El dijous passat vaig anar amb la Yanis al teatre Poliorama a gaudir del Mètode Grönholm. Els que em coneixeu ja sabeu que no sóc pas un enamorat del teatre per varis i diversos motius (que amb molt de gust explico més endavant en aquest mateix post). Tanmateix, això no vol dir que no s'hi pugui anar de tant en tant, al teatre. Sempre és clar, amb les dues premises resoltes: bona companyia per riure plegats i una obra prou estimulant com per fer-me moure el cul del sofà de casa i no quedar-me en pijama acomodat a la meva gloriosa llar ;-)
Això d'anar al teatre és una mica com anar de festa. Sense ganes i motivació prèvies més val quedar-se a casa. I és clar, com que no es pot comparar la motivació de sucar amb la de veure una obra de teatre, és evident perquè la gent sortim més de festa que no anem pas al teatre XD
Bromes a banda, la veritat és que a Catalunya tenim bons actors, és cert, però tampoc n'hi ha per tant i encara menys quan tenim en compte el preu i la mediocritat dels locals.
Recomano fervorosament El Mètode Grönholm, que ningú ho dubti. Bons actors -grandíssimes veus les d'en Soler i en Boixaderas- diàlegs hilarants, posada en escena efectiva i ambientació excel·lent. Però no ens enganyem: si hagués anat al Cinesa a veure Kill Bill o l'última de James Bond hagués gaudit 100 vegades més perquè 1) és 5 vegades més econòmic, 2) és molt més còmode una butaca de multicine que una merda consagrada de butaca rància de teatre 3) no hi ha problemes de visibilitat ni de so 4) al cine puc veure efectes inversemblants que el teatre no podrà fer mai 5) al cinema també hi ha diàlegs i actors bons, 6) al cine puc gaudir de diferents ambientacions, cosa impossible al teatre i 7) i més important, les posades en escena de les bones pel·lícules són impagables (ara mateix penso en pel·lícules com Matrix o El Senyor dels Anells).
Però fins i tot si obviem aquesta realitat incontestable, encara ens trobem amb un altre factor que, en la meva modesta opinió, juga en contra del teatre hispànic: el sectarisme que es respira en els ambients teatrals professionals. I que ningú s'equivoqui: és aquest punt el què realment m'allunya a mi -i a molta altra gent- dels teatres. La politització descarada de directors, actors i certs sectors afins és, senzillament, fastigosa.
No es tracta de posar tothom al mateix sac. Ni molt meys. Permeteu-me, abans de continuar carregant contra el teatre professional hispànic, felicitar cert públic de teatre, en concret dos tipus de persones. En primer lloc, gent honrada que estima el teatre -penso en gent com la Yanis o en Ritt, i en segon lloc, patriotes catalans que subvencionen de la seva butxaca allò que ells creuen que és cultura catalana. Quedi clar, per tant, que no tothom és igual. Tanmateix, malauradament, el gruix de públic el formen els joves i no tan joves de casa bona que s'autodefineixen com a progressistes. Aquells que diuen que anar al Cinesa a veure pel·lícules americanes és de pijos mentre ells gasten cinc vegades més cada cop que van al teatre. Aquells que diuen NO a la guerra de l'Irak i callen o miren cap una altra banda quan es tracta de l'Àfrica o a Txetxènia (suposo que la vida d'un iraquià deu ser més important... o potser és que a l'Irak hi ha els americans?). Aquells que clamen per la llibertat de Palestina mentre fan els ulls grossos amb el Tibet, Irlanda del Nord, Euskal Herria o Catalunya. Aquells que clamen contra el malvat Bush -escollit democràticament- i en canvi no opinen en contra de tirans com Fidel Castro (d'aquí dos anys, si arriba viu, cumplirà 50 anys al frente de la Revolución Cubana!).
A tota aquesta gentussa els hi diria que el teatre -del grec "indret per contemplar"- es va inventar per entretenir i no pas per predicar. Els sermons al temple, si us plau.
