NATIONAL PAQUET ASSOCIATION

Benvinguts a la lliga més espectacular del món, la NPA, una competició salvatge que no deixa indiferent a ningú.

Alguns dels seus protagonistes han estat Agus, Guillermo, Nacho, Mariano, Guifré, Víctor, Jordi, Xavier, Alvaro, Juli, Francesc, Juan, Gerard (I i II), Nacho (de Saragossa)... Pel que fa als escenaris, tots recordem els mítics patis del col·legi Sant Ignasi de Sarrià, els camps privats de la Palma de Cervelló propietat dels De Gispert, o els camps municipals (?) de Sants i El Prat de Llobregat.

Però no ens enganyem; si per alguna cosa val la pena assistir o participar en un partit de la NPA és per l’extraordinària llibertat i dinamisme que envolta la lliga. Llibertat per jugar sense regles pesades ni pressions de cap mena (24 segons de possessió, 3 segons a la zona...), llibertat per lluitar totes o cap pilota, llibertat per riure’s dels rivals, llibertat per cometre infinites faltes, etc.

A la NPA no es xiulen gaires faltes. No serà perquè els jugadors siguin nets precisament... Els pals són molt freqüents i només els més sorollosos es xiulen. Tampoc se solen xiular les càrregues Danelorianes, els colzes Schelottians o les empentes Maverickianes.


Basketball terminology

Big Man: jugador amb una estatura igual o superior als 6 peus (183 cm) i/o que pesa més de 175 lliures (més de 79 kg). També es parla de Big man a l’hora de definir el jugador més alt de l’equip, independentment de la seva altura.

Small man: jugador amb una estatura pròxima als 5 peus i mig (168 cm) i/o que pesa menys de 150 lliures (menys de 68 kg).



HALL OF FAME

AGUS

Nickname: Double A, “Pistol” Agus
Born: October 11, 1980
Height: 5-foot-11 (180 cm segons revisió mèdica del 9-10-06)
Weight: 155 pounds (70 kg segons revisió mèdica del 9-10-06)

High School:
Sant Ignasi (1997-98)

College:
UPC-ETSEIB (1998-2003)

Playing Highlights
In 2006 led the league in steals and blocks
Holds NPA career record for most 3 point goals made
Holds NPA career record for most field goals attempted (meee)
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)

When “Double A” stepps onto a basketball court, spectators and opponents must have a carefully trained eye because "Pistol Agus" rarely duplicates the same move twice. The greatest creative offensive talent in NPA history, Agus's offensive repertoire is endless: he can dazzle with Harlem Globetrotter-like dribbling, toss a no-look pass like Magic Johnson or shoot with two defenders draped on him like Larry Bird. He also is a defensive wizard as he can steal and block shots like nobody else in the league.

Every afternoon is a show and no one, not even Agus, knows what records he might shatter. His playground moves, circus shots, and no-look passes are considered outrageous and, perhaps because he cultivates a freewheeling image, some basketball purists feel he is more style than substance.






GUILLERMO

Nickname: The fat, Sir Willy
Born: February 22, 1980
Height: Unknown
Weight: Unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-98)

College:
Facultat de Ciències de l'Educació i Psicologia Blanquerna – URL (1998-2002)
Università degli Studi di Padova (2001)

Playing Highlights
Holds NPA career record for most efficiency
NPA Most Valuable Player (2003)
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)

Whenever basketball discussions turn to naming the greatest player in the NPA, Guillermo’s name is always prominently mentioned. Guillermo brings vitality, attitude and a host of skills to NPA basketball. He was viewed as an oddity –an overweight boy (more than 175 pounds, that is more than 80 kg)- when he entered the league with the nickname "The fat." Undeterred, Guillermo quickly buried that backhanded compliment once he began playing. His awe-inspiring play demanded full respect and earned him a new nickname: Sir Willy.

"Guillermo is like Charles Barkley in that he doesn't really play a position," Agus teammate said once. "He plays everything; he plays basketball. He’s probably the best player of the league. He's a dominant rebounder, a dominant defensive player, a prolific scorer and a consummate playmaker."




NACHO

Nickname: The Human Highlight Film
Born: June 26, 1980
Height: Unknown
Weight: Unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-98)

College:
ESADE (1998-2003)
Chinese University of Hong Kong (2002)

Playing Highlights
Ranks first all-time in scoring
NPA Most Valuable Player (2005)
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)


A fabulous athlete, Nacho earned the nickname "Human Highlight Film" with a plethora of spectacular individual plays dating back to his college year at Hong Kong.

Nacho has been an offensive machine as both a collegian and professional. He has a strong first step, and he uses it creatively. Opponents know where The Human Highlight Film is headed, but few can stop his offensive assault. Strong and fast, Nacho is a very physical player who likes to draw contact and put other players in foul trouble. His high scoring and field goal percentage benefitted from his extreme physical power. Nacho is also a physical defender and rebounder, and statistically, he is even the ultimate power forward of the NPA.




MARIANO

Nickname: Red, The Red One, Gallardo
Born: February 25, 1980
Height: Unknown

Weight: Unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-98)

College:
UPC-ETSEIB (1998-2003)
ESAB (Escola superior d'Agricultura de Barcelona) de la UPC
ETSEA (Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrònoma) de la UDL

Playing Highlights
Holds NPA career record for most assists
Holds NPA career record for most minutes played
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)


Warrior. That is the one-word description often applied to Mariano, one of the finest shooting guards of the NPA. Red is indefatigable and relentless in pursuit of an NPA championship. A fast, gritty, durable player, Mariano sees the floor as well as anyone who has ever played the game.

