NOSTÀLGIA

Ja fa molt de temps que vam deixar el warhammer. És llei de vida. Amb l'edat, un es torna més responsable, es relaciona amb el sexe femení, disfruta del sexe, canvia de hobbies... i totes aquestes coses tan pròpies dels adults. En definitiva, que alguns hem deixat de ser freaks... (no tots eh? Alguns juguen al hattrick, altres disfruten veient vídeos de la RDA i algun escriu en un blog... XD ). Però això no vol dir que a vegades passi pel costat d'una Games Workshop (o hauria de dir Stealshop?) i per curiositat i nostàlgia entri i faci una ullada. Això és el que va passar la tarda del divendres. Va ser força divertit. Ha canviat tot tant! Ara les miniatures són francament millors, però el joc en canvi, s'ha simplificat fins a reduir-lo a un joc sense background ni èpica. Abans molts erem freaks dels relats, l'ambientació i la fantàstica caracterització del món de Warhammer. Ara, això és impossible. Actualment, les Games Workshops estan plenes de freaks de les miniatures i de les regles del joc. En altres paraules, jo i els meus amics erem freaks de "sóc Gilfor, fill de Gilmor, Guardià del Castell Sagrat de Gundaband, i porto l'Espasa Encantada de Wrildor" i ara en canvi els freaks parlen més aviat així "mis semielfos ballesteros son mejores que tus lanceros mediohumanos porque se benefician de la regla especial...".

L'imperi per fi té miniatures interessants dels soldats a peu. Abans anaven tan adornats que semblaven pallassos. Ara per fi semblen soldats d'estil renaixentista. L'Imperi és un exèrcit molt interessant tant per jugar com per col·leccionar, car té moltíssimes miniatures: soldats a peu, cavallers, mags, màquines de guerra... i personatges tan espectaculars com en Valten, l'Avatar de Sigmar (una de les meves miniatures preferides).

Al mig, el poderós Valten, amb el Martell de Sigmar a les mans. És una miniatura plena de detalls. Actualment l'Imperi també té una petita col·lecció de miniatures de Kislev, com la del veterà de la foto. A mi personalment, m'agraden molt.

El Nans han millorat molt, fins al punt que, en conjunt, potser són les millors miniatures actualment: infanteria compacte i artilleria brutal. Llàstima el tema personatges individuals, que no acaben de molar.

Les màquines de guerra són miniatures fantàstiques. Mireu quants detalls! Ja em perdonaran els senyors de Games Workshop però francament, és bastant estúpid pensar que una civilització que coneix la pólvora no jubili les catapultes...

Gran encert la nova tropa de Matadors solitaris armats amb "cadenes". Els han batejat amb el nom de "Buscamorts".

Els Elfs Foscos han canviat però no sé si per a bé o per mal... Ara són més prims i esbelts, i semblen malvats i cruels, és cert, però les miniatures antigues a mi m'agradaven molt. De fet, diria que a molta gent li encantaven els Elfs Foscos per la seva història i per les seves magnífiques miniatures. Actualment, em sembla que els Elfs Foscos continuen sent un exèrcit marginal. Abans la gent no col·leccionava Elfs Foscos per manca de miniatures, i actualment em sembla que és perquè són molt gòtiques i poc atractives visualment parlant.

En general les criatures ara són més "terribles" i menys "còmiques". M'encanten els genets foscos tot i que els antics eren gairebé iguals (ara les armes i els cascs són més "proporcionats".

Els Alts Elfs també han patit alguns retocs en algunes de les seves miniatures. Moltes miniatures s'han conservat (els llancers, els carruatges...), de manera que en general, jo diria que ara els exèrcits d'Ulthuan són força fluixos pel que fa a miniatures. Personalment trobo impresentables els nous arquers. Semblen del ram de l'aigua.

El mític Tyrion ara és així. Ja no té aquell casc tan estrambòtic i ridícul però déu n'hi do.

Els cavallers de Bretonia ara tenen moltes més miniatures, i quan es formen tropes, el resultat és simplement espectacular. El nivell de detall dels cavallers roça la perfecció. A nivell de miniatures, Bretònia és l'excèrcit més espectacular juntament amb els Nans. Els Nans potser tenen més varietat de tropes i màquines de guerra, però Bretònia té unes miniatures individuals (de personatges) brutals. A més, ara l'excèrcit de Bretònia és molt més divertit de portar perquè hi ha tropes voladores (els cavallers amb pegassus) i fins i tot una màquina de guerra. Recordes, Danelor, quan només tenies cavallers i només podies avançar i carregar? La primera batalla era divertida, la segona també... la tercera ja no era tan divertida... i a partir de la quarta et cagaves en tot perquè sempre era el mateix.

Per fi Bretonia té una màquina de guerra!!! Ja era hora!

Un altre exèrcit francament atractiu és el dels Reis Funeraris de Nehekhara (els freaks de la meva època recordem Khemri, que és la capital de Nehekhara) tant pel que fa a la història ("Los relámpagos hendirán el cielo, los ríos bajarán convertidos en sangre y la guerra sacudirá la tierra. Las legiones de los reyes de antaño se alzarán de sus tumbas, la muerte guiará sus pasos y su único propósito será conquistaros". Settra, Rey Eterno de Nehekhara.") com pel que fa a les miniatures (un exèrcit de d'esquelets i mòmies vestits i ambientats en una civilització que recorda l'Egipte dels faraons).

Les miniatures dels sacerdots i els reis (i reïnes) són genials, però no menys espectaculars són els carruatges esquelètics. La miniatura de Settra és la que va en el gran carruatge de l'última foto, i això que veieu a l'esquerra no és cap dibuix, és un detall de la miniatura de Settra. "¡He aquí el todopoderoso dios rey Settra, que ha despertado de su bendito sueño! Sus legiones, enterradas bajo las arenas, han formado tras él y esperan sus órdenes. Y su única palabra ha sido "¡Guerra!" y el mundo ha temblado".

