





Acabem amb un depredador de la nit. Extremadament perillós en espais foscos i tancats.
El que no vol pensar és un fanàtic, el que no pot pensar és un idiota, i el que no gosa pensar és un covard. Francis Bacon.






Acabem amb un depredador de la nit. Extremadament perillós en espais foscos i tancats.
A més de Baltimore, Washington també té a la vora un altre indret emblemàtic pels americans: el mític cementiri d’Arlington (a l'Estat de Virgínia), on hi ha enterrats la major part dels patriotes americans. Fixeu-vos en el detall (teòric) de les tombes homogènies. Els protestants, a diferència dels catòlics, no creuen en els mausoleus ni en les grans tombes, sinó que consideren que davant de Déu tots som iguals i que serà per les nostres accions i no pels nostres béns que serem jutjats. D’aquesta manera, en principi comparteixen espai generals i soldats rasos, sense distinció de rang, sexe o raça (teòricament... ja m’agradaria comprovar-ho...).
En canvi, els Kennedy, que són catòlics, tenen tombes diferenciades... Enterrats a Arlington tots ells (tot i que la immensa majoria no ha lluitat mai en una guerra!!!) en un espai absolutament privilegiat, els Kennedy són la monarquia americana.

Ja era tard quan vam arribar a la capital dels Estats Units. En una jornada havíem recorregut més de 600 km. Dels grans llacs a Washington. L'hotel estava a Georgetown, actualment un barri més de Washington, tot i que als segles XVIII i XIX fou una ciutat independent. De fet, Georgetown era una ciutat abans que Washington existís. No fou fins a finals del segle XIX que s’uní a la capital dels Estats Units. Per tant, que ningú s’equivoqui, el nom de Georgetown NO és de cap manera un tribut al primer president dels Estats Units. El nom de Georgetown bé podria ser en honor al rei George d’Anglaterra o bé als seus dos fundadors, que també es deien George, o potser en honor a totes dues coses.
L'endemà, ens esperava Washington DC, la ciutat que honora els patriotes americans.
Washington DC, la capital dels Estats Units, és sens dubte una de les ciutats més emblemàtiques que he visitat mai. Fou la primera ciutat moderna dissenyada simplement per ser la capital d’un país. En conseqüència, es tracta d’una ciutat molt especial i molt peculiar, amb grans avingudes i monuments, amb pocs pisos o edificis per a residents. Pel que fa a l’estil arquitectònic, Washington és la ciutat americana que més pretén assemblar-se, arquitectònicament parlant, a una capital europea. No en va, Washington fou projectada per un arquitecte francès a finals del segle XVIII, de manera que, per increïble que sembli, la París monumental que tots coneixem és posterior a la capital dels Estats Units. Però, no cal ni dir-ho, la grandeur de Washington és més que discutible. Hi falta caràcter, edificis antics, una catedral ancestral, restes del passat esplendorós, no sé, quelcom que l’acabi de definir. Washington és un conjunt immens d’avingudes i monuments sense gaire caràcter o sentit. Tot i això, no deixa de ser interessant veure certs punts emblemàtics com són la Casa Blanca (“me la imaginava més gran”), el Capitoli (brutal), els monuments als presidents més emblemàtics (Lincoln, Jefferson, Kennedy...), els fabulosos museus de la capital dels Estats Units (només comparables als de Nova York i Londres) o els monuments als caiguts a la Guerra de Corea i el Vietnam (molt dur aquest últim car hi ha un conjunt de parets on hi ha gravats tots els morts i desapareguts. Quan els morts són anònims tot és més relatiu, però us asseguro que després de contemplar metres i metres de parets, amb més de 50.000 noms, entre ells pares, fills i germans, alguns més joves que els nostres pares, i veure famílies senceres que dels seus familiars només els queda una puta paret, les llàgrimes t’inunden la cara).
Informació de Washington DC: la primera part del seu nom la deu al primer president dels Estats Units d’Amèrica: George Washington, mentre que la segona, es deu a les inicials de District of Columbia. Les lletres DC són molt importants ja que Washington a seques és un Estat del nord oest dels Estats Units. Washington ciutat és molt petita. Amb prou feines té mig milió d’habitants, ara bé, l’àrea metropolitana, és a dir, el districte de Columbia (enmig els Estats de Maryland i Virgínia), té tants habitants com l’àrea metroplitana de Barcelona. Actualment l’àrea metropolitana de Washington toca la de Baltimore. Juntes, les dues àrees metropolitanes sumen més de 6 milions de persones.
