NEW YORK, NEW YORK

Tenia 21 anyets la primera vegada que vaig visitar Nova York. The City, com l’anomenen carinyosament els seus habitants, és la ciutat més extraordinària del continent americà i del món sencer. The Big Apple, un dels altres àlies amb què hom coneix Nova York, és la metròpoli més cosmopolita del planeta així com el centre de les finances, la política, la moda i la cultura a nivell mundial. En definitiva, New York City és, amb tota justícia, The Capital of the World, o el què és el mateix: la número ú en tot o gairebé tot.

L’Estàtua de la Llibertat, el símbol per excel·lència de Nova York i, per extensió, dels Estats Units. Ubicada a Liberty Island, al riu Hudson, l’estàtua més gran del món (gairebé 100 metres d’alçada si contem la base) fou, en el seu dia, un regal dels francesos per commemorar el primer centenari de la independència americana. Va arribar a Amèrica, desmontada, en vaixell l’any 1886. L’estructura interior fou dissenyada pel llegendari enginyer Gustave Eiffel. Per la seva posició estratègica (entre els ports de New Jersey i Nova York), a finals del segle XIX i principis del segle XX, l’Estàtua de la Llibertat es va convertir en tot un símbol de llibertat i esperança pels centenars de milers d’immigrants que arribaven a la terra de les oportunitats.

Ben a prop de la Liberty Island hi ha Ellis Island, l’illa on desembarcaven tots els immigrants a finals del segle XIX i principis del segle XX. Després de creuar l’Atlàntic en unes condicions penoses, no deuria ser una experiència agradable l’interrogatori legal i l’inspecció mèdica a la qual eren sotmesos tots els nouvinguts. Actualment, Ellis Island és un Museu sobre la immigració. Hi ha una gran quantitat de dades i fotos francament interessants. No endebades, a Ellis Island hi van passar nit més de 10 milions de persones en 50 anys, entre elles Max Factor, Albert Einstein i Isaac Asimov. Com a curiositat, destacar que tenen el nombre d’immigrants d’origen basc separats dels d’origen espanyol. Malauradament, els catalans estan inclosos dins dels espanyols :-(

La intersecció del 42 Street amb Times Square és un altra icona mítica de la ciutat de Nova York. Els gratacels, protagonistes indiscutibles de la foto, sempre han estat un dels símbols de la ciutat. Tot i que actualment Hong Kong i Shanghai tenen més gratacels que Nova York, The City continua sent la ciutat que té més gratacels de gran alçada, és a dir, edificis de més de 200 metres (la Torre Picasso de Madrid, l’hotel Arts de Barcelona o l’hotel Bali de Benidorm, no arriben als 200 metres).

Tot i ser la ciutat més gran de la costa est dels Estats Units, Nova York no és la capital de l’Estat homònim al qual pertany. Per evitar confusions, els americans parlen de NYC (New York City) quan parlen de la metròpoli, i NY (New York) quan parlen de l’Estat, amb capital Albany. Si bé a Europa ens resulta com a mínim curiós el fet que la ciutat més important no sigui capital de la zona, als Estats Units és un fet força comú (Sacramento és la capital de Califòrnia i no pas Los Angeles, per exemple, o Austin és la capital de Texas i no pas Houston).

Nova York es troba a la desembocadura del riu Hudson, una desembocadura molt peculiar. De la mateixa manera que l’illa de Hong Kong protegeix Kowloon del mar i permet un port natural extraordinari –la famosa badia de Hong Kong- Long Island i Staten Island fan el mateix amb Nova York i New Jersey. Si això hi sumem una altra particularitat, l’illa de Manhattan, una illa allargada de més de 20 km de longitud i gairebé 4 km d’amplada situada entre la desembocadura del riu Hudson i Long Island, el resultat és un port natural encara més formidable que el de la ciutat asiàtica.

