Que no us enganyi aquest títol. Una cosa és la discoteca Razzmataz i una altra de ben diferent el joc d'ordinador Victòria. Aquest cap de setmana però, aquests dos plaers de ma vida tan diferents van fer-me gaudir un agradable diumenge de març.
Dissabte 25 de març. A la tarda quedo amb Lord Filip, Big Vic i una amiga d'aquest últim per discutir un possible viatget per la Petita Bretanya. Vam acabar en una terrassa de la Plaça del Sol, a 7 metres del portal de l'extranya parella: l'entrenador dels Samurais i en Danelor. La conversa fou amena i llarga. Del viatge en terres bretones per Setmana Santa la veritat és que en vam parlar poc. Sí que vam parlar (i riure) sobre temes tan variats i diversos com de les relacions homes-dones, del nou cotxe del Faisà de Collserola, de cotxes apijotats com l'Alfa rosso de l'amiga del Big Vic, de pel·lícules de ciència ficció, de sostenibilitat, del barri de gràcia, de freaks dels ordinadors, i fins i tot d'antigues bases nazis que hi havia en territori bretó durant la Segona Guerra Mundial (aquest últim apunt naturalment va anar a càrrec de Lord Filip). Per cert, alguns individus que ronden la plaça del Sol presenten un estat de degradació física i mental espectacular. La veritat és que aquell ambient un xic depriment no em motiva tot i que no puc negar que vam disfrutar conversant durants uns minuts amb un d'aquest individus. "Gràcia ja no és el que era... abans... abans podies sortir de farra a qualsevol hora del dia... i ara... [ens ensenya una ampolla d'aigua] t'ho creus? Qui beu aigua? Bah". Com que en Filip havia fet una broma que incloïa la paraula haxís, aquell home, en sentir la paraula màgica no es va estar d'oferir els seus serveis per proporcionar-nos tot allò que poguessim necessitar per gaudir d'una bona curda. Atenció a la frase final "Què necessiteu? Què voleu? Jo us ho puc proporcionar. I de qualitat... eh? Només cal que em mireu a mi.... mireu com vaig de col·locat". Im-pressionant.
Al final, després de gairebé tres hores el grup es va dissoldre. Filip havia quedat amb companys de l'escola de pràctiques (o alguna cosa similar). L'única noia del grup havia quedat amb la seva penya per sopar, i en Big Vic i un servidor vam anar a veure The Red One a casa seva. Aquella hora jugava el Barça i en Red, que té el Digital, no se'n perd cap, de partit. A casa d'en Red també hi eren la seva xicota (que aguantava amb una gran dignitat l'espectacle futbolístic. Red, ets menys romàntic que un servidor! XD) i l'entrenador dels Samurais, que tampoc se'n perd cap, de partit.
Després d'un partit poc afortunat (un gol anul·lat encara no sabem per què), vam decidir anar a sopar. En acabar, la xicota d'en Red se'n va anar a clapar (treballava l'endemà... no penseu malament, pillins!) de manera que vam quedar els quatre animals (l'Esquirol, el Tigre, el Pingüí Emperador i el Trencalòs) ready per fer mal. Destination? Com sempre, improvització.
El primer que vam fer va ser agafar el magnífic carro d'en Red. Quan vam estar a Vielha l'any passat vaig disfrutar del també magnífic Rav4 d'en Danelor però la veritat és que el Volvo d'en Red està a un altre nivell. Seients de cuir, cotxe hiper llarg i ample, luxós, música heavy (Rhapsody) i un gran xofer. És un plaer indescriptible moure's per Barna dins d'aquell carro. Llàstima que no conservi els clàssics "tininiiii puerta abierta" del Red car original, el llegendari Renault platejat.
La primera parada va ser el Philarmonic (crec que s'escriu així). Allí, asseguts en un ambient relaxat mentre un paio tocava la guitarra i cantava, entre altres, la mítica cançó que diu "un xinito pecando" (recordeu aquell mític mail?), vam assaborir el primer cubata. Bé, no tots perquè en Big Vic va optar per mitja pinta de clara (patètic). El Tigre de Sarrià no va fer honor al seu nom. Els seus motius deuria tenir.