“He has a heart of a champion. When you think about Loksley, you think of Mariano Red Gallardo.” said Agus “He is the ultimate team player and best guard ever in the halfcourt. He doesn't dribble behind his back or through his legs. He doesn't crossover. His highlight reel features primarily bounce passes and little jump shots. Despite evidence to the contrary these days, that's basketball.”





GUIFRÉ

Nickname: The Doctor, Doctor G
Born: June 17, 1982
Height: 6-foot-3 1/2 (192 cm)
Weight: 185 pounds (84 kg)

High School:
Sant Ignasi (1999-00)

College:
UB – Hospital Clínic (2000-2006)

Playing Highlights
Holds NPA single game records for most points and rebounds
Holds NPA career record for most rebounds and blocks
NPA Most Valuable Player (2004)
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)


One of the most dominant players, Guifré, the great and wondrous "Doctor G,” seems capable of scoring and rebounding at will, despite the double- and triple-teams and constant fouling tactics that opposing teams use to try to shut him down.

Guifré was the first big man in the NPA and the league first true center. His impact on the NPA still loom as large as his 6-3 frame. The Doctor plays with a competitive fire and zest matched by few. Towering over most of his competitors, Guifré is the best shotblocker and rebounder of the league, and one of the most effective scorers.





VÍCTOR

Nickname: Big Vic
Born: April 29, 1980
Height: unknown
Weight: unknown

High School:
Sant Ignasi (1999-00)

College:
UAB – Química (1998-1999)
UAB – ADE (1999-2004)


Combine a deadly jump shot, tenacious defense, obsessive perfectionism, and an uncompromising will to win, and you've got Víctor, one of the greatest forwards in NPA history.

Equally legendary was Víctor's tolerance for pain. Not blessed with great size, strength, or dribbling ability, Víctor made up for these deficiencies with pure hustle and an apparent lack of regard for his body. Despite a level of intensity so high it could melt lead, Big Vic was one of the most admired and well-liked figures in the NPA. His ferocity rarely, if ever, rubbed players the wrong way.



JULI

Nickname: none
Born: 1979
Height: unknown
Weight: unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-00)

College:
UB – Magisteri (1999-2002)

Agus once said that if injuries hadn't curtailed Juli’s career, he would have been recognized as one of the best players of the NPA history.

Although chronic foot injuries prohibited Juli from enjoying an extended professional career, he was a fabulous team player. His deft passing, shooting, jumping and running skills will stand for ever in our minds. Still extremely active in basketball, Juli can be heard and seen as a basketball analyst on NPA games.



ÁLVARO

Nickname: The Spider, Halvaroutous
Born: 1979
Height: unknown
Weight: unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-1999)

College:
UAB – Publicitat (1999-2004)


Some players earn fancy nicknames just on reputation, Alvaro earned his on blood, sweat and tears. Alvaro initially didn't seem to have the physical abilities required for stardom in the NPA. Because he wasn't big enough or strong enough to go toe-to-toe with most of the league's players, he did his damage with quickness, tenacity and an incredible work ethic.

During his era, Alvaro, nicknamed "The Spider," was the hardest working man in the NPA. But dozens of injuries, most infamously a broken bone in his left hand, robbed Alvaro of the storybook career that seemed sure to be his.

DAMASC

Damasc, l'ancestral capital de Síria, és la ciutat àrab més important del Pròxim Orient. No és tan gran com el Caire o Istambul però és la capital més antiga del món (habitada ininterrumpudament fa més de 4.000 anys). Amb una història extraordinàriament rica i un casc antic ple de vida, i amb una gent amable i hospitalària, Damasc resultà ser una ciutat encisadora.

La famosa Mesquita Omeia de Damasc, símbol de l’esplendor musulmana a Síria. Una de les millors fotos que vaig fer. Noteu com es veu la lluna a ple dia.

Grandíssima foto la que vaig fer des del "Tibidabo de Damasc" (ni idea del nom de les muntanyes). Entre les muntanyes i Damasc hi ha la grandíssima mansió-residència del President de Síria, el Doctor Bashar al-Assad. La vam poder veure mentre pujàvem -amb autubús- al mirador i la veritat és que és espectacular, més a prop del Palau de Versalles que d'una residència d'un president modern.

A la foto es poden apreciar àrees verdes però també -al fons- el desert de Síria. Antigament, els voltants de Damasc eren verds i fèrtils, però actualment cada cop hi ha menys aigua i més contaminació. El riu Barada, abans cabalòs, cada dia està més eixut . El desert cada dia creix més. A banda de la geografia, la foto també mostra alguns dels edificis més representatius de Damsc, entre ells la Torre de Damasc (l'edifici més alt de la capital siriana, de 20 plantes a tot estirar), un hotel de luxe que si no m'equivoco era el Hilton (a la dreta de la imatge) i la Gran Mesquita Omeia.

El centre de la ciutat, com en el cas de Barcelona, és bàsicament una ciutadella medieval tot i que encara es conserven certes runes de civilitzacions més antigues, com per exemple el Temple de Zeus davant de la Mesquita Omeia. A la foto, les imponents muralles i l'heroi dels musulmans: el kurd Salah al-Din (Saladí pels catalans). Com a curiositat dir que aquest monument em recordà el de Ramón Berenguer a la Via Laietana de Barcelona.

A tocar del monument de Saladí hi ha la Gran Mesquita Omeia i la Tomba de Saladí (a la foto un servidor i la Sandra que pel fet de ser noia s'hagué de tapar amb aquesta túnica (?) grisa). Pels musulmans, aquests dos són els llocs més emblemàtics de la ciutat. No endebades estem parlant de la Tomba de Saladí el Magnífic, Soldà d'Egipte i de Síria, el Portador de la Fe i conqueridor de Jerusalem, i de la Gran Mesquita de Damasc, una de les mesquites més grans del món i també una de les més antigues.

