L’any 2003 fou un any molt especial. Esportivament parlant, els culers vam fotre fora els fatxes del Camp Nou (per fi!) i la il·lusió va tornar a omplir els nostres cors. Nacionalment, el país va entrar en una etapa de decadència de la qual encara no n’hem sortit. Naturalment m’estic referint al trist-partit. Però sobretot va ser un any inoblidable a nivell personal: acabar la uni i començar a currar, vida sana al gimnàs, ordinador i jocs nous, sortir de festa amb una penya nova, descobrir nous indrets i nous conillets... No és la primera ni serà l'última vegada que ho dic. Tanmateix, aprofitaré aquest post per comentar un únic punt fosc: el viatge final de carrera. Deixeu-me explicar-vos perquè em va fallar aquest viatge a l’illa on hi ha enterrada la germana gran del meu avi matern.
Per començar, no pots esperar gran cosa d’un viatge final de carrera d’Enginyeria Industrial perquè, com molt bé sabeu, és un viatge amb excedent de testosterona (això a la meva època, ara la balança s’està començant a igualar i em fot una ràbia…). En segon lloc, molta gent va passar del viatge i al final dels milers d’amics que tenia a la uni (alguna avantatge havia de tenir estudiar en una universitat plena de tios) només hi van anar quatre. I per acabar, Cuba em va semblar depriment. Només algú que no ha vist món –la immensa majoria de la població- pot gaudir en un indret tan pobre i decadent, amb un coeficient qualitat-preu tan proper a zero, i amb unes ciutats i platges tan fluixes (també és cert que si t’agrada “sol, discos i platja” pots obviar la realitat del país i gaudir com ho faries a la Costa Brava, ara bé, la pregunta és: per què collons creues l’Atlàntic si tens turisme de borratxera, sol, platja i sexe fàcil a 100 km de Barcelona?).
La història de Cuba és patètica. Els indígenes cubans van ser exterminats merescudament –eren caníbals i estaven completament sonats. En altres paraules, a Cuba no et pots comprar relíquies o antiguitats perquè no hi ha cap rastre anterior al segle XVII. Tot i això, trobareu venedors ambulants a dojo que us intentaran vendre “art i cultura de Cuba”. Molta gent de la uni es va comprar tambors i parides de l’estil, segur que alguns per ignorància, altres simplement perquè van trobar autèntiques gangues.
A Cuba, els espanyols i els catalans van fer el que han fet sempre, els primers el ridícul, i els segons, negocis (sucre, ron i tabac) i aportar una mica de cultura (la poca que té l’illa). O d’on us penseu que era el senyor Bacardí? I el senyor Partagàs? I el pare de la independència cubana, el poeta Josep Martí (“pàtria o mort”)? Us pensàveu que era simplement casualitat que la bandera de Puerto Rico, Cuba i l’estelada catalana siguin gairebé iguals? A principis de segle XX, el fet més destacat és que els meus besavis van viure-hi durant uns anys. Van amansar una gran fortuna però també van perdre una filla. Decebuts, van tornar a Catalunya just quan la Primera Guerra Mundial s’havia acabat. Poc després va néixer el meu avi. Als feliços anys vint, els americans van explotar un tercer recurs natural (el petroli, per variar), i a més, van convertir l’illa en un paradís del sexe i el joc fins que el nostre gran amic Fidel va arribar al poder per acabar transformant totalment l’illa. En 50 anys hem passat de tenir un puticlub de luxe al Carib, a tenir un puticlub infame i sense control. Poca conya: als anys 40 del segle passat, mentre Europa vivia en la misèria més absoluta (excepte a Ej-paña on segons els falangistes hi havia “paz y abundancia”), moltes famílies cubanes (les caucàsiques, entre elles moltes de catalanes :-P) vivien de puta mare, amb cotxe i finca amb electrodomèstics. Quina casualitat, Ucraïna també era molt rica a principis del segle XX (gran productor de blat) i ara en canvi és una merda… però només és casualitat i el comunisme no hi té res a veure, oi? Per no parlar d’Alemanya o Corea... només és casualitat que la part comunista sigui infinitament més pobre i miserable que la capitalista.
A nivell monumental, l’Havana més aviat fa pena. Jo només salvaria el magnífic Capitoli, imitació descarada del de Washington D.C. (tanmateix, a mi tots dos em van impressionar per igual -havia visitat el de Washington tot just l’any anterior) i l’ambaixada Ej-pañola. També es pot jugar a trobar les ambaixades dels ex-països comunistes, típiques construccions megalòmanes mancades de qualsevol tipus de bellesa.
