Tenia 21 anyets la primera vegada que vaig visitar Nova York. The City, com l’anomenen carinyosament els seus habitants, és la ciutat més extraordinària del continent americà i del món sencer. The Big Apple, un dels altres àlies amb què hom coneix Nova York, és la metròpoli més cosmopolita del planeta així com el centre de les finances, la política, la moda i la cultura a nivell mundial. En definitiva, New York City és, amb tota justícia, The Capital of the World, o el què és el mateix: la número ú en tot o gairebé tot.
La intersecció del 42 Street amb Times Square és un altra icona mítica de la ciutat de Nova York. Els gratacels, protagonistes indiscutibles de la foto, sempre han estat un dels símbols de la ciutat. Tot i que actualment Hong Kong i Shanghai tenen més gratacels que Nova York, The City continua sent la ciutat que té més gratacels de gran alçada, és a dir, edificis de més de 200 metres (la Torre Picasso de Madrid, l’hotel Arts de Barcelona o l’hotel Bali de Benidorm, no arriben als 200 metres).Tot i ser la ciutat més gran de la costa est dels Estats Units, Nova York no és la capital de l’Estat homònim al qual pertany. Per evitar confusions, els americans parlen de NYC (
New York City) quan parlen de la metròpoli, i NY (New York) quan parlen de l’Estat, amb capital Albany. Si bé a Europa ens resulta com a mínim curiós el fet que la ciutat més important no sigui capital de la zona, als Estats Units és un fet força comú (Sacramento és la capital de Califòrnia i no pas Los Angeles, per exemple, o Austin és la capital de Texas i no pas Houston).
Nova York es troba a la desembocadura del riu Hudson, una desembocadura molt peculiar. De la mateixa manera que l’illa de Hong Kong protegeix Kowloon del mar i permet un port natural extraordinari –la famosa badia de Hong Kong- Long Island i Staten Island fan el mateix amb Nova York i New Jersey. Si això hi sumem una altra particularitat, l’illa de Manhattan, una illa allargada de més de 20 km de longitud i gairebé 4 km d’amplada situada entre la desembocadura del riu Hudson i Long Island, el resultat és un port natural encara més formidable que el de la ciutat asiàtica.
La ciutat de Nova York està formada per cinc grans districtes: Manhattan (el cor de Nova York i per tant, del món), Queens (a l’est de Manhattan, conegut en el món del còmic per tenir-hi residència Peter Parker, àlies Spiderman; actualment és un districte on hi ha gent de totes les nacionalitats del món), Brooklyn (al sud-est de Manhattan, el més habitat, allí va néixer, entre altres, Michael Jordan), el Bronx (el barri més septentrional i en principi, el més pobre) i Staten Island (el districte més meridional de Nova York, habitat majoritàriament per caucàsics de casa bona). Junts, formen una població d’uns 10 milions d’habitants. Però en realitat, els cinc barris que formen The City només són una petita part d’una àrea metropolitana de 25 milions d’habitants. El conjunt “real” que forma Nova York és tan gran, que ocupa tot Long Island (a la foto només es veu Brooklyn i Queens que tan sols ocupen una petita part de l’illa) i bona part dels Estats veïns de New Jersey (a l’oest de Manhattan, es pot apreciar a la foto) i Conneticut (al nord del Bronx, no s’aprecia en aquesta foto).
La panoràmica que ofereixen els diferents ponts que uneixen Manhattan amb New Jersery, Brooklyn i Queens seria més espectacular si no fos per les maleïdes reixes anti-suïcidis. Nosaltres vam agafar el metro una vegada per anar de Manhattan a Brooklyn i després vam tornar a peu creuant tot el Pont de Manhattan, una obra mestre de l’enginyeria que data del 1909. Tot i la reixa dels collons, la longitud considerable (més de 2 km) amb un bon tram de pujada i un altre de baixada, la calor i el soroll infernal dels cotxes i el metro als nivells superiors, les vistes i la majestuositat d’aquestes obres mestres de l’enginyeria ho compensen tot. A la foto es pot apreciar l’skyline de Manhattan així com el Pont de Brooklyn darrera el meu germà, el pont més vell (és del segle XIX i durant setanta anys fou el pont més gran del món, fins que el Golden Gate el superà a la dècada dels 30 del segle XX) i mític de la ciutat.