El pati interior de la Gran Mesquita de Damasc és d'una bellesa extraordinària. A la foto, la Sandra ben tapada i, com tots, descalça per a l'ocasió.

El pati interior vist de s de l'altra banda. Vaig tenir la sort d'enxampar la pregària del migdia i gravar-la amb vídeo, primer la crida i després la pregària pròpiament dita. Brutal.

D'una majestuositat indescriptible, l'interior de la Gran Mesquita de Damasc amaga un petit secret: les restes del cap de Sant Joan Baptista. És un indret de veneració tot i que no és tan important com els sirians afirmen (les tres mesquites sagrades pels musulmans són: la de la Meca -la més gran del món- la de la Medina -indret natal del Profeta- i la Mesquita de la Roca de Jerusalem).

Damasc és coneguda per ser una de les ciutats amb més mesquites del món. Vaig fer fotos de vàries però, naturalment, cap es pot comparar a la Gran Mesquita Omeia (als afores de Damasc n'hi ha una que és potser millor, la Mesquita on hi ha enterrada una néta del Profeta, veure el post de Síria).

I de la Mesquita Omeia als carrerons plens de vida de la ciutat antiga. A la segona foto es pot veure la bandera de Síria, una foto del seu president, Bashar al-Assad, una foto de Hassan Nasrallah, el líder del Partit de Déu (Hezbollah) al Líban, i una bandera d'aquest partit on es pot llegir "el Partit de Déu guanyarà. Resistència islàmica al Líban". Síria és un Estat Àrab majoritàriament musulmà, antiamericà, antiisraelià i pro-Hezbollah. A tots els comerços, o a gairebé tots, hi havia fotos i pancartes de suport al nacionalisme àrab i als islamistes (puc no compartir la seva ideologia però reconec que l'autoestima d'aquesta gent és admirable i potser els catalans n'hauríem d'aprendre d'ells).

Al voltant de la Ciutadella, hi ha barris populars i petits reductes de kurds i cristians. Em va fer gràcia que hi hagués un petit barri jueu -cada dia més petit- i algunes esglésies cristianes -no gaire maques la veritat. De fet, poca gent ho sap però Damasc en realitat no només és una ciutat mítica per la seva extensa història i per haver estat una antiga capital dels regnes musulmans sinó que també és una ciutat gairebé sagrada pels cristians. Això ho sé no pas pel guia sinó per la meva àvia que em va explicar que a Damasc un tal Saule de Tars, més conegut com a Sant Pau, es convertí al cristianisme.

També per aquella zona -per desgràcia no em vaig poder acabar d'orientar, en part perquè em distreia mirant l'ambient, en part perquè parlava i xerrava molt amb els companys de viatge, en part per la dificultat d'orientar-se en una ciutat nova i plena de carrerons mancats de qualsevol ordre- destaca la Capella d'Ananies. Sant Ananies (no confonfre amb altres personatges bíblics amb el mateix nom, com el Sume Sacerdot de Jerusalem a mitjans del segle I després de Crist, o Ananies, marit de Safira, un dels primers cristians pecadors de la història -defraudà Sant Pere- pels seus comportaments capitalistes -va vendre unes terres a la comunitat comunista, ai, vull dir cristiana) era originari de Damsc i se suposa que allà on hi ha la capella és on va viure l'home. No sé perquè no en tinc cap foto, si perquè era un monument poc atractiu per a un europeu occidental -de capelles i capelletes n'he vist milers- o si perquè simplement no deixaven fer fotos. Anyway, sempre es poden trobar fotos per internet.

Com totes les capitals culturalment islàmiques, Damasc té un magnífic Bazaar (tot i que rídicul comparat al Gran Bazaar de Teheran o el Gran Bazaar d'Istambul). Botigues i més botigues, riuades de gentades, "bars" i demés locals de reunió, venedors ambulants de suc de móra... L'experiència fou indescriptible. Fou aquí on vam prendre uns gelats boníssims (no recordo de què eren :-P només recordo que eren molt bons XD).

Foto feta pel nostre estimat guia, en Zafer, un paio molt trempat. Aquí em va fer entrar en aquest "bar" i em va fer algunes fotos, la majoria força mal fetes, per cert. Damunt del florescent hom pot veure tres banderes grogues de Hezbollah.

A més de centres religiosos, Damasc destaca per haver estat l'antiga capital de vàries civilitzacions àrabs (com l'Imperi Omeia que arribava fins a Andalusia, els aiuubides -descendents de Saladí i els mamelucs -uns bàrbars segons el guia). Els califes i els soldans varen fer vàries obres importants, com els jardins i la mesquita de la foto.

També és destacable l'antic Palau dels Califes -veure el post de Síria- i actualment Museu Nacional d'Història. Per desgràcia, no deixaven fer fotos dins del Museu (ple de restes sumèries, acadies, aramees, assirianes, gregues, romanes, omeies, mameluques... que inclouen, entre d'altres, el primer alfabet del món).

Un servidor fa la foto i la mesquita i els seus minarets surten perfectament.

En Zafer em fa una foto i surt el què surt... què hi farem!

Viatge a Síria

SÍRIA

Aquest any, a finals d’agost i principis de setembre vaig visitar el Pròxim Orient, una experiència realment aclaparadora. Encara que inicialment el viatge venia motivat per Petra i el demés era un extra, a l’hora de la veritat considero que si es visita el Pròxim Orient, Síria és una parada tan obligatòria com l’antiga llar dels nabateus.

Els sis magnífics a Síria, suposat Eix del Mal... A la foto jardins i antiga entrada del palau del califa de Damasc, actualment Museu Nacional d’Història.

Majestuosa mesquita als afores de Damasc. La bellesa i l’esplendor d’aquesta mesquita jo no la he vist enlloc més del món. A dins hi ha enterrada una néta de Mahoma (Sayyida Zeinab).