Ja era diumenge quan vam decidir que aniríem al Razz, el Temple del Pingüí Emperador. Aclariré que el Pingüí no ens va forçar en cap cas, o potser una mica, però molt poc. Hi ha mites i llegendes que tot i ser gracioses a vegades són una mica injustes: el Pingüí i de com escombra cap al Temple, el Faisà de Collserola i de com devora les patates braves, el Tigre de Sarrià i les equatorianes, el Trencalòs i de com no paga allò que no consumeix, King Tieri i els polvos de tres hores, el Cornetes (ei! Aquest no té nom d'animal!) i les llances trencades...
Abans d'entrar al Temple, vam fer una copa en un bareto de la zona... La veritat és que Poble Nou és un barri brut, decadent i depriment però els preus de les copes són més que acceptables (4 euros per copa). Aquest cop sí, el Tigre va ensenyar els ullals, senyal que la cacera tot just acabava de començar. Whiskey pels quatre (l'amic Jack i l'amic Balantí), i let's go babies!
Com ha canviat el Razz!!! Els altres tres no ho poden entendre perquè ells sempre hi han anat més sovint al Temple, però un servidor, que si pot s'escaqueja (feia potser mig any -des del meu aniversari- que no trepitajava el Sagrat Temple dels Portadors de Pijames), va al·lucinar. Els canvis solen ser graduals però en el meu cas va ser un canvi brusc.
A finals del segle XX el Razz era un local de porretes i margis o si voleu, com diria Lord Filip, un local de bruts. Amb el temps, però, el Razz s'ha anat convertint en un local de moda, un indret on un nen de casa bona pot fer veure que ell també pot ser un tirat i un pordiesero, ai perdó, un progressista alternatiu, àlies un hipòcrita cínic que critica els E.U.A. però no diu res de Rússia, la Xina i l'Iran; un hipòcrita cínic que critica la malvada societat capitalista mentre ell viu i disfruta del consumisme salvatge, un hipòcrita cínic que critica els treballs forçats i l'existència d'un Tercer Món però ell bé que compra productes fets en fàbriques esclavistes del Tercer Món... i així podria estar vint hores.
En definitiva, que lenta però inexorablement el Razz està evolucionant. Fins fa relativament poc, que la meva ment recordi, el Razz continuava sent el paradís dels zombies, o com diu en Red, "individus que estan més morts que vius". La setmana passada, en canvi, em va semblar tot just el contrari. Aquests individus que no controlen allò que ingereixen cada cop són menys. De la mateixa manera, abans un se sentia malament si anava amb camisa, i ara ja no... tant. Vamos, que el local s'està apijotant. Jo vaig veure moltes noies, i la meitat o més vestien com les nenes que hom pot trobar a Aribau. Fa tres anys això era impensable.
Cap on tendirà tot això? En la meva humil opinió només és una moda passatjera, com ho va ser el Carlinhos Brown. A mi em va semblar que hi havien molts grupets de noies pijas o semi-pijas que anaven al Razz perquè està de moda i no pas perquè els hi vagi el local. Són els Pingüins els que canten i vibren realment amb les cançons del Razz, no pas els nouvinguts. Això sí, els amos del local no són idiotes. Veient com el seu local s'omple de nenes de casa bona, han apujat el preu de l'entrada. Ara costa 15 euros. Collons amb els alternatius!!!
En tot cas, a mi aquest canvi em beneficia enormament. Ara puc ballar (bé, ballar, el que se'n diu ballar em sembla que no ho he fet mai) sense que em trepitjin infinits cops i ja no xoco contra cossos lletjos, bruts i suats. Sens dubte és un gran salt qualitatiu. Però la cosa no s'acaba aquí. A la sala principal està prohibit fumar, de manera que l'ambient és molt més decent. Només per aquest detall jo ja considero el Razz un gran local. Els que hagin sofert l'atmosfera asfixiant de Costa Breve segur que m'entendran! I per acabar-ho d'adobar: ara hi ha nenes de bon veure. Què més es pot demanar?