I que més té l’Havana? Una fortificació de l’època de domini espanyol, hotels (jo vaig ballar al so d’una orquestra a la planta 21 del millor hotel de la ciutat, a cel obert car l’última planta té una cúpula que s’obre a les nits; però sincerament, un gustasso com aquest no és exclusiu de l’Havana... vamos, que pagant sant Pere canta), cotxes americans antics (que consti que jo vaig tornar un dia al meu hotel a bord d’un Mercedes 600 dels anys 90, un autèntic luxe que ens va costar el doble del normal, 10 dòlars), cases que ningú sap com encara s’aguanten, alguns vestigis de l’època colonial, dones que s’ofereixen al millor postor i molta, molta pobresa i decadència. No sé com hi pot haver-hi gent que pugui gaudir veient com un país sencer s’arrossega i sofreix d’aquesta manera.
Anècdotes vàries. La renta mitjana a Cuba és de 70 dòlars al mes. Mmmmm podria ser pitjor diuen alguns. Sí, és cert, a l’Afganistan per exemple, encara deu ser inferior, però al país del mític mul·là Omar no hi ha turistes que parlin la llengua del poble mentre gasten 7 dòlars cada cinc minuts. Ha de ser molt bonic veure com el que tu cobres en un mes un pallasso de 20-25 anyets s’ho gasta en un cubata i es queda tan ample. Un dia, a Varadero, jo portava una samarreta dels 150 anys d’Enginyeria Industrial a Catalunya quan de sobte un cambrer se’m queda mirant i em pregunta “¿es usted ingeniero? Yo también pero aquí estoy”. Se’m van caure els pebrots a terra. Poques dites són tan certes com la que diu que mentre hi ha vida hi ha esperança. És molt dur parlar amb algú que no té esperança.
O quan vam anar a Pinar del Río, la mítica província on hi ha les fàbriques de tabac. Us asseguro que les fàbriques socialistes són mil vegades més esclavistes que les dels malvats empresaris capitalistes. A la sortida de la fàbrica hi havia la botiga “oficial” que venia a preus occidentals. Jo diria que ningú va comprar-hi res. Pel carrer o per la mateixa fàbrica si t’acostaves als treballadors, la gent et venia puros o capses autèntiques (o no) a meitat de preu. Com pots pretendre que un paio treballi motivat per 7 dòlars al mes independentment de la producció? Com pots pretendre que algú sigui honrat quan venent “d’estranquis productes de l’Estat” pot guanyar en un dia el que guanya en un mes?
La moneda cubana és, teòricament, el peso cubà, fàcilment identificable per les referències a Josep Martí i a Ernesto Guevara. 75 pesos cubanos equivalen a 1 dòlar. Els preus pels habitants de l’illa estan en pesos però pels turistes en dòlars. Què llestos!!! Si t’espaviles, però, pots trobar autèntiques gangues (per nosaltres es clar, per ells continuen sent preus inaccessibles). Jo per exemple, vaig dinar de puta mare en certs restaurants (reservats a gent del partit del gran Fidel) per només 2 dòlars. I també vaig sopar un dia a casa d’uns paios que vam conèixer mentre passejàvem per l’Havana. Tot plegat força esperpèntic. Com a compensació volien que els invitéssim a anar de putes.
Pel que fa al nivell cultural, com la sanitat pública, és un tema força complicat. Hom pot veure l’ampolla mig buida o la pot veure mig plena. Cap país té tants metges, enginyers i advocats per habitant com Cuba. Però de què serveix tenir tants universitaris si no hi ha feina ni mitjans? Tampoc hem d’oblidar l’ensenyament sectari que practica el règim de Fidel. És curiós veure com el jovent té un bon nivell de matemàtiques, per exemple, però en canvi estan totalment alineats políticament (per dir-ho d’alguna manera). A Cuba hi ha tres tipus d’universitaris: el mal parit poca vergonya del partit, l’ingenu que tot i viure miserablement estudia i treballa amb passió i fins i tot es creu la Revolución (aquest són els Victors cubans XD), i els deprimits, que són majoria. Aquest últims formen el gruix de la població cubana. Només tenen tres opcions: fer-se del partit i a viure que són dos dies (però no és fàcil, bàsicament perquè el Partit busca o bé idiotes ignorants o bé jovent a qui poder enganyar, però no universitaris que han estat capaços d’estudiar per mèrits propis sense l’ajut del Partit), resignar-se i viure miserablement (com el cambrer de Varadero) o viure “il·legalment” (prostituint-se, pidolant als turistes, venent al mercat negre...).
Res millor que una anècdota verídica per demostrar que això de la Revolución gairebé ningú s’ho creu. Un dia, a la Plaça de la Revolución vam veure milers de cubans preparant un numeret per l’1 de Maig. Tots anaven amb samarretes vermelles amb la foto d’un paio que jo desconeixia i que ara no tinc el goig de recordar el seu nom. Quan vaig atansar-me a tota aquella massa i vaig preguntar pel senyor de la samarreta, ningú va ser capaç de dir-me qui era. En dues paraules, im pressionant. Què és l’opi del poble, senyor Marx?