El què més em va agradar de Nova York (la ciutat, s’entén) és allò que la diferencia de la resta de ciutats del món: l’aparent manca d’identitat cultural en un oceà de barris, carrers, parcs, esglésies, museus, restaurants, edificis emblemàtics, gratacels, la increïble barreja de llengües, cultures i races, la infinitat de llengües i maneres de viure la vida, la varietat d’estils arquitectònics, etc. A Nova York hi conviu una diversitat tan gran que, senzillament, desborda a qualsevol. No existeixen els estrangers a Nova York. Tothom pot gaudir del seu espai a la gran metròpoli. El què no trobis a Nova York no ho trobaràs enlloc. Nova York és la única ciutat del món on no m’he sentit forà. Cap ciutat del planeta és tan respectuosa com Nova York; allí ningú et mirarà malament ni et preguntarà d’on ets, ni que véns a fer. Viu i deixa viure és el lema dels new yorkers. A Nova York es respira quelcom que no tenim a Europa: llibertat. Durant una setmana, vaig ser un més. I quan em va tocar tornar cap a casa, una sensació de nostàlgia em va envair el cos. Increïble, però cert.
Magnífica foto que mostra el Manhattan més autèntic, perquè no tot són gratacels i casetes a Nova York. Els blocs de pisos rogencs, amb les escales d’emergència ben visibles, són les vivendes més típiques a Manhattan. Fa cinquanta anys en aquests carrers hi vivien centenars de milers d’immigrants italians, però actualment aquests barris populars estan habitats, majoritàriament, per asiàtics. A la foto es poden apreciar caràcters xinesos (?) ben a prop del meu cap.
En segon lloc, el què més em va agradar de Nova York fou allò que la caracteritza com a capital del món: la Fifth Avenue, el carrer més famós del món (que no el més bonic, que naturalment són els Camps Elisis de París, i en segona posició el Passeig de Gràcia de Barcelona); el Downtown, amb l’skyline més antic i mític del món; Broadway i els seus 40 teatres de més de 500 butaques cada un; el centre de l’univers: Times Square; Wall Street, el cor del centre financer més important del món; la malaguanyada Zona Zero; Sa Majestat l’Empire State Building i altres gratacels emblemàtics com el Chrysler i el Flatiron; els headquarters de les empreses més importants del món: el G.E Building (de General Electric), el 60 World Street (seu del Deutsche Bank), el JP Morgan Headquarters, el General Motors Building, la Sony Tower i la seu de les Nacions Unides entre altres; el transport públic més gran del món (que no el més bonic; els millors autobusos a Barcelona, el millor Metro a Hong Kong i els millors taxis a Londres); l’estació ferroviària més gran del món: la Grand Central Station (5 línies de metro hi fan parada més 67 andanes per a trens), la Museum Mile (a la Cinquena Avinguda, of course), la concentració més extraordinària de museus que tingui cap ciutat (si bé un servidor potser prefereix els museus imperials de Londres); la seu dels diaris més prestiogosos i les televisions més conegudes (The Wall Street Journal, el New York Times, MTV, NBC, la FOX); el parc urbà més famós del món: Central Park; la majestuositat del Metropolitan Opera i la classe i l’elegància de Tiffany’s; The Greatest Arena in the World: el Madison Square Garden; un dels quatre temples del tennis: Flushing Meadows; els complexos comercials i residencials més grans del món (el Rockefeller Center i la Trump Tower, on hi tenen pis, entre altres, Bill Gates i Harrison Ford) abans del boom de Dubai; el centre comercial més gran i antic del món: el mític Macy’s (que encara conserva les escales mecàniques més antigues del món, tota una experiència); molts dels centres científics i educatius més importants del món (la Columbia University –la llar d’en Xavier Sala i Martín forma part de la Ivy League, la lliga universitària més prestigiosa del món, aquella que inclou Princeton, Harvard i Yale-, el centre hospitalari del Mont Sinaí i la biblioteca pública més gran del món -a la cruïlla del 42St amb la 5Av- entre d’altres); alguns dels ponts més mítics del planeta (amb el permís, és clar, del Golden Gate de San Francisco) com són el pont de Brooklyn i el George Washington; els dos mega-aeroports (el JFK i Newark) més un de petit (La Guardia) que junts formen el complex aeri més gran del món (més de 100 milions de passatgers)... i molt més, perquè quan es parla de ciutats, Nova York és la número 1.