L'exèrcit dels Comtes Vampirs vindria a ser l'exèrcit no-mort més clàssic, el dels zombies, espectres, nigromants i vampirs. A Warhammer la regió maleïda s'anomena Sylvània (que òbviament recorda Transilvània, la terra del Comte Dràcula). La majoria de miniatures són les de la nostra "segona època" (primer curs a la universitat, quan encara jugàvem a Blood Bowl). Personalment, els vampirs em fascinen però no m'agrada gaire l'exèrcit dels vampirs.

Les miniatures dels vampirs són francament interessants, ara bé, abans els no-morts eren molt més divertits i variats car tenien màquines de guerra i criatures molt poderoses com les mòmies i els dracs zombie.

L'exèrcit per excelència: les forces del Caos, actualment dividits en dos exèrcits: les Hordes d'humans renegats per una banda, i per l'altra les Bèsties del Caos. Crec que ha estat una actualització molt ben feta. Abans, els Guerrers del Caos i els Homes Bèstia èstaven a la mateixa llista d'exèrcit però a l'hora de la veritat només utilitzaves o uns o altres (perquè tots dos són el mateix: infanteria d'elit). Tant per tant, millor separar-los, i de pas ampliar les tropes d'humans renegats i bèsties del Caos. Però no sé que és millor, si la magnífica actualització i ampliació dels exèrcits del Caos o les noves miniatures.

"Cuernos y pezuñas, el poder está ahí". Carruatges, personatges, infanteria... i també cavalleria (els centigors), minotaures i bèsties mostruoses. Els fills del Caos ara són simplement brutals.

Per miniatura individual l'Ogre Drac Shaggoth: això sí que és una bèstia del Caos!

Els exèrcits de renegats estan formats per tribus de bàrbars del nord que adoren els Déus del Caos. L'èlit la formen els temibles cavallers dels Caos. Però no menys espectaculars són les miniatures individuals...

Aquesta última miniatura representa l'Elegit del Caos: Archaon, el Paladí del Caos Absolut, l'únic personatge del joc que té dues miniatures, una a peu i una altra damunt d'un magnífic cavall (veure més avall).

Els Paladins del Caos són els mortals predilectes dels Déus del Caos. Es tracta de poderosos guerrers i bruixots que han venut les seves ànimes a canvi de promeses d'immortalitat.

Els guerrers del Caos ja no són aquelles miniatures tan simples del joc antic. Ara, els guerrers del Caos realment semblen poderosos i malèfics. "Temedme, mortales, porque yo soy el Ungido, el Hijo Predilecto del Caos, el Azote del Mundo. Los ejércitos de los dioses están a mis órdenes y vuestros insignificantes imperios no podrán sino caer bajo el peso de mi espada y de mi férrea voluntad". Archaón, Senyor de la Fi dels Temps, possiblement la millor miniatura del joc.

Naturalment, el Caos no seria el mateix sense els Dimonis, l'essència pura de la maldat, dividits en quatre faccions. La lúxuria i la depravació de les concubines del Príncep Negre Slaanesh, els canvis i les il·lusions del Gran Conspirador Tzeench, la malaltia i l'horror del Senyor de la Desesperació Nurgle, i la fúria i la ira del Senyor dels Cranis Khorne.

Acabem les fotos del Caos amb la criatura més poderosa del joc: un Devorador d'Ànimes, un Gran Dimoni de Khorne, el Déu de la Guerra, la destrucció, l'assassinat i la sang.

Els exèrcits d'Orcs i Goblins han variat molt poc ( cosa totalment comprensible ja que sempre havia estat l'exèrcit més variat i complet tant a nivell de tropes com de miniatures).

Els Skaven o homes-rata, han variat bastant, amb un resultat que a mi personalment no m'acaba de fer el pes. Com els Elfs, ara els homes-rata ara són "més realistes" (abans eren una mica còmics) però també menys atractius.

Els Elfs Silvans són l'exèrcit més nou de Games Workshop i la veritat és que crec que han fet una bona feina. Encara recordo quan el Juanfer jugava amb Elfs Silvans... Quants records... Ara, els Elfs Silvans semblen Elfs dels boscos i no marietes o transvestits com abans. Gaudiu de les fotos perquè crec que valen molt la pena. Abans la gent col·leccionava sobretot Alts Elfs (perquè tenien moltes miniatures i perquè tenien una història molt elaborada) però amb la nova gamma de miniatures d'Elfs Silvans em sembla que aviat els Elfs dels Boscos passaran a ser l'exèrcit Elf més nombrós.

Per cert, hi ha miniatures que són mascles i d'altres que són femelles. Realment s'ho han currat.

Conclusió: les miniatures realment són molt realistes i atractives. Els exèrcits disposen d'àmplies gammes de miniatures que permeten una gran caracterització. Tots els que havíem jugat només podem sentir una cosa: nostàlgia.

Conclusió d'un ésser adult: això dels freaks és com la dita castellana: "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". XD

HOMENATGE A CONAN EL BÀRBAR

Between the time when the oceans drank Atlantis,

and the rise of the sons of Aryas,

there was an age undreamed of.

And onto this, Conan, destined to wear the jeweled crown of Aquilonia upon a troubled brow.

It is I, his chronicler, who alone can tell thee of his saga.

Let me tell you of the days of high adventure!

"Hither came Conan the Cimmerian, black-haired, sullen-eyed, sword in hand,a thief, a reaver, a slayer, with gigantic melancholies and gigantic mirth,to tread the jeweled thrones of the earth under his sandled feet."- The Nemedian Chronicles


Conan won his crown and fulfilled his destiny to be King by his own hand.
But this is not the end of his story. It is just the beginning of his legend.

