40 EUROS

És una quantitat prou important com per pensar-s'ho dues vegades abans de gastar-los així com així. Per 40 euros pots sopar de puta mare o pots dinar en una masia i fer un pitch&put per la tarda, per exemple.

La vida és qüestió de prioritats. Més que la quantitat en sí, és la qualitat o el gaudi que un en farà, el què realment importa a l'hora de valorar una despesa. I 40 euros ha estat la xifra que m'han dit per provar un quart d'hora una activitat que em feia molta il·lusió : anar amb moto d'aigua.

40 euros per 15 minuts!

Suposo que el preu puja per culpa de les maleïdes llicències obligatòries per poder anar amb moto d'aigua. Si no en tens, com és el meu cas, et posen un monitor al costat. I d'aquesta manera hem passat d'una moto d'aigua a dues motos d'aigua i un monitor, amb tota la despesa adicional que això suposa.

Però, renoi, quin mal que em fot pagar 40 euros per 15 minuts. Sincerament, em sembla que no s'ho val. Pel mateix cost que 30 minuts de moto d'aigua pots sobrevolar amb helicòpter el Gran Canyó del Colorado o les Catarates Victòria. I amb una hora de moto d'aigua pots passar ben bé un cap de setmana esquiant al Pirineu.

Definitivament no hi estic gens d'acord amb aquest preu. Ho entendria si estiguessis al Carib, en un paisatge natural espectacular, en un mar d'aigües càlides i cristal·lines...

No em rendeixo, però. Buscaré una activitat més completa que inclogui moto d'aigua. M'han informat de certes excursions guiades pel delta de l'ebre i a la Costa Brava. Els preus pugen a 100 euros, però almenys allà "navegaràs" i gaudiràs del paisatge. És allò que deia al principi, per mi no és tant la quantitat com el plaer obtingut. Seguint aquest principi tan incomprès per la majoria de gent, s'arriba a la conclusió que un gaudeix mil vegades més pagant 100 euros per fer una excursió guiada amb moto d'aigua que 40 euros per fer el ximpet durant 15 minuts a la costa.

LONDRES

És la ciutat que més vegades he visitat en aquest darrer mil·leni i la tercera més bonica que mai hagi vist (les dues primeres són, evidentment, Nova York i París), així com la destinació que més articles hi he dedicat. Per aquest motiu, era necessari fer una pàgina índex com aquesta, amb enllaços sobre els diferents posts de Londres.

El cor de Londres: Westminster i Regent Street

El primer post que vaig dedicar a la ciutat: LONDON 2005

El Museu d'Història Natural

El Museu de la Tècnica

Els museus de Londres són una de les meves debilitats, tant per qualitat com per quantitat i varietat (el British Museum, l'Albert&Victoria, el Museu de la Tècnica, el d'Història Natural, la Royal Gallery, el Museu Naval de Greenwich...), per no parlar de la seva gratuïtat i bon estat de conservació. Era impossible no dedicar-li almenys un post: MUSEUS

Trafalgar Square

Saint James Park, entre Buckingham Palace i Downing Street.

LONDON 2007


La Catedral de Sant Pau

Els Harrods

Una petita excursió: DE WESTMINSTER A GREENWICH


Picadilly Circus de nit

Una tarda-nit màgica: MUSICAL A L'APOLLO VICTORIA THEATRE

Baile Átha Cliath - DUBLIN

Aquest primer cap de setmana de juny l’he passat a Dublin amb la inestimable companyia d’en Ritt, un clàssic dins dels meus companys de viatges. Tal i com es preveia, ha estat un cap de setmana molt profitós, malgrat el maleït clima irlandès (ens tocà un cap de setmana passat per aigua). A la foto, l'avinguda O'Connell, el cor de Dublin.

Dublin (paraula anglosaxona d’origen gaelic que significa “Estany negre”) és, de lluny, la capital europea més fluixa que he visitat al llarg de la meva vida. Es tracta d’una ciutat petita (mig milió d’habitants), grisa i d’una bellesa ínfima. El gran reclam de Dublin són els pubs i la gran atracció turística una fàbrica de cervesa negra. Amb això està tot dit.

Per a més inri, a Dublin hi ha, actualment, menys irlandesos que forans, de manera que la capital irlandesa no és, de cap manera, una ciutat representativa del país. De fet, els mateixos irlandesos parlen de les dues irlandes: Dublin i la resta.

