JULIOL 2006 (SEGONA PART)

Més fotos d'aquest juliol ple de farres per Barcelona... Ja no hi haurà més sortides nocturnes aquest mes, car el pròxim cap de setmana viatjo a Madrid i d'allí cap a la Xina!!!

Acabem amb un depredador de la nit. Extremadament perillós en espais foscos i tancats.

WASHINGTON

Un dels moments culminants del Triangle de l’Est fou l’estada a la capital dels Estats Units. Abans d’arribar a Washington, però, vam passar per Baltimore, la ciutat més important de Maryland. Tot i que Baltimore no ha arribat mai al milió d’habitants, en el passat fou la segona ciutat més poblada dels Estats Units, només per sota de la primera capital, Filadèlfia. Baltimore és coneguda per ser la ciutat on l’advocat i poeta amateur Francis Scott Key va escriure el 1814 un poema-cançó titulat: The Star-spangled banner, o el què és el mateix, l’himne americà.

Informació sobre l’himne americà: una història certament apassionant. A principis del segle XIX, només els anglesos resistien heroicament l’opressió napoleònica. Després de l’extraordinària victòria d’Horace Nelson a Trafalgar, els anglesos eren amos i senyors dels mars. Una de les primeres mesures que van prendre fou controlar el comerç marítim d’arreu del món per tal d’ofegar Napoleó. Estúpidament, el president nord-americà James Madison, molest pels constants atacs sobre els vaixells comercials americans, va declarar la guerra als anglesos el 1812. Tot i que els americans començaven a ser una potència militar, la Royal Navy era tan poderosa que va bloquejar la totalitat dels ports americans i va impedir qualsevol comerç entre americans i europeus. Els americans van reaccionar astutament. Si per mar no podien, atacarien per terra. L’objectiu: el Canadà. Però els anglesos van resistir heroicament i fins i tot van contraatacar envaint –per primera i última vegada en la història- els Estats Units. Al 1814, els britànics van atacar i cremar Washington. La capital dels Estats Units encara era una ciutat “en vies de construcció” amb molt pocs habitants en aquells temps però l’impacte psicològic sobre els americans fou considerable. El següent objectiu era Baltimore, la segona ciutat més important del país. Durant aquests incidents, al setembre de 1814, el diplomàtic Francis Key fou detingut i empresonat pels anglesos, que poc després atacaren Baltimore. Però els americans van resistir i van capgirar el signe de la guerra. A trenc d’alba, amb els primers raigs de llum, Key va alçar la vista i va veure, des del seu calabós, com la bandera dels Estats Units onejava sobre el fort McHenry. Estava tan content i emocionat, que va escriure un poema que començava així

Oh, say can you see by the dawn's early light

What so proudly we hailed at the twilight's last gleaming

I acaba així

And the star-spangled banner in triumph shall wave

O'er the land of the free and the home of the brave!

Al desembre del 1814, els americans i els anglesos van firmar la pau i mai més van tornar les hostilitats entre les dues superpotències. El poema de Key, en canvi, perdurà més enllà de la guerra. Fou l’himne de l’U.S. Army durant el segle XIX però no fou fins al segle XX que fou oficialment l’himne dels Estats Units. Pel que fa al lema “In God we trust” (present en el poema de Key, si bé un xic diferent: And this be our motto: "In God is our trust.") sembla ser que fou adoptat a les monedes i bitllets americans durant la Guerra Civil (segona meitat del segle XIX).

A més de Baltimore, Washington també té a la vora un altre indret emblemàtic pels americans: el mític cementiri d’Arlington (a l'Estat de Virgínia), on hi ha enterrats la major part dels patriotes americans. Fixeu-vos en el detall (teòric) de les tombes homogènies. Els protestants, a diferència dels catòlics, no creuen en els mausoleus ni en les grans tombes, sinó que consideren que davant de Déu tots som iguals i que serà per les nostres accions i no pels nostres béns que serem jutjats. D’aquesta manera, en principi comparteixen espai generals i soldats rasos, sense distinció de rang, sexe o raça (teòricament... ja m’agradaria comprovar-ho...).

En canvi, els Kennedy, que són catòlics, tenen tombes diferenciades... Enterrats a Arlington tots ells (tot i que la immensa majoria no ha lluitat mai en una guerra!!!) en un espai absolutament privilegiat, els Kennedy són la monarquia americana.

Una de les meves fotos preferides, per bé que en el blog no es pot apreciar gaire bé. Es tracta del famós homenatge als marines americans. L’escena és verídica, i correspon a la Segona Guerra Mundial, en concret, a la primera conquesta seriosa en territori japonès, a l'illot d'Iwo Jima, al febrer del 1945. La imatge fou immortalitzada per Joe Rosenthal. Els americans la consideren the most reproduced photograph in the history of photography. La meitat dels protagonistes de la foto van morir en combat pocs dies després de ser immortalitzats.

Ja era tard quan vam arribar a la capital dels Estats Units. En una jornada havíem recorregut més de 600 km. Dels grans llacs a Washington. L'hotel estava a Georgetown, actualment un barri més de Washington, tot i que als segles XVIII i XIX fou una ciutat independent. De fet, Georgetown era una ciutat abans que Washington existís. No fou fins a finals del segle XIX que s’uní a la capital dels Estats Units. Per tant, que ningú s’equivoqui, el nom de Georgetown NO és de cap manera un tribut al primer president dels Estats Units. El nom de Georgetown bé podria ser en honor al rei George d’Anglaterra o bé als seus dos fundadors, que també es deien George, o potser en honor a totes dues coses.

L'endemà, ens esperava Washington DC, la ciutat que honora els patriotes americans.

Washington DC, la capital dels Estats Units, és sens dubte una de les ciutats més emblemàtiques que he visitat mai. Fou la primera ciutat moderna dissenyada simplement per ser la capital d’un país. En conseqüència, es tracta d’una ciutat molt especial i molt peculiar, amb grans avingudes i monuments, amb pocs pisos o edificis per a residents. Pel que fa a l’estil arquitectònic, Washington és la ciutat americana que més pretén assemblar-se, arquitectònicament parlant, a una capital europea. No en va, Washington fou projectada per un arquitecte francès a finals del segle XVIII, de manera que, per increïble que sembli, la París monumental que tots coneixem és posterior a la capital dels Estats Units. Però, no cal ni dir-ho, la grandeur de Washington és més que discutible. Hi falta caràcter, edificis antics, una catedral ancestral, restes del passat esplendorós, no sé, quelcom que l’acabi de definir. Washington és un conjunt immens d’avingudes i monuments sense gaire caràcter o sentit. Tot i això, no deixa de ser interessant veure certs punts emblemàtics com són la Casa Blanca (“me la imaginava més gran”), el Capitoli (brutal), els monuments als presidents més emblemàtics (Lincoln, Jefferson, Kennedy...), els fabulosos museus de la capital dels Estats Units (només comparables als de Nova York i Londres) o els monuments als caiguts a la Guerra de Corea i el Vietnam (molt dur aquest últim car hi ha un conjunt de parets on hi ha gravats tots els morts i desapareguts. Quan els morts són anònims tot és més relatiu, però us asseguro que després de contemplar metres i metres de parets, amb més de 50.000 noms, entre ells pares, fills i germans, alguns més joves que els nostres pares, i veure famílies senceres que dels seus familiars només els queda una puta paret, les llàgrimes t’inunden la cara).

Informació de Washington DC: la primera part del seu nom la deu al primer president dels Estats Units d’Amèrica: George Washington, mentre que la segona, es deu a les inicials de District of Columbia. Les lletres DC són molt importants ja que Washington a seques és un Estat del nord oest dels Estats Units. Washington ciutat és molt petita. Amb prou feines té mig milió d’habitants, ara bé, l’àrea metropolitana, és a dir, el districte de Columbia (enmig els Estats de Maryland i Virgínia), té tants habitants com l’àrea metroplitana de Barcelona. Actualment l’àrea metropolitana de Washington toca la de Baltimore. Juntes, les dues àrees metropolitanes sumen més de 6 milions de persones.

