PHILEAS FOGG

Phileas Fogg, flamant cavaller de l'Imperi Britànic, fou un dels meus ídols d'infància juntament amb Magic Johnson, Han Solo, Indiana Jones, Michael Knight, John "Anníbal" Smith i Templeton "Fénix" Peck (ah, els vuitanta, allò sí que eren bons temps).

Ideat per Jules Verne a principis de la dècada dels setanta del segle XIX, Fogg és el protagonista d'una de les obres mestres de la literatura: La volta al món en vuitanta dies. És curiós comprovar com molta gent considera que les novel·les de Verne són infantils. Tota aquesta gent que es creu superior als contes de nens de Verne desconeixen que entre els seguidors més incondicionals de l'escriptor francès s'hi troben titans de la categoria de Leo Tolstoi (que les va llegir quan ja era adult) i Albert Einstein ("la imaginació és més important que el coneixement").

Anyway, per mi el senyor Fogg sempre fou (i és) un referent d'home intrèpid i valent, amb classe i estil, sobrietat i intel·ligència. El personatge en qüestió vivia –naturalment- a Westminster, Londres. En concret a Saville Row (número 7), un carrer al costat i paral·lel a Regent Street, entre Oxford Street i Picadilly (més a prop d'aquest últim). No cal ni dir-ho, Verne estava molt ben informat del nivell de vida i l'estil de l'alta societat londinenca així com de la geografia i costums arreu de l'Imperi Britànic.

Darrera dels edificis, entre Picadilly i Regent Street, a Saville Row, vivia Phileas Fogg.

Saville Row sempre ha estat un dels carrers més fashions de Londres car allí és on hi havia els millors sastres de la ciutat, amb clients tan selectes com Lord Horace Nelson, l'almirall més famós de tots els temps, capità del mític buc de guerra Victory –mai enfonsat, guanyador de la Batalla de Trafalgar i autor de la meva frase favorita: "Senyors, Anglaterra espera que estiguin a l'altura de les circumstàncies". Actualment, talents com Giorgio Armani tenen seu a Savile Row.

Tanmateix, és necessari recordar que la zona entre Oxford Street i Picadilly, tot i ser la meva zona preferida, no és la més cara i exclusiva de Londres. Com ja vaig dir en el seu dia –veure els posts de Londres- la zona més elitista de Londres (i del món) és entre Knightsbridge i Kensignton, a l'oest de Westminster. Allà hi tenen residència, entre altres, Sa Majestat, Bill Gates, el Sultà de Brunei i Lakshmi Mittal, magnat indi de l'acer i propietari d'una de les cases més cares del món (més de 100 milions d'euros).

Tot i no tenir gaires amics i encara menys aficions, el senyor Fogg no hi feia gaire vida a casa seva. Pel contrari, concentrava la major part del seu temps al seu club: l'exclusiu Reform Club, la llar de les ments més liberals i snobs de les illes britàniques. La novel·la no explica com el senyor Fogg va poder entrar a formar part d'aquest selecte club londinenc que fins al 1981 no acceptava dones i que ha tingut socis de la talla de Sir Arthur Connan Doyle, H.G. Wells, Lord Palmerston o Sir Winston Churchill. Tampoc ens explica com Foggs va aconseguir la immensa fortuna que se li suposa i que li permetia viure de rendes sense fotre absolutament res productiu (a no ser que considerem productiu llegir la premsa, jugar al whist i discutir de política, cultura i avenços tecnològics).

En tot cas, Verne sabia molt bé del què parlava: Phileas Fogg havia deixat la seva casa de Saville-Row a dos quarts de dotze, i després d'haver col·locat cinc-centes setanta-cinc vegades el peu dret davant de l'esquerre i cinc-centes setanta-sis vegades l'esquerre davant del dret, arribà al Reform-Club, el fabuós edifici aixecat a Pall-Mall (paral·lel a Picadilly entre Trafalgar Square i el parc de Saint James/Palau de Buckingham).

Aprofitant que a principis de la dècada dels setanta del segle XIX els anglesos eren els amos i senyors dels mars mercès a la seva immensa i poderosa armada, que controlaven mig món (les illes britàniques, nord, centre i sud d'Àfrica, Pròxim Orient, la Índia, Singapur, Hong Kong, Canadà, Austràlia) i el poc que no era seu eren aliats (Estats Units, França, Itàlia), i sobretot, que les comunicacions havien millorat espectacularment arreu del món (el tren americà permetia recórrer els Estats Units de costa a costa, el tren indi idem amb l'Índia i el Canal de Suez unia el Mediterrani amb el Mar Roig i l'oceà Índic), Verne s'atreveix a proposar una aventura trivial actualment però fascinant en aquells temps.

Del profund coneixement de Verne respecte a la situació del món en aquells temps, neix l'home encarregat de dur la proesa de donar la volta al món en vuitanta dies: Phileas Fogg, el meu ídol.

"Era un home que podia tenir uns quaranta anys, de figura noble i arrogant, alt, rós, front llis i sense arrugues, rostre i dentadura magnífica. Serè, flemàtic, pura la mirada, inflexible, era el prototipus d'aquells anglesos de sang freda que hom sol trobar al Regne Unit, un ésser ben equilibrat en totes les seves parts, proporcionat amb precisió, i tant exacte com un cronòmtre Leroy o de Bamshaw. I és que Phileas Fogg era l'exactitud personificada."