El Manhattan Bridge no només creua l’East River (el tros de mar que separa Manhattan de Long Island, la gegantina illa on hi ha Brookly i Queens) sinó que també passa per damunt del Lower East Side de Manhattan. El fabulós pont, sempre enreixat, s’acaba (o comença, segons com es miri), a China Town. Al centre de la foto, al fons, es poden veure els bellíssims edificis oficials (l’Ajuntament...) d’arquitectura neogòtica.
Potser és això el què realment diferencia Nova York de la resta de ciutats: que és impossible resumir-la en un, cent o mil posts. Les paraules es queden curtes. Com descriure quelcom que et supera? Nova York només té dos inconvenients. 1) un cop has estat a Nova York –mínim una setmana!- la resta de ciutats, excepte París i Londres, fan pena (i sé el què em dic, jo que he estat a Shanghai, San Francisco, Los Angeles, Hong Kong, Berlín, Roma...) i 2) en el moment que marxes ja l’enyores. I love NYC.
Un altre aspecte que em va agradar de Nova York és allò que els americans anomenen “
the city that never sleeps”. Mai és tard a Manhattam. A totes hores pots passejar, menjar, comprar o agafar el transport públic. Sempre hi ha gent al carrer. És cert que aquest punt no és exclusiu de Nova York (la majoria de grans metròpolis asiàtiques i altres ciutats americanes com Las Vegas també funcionen les 24 hores al dia), però no ens enganyem, l’oferta de NYC és infinitament més gran que la de les altres ciutats.
El Chrysler, en la meva opinió el gratacels més bonic del món (més informació veure el post de Manhattan), és l’edifici més representatiu de la Lexington Avenue, també coneguda popularment com la “Lex” pels new yorkers. La foto permet veure quelcom que a mi em va sobtar: el fet que molts dels edificis/monuments més emblemàtics de Nova York són un edifici més a la ciutat, vull dir que estan al costat d’altres edificis sense cap espai privilegiat ni cap entrada especial. En altres paraules, si no pares atenció, pots passar per davant del Chrysler o l’Empire State sense adonar-te’n perquè les seves façanes estan tocant el carrer com les de qualsevol altre edifici.
El transport públic de Nova York mereix un capítol a part. Del meu pare he heretat la passió per viatjar i gaudir dels transports públics (taxis, autobusos, trens, metros, ferries...) de les ciutats que visito i Nova York, naturalment, no en fou cap excepció. El tràfic de la gran metròpolis és infernal. Cotxes i més cotxes. Vianants i més vianants. No hi ha el caos de Shanghai o la concentració inhumana de Hong Kong, ni tampoc hi ha una contaminació com la de Barcelona (perquè no hi ha motos, els vehicles que més contaminen), però déu n’hi do amb els embussos. Potser per aquest motiu, els habitants de Nova York, a diferència de la resta de ciutadans americans, utilitzen massivament el transport públic. El millor transport públic per agafar és el metro ja que et pot dur a tot arreu amb poc temps. El metro de NYC és el més gran del món. Amb més de 1.000 km de vies, és més gran que el de Londres i Tokyo junts (el segon i tercer més grans del món). També és un dels més antics del món (el segon, just darrera del de Londres). La major part de les estacions encara conserven les velles (més d’un segle!) estructures. Això fa que el metro de Nova York no sigui precisament modern i elegant, però no és menys cert que té el seu encant (et sents com si estiguessis en una pel·lícula XD). Les estacions a Manhattan són tremendament petites, i els accessos, infames. Però el transport és eficient per tres motius: 1) hi ha estacions a tot arreu, 2) hi ha “trens directes” i “trens semidirectes” com si fossin els Ferrocarrils de la Generalitat; el motiu és evident: les línies de Nova York solen tenir més de 40 estacions cada una i 3) i més important: el servei públic funciona les 24 hores al dia, 365 dies l’any.