L’imponent U.S Capitol, o el què és el mateix, la seu del Congrés del govern federal dels Estats Units d’Amèrica. Francament, poques coses construccions m’han impressionat tant.

Una de les coses que més m’agrada dels Estats Units és que hi ha indrets que no hi has estat mai però que quan hi ets és com si els coneguessis de tota la vida, com per exemple els jardins de la foto, immortalitzats, entre d’altres, per la pel·lícula Forrest Gump.

In this temple,
as in the hearts of the people
of whom he saved the Union,
the Memory of Abraham Lincoln
is enshrined for ever.

El Jefferson Memorial. Thomas Jefferson és tot un símbol als Estats Units. Fou el tercer president dels Estats Units (va ampliar el país comprant Lousiana a França) i possiblement l’únic home culte que ha manat el país. No en va, Jefferson fou, entre altres coses, advocat, polític teòric, matemàtic, arqueòleg, arquitecte, inventor, paleontòleg, autor de la Declaració de Drets de Virgínia (1776) i un dels tres pares de la Independència (els altres dos són Washington i Adams, i hi hauria un quart –que no va ser president, Benjamin Franklyn). És contradictori però cert: Jefferson, un liberal que predicava la llibertat de culte i d’expressió, i també, la llibertat i la igualtat d’oportunitats entre tots els homes... tenia esclaus i concubines. Espectacular. Com va dir una vegada el capellà del poble del meu avi patern: “no es lo mismo predicar que dar trigo”. Inaudit. L’home que va aconseguir el primer estat modern on hom podia viure independentment de la seva religió, cultura o llengua, l’home que va crear l’únic indret del planeta on hi havia (i hi ha) llibertat d’expressió, tenia esclaus. És el costat fosc de Thomas Jefferson. Quan preparava la Declaració d’Independència, havia previst abolir l’esclavitud... però els Estats de Virgínia i Maryland s’hi van oposar de manera que a la Declaració original va quedar un hipòcrita “All Men are created equal”. Ara bé, la pregunta que es fa tothom és: si Jefferson realment estava en contra de l’esclavitud perquè va tenir esclaus durant tota la seva vida?

Ja per acabar amb Washington, algunes fotos del museu d’aeronàutica de Washington, sense cap mena de dubte, el millor del món en la seva categoria. Com a Londres, a Washington els museus són gratuïts. És una llàstima que a la capital americana m’hi estigués tant poc temps. Algun dia hi hauré de dedicar-li el temps necessari per poder gaudir de l’extensíssima oferta de museus, tot i que, ben mirat, a mi els museus d’art, l’holocaust, etc, me la porten fluixa.

Nota: a la segona foto es pot veure, a l’esquerra, una V2, l’arma de la venjança dels nazis, el primer coet o projectil propulsat de llarg abast que, si us hi fixeu, veureu que és idèntic al coet de Tíntin a la Lluna (òbviament Hergé va inspirar-se en el disseny de Werner Von Braun). I a la dreta i en posició horitzontal, es pot veure el famós míssil de creuer Tomahawk. Tot i que els Tomahawk són famosos per haver-se usat en massa durant la guerra del golf, el cert és que als anys 80 ja estaven desenvolupats.

JULIOL 2006 (primera part)

Res millor que unes quantes fotos per resumir les sortides nocturnes de principis de juliol. Fotos cortesia de la senyoreta Yanis i el professor Pingüí. Són les primeres i segur que no seran les últimes...

Ningú diria que els protagonistes d'aquestes dues fotos són un soci del Real Madrid i un soci del F.C. Barcelona...

Això és el què passa quan es beu... i això que les fotos no ensenyen les classes magistrals de ball de la nit. No cal ni dir-ho, al natural tots som més guapos. Per cert, les fotos fetes amb la càmara de la Yanis tenen millor qualitat (es veuen més grans) que les del Pingüí.

De noche todos los gatos son pardos... Sort que les fotos són fosques, oi Danelor? I encara més: us hi heu fixat que hi ha molts braços i moltes mans que no es veuen? XDDDDDD



El Príncep de Plataforma gaudint de la bona companyia a Danzatoria...

I per acabar aquest primer capítol de fotos estiuenques, un primer pla d'un ex-razzer.

En els pròxims capítols, el retrat del Ligre, fotos a Plataforma i molt més...

UN GRAN BLOG

QUINA GRAN NOTÍCIA!!!!

LORD FENEK HA DECIDIT CREAR UN BLOG. JA ERA HORA!!!

ÉS UN GRAN DIA PER LA CULTURA.

Haig de dir-vos que vaig estar a punt d'obrir un blog amb articles i dites cèlebres del gran Fenek. Doncs bé, ja no em caldrà. També ens haurem de posar les piles i preparar conjuntament el què ha de ser un dels millors posts de tots els temps: el mític viatget a Berlín l'any 2004.

F DE FENEK

Naturalment, el link estarà perpètuament al costat del meu blog de la NBA i el d'en Rittman. Of course.

USA - TRIANGLE DE L'EST

El Triangle de l’Est és un pack turístic que consisteix en una sèrie de visites pel nord-est dels Estats Units seguint un recorregut que pot assimilar-se al d’un triangle. Se sol partir de Nova York. El primer “costat” del triangle és Nova York-Niagara, al nord dels Estats Units, on s’aprofita per creuar la frontera i visitar també Toronto (a 150 km de la frontera, pertany a l’Estat d’Ontario, Canadà). El segon costat del triangle és Niagara-Washington, i el tercer costat és el Washington-Nova York (fent una parada a Philadelphia). La gràcia del Triangle de l’Est és triple: 1) en una setmaneta visites llocs tan emblemàtics com Niagara, Toronto, Washington i Philadelphia, 2) viatges en colla i guia, gaudint d’explicacions i fent amistats, i 3) viatges en autobús, de manera que travesses bona part del continent americà. Aquest tercer punt és el que fa que el Triangle de l’Est sigui un viatge tan atractiu. Estrictament parlant, la Costa Est bàsicament només la veus en el tercer costat del triangle, mentre que els altres dos veus zones interiors, incloent tot l’Estat de New York (primer el Downstate, que és on hi ha la zona metropolitana més famosa del món, i després l’Upstate que és on hi ha els grans llacs i uns paisatges naturals impressionants), típics pobles americans a Maryland i Pennsylvania, comunitats d’amishs, fàbriques americanes, la ciutat de Buffalo...

Niagara Falls. Imprescindible fer el tour en vaixell i/o helicòpter per fer-se una idea de la magnitud d’aquest espectacle natural.

Haig de dir que aquest viatge fou sensacional a tots els nivells, però especialment vull remarcar el fabulós ambient que es va crear dins de l’autobús del Triangle de l’Est. Destacaria el conductor i el guia (ambdós americans), dues parelles just married provinents del cinturó metroplità de Barcelona i dues famílies de Mexicans.

El conductor era en Bob, un excombatent del Vietnam, un americà autèntic, un home de l’interior, un defensor de les armes, l’ordre i la justícia. En definitiva, una persona admirable que no entenia com jo i el meu germà no ens volíem quedar a viure a Amèrica. Els motius eren obvis: 1) a Amèrica els enginyers viuen molt bé i els metges encara més, amb sous mensuals superiors als 20.000 dòlars!!! i 2) Amèrica té de tot i pot oferir-nos tot el què vulguem. Però jo li responia que Amèrica per mi no era un lloc per viure-hi sinó per passar-hi una temporada car li manca “caràcter” o trets identitaris que la defineixin. Per mi era impensable viure en un indret “sense passat” (llegiu castells, edat mitjana i edat antiga, èpica, poemes, literatura, mitologia...).

En Bob no parlava castellà però havia estat a Ejpaña i érem molts els que creiem que alguna cosa entenia. Tanmateix, cada cop que algun ejpañol o algun mexicà li comentava alguna cosa en la lengua del imperio, en Bob simplement responia “Cervezaaaa!!!”. També havia estat a altres països d’Europa i destacà Alemanya i Suïssa com a dos països millors que els seus estimats Estats Units.