L’imponent U.S Capitol, o el què és el mateix, la seu del Congrés del govern federal dels Estats Units d’Amèrica. Francament, poques coses construccions m’han impressionat tant.
Una de les coses que més m’agrada dels Estats Units és que hi ha indrets que no hi has estat mai però que quan hi ets és com si els coneguessis de tota la vida, com per exemple els jardins de la foto, immortalitzats, entre d’altres, per la pel·lícula Forrest Gump.

In this temple,
as in the hearts of the people
of whom he saved the Union,
the Memory of Abraham Lincoln
is enshrined for ever.
El Jefferson Memorial. Thomas Jefferson és tot un símbol als Estats Units. Fou el tercer president dels Estats Units (va ampliar el país comprant Lousiana a França) i possiblement l’únic home culte que ha manat el país. No en va, Jefferson fou, entre altres coses, advocat, polític teòric, matemàtic, arqueòleg, arquitecte, inventor, paleontòleg, autor de la Declaració de Drets de Virgínia (1776) i un dels tres pares de la Independència (els altres dos són Washington i Adams, i hi hauria un quart –que no va ser president, Benjamin Franklyn). És contradictori però cert: Jefferson, un liberal que predicava la llibertat de culte i d’expressió, i també, la llibertat i la igualtat d’oportunitats entre tots els homes... tenia esclaus i concubines. Espectacular. Com va dir una vegada el capellà del poble del meu avi patern: “no es lo mismo predicar que dar trigo”. Inaudit. L’home que va aconseguir el primer estat modern on hom podia viure independentment de la seva religió, cultura o llengua, l’home que va crear l’únic indret del planeta on hi havia (i hi ha) llibertat d’expressió, tenia esclaus. És el costat fosc de Thomas Jefferson. Quan preparava la Declaració d’Independència, havia previst abolir l’esclavitud... però els Estats de Virgínia i Maryland s’hi van oposar de manera que a la Declaració original va quedar un hipòcrita “All Men are created equal”. Ara bé, la pregunta que es fa tothom és: si Jefferson realment estava en contra de l’esclavitud perquè va tenir esclaus durant tota la seva vida?

Ja per acabar amb Washington, algunes fotos del museu d’aeronàutica de Washington, sense cap mena de dubte, el millor del món en la seva categoria. Com a Londres, a Washington els museus són gratuïts. És una llàstima que a la capital americana m’hi estigués tant poc temps. Algun dia hi hauré de dedicar-li el temps necessari per poder gaudir de l’extensíssima oferta de museus, tot i que, ben mirat, a mi els museus d’art, l’holocaust, etc, me la porten fluixa.
Nota: a la segona foto es pot veure, a l’esquerra, una V2, l’arma de la venjança dels nazis, el primer coet o projectil propulsat de llarg abast que, si us hi fixeu, veureu que és idèntic al coet de Tíntin a la Lluna (òbviament Hergé va inspirar-se en el disseny de Werner Von Braun). I a la dreta i en posició horitzontal, es pot veure el famós míssil de creuer Tomahawk. Tot i que els Tomahawk són famosos per haver-se usat en massa durant la guerra del golf, el cert és que als anys 80 ja estaven desenvolupats.




Això és el què passa quan es beu... i això que les fotos no ensenyen les classes magistrals de ball de la nit. No cal ni dir-ho, al natural tots som més guapos. Per cert, les fotos fetes amb la càmara de la Yanis tenen millor qualitat (es veuen més grans) que les del Pingüí.



Niagara Falls. Imprescindible fer el tour en vaixell i/o helicòpter per fer-se una idea de la magnitud d’aquest espectacle natural.





Pel que fa Washington, és una ciutat que requereix tot un capítol:
Washington
Impressionant l'aeroport d'Orlando. És enorme, no pas pels habitants, que són pocs, sinó pels 50 milions de turistes i visitants (!!!) que cada any hi passen. És tan gran l'aeroport, que entre terminals hi ha una extensa xarxa de monorrails.