No menys mítics són els seus companys del Reform Club:

"L'enginyer Andrew Stuart, els banquers John Sullivan i Samuel Falientin, el fabricant de cervesa Thomas Flanagan, i Gualther Ralph, un dels administradors del Banc d'Anglaterra, personatges rics i considerats fins i tot dins d'aquell club."

I pel que fa al viatge tot comença arran de la discussió sobre un robatori al Banc d'anglaterra i sobre si el lladre podrà escapar de la justícia...

[...]
Stuart - El lladre fugirà. La Terra és molt gran.
Fogg - Abans sí que ho era...
Stuart - La Terra és com abans! O és que potser s'ha encongit?
Gualther - Sens dubte ha encongit. Opino com el senyor Fogg. La Terra s'ha fet més petita per l'home. Avui en dia hom pot viatjar deu vegades més depressa que fa cent anys.
[...]
Stuart - S'ha de reconeixer que sou bons explicant acudits... O sigui que segons vosaltres ara es pot donar la volta al món en tres mesos...
Fogg - Jo diria que en tan sols vuitanta dies.
Sullivan - En efecte senyors. Els trens ja recorren el continent americà i el subcontinent indi. El Morning Chronicle ha establert un càlcul fiable de 80 dies: de Londres a Suez 7 dies, de Suez a Bombai 18 dies, de Bombai a Calcuta 8 dies més, de Calcuta a Hong Kong 13, de Hong Kong a Yokohama 6, de Yokohama a San Francisco 22, de San Francisco a Nova York 7 i de Nova York a Londres 9 més. En total 80 dies.
Stuart - Sí, és clar! Però tot això és teòric! I el mal temps? I els descarrilaments? I les tempestes i els vents contraris? [...]
Fogg - Naturalment s'inclouen tots aquest factors.
Stuart - I els indis que treuen i sabotegen les vies? Si es diu que aturen trens i saquegen els vagons!
Fogg - Incloent els indis...
Stuart - Teòricament teniu raó senyor Fogg però a la pràctica... m'agradaria veure-ho.
Fogg - Només depèn de vós. Animeu-vos i ho comprovem.
Stuart - Ni boig! Però apostaria 4.000 lliures a què tal viatge, en aquestes condicions, és inviable.
Fogg - Doncs és possible.
Stuart - Doncs feu-ho.
Fogg - Ho accepto. [...] I m'aposto 20.000 lliures [...]
Stuart - Vint mil lliures! Vint mil lliures que qualsevol imprevist us les pot fer pedre!
Fogg - No existeixen els imprevistos.

I així comença, més o menys, l'aventura. Com que el senyor Fogg és un cavaller, ningú dubta de la seva paraula i per tant l'eximeixen d'haver d'anar a aduana cada cop que arribés a un país per tal de poder demostrar que hi havia estat i que no havia mentit...

FASE 1 Europa: de Londres cap a París amb vaixell i de la capital francesa a Torí (Itàlia) amb tren. Del nord d'Itàlia cap al sud, a Brindisi, on agafarà un vaixell cap a Egipte.

FASE 2: D'Àfrica a la Índia. Han passat 7 dies quan Fogg arriba a Suez, territori britànic en aquells temps. Allí agafa el vaixell Mongòlia direcció la Índia, també territori britànic.

FASE 3: L'Índia. Han passat vint dies quan Fogg arriba a Bombai. D'allí agafarà el tren continental indi –britànic, naturalment- direcció a Calculta. A l'Índia comencen els imprevistos quan resulta que la línia Bombai-Calculta no està encara completa i han de fer un tros del recorregut amb elefant (anomenat Kiouni). De pas, aprofiten per salvar la bella i jove Auoda (digue-li tonto al Fogg). Finalment arriben a Calculta on agafaran un vaixell, el Rangoon, direcció a Hong Kong, amb escala a Singapur.

FASE 4: Hong Kong. Han passat 36 dies quan Fogg arriba a la colònia anglesa de Hong Kong. Allí se suposava que l'Auoda tenia familiars però, oh, quina mala sort, ja no viuen a Hong Kong i el senyor Fogg li ofereix compartir amb ell l'aventura (no, si de tonto ni un pèl el cavaller britànic). Mentrestant, l'imbècil del majordim francès (es juga la vida per salvar l'Auoda i la glòria se la queda el seu amo que no ha fotut res), en Passepartout (àlies Rigodón), es fica en problemes i acaba agafant el vaixell direcció a Yokohama tot sol sense avisar en Fogg i l'Auoda.

FASE 5: Hong Kong-Shanghai-Yokohama. Fogg, que ha perdut l'enllaç cap a Yokohama, reacciona ràpidament agafant un junc anomenat Tankadere per anar cap a Shanghai, i d'allí cap a Yokohama.

FASE 6: Yokohama – San Francisco. Han passat 42 dies quan Fogg arriba a terres japoneses. Com si res, es posa a buscar el seu majordom i el troba en un circ. De Yokohama agafa un vaixell cap als Estats Units.

FASE 7: Estats Units. Han passat 64 dies quan arriben a la costa oest americana. A San Francisco agafen el tren que els ha de portar fins a Nova York però les coses es compliquen quan a mig camí pateixen un atac dels indis Sioux que segresten a bona part del passatge. Fogg, cavaller britànic, baixa del tren i es proposa perseguir i castigar els malvats indis. Per recuperar el temps perdut, recorreran amb trineu l'estat de Nebraska. A Omaha agafen el tren cap a Chicago i d'allí un altre tren cap a Nova York.