Però no tot són coses dolentes a Dublin. Ans al contrari. A Baile Átha Cliath (nom modern donat a la ciutat) hom pot respirar un ambient jovenil i cosmopolita força enriquidor –sobretot si un hi decideix passar-s’hi una temporadeta ja sigui estudiant, ja sigui treballant, ja sigui ambdues coses- així com gaudir d’una marxa nocturna que jo qualificaria d’apoteòsica. De la capital irlandesa jo em quedaria amb els carrers plens de vida i els pubs animats com enlloc del món, per no parlar de les noies, agradables i simpàtiques, i sobretot extraordinàriament obertes (llàstima que físicament siguin tan lletjotes).


Dublin em recordà les barriades de Londres: edificis baixos, autobusos de dos pisos, cotxes circulant per l’esquerra...

Sant Patrici és la catedral catòlica de Dublin i un dels monuments obligats de visitar. Si bé Dublin és una ciutat amb poc caràcter, no és menys cert que els irlandesos llueixen orgullosos tot allò que els caracteritza com a poble, ja sigui la religió catòlica, ja sigui el gaelic i totes les tradicions pre-cristianes.

Detall de les banderes de Sant Patrici. Les esglésies de Dublin no són cap meravella, però no per això deixen de ser interessants.



No confondre la catedral catòlica amb la protestant...

El Castell de Dublin, antiga seu del govern britànic, és un dels pocs edificis històrics que queden a Baile Átha Cliath. Inicialment fou una fortalesa dels vikings, de la qual poca cosa en queda car el què hom veu actualment és bàsicament un palau anglès fet al segle XVIII. Actualment, el Castell de Dublin serveix més com a edifici cerimonial i turístic que cap altra cosa.

I de la cultura passem a l’oci més típicament irlandès: beure alcohol XD

A Temple Bar és on hi ha els locals més mítics de Dublin, sovint atapeïts de gent forana.

Ni Oscar Wilde ni Bram Stoker ni el Trinity College, la joia de Dublin és la Fàbrica de cervesa Guiness.


Com molt bé va dir un dublinès il·lustre "la millor manera d'evitar la temptació és caure-hi".

Més que la birra i la visita interior, el millor fou, per mi, les vistes del bar on et “convidaven” –després d’haver pagat 14 euros a l’entrada- a una cervesa. Com es pot comprovar, Dublin és una ciutat lletja i monòtona, arquitectònicament parlant.

I de la cervesa més famosa d’Irlanda al whiskey irlandès més venut al món, el J. Jameson XD

L’antiga destil·leria de John Jameson, un escocès que feu fortuna a Irlanda (no deixa de ser irònic que el whiskey, originari d’Irlanda, passés a Escòcia i que després d’Escòcia tornés a Irlanda).

Un servidor cumplint amb el lema de J. Jameson: "Sine Metu" ("Sense Por").

NEW YORK, MANHATTAN

El cor del món es troba a l'illa de Manhattan, el districte més famós de Nova York. Tot i ser només un districte, la Gran Poma és ben bé com tota Barcelona, amb desenes de barris i indrets on perdre's. Els new yorkers divideixen l'illa en tres grans zones artificials:

- el downtown, la part sud de l'illa, on els carrers tenen noms propis i no formen quadrícules. Al downtown hi ha el principal centre financer del món, China Town i Little Italy, tres dels indrets més clàssics de la ciutat. També hi ha el Soho (el nom prové de South Houston Street, res a veure amb el Soho de Londres) i Greenwich Village (un antic poblet que, aquest sí, va copiar el nom del mític Greenwich de Londres). Salvant les distàncies, el Soho és el Born i el Village el Sarrià de Nova York.

- el midtown, the largest central business district in the world, on els carrers ja formen una quadrícula -com si fos una espècie d'eixample barceloní- i on hi ha la majoria de gratacels emblemàtics -l'Empire State, el Chrysler, la Seu de les Nacions Unides- i altres indrets arxiconeguts, com Times Square, Macy's o la Grand Central Station. El midtown es desenvolupà especialment durant la primera meitat del segle XX.

- l'uptown comença aproximadament a l'alçada de Central Park i s'exten fins al nord de l'illa. Tot i que la majoria de museus són a l'Upper Manhattan, aquí no es respira la màgia de la part sud de l'illa. A l'uptown hi ha també els contrastos més espectaculars del món: de les mansions urbanes vora Central Park al barri humil de Harlem als límits septentrionals de Manhattan.

Times Square és una de les icones de la Gran Poma, un indret sempre en moviment que rerpresenta a la perfecció l'estil de vida consumista i cosmopolita de Manhattan. De plaça en té poc car es tracta de la intersecció de la Setena Avinguda -les avingudes són carrers que creuen l'illa de nord a sud- amb Broadway -una espècie d'Avinguda Diagonal novaiorquina- i es creuada d'est a oest pels carrers 42St, 43 St, 44 St, 45 St, 46St i 47 St (els Street travessen l'illa d'est a oest; estan numerats de manera que els primers números es troben a la part sud de l'illa i els últims -fins a 212- a la part nord, a Harlem).