Jo us diré que es pot demanar. Que les nenes de bon veure no només vagin al Razz un cop a l'any i sense cap més intenció que veure i disfrutar del "submón" i llur ritme esbojarrat. És aquí on em va fallar el Razz. Al Pingüí això no li afecta per què 1) ell no les necessita les nenes pijes i 2) sovint té el pla B a la seva disposició. Quina sort la teva, Pingüí!!! Els altres en canvi, massa sovint ens mengem els mocs. Per això, tot i defensar el Razz com a local digne per passar una bona estona, li dono la raó al Danelor quan diu que Plataforma és l'autèntic Temple. Que és infinitament més patètic que el Razz? Sí, però a Plataforma les nenes van a lo que van. Sempre que he anat a Plataforma ha passat quelcom.
En fi, que després de més de tres hores fent l'animal va tocar tornar cap a casa. A les 7 del matí finalment em vaig poder estirar damunt del meu estimat llit. A les 14 del migdia vaig dinar com vaig poder i poc després Lord Filip em trucava per fer alguna cosa. Després d'una llarga i amena conversa, vam decidir que el joc d'ordinador Victòria podria satisfer les nostres necessitats.
Quin joc tan divertit!!! Tot i que bàsicament es tracta d'un joc de gestió econòmica d'un estat qualsevol a mitjans del segle XIX, nosaltres ens vam dedicar a crear un estat militar expansionista. Vam agafar Bèlgica i vam començar a jugar a l'any 1.836 tot just quan els flamencs, ajudats pels holandesos, lluitaven contra la tirania valona. Tot i que sentimentalment estic a favor dels flamencs, diumenge tocava ser un imperialista sense escrúpols. Les primeres mesures van ser, òbviament, repressives (tots els criminals van ser penjats sense contemplacions. La veritat és que aquesta sèrie de mesures solen ser tremendament populars. La població ens adorava. Ah, Victòria, un joc realment realista. Us imagineu que passaria si el joc el fessin els del Trist-partit? Segur que mesures tan exemplars com aquesta no te la deixarien fer). Calia un estat "unit" i sense fissures. Dos partits van dominar l'escena política durant el nostre breu regnat militar: els ultraconservadors catòlics i els liberals (inexplicablament, aquest últims eren els que més recolzaven la nostra política expansionista). Vam movilitzar un gran excèrcit, vam suprimir les despeses socials i d'educació, i vam invertir la major part dels diners públics per comprar fusells i armament. Els impostos, naturalment, també els vam pujar fins a uns nivells francament abusius. Però com deia Lord Filip: "estem en guerra ciutadans!". En un tres i no res, vam allistar 80,000 camperols i els vam llançar contra l'enemic.
L'escòria holandesa no va poder aturar l'ofensiva belga. En pocs mesos, Bèlgica dominava la part flamenca mentre els holandesos fugien cap el seu territori. El que no sabien és que la Bèlgica Agusti-felipiana no només pretenia controlar la part flamenca...
Mentrestant, els esdeveniments se succeïen. El joc recrea amb gran fidelitat molts dels esdeveniments culturals de l'època, i la realitat flamenca no n'és una excepció. Davant dels moviments culturals que sorgien a les noves províncies, calia assimilar els flamencs com fos. En un Estat com el nostre, només ho podíem aconseguir allistant la major part de la població. D'aquesta manera, els flamencs van passar a formar part de la vanguardia del victoriós excèrcit belga que es disposava a ampliar les seves fronteres. No m'esperava una victòria tan ràpida i contundent, però així va ser. L'any 1.939, les tropes belgues prenien Amsterdam. Un Estat petit com el nostre (en aquells temps bèlgica encara no s'havia expandit per Àfrica) no podia controlar un país com Holanda, una autèntica potència colonial però sí que podíem aconseguir obligar el govern holandès a rendir-se. I això és el què va passar. Holanda es va rendir i ens va cedir, entre d'altres, Eindhoven, Maastrich i Luxemburg.