FASE 8: Nova York – Irlanda. Han passat 71 dies quan el senyor Fogg arriba a Nova York. Per desgràcia, el cavaller britànic ha perdut el vaixell que l'havia de portar a Liverpool. Desesperat, compra un vaixell mercantil anomenat Henrietta i navega cap a Irlanda. En un dels moments més mitics del llibre destrossen bona part del vaixell per obtenir més combustible per a la caldera i així avançar més ràpidament.

FASE 9: D'Irlanda a Londres. De la costa irlandesa a Dublín amb tren i d'allí a Liverpool amb vaixell. De Liverpool finalment cap a Londres amb tren. El millor del llibre sens dubte és el final. Sembla que Fogg hagi perdut l'aposta per qüestió de minuts però en realitat l'ha guanyat sobradament car com que ha viatjat d'oest a est, cercant el sol, els dies disminuiven tantes hores com 15º (distància entre meridians) recorria cap a l'est. D'aquesta manera, per haver donat una volta sencera a la Terra, Fogg s'havia "menjat" tot un dia [(360º/1 volta) *(1 hora/15º) = 24 hores/ 1 volta], és a dir, havia guanyat tot un dia. En altres paraules, el senyor Fogg havia vist com el Sol havia sortit de l'horitzó 80 vegades però en canvi els seus col·legues de Londres tan sols 79 cops.

FASE 10: de Saville Row número 7 al Reform Club per guanyar l'aposta.

275 euros

275 euros és una suma suficient per fer moltes coses.


Per aquesta quantitat de diners es pot viatjar a la capital espanyola i anar al Bernabeu a veure un Madrid Bayern...



Les botifarres de Van Bommel, en canvi, no tenen preu XD



Amb 275 euros avui he descobert que hom paga un retrovisor d'un Smart For Four.

Toca't els collons! Quina ràbia!

Avui he aparcat al carrer i quan he tornat m'havien destrossat el retrovisor. La cosa no pintava gaire bé perquè els Mercedes, com la majoria de cotxes alemanys, tenen uns retrovisors molt macos (del mateix color i acabat que la carrosseria, amb l'intermitent i altres pijades electròniques com per exemple termòmetres per mesurar la temperatura ambient), però també molt rígids i poc resistents als cops.

Els Fiat, per exemple, tenen uns retrovisors força lletjos però això sí, la unió entre la carrosseria i el retrovisor és una ròtula esfèrica i un petit braç de plàstic que pot recargolar-se i torçar-se tant com vulguis abans de trencar-se. De fet, amb el Fiat a vegades he calculat malament i li he fotut òstia al retrovisor... i res. Només "s'ha girat" però el pots tornar a la posició inicial com si res.

Senyors de Mercedes: menys bellesa, menys pijadetes i més utilitat i durabilitat.

275 euros. La mare del Tano. Malparits!!! Que només és un Smart!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

SAN FRANCISCO

15 fotos per resumir la mítica ciutat californiana de San Francisco:

En primer lloc, evidentment, el Golden Gate, el pont més famós del món (que no el més maco, ni el més llarg, ni el més alt ni res de res). Tot i que era estiu, la sensació de fred fou constant durant la nostra estada a San Francisco. Però així és San Francisco i el seu clima: horrorós. A l'estiu, la temperatura oscil·la entre els 20ºC (als migdies, quan el sol fa acte de presència fins i tot pot arribar a fer calor) i els 10ºC al matí i al vespre. Però això no és el pitjor. El pitjor és la maleïda boira matinal -comú a la majoria de ciutats costeres del Pacífic: Los Angeles i Hong Kong, per exemple- i sobretot, els posteriors corrents d'aires gèlids al vespre. En realitat, vam tenir molta sort de poder gaudir del Golden Gate. A Twin Peaks (els turons que coronen San Francisco) no vam tenir tanta sort i la boira ens va fastiguejar.

El famós Fishermans Wharf de San Francisco, o el què és el mateix, l'embarcader dels antics pescadors de San Francisco. Actualment és més aviat un passeig marítim amb magnífiques vistes de la badia de San Francisco (San Francisco està ubicada en una península de manera que una part de la ciutat toca l'oceà Pacifíc i una altra toca una bonica badia). En aquesta zona també hi ha l'antiga fàbrica -avui botiga-museu- de xocolata de Ghirardelli. Foto feta a la tarda, quan el cel estava destapat.

Com totes les ciutats americanes, San Francisco té un centre comercial ple de gratacels, si bé actualment moltes ciutats asiàtiques li passen la mà per la cara. El gratacels més famós de la ciutat californiana és la Transamerica Pyramid, un bodrio que no ens van deixar visitar (a diferència de l'Empire State de Nova York o el Jin Mao de Shanghai). En canvi, el què si té diferent San Francisco de la resta de ciutats americanes són les mansions victorianes a escassos quilòmetres del centre.

Inexplicablement, no tinc fotos de la Union Square, el centre comercial (allí hi ha la seu central de la Levis Strauss, per exemple) i cultural (seu del Theater Bay Area) de San Francisco. Allí també teníem el nostre hotel, el Hilton, que haig de dir que és molt fluix.

Un dels carrers més bonics de San Francisco: Lombard Crooket Street. El fort pendent, les corbes que han de seguir els cotxes, les flors i les mansions victorianes li donen un encant especial.