No tot són coses dolentes a Cuba. El comunisme, com tota forma d’opressió, també té un gran sentit de l’ordre i la seguretat. Enlloc estareu tan segurs com a Cuba. Podeu caminar amb un feix de bitllets a la mà i us asseguro que ningú intentarà robar-vos, entre altres coses perquè els milers i milers de polis no s’estan per hòsties. El turisme és sagrat a Cuba.
Més coses maques: les begudes i el ritme caribeny. Els habitants de Cuba són uns grans ballarins. Ballen molt molt molt molt bé. També beuen molt. Suposo que per oblidar penes. Sigui com sigui, fa goig veure’ls movent-se al so de la seva música mentre degustes un bon ron. Si a Barna les noies ballessin com les cubanes segur que fins i tot l’entrenador dels Samurais canviaria el Temple per sales de paxanga (o no XD). A Varadero, les discoteques per turistes són molt semblants a les nostres però amb dues particularitats: 1) per menys de 10 dòlars tens barra lliure i 2) el whisky i la ginebra són cubans mmmmm...
A aquestes altures, em sembla que ja només em queda comentar el pilar central de Cuba: la Revolución i els seus líders. O el què és el mateix: la farsa i els hipòcrites més grans de la història del continent americà.
Ernesto Guevara és el símbol principal del govern cubà. Així com els francesos s’han apropiat de Tintin, els cubans s’han apoderat del Che. Francament lamentable. En primer lloc, dir que el Che, com tots els seus camarades revolucionaris (Lenin, Stalin, Mao, ...), té un costat fosc que sempre s’ha intentat silenciar. Però va, siguem “comprensius” i obviem els crims comesos pel Che. Què tenim aleshores? Un personatge mundialment conegut per tres coses: una icona de la massa cínica i hipòcrita formada per ximples alineats que s’autoanomenen “progressistes” (deu ser que només ells poden portar-nos el progrés, els altres no podem), un lluitador revolucionari infatigable i l’autor de frases molt cèlebres. Anem a pams.
El primer punt és, com a mínim, paradoxal. El Che representa el “comunisme” o “l’anticapitalisme” i “l’antiglobalització” i en canvi la seva imatge es ven com a xurros. És més, la figura del Che és un dels grans negocis mundials. Només la Coca-Cola deu ser més internacional que el Che. En altres paraules, el Che és, en realitat, una marca, una eina més del capitalisme i la globalització. I l’amic Fidel l’exprimeix fins a extrems francament abusius. Cada 30 metres hom pot veure un cartell o una paret pintada amb frases i dibuixos del Che, i cada 30 metres hom pot trobar alguna samarreta o souvenir del Che. Però que no es tractava d’eliminar el capitalsime salvatge, Fidel and company?
El segon punt (lluitador revolucionari infatigable) segurament és l’única qualitat –objectivament parlant- admirable del Che.
I finalment tenim el tercer punt, el de les frases cèlebres. Què voleu que us digui? Els xinesos, els millors filòsofs del món, ja fa 2.000 anys que ho diuen: “les paraules boniques no són sinceres i les paraules sinceres no són boniques”. Algú coneix alguna frase més buida de continguts que la cèlebre “Hasta la victoria siempre”? Que potser algú lluita per la derrota? Per frases cèlebres jo em quedo amb les del mestre Jedi Ioda XD
Potser no serà recordat per frases cèlebres, però ningú pot negar que el millor orador mundial dels últims 50 anys és el Cap del Partit Socialista de Cuba: Fidel Castro. L’amic Fidel, el gran líder, és un autèntic socialista, fins al punt que actualment ostenta una de les grans fortunes del món en un país, el seu, on la majoria viu miserablement. Castro, fill d’una família burgesa adinerada, va estudiar en una escola privada de jesuïtes, i com nosaltres, menyspreava els totalitarismes de dretes i d’esquerres. Acabarem nosaltres com ell? No crec. Fidel, com Guevara, sempre ha estat un lluitador infatigable. Pot tenir molts defectes però no li podem negar una cosa: té uns pebrots immensos. De jove, Fidel odiava Fulguencio (ooooh quin nom tan atractiu mmmm) Batista i el seu règim. Per això, als anys 50, quan encara no tenia 30 anys, va desafiar Batista i gairebé li costa la vida. En aquella època va escriure un gran llibre (i no és broma): “La historia me absolverá”. Poc després, fou amnistiat (ningú sap del cert com és que li van perdonar la vida) i passà a l’exili. Com que els americans no l’ajudaven, Fidel va haver de passar-se al comunisme (tot i que ell inicialment l’odiava) i formar equip amb Ernesto Guevara. Junts, van protagonitzar un dels episodis més heroics del segle XX, la invasió de Cuba, que va finalitzar a mitjans del 1.959. Des d’aleshores, Castro mana, fa i desfà a plaer. Gairebé 50 anys de Revolución. Déu meu.