Amazing!
No menys espectaculars són els ferries que uneixen les diferents illes. I és que NYC, a excepció del Bronx, que pertany al continent americà, és un conjunt d’illes: Manhattan, Long Island (Brooklyn i Queens) i Staten Island. Evidentment, la majoria dels ferries estan fets pels habitants de la ciutat però també n’hi ha de turístics, que són els que van a Ellis Island i a la Liberty Island. No cal ni dir-ho, un dels plaers de Nova York és navegar pel riu Hudson tot gaudint del paisatge.
Quan un es cansa del metro, la millor manera de moure’s per la ciutat és agafar un autobús. Els autobusos, de disseny típicament americà, són cutres i antiquats, però tenen dues coses bones: el preu decent, i el fet que des de dins, un cop assegut, pots gaudir del paisatge d’una avinguda per exemple, des d’un aposició força privilegiada.
Finalment tenim els taxis de color groc, gairebé tan mítics com els de Londres. Antigament tots eren cotxes americans (Ford) però actualment els Toyota comencen a ser força comuns. El millor dels taxis però, per mi, eren els taxistes, majoritàriament immigrants amb els quals era tot un plaer establir conversacions (sobretot si et toca un de l’est l’Europa: armenis, grecs...). Per desgràcia, els taxis són força lents –per culpa dels múltiples embussos- i força cars, de manera que jo no els recomano pas. Pels que no tinguin problemes econòmics, existeix el transport privat de luxe, format per tota mena de limousines, des de Hummers fins a Cadillacs del tipus Lincoln.
La Cinquena Avinguda és l’Oxford Street de Nova York, és a dir, el carrer de les grans oficines i les botigues de luxe. També és on hi ha els edificis més emblemàtics de la ciutat, començant per l’Empire State Building, així com els museus de més renom. La 5th Avenue, no cal ni dir-ho, no pot comparar-se als Camps Elisis de París o al Passeig de Gràcia de Barcelona pel que fa a bellesa i majestuositat (com tampoc ho poden fer Oxford Street -Londres, Nathan Road –Hong Kong, Naijing Road -Shanghai, la 9 de Juliol –Buenos Aires- o la 17 de Juny -Berlin) però sí que pot presumir de ser el carrer més car del món. Tanmateix, Cinquena Avinguda és molt més que el carrer financer, comercial, cultural i turístic més famós del món. La 5th Avenue també és un carrer on s’hi pot viure si tens moltíssims diners, és clar. Personalment, si pogués de triar una vivenda a qualsevol lloc del món, triaria la Cinquena Avinguda a l’alçada de Central Park. Les vistes són espaterrants.
Aquest post només ha presentat la ciutat de Nova York. El millor, sens dubte, encara ha de venir:
CONTINUA A
New York, Manhattan.
Tenerife, l'illa dels contrastos, fou la destinació d'enguany per Setmana Santa. Tan sols foren quatre dies, però quins quatre dies! Hi va haver temps per tot: gresca i xerinola, bromes i alegria, turisme i relax, sol i pluja, i per damunt de tot, uns companys de viatge extraordinaris als quals sempre estaré agraït. A la foto -possiblement la millor del viatge, l'omnipresent Teide, un dels símbols de Tenerife, vist des del nostre allotjament. La verdor tropical de la part nord és un regal per a la vista (com a anècdota dir que les palmeres de tronc prim i llargarut, originàries de les Canàries, foren plantades a Califòrnia pels catalans a finals del segle XVIII. Erròniament, la gent es pensa que aquelles palmeres són de Califòrnia quan el cert és que són palmeres canàries).