Al voltant de Times Squares hi gira la major part de l'activitat lúdica dels habitants de Manhattan, i per això sol ser l'indret preferit pels new yorkers a l'hora de quedar o celebrar quelcom especial com és l'arribada de l'any cada 31 de desembre. Restaurants internacionals, centres comercials de tota mena i no gaire més amunt, el Theater District, el paradís pels amants del teatre, envolten aquest enclavament tan mític.

Alçant-se per damunt de tots els altres gratacels, l'Empire State Building és una altra de les grans icones de la Manhattan. Ubicat a la Cinquena Avinguda, aquest gegant de més de 70 anys ja no és l'edifici més alt del planeta però encara continua mantenint-se dins del top 10 amb una dignitat i majestuositat incomparables. 102 pisos i més 400 metres d'alçada (comptant les antenes) construïts seguint l'Art Deco, un estil de principis de segle XX que buscava unir l'elegància, la funcionalitat i la modernitat del segle XX.

De nit, les llums de colors fan acte de presència al cim de Nova York. Com que el flash va desenfocar els nostres rostres, amb el Photoshop vaig optar per fer aquesta petita obra d'art :-P

Pujar al mirador de l'Empire State és una experiència única que permet veure Manhattan i, si tens sort, Queens, Brooklyn, New Jersey... No exageren els americans quan diuen que és l'observatori més espectacular del món (normalment només obren el de la planta 86. Els més afortunats poden gaudir de la planta 102). Les vistes des de l'Empire State són infinitament superiors a les de la Torre Eiffel de París, la Sears Towers de Chicago, el Mont Victòria de Hong Kong o el Jin Mao de Shanghai. Com a punt negatiu: les llarguíssimes cues que hi ha per poder pujar i gaudir del capvespre.

La Ground Zero, o Zona Zero, antigament la parcel·la del World Trade Center. La veritat és que no sé com deu estar ara, però quan jo hi vaig anar, encara no feia ni un any de l'atac a les Torres Bessones, de manera que tot era, malauradament, encara molt recent. És impossible fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia si no veus tu mateix en persona les mides reals de l'escenari. Els edificis del voltant, que a les fotos sempre es veien com a petits edificis al costat de les Torres Bessones, en realitat són gratacels de més de 200 metres d'alçada.

Aquestes dues fotos tenen un valor històric només comprables a les que tinc jugant amb el Mur de Berlin, l'any abans i l'any després de la Caiguda del Teló d'Acer. No menys destacable és el fet que en menys d'un any els americans ja havien retirat tota les runes d'una parcel·la tan i tan colossal.

Però per mi, el millor edifici de Manhattan i per extensió del món, és el Chrysler. Acabat l'any 1930, aquest colós de bellesa inigualable, fou durant un any la construcció més alta del planeta, fins que l'Empire State el superà. El Chrysler pot presumir de tres proeses: 1) ser el primer edifici que superà la barrera dels 300 metres d'alçada, 2) ser la primera construcció que superà la Torre Eiffel -però actualment la Torre Eiffel és més alta si comptem les antenes i 3) ser el primer edfici que ostentà el títol de construcció més alta del planeta (anteriorment ho havien estat les Piràmides de Giza -Egipte- i la Torre Eiffel de París).

El Chrysler és un edifici singular. En principi segueix l'Art Deco, com l'Empire State i la majoria de gratacels de la primera meitat del segle XX, però una sèrie d'afegits o detalls arquitectònics decoratius -la cúpula, les àguiles i altres ornamentacions a la façana- el fan, definitivament, diferent a la resta. El nom, evidentment, el deu al primer propietari, la casa d'automobils Chrysler. Per gaudir del Chrysler.

Vet aquí un dels edificis més bonics i antics (1902) que es conserven a Manhattan: el Flatiron. L'indret on s'ubica aquest proto-gratacels (gairebé 100 metres d'alçada) no és menys espectacular: la intersecció de la Cinquena Avinguda amb Broadway i amb el carrer 23.

També a la Cinquena Avinguda hi ha la majoria de museus de la ciutat, si bé bastant més amunt d'on es troba el Flatiron. A la foto, l'entrada del Museu d'Història Natural amb un dels jaciments de dinosaures més espectaculars i famosos del món. Es tracta de l'atac d'un Allosaurus (carnívor del Juràssic a mig camí entre un Tyranosaurus i un Velociraptor) a una família de sauròpodes (hervíbors quadrúpedes de grans dimensions), el nom de l'espècie ara mateix no recordo. Com es pot observar a la foto, l'espectacularitat del jaciment recau en la postura defensiva del gegantí hervíbor, alçant-se sobre dues potes.