Visitar un enclavament tan mític i ancestral com Síria significa gaudir de desenes de cultures: clàssiques com la grega i la romana, ancestrals com la dels babilonis i assiris, bíbliques com la dels hebreus i els arameus, distants com la Persa, comerciants com la fenícia, exòtiques com la cultura dels nabateus i els mamelucs, pròximes com la cultura bizantina i la dels creuats... I és que a Síria hi ha l’origen de les civilitzacions, el primer alfabet, Damasc, la capital més antiga del món (que encara existeixi i sigui habitada), apoteòsiques runes romanes, sinagogues, esglésies catòliques i ortodoxes, castells creuats, basars, la tomba de Saladí, mesquites i més mesquites...

Actualment Síria és una República Àrab que limita amb Turquia al nord (amb qui estan enemistats des de fa segles i amb qui encara avui es disputen un tros de territori), amb Irak a l’est (aliats històrics), amb el Mediterrani i Líbia (aliats històrics) a l’oest, i amb Israel (Estat que no reconeixen i amb qui tenen greus desavinences pels Alts del Golan) i Jordània al sud (en principi aliats, tot i que només per mutu interès; els siris consideren que els jordans són uns traïdors –a la causa àrab- i uns venuts a occident. Però la realitat és que uns –els siris- necessiten mà d’obra qualificada i els altres –els jordans- necessiten certes matèries bàsiques que no tenen). Tot i que com tots els països de la zona Síria és bàsicament un país àrid i desèrtic, a diferència de molts dels seus estats veïns, Síria té grans àrees verdes que viuen de l’agricultura, sobretot a l’oest (clima mediterrani) i a la vora de l’Eufrates. Per desgràcia meva, jo no vaig visitar cap d’aquestes zones.

Pel que fa a població, a Síria hi ha immensa majoria àrab però també hi ha jueus –concentrats a Damasc on viuen amb pau i harmonia per increïble que sembli (“nosotros no estamos en contra de los judíos, no somos antisemitas, jamás lo hemos sido. Nosotros estamos en contra de Israel” em deia el guia), kurds, armenis, turcs, beduins... I encara hi ha més religions que ètnies: musulmans sunnites, xiïtes, drusos –fàcilment identificables, jueus, cristians catòlics, ortodoxos, maronites, arameus...

Foto feta des la meva habitació de l’hotel (Damasc). Imagineu-vos com ens vam sentir al veure el minaret tan a prop! Miraculosament cap dia vam sentir a les 5 del matí el mític “Allah akbar, Allahu Akbar” (literalment “Al·là és gran, Al·là el més gran”) amb el qual es crida a pregar.

Damasc, la capital de Síria i una de les ciutats àrabs més fascinants del món, serà presentada en un capítol a part.






Palmira (del grec Palmyra, literalment “ciutat de les palmeres”) és una parada obligatòria quan es visita Síria. Ubicada a l’interior del país, entre Damasc i l’Eufrates (bastant més a prop del riu que de la capital), Palmira fou una de les ciutats més importants de l’Edat Antiga per la seva posició estratègica. I és que Palmira neix al costat d’un immens oasi, una illa verda i plena de vida enmig del desert. És obvi que Palmira era la parada i centre comercial importantíssim que unia l’est (Babilònia, Pèrsia) amb l’oest (Damasc i la costa mediterrània). Els orígens de la ciutat, com passa amb moltes altres ciutats de la zona, no són gens clars. Hi ha qui parla del rei Salomó i els hebreus. Sigui com sigui, la ciutat va experimentar un notable creixement posteriorment, amb els fenicis primer, després els grecs guiats pel gran Alexandre, i finalment els romans. Fou durant l’ocupació romana que Palmira creix fins a dimensions més que considerables però com va passar amb altres ciutats (com la mítica Carthago o l’encara més mítica Jerusalem), els romans van haver de saquejar-la i destrossar-la per acabar d’una vegada per totes amb els aixecaments de la població local.




Al sud de Damasc hi ha una ciutat mítica: Bosra. Antiga ciutat bíblica d’orígens incerts, Bosra passà a mans de diferents conqueridors. Primer dels nabateus, que la feren capital, després dels grecs liderats per Alexandre i posteriorment pels romans. Quan l’imperi romà s’efondrà passà a mans dels bizantins i poc després als àrabs. A Bosra destaca l’estat de conservació impecable de l’espectacular amfiteatre romà, un dels més grans (sinó el més gran) del món. Durant les creuades, els àrabs van fortificar l’amfiteatre, de manera que actualment quan hom visita Bosra gaudeix d’un amfiteatre romà i una fortalesa àrab a la vegada.

No és Montserrat! A Síria, com en qualsevol país àrab, abunden les mesquites, però també, com en qualsevol país del Pròxim Orient, hi ha comunitats cristianes. Un d’aquests pobles és Maloula, ciutat natal de Santa Tecla. A Maloula també hi ha una comunitat d’arameus, gent que parla la llengua de Jesús.

Sant Jordi també té els seus orígens al Pròxim Orient. Tant a Síria com a Jordània és una imatge present en totes les Esglésies.

NOVEMBRE CALENT

L'any 2006 serà recordat per la segona copa d'Europa del Barça, pels meus viatges a la Xina i al Pròxim Orient, però també per haver tingut una tardor espectacularment càlida.

Últim cap de setmana de novembre i temperatures properes als 20ºC durant al dia. A la nit potser no són tan altes com al dia però com que no fa vent ni l'aire és fred, la sensació d'estar passant unes nits càlides de novembre és total. Ja el dijous, els mítics dijous de l'any 0 des que faig balls de saló, el clima era anormalment càlid. Els balls són a les 21 h però surto passades les 22 h, i passades les 23 h, perquè solem fer un petit vermut quan acabem. Anava amb camisa i jaqueta... però us asseguro que la jaqueta feia més nosa que servei. Per aquestes dates no recordo haver pogut passejar de nit amb una simple camisa. Tampoc recordo un aire tan benigne.