Orlando té molts parcs però jo en destacaria dos: el mític DisneyWorld, el complex d'atraccions més gran del món (format per quatre parcs independents: Magic Kingdom, Epcot Center, Disney-MGM Studios i Animal Kingdom) i el fabulós Universal Studios.
El Magic Kingdom és molt semblant al Disneyland de París: el mític castell, l'atracció de Pirates of the Caribean, el vaixell de vapor del Mississipí, el tren de l'Oest, personatges Disney... Ideal per a nens i bastant fluix per a adults. Com a anècdota, dir que la majoria d'atraccions mítiques són més velles que nosaltres.
Epcot Center és el parc ideal pels adults, que no els joves. És un parc més aviat cultural, sense atraccions fortes ni tampoc infantils. Una gran part del parc és com una Exposició Universal però a lo grande, amb zones de diferents païsaos del món on podem veure arquitectura, gastronomia, souvenirs... També hi ha una zona dedicada a la tecnologia i la ciència, amb una atracció francament sensacional des del punt de vista de l'enginyeria. Es tracta d'una atracció interior, a bord d'uns vehicles que van per guiatge òptic, és a dir, sense conductor i sense vies ni carrils.
El Disney-MGM Studios és un parc força fluixet però amb alguns espectacles i ambientació made in Hollywood. En aquest parc hi ha el clàssic Star Wars Tours (que Disneyland París va copiar), possibilitat de visitar estudis de cine i indrets on es simulen explosions, incendis, inundacions, etc, o un plató amb possibilitat de participar a Who Wants To Be a Millonaire?, però jo destacaria l'espectacle d'Indiana Jones i la Rock 'n' Roller Coaster Starring Aerosmith, la millor muntanya russa del planeta. 
L'espectacle d'Indiana Jones és apoteòsic. Seus en un teatre i veus algunes escenes d'Indiana Jones i l'Arca Perduda en directe. És increïble veure com canvien els escenaris i preparen les escenes (amb uns camions i unes grues immensos). Ho fan a una velocitat i amb una professionalitat admirables. Els actors imiten molt bé alguns dels gestos dels personatges (són tants els moments memorables), i els efectes especials també són molt bons: des d'explosions a cotxes saltant pels aires i tot això amb els diàlegs i veus originals (en off) i la mítica música d'Indiana Jones. Amazing! Com també ho és la muntanya russa d'Aerosmith. Mentre fas cua veus tota mena d'objectes de la mítica banda de Heavy Metal així com una petita història. L'atracció està ubicada en una zona que simula ser Sunset Boulevard. Allà tenim la mítica banda perdent el temps quan de sobte els truquen i els recorden que tenen un concert ja. Aleshores van directes a la limousine i comença l'atracció: un tren que simula ser la limousine a tota llet pels carrers de Los Angeles. L'atracció inclou una acceleració inicial de 0 a 100 km en un tram sense pendent (brutal), loopings, girs... i tot això amb música d'Aerosmith a tota llet en un ambient que simula els carrers de L.A a la nit.
Però tots els parcs de Disney són una merdeta al costat del millor parc d'atraccions d'aquet planeta: Universal Studios Orlando Florida. Aquest parc és el súmum de la diversió. Només té un inconvenient: un cop has estat a Universal Studios Orlando Florida la resta de parcs d'atraccions (Port Aventura, DisneyWorld, Disneyland L.A, Disneyland París, ...) et fan cagar.
Universal Studios Orlando Florida té dues zones diferenciades: l'Island of the Adventure i l'Universal Studios pròpiament dit. El primer és el paradís de les muntanyes russes i les emocions fortes. Es tracta de cinc illes d'aventures: Isle of Superheroes, Toon Lagoon, Jurassic Park Island, The Lost Continent i Seuss Landing. A l'illa dels Superherois hi ha la millor atracció del planeta: The Amazing Adventures of Spider-Man. Es tracta d'una atracció única, una meravella tecnològica, un plaer indescriptible. Uns vagons de 6 places que tenen dos graus de llibertat (avançar i retrocedir per la via, i girar sobre sí mateixos) en una espècie de muntanya russa amb pujades, baixades, girs, acceleracions i frenades brusques en un ambient tridimensional gràcies a un conjunt de pantalles hàbilment posades, un so espectacular i les ulleres 3D que et poses abans d'entrar. Veure per creure. De debò que les paraules no poden descriure aquesta atracció. És com estar dins del còmic i seguir l'Spiderman mentre persegueix i lluita contra alguns dels seus enemics. És com si barregessim les sensacions d'un IMAX (3D) amb l'Star Tours (imatges i so) i una muntanya russa (moviments reals, avances, baixes, puges, etz).