Les cataractes del Niagara des de Canadà. Des del costat de Canadà hi ha les millors vistes. Sobretot des de l’Skylon, una torre de gairebé 200 metres d’altura coronada per un restaurant giratori. Des d’allí les vistes són espectaculars, no només perquè veus les cataractes sinó perquè també pots veure ciutats americanes i canadenques situades a desenes de quilòmetres (quan es fa fosc destaquen les llums de Toronto, situada a 150 km!). Per a més informació http://www.skylon.com/

L’Allan era el guia i un exemple de persona culte. Havia voltat per mig món i parlava extraordinàriament bé l’anglès (òbviament), el castellà (havia viscut a Buenos Aires), el francès (havia viscut a Lyon), l’italià (havia viscut a Florència) i força correcte el... català!!! Sí senyor!!! El paio havia estat a Barcelona, inicialment per aprendre castellà però també va aprendre una mica el català (involuntàriament). Senzillament extraordinari. Sincerament, no ho entenc. Conec a molts europeus universitaris, molts catalans i molts espanyols sobretot, i cap de tant cosmopolita com l’Allan. No serà que potser els únics analfabets són els europeus que es creuen superiors als americans?

Toronto, capital de l’Estat d’Ontario, és la ciutat més important i cosmopolita del Canadà. Se la sol considerar com la Nova York del Canadà perquè és el centre financer del país i per la seva varietat d’habitants (destaca la comunitat xinesa, una de les més grans d’Amèrica). A mi el què més em va agradar de Toronto és la pulcritud i netedat dels carrers i edificis. Poca cosa més es pot dir de la capital d’Ontario. A la foto edificis emblemàtics de Toronto. Destaca l’hotel Fermont, la magnífica construcció de pedra just per sobre el meu cap. Els Fermonts són una sèrie d’hotels luxosos repartits per Canadà. Solen estar en els millors llocs de cada zona, ja sigui com a “castells” perduts enmig de grans valls, ja sigui al bell mig de Toronto.

L’Allan no només era un gran coneixedor del seu país, Europa i Sud Amèrica, sinó que a més era un gran guia, un gran narrador d’anècdotes (“als Estats Units qualsevol imbecilitat pot ser denunciada i es poden rebre indemnitzacions per ximpleries, per això un no ha de buscar advocat sinó que l’advocat el troba a vostè”, “a l’esquerra metges amb poca feina” i passàvem pel costat d’un camp de golf, o bé, “a les grans ciutats els negres parlen un slang molt curiós; per ells els verbs només tenen una forma, l’infinitiu. Al Bronx la gent diu Well do”) i un home amb un gran sentit de l’humor i l’autocrítica (a Niagara, just passar la frontera amb Canadà ens ensenya un monument que commemorava una victòria militar: “els canadencs celebren i recorden la seva llibertat amb aquest monument. Què curiós oi? Els americans en canvi diem que tan sols preteníem alliberar-los de la tirania anglesa...” o “els pitjors elements no són ni els hispans ni els negres, sinó els homeless de raça blanca. Són gent que no respecta res ni ningú i que a sobre no accepten cap mena d’ajuda”).

La famosa Torre C.N de Toronto, la construcció més alta del món: 553 metres.

Pel que fa als passatgers, inoblidables els mexicans. No eren els típics mexicans pel que fa a aspecte i poder econòmic (eren Danelors de Mèxic XD), però sí que eren tan alegres i divertits com tots els seus compatriotes. Encara recordo el Valdemar (quin gran nom!) explicant acudits dins de l’autocar o el Azael Carlos (àlies Paquirrin perquè físicament era idèntic), un noiet de 15 anys capaç de devorar 100 cops més que l’Erris.

Philadelphia és una altra de les grans destinacions del Triangle de l’Est. Ubicada a l’Estat de Pennsylvania (capital Harrisburg), Filadelfia és una de les ciutats més antigues dels Estats Units. Fou la capital dels anglesos i de la Revolució de les colònies americanes així com el centre de la Declaració d’independència el 4 de juliol de 1776 (d’aquí el nom del famós equip de basquetball, els Philadelphia 76ers). Actualment, Filadèlfia és la ciutat més important de l’antiga Commonwealth of Pennsylvania, amb poc més de 1,5 milions d’habitants i més de 5 milions a l’àrea metropolitana.

La campana que va canviar el món el 8 de juliol de 1776. Aquell dia, des de la torre de l’edifici conegut com a Independence Hall, la Liberty Bell va cridar a tots els ciutadans perquè escoltessin la primera lectura pública de la Declaració d’independència. Espectacular la inscripció "Pregoneu Llibertat a la terra a tots els seus habitants" (naturalment és de la Bíblia).

La veritat és que la campana de la llibertat és super cutre (a Catalunya no es difícil trobar campanes més maques, més grans i més antigues...) però és clar, juntament amb el centre històric de Filadèlfia i Boston, és una de les poques coses centenàries que tenen els americans. Per a més inri, l’objecte en qüestió és originari d’Anglaterra, de manera que pels europeus no deixa de ser una bestiesa visitar una merda de campana anglesa.

I ja per acabar, les mítiques escales de Rocky!!! És aquí on sona la mítica música mentre Sylvester Stallone, àlies Rocky Balboa, s’entrena pujant i baixant mil vegades aquestes escales. L’edifici en qüestió és el Museu d’Art però fins i tot els americans l’anomenen popularment “l’edifici de Rocky” sobretot quan a mitjans dels vuitanta a algun il·luminat se li va ocórrer plantar una estàtua del boxejador. L’estàtua no va estar-hi gaire temps però el mal ja està fet. Pocs, molt pocs, saben que aquest edifici és en realitat el Museu d’Art de Philadelphia.

Pel que fa Washington, és una ciutat que requereix tot un capítol:

Washington

ESTIU 2006

Ha començat estupendament i promet ser simplement extraordinari.

L'entrada de l'estiu l'he passat a Madrid. Hi havia anat per motius de feina el dimecres passat i per motius de festa i diversió m'hi vaig quedar fins diumenge.

Porque la vida puede ser maravillosa!!!

Dimecres vam començar a explorar el terreny: Plaza Mayor i la Latina, o el què és el mateix, dia de relax amb els de la feina. Dijous es va acabar el curs i la gent va tornar cap a casa... menys alguns XD. El gran Miguel, àlies el Bueno, em va recomenar un bon restaurant per sopar al costat del Cuzco AC (a la Castellana, ben a prop del gran water, conegut universalment com Estadio Santiago Bernabeu), en concret al carrer de Juan Hurtado de Mendoza. No recordo exactament el nom del restaurant, em sembla que era El olvido. Tenia una terrasseta de puta mare i un menjar exquisit pel que fa a qualitat preu. Extraordinari el primer plat que em vaig fotre. Una delicatessen (allà tot el què té formatge és boníssim). Com a curiositat, parets amb detalls de color taronja i una explicació "el taronja és un color intens, i més que el vermell, simbolitza passió i alegria". M'ho apunto.

El Bueno em va recomenar seguir la nit a l'Avinguda de Brasil, també ben a prop de l'hotel AC Cuzco. Però a mi no em va fer el pes. Potser perquè veia la Torre Picasso i de pas la seu de SyV. La qüestió és que vam decidir moure'ns. Destination: Gran Vía (parada de Metro). Allí vam passejar una mica. Era obvi que teníem dues opcions: Huertas o Chueca. Com que Huertas jo ja hi havia estat, i com que sabia que la tornaria a trepitjar amb el Miguel i el Luís durant el finde, em vaig endinsar en el barri gay de Madrid, el millor barri segons el meu cap (un dels homes més cremats de l'univers, i no, no és gay... que jo sàpiga!). La veritat és que sense guies madrilenys, és difícil trobar l'ambient correcte en aquell barri. Una altra vegada serà. Com que Chueca no ens motivava, vam decidir anar a la mítica discoteca Ananda, el Danzatoria madrileny.

Ananda està a l'estació d'Atocha, ben a prop d'un altre local mític, Kapital. La diferència entre els dos locals bàsicament és que a Kapital es folla i a Ananda no.