La ciutat de Nova York està formada per cinc grans districtes: Manhattan (el cor de Nova York i per tant, del món), Queens (a l’est de Manhattan, conegut en el món del còmic per tenir-hi residència Peter Parker, àlies Spiderman; actualment és un districte on hi ha gent de totes les nacionalitats del món), Brooklyn (al sud-est de Manhattan, el més habitat, allí va néixer, entre altres, Michael Jordan), el Bronx (el barri més septentrional i en principi, el més pobre) i Staten Island (el districte més meridional de Nova York, habitat majoritàriament per caucàsics de casa bona). Junts, formen una població d’uns 10 milions d’habitants. Però en realitat, els cinc barris que formen The City només són una petita part d’una àrea metropolitana de 25 milions d’habitants. El conjunt “real” que forma Nova York és tan gran, que ocupa tot Long Island (a la foto només es veu Brooklyn i Queens que tan sols ocupen una petita part de l’illa) i bona part dels Estats veïns de New Jersey (a l’oest de Manhattan, es pot apreciar a la foto) i Conneticut (al nord del Bronx, no s’aprecia en aquesta foto).

La panoràmica que ofereixen els diferents ponts que uneixen Manhattan amb New Jersery, Brooklyn i Queens seria més espectacular si no fos per les maleïdes reixes anti-suïcidis. Nosaltres vam agafar el metro una vegada per anar de Manhattan a Brooklyn i després vam tornar a peu creuant tot el Pont de Manhattan, una obra mestre de l’enginyeria que data del 1909. Tot i la reixa dels collons, la longitud considerable (més de 2 km) amb un bon tram de pujada i un altre de baixada, la calor i el soroll infernal dels cotxes i el metro als nivells superiors, les vistes i la majestuositat d’aquestes obres mestres de l’enginyeria ho compensen tot. A la foto es pot apreciar l’skyline de Manhattan així com el Pont de Brooklyn darrera el meu germà, el pont més vell (és del segle XIX i durant setanta anys fou el pont més gran del món, fins que el Golden Gate el superà a la dècada dels 30 del segle XX) i mític de la ciutat.

El què més em va agradar de Nova York (la ciutat, s’entén) és allò que la diferencia de la resta de ciutats del món: l’aparent manca d’identitat cultural en un oceà de barris, carrers, parcs, esglésies, museus, restaurants, edificis emblemàtics, gratacels, la increïble barreja de llengües, cultures i races, la infinitat de llengües i maneres de viure la vida, la varietat d’estils arquitectònics, etc. A Nova York hi conviu una diversitat tan gran que, senzillament, desborda a qualsevol. No existeixen els estrangers a Nova York. Tothom pot gaudir del seu espai a la gran metròpoli. El què no trobis a Nova York no ho trobaràs enlloc. Nova York és la única ciutat del món on no m’he sentit forà. Cap ciutat del planeta és tan respectuosa com Nova York; allí ningú et mirarà malament ni et preguntarà d’on ets, ni que véns a fer. Viu i deixa viure és el lema dels new yorkers. A Nova York es respira quelcom que no tenim a Europa: llibertat. Durant una setmana, vaig ser un més. I quan em va tocar tornar cap a casa, una sensació de nostàlgia em va envair el cos. Increïble, però cert.

Magnífica foto que mostra el Manhattan més autèntic, perquè no tot són gratacels i casetes a Nova York. Els blocs de pisos rogencs, amb les escales d’emergència ben visibles, són les vivendes més típiques a Manhattan. Fa cinquanta anys en aquests carrers hi vivien centenars de milers d’immigrants italians, però actualment aquests barris populars estan habitats, majoritàriament, per asiàtics. A la foto es poden apreciar caràcters xinesos (?) ben a prop del meu cap.

