LA REVOLUCIÓ URBANA DELS SUMERIS

Si hem de fer cas als ancestrals escrits sumeris, els orígens de la seva civilització es remunten ara fa uns 7000 anys, que és quan neix Eridú, el primer assentament neolític a la Baixa Mesopotàmia. És més que discutible pensar que els primers pobladors de la Baixa Mesopotàmia eren sumeris però del que no hi ha cap dubte és que durant el V mil·lenni abans de Crist l’home urbanitza per primera vegada la Baixa Mesopotàmia.

El V mil·lenni a.d.C. encara pertany a la prehistòria, en concret a l’últim tram del neolític, també conegut com a Període Ubaid, en honor a un petit turó proper a Ur on hi resten nombrosos jaciments de l’època. El Període Ubaid és un període de grans canvis que a la llarga acabaran amb el neolític i permetran el desenvolupament de la primera civilització coneguda.

Mesopotàmia és i era un indret geogràfic molt particular car es tracta d’una plana al·luvial desèrtica. Un al·luvió és un conjunt de sediments transportats i dipositats per les aigües corrents. Una plana al·luvial és un terreny pla que es caracteritza per tenir un sòl fèrtil gràcies a les aportacions intermitents de sediments provinents d’inundacions superficials (al·luvions). Les planes al·luvials desèrtiques són planes al·luvials enmig d’un desert, com ho són els marges del Nil, el Tigris i l’Eufrates. Són indrets contradictoris per a la vida humana. D’una banda presenten petites àrees amb un sòl extraordinàriament fèrtil que es renova any rere any i que permet viure fàcilment de l’agricultura i crear grans quantitats d’excedents, però per l’altra, el desert i les inundacions dificulten la vida sedentària, el primer per tractar-se d’una gran extensió de terra mancada de recursos que permetin assentar-se permanentment en un mateix indret, i les segones, pel seu poder destructiu sobre les primitives estructures que podien crear els pobladors neolítics.

Per aquest motiu, la Baixa Mesopotàmia trigà força més temps que la major part del Creixent Fèrtil en urbanitzar-se ja que per establir-se a la Baixa Mesopotàmia calia desenvolupar un seguit de mesures o revolucions tècniques i socials que permetessin viure-hi còmodament. Així va néixer l’agricultura d’irrigació –que permetia aprofitar òptimament els recursos de la plana al·luvial, l’enginyeria civil –creació de canals, dics, preses, comportes i altres mecanismes relativament complexes per controlar el pas de l’aigua- i el comerç a gran escala. Com que la majoria de pobles neolítics eren autosuficients, el comerç era relativament limitat. Però la Baixa Mesopotàmia, per trobar-se en una plana al·luvial desèrtica, no era autosuficient. Es generaven grans quantitats d’excedent agrícola però per contra no podien recollir-se ni recursos minerals ni recursos forestals. Per aquest motiu, els primers habitants sedentaris de la Baixa Mesopotàmia aviat van desenvolupar una poderosa xarxa comercial que incloïa intercanvis no només entre els nuclis urbans més pròxims sinó també amb els grangers del nord i est de la Baixa Mesopotàmia, els ramaders nòmades del desert (sud i oest de la Baixa Mesopotàmia) i els pescadors de l’actual litoral àrab del golf Pèrsic (sud-est de la Baixa Mesopotàmia).

En un medi on la supervivència depenia fortament del coneixement i predicció de les grans riuades i inundacions anuals, així com de les èpoques de l’any per adaptar-hi els cicles agraris, era necessari adquirir certs coneixements astronòmics. Per pura necessitat, doncs, sorgí la figura del sacerdot. I amb ell, els primers temples de la història. Els grans temples bé podrien haver tingut finalitats totalment racionals com són l’emmagatzematge de productes, la protecció davant de les inundacions i l’observació dels cels. Des d’aquesta perspectiva, sembla lògic que totes les ciutats de la Baixa Mesopotàmia s’erigissin al voltant d’un temple, no pas per motius supersticiosos sinó tot el contrari, per establir una poderosa base que garantís seguretat i capacitat d’emmagatzematge i des de la qual poder expandir-se i formar nuclis urbans.