USA WEST COAST 2005

Abans de tancar l'any 2005, crec que cal posar algunes fotos i comentaris culturals del viatge que vaig fer a finals de juliol i primera setmana d'agost. Destination: USA - California, Arizona and Nevada.

Qui vulgui més informació sobre el viatge que consulti el post titulat West Coast (més). Allà hi trobarà un entranyable relat del viatge (incloses unes fotos francament sensacionals). Jo, aquí, simplement em dedicaré a penjar algunes fotos addicionals i comentar la West Coast des d'un punt de vista cultural.

Comencem per una magnífica foto del desert d'Arizona feta quan ens dirigíem al Gran Canyó del Colorado (veníem de L.A, California). Autèntic Far West. Arizona, com el seu nom indica, zona àrida, és un Estat del Sudoest americà que tan sols té una ciutat coneguda: Phoenix, la capital.

Fotos del Gran Canyó. Només per veure el Gran Canyó -des del mirador i des d'un helicòpter- ja val la pena creuar l'Atlàntic. Believe me (aquest comentari està especialment dedicat a SPQ).

Per cert, els malvats americans que tant contaminen resulta que tenen uns parcs naturals immensos sense brutícia. Allà no hi ha incendis provocats ni boscos plens de deixalles. Potser no són progressistes i ecològics però tenen boscos nets i lliures de vàndals i incívics (aquest comentari naturalment està dedicat a tots els meus amics verds...).

Las Vegas. The best of the West. Si el Gran Canyó és l'espectacle natural que s'ha veure abans de morir, Las Vegas és l'espectacle artificial que has de visitar abans de morir. A la foto podem veure l'entrada sud de la ciutat amb el mític cartell "Welcome to the fabulous Las Vegas - Nevada". Ubicada enmig d'un desert, amb temperatures superiors als 40º, que Las Vegas tingui centenars de piscines, fonts i rius artificials és simplement al·lucinant.

Post dedicat íntegrament als hotels de Las Vegas: Passejant per Las Vegas Strip

Sabíeu que... Las Vegas no només és joc, luxe i horterades inimaginables, també és una font de treball (els Hotels, que són immensos, estan oberts les 24 hores) i la ciutat que malbarata més recursos energètics (l'electricitat i l'aigua provenen del riu Colorado gràcies a una gran central hidroelèctrica). Las Vegas és una ciutat dinàmica que no para de créixer. L'any 1.980 Las Vegas tenia 400.000 habitants. 25 anys després la ciutat ja passa dels 2.000.000 d'habitants. El riu Colorado cada dia està més eixut. Els aparells de climatització, que són els que gasten més energia elèctrica, funcionen gairebé tot l'any, a l'estiu refrigerant i a l'hivern escalfant, perquè a Las Vegas la meitat de l'any estan per sobre dels 30º però a l'hivern hi fot un fred de l'òstia. Sempre neva a Nevada. Tinc pendent visitar Las Vegas a ple hivern, amb els carrers gelats i les voreres plenes de neu.

A dins del mític Caesar Palace hi trobareu un mega boulevard de botigues de luxe i no tant luxe, entre elles Custo Barcelona i Playboy (a la foto). Però per impressionant l'estoc de cotxes de luxe -Ferrari, Lamborghini i Aston Martin bàsicament- que hi ha dins del mateix hotel, o el concessionari Ferrari dins de l'hotel Mym, actualment el més car de la ciutat.

Informació sobre l'estat de Nevada (The Silver State): la capital és Carson City (un poblet perdut que jo només conec per ser la ciutat on fan escala els presos de Con Air) i la ciutat més gran és Reno, però la ciutat més famosa és, òbviament, Las Vegas. Al nord de l'estat de Nevada hi ha les mines d'or més grans del món, per tant, que ningú s'equivoqui, Las Vegas només és la capital del joc però en cap cas és la capital econòmica de l'Estat. Al sud de Nevada a més de Las Vegas, hi ha l'enigmàtica Zona 51 i el terrible Death Valley.

La Zona 51 és una zona secreta vigilada dia i nit per militars. Està relativament a prop de Las Vegas, enmig del desert, i només s'hi pot accedir amb avió. Cada dia hi ha vols des de Las Vegas, els famosos avions amb la línia vermella. No se sap què hi ha ni què s'hi fa en aquella zona però el què si se sap és que fou la zona triada pel govern americà per fer proves nuclears durant molts anys. Diuen que als anys 40, 50 i fins als 60, des de Las Vegas es podien veure les deflagracions i els canvis de llum que es produïen en el cel. Als anys 60 la gent, que ja sabia dels perills de la radiació, es va queixar i el govern federal va haver de renunciar a les proves nuclears... a l'Estat de Nevada, és clar. En definitiva, que Las Vegas és una ciutat on segur que encara ara hi ha radiació tot i que desconec si s'han fet estudis sobre l'esperança de vida de la zona. Bill Clinton va ser el primer president americà que va reconéixer que a la zona 51 encara avui en dia els govern federal fa experiments i prova noves tecnologies. Es creu que sota el desert de Nevada hi ha l'arsenal nuclear més gran del món. També hi ha rumors que allà hi ha restes d'OVNIs i altres paranoies múltiples.

