EL GENERAL MÉS GRAN DE TOTS ELS TEMPS

A la Batalla de Zama, les forces romanes liderades per Publius Cornelius Scipio, conegut com a Escipió l'Africà, aconsiguiren véncer els cartaginesos en el seu propi féu. Era l'any 202 abans de Crist. A petició del mateix Aníbal, general cartaginès, Cartago es rendí incondicionalment a Roma. Finalitzava així la Segona Guerra Púnica (els romans anomenaven púnics, del llatí punici, als fenicis, els avantpassats dels cartaginesos).

Grans foren els tributs que exigiren els romans, però com ja havia passat anteriorment, Cartago els pogué pagar ràpidament i sense grans dificultats. Mentre els romans es concentraren en guerrejar i extendre el seu domini militar, els cartaginesos referen els seus vincles comercials per tota la Mediterrània. Així, set anys després de la Batalla de Zama, els romans, temerosos de l'auge del seu antic enemic, es presentaren una altra vegada a Cartago per exigir l'arrest d'Aníbal.

Però Aníbal s'avançà als romans i s'exilià a Síria, a la Cort d'Antioquia (actualment ciutat turca, durant l'Edat Antiga capital síria). Durant aquest exili, i abans que els romans vencessin també als sirians, Escipió s'entrevistà per última vegada amb el seu antic rival, Aníbal.

Durant la conversa, l'orgullós Escipió li preguntà a Aníbal qui havia estat el millor general de tots els temps. Cap general contemporani a Escipió i Aníbal havia assolit la fama i el reconeixement d'aquests dos genis militars. Com que Escipió havia vençut a Aníbal, l'enemic més gran de Roma, era obvi quina era la resposta que esperava Escipió.

Però Aníbal respongué: Alexandre el Gran.

Escipió acceptà la resposta, al capdavall, el general més gran de tots els temps, el més mític conqueridor de l'Antiguitat, fou el gran Alexandre. Però immediatament, Escipió contratacà amb un "i el segon millor general?"

Aquest cop Aníbal respongué "El segon sempre serà Pirro, Rei d'Epir, vencedor de romans i cartaginesos. No oblidis que fou ell qui ens ensenyà l'autèntic valor de l'estratègia i de com fortificar els campaments". [arran d'aquest comentari, històricament s'atribueix a Pirro la invenció del campament fortificat. Tanmateix, hi ha varis indicis que fan sospitar que els grecs fortificaven els campaments abans del cèlebre Pirro.]

Escipió tornà a acceptar la resposta però insistí una vegada més, esperant aquest cop el seu nom: "i el tercer?"

"Jo mateix" digué Aníbal.

Escipió no es deuria mostrar gaire sorprès amb la resposta perquè segons ha quedat constància, sense immutar-se li clavà a Aníbal el següent comentari: "així que et consideres el tercer millor general de la història per davant meu tot i que jo et vaig véncer?"

I aleshores Aníbal sí que sorprengué a Escipió: "És que si no m'haguessis vençut a Zama, és evident que jo seria el general més gran de tots els temps, per damunt d'Alexandre i Pirro".

Serveixi aquesta conversa històrica per evidenciar un fet incontestable: Escipió era un bon general però de cap manera comparable a Aníbal el Cartaginès. Els ignorants i els analfabets parlen de Zama però qualsevol expert militar sap que, en les condicions d'Aníbal (acabat d'arribar de'Itàlia, sense temps per preparar cap tàctica i amb unes tropes que ni tan sols coneixia s'havia d'enfrontar a un exèrcit d'èlit romà totalment preparat i dirigit per un general competent), véncer només era possible si el general romà cometia algun error greu. Hi ha un altre fet que evidencia la superioritat tàctica i el mèrit de les victòries d'Aníbal vers la resta de generals i llurs victòries, i és el fet que la mare de totes les batalles continua sent la Batalla de Cannes. És arxiconegut l'immens respecte que sentien els romans per la figura d'Aníbal. El mateix Juli Cèsar estudià a fons la batalla de Cannes i no pas la Batalla de Zama. Fins i tot després de Crist, els grans genis militars continuaven reverenciant Aníbal, des del gran Àtila, Rei dels Huns, fins l'ultim gran general romà, Flavius Aecius.

Malauradament, la història l'escriuen els vencedors i per això alguns indsitjables s'atreveixen a comparar Escipió amb Aníbal.

Un altre cas similar és el del sempre competent Montgomery amb el geni de Rommel. El gran mèrit de Montgomery fou el mateix que el d'Escipió, és a dir, no fer cap bestiesa, ser caut, no perdre i per tant no fer el rídicul.