POBLES SEMITES: ACCADIS I AMORREUS

Els pobles semites eren tribus nòmades originàries de la península aràbiga que durant l’Edat de Bronze van assentar-se al Creixent Fèrtil. A diferència dels sumeris i la resta de pobles de la zona, els semites s’adaptaren tant a la vida nòmada del desert com a la vida sedentària de les primeres ciutats-estats, tot constituint un complex grup de pobles i cultures unides per un origen i tradicions comunes. Entre els pobles semites més coneguts durant l’Antiguitat hi ha els arameus, els caldeus i els fenicis, i en l’actualitat destaquen els hebreus (jueus) i els àrabs, ambdós descendents dels caldeus.

El terme semita prové de Sem, que segons la Bíblia fou un dels fills de Noè que repoblaren la Terra després del Diluvi. La tradició bíblica diu que Sem repoblà la part central del món conegut, convertint-se d’aquesta manera en el pare dels pobles semites, mentre que els seus germans, Japet i Cam (Ham en hebreu), repoblaren el nord i el sud, convertint-se en els pares dels pobles indoeuropeus i africans respectivament.

Cal dir, però, que actualment el terme semita no equival a dir els pobles fundats pels fills de Sem. La Bíblia diu que els fills de Sem foren Elam, pare dels elamites (però els elamites no eren d’origen semita), Ashur, pare dels assiris (poble d’origen semita), Arpachshad, possible pare dels pobles semites que van ocupar la Baixa Mesopotàmia durant l’antiguitat -accadis, babilonis, caldeus, etc.- però tampoc hem d’oblidar que la Bíblia atribueix als descendents de Cam i no als de Sem, la fundació de vàries ciutats mesopotàmiques (Nimrod descendia de Cam i Abraham d’Arpachshad), Lud, pare de no se sap qui exactament (hi ha teories que apunten cap Anatòlia i n’hi ha que apunten cap a l’altiplà iranià), i Aram, pare dels arameus (poble d’origen semita, la terra d’Aram se situaria a Síria). Mentre els fills de Sem semblen concentrar-se en els pobles del Pròxim Orient (zona on tradicionalment bona part de la població era i és d’origen semita), actualment se sap que bona part dels pobles del nord-est d’Àfrica (especialment Etiòpia i Eritrea, països històricament relacionats amb la península aràbiga) també són d’origen semita.

Ara fa uns 5000 anys, quan els sumeris i les primeres ciutats-estat del Creixent Fèrtil patien els efectes del canvi climàtic conegut com a Oscil·lació Piora, els pobles semites dels deserts d’Aràbia començaren un seguit de migracions cap al nord. Inicialment s’assentaren als deserts de Síria, però ben aviat es dividiren en dues faccions ben diferenciades: els que s’assentaren a la vora del Jordà i els que s’assentaren al nord de la Baixa Mesopotàmia. Els primers se’ls coneix amb el nom d’amorreus, els segons amb el nom d’accadis.

Ambdues faccions acabarien “semititzant” els pobles i ciutats-estats de la zona, arribant a dominar segles després la terra de Canaan (a partir de l’arribada dels pobles semites es pot parlar de la terra de Canaan, literalment “terra baixa”), Síria, Mesopotàmia i els deserts que separen ambdós territoris. Amb el temps, els semites arraconaren les altres llengües del Pròxim Orient fins al punt que avui en dia la majoria de topònims i pobles de l’antiguitat els coneixem pels seus noms semititzats. El terme Sumèria i sumeri per exemple, són paraules accàdies, és a dir, són les paraules amb les quals els semites de la Baixa Mesopotàmia definien aquella regió i llurs habitants.

La irrupció dels semites al nord de la Baixa Mesopotàmia fou, amb tota probabilitat, un procés escalonat que duraria vàries generacions abans de convertir-se en accadis. Kish deuria ser la capital política i cultural dels semites establerts a la Baixa Mesopotàmia. Les llistes dels reis sumeris mostren noms d’origen semita i no pas sumeri. La llengua accàdia, però, no deuria gaudir de gaire prestigi ni tan sols entre els accadis, ja que per a la majoria d’actes públics i cerimonials s’usava la llengua sumèria.

A mesura que la població d’origen semita augmentava, creixia el poder accadi dins la Baixa Mesopotàmia. Tant és així que a mitjans del III mil·leni a.d.C. es pot parlar d’una terra dividida per dues faccions: la facció sumèria i la facció accàdia. Els primers representaven les ancestrals ciutats-estats del sud. Els segons, en canvi, representaven les ciutats-estats del nord, més recents i amb gran part de la població descendent de tribus nòmades del desert. En aquest context, l’ancestral rivalitat entre Kish i Uruk, les dues grans ciutats de la Baixa Mesopotàmia, s’entén com quelcom més que una simple disputa territorial.