Dissabte 25 de març. A la tarda quedo amb Lord Filip, Big Vic i una amiga d'aquest últim per discutir un possible viatget per la Petita Bretanya. Vam acabar en una terrassa de la Plaça del Sol, a 7 metres del portal de l'extranya parella: l'entrenador dels Samurais i en Danelor. La conversa fou amena i llarga. Del viatge en terres bretones per Setmana Santa la veritat és que en vam parlar poc. Sí que vam parlar (i riure) sobre temes tan variats i diversos com de les relacions homes-dones, del nou cotxe del Faisà de Collserola, de cotxes apijotats com l'Alfa rosso de l'amiga del Big Vic, de pel·lícules de ciència ficció, de sostenibilitat, del barri de gràcia, de freaks dels ordinadors, i fins i tot d'antigues bases nazis que hi havia en territori bretó durant la Segona Guerra Mundial (aquest últim apunt naturalment va anar a càrrec de Lord Filip). Per cert, alguns individus que ronden la plaça del Sol presenten un estat de degradació física i mental espectacular. La veritat és que aquell ambient un xic depriment no em motiva tot i que no puc negar que vam disfrutar conversant durants uns minuts amb un d'aquest individus. "Gràcia ja no és el que era... abans... abans podies sortir de farra a qualsevol hora del dia... i ara... [ens ensenya una ampolla d'aigua] t'ho creus? Qui beu aigua? Bah". Com que en Filip havia fet una broma que incloïa la paraula haxís, aquell home, en sentir la paraula màgica no es va estar d'oferir els seus serveis per proporcionar-nos tot allò que poguessim necessitar per gaudir d'una bona curda. Atenció a la frase final "Què necessiteu? Què voleu? Jo us ho puc proporcionar. I de qualitat... eh? Només cal que em mireu a mi.... mireu com vaig de col·locat". Im-pressionant.
Al final, després de gairebé tres hores el grup es va dissoldre. Filip havia quedat amb companys de l'escola de pràctiques (o alguna cosa similar). L'única noia del grup havia quedat amb la seva penya per sopar, i en Big Vic i un servidor vam anar a veure The Red One a casa seva. Aquella hora jugava el Barça i en Red, que té el Digital, no se'n perd cap, de partit. A casa d'en Red també hi eren la seva xicota (que aguantava amb una gran dignitat l'espectacle futbolístic. Red, ets menys romàntic que un servidor! XD) i l'entrenador dels Samurais, que tampoc se'n perd cap, de partit.
Després d'un partit poc afortunat (un gol anul·lat encara no sabem per què), vam decidir anar a sopar. En acabar, la xicota d'en Red se'n va anar a clapar (treballava l'endemà... no penseu malament, pillins!) de manera que vam quedar els quatre animals (l'Esquirol, el Tigre, el Pingüí Emperador i el Trencalòs) ready per fer mal. Destination? Com sempre, improvització.
El primer que vam fer va ser agafar el magnífic carro d'en Red. Quan vam estar a Vielha l'any passat vaig disfrutar del també magnífic Rav4 d'en Danelor però la veritat és que el Volvo d'en Red està a un altre nivell. Seients de cuir, cotxe hiper llarg i ample, luxós, música heavy (Rhapsody) i un gran xofer. És un plaer indescriptible moure's per Barna dins d'aquell carro. Llàstima que no conservi els clàssics "tininiiii puerta abierta" del Red car original, el llegendari Renault platejat.
La primera parada va ser el Philarmonic (crec que s'escriu així). Allí, asseguts en un ambient relaxat mentre un paio tocava la guitarra i cantava, entre altres, la mítica cançó que diu "un xinito pecando" (recordeu aquell mític mail?), vam assaborir el primer cubata. Bé, no tots perquè en Big Vic va optar per mitja pinta de clara (patètic). El Tigre de Sarrià no va fer honor al seu nom. Els seus motius deuria tenir.
Ja era diumenge quan vam decidir que aniríem al Razz, el Temple del Pingüí Emperador. Aclariré que el Pingüí no ens va forçar en cap cas, o potser una mica, però molt poc. Hi ha mites i llegendes que tot i ser gracioses a vegades són una mica injustes: el Pingüí i de com escombra cap al Temple, el Faisà de Collserola i de com devora les patates braves, el Tigre de Sarrià i les equatorianes, el Trencalòs i de com no paga allò que no consumeix, King Tieri i els polvos de tres hores, el Cornetes (ei! Aquest no té nom d'animal!) i les llances trencades...