Ananda és una espècie de "terrassa-discoteca" dins de la pròpia estació d'Atocha. Realment és difícil d'explicar. La música és màquina i l'ambient és d'allò més fashion. També hi ha molts nens rics i molta nena a la caça del famosillo de torn. Però si per alguna cosa és espectacular Ananda és per les seves Go-gos. Feia molt de temps que no veia una rossa-ulls blaus tan espectacular. Un cos perfecte (al voltant dels 170 cm), un ventre meravellós, unes cames fantàstiques i uns pits operats: enormes, rodons i ben drets. Vestia amb shorts i bikini de triangle que deixava veure la majestuositat d'aquelles tetes perfectes. Però el més increïble de tot és que quan la mirava era difícil veure-li el cos... perquè la cara era igual o millor!!! Després de gairebé 26 anys, per fi veig el meu equivalent en tia ;-)

Divendres vam canviar d'aires. L'empresa ja no em pagava l'hotel. Vam anar a un hostal a 100 metres de la Puerta del Sol. Més al centre impossible. Habitació digne, amb aire condicionat i tele amb la Sexta per veure el Mundial en condicions. La tarda me la vaig passant fotent-me clares pel centre de Madrid: Plaza Mayor, Sol, Gran Vía... Després de dues nits d'amateur, tocava començar el cap de setmana i l'estiu com Déu mana. Naturalment vaig trucar al Miguel i el Luís i ells em van preparar una ruta.

Tot va començar a Lateral (a la Castellana, davant mateix de SyV), el mític restaurant de tapes on en Danelor comença els rituals de cacera salvatge. Després de les ampolles de vi blanc vam anar amb cotxe fins a no sé on :-PPPPP Vam trepitjar varis bars i vam canviar de zona dues vegades. Després vam anar a Huertas, on sinó? Allà vam alternar bastants bars musicals-dicoteques. Interessant Madrid. En un mateix carrer hi poden haver locals per a bruts i locals per a nets que diria en Felip, o locals per a Pingüins i locals on la gent pot portar camisa sense sentir-se estrany que diria jo.

Aquella nit m'ho vaig passar de conya tot i que entre el Brugal i el vi tampoc sóc capaç d'assegurar què vaig fer realment. Només sé que teníem intenció d'anar a The Room i que vam acabar al Vendeta uaaaaaaaa. Com sempre, el Luís se les va pirar abans d'hora.

L'endemà, dissabte, vaig fer el gos durant bona part del dia. A la tarda vaig dinar en un Pans i vaig tornar ràpidament per veure els primers vuitens de final del Mundial: Deutschland versus Suècia i Argentina versus Mèxic.

La nit del dissabte va ser molt especial. El Luís es va rajar però el Miguel em va oferir gaudir de la Festa Major de Tres Cantos, una espècie de Sant Cugat madrileny. El pla era simple: comprar quelcom de beguda en un garito de xinesos, agafar el cotxe i cap a Tres Cantos. Allí vam sopar en un Ginos d'un centre comercial i després vam anar cap a les carpes. Hi havia un gran ambient.

Només arribar (a les 12 + o -), en un escenari immens tocaven uns paios del poble que versionaven temes de heavy amb una gran dignitat. Tancaren el recital amb dos grans cançons: Run to the hills (Iron Maiden) i una versió heaviata de "La canción del pirata" de Espronceda (ja sabeu aquella de "Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela, no corta el mar sino vuela, un velero bergantín... Qué es mi barco mi tesoro, que es mi dios la libertad, mi ley: la fuerza y el viento, mi única patria, la mar"). Després va tocar el torn dels "professionals". Primer va ser el torn de Alpinista (jo no els conec) i van tancar els concerts Pereza. En principi pot ser aquests últims no us diguin res però us asseguro que tenen algunes cançons (dos o tres :-P) super-conegudes i que segur que heu sentit en alguna disco.

Els recitals van acabar ben passades la una de la matinada. Mentre estàvem "de concert popular" vam fotre'ns la beguda i vaig poder conéixer dos canaris molt cachondos (el Yago i l'Àlex) i la xicota del Miguel. Va ser tota una sorpresa car es tracta d'una noia maca i molt simpàtica. Ah, i pels lectors malpensats, també és molt digne pel que fa a cos. Vamos, que el Miguel li passa la mà per la cara a més d'un. No es pot dir el mateix d'ella perquè algunes lectores han estat amb el putu amo, o sigui, jo XDDDD Per cert, amb la xicota del Miguel també anaven algunes amigues. La teoria Gispertiana es cumpleix: només veiem les ties que estan bones, per això sovint diem que les nòvies dels amics no tenen amigues o que en una discoteca no hi havia ties.

Un cop es va acabar el concert va tocar gaudir de les carpes i l'ambient a l'aire lliure. Allò estava ple de gom a gom. Simplement sensacional: temperatura ideal, moltes noies, música boníssima (poques cançons del Razz, moltes de Sala B i algunes extres, com Mago de Oz), begudes barates, bona companyia, xiringuitos del PP i el PSOE i un servidor provocant...

En definitiva, que he gaudit moltíssim de Madrid ciutat i dels afores. És la meva fórmula per evadir-me: amics de puta mare, ambients nous i molta varietat. 100% recomenable.


I AIXÒ NOMÉS HA COMENÇAT.


Aquest cap de setmana venen el Luís i el Miguel a Barcelona. Danzatoria ens espera...

I al juliol cap de setmana al País Basc i/o País Valencià...

I a l'agost dues setmanes a la Xina...

I el mundial de basquetball a la Sexta (USA amb Wade, Kobe, LeBron...) i caps de setmana amb el Gimi a la costa catalana amb motos d'aigua, gresca nocturna...

I la primera setmana de setembre a Jordània i Síria amb en Ritt and company...

ORLANDO

A l'estiu del 2002 vaig passar 5 dies a Orlando, Florida, per gaudir dels seus múltiples parcs d'atraccions.

Informació de Florida: és la terra dels cítric, els cocodrils i els cubans exiliats. La capital és Tallahassee (i la coneix sa mare) però les seves dues grans ciutats són Miami a la costa i Orlando a l'interior. Florida és un Estat molt pla, amb uns paissatges boscosos i un clima gairebé tropicals. La península fou descoberta per Juan Ponce de León navegant durant la Pasqua Florida i per això fou batejada amb aquest nom. Com a anècdota, dir que inicialment els espanyols es pensaven que era una illa. Actualment Florida viu bàsicament del turisme de sol i platja i els parcs d'atraccions de Walt Disney, MGM i Universal Studios, tot i que també destaquen altres activitats econòmiques com són la indústria bancària i financera, i la indústria tecnològica (IBM, Electronic Arts i sobretot el Centre Espacial John F. Kennedy amb el famós Cap Cañaveral, un dels centres d'operacions de la NASA i l'exèrcit americà).

Orlando: parcs d'atraccions i poca cosa més. Com Miami, Orlando és una ciutat petita (àrea metropolitana de menys de 2 milions de persones) plena de latinos. Els mateixos latinos (ja sabeu que a mi m'encanta barrejar-me amb els latinos, o no, Rittman? ;-)) em van dir que no perdés el temps visitant la ciutat. Personalment, una de les coses que més em va agradar d'Orlando i el Comtat d'Orange va ser veure'ls des de l'avió: immenses planícies verdes amb llacs, rius i aiguamolls. Sensacional.

Impressionant l'aeroport d'Orlando. És enorme, no pas pels habitants, que són pocs, sinó pels 50 milions de turistes i visitants (!!!) que cada any hi passen. És tan gran l'aeroport, que entre terminals hi ha una extensa xarxa de monorrails.

Sabíeu que... el clima d'Orlando és subtropical. Això vol dir que les temperatures sempre solen estar al voltant dels 25ºC però també que hi ha un període de pluges que va del juliol al setembre. En altres paraules, si hi aneu a l'estiu tingueu per segur que el clima serà emprenyador: ara sol, ara pluja, ara núvols, ara tempesta... A favor dues coses: 1) el juliol i l'agost NO són els mesos de màxima ocupació ja que els americans prefereixen anar-hi durant l'estació seca i 2) com que la temperatura és suau i agradable, la pluja tampoc molesta gaire, i més si tenim en compte que hi ha moltíssimes atraccions interiors. Només cal comprar-se unes "capalines" i a gaudir.