Això d'anar al teatre és una mica com anar de festa. Sense ganes i motivació prèvies més val quedar-se a casa. I és clar, com que no es pot comparar la motivació de sucar amb la de veure una obra de teatre, és evident perquè la gent sortim més de festa que no anem pas al teatre XD
Bromes a banda, la veritat és que a Catalunya tenim bons actors, és cert, però tampoc n'hi ha per tant i encara menys quan tenim en compte el preu i la mediocritat dels locals.
Recomano fervorosament El Mètode Grönholm, que ningú ho dubti. Bons actors -grandíssimes veus les d'en Soler i en Boixaderas- diàlegs hilarants, posada en escena efectiva i ambientació excel·lent. Però no ens enganyem: si hagués anat al Cinesa a veure Kill Bill o l'última de James Bond hagués gaudit 100 vegades més perquè 1) és 5 vegades més econòmic, 2) és molt més còmode una butaca de multicine que una merda consagrada de butaca rància de teatre 3) no hi ha problemes de visibilitat ni de so 4) al cine puc veure efectes inversemblants que el teatre no podrà fer mai 5) al cinema també hi ha diàlegs i actors bons, 6) al cine puc gaudir de diferents ambientacions, cosa impossible al teatre i 7) i més important, les posades en escena de les bones pel·lícules són impagables (ara mateix penso en pel·lícules com Matrix o El Senyor dels Anells).
Però fins i tot si obviem aquesta realitat incontestable, encara ens trobem amb un altre factor que, en la meva modesta opinió, juga en contra del teatre hispànic: el sectarisme que es respira en els ambients teatrals professionals. I que ningú s'equivoqui: és aquest punt el què realment m'allunya a mi -i a molta altra gent- dels teatres. La politització descarada de directors, actors i certs sectors afins és, senzillament, fastigosa.
No es tracta de posar tothom al mateix sac. Ni molt meys. Permeteu-me, abans de continuar carregant contra el teatre professional hispànic, felicitar cert públic de teatre, en concret dos tipus de persones. En primer lloc, gent honrada que estima el teatre -penso en gent com la Yanis o en Ritt, i en segon lloc, patriotes catalans que subvencionen de la seva butxaca allò que ells creuen que és cultura catalana. Quedi clar, per tant, que no tothom és igual. Tanmateix, malauradament, el gruix de públic el formen els joves i no tan joves de casa bona que s'autodefineixen com a progressistes. Aquells que diuen que anar al Cinesa a veure pel·lícules americanes és de pijos mentre ells gasten cinc vegades més cada cop que van al teatre. Aquells que diuen NO a la guerra de l'Irak i callen o miren cap una altra banda quan es tracta de l'Àfrica o a Txetxènia (suposo que la vida d'un iraquià deu ser més important... o potser és que a l'Irak hi ha els americans?). Aquells que clamen per la llibertat de Palestina mentre fan els ulls grossos amb el Tibet, Irlanda del Nord, Euskal Herria o Catalunya. Aquells que clamen contra el malvat Bush -escollit democràticament- i en canvi no opinen en contra de tirans com Fidel Castro (d'aquí dos anys, si arriba viu, cumplirà 50 anys al frente de la Revolución Cubana!).
A tota aquesta gentussa els hi diria que el teatre -del grec "indret per contemplar"- es va inventar per entretenir i no pas per predicar. Els sermons al temple, si us plau.
En fi, podria estar hores i hores parlant sobre el tema però em sembla que amb això ja està tot dit.
Mentre el teatre professional vagi de la maneta de la política, el teatre professional serà marginal.
Prou estalinisme als teatres professionals catalans!!!
Per cert, a veure si algú s'atreveix a fer conya del tristpartit i el camarada Josif Motilla. Ni que fos per higiene democràtica. Estaria bé.
3 comentaris:
La meva adhesió inquebrantable al post del meu admirat Agustí.
Certament, el públic del teatre té quelcom de ranci, sembla que no hagués evolucionat desde els anys setanta. El més patètic és que hi ha gent que intenta desprestigiar pel-lícules clarament consagrades en taquilla (a 6 euros l´entrada) mentre enalteig obres clarament mediòcres a 30 euros.
Molt ben definit el teatre, sí senyor. Salvador Sostres tenia un article referent al tema però crec q el teu és millor.