Dissabte ídem. A les 20 h directes cap al Camp Nou a gaudir del Barça. Des del gener del 2004 que el Barça de futbol és sensacional (llàstima que no poguem dir el mateix de basquetbol). El Camp Nou és un fortí i a tot Europa han provat el nostre futbol brillant (victòries al Bernabeu l'any 2004 i 2005, victòria a Stamford Bridge i San Siro l'any 2006...).

Ahir, la víctima fou el Vila-reial. Sense Eto i Messi, el Barça continua imparable gràcies al lideratge de Ronaldinho, el millor jugador del planeta, un home tan sensacional a nivell tècnic com físic. Llàstima que a vegades faci masses floridures així com certa manca de lideratge a la selecció canarinha perquè sinó estaríem parlant del millor jugador de tots els temps (ràpid i tècnic com Maradona, i alt i fort com un autèntic atleta).

El primer gol fou de penal.

El tercer un autèntic golàs d'Iniesta, una tisora a centre de Zambrotta.

Abans però, Gudy feu el segon gol. L'islandès és un jugador molt limitat tècnicament però molt voluntariòs i tenaç a l'hora d'utilitzar el seu físic imponent per treure petroli dins de l'àrea.

I el quart gol, senyores i senyors.... ah, el quart fou pura màgia. Ronaldinho para amb el pit, la bola se li escapa un xic per darrera i el noi res, es gira, mitja vlta i xilena . Increïble. Les imatges no descriuen la grandesa d'aquest gol que possiblement passarà als annals de la història juntament amb aquell golàs que li va fotre al Sevilla al Camp Nou (el recordeu?) o el golàs que li va fotre al Chelsea (el porter i els defenses encara estan rumiant per on va passar la bola entre aquella munió de cames rivals).

I després de la festa del Camp Nou a la festa nocturna. El sopar fou al Lobo, un local correcte a tocar de les Rambles i de la Plaça Catalunya, al Raval, en un d'aquestsa restaurants de disseny que últimament tan freqüento. D'allí vam pujar cap a Santaló on ens esperaven xaies impacients.

Fou una gran nit. Hi erem tots: Erris, Alvarinho, Vic, Marians, Felip, Nacho, Cornetes i Juli. Només una nota negativa: la calor, dins i fora dels locals -a tocar del mes de desembre i sentint-me imbècil per haver agafat la jaqueta... Be water my friend XD

PASSEJANT PER LAS VEGAS

Enllaç interessant: Passejant per Las Vegas Strip

Home, la veritat és que el cap de setmana anterior no vam passejar precisament per Las Vegas, però déu n'hi do.

Veníem d'un cap de setmana dominat pels orcs i els trolls, els uruk hai i els olog hai. Superar-lo havia de ser fàcil. Però què collons, no només el vam superar sinó que a més fou d'allò més divertit i entretingut.

El divendres vam sopar al casc antic, a tocar del carrer de l'Hospital, davant l'Esgésia del Carme, en un garito d'allò més cool. Un local típic de la Barcelona de disseny, ja sabeu, un restaurant ubicat en una casa vella, molt vella, però amb una decoració interior medernísima.

El menjar fou deliciós. Vam compartir uns entrants (memorables els nachos mexiterranis -ja sabeu que un local de la Barcelona fashion sempre està present la gastronomia mediterrània) i uns segons plats (dues cassoles, una de carn argentina i una altra de verdures si no recordo malament) d'allò més bons i originals. Les postres -sense compartir- també foren delicioses. En Danelor i jo vam rematar la feina amb un còktel marca de la casa (un Daikiri).

I del restaurant al mític Marsella. Vam arribar-hi d'hora i això ens va permetre poder seure i beure com uns autèntics senyors. El ron i la joia entre els presents era evident. Encara faltava un últim cubata abans d'anar al Temple quan en Big Vic va escapolir-se com si fos en Fenek o l'Alvarotos.

Sols i sense cap més companyia que la dels nostres dos cossos calents, en Danelor i un servidor es preparaven per anar al Platform quan de sobte, i encara no sé com, ens vam posar a xerrar amb una parella d'anglesos. Ell era el típic obrer gal·lès. Ella la típica petarda anglesa. Molt bona gent. Molt simpàtica. Ens van ensanyar el manual que donen a Anglaterra. He, he. És d'agrair que sàpigien què és el català i que el respectin (perquè no respecten Irlanda?) tot i que la majoria de coses que deia la guia eren més aviat ridícules. Allí deia que a Barcelona no es pot pixar al carrer i d'altres perles sobre el civisme. Pfffff encara ara ric.

Quins grans diàlegs que vam tenir amb en Michael Collins (sí, es deia així, com el fundador de l'IRA, o com un dels tripulants de l'Apol·lo XIII). Després d'una Entesa de Progués com aquella, només a Platform podíem acabar. I així fou. Una nit memorable. Els detalls són privats. Una altra vegada ja ho sabeu, WHO DARES WINS.

El dissabte no fou menys espectacular. A la tarda-vespre vam gaudir de Borat, una pel·lícula fricandó fricandó. Té moments divertits però en general jo la vaig trobar barroera i massa simple comparat al meu estimat humor britànic. Del Cinesa a un xinès entre Aribau i Santaló. Quin cap de setmana tan profitós gastronòmicament parlant!

Les copes van caure a La Tasca i el Punto, un local interessant per la múltiple presència de fèmines de bon veure. Com ja havia passat la nit anterior, al final només quedaven els dos guerrers més coneguts de Barcelona: Sir Danelor de la Palma i Sir Maverick Dobule A, de professió freeriders.