Finalment, el Death Valley és, com el seu nom indica, una vall mortal que pertany tant a Nevada com a Califòrnia. El Death Valley és la zona més baixa del continent americà (222 metres per sota del nivell del mar) i els americans n'han fet un Parc Nacional. A Death Valley s'hi registren les temperatures més altes del continent americà (superiors als 50º). La xafogor i la falta de vapor d'aigua en l'aire és tan gran que és fàcil deshidratar-se, marejar-se i quedar-t'hi per sempre. Circular amb un vehicle per Death Valley també és perillós ja que 1) pocs cotxes tenen un sistema de refrigeració que funcioni en ambients tan exigents (en altres paraules, que els motors solen petar) i 2) l'interior dels cotxes absorveix més calor que no pas en cedeix a l'ambient, de manera que és fàcil que a l'interior del vehicle s'arribi a temperatures superiors als 60º. Els aires condicionats dels cotxes no funcionen. Els que sàpiguen una mica de termodinàmica sabran el perquè, la resta simplement dir-vos que el concepte de fred només és una sensació humana però en cap cas és un concepte físic. El fred no existeix i per tant no es pot crear fred, només es pot produir/allunyar calor.

I del Death Valley passem a Yosemite, el fabulós parc natural Californià de la Sierra Nevada tocant al nord de l'estat de Nevada.

Yosemite és un fabulós parc que destaca per: 1) grans extensions verdes plenes de rius, llacs i torrents 2) precioses valls en una zona muntanyosa, algunes de més de 3.000 metres 3) enormes roques, o murs de pedra pelada, algunes de més de 800 metres. A més també té fabuloses sequoies gegants i grizzlies, tot i que els arbres més grans del món estan més a prop de la costa, al poble de Mariposa en concret, mentre que els ossos gegants (grizzlies) abunden més al nord del continent.

Monterey: ciutat californiana que per mi no té res d'especial (que l'escriptor John Steinbeck visqués i s'inspirés allí, o que hi hagi foques a la costa no és suficient, en la meva opinió, per fer-la una ciutat digne d'atenció).

A Monterey hi havia un restaurant-botiga Bubba-Gump a l'estil Hard Rock Cafe però basant-se en els mítics personatges de la peli Forrest Gump. Stupid is as stupid as.

San Francisco: la mítica ciutat fundada per catalans, la ciutat que honora el seu fundador, Gaspar de Portolà born in Balaguer, la ciutat del microclima, del Golden Gate, Alcatraz, dels carrers empinats, del tramvia... Per què ens enganyem? San Francisco és la ciutat dels maricons i els xinets.

Diuen que San Francisco és la ciutat més europea dels Estats Units. Potser és cert, però jo tampoc la definiria així. És europea per què hi ha banderes gay i pidolaires cada 200 metres? Per mi San Francisco és una ciutat americana que, com New York, és extraordinàriament cosmopolita, és a dir, mancada d'un caràcter o tret identitari i en canvi marcada per un conglomerat bestial de cultures i maneres de fer unides sota una bandera que ha portat la llibertat al continent americà. San Francisco és coneguda per dos esdeveniments. El primer al 1.849, la famosa febre de l'or. En un sol any hi van arribar 100.000 persones. L'equip de futbol americà -els mítics San Francisco 49ers- així com l'equip de bàsquet (els Golden State Warriors) recorden aquell esdeveniment amb els seus respectius noms. El segon esdeveniment que va fer famosa la ciutat és el terratrèmol i posterior incendi que va destruir completament la ciutat el 1.905. Quan hom visita San Francisco està visitant una ciutat construïda a partir del 1.905. No en queda res de l'antiga ciutat.

Per acabar, dir que molts dels nombrosos xinesos americans que viuen a San Francisco són descendents dels xinesos semi-esclaus del segle XIX -comprats pels americans a l'emperador xinès- que van construir el ferrocarril americà. Actualment se senten americans però no obliden les seves arrels i per això viuen en un barri que recorda els seus origens: Chinatown, el paradís dels compradors d'electrònica i souvenirs a preu tirat. A Chinatown també hi ha descendents de ciutadans de Hong Kong (sabreu on viuen perquè pengen als seus balcons/terrats la bandera de Hong Kong i no la bandera xinesa).

La costa del Pacífic: Santa Maria, Santa Barbara, Santa Monica, Malibú, Venice Beach. Tots aquest indrets llegendaris són, francament, decepcionants un cop els veus. En primer lloc perquè el clima a Califòrnia és gairebé mediterrani però no del tot. M'explico. A l'hivern el clima certament és moderat, com aquí, i a l'estiu fa calor... durant el dia però al vespre i a la nit refresca, i a primera hora del matí sol formar-se boira. Per tant, l'ambient és una mica diferent que a casa nostra, allà no pots anar només amb samarreta i banyador tot el dia. En segon lloc tenim el tema de l'aigua. L'Oceà Pacífic és extraordinàriament fred, de manera que banyar-se allà molt de goig no fa. Sí que és, en canvi, un paradís pels windsurfistes ja que el vent i les onades solen ser més generosos que a casa nostra. Finalment, en tercer lloc haig de dir que els americans tenen dos tipus de platges: les públiques i les privades. Les platges públiques són una autèntica tifa. Obessos, hip-hop, rap, samarretes de bàsquet, skaters... Jo no sé a on filmaven els Vigilants de la Platja però us puc assegurar que a Santa Mònica segur que no. Per contra les platges privades solen ser la òstia però clar són privades i no hi pots anar, excepte algunes que pagant pots visitar-les, que no usar-les. A nosaltres ens van portar a la famosa "urbanització" de les 17 milles (Clint Eastwood viu allí), un autèntic paradís ple de mansions a prop del mar, enmig de la naturalesa -amb cèrvols passejant!- amb camp de golf inclòs. Juro que no havia vist mai un indret tan bonic.

Los Angeles és una ciutat grisa que si té turisme és gràcies a Hollywood i als parcs d'atraccions de la zona. L.A és la segona ciutat nordamericana en nombre d'habitants i la primera de California. Se la coneix per ser la ciutat de l'entreteniment tot i que en la meva humil opinió New York no té res a envejar-li (Broadway, el Metropolitan Opera...). La zona metropolitana de Los Angeles és gairebé com mitja Catalunya.