A mi efectivament sempre m'ha allunyat del teatre el preu i la hipocresia política. El paradigma d'aquest cas va ser l'obra de Leo Bassi q se'n fotia del cristianisme i se les donava de valent x fer-ho... valent hagués estat criticar l'islamisme com si han fet a Alemanya malgrat q els integristes els van amenaçar. Mentre al teatre català no s'hi faci una cosa així (és a dir criticar realment els temes tabús islamisme i Montilla -si no q li diguin al periodista Barbeta-) jo el consideraré hipòcrita, covard i mesquí.
Finalment sento dissentir amb el q dius q el teatre agafat d'aquesta corrent política degradant i farisea anomenada progressisme serà marginal... pensa q els progres són majoria. I potser sí q serà marginal, però els polítics els subvencionaran perquè segueixin així, i ja se sap q la pela és la pela.
Abans d'ahir fou el dia del teatre. Aprofitant això, vaig poder parlar amb en Maverick de la meva opinió sobre el tema, i les meves idees al respecte del teatre comercial. A veure si les puc resumir...
1.- El boom del teatre social post-franquista feu que molta gent es mogués en aquella época i acabés per posar-se en situacions privilegiades. Gent com en Boadella i els seus deixebles directes i indirectes tenen una part important del mercat actoral, i donat el poc públic, òbviament no interessa que la gent nova pugi amb facilitat: no hi ha feina per a tots.
2.- Pocs de les noves generacions es mouen. "Sobren els porros". I si no, aneu al mercat de les flors les jornades de teatre que s'hi fan de tant en tant. No trobo malament que la gent fumi de tant en tant. El que em fot, es veure l'apalancament de la gent, i com quan un o dos es mouen mínimament, triunfen senzillament perquè han tingut un mínim d'iniciativa. Casos:
- L'Espinosa, talent i ganes, sense ser actor ni guionista, mira'l: fent pelis, guions, d'actor...
- En Joel Joan i el seu amic, es van moure una mica amb Kràmpack, i mira'ls ara.
Fa no massa, a la sala on vaig a classe, van haver de substituir una actriu d'una obra de teatre: es van presentar al càsting cent actrius buscant una oportunitat. Sé que per entrar a l'escola del teatre hi ha unes proves de selecció dures, competitives, i que molta gent molt bona en surt, però sincerament no veig iniciatives. Cony, jo movent-me mínimament, vaig muntar un grup de teatre amb un amic per a passar l'estona, vam fer una obra, bolos... I tampoc vam fer res de l'altre món ni a nivell d'actuació ni de moviment.
3.- Promotors. Ells ho veuen així: en Rubianes és un paio que envies a sopar al lloc, que com a molt gasta una nit d'hotel, muntatge mínim i omple la sala. Un circ hongarés, són trenta actors, atrezzo que t'hi cagues, i també omples la sala. Qué surt més a compte fer? Rubianes. Així és difícil fer teatre de qualitat.
4.- Promoció pública. Tàrrega és una de les grans fires de teatre catalanes. Aposta per les novetats i la gent d'aquí? No. Fa espectacles de gent més consolidada, menys risc, apostant molt poc per la gent de casa que comença i podria usar la fira com a trampolí per a un contracte amb una sala. Això sí, el diner que rep és públic.
El futur del teatre català passa per que les noves generacions moguin el cul i tinguin iniciatives pròpies. Això és tan vàlid al teatre com a qualsevol sector social, on l'inmobilisme de la gent de 25-35 anys en quant a iniciativa és alarmant. Mentres la mentalitat general sigui la de funcionari - jo faig les meves hores, tranquilet, anar fent, cobrant a final de mes, sense riscs... - malament anirà el pais.
Senzillament, tenim el teatre que nosaltres mateixos ens hem buscat com a societat. Per això, gent que se surt mínimament de la norma establerta triunfen amb tant d'éxit: són únics, no per originals, sino perque no tenen competència. Així s'explica fenòmens com Plats Bruts o que l'Espinosa ompli el Tantarantana com ho fa amb la seva colla d'amics de tota la vida d'Industrials. Xapeau per ells.
Publica un comentari a l'entrada