Passaven pocs minuts de les dues quan els dos caçadors nocturns van decidir fer una visita al Sala B. Primera sorpresa de la nit: no hi era en Samaranch! Segona sorpresa: en Suarez i en Valdrick van apareixer per garantir una cacera exitosa. Ah, el Sala B. Quin local tan petit i sovint emprenyador. I tanmateix, un dels indrets amb més densitat de població femenina de tot Barcelona. Com en el cas anterior, els detalls es mantindran amb el més estricte dels secrets. Pacte de cavallers, senyors.

I res, resulta que la setmana ha començat tan forta com el finde. Es veu que en Cornetes, també conegut com Henpecked Husband, ha muntat un sopar que ha esbalotat el galliner. Acabem el post amb unes grans paraules:

"me encanta ver como se alborota el gallinero cuando se vislumbran perspectivas de conocer nuevas féminas. Féminas que nadie conoce, nadie ha visto, y como muy bien apuntan algunos pueden petrificarse con la salida del sol. Sin embargo, se respira en los correos un elevado grado de ilusión, ansias o simplemente ganas, hecho que define perfectamente a los que ya son conocidos como freeriders. Su máxima, el compromiso de no comprometerse. Su legado, cientos o miles de féminas "satisfechas" (sutileza ante todo). Son killers de la noche temidos y admirados a la vez".

VARIS

Aquest cap de setmana ha estat força fluix pel que fa a diversió nocturna. El divendres prometia però, inexplicablement, els meus ulls es negaven a seguir oberts ja a la mitjanit. I el dissabte, després de veure una gran pel·lícula ("Infiltrats") poca cosa més. Vam anar al Temple, però ahir Platform era un hort ple de naps. Decididament no era el meu cap de setmana.

A veure que farà el Barça aquesta tarda...

Canviant radicalment de tema, acabo de penjar un post nou de viatges llegendaris, aquest cop la ciutat de Beijing, la capital de la Xina.

Enllaç per veure el prometedor relat: Beijing

Espero que en breu pugui penjar Síria (em consta que hi ha una gran expectació per veure que ensenyo i què dic sobre un país que alguns consideren que forma part de l'Eix del Mal...), i també començaria a ser hora de penjar el més mític de tots: Nova York (abans però, potser penjo algun de San FRancisco i Las Vegas).

CATALUNYA HA MORT

“E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la vols arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; però que si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà."

Ja fa bastants anys, potser 10, passejava jo pel Fossar de les Moreres un onze de setembre qualsevol quan vaig veure una sèrie de cartells i pamflets que em van xocar. Eren de Terra Lliure. Acusaven a Carod i els seus sequaços de traïdors i botiflers. També deien que el líder d’ERC tenia unes ànsies de poder inimaginables i que seria capaç de qualsevol cosa per tal d’obtenir algun càrrec polític rellevant. La veritat és que totes aquelles acusacions no em van agradar gens. Encara menys me les vaig creure. Més aviat, il·lús de mi, vaig pensar allò que tots els catalans idealistes pensem: “només falta això: pocs i mal avinguts”. No he estat mai de cap partit polític, com tampoc crec, ni creuré mai, en les dretes i les esquerres, simplement perquè cap d’ells m’ha donat mai res. Crec, perdó, creia, en Catalunya –perquè Catalunya em donava la seva llengua, la seva història, la seva cultura, la seva terra- i per tant, simpatitzava amb tots aquells que d’una manera o altra, cada ú a la seva manera, es declaraven, obertament, defensors dels interessos del poble de Catalunya.

Què equivocat que estava! Quanta raó que tenien els senyors de Terra Lliure!

Què irònic, els senyorets d’ERC, que es declaren independentistes, posen de President de la Generalitat a un andalús analfabet que no sap parlar català. A un individu que ni tan sols és capaç de dir la primera estrofa del Virolai l’endemà d’haver assistit a Montserrat. Si en Macià aixequés el cap!

Dissabte vaig agafar un taxi en dues ocasions. En totes dues els conductors resultaren ser andalusos. Sabeu què deien? Doncs que no entenien com un senyor de Còrdova sense estudis (i remarcaven aquest punt) podia ser President de la Generalitat. Perquè després digueu que els andalusos i els extremenys no volen un president nascut a Catalunya... Perquè després digueu que sóc un classista quan dic que per dirigir un país cal que el candidat tingui estudis i hagi fet mèrits per demostrar la seva vàlua.

És que és elemental: qualsevol persona sense estudis, qualsevol persona, quan va a un hospital vol que l’atengui un metge. ¿Per què aquesta mateixa persona voldria que un govern fos dirigit per quatre sense estudis (Montilla, Benach, Puigcercós i el pallús d’UGT a Catalunya –mmmmm quina llibertat de sindicats que es respira en aquest país)? La resposta és: no ho vol ningú que desitgi el millor pel seu país, és a dir, cap ciutadà de cap país del món... excepte alguns ciutandans de Catalunya. Aquells que “passen de política” (paraules seves, tot i que curiosament sempre voten) i “passen del nacionalisme” (però que són forofos de la selección española i que s’autodefineixen “espanyols” quan van a l’estranger o quan els hi preguntes d’on són). Aquells que s’autodefineixen “cosmopolites” perquè viatgen a Espanya i parlen castellà. Aquells que creuen que la culpa de tots els mals d’aquest planeta tenen un únic origen: les dretes, un concepte abstracte que ni ells mateixos són capaços de definir. És en aquest punt final on s’uneixen els tres partits que actualment formen govern.