A Los Angeles hi viuen prop de 4 milions d'hispans que no han nascut als Estats Units. Amèrica és la terra de les oportunitats i San Diego i Los Angeles estan realment a prop de la frontera mexicana, per tant, no ens ha d'estranyar el fet que a L.A poguem parlar en castellà gairebé a tot arreu. El centre de la ciutat és un centre de negocis que els caps de setmana es buida. A prop del centre hi ha els barris marginals de negres i hispans. Com més t'allunyes del centre més poder adquisitiu trobes. El famós Hollywood, la seu dels estudis de cine i on hi ha el passeig de la fama, antigament era un barri ric i burgès però actualment és un barri més aviat humil. Al costat de Hollywood trobem Beverly Hills, la zona més luxosa del planeta Terra. Allà no només hi viuen estrelles de cine sinó que també hi tenen mansió els homes més rics del planeta, inclosos sultans i caps de la màfia russa, italiana i colombiana. Anècdotes divertides: a L.A pots beure al bar de Jonnhy Deep, guaitar la mansió on Marilyn i el Kennedy fornicaven, l'hotel de Pretty Woman, els boulevars de les sèries Sensación de Vivir... etz. Jo em quedo però, amb els freakies que pots trobar al passeig de la fama, com per exemple, en Darth Vader i un pilot imperial.

Informació sobre l'Estat de California: l'Estat de California, actualment dirigit per Arnold Governator, és l'estat més poderós dels Estats Units. De nord a sud fa més de 700 km i té més de 30 milions d'habitants. Es diu que si California fos un país independent, seria la quarta potència mundial, només per sota dels Estats Units, el Japó i Alemanya. La capital de California és Sacramento, i les ciutats més importants són Los Angeles, amb més de 10 milions d'habitants, San Francisco (2 milions) i San Diego (1 milió) que és on viu la nostra orca Ulisses. California viu bàsicament de l'agricultura (la meitat dels productes que consumeixen els americans es produeixen a California), tot i que també disfruta d'una poderosa indústria cinematogràfica i tecnològica (Silicon Valley). A California s'hi troba de tot (megaciutats, parcs d'atraccions i estudis de cine, platges, costa, muntanya, parcs naturals, els arbres més grans del món, pistes d'esquí, deserts...) i per això jo considero aquest estat americà una autèntica meravella que cal visitar i això que em falta saber que tal és San Diego i Fresno. Si algú hi ha estat que no dubti en deixar la seva opinió.

L'ESCALA 2005

Pont del 15 d'agost. L'Escala. Costa Brava.

El divendres vam acampar a Platja d'Aro. No vam poder suportar gaire temps aquell ambient hostil ple de nengs, tunnings i música techno a totes hores. El dissabte vam decidir anar a un llogarret més tranquil com és l'Escala.


La tenda, el Gimi i un servidor fent feines diverses. Samarreta de San Francisco, comprada a l'hotel Hilton d'aquesta ciutat californiana uns dies abans. Quin estiu que em vaig fotre he he.

L'Escala. Fou un cap de setmana magnífic. A continuació espectacle en estat pur. Donem tots gràcies al magnñific fotògraf: en Sergio.

Sembla que estigui fent altres coses oi? Em va agafar just quan m'impulsava...

Estic molt orgullós dels salts que vaig fer. Per cert, en aquesta última foto, si us hi fixeu veureu que les mans ja estan dins de l'aigua. Un salt realment perfecte! Mireu que bé entro dins de l'aigua. Un 10.

3 CATALANS A MADRID

El cap de setmana del 18 al 20 de novembre 3 catalans (Happy Hippo, Danelor i un servidor, en Maverik) van conquerir Madrid. Fou un cap de setmana esplèndid (descontant les ressaques XD): dues fabuloses nits madrilenyes adornades amb una magnífica victòria blaugrana al Bernabeu (el ja històric 0-3 del 19-N del 2005).

Llàstima que només els golaaaaassos de Ronaldinho hagin quedat gravats per a l'eternitat. No hi ha imatges de cap dels tres intrèpids catalans que vam assaltar la capital espanyola. No vam portar càmares! Una autèntica llàstima.

Divendres: l'aeroport de barna és, certament, depriment. Podria ser un aeroport del Congo. Quan vam arribar a Madrid, Happy Hippo va deixar anar uns comentaris finíssims. "Estamos en un país del tercer mundo. Vigilad con el agua, sobretodo no bebais agua sin embotellar" i coses per l'estil... just quan passava per davant de la Guàrdia Civil. Sort que sa mare li havia dit "seny" minuts abans per sms.

La nit del divendres fou fantàstica. Amb un amic del català "menys català" (i no serà pel cognom!) del grup dels 3 intrèpids vàrem realitzar una sortida nocturna d'aquelles que jo recordaré tota la vida. Vam sopar a la Latina, en 4 o 5 bars diferents. Picàvem tapes (inclòs un filet d'estruç!) mentre ens enxufàvem precioses copes de vi. L'últim dels locals on vam menjar era un restaurant fashion ben diferent dels que abunden per aquella zona madrilenya que s'anomena la latina. Els 3 intrèpids dèiem que ens recordava els restaurants de barna, tot disseny, tot modernitat, tot imatge. Naturalment havíem de menysprear tota la movida madrilenya i enlluernar el madrileny (que era molt simpàtic i molt enrotllat, tot sigui dit. A més, com que estiuejava a Menorca amb en Danelor parlava i entenia el català!!! De fet, bastant millor que en Danelor :-PPP). En aquell local fashion ens vam enxufar un paté que estava boníssim, i altres coses em sembla XD. Després del menjar i del got de vi de rigor (quines copes!) va arribar el primer cubata. I en això haig de felicitar els madrilenys. A tot arreu tenen Ron de Santo Domingo, l'aquí poc conegut Brugal, una delícia que un servidor coneixo gràcies a Danelor. Viele danke Herr Danelor!!! (més si tenim en compte que al 2004 jo patia una crisis de beguda).