En segon lloc, el què més em va agradar de Nova York fou allò que la caracteritza com a capital del món: la Fifth Avenue, el carrer més famós del món (que no el més bonic, que naturalment són els Camps Elisis de París, i en segona posició el Passeig de Gràcia de Barcelona); el Downtown, amb l’skyline més antic i mític del món; Broadway i els seus 40 teatres de més de 500 butaques cada un; el centre de l’univers: Times Square; Wall Street, el cor del centre financer més important del món; la malaguanyada Zona Zero; Sa Majestat l’Empire State Building i altres gratacels emblemàtics com el Chrysler i el Flatiron; els headquarters de les empreses més importants del món: el G.E Building (de General Electric), el 60 World Street (seu del Deutsche Bank), el JP Morgan Headquarters, el General Motors Building, la Sony Tower i la seu de les Nacions Unides entre altres; el transport públic més gran del món (que no el més bonic; els millors autobusos a Barcelona, el millor Metro a Hong Kong i els millors taxis a Londres); l’estació ferroviària més gran del món: la Grand Central Station (5 línies de metro hi fan parada més 67 andanes per a trens), la Museum Mile (a la Cinquena Avinguda, of course), la concentració més extraordinària de museus que tingui cap ciutat (si bé un servidor potser prefereix els museus imperials de Londres); la seu dels diaris més prestiogosos i les televisions més conegudes (The Wall Street Journal, el New York Times, MTV, NBC, la FOX); el parc urbà més famós del món: Central Park; la majestuositat del Metropolitan Opera i la classe i l’elegància de Tiffany’s; The Greatest Arena in the World: el Madison Square Garden; un dels quatre temples del tennis: Flushing Meadows; els complexos comercials i residencials més grans del món (el Rockefeller Center i la Trump Tower, on hi tenen pis, entre altres, Bill Gates i Harrison Ford) abans del boom de Dubai; el centre comercial més gran i antic del món: el mític Macy’s (que encara conserva les escales mecàniques més antigues del món, tota una experiència); molts dels centres científics i educatius més importants del món (la Columbia University –la llar d’en Xavier Sala i Martín forma part de la Ivy League, la lliga universitària més prestigiosa del món, aquella que inclou Princeton, Harvard i Yale-, el centre hospitalari del Mont Sinaí i la biblioteca pública més gran del món -a la cruïlla del 42St amb la 5Av- entre d’altres); alguns dels ponts més mítics del planeta (amb el permís, és clar, del Golden Gate de San Francisco) com són el pont de Brooklyn i el George Washington; els dos mega-aeroports (el JFK i Newark) més un de petit (La Guardia) que junts formen el complex aeri més gran del món (més de 100 milions de passatgers)... i molt més, perquè quan es parla de ciutats, Nova York és la número 1.

El Manhattan Bridge no només creua l’East River (el tros de mar que separa Manhattan de Long Island, la gegantina illa on hi ha Brookly i Queens) sinó que també passa per damunt del Lower East Side de Manhattan. El fabulós pont, sempre enreixat, s’acaba (o comença, segons com es miri), a China Town. Al centre de la foto, al fons, es poden veure els bellíssims edificis oficials (l’Ajuntament...) d’arquitectura neogòtica.

Potser és això el què realment diferencia Nova York de la resta de ciutats: que és impossible resumir-la en un, cent o mil posts. Les paraules es queden curtes. Com descriure quelcom que et supera? Nova York només té dos inconvenients. 1) un cop has estat a Nova York –mínim una setmana!- la resta de ciutats, excepte París i Londres, fan pena (i sé el què em dic, jo que he estat a Shanghai, San Francisco, Los Angeles, Hong Kong, Berlín, Roma...) i 2) en el moment que marxes ja l’enyores. I love NYC.

Un altre aspecte que em va agradar de Nova York és allò que els americans anomenen “the city that never sleeps”. Mai és tard a Manhattam. A totes hores pots passejar, menjar, comprar o agafar el transport públic. Sempre hi ha gent al carrer. És cert que aquest punt no és exclusiu de Nova York (la majoria de grans metròpolis asiàtiques i altres ciutats americanes com Las Vegas també funcionen les 24 hores al dia), però no ens enganyem, l’oferta de NYC és infinitament més gran que la de les altres ciutats.


El Chrysler, en la meva opinió el gratacels més bonic del món (més informació veure el post de Manhattan), és l’edifici més representatiu de la Lexington Avenue, també coneguda popularment com la “Lex” pels new yorkers. La foto permet veure quelcom que a mi em va sobtar: el fet que molts dels edificis/monuments més emblemàtics de Nova York són un edifici més a la ciutat, vull dir que estan al costat d’altres edificis sense cap espai privilegiat ni cap entrada especial. En altres paraules, si no pares atenció, pots passar per davant del Chrysler o l’Empire State sense adonar-te’n perquè les seves façanes estan tocant el carrer com les de qualsevol altre edifici.

El transport públic de Nova York mereix un capítol a part. Del meu pare he heretat la passió per viatjar i gaudir dels transports públics (taxis, autobusos, trens, metros, ferries...) de les ciutats que visito i Nova York, naturalment, no en fou cap excepció. El tràfic de la gran metròpolis és infernal. Cotxes i més cotxes. Vianants i més vianants. No hi ha el caos de Shanghai o la concentració inhumana de Hong Kong, ni tampoc hi ha una contaminació com la de Barcelona (perquè no hi ha motos, els vehicles que més contaminen), però déu n’hi do amb els embussos. Potser per aquest motiu, els habitants de Nova York, a diferència de la resta de ciutadans americans, utilitzen massivament el transport públic. El millor transport públic per agafar és el metro ja que et pot dur a tot arreu amb poc temps. El metro de NYC és el més gran del món. Amb més de 1.000 km de vies, és més gran que el de Londres i Tokyo junts (el segon i tercer més grans del món). També és un dels més antics del món (el segon, just darrera del de Londres). La major part de les estacions encara conserven les velles (més d’un segle!) estructures. Això fa que el metro de Nova York no sigui precisament modern i elegant, però no és menys cert que té el seu encant (et sents com si estiguessis en una pel·lícula XD). Les estacions a Manhattan són tremendament petites, i els accessos, infames. Però el transport és eficient per tres motius: 1) hi ha estacions a tot arreu, 2) hi ha “trens directes” i “trens semidirectes” com si fossin els Ferrocarrils de la Generalitat; el motiu és evident: les línies de Nova York solen tenir més de 40 estacions cada una i 3) i més important: el servei públic funciona les 24 hores al dia, 365 dies l’any. Amazing!


No menys espectaculars són els ferries que uneixen les diferents illes. I és que NYC, a excepció del Bronx, que pertany al continent americà, és un conjunt d’illes: Manhattan, Long Island (Brooklyn i Queens) i Staten Island. Evidentment, la majoria dels ferries estan fets pels habitants de la ciutat però també n’hi ha de turístics, que són els que van a Ellis Island i a la Liberty Island. No cal ni dir-ho, un dels plaers de Nova York és navegar pel riu Hudson tot gaudint del paisatge.

Quan un es cansa del metro, la millor manera de moure’s per la ciutat és agafar un autobús. Els autobusos, de disseny típicament americà, són cutres i antiquats, però tenen dues coses bones: el preu decent, i el fet que des de dins, un cop assegut, pots gaudir del paisatge d’una avinguda per exemple, des d’un aposició força privilegiada.

Finalment tenim els taxis de color groc, gairebé tan mítics com els de Londres. Antigament tots eren cotxes americans (Ford) però actualment els Toyota comencen a ser força comuns. El millor dels taxis però, per mi, eren els taxistes, majoritàriament immigrants amb els quals era tot un plaer establir conversacions (sobretot si et toca un de l’est l’Europa: armenis, grecs...). Per desgràcia, els taxis són força lents –per culpa dels múltiples embussos- i força cars, de manera que jo no els recomano pas. Pels que no tinguin problemes econòmics, existeix el transport privat de luxe, format per tota mena de limousines, des de Hummers fins a Cadillacs del tipus Lincoln.


La Cinquena Avinguda és l’Oxford Street de Nova York, és a dir, el carrer de les grans oficines i les botigues de luxe. També és on hi ha els edificis més emblemàtics de la ciutat, començant per l’Empire State Building, així com els museus de més renom. La 5th Avenue, no cal ni dir-ho, no pot comparar-se als Camps Elisis de París o al Passeig de Gràcia de Barcelona pel que fa a bellesa i majestuositat (com tampoc ho poden fer Oxford Street -Londres, Nathan Road –Hong Kong, Naijing Road -Shanghai, la 9 de Juliol –Buenos Aires- o la 17 de Juny -Berlin) però sí que pot presumir de ser el carrer més car del món. Tanmateix, Cinquena Avinguda és molt més que el carrer financer, comercial, cultural i turístic més famós del món. La 5th Avenue també és un carrer on s’hi pot viure si tens moltíssims diners, és clar. Personalment, si pogués de triar una vivenda a qualsevol lloc del món, triaria la Cinquena Avinguda a l’alçada de Central Park. Les vistes són espaterrants.

Aquest post només ha presentat la ciutat de Nova York. El millor, sens dubte, encara ha de venir:

CONTINUA A New York, Manhattan.

EL MÈTODE GRÖNHOLM

El dijous passat vaig anar amb la Yanis al teatre Poliorama a gaudir del Mètode Grönholm. Els que em coneixeu ja sabeu que no sóc pas un enamorat del teatre per varis i diversos motius (que amb molt de gust explico més endavant en aquest mateix post). Tanmateix, això no vol dir que no s'hi pugui anar de tant en tant, al teatre. Sempre és clar, amb les dues premises resoltes: bona companyia per riure plegats i una obra prou estimulant com per fer-me moure el cul del sofà de casa i no quedar-me en pijama acomodat a la meva gloriosa llar ;-)

Això d'anar al teatre és una mica com anar de festa. Sense ganes i motivació prèvies més val quedar-se a casa. I és clar, com que no es pot comparar la motivació de sucar amb la de veure una obra de teatre, és evident perquè la gent sortim més de festa que no anem pas al teatre XD

Bromes a banda, la veritat és que a Catalunya tenim bons actors, és cert, però tampoc n'hi ha per tant i encara menys quan tenim en compte el preu i la mediocritat dels locals.

Recomano fervorosament El Mètode Grönholm, que ningú ho dubti. Bons actors -grandíssimes veus les d'en Soler i en Boixaderas- diàlegs hilarants, posada en escena efectiva i ambientació excel·lent. Però no ens enganyem: si hagués anat al Cinesa a veure Kill Bill o l'última de James Bond hagués gaudit 100 vegades més perquè 1) és 5 vegades més econòmic, 2) és molt més còmode una butaca de multicine que una merda consagrada de butaca rància de teatre 3) no hi ha problemes de visibilitat ni de so 4) al cine puc veure efectes inversemblants que el teatre no podrà fer mai 5) al cinema també hi ha diàlegs i actors bons, 6) al cine puc gaudir de diferents ambientacions, cosa impossible al teatre i 7) i més important, les posades en escena de les bones pel·lícules són impagables (ara mateix penso en pel·lícules com Matrix o El Senyor dels Anells).

Però fins i tot si obviem aquesta realitat incontestable, encara ens trobem amb un altre factor que, en la meva modesta opinió, juga en contra del teatre hispànic: el sectarisme que es respira en els ambients teatrals professionals. I que ningú s'equivoqui: és aquest punt el què realment m'allunya a mi -i a molta altra gent- dels teatres. La politització descarada de directors, actors i certs sectors afins és, senzillament, fastigosa.

No es tracta de posar tothom al mateix sac. Ni molt meys. Permeteu-me, abans de continuar carregant contra el teatre professional hispànic, felicitar cert públic de teatre, en concret dos tipus de persones. En primer lloc, gent honrada que estima el teatre -penso en gent com la Yanis o en Ritt, i en segon lloc, patriotes catalans que subvencionen de la seva butxaca allò que ells creuen que és cultura catalana. Quedi clar, per tant, que no tothom és igual. Tanmateix, malauradament, el gruix de públic el formen els joves i no tan joves de casa bona que s'autodefineixen com a progressistes. Aquells que diuen que anar al Cinesa a veure pel·lícules americanes és de pijos mentre ells gasten cinc vegades més cada cop que van al teatre. Aquells que diuen NO a la guerra de l'Irak i callen o miren cap una altra banda quan es tracta de l'Àfrica o a Txetxènia (suposo que la vida d'un iraquià deu ser més important... o potser és que a l'Irak hi ha els americans?). Aquells que clamen per la llibertat de Palestina mentre fan els ulls grossos amb el Tibet, Irlanda del Nord, Euskal Herria o Catalunya. Aquells que clamen contra el malvat Bush -escollit democràticament- i en canvi no opinen en contra de tirans com Fidel Castro (d'aquí dos anys, si arriba viu, cumplirà 50 anys al frente de la Revolución Cubana!).

A tota aquesta gentussa els hi diria que el teatre -del grec "indret per contemplar"- es va inventar per entretenir i no pas per predicar. Els sermons al temple, si us plau.

En fi, podria estar hores i hores parlant sobre el tema però em sembla que amb això ja està tot dit.

Mentre el teatre professional vagi de la maneta de la política, el teatre professional serà marginal.

Prou estalinisme als teatres professionals catalans!!!

Per cert, a veure si algú s'atreveix a fer conya del tristpartit i el camarada Josif Motilla. Ni que fos per higiene democràtica. Estaria bé.

GUILIN - GUANGXI

Magnífica foto que resumeix a la perfecció la meva estada a Guilin i el posterior tour per la província de Guangxi, al sud-est de la Xina. Quins paisatges! Clima gairebé tropical, immenses plantacions i camps d'arrós, muntanyes sorgides del no res que s'amaguen entre la boira, camperols d'ètnia Zuang pescant amb cormorans o llaurant la terra amb búfals d'aigua... Més mític impossible. Sona a tòpic però és la pura veritat la dita xinesa que diu que el paradís a la Terra es troba al voltant del riu Li.


La vista des de l'hotel -als afores de Guilin- era d'una bellesa encisadora.

La ciutat de Guilin, per molt que diguin els xinesos, és poc menys que una tifa. El què és realment bell no és Guilin sinó els paisatges al voltant del riu Li. Guilin és una ciutat petita (mig milió d'habitants) del sud-est de la Xina mancada de monuments o relíquies del passat. El millor de Guilin és, sens dubte, el cost ínfim de la vida (el què pots fer amb 1 euro a Guilin!!!) i la peculiar gastronomia (els hi encanta la serp i una espècie de rata silvestre de dimensions mastondòntiques comparada a la rata de ciutat; i tot, naturalment, acompanyat d'arròs i salses ultrapicants). La foto de dalt la vaig fer mentre em dirigia al centre de la ciutat (sortint de l'hotel).

Les Pagodes del llac Fir són una les enganyifes turístiques de Guilin ciutat juntament amb la cova de la Flauta, la Muntanya del Camell i la Roca de la Trompa d'Elefant. Ningú dubta de la bellesa de les pagodes... construïdes al segle XX!!! Els paisatges naturals al costat de Guilin, com les muntanyes i roques amb nom d'animal, són d'una bellesa dubtosa. I pel que fa a les coves de la Flauta... a Catalunya tenim coves tant o més maques (per no parlar de les de Postojna -Croàcia).

Per sort, el meu viatge no es va limitar a Guilin. Després d'un dia fluixet dedicat a la ciutat i els seus afores, va arribar una jornada gloriosa, un dia que recordaré tota la meva vida. Tot va començar a primera hora del matí, quan la boira encara tapava l'hotirzó...

Ens vam embarcar en un vaixell i vam navegar pel riu Li durant tot el matí. De les planes de Guilin cap a les muntanyes interiors de la província de Guangxi.

A mesura que ens endinsàvem pel riu, el paisatge es feia més i més bell. Les muntanyes es tornaven més escarpades, la vegetació més frondosa, i la fauna i els camperols, els autèntics habitants de la província, començaven a fer acte de presència.