En principi, els votants d’ERC, com jo, se senten catalans i no pas espanyols. Però vet aquí que un enemic conjunt (la malvada dreta), unes ànsies de poder inexplicables, o una ingenuïtat encara més inexplicable, fa possible que espanyolistes que odien tot allò que altres estimen (estimem, perdó, estimàvem), puguin formar govern. Ah, el poder, ja ho deia Buda, corromp. Si ERC és realment un partit independentista no pot, de cap manera, formar un govern estable amb dos partits regionalistes que ja la van fer fora del govern precisament per això, per ser independentista i per tenir unes bases que no estan disposades a baixar-se els pantalons. I si els votants d’ERC es consideren independentistes no poden, de cap manera, estar satisfets amb un govern de la Generalitat presidit per un tal José Montilla. Vol dir això que ERC no pot pactar mai amb partits regionalistes? No. ERC pot pactar puntualment amb els partits regionalistes, però en cap cas pot establir un govern estable i indefinit amb partits que comparteixen amb el PP una defensa a ultrança de la unitat d’Espanya.

I per això jo dic que Catalunya ha mort. La Catalunya que jo vaig estimar ha mort. La Catalunya d’en Prat de la Riba, Macià, Pau Casals, el Doctor Trueta, Antoni Gaudí, Joan Oró, Xavier Sala i Martín. La Catalunya treballadora i orgullosa de ser catalana. La Catalunya que era homenatjada arreu del món (Boccaccio, Cervantes, Voltaire, Orwell...). La Catalunya culta i romàntica (coneixeu algun país que tingui una llegenda més maca que la de les Quatre Barres?).

Senyors d’ERC: heu aconseguit dividir-nos. El que Franco no va aconseguir ho heu fet vosaltres. El què la immigració massiva no va aconseguir, els d’ERC ho heu aconseguit. Heu trencat la corda que unia la mata de jonc. Estem davant del principi del final. A les pròximes eleccions el desencís serà la nota predominant i CiU ja no serà un partit hegemònic. Felicitats! Era el vostre objectiu. Llàstima que cap dels seus vots aniran a parar a vosaltres. Aleshores, quan el fantasme nacionalista hagi estat esborrat del mapa, el següent pas dels socialistes serà prescindir de vosaltres. Perquè, no ens enganyem, cada cop hi ha més Victors, cada cop hi ha més joves “que passen de política” i que es declaren “d’esquerres i ecologistes”. Però, és clar, com sempre, tot haurà estat per culpa de les dretes, fins i tot la destrucció dels partits catalans.

PD: no et pots ni imaginar com t’entenc en aquest moments Ritt!!! El desencís per Catalunya i els seus polítics que sempre mostraves... ara més que mai estan justificats.

TOT SANTS 2006

QUATRE AUTÈNTICS SEX SYMBOLS de farra la matinada de l'1 de novembre

Tot i que la tardor astronòmica comença a finals de setembre, enguany no ha arribat fins al novembre, i la veritat, no crec que ningú es queixi. Resulta còmode i agradable no haver-se d'abrigar.

Em sembla que recordaré tota la vida l'1 de novembre del 2006: jo anant a votar a mitja tarda vestint samarreta de màniga curta i texans. Com si fos gairebé estiu!

En fi, esperem que ara faci una mica de fred... que toca esquiar pel pont d ela Puríssima!

L'última nit d'octubre la vaig passar primer al Camp Nou (un empat, al meu parer, injust. Putu Chelsea i putu àrbrit) i després a ca'l Juli & Nach. Allí em van servir Ron Cacique i la nit es va animar XD

Poc després, va tocar sortir de farra. Els protagonistes, Esmolet, els dos ligres (de Gràcia i de Sarrià), la Celina (o com se digui, era una noia de Madrid que havia portat en Nach) i l'ídol.

Qui collons ens va fotre las foto? No es pot dir que estiguem mirant a l'objectiu precisament...

L'Esmolet no en té prou amb tres noies que ara també s'ho munta amb el Ligre de Sarrià. Ho teníeu molt amagat, parelleta ;-)

ARTICLE D'EN SAVADOR SOSTRES

Us deixo un article que de cap manera pot deixar-vos indiferent.

Divendres anàrem al Tirsa, etcètera. Vaig necessitar anar al lavabo i en una de les taules del fons del bar hi vaig veure aquest comunistot que fa dir-se Jordi Miralles. Els bars, com les esglésies, els hotels i els restaurants, són llocs de pau. Està prohibit, em tinc prohibit de fer-hi cap escena. Vull dir que si al Tirsa hi ha el Jordi Miralles, que hi sigui. Bé, al cap d'una estona el comunista decidí marxar i ja fora del bar es posà a l'altre costat del vidre del meu segment de barra i em començà a mirar. No era una mirada qualsevol. Era una mirada malalta de ràbia.

Era la mirada del vell ressentiment social, d'odi determinista, era la mirada del gulag. Era la mirada de l'escamot d'afusellament just abans de dir-te si vols que et tapin els ulls. Cap altra ideologia com el comunisme ha matat tanta gent: Hitler va ser un becari d'Stalin. I estic segur que si tornessin al poder, tornarien a matar. Hi ha una ràbia terrible dins de cada comunista, una ràbia que respon a la frustració personal. I en lloc de mirar endins d'un mateix per veure en què s´han equivocat i com podrien deixar de ser tan imbècils, projecten aquesta ràbia enfora i amb aquesta mirada em mirava el Jordi Miralles divendres, i amb aquesta ràbia volen destruir les economies i les societats, paral·litzant-les de terror i burocràcia, d'inútils i d'incapaços.

La mirada de Jordi Miralles és abans que cap altra cosa la constatació del seu fracàs. Del seu fracàs personal, del fracàs personal de no ser ningú i de no haver fet mai res ni haver comptat per a res. El fracàs de ser Jordi Miralles: no cal dir res més. I també el fracàs sistemàtic de totes les coses que ha defensat: totes s'han demostrat, a banda d'estúpides, profundament perjudicials per a la humanitat.