Tot seguit vam anar a un garito on en Luís, el madrileny, havia treballat de relacions públiques o d'algo que no vaig acabar de pillar. Allà van caure 2 cubates més acompanyats de 2 xupitos. No cal ni dir que, a partir d'aquell moment, la festa va ser moooolt grossa. Llàstima que ja gairebé no me'n recordi dels detalls. Vam agafar tots un pedal ideal per anar a fer mal a les madrilenyes.

El següent local no sé on era exactament. Sé que vam agafar el cotxe però no em feu dir per on vam anar. Era un local pijo al barri de Salamanca, que podríem anomenar el "sala B" de Madrid. En aquell local hi havia un altre amic d'en Danelor, el Miguel, un autèntic freshman. L'intrèpid grup de catalans vam tenir uns papers força destacats. Vaig parlar amb unes catalanes, pel que sembla eren semi-búfales (pot ser, tot i que al capdavall molt educades car em van arribar a saludar a la sortida... em va costar reconeixer-les... més que res perquè a la sortida hi havia llum i jo les havia conegut a la foscor :-PPP). Mentrestant, Danelor va excitar el Miguel amb un "moloaria que le tocases el culo" (a la catalana) i el paio ho va fer! La tia es va refugiar vés a saber on, ara bé, espectacular va ser el piltrafilla que va sortir (jo encara no sé d'on) i ens va amenaçar: "se acabó" "eso sí que no" i similars. Era un paio altet però malgirbat, prim i amb unes ulleres patètiques. Ben bé podia ser un estudiant d'enginyeria informàtica. O sigui, un orc del 15. No sé com va acabar la cosa però està clar que anàvem tajes; altrament li haguessim fotut una pallissa al piltrafilla amb aires de superman. Com es pot ser tan pallasso? Tu sol contra 4 tios???

No gaire més tard jo també vaig fer el pop. Però clarr, l'ancestral tècnica del pop només és vàlida quan el local està a petar. I no era el cas. Per tant, jo, com en Miguel, vaig fer l'animal. Mentrestant en Happy Hipo i Danelor disfrutaven de la joiosa companyia d'un grup de búfales. Van saber fugir a temps, gràcies a Déu, per atacar a unes esplèndides... mexicanas!!! Danelor lligant amb una tal Fernanda (ex-fernando? :-P). Sí ho heu sentit bé, FERNANDA. Quin nom tan bonic, eh?

En fi, que la nit fou divertida. El local tenia una distribució força caòtica, o això ens va semblar als tres catalans. Danelor reconeixia dies més tard que ni s'havia percatat que hi havia dues plantes. Jejeje, anàvem francament bé. A la sortida, Danelor havia perdut el tiquet del guardaroba. Ja ho he dit, anàvem bé. Li va tocar esperar fins al final. Mentrestant en Happy Hippo i un servidor ens vam dedicar a rajar dels madrilenys. Es pot ser clàssic, es pot ser elegant amb aires retro, es pot ser pijo... però és que els madrilenys són provincians i sobretot, carcas. Encara porten nautiques!!! I tots amb la seva gomina i clenxa, camisa per dins i pantalons de pinça. Semblava que haguéssim fet un viatge en el temps. Los años 80 en Madri? Nooooo, finals de 2005. Patètic.

I així va acabar la primera nit. Deuríem arribar a casa vora les 7. Tocava dormir. L'endemà una bona ressaca m'esperava.

Dissabte: turisme zero. En Happy Hipo se les va pirar a les 14 h a veure una amiga seva i en Danelor i jo vam aprofitar per fer el gandul i anar a dinar amb la calma. Pel carrer vam poder veure cartells d'una mani ultra que s'havia de fer el diumenge. 3 fotos. Carod rient, ZP rient i MaraGAL rient. "De que se ríen? Se ríen de ej-paña, se ríen de ti. ¿Vas a permitirlo? Por la unidad de España, manifestación a la Plaza del Sol."

A la tarda, a les 17 aproximadament, va venir un dels moments més mítics de la fabulosa estada a Madrid. La migdiada. En Danelor i jo ens vam fotre a l'únic llit del piset. És un llit mooolt ample. Ara bé, dos cavallers que dormen al mateix llit... dormen vestits. Doncs no tothom ho creu així. Poc després arriba en Happy Hipo i per sorpresa nostre es treu la roba... es queda amb gallumbos i es fot al mig, entre els dos!!! Una escena francament romàntica. 3 homes en un llit fent la migdiada i evitant tocaments impurs.

La veritat és que estàvem molt petats. En un tres i no res ja eren les 19 i tocava anar a veure el partit: Barça-Madrid. Vam quedar amb en Miguel, el freshman amic del Danelor. Vam acabar en un bar francament patètic però al final va valdre la pena. Estava ple de xampinyons (o sigui sudamericans) i algun castizo madrileny. Per sort nostre, els xampis eren del Barça i al final vam poder celebrar els gols com si estiguessim a casa. La veritat és que el Barça va humiliar el Madrid com feia molt de temps que no es veia. Va ser un partit fantàstic.

En acabar, tocava farra once again. Vam anar al Palace i al Ritz, per la zona de Huertas. Tremendo. Té tants bars Madrid. Genial. El sopar va tocar en un restaurant interessant i econòmic (20 euros). Era d'arrossos. Llàstima que les postres eren francament lamentables. No es pot tenir tot. La nit de dissabte fou més light que la del divendres. Suposo que estàvem petats i ja no hi havia aquella força inicial del dia anterior. Al final vam acabar fotent-nos un plat de pasta (sí, heu llegit bé) a les 6 del matí.

Diumenge fou un dia curt i tranquil. Ens vam llevar amb la calma i com qui no vol la cosa ja era hora de dinar i fotre el camp.

