CATALUNYA HA MORT

“E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la vols arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; però que si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà."

Ja fa bastants anys, potser 10, passejava jo pel Fossar de les Moreres un onze de setembre qualsevol quan vaig veure una sèrie de cartells i pamflets que em van xocar. Eren de Terra Lliure. Acusaven a Carod i els seus sequaços de traïdors i botiflers. També deien que el líder d’ERC tenia unes ànsies de poder inimaginables i que seria capaç de qualsevol cosa per tal d’obtenir algun càrrec polític rellevant. La veritat és que totes aquelles acusacions no em van agradar gens. Encara menys me les vaig creure. Més aviat, il·lús de mi, vaig pensar allò que tots els catalans idealistes pensem: “només falta això: pocs i mal avinguts”. No he estat mai de cap partit polític, com tampoc crec, ni creuré mai, en les dretes i les esquerres, simplement perquè cap d’ells m’ha donat mai res. Crec, perdó, creia, en Catalunya –perquè Catalunya em donava la seva llengua, la seva història, la seva cultura, la seva terra- i per tant, simpatitzava amb tots aquells que d’una manera o altra, cada ú a la seva manera, es declaraven, obertament, defensors dels interessos del poble de Catalunya.

Què equivocat que estava! Quanta raó que tenien els senyors de Terra Lliure!

Què irònic, els senyorets d’ERC, que es declaren independentistes, posen de President de la Generalitat a un andalús analfabet que no sap parlar català. A un individu que ni tan sols és capaç de dir la primera estrofa del Virolai l’endemà d’haver assistit a Montserrat. Si en Macià aixequés el cap!

Dissabte vaig agafar un taxi en dues ocasions. En totes dues els conductors resultaren ser andalusos. Sabeu què deien? Doncs que no entenien com un senyor de Còrdova sense estudis (i remarcaven aquest punt) podia ser President de la Generalitat. Perquè després digueu que els andalusos i els extremenys no volen un president nascut a Catalunya... Perquè després digueu que sóc un classista quan dic que per dirigir un país cal que el candidat tingui estudis i hagi fet mèrits per demostrar la seva vàlua.

És que és elemental: qualsevol persona sense estudis, qualsevol persona, quan va a un hospital vol que l’atengui un metge. ¿Per què aquesta mateixa persona voldria que un govern fos dirigit per quatre sense estudis (Montilla, Benach, Puigcercós i el pallús d’UGT a Catalunya –mmmmm quina llibertat de sindicats que es respira en aquest país)? La resposta és: no ho vol ningú que desitgi el millor pel seu país, és a dir, cap ciutadà de cap país del món... excepte alguns ciutandans de Catalunya. Aquells que “passen de política” (paraules seves, tot i que curiosament sempre voten) i “passen del nacionalisme” (però que són forofos de la selección española i que s’autodefineixen “espanyols” quan van a l’estranger o quan els hi preguntes d’on són). Aquells que s’autodefineixen “cosmopolites” perquè viatgen a Espanya i parlen castellà. Aquells que creuen que la culpa de tots els mals d’aquest planeta tenen un únic origen: les dretes, un concepte abstracte que ni ells mateixos són capaços de definir. És en aquest punt final on s’uneixen els tres partits que actualment formen govern.

En principi, els votants d’ERC, com jo, se senten catalans i no pas espanyols. Però vet aquí que un enemic conjunt (la malvada dreta), unes ànsies de poder inexplicables, o una ingenuïtat encara més inexplicable, fa possible que espanyolistes que odien tot allò que altres estimen (estimem, perdó, estimàvem), puguin formar govern. Ah, el poder, ja ho deia Buda, corromp. Si ERC és realment un partit independentista no pot, de cap manera, formar un govern estable amb dos partits regionalistes que ja la van fer fora del govern precisament per això, per ser independentista i per tenir unes bases que no estan disposades a baixar-se els pantalons. I si els votants d’ERC es consideren independentistes no poden, de cap manera, estar satisfets amb un govern de la Generalitat presidit per un tal José Montilla. Vol dir això que ERC no pot pactar mai amb partits regionalistes? No. ERC pot pactar puntualment amb els partits regionalistes, però en cap cas pot establir un govern estable i indefinit amb partits que comparteixen amb el PP una defensa a ultrança de la unitat d’Espanya.

I per això jo dic que Catalunya ha mort. La Catalunya que jo vaig estimar ha mort. La Catalunya d’en Prat de la Riba, Macià, Pau Casals, el Doctor Trueta, Antoni Gaudí, Joan Oró, Xavier Sala i Martín. La Catalunya treballadora i orgullosa de ser catalana. La Catalunya que era homenatjada arreu del món (Boccaccio, Cervantes, Voltaire, Orwell...). La Catalunya culta i romàntica (coneixeu algun país que tingui una llegenda més maca que la de les Quatre Barres?).

Senyors d’ERC: heu aconseguit dividir-nos. El que Franco no va aconseguir ho heu fet vosaltres. El què la immigració massiva no va aconseguir, els d’ERC ho heu aconseguit. Heu trencat la corda que unia la mata de jonc. Estem davant del principi del final. A les pròximes eleccions el desencís serà la nota predominant i CiU ja no serà un partit hegemònic. Felicitats! Era el vostre objectiu. Llàstima que cap dels seus vots aniran a parar a vosaltres. Aleshores, quan el fantasme nacionalista hagi estat esborrat del mapa, el següent pas dels socialistes serà prescindir de vosaltres. Perquè, no ens enganyem, cada cop hi ha més Victors, cada cop hi ha més joves “que passen de política” i que es declaren “d’esquerres i ecologistes”. Però, és clar, com sempre, tot haurà estat per culpa de les dretes, fins i tot la destrucció dels partits catalans.

PD: no et pots ni imaginar com t’entenc en aquest moments Ritt!!! El desencís per Catalunya i els seus polítics que sempre mostraves... ara més que mai estan justificats.