Abans d'entrar al Temple, vam fer una copa en un bareto de la zona... La veritat és que Poble Nou és un barri brut, decadent i depriment però els preus de les copes són més que acceptables (4 euros per copa). Aquest cop sí, el Tigre va ensenyar els ullals, senyal que la cacera tot just acabava de començar. Whiskey pels quatre (l'amic Jack i l'amic Balantí), i let's go babies!
Com ha canviat el Razz!!! Els altres tres no ho poden entendre perquè ells sempre hi han anat més sovint al Temple, però un servidor, que si pot s'escaqueja (feia potser mig any -des del meu aniversari- que no trepitajava el Sagrat Temple dels Portadors de Pijames), va al·lucinar. Els canvis solen ser graduals però en el meu cas va ser un canvi brusc.
A finals del segle XX el Razz era un local de porretes i margis o si voleu, com diria Lord Filip, un local de bruts. Amb el temps, però, el Razz s'ha anat convertint en un local de moda, un indret on un nen de casa bona pot fer veure que ell també pot ser un tirat i un pordiesero, ai perdó, un progressista alternatiu, àlies un hipòcrita cínic que critica els E.U.A. però no diu res de Rússia, la Xina i l'Iran; un hipòcrita cínic que critica la malvada societat capitalista mentre ell viu i disfruta del consumisme salvatge, un hipòcrita cínic que critica els treballs forçats i l'existència d'un Tercer Món però ell bé que compra productes fets en fàbriques esclavistes del Tercer Món... i així podria estar vint hores.
En definitiva, que lenta però inexorablement el Razz està evolucionant. Fins fa relativament poc, que la meva ment recordi, el Razz continuava sent el paradís dels zombies, o com diu en Red, "individus que estan més morts que vius". La setmana passada, en canvi, em va semblar tot just el contrari. Aquests individus que no controlen allò que ingereixen cada cop són menys. De la mateixa manera, abans un se sentia malament si anava amb camisa, i ara ja no... tant. Vamos, que el local s'està apijotant. Jo vaig veure moltes noies, i la meitat o més vestien com les nenes que hom pot trobar a Aribau. Fa tres anys això era impensable.
Cap on tendirà tot això? En la meva humil opinió només és una moda passatjera, com ho va ser el Carlinhos Brown. A mi em va semblar que hi havien molts grupets de noies pijas o semi-pijas que anaven al Razz perquè està de moda i no pas perquè els hi vagi el local. Són els Pingüins els que canten i vibren realment amb les cançons del Razz, no pas els nouvinguts. Això sí, els amos del local no són idiotes. Veient com el seu local s'omple de nenes de casa bona, han apujat el preu de l'entrada. Ara costa 15 euros. Collons amb els alternatius!!!
En tot cas, a mi aquest canvi em beneficia enormament. Ara puc ballar (bé, ballar, el que se'n diu ballar em sembla que no ho he fet mai) sense que em trepitjin infinits cops i ja no xoco contra cossos lletjos, bruts i suats. Sens dubte és un gran salt qualitatiu. Però la cosa no s'acaba aquí. A la sala principal està prohibit fumar, de manera que l'ambient és molt més decent. Només per aquest detall jo ja considero el Razz un gran local. Els que hagin sofert l'atmosfera asfixiant de Costa Breve segur que m'entendran! I per acabar-ho d'adobar: ara hi ha nenes de bon veure. Què més es pot demanar?
Jo us diré que es pot demanar. Que les nenes de bon veure no només vagin al Razz un cop a l'any i sense cap més intenció que veure i disfrutar del "submón" i llur ritme esbojarrat. És aquí on em va fallar el Razz. Al Pingüí això no li afecta per què 1) ell no les necessita les nenes pijes i 2) sovint té el pla B a la seva disposició. Quina sort la teva, Pingüí!!! Els altres en canvi, massa sovint ens mengem els mocs. Per això, tot i defensar el Razz com a local digne per passar una bona estona, li dono la raó al Danelor quan diu que Plataforma és l'autèntic Temple. Que és infinitament més patètic que el Razz? Sí, però a Plataforma les nenes van a lo que van. Sempre que he anat a Plataforma ha passat quelcom.