Aquesta magnífica foto la vam fer just damunt de Lombard Crooket Street (a la dreta del Guifré i perpendicular al carrer de la foto, començaria Lombard Street). Coronant la badia de San Francisco hi ha la presó més famosa del món: Alcatraz. Per desgràcia, si hom vol visitar Alcatraz ha de reservar passatge amb un mes d'antelació com a mínim. Nosaltres ens vam quedar amb les ganes.

Més fotos dels carrers de San Francisco. Entre el clima i les pujades jo no sé com algú pot viure a San Francisco :-P

San Francisco sempre ha destacat per ser una ciutat molt esquerranosa (pels americans) i permisiva amb les minories ètniques i els homosexuals. Evidentment no em vaig fer cap foto amb els centenars de locals i zones gays que hi ha a la ciutat però sí que, en canvi, em feu molta il·lusió visitar el China Town de San Francisco, conegut també com el Hong Kong dels Estats Units. A la primera foto l'entrada a China Town i a la segona el carrer principal d'aquest peculiar barri (tot i que a mi no m'ho va semblar, pel que es veu el de Nova York és més gran).



Dues fotos més del Golden Gate. Estic extraordinàriament orgullós de la primera foto car considero que és bellíssima. Fou feta des del primer mirador del pont. Des d'aquest mirador salten molts americans cansats de viure. La segona foto en canvi, és una curiositat i és que la "biga" no és res més que un exemplar de cable que subjecta el pont. Brutal!

Foto de l'ajuntament de San Francisco. Fa cinquanta anys, aquest palau fou la primera Seu de les Nacions Unides, actualment a Nova York. En aquesta zona hi ha un seguit de monuments i estàtues dedicades a gent teòricament "humanista" així com als fundadors de la ciutat, els catalans encapçalats per Gaspar de Portolà, Governador de Califòrnia (l'Alta-actualment U.S.A.- i la Baixa -actualment Mèxic- i també fundador de San Diego i Monterey.

I ja per acabar, fotos a bord del mític tramvia, o cable car com els americans els anomenen. Tot i el preu desorbitat (5 dòlars per persona) i la incomoditat del passatge, el viatge val molt la pena. És una experiència que s'ha de viure, pujar i baixar pels carrers de la Union, del centre financer al Fishermans Wharf amb un prodigiós sistema mecànic que data del 1.873 (els tramvies no tenen un motor pròpiament dit. Hi ha un motor extern als tramvies que mou contínuament un cable sota la via i els tramvies poden acoplar-se per moure's o desacoplar-se per frenar en sec).

Combregar amb rodes de molí

Article a l'AVUI de rabiosa actualitat. Per mi descriu molt bé, amb dosis d'humor i ironia, com la societat ens estem allunyant cada dia més de polítics i periodistes.

El còctel és letal. Agafi, a part iguals,

1) uns mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals, que no donen notícies sinó espectacle i

2) uns senyors (i senyores) que no sabem d'on surten i que aprofiten causes nobles per treure'n un benefici mediàtic (i potser algun altre?).

Exemples recents? Aquells que es deien els Fills del Quixot i aquests dels llums apagats.

Efectivament, el problema de l'habitatge (real) i el del canvi climàtic (ja veurem al final el percentatge de realitat) són causes nobles que voldríem veure resoltes, o almenys diem que voldríem veure resoltes perquè és la postura políticament correcta. Doncs bé, en tots dos casos han aparegut per art de màgia dues oenagés (totes dues franceses), de les quals la majoria dels ciutadans no sabíem res. Ni com es financen, ni qui hi ha darrere, ni de què viuen els seus membres portaveus. S'han autoproclamat defensores d'aquestes causes, han convocat grans mobilitzacions i... han fracassat.

Què ha passat exactament? Doncs que els mitjans hem bombardejat el personal durant dos o tres dies amb les bones paraules i les millors intencions d'aquests salvadors de la humanitat que, si grates una miqueta, de propostes ni una, de solucions encara menys i de demagògia tota. Ha passat també que algunes administracions s'han apuntat al carro perquè creuen que així les associarem amb la defensa de la noble causa, sobretot ara que s'acosten eleccions. Ha passat que dijous, dia de l'apagada de llums per salvar el planeta planetari, només van seguir la convocatòria alguns edificis oficials i alguns monuments de París i d'Ejpaña. I ha passat que, a pesar que la majoria dels ciutadans sabíem que hi havia convocada la jornada (això ho tenen, són experts en màrqueting), no vam seguir-la. I ara què passarà? Doncs que esperarem la pròxima ONG francesa que vingui a vendre'ns qualsevol moto per poder estar, novament, encantats de comprar-l'hi... o no.

Autor: Iu Forn

NATIONAL PAQUET ASSOCIATION

Benvinguts a la lliga més espectacular del món, la NPA, una competició salvatge que no deixa indiferent a ningú.

Alguns dels seus protagonistes han estat Agus, Guillermo, Nacho, Mariano, Guifré, Víctor, Jordi, Xavier, Alvaro, Juli, Francesc, Juan, Gerard (I i II), Nacho (de Saragossa)... Pel que fa als escenaris, tots recordem els mítics patis del col·legi Sant Ignasi de Sarrià, els camps privats de la Palma de Cervelló propietat dels De Gispert, o els camps municipals (?) de Sants i El Prat de Llobregat.