La veritat és que pels amants de la paleontologia, la biologia i l'arqueologia, Nova York és un paradís. Tanmateix, no és menys cert que el principal Museu de la ciutat és el MoMA (Museum of Modern Art), amb quadres tan famosos com La nit estrellada de Vicent van Gogh o Les senyoretes d'Avinyó de Pau Picasso (pintat a Barcelona, de fet, el nom d'Avinyó ret homenatge al carrer Avinyó del barri gòtic) i amb una secció dedicada a claustres on destaca el millor romànic del món, original de Sant Miquel de Cuixà, Catalunya Nord.

La Catedral de Sant Patrici, una de les moltes esglésies de Manhattan, la més important pels catòlics i, sobretot, els irlandesos. Poques ciutats europees tenen esglésies tan belles com les de la Gran Poma, si bé a mi, el que més m'impresionava, era com apareixien del no res, enmig de tants gratacels.

Més edificis singulars a la Cinquena Avinguda amb el carrer 57 (un xic més avall de Central Park i els museus). El gratacels de façana de vidre corba, de més de 200 metres d'alçada, és el Solow Building, des del qual alguns afortunats poden gaudir de magnífiques vistes de Central Park i l'Uptown. I pel que fa al "chateau" de la foto es tracta, naturalment, del magnífic Plaza Hotel, un dels molts hotels de luxe que té Manhattan (el meu preferit, però, el Grand Hyatt at Grand Central Station).

China Town, el paradís asiàtic al món occidental. Antigament, San Francisco podia presumir de tenir la colònia asiàtica més gran del món occidental però al segle XXI és a Nova York, que té petits barris xinesos tant a Queens com a Broolkyn i Manhattan. Especialment conegut és el Chinatown de Manhattan, ubicat al sud de l'illa. Es diu que els millors restaurants xinesos fora de Xina estan a Chinatown. És possible. També s'hi poden trobar tot tipus de productes asiàtics com són herbes exòtiques, massatges, acupuntura, temples budistes i fins i tot, magnífiques imitacions de rellotges, bolsos, roba de marca, vestits a mida...

Little Italy, el paradís dels llatins europeus, actualment només és una ombra del que fou a principis del segle XX. La majoria de descendents italians, màfia inclosa, actualment viuen al luxós districte de Staten Island i molts dels antics carrers de Little Italy actualment han estat ocupats per xinesos. Amb tot, val molt la pena passar-se per l'antic barri italià, idioma per cert, que ja gairebé no es parla a Nova York. El millor de Little Italy, per mi, foren els restaurants. El pitjor, que Chinatown s'està cruspint Little Italy que va camí de desapareixer del mapa (de fet actualment els quatre carrers italians que queden viuen exclusivament del turisme).

I si parlem de minories hem de parlar de Harlem, a l'altra punta de l'illa, al nord. Antigament Harlem era la llar dels negres, on es podia sentir el millor jazz o veure el millor basketball del món (els Harlem Globbetrotters). Actualment, bona part de l'est de Harlem se l'anomena l'Spanish Harlem car està habitat majoritàriament per gent de Puerto Rico i altres indrets de l'Amèrica llatina.

També a l'est de Manhattan, però bastant més al sud que Harlem, hi ha la Seu de les Nacions Unides, un gratacels de bellesa nul·la.

Al sud de l'illa, entre Battery Park i China Town hi ha el Financial District i el Civic Center, dues zones amb desenes d'edificis de gran valor arquitectònic. Al Financial District hi ha, entre altres, Wall Street i malaguanyada Zona Zero. Al Civic Center, en canvi, hi ha la majoria d'edificis governamentals i de caràcter oficial, entre ells l'ajuntament.

El gratacels més bell del downtown és, segurament, el Woorlworth, una meravella arquitectònica d'estil neo-gòtic de 241 metres d'alçada i que data del 1913. Durant més de 20 anys fou l'edifici més alt del món. Enllaç per gaudir de la bellesa d'aquest edifici.

L'Ajuntament de Nova York, de gairebé de 200 metres d'alçada, és facilment reconeixible per l'estàtua daurada que corona l'edifici. Personalment, m'encanten aquests gratacels-catedrals de principis de segle XX.

THE BEST OF THE BEST: volar amb helicòpter per damunt deManhattan. Al 2002, costava 60 dòlars, i s'oferia el viatge als voltants de l'Empire State Building.

Després d'allò, vaig entendre que a la vida podia fer encara moltes coses però que cap igualaria l'experiència viscuda a New York.