En fi, que després de més de tres hores fent l'animal va tocar tornar cap a casa. A les 7 del matí finalment em vaig poder estirar damunt del meu estimat llit. A les 14 del migdia vaig dinar com vaig poder i poc després Lord Filip em trucava per fer alguna cosa. Després d'una llarga i amena conversa, vam decidir que el joc d'ordinador Victòria podria satisfer les nostres necessitats.
Quin joc tan divertit!!! Tot i que bàsicament es tracta d'un joc de gestió econòmica d'un estat qualsevol a mitjans del segle XIX, nosaltres ens vam dedicar a crear un estat militar expansionista. Vam agafar Bèlgica i vam començar a jugar a l'any 1.836 tot just quan els flamencs, ajudats pels holandesos, lluitaven contra la tirania valona. Tot i que sentimentalment estic a favor dels flamencs, diumenge tocava ser un imperialista sense escrúpols. Les primeres mesures van ser, òbviament, repressives (tots els criminals van ser penjats sense contemplacions. La veritat és que aquesta sèrie de mesures solen ser tremendament populars. La població ens adorava. Ah, Victòria, un joc realment realista. Us imagineu que passaria si el joc el fessin els del Trist-partit? Segur que mesures tan exemplars com aquesta no te la deixarien fer). Calia un estat "unit" i sense fissures. Dos partits van dominar l'escena política durant el nostre breu regnat militar: els ultraconservadors catòlics i els liberals (inexplicablament, aquest últims eren els que més recolzaven la nostra política expansionista). Vam movilitzar un gran excèrcit, vam suprimir les despeses socials i d'educació, i vam invertir la major part dels diners públics per comprar fusells i armament. Els impostos, naturalment, també els vam pujar fins a uns nivells francament abusius. Però com deia Lord Filip: "estem en guerra ciutadans!". En un tres i no res, vam allistar 80,000 camperols i els vam llançar contra l'enemic.
L'escòria holandesa no va poder aturar l'ofensiva belga. En pocs mesos, Bèlgica dominava la part flamenca mentre els holandesos fugien cap el seu territori. El que no sabien és que la Bèlgica Agusti-felipiana no només pretenia controlar la part flamenca...
Mentrestant, els esdeveniments se succeïen. El joc recrea amb gran fidelitat molts dels esdeveniments culturals de l'època, i la realitat flamenca no n'és una excepció. Davant dels moviments culturals que sorgien a les noves províncies, calia assimilar els flamencs com fos. En un Estat com el nostre, només ho podíem aconseguir allistant la major part de la població. D'aquesta manera, els flamencs van passar a formar part de la vanguardia del victoriós excèrcit belga que es disposava a ampliar les seves fronteres. No m'esperava una victòria tan ràpida i contundent, però així va ser. L'any 1.939, les tropes belgues prenien Amsterdam. Un Estat petit com el nostre (en aquells temps bèlgica encara no s'havia expandit per Àfrica) no podia controlar un país com Holanda, una autèntica potència colonial però sí que podíem aconseguir obligar el govern holandès a rendir-se. I això és el què va passar. Holanda es va rendir i ens va cedir, entre d'altres, Eindhoven, Maastrich i Luxemburg.
Després d'un trienni tan joiós només teníem dues possibilitats: 1) formar una flota i dirigir-nos a Batàvia (Indonèsia) per massacrar les colònies holandeses per després poder conquerir definitivament Holanda, o 2) podíem mirar els altres veïns... La veritat és que ens feia molt de pal construir i formar una armada suficientment poderosa com per poder doblegar la gran flota holandesa. Això per no parlar del llarg viatge i del temps que perdríem abans no entressim en guerra... Què faríem amb els 100,000 homes que ja teníem? Com justificaríem l'enorme despesa que això suposa per un estat tan petit i sense sector agrari per culpa nostre :-P ? Per això vam decantar-nos cap una missió molt més ràpida i espectacular: atacar França amb l'objectiu d'arrabassar-li algunes províncies.