Però no ens enganyem; si per alguna cosa val la pena assistir o participar en un partit de la NPA és per l’extraordinària llibertat i dinamisme que envolta la lliga. Llibertat per jugar sense regles pesades ni pressions de cap mena (24 segons de possessió, 3 segons a la zona...), llibertat per lluitar totes o cap pilota, llibertat per riure’s dels rivals, llibertat per cometre infinites faltes, etc.

A la NPA no es xiulen gaires faltes. No serà perquè els jugadors siguin nets precisament... Els pals són molt freqüents i només els més sorollosos es xiulen. Tampoc se solen xiular les càrregues Danelorianes, els colzes Schelottians o les empentes Maverickianes.


Basketball terminology

Big Man: jugador amb una estatura igual o superior als 6 peus (183 cm) i/o que pesa més de 175 lliures (més de 79 kg). També es parla de Big man a l’hora de definir el jugador més alt de l’equip, independentment de la seva altura.

Small man: jugador amb una estatura pròxima als 5 peus i mig (168 cm) i/o que pesa menys de 150 lliures (menys de 68 kg).



HALL OF FAME

AGUS

Nickname: Double A, “Pistol” Agus
Born: October 11, 1980
Height: 5-foot-11 (180 cm segons revisió mèdica del 9-10-06)
Weight: 155 pounds (70 kg segons revisió mèdica del 9-10-06)

High School:
Sant Ignasi (1997-98)

College:
UPC-ETSEIB (1998-2003)

Playing Highlights
In 2006 led the league in steals and blocks
Holds NPA career record for most 3 point goals made
Holds NPA career record for most field goals attempted (meee)
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)

When “Double A” stepps onto a basketball court, spectators and opponents must have a carefully trained eye because "Pistol Agus" rarely duplicates the same move twice. The greatest creative offensive talent in NPA history, Agus's offensive repertoire is endless: he can dazzle with Harlem Globetrotter-like dribbling, toss a no-look pass like Magic Johnson or shoot with two defenders draped on him like Larry Bird. He also is a defensive wizard as he can steal and block shots like nobody else in the league.

Every afternoon is a show and no one, not even Agus, knows what records he might shatter. His playground moves, circus shots, and no-look passes are considered outrageous and, perhaps because he cultivates a freewheeling image, some basketball purists feel he is more style than substance.






GUILLERMO

Nickname: The fat, Sir Willy
Born: February 22, 1980
Height: Unknown
Weight: Unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-98)

College:
Facultat de Ciències de l'Educació i Psicologia Blanquerna – URL (1998-2002)
Università degli Studi di Padova (2001)

Playing Highlights
Holds NPA career record for most efficiency
NPA Most Valuable Player (2003)
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)

Whenever basketball discussions turn to naming the greatest player in the NPA, Guillermo’s name is always prominently mentioned. Guillermo brings vitality, attitude and a host of skills to NPA basketball. He was viewed as an oddity –an overweight boy (more than 175 pounds, that is more than 80 kg)- when he entered the league with the nickname "The fat." Undeterred, Guillermo quickly buried that backhanded compliment once he began playing. His awe-inspiring play demanded full respect and earned him a new nickname: Sir Willy.

"Guillermo is like Charles Barkley in that he doesn't really play a position," Agus teammate said once. "He plays everything; he plays basketball. He’s probably the best player of the league. He's a dominant rebounder, a dominant defensive player, a prolific scorer and a consummate playmaker."




NACHO

Nickname: The Human Highlight Film
Born: June 26, 1980
Height: Unknown
Weight: Unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-98)

College:
ESADE (1998-2003)
Chinese University of Hong Kong (2002)

Playing Highlights
Ranks first all-time in scoring
NPA Most Valuable Player (2005)
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)


A fabulous athlete, Nacho earned the nickname "Human Highlight Film" with a plethora of spectacular individual plays dating back to his college year at Hong Kong.

Nacho has been an offensive machine as both a collegian and professional. He has a strong first step, and he uses it creatively. Opponents know where The Human Highlight Film is headed, but few can stop his offensive assault. Strong and fast, Nacho is a very physical player who likes to draw contact and put other players in foul trouble. His high scoring and field goal percentage benefitted from his extreme physical power. Nacho is also a physical defender and rebounder, and statistically, he is even the ultimate power forward of the NPA.




MARIANO

Nickname: Red, The Red One, Gallardo
Born: February 25, 1980
Height: Unknown

Weight: Unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-98)

College:
UPC-ETSEIB (1998-2003)
ESAB (Escola superior d'Agricultura de Barcelona) de la UPC
ETSEA (Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrònoma) de la UDL

Playing Highlights
Holds NPA career record for most assists
Holds NPA career record for most minutes played
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)


Warrior. That is the one-word description often applied to Mariano, one of the finest shooting guards of the NPA. Red is indefatigable and relentless in pursuit of an NPA championship. A fast, gritty, durable player, Mariano sees the floor as well as anyone who has ever played the game.

“He has a heart of a champion. When you think about Loksley, you think of Mariano Red Gallardo.” said Agus “He is the ultimate team player and best guard ever in the halfcourt. He doesn't dribble behind his back or through his legs. He doesn't crossover. His highlight reel features primarily bounce passes and little jump shots. Despite evidence to the contrary these days, that's basketball.”