Pels accadis, el centre del món es trobava a Kish i la zona nord de la Baixa Mesopotàmia mentre que Sumèria era el sud, Subartu (l’Alta Mesopotàmia) el nord, Elam (literalment “terra alta”) l’est i Amurru (oest en accadi) l’oest. Els hurrites vivien al nord, els elamites a l’est i els amorreus a l’oest.

Els amorreus, que és com la Bíblia anomena el poble d’amurru, eren un conjunt de tribus semites semi-nòmades que s’instal·laren a la franja de Canaan i bona part de Síria al llarg del tercer mil·leni a.d.C. Així com els accadis van canviar radicalment el seu estil de vida, passant de nòmades a sedentaris, només una part dels amorreus va infiltrar-se dins de les ancestrals ciutats de la zona. Els amorreus eren majoritàriament pastors seminòmades.

A mitjans del tercer mil·leni a.d.C., els amorreus, que dominaven la major part del Pròxim Orient, estaven dividits en dues faccions: els que vivien a la franja de Canaan i el nord de Síria, i els que vivien als deserts que separen el Jordà de Mesopotàmia. Els primers van acabar dominant el nuclis urbans més importants de la zona per viure del comerç mentre que els segons, lenta però inexorablement, començarien a penetrar en territori mesopotàmic.

Ebla, que significa Roca Blanca, fou la ciutat més important dominada pels amorreus que vivien a Síria. Per la seva posició estratègica, Ebla esdevingué ràpidament un centre comercial importantíssim tant pels mesopotàmics com pels egipcis. Tots ells solien obtenir-ne fusta, si bé també hi ha documentats altres intercanvis força més sofisticats com són productes tèxtils i objectes decorats amb pedres de colors.

Però els amorreus que vivien al nord de Canaan acabarien desapareixent del mapa a principis del tercer mil·leni per varis motius. D'una banda, les incursions militars accàdies (Ebla fou arrasada pels accadis al segle XXIII a.d.C.) i les constants pretensions de domini tant pels accadis com pels sumeris impediren formar un estat o estats forts a la zona, i de l'altra, la irrupció d’un altre poble semita, els arameus, acabaria definitivament amb el domini amorreu al nord de Síria. Els origens dels arameus són absolutament incerts. Se sap que el terme arameu ve d’Aram, literalment “terra alta” (noteu la semblança amb l’accadi que per terra alta utilitza el terme “Elam”), però ningú és capaç d’establir d’on surten exactament els arameus. Se sap que, com la totalitat dels pobles semites, els arameus inicialment eren un conjunt de tribus nòmades que en algun moment de la història van començar a poblar Síria i l’Alta Mesopotàmia. Tot i no formar mai cap imperi, els arameus van acabar exportant la seva llengua i la seva cultura a la major part del Pròxim Orient, si bé això ja és una altra història.

Així com els amorreus civilitzats van acabar arraconats al sud de Canaan, entre el mediterrani i el Jordà (i aquests serien els amorreus bíblics, els que vivien a la terra baixa de Canaan, enemics del poble d'Israel, mentre els arameus vivien a l'altra banda del jordà, a la terra alta, a Síria), els amorreus nòmades i menys civilitzats que vivien als deserts no només no van ésser mai arraconats sinó que van acabar dominant la totalitat de Mesopotàmia durant la primera meitat del segon mil·leni a.d.C.

1.000 anys després que els primers semites (futurs accadis) s’introduissin a Mesopotàmia, els amorreus començarien un procés semblant d’assentament i posterior condomini a la Baixa Mesopotàmia. És evident que pels amorreus tot fou més senzill ja que els accadis eren parents llunyans amb qui compartien un origen lingüístic i cultural comú. Amb l’arribada dels amorreus, el poder va canviar de mans però la cultura, la llengua i els mites sumeris es mantingueren tal i com ja havia passat anteriorment amb els accadis.

A les acaballes del tercer mil·leni a.d.C., la Baixa Mesopotàmia era una terra divida en tres faccions: al sud, els sumeris, amb Ur com a centre neuràlgic, al nord, els accadis, amb centre neuràlgic Akkad, i al mig, els amorreus, amb Babilònia com a centre neuràlgic. No cal ni dir-ho, amb el temps, la única capital de Mesopotàmia seria Babilònia, i els únics sobirans, les dinasties d’origen amorreu, amb el gran Hammurabi com a personatge més destacat.

En el pròxim capítol explicarem més detalladament la situació de la Baixa Mesopotàmia a les acaballes del tercer mil·leni a.d.C.. Parlarem del primer imperi de la història, de l’apogeu i la caiguda dels accadis, de la decadència, posterior ressorgiment i finalment altra vegada decadència dels sumeris, i de com els pobles veïns s’aprofitaren la debilitat dels uns i els altres.

Anterior - Següent