Magnífica foto -possiblement l'única gran foto de paisatge que no vaig fer jo, modèstia a part- que mostra una platja típicament canària. El turisme de sol i platja és el motor de les illes. Si a un clima benigne hi sumem el vent i les onades que sempre peten contra la costa, tenim que les Canàries són un dels paradissos mundials dels amants del windsurfing i la vela en general. No menys extraordinàries són les peculiars tonalitats fosques que presenten la sorra de les platges. A la foto es pot observar la sorra "gris" de la platja de la Tejita.
En JC a l'aparta-hotel on vam allotjar-nos. Més turístic impossible! L'aparta-hotel en qüestió està situat a la part nord de l'illa, a l'urbanització de La Quinta, a escassos quilòmetres de Puerto Cruz. Per gentilesa de la filla d'en Gustau, un servidor va poder gaudir gratuïtament d'uns esmorzars colossals. Només diré que no vaig dinar cap dia. I a les nits, dos dies vam gaudir de la cuina de Tenerife -qui vulgui saber per plats típics que pregunti a la Yanis perquè jo me'ls vaig cruspir amb molt de gust però, ai làs!, ja no recordo llurs noms- i els altres dos vam aprofitar la cuina de l'aparta-hotel. Vale, va cuinar només la Yanis, però de manera voluntària eh! ;-) Des d'aquí la més sincera gratitud i admiració per la seva increïble vitalitat (pobre noia, després de quatre dies aguantant-me ja es deu haver guanyat el cel...).
Les instal·lacions de l'aparta-hotel eren esplèndides. A la foto, els dos campions jugant a ping-pong. Destacable l'habilitat d'en JC si bé no és menys cert que un servidor es va defensar molt dignament (amb algunes victòries incloses).
I per si no n'hi hagués prou amb habitació, menjador i cuina pròpies, piscines i sales d'esbarjo comunitàries i esmorzars fabulosos, l'aparta-hotel encara ens reservava una sorpresa encisadora: unes vistes apoteòsiques. Què bonic que és la part nord de Tenerife! I què bonic que és l'Atlàntic a Tenerife! Però què bonic! A la foto, un dels moments culminants dels dies a Tenerife, quan el sol es ponia i ens regalava un conjunt de tonalitats marines francament espectaculars.
Així com al nord de l'illa els núvols sempre solen fer-hi acte de presència, al sud de l'illa el sol no ens va fallar mai. Mentre a Barcelona plovia i les temperatures eren més hivernals que no pas primaverals, nosaltres gaudiem d'un clima estiuenc a la platja de Las Teresitas, a tocar de Santa Cruz de Tenerife. La sorra groguenca és del Sàhara. El dos joves que s'endinsen cap a la platja són, evidentment, en JC i la Yanis. A la foto també es pot observar el paisatge àrid de la part sud de l'illa.
Mentre aquells dos s'endinsaven cap a la platja, jo em vaig girar un moment per fer aquesta foto. A la part sud de l'illa, les muntanyes àrides i les casetes blanques eren molt comuns.
A la part sud, per desgràcia, la majoria de platges no conserven la sorra fosca típica de les Canàries. La Tejita n'és una excepció. Aquí, instants abans d'arribar-hi. A la platja vam aprofitar per jugar a pales i tot i el fort vent canari, els resultats foren certament admirables, almenys quan els dos jugadors érem en JC i un servidor (fins a 74 tocs consecutius!!!).
La platja de la Tejita estava plena de paios -majoritàriament homes veterans- que prenien el sol sense banyador. Però és allò que deia al principi, Tenerife, l'illa dels contrastos: de la bellesa de La Tejita a la lletjor de cossos decadents que profanen la terra XD
Evidentment, no podia passar per les Canàries sense banyar-me! El mar és força traïdor a Tenerife. Pot semblar que estigui amb relativa calma i de sobte ve una gran onada que t'arrossega i et fa rodolar enfonsat dins de l'aigua, una sensació poc recomenable, la veritat (els illencs en diuen fer "la lavadora").
El Teide, el magnífic volcà que corona Tenerife fou, per mi, la millor excursió que vam fer. A la foto, els últims mil metres del Teide o el què és el mateix, el Teide un cop ens hem enfilat a més de 2000 metres per damunt del nivell del mar.