GUIFRÉ

Nickname: The Doctor, Doctor G
Born: June 17, 1982
Height: 6-foot-3 1/2 (192 cm)
Weight: 185 pounds (84 kg)

High School:
Sant Ignasi (1999-00)

College:
UB – Hospital Clínic (2000-2006)

Playing Highlights
Holds NPA single game records for most points and rebounds
Holds NPA career record for most rebounds and blocks
NPA Most Valuable Player (2004)
Named one of the 5 Greatest Players in NPA history (2006)


One of the most dominant players, Guifré, the great and wondrous "Doctor G,” seems capable of scoring and rebounding at will, despite the double- and triple-teams and constant fouling tactics that opposing teams use to try to shut him down.

Guifré was the first big man in the NPA and the league first true center. His impact on the NPA still loom as large as his 6-3 frame. The Doctor plays with a competitive fire and zest matched by few. Towering over most of his competitors, Guifré is the best shotblocker and rebounder of the league, and one of the most effective scorers.





VÍCTOR

Nickname: Big Vic
Born: April 29, 1980
Height: unknown
Weight: unknown

High School:
Sant Ignasi (1999-00)

College:
UAB – Química (1998-1999)
UAB – ADE (1999-2004)


Combine a deadly jump shot, tenacious defense, obsessive perfectionism, and an uncompromising will to win, and you've got Víctor, one of the greatest forwards in NPA history.

Equally legendary was Víctor's tolerance for pain. Not blessed with great size, strength, or dribbling ability, Víctor made up for these deficiencies with pure hustle and an apparent lack of regard for his body. Despite a level of intensity so high it could melt lead, Big Vic was one of the most admired and well-liked figures in the NPA. His ferocity rarely, if ever, rubbed players the wrong way.



JULI

Nickname: none
Born: 1979
Height: unknown
Weight: unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-00)

College:
UB – Magisteri (1999-2002)

Agus once said that if injuries hadn't curtailed Juli’s career, he would have been recognized as one of the best players of the NPA history.

Although chronic foot injuries prohibited Juli from enjoying an extended professional career, he was a fabulous team player. His deft passing, shooting, jumping and running skills will stand for ever in our minds. Still extremely active in basketball, Juli can be heard and seen as a basketball analyst on NPA games.



ÁLVARO

Nickname: The Spider, Halvaroutous
Born: 1979
Height: unknown
Weight: unknown

High School:
Sant Ignasi (1997-1999)

College:
UAB – Publicitat (1999-2004)


Some players earn fancy nicknames just on reputation, Alvaro earned his on blood, sweat and tears. Alvaro initially didn't seem to have the physical abilities required for stardom in the NPA. Because he wasn't big enough or strong enough to go toe-to-toe with most of the league's players, he did his damage with quickness, tenacity and an incredible work ethic.

During his era, Alvaro, nicknamed "The Spider," was the hardest working man in the NPA. But dozens of injuries, most infamously a broken bone in his left hand, robbed Alvaro of the storybook career that seemed sure to be his.

DAMASC

Damasc, l'ancestral capital de Síria, és la ciutat àrab més important del Pròxim Orient. No és tan gran com el Caire o Istambul però és la capital més antiga del món (habitada ininterrumpudament fa més de 4.000 anys). Amb una història extraordinàriament rica i un casc antic ple de vida, i amb una gent amable i hospitalària, Damasc resultà ser una ciutat encisadora.

La famosa Mesquita Omeia de Damasc, símbol de l’esplendor musulmana a Síria. Una de les millors fotos que vaig fer. Noteu com es veu la lluna a ple dia.

Grandíssima foto la que vaig fer des del "Tibidabo de Damasc" (ni idea del nom de les muntanyes). Entre les muntanyes i Damasc hi ha la grandíssima mansió-residència del President de Síria, el Doctor Bashar al-Assad. La vam poder veure mentre pujàvem -amb autubús- al mirador i la veritat és que és espectacular, més a prop del Palau de Versalles que d'una residència d'un president modern.

A la foto es poden apreciar àrees verdes però també -al fons- el desert de Síria. Antigament, els voltants de Damasc eren verds i fèrtils, però actualment cada cop hi ha menys aigua i més contaminació. El riu Barada, abans cabalòs, cada dia està més eixut . El desert cada dia creix més. A banda de la geografia, la foto també mostra alguns dels edificis més representatius de Damsc, entre ells la Torre de Damasc (l'edifici més alt de la capital siriana, de 20 plantes a tot estirar), un hotel de luxe que si no m'equivoco era el Hilton (a la dreta de la imatge) i la Gran Mesquita Omeia.

El centre de la ciutat, com en el cas de Barcelona, és bàsicament una ciutadella medieval tot i que encara es conserven certes runes de civilitzacions més antigues, com per exemple el Temple de Zeus davant de la Mesquita Omeia. A la foto, les imponents muralles i l'heroi dels musulmans: el kurd Salah al-Din (Saladí pels catalans). Com a curiositat dir que aquest monument em recordà el de Ramón Berenguer a la Via Laietana de Barcelona.

A tocar del monument de Saladí hi ha la Gran Mesquita Omeia i la Tomba de Saladí (a la foto un servidor i la Sandra que pel fet de ser noia s'hagué de tapar amb aquesta túnica (?) grisa). Pels musulmans, aquests dos són els llocs més emblemàtics de la ciutat. No endebades estem parlant de la Tomba de Saladí el Magnífic, Soldà d'Egipte i de Síria, el Portador de la Fe i conqueridor de Jerusalem, i de la Gran Mesquita de Damasc, una de les mesquites més grans del món i també una de les més antigues.

El pati interior de la Gran Mesquita de Damasc és d'una bellesa extraordinària. A la foto, la Sandra ben tapada i, com tots, descalça per a l'ocasió.