Orlando té molts parcs però jo en destacaria dos: el mític DisneyWorld, el complex d'atraccions més gran del món (format per quatre parcs independents: Magic Kingdom, Epcot Center, Disney-MGM Studios i Animal Kingdom) i el fabulós Universal Studios.

El Magic Kingdom és molt semblant al Disneyland de París: el mític castell, l'atracció de Pirates of the Caribean, el vaixell de vapor del Mississipí, el tren de l'Oest, personatges Disney... Ideal per a nens i bastant fluix per a adults. Com a anècdota, dir que la majoria d'atraccions mítiques són més velles que nosaltres.

Epcot Center és el parc ideal pels adults, que no els joves. És un parc més aviat cultural, sense atraccions fortes ni tampoc infantils. Una gran part del parc és com una Exposició Universal però a lo grande, amb zones de diferents païsaos del món on podem veure arquitectura, gastronomia, souvenirs... També hi ha una zona dedicada a la tecnologia i la ciència, amb una atracció francament sensacional des del punt de vista de l'enginyeria. Es tracta d'una atracció interior, a bord d'uns vehicles que van per guiatge òptic, és a dir, sense conductor i sense vies ni carrils.

El Disney-MGM Studios és un parc força fluixet però amb alguns espectacles i ambientació made in Hollywood. En aquest parc hi ha el clàssic Star Wars Tours (que Disneyland París va copiar), possibilitat de visitar estudis de cine i indrets on es simulen explosions, incendis, inundacions, etc, o un plató amb possibilitat de participar a Who Wants To Be a Millonaire?, però jo destacaria l'espectacle d'Indiana Jones i la Rock 'n' Roller Coaster Starring Aerosmith, la millor muntanya russa del planeta.

L'espectacle d'Indiana Jones és apoteòsic. Seus en un teatre i veus algunes escenes d'Indiana Jones i l'Arca Perduda en directe. És increïble veure com canvien els escenaris i preparen les escenes (amb uns camions i unes grues immensos). Ho fan a una velocitat i amb una professionalitat admirables. Els actors imiten molt bé alguns dels gestos dels personatges (són tants els moments memorables), i els efectes especials també són molt bons: des d'explosions a cotxes saltant pels aires i tot això amb els diàlegs i veus originals (en off) i la mítica música d'Indiana Jones. Amazing! Com també ho és la muntanya russa d'Aerosmith. Mentre fas cua veus tota mena d'objectes de la mítica banda de Heavy Metal així com una petita història. L'atracció està ubicada en una zona que simula ser Sunset Boulevard. Allà tenim la mítica banda perdent el temps quan de sobte els truquen i els recorden que tenen un concert ja. Aleshores van directes a la limousine i comença l'atracció: un tren que simula ser la limousine a tota llet pels carrers de Los Angeles. L'atracció inclou una acceleració inicial de 0 a 100 km en un tram sense pendent (brutal), loopings, girs... i tot això amb música d'Aerosmith a tota llet en un ambient que simula els carrers de L.A a la nit.

Però tots els parcs de Disney són una merdeta al costat del millor parc d'atraccions d'aquet planeta: Universal Studios Orlando Florida. Aquest parc és el súmum de la diversió. Només té un inconvenient: un cop has estat a Universal Studios Orlando Florida la resta de parcs d'atraccions (Port Aventura, DisneyWorld, Disneyland L.A, Disneyland París, ...) et fan cagar.

Universal Studios Orlando Florida té dues zones diferenciades: l'Island of the Adventure i l'Universal Studios pròpiament dit. El primer és el paradís de les muntanyes russes i les emocions fortes. Es tracta de cinc illes d'aventures: Isle of Superheroes, Toon Lagoon, Jurassic Park Island, The Lost Continent i Seuss Landing. A l'illa dels Superherois hi ha la millor atracció del planeta: The Amazing Adventures of Spider-Man. Es tracta d'una atracció única, una meravella tecnològica, un plaer indescriptible. Uns vagons de 6 places que tenen dos graus de llibertat (avançar i retrocedir per la via, i girar sobre sí mateixos) en una espècie de muntanya russa amb pujades, baixades, girs, acceleracions i frenades brusques en un ambient tridimensional gràcies a un conjunt de pantalles hàbilment posades, un so espectacular i les ulleres 3D que et poses abans d'entrar. Veure per creure. De debò que les paraules no poden descriure aquesta atracció. És com estar dins del còmic i seguir l'Spiderman mentre persegueix i lluita contra alguns dels seus enemics. És com si barregessim les sensacions d'un IMAX (3D) amb l'Star Tours (imatges i so) i una muntanya russa (moviments reals, avances, baixes, puges, etz).

Nosaltres vam començar per aquesta zona del parc i no vam passar a l'altra zona fins ben entrada la tarda. Però la veritat és que Universal Studios és un parc "doble". Encara que només pagues una única entrada, és impossible veure'l en un sol dia. La part del Universal Studios pròpiament dit no té res a envejar a l'Island of the Adventure. Hi ha tantes pel·lícules, tantes atraccions, tants espectacles, una ambientació tan espectacular... Hom pot anar a caçar un tauró en un vaixell en una atracció ambientada en la famosa pel·lícula Jaws (Tiburón tot i que Jaws vol dir mandíbules...), pot veure una espècie d'Imax de Terminator amb sorpresa final (apareixen actors i completen l'espectacle en directe), un 4-D de Shrek (3D amb ulleres i la quarta dimensió són ràfagues d'aire i aigua que et tiren en alguns moments puntuals, de manera que sembla real), un 3D dels personatges de Hanna i Barberà -fill de catalans!- (The Flinstones i molts més), pujar al cotxe de Back To The Future, l'atracció de King Kong (el clàssic, no sé si ara amb la pel·lícula l'han actualitzat) i molts més.

La continuació del viatge en 3 posts més:

Triangle de l'Est

Washington D.C.

The Capital of the World

HI HAVIA UNA VEGADA TXERNÒBIL

Aquest dissabte gràcies al Big Vic vaig tenir el privilegi d’assaborir una magnífica exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): “Hi havia una vegada Txernòbil”. Està oberta fins les 20 hores. Quan tanquen podeu fer una birra al carrer Tallers, sopar pel centre i després de sopar... Nosaltres vam fer copes a la Plaça Reial i vam acabar al mític Sidecar.

Una exposició francament interessant. Dura, directe, punyent, amb centernars d’imatges, vídeos, documents, vestits, objectes... de cap manera pot deixar-nos indiferents.

El 26 d’abril de 1986 el reactor RBMK 4 [el Cap del Departament de l'Energia Atòmica de la URSS havia dit que aquests reactors eren tan segurs que fins i tot es podrien tenir centrals nuclears a la Plaça Roja...] de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna) va patir un accident que va culminar en dues explosions que van ocasionar l’emissió de tones de material altament radioactiu a l’atmosfera [el govern comunista va obligar als científics a fer un informe fals on es minimitzaven els danys. L'enginyer responsable d'aquest informe, incapaç de viure amb els remordiments, es va suicidar pocs mesos després]. Les conseqüències immediates i a llarg termini de l’accident industrial més greu del planeta són encara incalculables.

Com es va gestionar l’accident? Com va reaccionar la societat soviètica? I el món? Com ha quedat la zona? Quines són les conseqüències del desastre? Tot això i molt més a l’exposició.

En termes generals crec que és una magnífica exposició. Llàstima que, com sempre, en aquest país nostre les classes dirigents (llegiu polítics, artistes, periodistes, etc) aprofitin qualsevol cosa per oferir-nos la seva visió de la jugada, la única i la correcte, la del políticament correcte. En aquest cas, per sort, la manipulació és mínima però no per això justificable. Destaquen dues idees que deixen a l’aire com si res:

1) Criminalitzar l’energia nuclear és com criminalitzar el foc. El perill és una mala gestió, un mal disseny, una mala construcció, un mal manteniment... El perill és el comunisme. Per què els ecologistes utilitzen Txernòbil per criticar l’energia nuclear i en canvi no utilitzen els piròmans per criticar el foc?

