president, Benjamin Franklyn). És contradictori però cert: Jefferson, un liberal que predicava la llibertat de culte i d’expressió, i també, la llibertat i la igualtat d’oportunitats entre tots els homes... tenia esclaus i concubines. Espectacular. Com va dir una vegada el capellà del poble del meu avi patern: “no es lo mismo predicar que dar trigo”. Inaudit. L’home que va aconseguir el primer estat modern on hom podia viure independentment de la seva religió, cultura o llengua, l’home que va crear l’únic indret del planeta on hi havia (i hi ha) llibertat d’expressió, tenia esclaus. És el costat fosc de Thomas Jefferson. Quan preparava la Declaració d’Independència, havia previst abolir l’esclavitud... però els Estats de Virgínia i Maryland s’hi van oposar de manera que a la Declaració original va quedar un hipòcrita “All Men are created equal”. Ara bé, la pregunta que es fa tothom és: si Jefferson realment estava en contra de l’esclavitud perquè va tenir esclaus durant tota la seva vida?

Ja per acabar amb Washington, algunes fotos del museu d’aeronàutica de Washington, sense cap mena de dubte, el millor del món en la seva categoria. Com a Londres, a Washington els museus són gratuïts. És una llàstima que a la capital americana m’hi estigués tant poc temps. Algun dia hi hauré de dedicar-li el temps necessari per poder gaudir de l’extensíssima oferta de museus, tot i que, ben mirat, a mi els museus d’art, l’holocaust, etc, me la porten fluixa.

Nota: a la segona foto es pot veure, a l’esquerra, una V2, l’arma de la venjança dels nazis, el primer coet o projectil propulsat de llarg abast que, si us hi fixeu, veureu que és idèntic al coet de Tíntin a la Lluna (òbviament Hergé va inspirar-se en el disseny de Werner Von Braun). I a la dreta i en posició horitzontal, es pot veure el famós míssil de creuer Tomahawk. Tot i que els Tomahawk són famosos per haver-se usat en massa durant la guerra del golf, el cert és que als anys 80 ja estaven desenvolupats.