Ubicat al nord de l'illa, el Teide sol estar envoltat de boira i núvols baixos (fins a 2.000 metres) de manera que, des de lluny, hom sol divisar tan sols el cim àrid i escarpat. Però no sempre és així. A vegades, a última hora de la tarda (a partir de les 19 h), els núvols solen fer-se més prims i aleshores és un bon moment per enfilar-se cap al Teide. L'experiència, us ho asseguro, és d'aquelles que no s'obliden en tota una vida. Al peu de la muntanya, el paisatge és tropical, verd i ric en vegetació, amb temperatures superiors als 20ºC. El cim, en canvi, és àrid i desèrtic, i cubert de neu permanentment, és a dir, amb temperatures sota zero la major part de l'any. Però això només és l'aperitiu. El Teide és un recorregut per diferents paisatges i canvis climàtics a mesura que ens enfilem. Els geòlegs i els botànics distingeixen fins a 7 capes diferents de roques i vegetació!
En alguns trams, com el de la foto, el paisatge sembla d'un altre planeta. A 2.000 metres, la temperatura era de tan sols 4ºC. D'aquí que les mans estiguessin sempre dins de les butxaques. Si bé no vam fer fotos, sempre recordaré el bosc de pins (!) que hi ha a 1.000 metres del nivell del mar. Veure per creure.
Amb aquest vehicle ens vam moure per l'illa. Els preus, a Tenerife, són un dels altres al·licients per visitar-la. La benzina, els aparells electrònics, i molts més productes estan a uns preus francament estimulants. Jo em vaig comprar una càmara que, si Déu vol, començaré a exprimir aquest estiu.
En una illa semi-tropical no hi podia faltar la festa nocturna! A l'hora de la veritat, a mi, personalment, lla marxa canària em va decebre profundament. No és que no hi hagi locals, no. El problema és la gent i l'ambient en general, una mica macarrilla pel meu gust. Tots els paios solen portar el cap rapat (o gairebé) i les ties són bastant choles. En ambients com aquests, un servidor té molt poques possiblitats de mostrar els seus encants.
I per acabar amb Tenerife, res millor que una platja del nord de l'illa, en concret, El Bollullo. Sorra negra envoltada d'exuberant vegetació. Allò sí que era una platja bonica! El motiu pel qual es conserva tan bé és perquè és una platja amagada i de difícil accés. Difícilment un turista pot profanar un paradís com aquell (la Yanis té família canària i per això coneixia el lloc i l'accés).
Magnífica foto que resumeix a la perfecció la meva estada a Guilin i el posterior tour per la província de Guangxi, al sud-est de la Xina. Quins paisatges! Clima gairebé tropical, immenses plantacions i camps d'arrós, muntanyes sorgides del no res que s'amaguen entre la boira, camperols d'ètnia Zuang pescant amb cormorans o llaurant la terra amb búfals d'aigua... Més mític impossible. Sona a tòpic però és la pura veritat la dita xinesa que diu que el paradís a la Terra es troba al voltant del riu Li.
La ciutat de Guilin, per molt que diguin els xinesos, és poc menys que una tifa. El què és realment bell no és Guilin sinó els paisatges al voltant del riu Li. Guilin és una ciutat petita (mig milió d'habitants) del sud-est de la Xina mancada de monuments o relíquies del passat. El millor de Guilin és, sens dubte, el cost ínfim de la vida (el què pots fer amb 1 euro a Guilin!!!) i la peculiar gastronomia (els hi encanta la serp i una espècie de rata silvestre de dimensions mastondòntiques comparada a la rata de ciutat; i tot, naturalment, acompanyat d'arròs i salses ultrapicants). La foto de dalt la vaig fer mentre em dirigia al centre de la ciutat (sortint de l'hotel).
I finalment, després de deixar carreteres secundàries i endinsar-nos per camins de carros, uns camperols treballant la terra amb tecnologia d'última generació :-P 
A mitja tarda, vam deixar els cotxets per pujar damunt d'uns rais governats per un raier xinès i una noieta d'ètnia Zuang que ens va dedicar vàries cançons típiques (molt maques per cert).