Així doncs, mentre els primers nuclis urbans de la història eren societats primitives (comunitats autosuficients amb poca divisió i especialització del treball, poc excedent i poca comunicació amb altres poblats) on hi regnava una relativa igualtat entre membres, per poder sobreviure a la plana al·luvial desèrtica de la Baixa Mesopotàmia calia una societat complexa (forta divisió i especialització del treball, creació de grans construccions, obtenció de grans quantitats d’excedent i establiment de poderoses xarxes comercials) i jerarquitzada (apareixen els primers individus que, gràcies als seus coneixements tècnics i/o astronòmics, dirigeixen el treball). Durant el V mil·lenni a.d.C. s’intensificaren les diferències socials entre els membres que formaven part dels nuclis urbans al voltant del turó Ubaid. En canvi, en altres regions del Creixent Fèrtil, com ho són l’actual Israel, Líban i bona part de Síria, indrets on la gent podia viure sense dependre d’una fèrria disciplina per poder sobreviure, els poblats neolítics no experimentarien la forta jerarquització dels seus veïns de la Baixa Mesopotàmia.

El període de transició entre el neolític i l’edat de bronze, entre la prehistòria i la història, se sol anomenar Període Uruk, en honor a aquesta poderosa ciutat sumèria situada no gaire lluny del famós turó Ubaid. Els jaciments d’Uruk són extraordinàriament valuosos ja que mostren el canvi definitiu d’una societat neolítica a una ciutat-estat fortament jerarquitzada i organitzada. A Uruk és on s’han trobat els primers textos escrits de la història i també els primers indicis que demostren el coneixement i ús de la roda i el bronze. D’altra banda, els jaciments d’Uruk ens mostren una ciutat extraordinàriament extensa i complexa, amb una població que deuria superar els 30.000 habitants. Mentre la majoria de ciutats de finals del IV mil·leni a.d.C. amb prou feines ocupaven una desena d’hectàrees, Uruk ocupava una superfície de centenars d’hectàrees.

Si al període Ubaid començava la revolució urbana a la Baixa Mesopotàmia i el comerç amb els pobles propers, durant el Període Uruk les ciutats-estat fortament jerarquitzades crearen petites colònies més enllà de Mesopotàmia, naixeren els primers exèrcits, es conqueriren territoris, s’exigiren tributs i aparegueren els primers esclaus. Tanmateix, encara no es pot parlar ni d’imperis ni de conquestes efectives car la dominació permanent no era possible mentre les ciutats-estat fossin independents.

La naixent civilització sumèria revolucionà els pobles i terres més enllà de Mesopotàmia. Els poblats neolítics del Creixent Fèrtil es jerarquitzaren i es transformaren en ciutats-estat que competien entre sí per erigir-se com a centres comercials d’enllaç entre els sumeris i els pobles de més enllà. Els tres casos més coneguts són Dilmun, Susa i Mari. El primer, un arxipèlag del golf Pèrsic que actualment pertany a Bahrain, unia marítimament, ja des del període Ubaid, Sumèria amb el sud del golf Pèrsic (actual Oman) si bé el seu màxim esplendor arribaria sobretot durant el III mil·leni a.d.C. quan faria d’enllaç marítim entre Sumèria i la civilització de la Vall de l’Indus. Susa, a uns 200 km a l’est del riu Tigris (actualment Iran), una de les ciutats més antigues del món habitades ininterrompudament, sempre estigué dins de l’òrbita sumèria per la seva posició estratègica entre Mesopotàmia i els pobles de les serralades del Zagros i l’altiplà iranià (més enllà del Zagros), si bé la seva màxima esplendor arribaria de la mà dels elamites, que a finals del tercer mil·leni a.d.C. la feren capital del regne d’Elam. Finalment tenim Mari, ciutat siriana ubicada a la riba de l’Eufrates, que unia la Baixa Mesopotàmia amb el nord de Síria. Mari està considerada l’assentament sumeri més occidental. Com Dilmun, el seu màxim apogeu fou durant el tercer mil·leni a.d.C. que és quan la civilització sumèria estava en el seu màxim esplendor.