Nosaltres vam començar per aquesta zona del parc i no vam passar a l'altra zona fins ben entrada la tarda. Però la veritat és que Universal Studios és un parc "doble". Encara que només pagues una única entrada, és impossible veure'l en un sol dia. La part del Universal Studios pròpiament dit no té res a envejar a l'Island of the Adventure. Hi ha tantes pel·lícules, tantes atraccions, tants espectacles, una ambientació tan espectacular... Hom pot anar a caçar un tauró en un vaixell en una atracció ambientada en la famosa pel·lícula Jaws (Tiburón tot i que Jaws vol dir mandíbules...), pot veure una espècie d'Imax de Terminator amb sorpresa final (apareixen actors i completen l'espectacle en directe), un 4-D de Shrek (3D amb ulleres i la quarta dimensió són ràfagues d'aire i aigua que et tiren en alguns moments puntuals, de manera que sembla real), un 3D dels personatges de Hanna i Barberà -fill de catalans!- (The Flinstones i molts més), pujar al cotxe de Back To The Future, l'atracció de King Kong (el clàssic, no sé si ara amb la pel·lícula l'han actualitzat) i molts més.
La continuació del viatge en 3 posts més:
The Capital of the World
Sincerament, amb aquesta nova política de preus, em sembla que hi ha dues marques que ja poden començar a espavilar: m'estic referint a Audi i BMW. Suposo que només és qüestió de temps veure el contraatac.
Benvinguts a Cancún, el paradís de la festa, els hotels de puta mare i la inestimable companyia de centenars de nord-americanes cachondes (algunes potser massa jovenetes :-P).
Ubicada al Mar del Carib, Cancún, que en maia vol dir “niu de serps”, és el paradís. D’una banda tens la ciutat original, un poble de barraques on viuen indígenes, i de l’altra, la ciutat hotelera. Aquesta mescla entre humilitat tradicional i luxe i consumisme salvatge fa de Cancun un dels indrets més fabulosos d’aquest planeta. Un servidor, que s’esperava un indret de sol i platja i poca cosa més (com Varadero o Playa Bávaro), va al·lucinar.
Les platges de Cancún són infinitament més belles que les de la República Dominicana i Cuba. Destaca la sorra fina, la millor sorra del món segons els entesos (pel que es veu, la seva textura inigualable es deu a un procés bioquímic en el qual intervé la fauna marina de la costa) i els magnífics bancs de coral (els segons més grans del planeta, els més grans es troben en algun lloc de l’oceà índic).
La part hotelera de Cancun és una passada. 140 hotels de luxe, centenars de discoteques, botigues, carpes, piscines, cales, fonts, cines, teatres, espectacles... Només Las Vegas supera Cancun en qualitat i oferta hotelera. No cal ni dir que Cancun està a anys llum del nivell que poden oferir Cuba and company.
El Cancún original o rural també és força interessant: població jove, de 140-150 cm d’altura (llàstima que el meu germà no es va fer cap foto amb ells –al·lucinaven qual el veien, aixecaven el cap i miraven cap amunt tot meravellats), alguns que parlen en maia, mercadillos, fondes, preus realment econòmics... Aquesta part ens recorda que estem al Carib i que la pobresa està a l’ordre del dia (Mérida i Valladolid, les altres dues ciutats importants de l’Estat de Quintana Roo, són iguals). Ara bé, a diferència dels cubans, els mexicans són feliços per què poden pensar lliurement, beure Coca-cola, viatjar en autobús, ser atesos en cas de malaltia, i en definitiva viure dignament, que no còmodament. No es tracta de ser hipòcrites. Es clar que podrien viure millor, però almenys a Mèxic les noies no s’han de prostituir.
La part més fluixa de Cancun és, sens dubte, l’aeroport. És l’aeroport més cutre que he vist mai. I això que hi ha 200 vols diaris provinents de l’estranger! L’aeroport de l’Havana és molt superior (per què després digueu que sóc imparcial!).