El resultat, tanmateix, no va ser l'esperat. És cert que les nostres tropes (vam arribar a tenir 120.000 homes!!!) estaven curtides i tenien una gran moral, i que durant un any vam ser capaços de conquerir les províncies frontereres, però França és un país molt gran i sempre pot movilitzar moltíssimes més tropes que Bèlgica. Per a més inri, ni Anglaterra ni Prússia ens van ajudar. Després de gairebé dos anys de campanya, els suposats invasors van començar a ser invadits... En un intent desesperat, vam ser capaços d'arribar a París però només va ser un miratge. Envoltats per tot arreu, els valerosos soldats que havien arribat fins al cor de França van ser massacrats sense pietat. A les províncies frontereres, la batalla fou molt renyida però cada dia que passava la situació era més desesperada. Els francesos van trencar un dels nostres fronts i van entrar al país. La sort ens havia abandonat. L'imperi agusti-felipià agonitzava. Què bonic va ser el somni mentre va durar!
Algun dia... algun dia els Sith tornaran a governar!!!
8 comentaris:
Per fi algun article amb més salsa!!
Anit ho parlàvem amb uns amics... I la conclusió va ser que els Sith ja tornen a governar. Tan sols que Palpatine encara no ha declarat l'Imperi.
PD. Sí, en Clos és un agent Sith. Qui sino un Sith hauria creat una ment tan perversa? Darth Floquet de Neu...
Tu i els teus amics us equivoqueu de mig a mig. El Costat Fosc de la Força és el camí dels intel·ligents, i certament, en Clos no és precisament intel·ligent.
Els Sith volen instaurar l'ordre. Els Sith volen suprimir les injustícies. Els jedis en canvi volen hipocresia i anarquia. Només has de veure l'episodi IV per veure la doble moral dels jedis. Critiquen el malvat imperi i resulta que ells perpetuen una matança horrible a l'estrella de la mort. Els sociates són iguals amb el malvat imperi americà. Ui quina opressió a l'Irak. En canvi l'atac a les Torres Bessones s'ho mereixien... com els de l'Estrella de la Mort, una joia de la tecnologia. Cap enginyer industrial pot tolerar la destrucció d'una màquina tan fascinant!!!
Jo des que vaig veure l'episodi III tinc molt clar que sóc un Sith i que estic a favor d'en Palpatine. Tinc un amic (Filip!!!)que sap d'una web on posen les coses al seu lloc. Reflexiona, Rittman. L'imperi és ordre i llibertat. Els rebels en canvi, són desordre, caos, doble moral...
Interessant discussió: és real la naturalesa malvada dels Sith?, és a dir perquè Palpatine representa les tenebres i l´obscuritat mentre que el bo de l´Obi Wan (sempre segons l´interpretació dels megafrikis del tipus Hastings dels Highlands) és un dels lluitadors per la llibertat.
Avui en dia, encara no tinc coneixement del programa polític dels rebels, és més l´única cosa clara que n´he tret és que l´objectiu principal d´aquests és destruir un Estat fort i organitzat per després retirar-se a una granja pudenta i fastigosa d´algún planeta dessèrtic, deixant que l´anarquia s´expandeixi per arreu.
Analitzem qui forma la rebel-lió:
-Princessa Leya: Una aristòcrata que de ben segur només es preucupa per conservar els seus privilegis mentre viu rodejada d´esclaus.
-Han Solo: Un contravandista de la pitjor calanya que si hagués viscut a la Bèlgica Felip-Agustiniana de 1836 hauria sigut penjat a la forca sense judici ni contemplacions.
-Obi Wan: Un Jedi que en els seus moments era partidari d´un Estat anàrquic on qualsevol planeta podia atacar a un altre sense que ningú mogués un dit (a l´estil dels buròcrates de la Societat de les Nacions que no veien cap inconvenient en que Hitler invadís Txecoslovaquia, sempre que ells poguessin seguir saborejant el seu Chateau Laffit asseguts comodament al saló principal de l´hotel Ritz de Zürich).