El pati interior vist de s de l'altra banda. Vaig tenir la sort d'enxampar la pregària del migdia i gravar-la amb vídeo, primer la crida i després la pregària pròpiament dita. Brutal.

D'una majestuositat indescriptible, l'interior de la Gran Mesquita de Damasc amaga un petit secret: les restes del cap de Sant Joan Baptista. És un indret de veneració tot i que no és tan important com els sirians afirmen (les tres mesquites sagrades pels musulmans són: la de la Meca -la més gran del món- la de la Medina -indret natal del Profeta- i la Mesquita de la Roca de Jerusalem).

Damasc és coneguda per ser una de les ciutats amb més mesquites del món. Vaig fer fotos de vàries però, naturalment, cap es pot comparar a la Gran Mesquita Omeia (als afores de Damasc n'hi ha una que és potser millor, la Mesquita on hi ha enterrada una néta del Profeta, veure el post de Síria).

I de la Mesquita Omeia als carrerons plens de vida de la ciutat antiga. A la segona foto es pot veure la bandera de Síria, una foto del seu president, Bashar al-Assad, una foto de Hassan Nasrallah, el líder del Partit de Déu (Hezbollah) al Líban, i una bandera d'aquest partit on es pot llegir "el Partit de Déu guanyarà. Resistència islàmica al Líban". Síria és un Estat Àrab majoritàriament musulmà, antiamericà, antiisraelià i pro-Hezbollah. A tots els comerços, o a gairebé tots, hi havia fotos i pancartes de suport al nacionalisme àrab i als islamistes (puc no compartir la seva ideologia però reconec que l'autoestima d'aquesta gent és admirable i potser els catalans n'hauríem d'aprendre d'ells).

Al voltant de la Ciutadella, hi ha barris populars i petits reductes de kurds i cristians. Em va fer gràcia que hi hagués un petit barri jueu -cada dia més petit- i algunes esglésies cristianes -no gaire maques la veritat. De fet, poca gent ho sap però Damasc en realitat no només és una ciutat mítica per la seva extensa història i per haver estat una antiga capital dels regnes musulmans sinó que també és una ciutat gairebé sagrada pels cristians. Això ho sé no pas pel guia sinó per la meva àvia que em va explicar que a Damasc un tal Saule de Tars, més conegut com a Sant Pau, es convertí al cristianisme.

També per aquella zona -per desgràcia no em vaig poder acabar d'orientar, en part perquè em distreia mirant l'ambient, en part perquè parlava i xerrava molt amb els companys de viatge, en part per la dificultat d'orientar-se en una ciutat nova i plena de carrerons mancats de qualsevol ordre- destaca la Capella d'Ananies. Sant Ananies (no confonfre amb altres personatges bíblics amb el mateix nom, com el Sume Sacerdot de Jerusalem a mitjans del segle I després de Crist, o Ananies, marit de Safira, un dels primers cristians pecadors de la història -defraudà Sant Pere- pels seus comportaments capitalistes -va vendre unes terres a la comunitat comunista, ai, vull dir cristiana) era originari de Damsc i se suposa que allà on hi ha la capella és on va viure l'home. No sé perquè no en tinc cap foto, si perquè era un monument poc atractiu per a un europeu occidental -de capelles i capelletes n'he vist milers- o si perquè simplement no deixaven fer fotos. Anyway, sempre es poden trobar fotos per internet.

Com totes les capitals culturalment islàmiques, Damasc té un magnífic Bazaar (tot i que rídicul comparat al Gran Bazaar de Teheran o el Gran Bazaar d'Istambul). Botigues i més botigues, riuades de gentades, "bars" i demés locals de reunió, venedors ambulants de suc de móra... L'experiència fou indescriptible. Fou aquí on vam prendre uns gelats boníssims (no recordo de què eren :-P només recordo que eren molt bons XD).

Foto feta pel nostre estimat guia, en Zafer, un paio molt trempat. Aquí em va fer entrar en aquest "bar" i em va fer algunes fotos, la majoria força mal fetes, per cert. Damunt del florescent hom pot veure tres banderes grogues de Hezbollah.

A més de centres religiosos, Damasc destaca per haver estat l'antiga capital de vàries civilitzacions àrabs (com l'Imperi Omeia que arribava fins a Andalusia, els aiuubides -descendents de Saladí i els mamelucs -uns bàrbars segons el guia). Els califes i els soldans varen fer vàries obres importants, com els jardins i la mesquita de la foto.

També és destacable l'antic Palau dels Califes -veure el post de Síria- i actualment Museu Nacional d'Història. Per desgràcia, no deixaven fer fotos dins del Museu (ple de restes sumèries, acadies, aramees, assirianes, gregues, romanes, omeies, mameluques... que inclouen, entre d'altres, el primer alfabet del món).

Un servidor fa la foto i la mesquita i els seus minarets surten perfectament.

En Zafer em fa una foto i surt el què surt... què hi farem!

Viatge a Síria

SÍRIA

Aquest any, a finals d’agost i principis de setembre vaig visitar el Pròxim Orient, una experiència realment aclaparadora. Encara que inicialment el viatge venia motivat per Petra i el demés era un extra, a l’hora de la veritat considero que si es visita el Pròxim Orient, Síria és una parada tan obligatòria com l’antiga llar dels nabateus.