A escassos kilòmetres de Cancun hi ha restes de la fascinant civilització maia. Els maies són (perquè no han desaparegut) un conjunt de pobles americans que durant 3.000 anys van dominar el sud de Mèxic i la totalitat de Guatemala. Els maies vivien de l’agricultura i el comerç, i s’organitzaven en ciutats-estats. Desconeixien el ferro, però tenien alfabet i jeroglífics, així com una extensa xarxa de comunicacions, els famosos camins blancs. Els meus escassos coneixements sobre els maies es limiten als que van habitar el nord de la península del Yucatan, que no foren pocs.
Se sap que els maies van endinsar-se al Yucatan ara fa 17 segles. Ningú sap del cert perquè van començar a colonitzar una zona tan adversa per poder viure-hi tota una civilització. El Yucatan és una regió extraordinàriament seca, mancada de grans rius i grans arbres, i amb un sòl molt mal parit (la única part del planeta Terra on hi manca l’humus, la matèria orgànica present en tots els sòls i que permet llaurar la terra, així com assimilar residus minerals i regular la nutrició vegetal –desconec realment què collons és l’humus, el què si que recordo és que el sòl del Yucatan era certament diferent a tots els sòls boscosos que jo hagi vist mai; és com si el terra tingués “crostes” i estigués “eixut”. Confio que en Red ens pugui explicar més sobre el tema, ell que és un professional. Per cert, el motiu pel qual el sòl del Yucatan és tan particular es deu, amb tota probabilitat, a l'enorme meteorit que va caure a la península ara fa 65 milions d’anys -alguns científics creuen que és l’origen d’un dels canvis climàtics i biològics més importants en la història del planeta).
La clau de la subsistència del poble maia al Yucatan eren les plantes medicinals i l’aprofitament de l’aigua dels rius subterranis (els geòlegs i els enginyers agrònoms segur que ens poden explicar el perquè d’aquests fenòmens).
Un cenote, paraula d’origen maia. Els cenotes són trossos de rius subterranis que queden al descobert perquè les parets de les cavernes s’han derruït.
Alguns historiadors sostenen que els maies van abandonar les zones muntanyoses i es van establir a la gran plana del Yucatan perquè d’aquesta manera podien estudiar millor els fenòmens astronòmics. És una explicació discutible, tanmateix potser és certa. Jo, que sóc un apassionat de la història de l’astronomia i les matemàtiques, em vaig enamorar definitivament dels maies quan vaig poder estudiar i conèixer in situ els seus extraordinaris coneixements matemàtics i astronòmics. Els maies coneixien i aplicaven el concepte del zero (abans que els indis i els àrabs), i les seves observacions astronòmiques a simple vista (és a dir, sense ajut del telescopi) no van ser igualades per ningú fins al segle XVI.
Chichen Itza ("la ciutat a la vora dels pous dels Itzas") és l’ancestral ciutat maia (segle V d.C) coneguda per la piràmide de Kukulcan, el déu Sol (que pels maies era una serp emplomada). Aquesta piràmide té algunes particularitats. Fou construïda damunt d’una altra piràmide, la qual encara avui en dia s’hi pot accedir (a l’interior de la petita piràmide hi ha la famosa escultura del Tron del Jaguar), car els maies van conservar la piràmide antiga. Diguem que la piràmide moderna simplement “tapa” l’antiga. Les cares de la piràmide de Kukulcan estan encarades amb una precisió esgarrifosa (no com les egípcies) als quatre punts cardinals (Nord, Sud, Est i Oest). Cada cara té 90 esglaons idèntics. Un cop arribes al cim, encara hi ha un esglaó comú de quatre cares, i dins de l’habitacle un podi una quarta part més alt que els altres esglaons. 90 x 4 = 360, més l’esglaó comú de quatre cares, igual a 364, més el podi de l’habitacle igual a 365,25. Els maies sabien que l’any dura 365 dies i 6 hores. Però això no és tot. La piràmide està ubicada de manera que durant els equinoccis de primavera i tardor -21 de març i 23 de setembre, a mesura que el Sol puja al seu zenit, les escultures de Kukulcan de la cara nord projecten una ombra que resulta ser una serp que avança inescrutable pels esglaons de la piràmide. El fenomen, simplement al·lucinant, està reservat a milionaris americans que es gasten petites fortunes per veure-ho en directe.