2) Algun il·luminat obre l’exposició amb una petita introducció al món soviètic i un comentari francament patètic: els russos tenien hidrocarburs i grans rius i en canvi van decidir fer centrals nuclears per mostrar al món que ells també eren una superpotència. Insinua que no eren conscients del perill. Ha ha ha. Va petar un reactor nuclear com els hi hagués pogut petar una presa.

Independentment del context històric, els motius per apostar per l’energia atòmica són bàsicament dos. En primer lloc perquè és el futur, és la font d’energia més extraordinària que hi ha, permet produir en quantitats inimaginables tot l’any i en un espai relativament petit (a diferència de la solar i la eòlica, per exemple) i sense gasejar la població (centrals tèrmiques) o destruir conques fluvials (energia hidroelèctrica, la meva preferida perquè em fascinen les preses i les turbines hidràuliques). En segon lloc, l’energia nuclear no només permet donar electricitat, sinó que permet obtenir moltíssims productes i béns, des d’armament fins a tecnologia mèdica.

Tornant a la segona meitat del segle XX, és obvi que els comunistes volien ensenyar al món i a la seva gent el seu poder, la seva grandesa, però en última instància, no ho oblidem, estaven en guerra (freda) contra els americans. La guerra i només la guerra produeix les grans revolucions tecnològiques. En aquest context de necessitat militar, si per “seguretat nacional” decideixes enriquir urani, jo crec que no està de més aprofitar la vida entesa i produir energia elèctrica. En definitiva, que la Unió Soviètica matava dos ocells d’un tret: augmentava el seu poder militar i augmentava el confort del poble.

PD: Per cert, amb el Vic ens hem quedat amb les ganes de repetir (bàsicament perquè hi vam anar a quarts de set i ens va faltar temps). Si algú hi vol anar que ens avisi!

COTXES ACCESSIBLES

Heu vist com les marques d'automòbils estan baixant preus enguany? Quina gran sort pels consumidors!!! L'any 2005 amb 12.000 euros només podies comprar un Smart petitet o els models més humils de marques com Nissan, Renault, Peugot, Fiat, Citroen, Opel... Un any després, amb els mateixos diners t'ofereixen models de gamma mitja o models de gamma baixa totalment equipats: un Nissan Almera (98 CV i 7 litres de consum), un Renault Megane (un cotxe familiar!), un Volkswagen Polo (tot i ser un cotxe de gamma baixa, el Polo sempre havia costat bastant més que els seus competidors directes), un Fiat Grande Punto (que com el seu nom indica, és més gran i complet que un Punto), etc.

Però la cosa no acaba aquí. No us penseu que les grans ofertes són exclusives de les marques "humils". Fa un mes vaig anar amb el meu pare a un concessionari Mercedes, i la nostra sorpresa fou veure cotxes familiars per 30.000 euros!!! Fa un any amb aquests diners només podies tenir un Golf GTI o un A3.

Què està passant? La veritat és que no ho sé del cert. Està clar que els preus estan baixant i que no només és un model concret. Estem en una etapa en la qual alguns models deixaran d'existir i en sortiran de nous, però també i sobretot, que s'acosten temps difícils per la indústria europea. Sembla ser que els asiatics ofereixen cotxes de gran qualitat i amb excel·lents garanties a preus molt inferiors als cotxes d'Europa. Els europeus temen que els passi com als americans, que ja tenen la batalla perduda. I per evitar aquest desastre, s'estan espavilant.

CONCLUSIÓ: si voleu comprar-vos un cotxe utilitari ara és el moment. Si el vostre pare o oncle o algun amic, conegut o familair busca un cotxe digne de 4-5 places, per 30.000 euros hi ha, per exemple, un Volvo V 40 o un Jaguar X-Type!!!

Sincerament, amb aquesta nova política de preus, em sembla que hi ha dues marques que ja poden començar a espavilar: m'estic referint a Audi i BMW. Suposo que només és qüestió de temps veure el contraatac.

DOS MADRILENYS A BARCELONA

Abans de començar el relat d’aquest entretingut cap de setmana, fem un petit recordatori…

No fa pas tant, en un Imperi no tan llunyà…

CAPÍTULO I: LA AMENAZA FANTASMA

El Imperio está envuelto en un caos. Desde los bordes exteriores, el Tripartito prepara un Estatut y Gas Natural lanza una OPA a Endesa.

Mientras el Congreso Imperial debate infinitamente esta alarmante cadena de eventos, tres jóvenes liberales asaltan la capital a mediados de noviembre del 2005.

En su periplo por Madrid, las mujeres son sobadas, la cama es compartida y el Barça humilla al Real en el Bernabeu.

CAPÍTULO II: EL IMPERIO CONTRAATACA

Son tiempos oscuros para la rebelión. Aunque el Barça ha ganado la Copa de Europa, los imperiales han recortado el Estatut y han hundido el Tripartito.

Evadiendo a la temible caverna imperial, un grupo de luchadores de la libertad han establecido una nueva base secreta en la Plaça del Sol.

El malvado imperio, obsesionado con encontrar a estos jóvenes rebeldes, ha enviado a dos de sus lacayos más viciosos, Don Luís The fucker y Miguel Ángel “El Bueno”, para aplastar definitivamente cualquier forma de librepensamiento…

CAPÍTOL III: DEL SOL A PLATAFORMA

Era l’últim cap de setmana del mes de maig. S’esperava festa, gresca, alcohol, nenes, cossos suats, contacte físic, mirades lascives, llavis ardents i molta, molta conya i diversió.

Com sempre, tot va començar divendres a la nit... Danelor, el fucker, el bueno i un servidor es trobaren en un restaurant de l’eixample (Aragó amb Balmes) per celebrar l’aniversari (26) d’una de les cosines del primer. Físicament sóc capaç de distingir algunes cosines Danelorianes però no em feu dir els seus noms perquè no els recordo.

Cervesa, vi blanc i brougal. Ah! Visca la bona vida. A la festa a part dels rostres ja citats hi havia més danelorians i danelorianes, unes búfales i dues ciutadanes de la Deutsche Bundesrepublik, una de les quals tenia un piercing al clítoris. Quin morboooooo!!! La noia (només té 21 anyets) va anar al W.C i els hi va ensenyar a unes quantes noies. Incomprensiblement, als nois no ens ho va ensenyar :-P

A quarts d’una va tocar marxar cap a Santaló. Per alguns, la festa ja havia començat hores abans...

No recordo a quin bar musical varem anar. Només recordo que estava molt a prop de la tasca i poca cosa més... Passades les dues fotíem el camp del bareto per anar a la disco que té per nom Sol. Quants records... Allí vam celebrar la “graduació del 2n de batxillerat”. M’estic referint, naturalment, a l’antro pijo que hi ha a Villarroel, a escassos metres de la meva antiga llar.

Més brougal, més balls, més contacte físic, més diversió i a fer nones.

Dissabte em vaig despertar a quarts d’onze del matí amb una bona ressaca. Per increïble que sembli, fins a l’hora de dinar només vaig fer tres coses: jeure al sofà cagant-me en tot, mirar per internet ofertes de mòbils i baixar-me la melodia del Senyor dels Anells. Si hi hagués un doctorat de com perdre el temps segurament en Maverick seria una eminència.

Encara no havia dinat quan en Danelor em trucà. La meva veu era ronca i mancada del to viril que torna boges a les dones. En Danelor no estava gaire millor que jo però em va animar per anar a veure X-Men 3. Quin gran pla. Segur que era el somni del fucker i el bueno, venir a Barna a veure una puta pel·li de nens petits. Però com que un servidor no tenia res millor a fer, vaig acceptar la proposta. Així que vaig dinar, vaig fer una petita migdiada i cap al cine falta gent.