-Luke: Un il-lús, un individu sense personalitat a l´estil dels giliprogres progressistes i alternatius de Barcelona que s´empassa la història de l´opressió imperial. D´aquesta manera decideix lluitar contra l´emperador sense cap raó concreta amb l´únic objectiu de sortir de la depriment marginació a la que es veu abocat en el seu trist planeta.
El Luke no sap exactament què vol, per un costat utilitza la violència destruint patrimoni de l´Estat (l´estrella de la mort s´ha pagat amb impostos), però a la vegada anhel-la un món de floretes i pau on tothom sigui feliç -això sí sempre que els altres pensin com ell, si no cap a Sibèria-.
Canviant de tema, és a dir parlant del Victoria, m´agradaria dir que les xifres de l´Agustí es queden curtes: si mal no recordo amb les últimes lleves Bèlgica contava amb un exèrcit de 140-150000 homes.
Certament amb tot el pressupost abocat a despesses de defensa, els nostres ciutadans subsistien menjant merda per sopar. El més curiós de tot és que el partit governant -els militaristes lliberals- seguien gaudint de gran popularitat cosa que indica que els nostres actes despòtics reflectien perfectament la voluntat del poble Belga.
Potser algún dia Catalunya podrà gaudir d´uns governants de la nostra alçada i per fi viure en equilibri tot recolzant guerres imperialistes per engrandir el prestigi de la nostra bonica nació.
pd: He trobat les fotos de Berlin
XDDDDDDDDDDDDDDDDD
Per cert us heu fixat que el personatge que encarna en Liam Neason -Mao Tse Tung, Xang Kai Xec, o un nom per l´estil-, en l´episodi I es nega a alliberar el Hannakin i la seva mare per la poderosa raó que "este no es nuestro trabajo". Llavors em pregunto perquè collons serveix un Jedi apart de fer piruetes i de ser un assassí de luxe a les ordres d´un poder ocult -anomenat consell dels Jedis- que en realitat actua com la Junta militar Argentina fent i desfent a plaer sense cap tipus de control democràtic.
Això sí que és un sistema de garanties a l´estil trist-partit!!!.
A veure... Quan deia que Clos és un agent Sith, em referia més a una cosa estil Jar Jar Binks que a un Palpatine. O algú dubta que en Palpatine no va usar el gungan per a arribar al poder suprem a l'Episodi II de manera descarada? I si algú dubta del poder del costat fosc d'en Jar Jar, hauria de veure "Sith Apprentice":
http://www.atomfilms.com/af/content/sith_apprentice
Respecte a ideologies... En efecte, l'Imperi acaba sent déspota i malvat. Només cal veure la destrucció gratuïta d'Alderaan a l'Episodi IV per a donar-se'n compte. "Creo una super-arma per a carregar-me els meus que vagin contra mi". Que els rebels són més aviat un grapat de lluitadors anarquistes similars a les guerrilles d'en Fidel en què l'Obi-wan es suicida per a ser un símbol a lo Ché Guevara? Doncs sí. Però vejam... en Lucas va deixar en mans d'un director com una catedral la segona peli (L'imperi contraataca), però la resta de coses són tot cosa seva. Qué esperaveu? Que muntés un univers coherent?
Respecte al Luke, si us hi fixeu només li ensenyen a usar la Força i que els dolents són el costat fosc. Res més. Manipulació d'un carallot? Probablement. Així surt el nano, atacant de front als dos Sith que es van carregar a tota la ordre de la que ell diu ser hereu, tot i que em sembla que ho fa en plan suïcida. Al capdavall, diu a l'emperador "aviat moriré, i vos també", a lo que en Palpie respon amb que està al corrent de l'atac de les forces rebels. Quant hauria guanyat en dramatisme un Luke distraient l'Emperador durant l'atac i morint evitant que el Sith pugués fer res pels seus!
En fi, crec que hauriem de dedicar un post a Star Wars de manera monotemàtica... XD
En general estic d´acord amb la idea de crear un post monotemàtic d´Star Wars, però discrepo equiparant els rebels amb en Fidel, el símil més similar als rebels serien.... els talibans
Publica un comentari a l'entrada