Però Chichen Itza és molt més que la gran piràmide. També hi ha el fabulós Temple dels Guerrers, l’Observatori del Cargol, dos cenotes enormes i el camp del “Joc de la Pilota” més gran del món (166 metres per 68). Aquest joc tenia vàries versions (segons cada cultura i subcultura precolombina de l’Amèrica Central) però totes acabaven bastant malament pel perdedor, que acabava sacrificat als déus (li arrancaven el cor, com a Indiana Jones i el Temple Maleït). Pel que fa a Chichen Itza, només em queda dir té una història riquíssima, car els asteques també “visitaren” la ciutat al segle XIV d.C. Quan els espanyols van arribar a Mèxic, la major part de les ciutats maies presentaven l'estat ruinós actual. En altres paraules, les grans matances indígenes no les van fer els espanyols sinó els asteques. Quan els espanyols van arribar al Yucatan es van trobar un poble dominador que oprimia a la immensa majoria. No és que els espanyols fossin uns angelets però tampoc eren el diable com alguns ens volen fer creure (aquest és un dels capítols més falsejats de la història de la humanitat).
A 100 km del sud de Cancun es troba Tulum ("ciutat emmurallada"), una ciutat maia enfilada dalt d’un penya-segat, a la vora del mar. Tulum fou un port molt important. Al llarg de la costa hi ha petites construccions com la de la foto.
El parc natural més bonic del Carib: Xel Ha (“aigües cristal·lines” “indret on neix l’aigua”). A mig camí entre Cancun i Tulum, Xel Ha és l’aquari natural més gran del món. Imagineu-vos un gran llac d’aigua salada que desemboca al Mar del Carib, envoltat de boscos tropicals, coves, cales, rius subterranis i celotes. Imagineu-vos poder fer snorkel amb total llibertat en unes cales d’aigües blau turquesa, càlides i cristal·lines, amb peixos multicolors acompanyant-te, envoltat d’una flora tropical, veure runes maies (fou un antic port maia), banyar-te amb dofins, fer submarinisme, veure bancs de coral, jeure a la platja, compartir espai amb tortugues, o caminar per la selva guaitant lloros, iguanes i altres animals. Tot i que d’una bellesa inigualable (per desgràcia poques fotos vam fer ja que la major part del temps estàvem dins de l'aigua), a mi em va agradar més Xcaret per la seva varietat d’atraccions.
Xcaret, un port maia al segle XV d.C, és l’altre gran parc natural del Carib. No té la bellesa de les cales i el llac de Xel Ha, però disposa d’una atracció única: poder fer snorkel en rius subterranis, passant per coves i cavernes (il·luminades de manera natural per algunes entrades de llum) fins a desembocar al mar. Com a anècdota, recordo que ens va tocar amb unes turistes americanes, una de les quals (d’origen asiàtic) portava un bikini amb la part de baix tanga. Tot i que el cul de la noia era absolutament millorable, l’espectacle fou considerable. Com a part negativa, dir que l’aigua dels rius subterranis està fresqueta, de manera que al principi costa aclimatar-te, que en alguns trams estrets és fàcil fotre’t d’hòsties contra les pedres i les parets, i que si no disposes d’una càmera especial et quedes sense cap foto. Tot i això, és recomanable al 100%. Ni que sigui només per experimentar nedar per un riu tropical subterrani i arribar al mar en una cala plena de flamencs rosats....
També és espectacular veure el poblat maia i les múltiples representacions que s’hi fan (com la de la foto), així com la múltiple fauna de la zona (coves de rat-penats, l’illa dels jaguars, l’illa dels tapirs, papallones gegants, dofins, bancs de coral...).
Per acabar-ho d’adobar, Xcaret fa un mega espectacle nocturn en un immens teatre on s’hi representa la totalitat de la cultura mexicana, des dels maies i els asteques (cerimònies, el vol dels homes-ocell de Papantla, dues versions del Joc de Pilota -un dels quals és una espècie de hockey amb “la pilota” amb flames, brutal), passant per mariachis, balls regionals, intrèpids genets... Imprescindible!
Per acabar, una foto àrea de Isla Mujeres (qui no recorda la meva mítica samarreta?). Un altre paradís caribeny: dofins, esculls naturals, platges i penya-segats increïblement bells, més runes maies... Els espanyols van batejar així la illa perquè mentre s’hi acostaven van “veure” moltes dones. En realitat es tractava de les estàtues d’Ixchel (deesa de la fertilitat dels maies). Déu meu, com deurien anar els pobres!!!