X-Men (la primera) és una gran pel·lícula per passar una bona estona. Personalment m’esperava una porqueria i em va sorprendre gratament. No fa pas tant que la vaig veure en una cova a prop de la Meridiana (o el què és el mateix, un pis de votants del PSOE, famílies que gasten més en la televisió, la Playstation i el telèfon mòbil que en el pis). La veritat és que trobo que els personatges estan molt ben caracteritzats (des d’en Logan àlies Wolverine fins al Magneto) i el guió és àgil i amè. No he vist X-Men 2 però m’han dit que encara és millor. X-Men 3 ja us ho dic ara, NO. És entretinguda i vistosa però ja no conserva aquella frescor de l’original. Suposo que per mi el factor “sorpresa agradable” de la primera part és insuperable (igual que em va passar amb les trilogies de Matrix i el Senyor dels Anells. La primera extraordinària, la segona alts i baixos i la tercera entretinguda però decebedora). D’altra banda, els anys pesen massa a algunes de les fèmines. L’actriu holandesa que feia de nòvia del Cíclop, fa 5 anys estava per sucar-hi pa però ara és més aviat una dona demacrada, la Pícara abans era una noieta entranyable i ara és una noia que podria ser una caixera de la Maquinista... i així un llarg etc.

Eren les set de la tarda quan fotíem el camp del Cinesa Diagonal. Estàvem rebentats i tocava descansar si volíem arribar en condicions a la nit. Aleshores va ocórrer. Quatre homes i un únic llit. Les conyes foren vàries, algunes previsibles, altres originals, totes divertides. El Fucker va comentar algunes postures que havia practicat la nit anterior. Explicava tot emocionant una postura que jo ja fa anys que practico sempre que puc. És una de les meves favorites i li dec el descobriment a Lord Filip de Fenek (les millors, però, són sempre les penetracions per darrera, acompanyades dels cachetes al cul i un “Who is your daddy?”). Aquest tipus de postures, tècnicament s’anomenen “la profunda” i no solen agradar a les dones... a no ser que tinguis el penis petit. El motiu és ben simple, les envestides són molt més llargues i violentes que en qualsevol altre posició, de manera que la noia sol acabar feta pols. Sí, es clar que es pot fer “lentament” i amb “delicadesa” però no és el mateix, collons. Ídem quan l’enganxes per darrera.

Aprofito aquest comentari per encetar una polèmica i ja em direu què opineu. La gent o bé fornica molt... però repeteix poc, cosa que es tradueix en poca tècnica i originalitat, o bé han repetit molt amb una sola tia i no han provat res més, cosa que es tradueix en rutina i deliris de grandesa (cada noia, agradi o no, és un món). En el cas de les noies és completament diferent... perquè tots els tios som iguals!!! Una noia que ha estat molt de temps amb un tio és genial perquè sap com donar-te plaer, en canvi, una dona que ha estat amb mil tios però sempre poc temps no sap agafar una verga i succionar-la com Déu mana.

Després de descansar una estona al costat (per dir-ho finament) d’en Danelor, vaig decidir aixecar-me i gaudir dels grans coneixements d’internet del bueno. Vídeos de tots els gustos: Dragostea, el Chivi, el Koala, “Me peto a la Laura" ... Senzillament sensacional.

A les 22 tocava sortir. El destí aquest cop fou el Born, un indret francament magnífic: els seus carrers, els seus bars, l’ambient bohemi... En un dels bars ens vam reunir amb el Faisà i una amiga d’en Danelor. A les 23:10 va anar cap a la zona olímpica. Destination: l’Agua, el magnífic restaurant amb terrassa a la platja. Allà vam beure i menjar com autèntics animals (40 euros per persona) fins que a les 2 ens van fer fora.

Teníem clar que els madrilenys no podien abandonar Barna sense trepitjar el nostre Temple. Naturalment m’estic referint al Plataforma, el paradís dels homes que no tenim temps per perdre ;-) Abans però, vaig proposar fer una copa al mític Marsella, l’ancestral bar del Raval que, ben mirat, cau més a prop del Paral·lel que de la Plaça Reial. Allí van poder assaborir cubates autèntics tot i que per desgràcia, l’amiga i the fucker ens van abandonar. El cansament en mi també era notable, de manera que vaig respectar la seva decisió. Eren poc més de les 3 i ja només ens quedava fer una cosa: assaltar el Plataforma. Per acabar-ho d’arrodonir, el Tigre de Sarrià, també conegut com el Ligre, un dels homes més valents d’aquest planeta, es va unir a la festa.

Opá, yo viazé un Plataformá

Els que no hi vareu ser us dic: el què us vau perdre!!!

EL CARIB MEXICÀ

Benvinguts a Cancún, el paradís de la festa, els hotels de puta mare i la inestimable companyia de centenars de nord-americanes cachondes (algunes potser massa jovenetes :-P).

Que ningú ho dubti, la península del Yucatan és un dels indrets més meravellosos d’aquest planeta: platges de sorra fina i mar transparent, selves i fauna tropicals, runes maies, parcs naturals extraordinàriament bells, la gent més simpàtica i agradable del planeta Terra (els mexicans), excursions marítimes, illes verges, bancs de coral, cultura i gastronomia mexicana (“no picaa, aarde”)...

Ubicada al Mar del Carib, Cancún, que en maia vol dir “niu de serps”, és el paradís. D’una banda tens la ciutat original, un poble de barraques on viuen indígenes, i de l’altra, la ciutat hotelera. Aquesta mescla entre humilitat tradicional i luxe i consumisme salvatge fa de Cancun un dels indrets més fabulosos d’aquest planeta. Un servidor, que s’esperava un indret de sol i platja i poca cosa més (com Varadero o Playa Bávaro), va al·lucinar.

Les platges de Cancún són infinitament més belles que les de la República Dominicana i Cuba. Destaca la sorra fina, la millor sorra del món segons els entesos (pel que es veu, la seva textura inigualable es deu a un procés bioquímic en el qual intervé la fauna marina de la costa) i els magnífics bancs de coral (els segons més grans del planeta, els més grans es troben en algun lloc de l’oceà índic).

La part hotelera de Cancun és una passada. 140 hotels de luxe, centenars de discoteques, botigues, carpes, piscines, cales, fonts, cines, teatres, espectacles... Només Las Vegas supera Cancun en qualitat i oferta hotelera. No cal ni dir que Cancun està a anys llum del nivell que poden oferir Cuba and company.

El Cancún original o rural també és força interessant: població jove, de 140-150 cm d’altura (llàstima que el meu germà no es va fer cap foto amb ells –al·lucinaven qual el veien, aixecaven el cap i miraven cap amunt tot meravellats), alguns que parlen en maia, mercadillos, fondes, preus realment econòmics... Aquesta part ens recorda que estem al Carib i que la pobresa està a l’ordre del dia (Mérida i Valladolid, les altres dues ciutats importants de l’Estat de Quintana Roo, són iguals). Ara bé, a diferència dels cubans, els mexicans són feliços per què poden pensar lliurement, beure Coca-cola, viatjar en autobús, ser atesos en cas de malaltia, i en definitiva viure dignament, que no còmodament. No es tracta de ser hipòcrites. Es clar que podrien viure millor, però almenys a Mèxic les noies no s’han de prostituir.

La part més fluixa de Cancun és, sens dubte, l’aeroport. És l’aeroport més cutre que he vist mai. I això que hi ha 200 vols diaris provinents de l’estranger! L’aeroport de l’Havana és molt superior (per què després digueu que sóc imparcial!).

A escassos kilòmetres de Cancun hi ha restes de la fascinant civilització maia. Els maies són (perquè no han desaparegut) un conjunt de pobles americans que durant 3.000 anys van dominar el sud de Mèxic i la totalitat de Guatemala. Els maies vivien de l’agricultura i el comerç, i s’organitzaven en ciutats-estats. Desconeixien el ferro, però tenien alfabet i jeroglífics, així com una extensa xarxa de comunicacions, els famosos camins blancs. Els meus escassos coneixements sobre els maies es limiten als que van habitar el nord de la península del Yucatan, que no foren pocs.