Els sis magnífics a Síria, suposat Eix del Mal... A la foto jardins i antiga entrada del palau del califa de Damasc, actualment Museu Nacional d’Història.

Majestuosa mesquita als afores de Damasc. La bellesa i l’esplendor d’aquesta mesquita jo no la he vist enlloc més del món. A dins hi ha enterrada una néta de Mahoma (Sayyida Zeinab).

Visitar un enclavament tan mític i ancestral com Síria significa gaudir de desenes de cultures: clàssiques com la grega i la romana, ancestrals com la dels babilonis i assiris, bíbliques com la dels hebreus i els arameus, distants com la Persa, comerciants com la fenícia, exòtiques com la cultura dels nabateus i els mamelucs, pròximes com la cultura bizantina i la dels creuats... I és que a Síria hi ha l’origen de les civilitzacions, el primer alfabet, Damasc, la capital més antiga del món (que encara existeixi i sigui habitada), apoteòsiques runes romanes, sinagogues, esglésies catòliques i ortodoxes, castells creuats, basars, la tomba de Saladí, mesquites i més mesquites...

Actualment Síria és una República Àrab que limita amb Turquia al nord (amb qui estan enemistats des de fa segles i amb qui encara avui es disputen un tros de territori), amb Irak a l’est (aliats històrics), amb el Mediterrani i Líbia (aliats històrics) a l’oest, i amb Israel (Estat que no reconeixen i amb qui tenen greus desavinences pels Alts del Golan) i Jordània al sud (en principi aliats, tot i que només per mutu interès; els siris consideren que els jordans són uns traïdors –a la causa àrab- i uns venuts a occident. Però la realitat és que uns –els siris- necessiten mà d’obra qualificada i els altres –els jordans- necessiten certes matèries bàsiques que no tenen). Tot i que com tots els països de la zona Síria és bàsicament un país àrid i desèrtic, a diferència de molts dels seus estats veïns, Síria té grans àrees verdes que viuen de l’agricultura, sobretot a l’oest (clima mediterrani) i a la vora de l’Eufrates. Per desgràcia meva, jo no vaig visitar cap d’aquestes zones.

Pel que fa a població, a Síria hi ha immensa majoria àrab però també hi ha jueus –concentrats a Damasc on viuen amb pau i harmonia per increïble que sembli (“nosotros no estamos en contra de los judíos, no somos antisemitas, jamás lo hemos sido. Nosotros estamos en contra de Israel” em deia el guia), kurds, armenis, turcs, beduins... I encara hi ha més religions que ètnies: musulmans sunnites, xiïtes, drusos –fàcilment identificables, jueus, cristians catòlics, ortodoxos, maronites, arameus...

Foto feta des la meva habitació de l’hotel (Damasc). Imagineu-vos com ens vam sentir al veure el minaret tan a prop! Miraculosament cap dia vam sentir a les 5 del matí el mític “Allah akbar, Allahu Akbar” (literalment “Al·là és gran, Al·là el més gran”) amb el qual es crida a pregar.

Damasc, la capital de Síria i una de les ciutats àrabs més fascinants del món, serà presentada en un capítol a part.






Palmira (del grec Palmyra, literalment “ciutat de les palmeres”) és una parada obligatòria quan es visita Síria. Ubicada a l’interior del país, entre Damasc i l’Eufrates (bastant més a prop del riu que de la capital), Palmira fou una de les ciutats més importants de l’Edat Antiga per la seva posició estratègica. I és que Palmira neix al costat d’un immens oasi, una illa verda i plena de vida enmig del desert. És obvi que Palmira era la parada i centre comercial importantíssim que unia l’est (Babilònia, Pèrsia) amb l’oest (Damasc i la costa mediterrània). Els orígens de la ciutat, com passa amb moltes altres ciutats de la zona, no són gens clars. Hi ha qui parla del rei Salomó i els hebreus. Sigui com sigui, la ciutat va experimentar un notable creixement posteriorment, amb els fenicis primer, després els grecs guiats pel gran Alexandre, i finalment els romans. Fou durant l’ocupació romana que Palmira creix fins a dimensions més que considerables però com va passar amb altres ciutats (com la mítica Carthago o l’encara més mítica Jerusalem), els romans van haver de saquejar-la i destrossar-la per acabar d’una vegada per totes amb els aixecaments de la població local.




Al sud de Damasc hi ha una ciutat mítica: Bosra. Antiga ciutat bíblica d’orígens incerts, Bosra passà a mans de diferents conqueridors. Primer dels nabateus, que la feren capital, després dels grecs liderats per Alexandre i posteriorment pels romans. Quan l’imperi romà s’efondrà passà a mans dels bizantins i poc després als àrabs. A Bosra destaca l’estat de conservació impecable de l’espectacular amfiteatre romà, un dels més grans (sinó el més gran) del món. Durant les creuades, els àrabs van fortificar l’amfiteatre, de manera que actualment quan hom visita Bosra gaudeix d’un amfiteatre romà i una fortalesa àrab a la vegada.

No és Montserrat! A Síria, com en qualsevol país àrab, abunden les mesquites, però també, com en qualsevol país del Pròxim Orient, hi ha comunitats cristianes. Un d’aquests pobles és Maloula, ciutat natal de Santa Tecla. A Maloula també hi ha una comunitat d’arameus, gent que parla la llengua de Jesús.

Sant Jordi també té els seus orígens al Pròxim Orient. Tant a Síria com a Jordània és una imatge present en totes les Esglésies.