A finals del període Uruk (finals del IV mil·lenni a.d.C.) hi ha indicis d’un canvi climàtic que va canviar per sempre més la vida i la fauna del nostre planeta. Durant un interval de temps indeterminat (aproximadament tres-cents anys), la temperatura disminuí, l’aire es tornà sec i les pluges i les sequeres augmentaren arreu del planeta. Hom parla de la Oscil·lació Piora, en honor a la Vall de Piora (als Alps suïssos), que és on es descobrí inicialment tal esdeveniment. És difícil generalitzar els efectes d’un canvi climàtic com aquell. Se sap, per exemple, que el nivell d’aigua del Mar Mort va augmentar més de 100 metres i que el Tigris i l’Eufrates van inundar fortament Mesopotàmia, però també que el Sàhara i la península aràbiga s’assecaren. Tals canvis i desastres naturals marcaren profundament els habitants de la zona i possiblement foren l’origen de mites tan coneguts com l’expulsió del paradís i el diluvi universal.

Com a nota curiosa, dir que tant la Bíblia com els sumeris afirmen que Uruk fou fundada després del diluvi (Nimrod, fill de Cush, fill de Ham, fill de Noè, segons la Bíblia, Enmerkar nét d’Utu, déu del Sol, segons la mitologia sumèria). Si el Diluvi Universal ocorregué durant l’Oscil·lació Piora, ara fa uns 5000 anys, aleshores la Bíblia i la mitologia sumèria serien errònies ja que Uruk té jaciments de més de 6000 anys d’antiguitat.

Tanmateix, hi ha altres esdeveniments que podrien haver causat el Diluvi Universal. La geologia ha demostrat que en els darrers mil·lenis s'han produït desenes de grans inundacions que podrien ser l'origen del Diluvi Universal. I és que fa uns 10.000 anys, que és quan s'acabà la darrera Edat de Gel coneguda, comença un període d'escalfament global que entre d'altres coses, significà la desaparició de grans capes de gel i l'augment significatiu del nivell dels mars. El Mar Roig, el Golf Pèrsic i el Mar Negre patiren grans inundacions sobtades durant l'època del gran desglaç. Fa uns 7.500 anys, el nivell del Mediterrani augmentà espectacularment fent que l'aigua de l'Egeu (el mar que separa les illes grugues de la costa turca) inundés el Mar Negre. És possible que els sumeris i els ancestrals personatges bíblics pre-diluvians fossin habitants de l'Àsia Menor -fa 7.500 anys ja hi havia comunitats neolítiques a la península d'Anatòlia- que per culpa del Diluvi es desplaçaren cap al sud-est, cap a Mesopotàmia. Aquesta teoria seria compatible amb l'origen post-diluvià de la ciutat d'Uruk ja que si el Diluvi Universal fou en realitat la inundació del Mar Negre, aleshores Uruk, fundada fa uns 7000 anys, certament seria post-diluviana. Per contra, aquesta teoria presenta greus incompatibilitats amb la llista dels reis sumeris i alguns dels mites sumeris pre-diluvians ja que, certament, abans de la unindació del Mar Negre no hi haviacap ciutat -i encara menysreis- a la Baixa Mesopotàmia. Eridú, el primer assentament sumeri conegut, és una mica posterior a la Inundació del Mar Negre. En canvi, segons els sumeris, la ciutat d'Eridú dominà la Baixa Mesopotàmia des de molt abans del diluvi.

Si bé el bronze i l’escriptura ja eren coneguts a finals del IV mil·lenni a.d.C., hom considera que no és fins a principis del III mil·lenni a.d.C. que comença la Història registrada, l’Edat de Bronze i la Civilització Sumèria amb tot el seu esplendor.

Anterior - Següent