Se sap que els maies van endinsar-se al Yucatan ara fa 17 segles. Ningú sap del cert perquè van començar a colonitzar una zona tan adversa per poder viure-hi tota una civilització. El Yucatan és una regió extraordinàriament seca, mancada de grans rius i grans arbres, i amb un sòl molt mal parit (la única part del planeta Terra on hi manca l’humus, la matèria orgànica present en tots els sòls i que permet llaurar la terra, així com assimilar residus minerals i regular la nutrició vegetal –desconec realment què collons és l’humus, el què si que recordo és que el sòl del Yucatan era certament diferent a tots els sòls boscosos que jo hagi vist mai; és com si el terra tingués “crostes” i estigués “eixut”. Confio que en Red ens pugui explicar més sobre el tema, ell que és un professional. Per cert, el motiu pel qual el sòl del Yucatan és tan particular es deu, amb tota probabilitat, a l'enorme meteorit que va caure a la península ara fa 65 milions d’anys -alguns científics creuen que és l’origen d’un dels canvis climàtics i biològics més importants en la història del planeta).

La clau de la subsistència del poble maia al Yucatan eren les plantes medicinals i l’aprofitament de l’aigua dels rius subterranis (els geòlegs i els enginyers agrònoms segur que ens poden explicar el perquè d’aquests fenòmens).

Un cenote, paraula d’origen maia. Els cenotes són trossos de rius subterranis que queden al descobert perquè les parets de les cavernes s’han derruït.

Alguns historiadors sostenen que els maies van abandonar les zones muntanyoses i es van establir a la gran plana del Yucatan perquè d’aquesta manera podien estudiar millor els fenòmens astronòmics. És una explicació discutible, tanmateix potser és certa. Jo, que sóc un apassionat de la història de l’astronomia i les matemàtiques, em vaig enamorar definitivament dels maies quan vaig poder estudiar i conèixer in situ els seus extraordinaris coneixements matemàtics i astronòmics. Els maies coneixien i aplicaven el concepte del zero (abans que els indis i els àrabs), i les seves observacions astronòmiques a simple vista (és a dir, sense ajut del telescopi) no van ser igualades per ningú fins al segle XVI.

Chichen Itza ("la ciutat a la vora dels pous dels Itzas") és l’ancestral ciutat maia (segle V d.C) coneguda per la piràmide de Kukulcan, el déu Sol (que pels maies era una serp emplomada). Aquesta piràmide té algunes particularitats. Fou construïda damunt d’una altra piràmide, la qual encara avui en dia s’hi pot accedir (a l’interior de la petita piràmide hi ha la famosa escultura del Tron del Jaguar), car els maies van conservar la piràmide antiga. Diguem que la piràmide moderna simplement “tapa” l’antiga. Les cares de la piràmide de Kukulcan estan encarades amb una precisió esgarrifosa (no com les egípcies) als quatre punts cardinals (Nord, Sud, Est i Oest). Cada cara té 90 esglaons idèntics. Un cop arribes al cim, encara hi ha un esglaó comú de quatre cares, i dins de l’habitacle un podi una quarta part més alt que els altres esglaons. 90 x 4 = 360, més l’esglaó comú de quatre cares, igual a 364, més el podi de l’habitacle igual a 365,25. Els maies sabien que l’any dura 365 dies i 6 hores. Però això no és tot. La piràmide està ubicada de manera que durant els equinoccis de primavera i tardor -21 de març i 23 de setembre, a mesura que el Sol puja al seu zenit, les escultures de Kukulcan de la cara nord projecten una ombra que resulta ser una serp que avança inescrutable pels esglaons de la piràmide. El fenomen, simplement al·lucinant, està reservat a milionaris americans que es gasten petites fortunes per veure-ho en directe.

Però Chichen Itza és molt més que la gran piràmide. També hi ha el fabulós Temple dels Guerrers, l’Observatori del Cargol, dos cenotes enormes i el camp del “Joc de la Pilota” més gran del món (166 metres per 68). Aquest joc tenia vàries versions (segons cada cultura i subcultura precolombina de l’Amèrica Central) però totes acabaven bastant malament pel perdedor, que acabava sacrificat als déus (li arrancaven el cor, com a Indiana Jones i el Temple Maleït). Pel que fa a Chichen Itza, només em queda dir té una història riquíssima, car els asteques també “visitaren” la ciutat al segle XIV d.C. Quan els espanyols van arribar a Mèxic, la major part de les ciutats maies presentaven l'estat ruinós actual. En altres paraules, les grans matances indígenes no les van fer els espanyols sinó els asteques. Quan els espanyols van arribar al Yucatan es van trobar un poble dominador que oprimia a la immensa majoria. No és que els espanyols fossin uns angelets però tampoc eren el diable com alguns ens volen fer creure (aquest és un dels capítols més falsejats de la història de la humanitat).

A 100 km del sud de Cancun es troba Tulum ("ciutat emmurallada"), una ciutat maia enfilada dalt d’un penya-segat, a la vora del mar. Tulum fou un port molt important. Al llarg de la costa hi ha petites construccions com la de la foto.

El parc natural més bonic del Carib: Xel Ha (“aigües cristal·lines” “indret on neix l’aigua”). A mig camí entre Cancun i Tulum, Xel Ha és l’aquari natural més gran del món. Imagineu-vos un gran llac d’aigua salada que desemboca al Mar del Carib, envoltat de boscos tropicals, coves, cales, rius subterranis i celotes. Imagineu-vos poder fer snorkel amb total llibertat en unes cales d’aigües blau turquesa, càlides i cristal·lines, amb peixos multicolors acompanyant-te, envoltat d’una flora tropical, veure runes maies (fou un antic port maia), banyar-te amb dofins, fer submarinisme, veure bancs de coral, jeure a la platja, compartir espai amb tortugues, o caminar per la selva guaitant lloros, iguanes i altres animals. Tot i que d’una bellesa inigualable (per desgràcia poques fotos vam fer ja que la major part del temps estàvem dins de l'aigua), a mi em va agradar més Xcaret per la seva varietat d’atraccions.

Xcaret, un port maia al segle XV d.C, és l’altre gran parc natural del Carib. No té la bellesa de les cales i el llac de Xel Ha, però disposa d’una atracció única: poder fer snorkel en rius subterranis, passant per coves i cavernes (il·luminades de manera natural per algunes entrades de llum) fins a desembocar al mar. Com a anècdota, recordo que ens va tocar amb unes turistes americanes, una de les quals (d’origen asiàtic) portava un bikini amb la part de baix tanga. Tot i que el cul de la noia era absolutament millorable, l’espectacle fou considerable. Com a part negativa, dir que l’aigua dels rius subterranis està fresqueta, de manera que al principi costa aclimatar-te, que en alguns trams estrets és fàcil fotre’t d’hòsties contra les pedres i les parets, i que si no disposes d’una càmera especial et quedes sense cap foto. Tot i això, és recomanable al 100%. Ni que sigui només per experimentar nedar per un riu tropical subterrani i arribar al mar en una cala plena de flamencs rosats....

També és espectacular veure el poblat maia i les múltiples representacions que s’hi fan (com la de la foto), així com la múltiple fauna de la zona (coves de rat-penats, l’illa dels jaguars, l’illa dels tapirs, papallones gegants, dofins, bancs de coral...).

Per acabar-ho d’adobar, Xcaret fa un mega espectacle nocturn en un immens teatre on s’hi representa la totalitat de la cultura mexicana, des dels maies i els asteques (cerimònies, el vol dels homes-ocell de Papantla, dues versions del Joc de Pilota -un dels quals és una espècie de hockey amb “la pilota” amb flames, brutal), passant per mariachis, balls regionals, intrèpids genets... Imprescindible!

Per acabar, una foto àrea de Isla Mujeres (qui no recorda la meva mítica samarreta?). Un altre paradís caribeny: dofins, esculls naturals, platges i penya-segats increïblement bells, més runes maies... Els espanyols van batejar així la illa perquè mentre s’hi acostaven van “veure” moltes dones. En realitat es tractava de les estàtues d’Ixchel (deesa de la fertilitat dels maies). Déu meu, com deurien anar els pobres!!!