El Pont de la Puríssima del 2007 sempre serà recordat per la visita a la ciutat de Granada (amb estança en un apartament de Sierra Nevada) que vàrem fer el Martí, la Cris, la Palmi, la Yani i un servidor. Entranyable tornar a quedar amb 4 ex-companys d'aventures africanes i francament espectacular la rebuda i acollida per part de la Palmira, resident a Màlaga que ens feu d'amfitriona per terres andaluses. Des d'aquí un altra vegada el meu sincer agraïment.
Ubicada als peus de Sierra Nevada, a més de 700 metres del nivell del mar, la ciutat de Granada és bella i acollidora, motiu més que suficient per gaudir-la si hom visita Andalusia. No menys interessant és l’Alhambra, un conglomerat de muralles, jardins i palaus que alguns han intentat elevar a la categoria de meravella mundial.
Potser perquè era el mes de desembre, mes de poca llum i temperatures baixes, potser perquè s'estava restaurant el famós Pati dels Lleons, o potser perquè “callejear” és un dels meus plaers preferits, la qüestió és que a mi em va agradar més perdre’m pels entranyables barris d’Albaicín i Sacromonte que no pas visitar l’Alhambra.
L’Alhambra, literalment “fortalesa vermella” en àrab, fou el centre neuràlgic de l’antic regne de Granada. Els analfabets diuen que la decoració interior és d’una bellesa única en el món però el cert és que l’art islàmic té mesquites, fortaleses i palaus més bells a Turquia, Síria, Israel, Egipte, Irak, Iran, Uzbekistan i evidentment, a la totalitat de la Península Aràbiga. Andalusia, el Marroc i Mauritània sempre foren el llunyà oest per l’Islam. Dir que l’Alhambra és una obra mestre de l’art islàmic és com dir que la catedral de Nova York (Saint Patrick) és una obra mestre de l’art gòtic. Que una fortalesa o una catedral siguin belles no vol dir que siguin obres mestres. Agradi o no agradi als andalusos, Cordova i Granada sempre foren ciutats menors enfront de les autèntiques capitals islàmiques: Damasc, Jerusalem, la Meca, Medina, Bagdad, Shiraz, Samarkanda, Bukhara, Istanbul... Un cop dit això, no és menys cert que l'Alhambra és un goig per a la vista i que val molt la pena visitar-la.
El Palau de Carles I fou segurament un edifici imponent en els seus temps (s XVI) però avui en dia és més aviat un monument ridícul i molest en tant que “embruta” bona part del paisatge i construccions islàmiques de la zona.
El "Palau de Comares" i el seu magnífic Pati de la piscina o pati de les murtes (Patio de la Alberca o de los arrayanes). Tot i que les fotos fetes no són gaire afortunades (no vaig portar càmara de fotos i llavors passa el què passa) penso que es pot intuir la bellesa de l'efecte mirall de l'aigua vers el "Palau de Comares".
Al-Partal, que significa El Portal, és el què en queda de l'antiga residència del Sultà Yusuf III (setzè rei de la dinastia nassarí). És el palau nassarí més septentrional de l'Alhambra i si per alguna cosa destaca és pel fet que no fou aprofitat pels cristians. Per això només es converva aquesta façana, l'Al-Partal.
L'Alhambra és una ciutat emmurallada real (medina) que ocupa la major part del turó de La Sabika. Durant el domini musulmà, l'Alhambra podia funcionar amb autonomia respecte a Granada car a la medina s'hi trobaven tots els serveis propis i necessaris per a la població que vivia allí: mesquites, escoles, tallers, etc.
Història: L'apogeu de l'Alhambra s'inicia al 1238, quan començà la dinastia "nassarí" o "nasraí" segons com es tradueixi de l'àrab. El primer rei nasraí fou Mohamed-Ben-Nasr, conegut com Al-Hamar (literalment el Vermell, car tenia la barba vermella. Nota: ja qui diu que el nom de l'Alhambra ve d'aquí i no pas pel color de les muralles que segurament eren blanques en aquella època). Quan Ben-Al-Hamar (Mohamed-Ben-Nazar) va entrar triomfador a Granada l'any de 1238, la població, cansada de les múltiples lluites internes, el va rebre amb el crit de "Benvingut el vencedor per la gràcia d'Al·là" obtenint la següent resposta per part d'Al-Hamar: Només Al·là és vencedor (Wa lā gāliba illā-llāh). Aquest és el lema de l'escut nassarita i també està escrit per tota l'Alhambra. Ben-Al-Hamar va construir el primer nucli del palau de l'Alhambra i els seus descendents, la fortificaren i l'ampliaren notablement (hom parla de la culminació de l'art Al-Anadalús). 
L'últim rei musulmà de Granada fou Boabdil (Abu Abd-Allah), derrotat el 1492 pels Reis Catòlics. Des d'aleshores, l'Alhambra fou un palau reial. Boabdil és el protagonista d'una de les llegendes més divertides que jo hagi sentit mai. Es diu que quan Boabdil fugia camí de l'exili es girà per veure per última vegada la seva preciosa ciutat i es posà a plorar. Aleshores, sa mare, en veure tal espectacle li digué: "Plora com una dona allò que no vas saber defensar com un home".
I ja per acabar, magnífica foto feta des de l'apartament de Sierra Nevada. Al fons, on s'escampa la boira, hi ha la ciutat de Granada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada