PHILEAS FOGG

Phileas Fogg, flamant cavaller de l'Imperi Britànic, fou un dels meus ídols d'infància juntament amb Magic Johnson, Han Solo, Indiana Jones, Michael Knight, John "Anníbal" Smith i Templeton "Fénix" Peck (ah, els vuitanta, allò sí que eren bons temps).

Ideat per Jules Verne a principis de la dècada dels setanta del segle XIX, Fogg és el protagonista d'una de les obres mestres de la literatura: La volta al món en vuitanta dies. És curiós comprovar com molta gent considera que les novel·les de Verne són infantils. Tota aquesta gent que es creu superior als contes de nens de Verne desconeixen que entre els seguidors més incondicionals de l'escriptor francès s'hi troben titans de la categoria de Leo Tolstoi (que les va llegir quan ja era adult) i Albert Einstein ("la imaginació és més important que el coneixement").

Anyway, per mi el senyor Fogg sempre fou (i és) un referent d'home intrèpid i valent, amb classe i estil, sobrietat i intel·ligència. El personatge en qüestió vivia –naturalment- a Westminster, Londres. En concret a Saville Row (número 7), un carrer al costat i paral·lel a Regent Street, entre Oxford Street i Picadilly (més a prop d'aquest últim). No cal ni dir-ho, Verne estava molt ben informat del nivell de vida i l'estil de l'alta societat londinenca així com de la geografia i costums arreu de l'Imperi Britànic.

Darrera dels edificis, entre Picadilly i Regent Street, a Saville Row, vivia Phileas Fogg.

Saville Row sempre ha estat un dels carrers més fashions de Londres car allí és on hi havia els millors sastres de la ciutat, amb clients tan selectes com Lord Horace Nelson, l'almirall més famós de tots els temps, capità del mític buc de guerra Victory –mai enfonsat, guanyador de la Batalla de Trafalgar i autor de la meva frase favorita: "Senyors, Anglaterra espera que estiguin a l'altura de les circumstàncies". Actualment, talents com Giorgio Armani tenen seu a Savile Row.

Tanmateix, és necessari recordar que la zona entre Oxford Street i Picadilly, tot i ser la meva zona preferida, no és la més cara i exclusiva de Londres. Com ja vaig dir en el seu dia –veure els posts de Londres- la zona més elitista de Londres (i del món) és entre Knightsbridge i Kensignton, a l'oest de Westminster. Allà hi tenen residència, entre altres, Sa Majestat, Bill Gates, el Sultà de Brunei i Lakshmi Mittal, magnat indi de l'acer i propietari d'una de les cases més cares del món (més de 100 milions d'euros).

Tot i no tenir gaires amics i encara menys aficions, el senyor Fogg no hi feia gaire vida a casa seva. Pel contrari, concentrava la major part del seu temps al seu club: l'exclusiu Reform Club, la llar de les ments més liberals i snobs de les illes britàniques. La novel·la no explica com el senyor Fogg va poder entrar a formar part d'aquest selecte club londinenc que fins al 1981 no acceptava dones i que ha tingut socis de la talla de Sir Arthur Connan Doyle, H.G. Wells, Lord Palmerston o Sir Winston Churchill. Tampoc ens explica com Foggs va aconseguir la immensa fortuna que se li suposa i que li permetia viure de rendes sense fotre absolutament res productiu (a no ser que considerem productiu llegir la premsa, jugar al whist i discutir de política, cultura i avenços tecnològics).

En tot cas, Verne sabia molt bé del què parlava: Phileas Fogg havia deixat la seva casa de Saville-Row a dos quarts de dotze, i després d'haver col·locat cinc-centes setanta-cinc vegades el peu dret davant de l'esquerre i cinc-centes setanta-sis vegades l'esquerre davant del dret, arribà al Reform-Club, el fabuós edifici aixecat a Pall-Mall (paral·lel a Picadilly entre Trafalgar Square i el parc de Saint James/Palau de Buckingham).

Aprofitant que a principis de la dècada dels setanta del segle XIX els anglesos eren els amos i senyors dels mars mercès a la seva immensa i poderosa armada, que controlaven mig món (les illes britàniques, nord, centre i sud d'Àfrica, Pròxim Orient, la Índia, Singapur, Hong Kong, Canadà, Austràlia) i el poc que no era seu eren aliats (Estats Units, França, Itàlia), i sobretot, que les comunicacions havien millorat espectacularment arreu del món (el tren americà permetia recórrer els Estats Units de costa a costa, el tren indi idem amb l'Índia i el Canal de Suez unia el Mediterrani amb el Mar Roig i l'oceà Índic), Verne s'atreveix a proposar una aventura trivial actualment però fascinant en aquells temps.

Del profund coneixement de Verne respecte a la situació del món en aquells temps, neix l'home encarregat de dur la proesa de donar la volta al món en vuitanta dies: Phileas Fogg, el meu ídol.

"Era un home que podia tenir uns quaranta anys, de figura noble i arrogant, alt, rós, front llis i sense arrugues, rostre i dentadura magnífica. Serè, flemàtic, pura la mirada, inflexible, era el prototipus d'aquells anglesos de sang freda que hom sol trobar al Regne Unit, un ésser ben equilibrat en totes les seves parts, proporcionat amb precisió, i tant exacte com un cronòmtre Leroy o de Bamshaw. I és que Phileas Fogg era l'exactitud personificada."

No menys mítics són els seus companys del Reform Club:

"L'enginyer Andrew Stuart, els banquers John Sullivan i Samuel Falientin, el fabricant de cervesa Thomas Flanagan, i Gualther Ralph, un dels administradors del Banc d'Anglaterra, personatges rics i considerats fins i tot dins d'aquell club."

I pel que fa al viatge tot comença arran de la discussió sobre un robatori al Banc d'anglaterra i sobre si el lladre podrà escapar de la justícia...

[...]
Stuart - El lladre fugirà. La Terra és molt gran.
Fogg - Abans sí que ho era...
Stuart - La Terra és com abans! O és que potser s'ha encongit?
Gualther - Sens dubte ha encongit. Opino com el senyor Fogg. La Terra s'ha fet més petita per l'home. Avui en dia hom pot viatjar deu vegades més depressa que fa cent anys.
[...]
Stuart - S'ha de reconeixer que sou bons explicant acudits... O sigui que segons vosaltres ara es pot donar la volta al món en tres mesos...
Fogg - Jo diria que en tan sols vuitanta dies.
Sullivan - En efecte senyors. Els trens ja recorren el continent americà i el subcontinent indi. El Morning Chronicle ha establert un càlcul fiable de 80 dies: de Londres a Suez 7 dies, de Suez a Bombai 18 dies, de Bombai a Calcuta 8 dies més, de Calcuta a Hong Kong 13, de Hong Kong a Yokohama 6, de Yokohama a San Francisco 22, de San Francisco a Nova York 7 i de Nova York a Londres 9 més. En total 80 dies.
Stuart - Sí, és clar! Però tot això és teòric! I el mal temps? I els descarrilaments? I les tempestes i els vents contraris? [...]
Fogg - Naturalment s'inclouen tots aquest factors.
Stuart - I els indis que treuen i sabotegen les vies? Si es diu que aturen trens i saquegen els vagons!
Fogg - Incloent els indis...
Stuart - Teòricament teniu raó senyor Fogg però a la pràctica... m'agradaria veure-ho.
Fogg - Només depèn de vós. Animeu-vos i ho comprovem.
Stuart - Ni boig! Però apostaria 4.000 lliures a què tal viatge, en aquestes condicions, és inviable.
Fogg - Doncs és possible.
Stuart - Doncs feu-ho.
Fogg - Ho accepto. [...] I m'aposto 20.000 lliures [...]
Stuart - Vint mil lliures! Vint mil lliures que qualsevol imprevist us les pot fer pedre!
Fogg - No existeixen els imprevistos.

I així comença, més o menys, l'aventura. Com que el senyor Fogg és un cavaller, ningú dubta de la seva paraula i per tant l'eximeixen d'haver d'anar a aduana cada cop que arribés a un país per tal de poder demostrar que hi havia estat i que no havia mentit...

FASE 1 Europa: de Londres cap a París amb vaixell i de la capital francesa a Torí (Itàlia) amb tren. Del nord d'Itàlia cap al sud, a Brindisi, on agafarà un vaixell cap a Egipte.

FASE 2: D'Àfrica a la Índia. Han passat 7 dies quan Fogg arriba a Suez, territori britànic en aquells temps. Allí agafa el vaixell Mongòlia direcció la Índia, també territori britànic.

FASE 3: L'Índia. Han passat vint dies quan Fogg arriba a Bombai. D'allí agafarà el tren continental indi –britànic, naturalment- direcció a Calculta. A l'Índia comencen els imprevistos quan resulta que la línia Bombai-Calculta no està encara completa i han de fer un tros del recorregut amb elefant (anomenat Kiouni). De pas, aprofiten per salvar la bella i jove Auoda (digue-li tonto al Fogg). Finalment arriben a Calculta on agafaran un vaixell, el Rangoon, direcció a Hong Kong, amb escala a Singapur.

FASE 4: Hong Kong. Han passat 36 dies quan Fogg arriba a la colònia anglesa de Hong Kong. Allí se suposava que l'Auoda tenia familiars però, oh, quina mala sort, ja no viuen a Hong Kong i el senyor Fogg li ofereix compartir amb ell l'aventura (no, si de tonto ni un pèl el cavaller britànic). Mentrestant, l'imbècil del majordim francès (es juga la vida per salvar l'Auoda i la glòria se la queda el seu amo que no ha fotut res), en Passepartout (àlies Rigodón), es fica en problemes i acaba agafant el vaixell direcció a Yokohama tot sol sense avisar en Fogg i l'Auoda.

FASE 5: Hong Kong-Shanghai-Yokohama. Fogg, que ha perdut l'enllaç cap a Yokohama, reacciona ràpidament agafant un junc anomenat Tankadere per anar cap a Shanghai, i d'allí cap a Yokohama.

FASE 6: Yokohama – San Francisco. Han passat 42 dies quan Fogg arriba a terres japoneses. Com si res, es posa a buscar el seu majordom i el troba en un circ. De Yokohama agafa un vaixell cap als Estats Units.

FASE 7: Estats Units. Han passat 64 dies quan arriben a la costa oest americana. A San Francisco agafen el tren que els ha de portar fins a Nova York però les coses es compliquen quan a mig camí pateixen un atac dels indis Sioux que segresten a bona part del passatge. Fogg, cavaller britànic, baixa del tren i es proposa perseguir i castigar els malvats indis. Per recuperar el temps perdut, recorreran amb trineu l'estat de Nebraska. A Omaha agafen el tren cap a Chicago i d'allí un altre tren cap a Nova York.

FASE 8: Nova York – Irlanda. Han passat 71 dies quan el senyor Fogg arriba a Nova York. Per desgràcia, el cavaller britànic ha perdut el vaixell que l'havia de portar a Liverpool. Desesperat, compra un vaixell mercantil anomenat Henrietta i navega cap a Irlanda. En un dels moments més mitics del llibre destrossen bona part del vaixell per obtenir més combustible per a la caldera i així avançar més ràpidament.

FASE 9: D'Irlanda a Londres. De la costa irlandesa a Dublín amb tren i d'allí a Liverpool amb vaixell. De Liverpool finalment cap a Londres amb tren. El millor del llibre sens dubte és el final. Sembla que Fogg hagi perdut l'aposta per qüestió de minuts però en realitat l'ha guanyat sobradament car com que ha viatjat d'oest a est, cercant el sol, els dies disminuiven tantes hores com 15º (distància entre meridians) recorria cap a l'est. D'aquesta manera, per haver donat una volta sencera a la Terra, Fogg s'havia "menjat" tot un dia [(360º/1 volta) *(1 hora/15º) = 24 hores/ 1 volta], és a dir, havia guanyat tot un dia. En altres paraules, el senyor Fogg havia vist com el Sol havia sortit de l'horitzó 80 vegades però en canvi els seus col·legues de Londres tan sols 79 cops.

FASE 10: de Saville Row número 7 al Reform Club per guanyar l'aposta.