En resum: un cap de setmana genial. Espero repetir-ho algun dia. No hi ha res com canviar d'aires de tant en tant.

LONDRES I JO

Podria parlar hores i hores de Londres però com que una imatge val més que mil paraules, m'imagino que 10 fotos i un enllaç valdran encara més.

Westminster, el Big Ben, i jo partint-me el cul i aguantant com més bé podia.

Així és la Torre de Londres de nit (bé, eren les 18 h però al novembre ja se sap...)

Oxford Circus. Foto feta des dalt d'un autobús. El ticket diari val 3 lliures. L'any 2003 en valia 2!!! Què cabrons!!! Londres és mooolt car. Ara bé, també és cert que és un plaer passejar-se i moure's amb autobús. Des del segon pis les vistes són magnífiques. Londres té un servei d'autobusus bastant bo. Els autobusos potser no són últim model com a Barcelona, però hi ha mil milions de línies i passen a totes hores. Tots els dies de la setmana fins a les 12 de la nit! Els dies de cada dia amb freqüències inferiors als 7 minuts i els diumenges amb freqüències inferiors als 12 minuts! Després de les 12 de la nit hi ha gairebé les mateixes línies (tot i que s'anomenen N-X on N significa "night" i X és el número de la línia) però passen cada 15-30 minuts.

Oxford Sreet, el mític carrer comercial. Foto feta des d'un autobús. A Londres no hi trobaràs grans avingudes però si petits carrers entranyables com aquest. Ja fa més de 2 segles que el centre de Londres conserva la mateixa estructura de carrers.

I del casc antic (antic però digne no com el de Barcelona...) passem a una foto de l'sky line londinenc. Aigües de Barcelona? Nooo!!! Els londinencs ja fa anys que tenen un edifici així.

Entrada del barri xinès. Londres, com totes les ciutats cosmopolites de debò (i no pordioseras i brutes com la nostra) té una petita zona on s'hi concentren orientals. Avís important, més que barri són 3 carrers. Els que, com jo, han estat a New York i San Francisco, el barri xinès de Londres més aviat ens fa riure.

Londres està ple de locals i tavernes centenàries i mítiques com el White Lion de Coven Garden. Els britànics m'encanten perquè són tan tradicionals, tan clàssics, tan nets i pulits, tan diferents al model barceloní... Ep! Això no vol dir que Londres no tingui locals moderns, ni que no hi hagi "alternatius". Simplement vol dir que conserven allò que els hi agrada, i que no permeten que ningú ho destrossi o s'hi pixi com alguns que jo em conec... eh samurai? ;-) :-PPPPPP (de bon rollo!!!!)

Knigts Bridge, el luxós carrer on hi ha el Harrods (l'edifici de la dreta). En aquest centre comercial fins i tot el De Gispert se sentiria pobre ;-) Mobles i catifes de més de 10.000 euros, roba italiana, rellotges de luxe... De tot però tot a preus inassumibles per la majoria de mortals. Algunes coses no deixen de ser horteres però d'altres fan tant de goig... Pels carrerons annexes a Knights Bridge hi ha autèntiques mansions victorianes. És espectacular veure Rolls Royce, Ferraris i Aston Martins aparcats al carrer. No cal ni dir que la seguretat i el civisme londinencs són dues virtuts que ja m'agradaria tenir a Barcelona...

La primera locomotora de la història. No podia faltar una foto dedicada als magnífics museus que hi ha a Londres (per més informació post dedicat íntegrament als museus de Londres). Espectaculars i entrada gratuïta! Només New York pot comparar-se a Londres quant a museus. A Londres, jo recomano anar a veure els museus dedicats a la tècnica, la ciència, i el British Museum i l'Albert Museum (fill de Victòria que morí ben jove. Té un monument dedicat al Hyde Park, el famós parc londinenc -una tifa comparat al Central Park de New York tot i que Hyde Park té el mèrit de ser una zona verda centenària, com els Jardins Imperials de Tokyo). Per veure art, aneu a Paris, a Madrid, al Vaticà, a Firenze i al Caire. No us deixeu enredar pels anglosaxons (que tenen coses, cert, però n'hi ha que en tenen més i millors).

I per acabar, una foto amb el meu amic Horace Nelson, a la plaça Trafalgar. No hi ha res més més típic i cèntric que això. Com podeu veure, a l'hora de fer grans places a l'estil Paris, els londinencs fan figa. Trafalgar Square és bastant lamentable tot i que té el seu caràcter.

Podria ensenyar encara més coses, com Marble Arch, Regence Street, la vida del centre de Londres, la catedral (St. Paul), Chelsea, el barri burgès, les possessions d'aquella família tan pobre, els reis d'Anglaterra... Però crec que amb aquestes fotos ja n'hi ha prou per fer-se una petita idea de Londres. Recomenable al 100%. Per cert, tema clima. A Londres els núvols hi viuen perpètuament, i la pluja sol fer acte de presència tots els dies de l'any... però també s'ha de dir una cosa bona del clima de Londres: ni fred intens ni xafogor, ni tempestes ni neu. Per tant, que no us enredin, el clima de Londres és bastant millor que el d'altres ciutats europees a l'hora de fer turisme. Per exemple a Viena o a Praga, a l'hivern fot una rasca acollonant, a Atenes i Roma a l'estiu t'ofegues de calor... A Londres, en principi, no. XD

ENGLISH VANDALISM

Aquest pont he estat a Londres. Aaah!!! Magnífica ciutat, ex-capital de l'Imperi Britànic, l'únic imperi que ha dominat Amèrica, Àfrica, l'Orient Mitjà, Àsia i Oceania a la vegada. Algun dia dedicaré elogis i comentaris sobre Londres. Hi he estat 3 vegades al llarg de la meva vida, i per tant, em veig amb cor de parlar-ne sense temor a fer un diagnòstic equivocat.