En fi, això és el què un servidor va viure i pensa de Cuba, l’illa de la hipocresia en estat pur. Potser en Danelor ens pot donar una altra visió, ell que hi va anar amb la família. O potser en Rittman, company d’aventures per les terres socialistes, ho va viure d’una altra manera.
Jo m'acaba de despertar quan ens hem fet les fotos... es nota? :-PPPPPP
Segons els llibres d'història, el successor de Ricard III d'Anglaterra va ser Enric VII després de la batalla dels Camps de Bosworth, el 1485. I, segons Shakespeare, un dels actes més vils de Ricard per aconseguir el tron va ser fer matar els seus dos nebots, encara infants, els prínceps de la Torre. Però els productors de "L'escurçó negre" lamenten dissentir de totes dues versions...
..............................................................................
O què us pensaveu? XD
La pel·lícula, com el còmic, promet. El protagonista, el senyor V, comença la seva venjança el dia 5 de novembre. Acte seguit, anuncia que farà volar pels aires el Parlament d'Anglaterra... el pròxim 5 de novembre.
A Warhammer 40,000 la Humanitat domina la galàxia gràcies als Space Marines, el cos d'elit format per superhomes modificats genèticament. Quants records! Les Esquadres Tàctiques i tot l'equipament llegendari: els rifles bòlters, les servoarmadures, els cascs...
Els Marines s'organitzaven en Capítols. A la foto, un comandament dels Salamanders. Els Capítols més mítics, però, sempre foren els Ultramarines, els Space Wolfs, els Dark Angels, els Blood Angels (l'exèrcit d'en Danelor), els Imperials Fists i els Black Templars.
El Dreadnought era una de les màquines de guerra més al·lucinants del joc. En Danelor en tenia un! 
I per si amb la infanteria no en tenies prou, els Marines encara tenien un arsenal de vehicles blindats: els Whirlind (artilleria), els Vindicator (d'assalt), els Predator (a mig camí entre els dos primers), els Rhino (transport) i els fabulosos Land-Raiders. Aquest últims tenien un disseny una mica retro (semblen tancs de la primera guerra mundial) però figurava que eren els millors tancs dels Marines Astartes car eren vehicles amb un gran blindatge, ben armats, i a sobre amb capacitat per transportar dues esquadres. 
Els Tirànids eren els malvats alienígenes que amenaçaven de devorar la galàxia. Eren l'exèrcit més peculiar del joc, els reis del combats cos a cos. A diferència dels altres escèrcits, els Tirànids no disposaven de màquines de guerra ni vehicles blindats.
Els Tirànids tenien criatures monstruoses com els Carnifexs. Una imatge val més que mil paraules..
Els líders dels Tirànids són aquests individus bípedes que tant recorden a les criatures de la pel·lícula Alien. 
Els traïdors, els corruptes, els enganyats, els perduts, els renegats, els mutants, els dements, els psicòpates, tots ells formen part del conglomerat de tropes del Caos a Warhammer 40,000
Els Marines del Caos també tenen tancs com els seus germans i a més, també tenen màquines de guerra tan curioses com aquesta.
I per acabar, dues esplèndides miniatures: un Príncep Dimoni, i un Gran Dimoni de Khorne.
Si els Marines eren els més carismàtics, els enigmàtics Eldar sempre van ser l'exèrcit més cool. Els Eldar són una raça alienígena formada per elegants guerrers i poderosos vidents que disposen d'una tecnologia molt sofisticada.
La majoria de personatges Eldar són hàbils guerrers que llueixen tota mena d'armes i equipament. Els Eldar els anomenen Exarchs. 
Els líders Eldar són els Vidents, individus que tenen poders psíquics. Les miniatures dels vidents són extraordinàriament belles. 
L'Avatar de Kaela Mensha Khaine, el Déu de la Guerra Eldar, és un formidable guerrer que els Eldar poden invocar.
El Dreadnought Eldar és una miniatura francament sensacional, però en aquest cas jo diria que més sensacional és l'acabat.
Però the best of the Eldar són els seus magnífics vehicles antigravitatoris. N'hi ha de dos tipus, els lleugers (motocicletes i vypers -com la de la foto) i els tancs o blindats. El tanc Eldar més famós és el Falcon, un vehicle força resistent que permet les dues coses: acribillar l'enemic i transportar tropes a gran velocitat. A mi, però, m'agrada més el Prisma (a la foto), una variant del Falcon que incorpora un poderós canó format per un prisma gegant, d'aquí el seu nom.