La mirada de Jordi Miralles és, com deia, el gulag, que és allà on tots els trens d'aquesta gentola sempre ens han portat.(Quedi clar que gentola és la paraula catalana que serveix per dir gentuza).

VIATGES LLEGENDARIS

Estimats lectors i lectores (no deixa de ser curiós que aquest blogg tingui més fans femenines que no pas fans masculins... algun dia hauré de reflexionar sobre aquest fet tan divertit):

- com que tinc certs problemes a l'hora de penjar fotos i fer posts llarguets, m'he vist obligat a obrir un altre blog batejat amb el nom de VIATGES LLEGENDARIS

El primer post d'aquest fabulós blog ha estat SHANGHAI i francament val molt la pena visitar-lo. (el recomano especialment a en Ritt -ell que estava malalt quan hi va ser- i també als vigatans -perquè he penjat un parell de fotos seves que són excepcionals. Moltes gràcies parelleta de la plana!!!)

Suposo que no cal ni dir-ho, des del meu blog de sempre, el www.hemanet.blogspot, hom pot trobar enllaços sobre els meus viatges. Shanghai i tots els que han de venir no en seran cap excepció. També sempre que pengi algun viatge prometo avisar com estic fent ara amb el de Shanghai, que repeteixo, és un dels millors posts que he fet mai.

No tinc ganes d'obrir més blogs ni de complicar-me. Simplement m'he vist obligat a penjar els meus viatges a un altra direcció si volia fer posts com Déu mana sobre els meus viatges. Ara només em sap greu que alguns posts, com el de Hong Kong, Jordània o Washignton siguin tan curtets comparats als que vindran.

Recordo a tothom que els enllaços de viatges estan visibles a la dreta (ui, si em llegís en Xuan i les seves joventuts...!!!), en l'apartat corresponent, just per sota dels enllaços dels blogs d'amics.

Pròximament -o no- espero poder penjar el meu post més esperat: The Capital of the World (New York). La meva ciutat preferida per fi podrà ser tractada com es mereix.

PD: Ritt, a veure si pengem alguna cosa de Síria i Jordània!

PD 2: Sònia i Jordi, la colla pessigolla també podria penjar fotos (o més ben dit fotasses) de la Xina, Bali i Austràlia...

PD 3: Nach a veure si penges quelcom del safari (sabíeu que és una paraula suahiri? vol dir viatge) per Kenya i Tanzània

26

Maleït Cronos!!!

Ja m'he polit un quart de segle!!!

Welcome 26

REFUGI A LLES DE LA CERDANYA

Ara fa tot just una setmana, cinc intrèpids pixapins gaudien de la calma i tranquilitat que ofereix el refugi de Lles de Cerdanya. Fou un cap de setmana magnífic. La desconnexió amb el món urbà fou total. El refugi en qüestió es troba a uns 1.500 metres d'altitud, a escassos kilòmetres de Llès (un poble de menys de 100 habitants). Per accedir-hi, s'ha de passar per un camí de carros que sol deixar-te el cotxe nou. Però val la pena. Allà dalt, tot sols, sense soroll ni estrés, amb la naturalesa envoltant-te pels quatre cantons, vam xerrar, vam passejar, vam jeure, vam encendre un foc, vam menjar i sobretot, vam riure molt.

Quins paisatges! Aquest és l'ambient que es respirava al refugi. Ni rastre d'activitat humana! És tan reconfortant veure boscos i prats verds sota un cel tan blau... Al fons, la Serra del Cadí.

Aquí el teniu! El refugi de Llés, també conegut com "El castell de Gundabad" ;-) Els voltants del refugi no eren del tot verds per culpa de les múltiples cagarades de vaca i cavall que assolaven la terra ferma.

Al refugi no hi havia cap de les comoditats a les quals estem acostumats: ni llits, ni aigua, ni electricitat, ni calefacció (i us puc assegurar que a 1.500 metres d'altitud a les nits fot certa rasca!). Per tant, un cop a dins, el que cal fer quan es pon el sol és fer encendre la llar de foc. Per sort per al grup, teníem un intrèpid noble de Loksley, Sir Marian Red Gallardo. A la foto, mostrant el seu domini del foc...

Voilà! El foc és, almenys en el refugi de Llés, la font de llum i escalfor per al grup. També és la base per poder cuinar les botifarres i altres delícies que vam (bé, més aviat van :-P) portar expressament per a l'ocasió. Alguns, com el Ligre i en Marian, es va atrevir a recollir bolets... i posteriorment van tenir el coratge de menjar-se'ls!

Un cop teníem assegurada la supervivència, alguns es van dedicar a fer el pallasso... Bé, de fet, si hem de ser sincers, ja feien el pallasso abans d'encendre el foc... veure imatge.

Aquest era l'aspecte del refugi en plena ocupació... Les cares de felicitat i orgull ho diuen tot.

I aquest era l'aspecte del Ligre de Sarrià, meitat lleó, meitat tigre. És ben sabut que és enmig de la foscor quan es troba més a gust...

Durant l'estada al refugi ens vam trobar alguns boletaires però sobretot, vam haver d'apendre a conviure amb la fauna local, majoritàriament vaques i cavalls. Més imatges.

I va arribar el diumenge i amb ell, s'acabava l'aventura i la gresca rural. Al migdia, després de fer les maletes, vam baixar a Llés i vam dinar com uns senyors al bar del poble. Més informació i més fotos, al blog d'en Sir William de Cornetes i al fotolog d'en Jules III.

Fotos del post cortesia d'Esmolet i Schelotto.