Avui però, parlaré d'una faceta que tenen els britànics i que mai se'n parla. La faceta de lladres, de bandits, de saquejadors, d'ursupadors i desvergonyits. Només cal anar als museus i contemplar tot allò que han robat i mostren sense pudor com a patrimoni britànic.

A Londres hi trobarem:

- art i cultura egipcia (retrats, escultures, estatues, mòmies, gerros...)
- la pedra roseta. Magnífic el comentari que hom pot llegir al Museu Britànic: ens la van donar els francesos. Genial! Al 1.799 els francesos varen ser sorpresos per l'armada britànica. A l'acabar la batalla, i per temor a que es pogués perdre la pedra roseta, els rendits francesos van haver de regalar la pedra. I d'això en diuen "donar"? Ara es veu que si t'atraquen no et roben sinó que tu dones voluntàriament les teves possessions.

- art i cultura de Mesopotàmia. En aquest cas, els anglesos tenen raó: a l'Iran i a l'Irak ningú s'ha preocupat mai per l'art i la cultura de l'Antiga Babilònia. Per tant, tot i que és horrorós veure estàtues i gravats de la mida d'una casa als museus de Londres, també és cert que els amics de Zapatero, Blair, Schröder i Putin, encara són més impresentables que els anglesos.
- art i cultura de l'Antiga Grècia.
- pedres i relleus del Partenó d'Atenes!!! Sí nois, hi ha més pedres originals a Londres que a Grècia. I els comentaris dels anglesos són insuperables: Lord X els va donar generosament al Museu. Els va donar generosamewnt al Museu??? I com és que tenia ell pedres i relíquies d'Atenes??? Van venir soles a casa seva??? Què desgraciats!!! Però la cosa no acaba aquí: gràcies a Lord X i al Museu Britànic, aquesta meravella queda protegida de les inclemències metereològiques i els actes vandàlics, així com de la recent pol·lució atmosfèrica.

- art i cultura romanes. En aquest apartat us haig de dir que és impressionants. Jo he estat a Itàlia (tres cops), a Tarragona, a Mèrida i a altres ex-ciutats romanes però enlloc he vist la riquesa que tenen els malparits dels anglesos. Només Roma té més coses que ells.
- les famoses columnes de Dàcia, de més de 40 metres d'altura i 5 metres de diàmetre. Aquesta meravella del món, hauria d'estar a l'actual Romania, però vés per on, estan a Londres. Per protegir-les dels vàndals, esclar.

- art i cultura japonesa, xinesa i coreana. Armes, armadures, pergamins, petites cases, estàtues, seda... Com que no hi entenc no puc saber el valor real de les peces exposades. Sort que els guerrers de Xian es van descobrir al segle XX!!! Altrament suposo que ja sabeu on serien...
- art i cultura de la Corona d'Aragó!!! Els malparits dels anglesos tenen el quadre medieval més important de l'Edat Mitjana. Els anglesos no dubten a posar-lo al costat mateix de les obres que tenen de Donatello i Rafaelo... Em fot que hagi de ser a Londres on es reconegui una cosa que és òbvia: a l'Edat Mitjana el país més avançat del món militarment i culturalment fou Catalunya (la farga catalana va permetre que els catalans fossin els primers en obtenir en acer de debò i no ferro de mala qualitat, i a més en grans quantitats, Catalunya fou pionera en la navegació, i foren els catalans els inventors de les coques i totes les embarcacions pre-modernes, a Catalunya es feia el vidre de més qualitat i no a Venècia com diuen alguns, i fou a Catalunya on els murals i els quadres medievals assoliren les quotes de màxima qualitat). En aquest immens quadre-mural hi surt Jaume I el Conqueridor, les 4 barres, la Batalla del Puig, i el nostre patró: Sant Jordi. És extraordinari, però malauradament està a l'única sala on no hi deixen fer fotos, com he dit, juntament amb les obres dels artistes italians més famosos de tots els temps. El meu pare és de l'opinió que els anglesos han "reparat" el mural. Podria ser, perquè a Catalunya poques coses senceres ens queden (els borbons durant dos segles i més tard els anarquistes i els comunistes ens han rebentat un passat gloriós). També hem de dir, tot sigui dit, que en el cas de Catalunya la majoria de coses que tenen no són robades (els francesos sí que ens han robat moltes coses i les exposen a París els molt fills de puta) sinó comprades. Sí, heu llegit bé, comprades. Així som els catalans. El nostre claustre més famós del món està a New York i el va comprar Rockefeller...

- art i cultura del renaixement italià (però no és comparable a Firenze i altres ciutats italianes)
- art i cultura del món islàmic i de l'Índia. Com que no hi entenc, no puc opinar.


- art i cultura celta i gaelica. Un dels capítols més foscos dels assassins dels anglesos. A Irlanda i Escòcia només hi queden les deixalles.


- art i cultura castellanes i franceses. Jujaujaauaju això sí que em fa gràcia. És espectacular veure turistes espanyols quan veuen que claustres sencers de Sevilla, Salamanca i Santiago de Compostel·la descansant a Londres. El més bèstia és el de la foto. Així que ja sabeu... quan visiteu esglésies espanyoles vigileu perquè potser l'original no està a la península ibèrica, sinó a Londres!!!
- art i cultures de tot cristo que hagi deixat que els anglesos trepitgessin casa seva, mig Europa, Rússia, Hawaii, Sud-Àfrica, Oceania, Malàisia, Madagascar, l'Illa de Pasqua, Canadà, ...

A mi, però, el que més m'ha sorprès es veure que tenen relíquies de països que no han conquistat mai (com és la Penbínsula Ibèrica, França, Itàlia...) i no només de les colònies (àsia, amèrica, àfrica, oceania...).