Finalment, després de vàries hores a bord del vaixell (dinar inclòs -amb serp en el menú, com ha de ser), vam arribar a un poblet de l'interior. L'escenari, com es pot apreciar a la foto, era molt bell. En efecte, es tractava d'un llogarret encisador malgrat la calor tropical que em feia suar contínuament. Tot i tractar-se d'un indret que vivia del turisme, els preus continuaven sent senzillament espectaculars.

Deurien ser les quatre de la tarda quan ens van proposar pujar en un dels cotxets de la foto per endinsar-nos a l'interior de la província. Estàvem a més de 50 km de Guilin i ja havíem vist paisatges encisadors, però la proposició era, certament, engrescadora.

A bord dels cotxets, mentre ens endissàvem per la Xina continental, vaig poder fer algunes instantànies tan fabuloses com aquesta.

També hi va haver temps per fer una mica de safari xinès. A la foto, búfals d'aigua en remull. La foto no està feta amb zoom. Senzillament ens vam acostar fins a gairebé tocar-los!

I finalment, després de deixar carreteres secundàries i endinsar-nos per camins de carros, uns camperols treballant la terra amb tecnologia d'última generació :-P

Però les sorpreses encara no s'havien acabat...


A mitja tarda, vam deixar els cotxets per pujar damunt d'uns rais governats per un raier xinès i una noieta d'ètnia Zuang que ens va dedicar vàries cançons típiques (molt maques per cert).

Mentre fèiem un trajecte plàcid i tranquil vam topar-nos amb un campió de la pesca amb cormorans. Enlloc de canyes i xarxes, en aquestes latituds, hom empra els cormorans, o corbs marins, per pescar. L'ocell fa la feina i el xinès es queda el premi. El ritual és ésplèndid. El cormorà sura per l'aigua com si fos un ànec tot guaitant l'interior de les aigües. De sobte, sense previ avís, se submergeix -pot arribar als 5 metres de profunditat- per tornar a sortir de l'aigua al cap d'uns segons amb un peix al bec. Per desgràcia per a l'ocell, els xinesos els hi lliguen un cordill al coll de manera que no poden empassar-se el peix :O

La festa va acabar amb un servidor dominant a un cormorà (sobre els rais tots molt valents però només l'artista de la foto va acceptar el desafiament del xinès). Fins que no troba la postura adequada, el cormorà desplega les ales i el coll, i en aquells moments, us puc assegurar que la seva envergadura és considerable. Pel que fa als "peus" de l'animal, piquen i es claven una mica a la pell però per sort jo tinc pèl protector als braços :-P

L'ÚLTIMA JUGADA

- Ens tornem a trobar, Raistlin.
- Així és, gran Reïna meva.
- T'inclines davant meu, bruixot?
- Et rendeixo un últim homenatge.
- També jo et saludo amb respecte.
- És un honor excessiu el que em concedeixes, Majestat.
- Al contrari. He observat el teu joc amb el més viu dels plaers i he contemplat la contundència i serenitat amb la qual has respost cada un dels meus moviments. En més d'una ocasió, has arriscat tot el que tenies a canvi de cobrar tan sols una peça. Has demostrat ser un contrincant habilidós de manera que, indesperadament, la partida m'ha entretingut d'allò més. Però ara digne rival, ha arribat l'hora de finalitzar aquesta farsa. Et queda en el tauler tan sols el rei, la teva persona, mentre que en el meu costat s'alcen desafiants els meus peons i les meves tropes en el seu màxim esplendor. És evident que les meves legions et superen. Tanmateix, com que la teva actuació m'ha deixat satisfeta, he resolt concedir-te una gràcia.
- ...
- Torna amb la sacerdotessa. Jau moribunda, sola, flagel·lada en cos i ànima per una tortura com les que ningú, sinó jo, pot inflingir. Torna al seu costat, agenolla't i fes-la teva. Poc després, el mantell de l'oblit es desplegarà sobre vostre i us cobrirà amb tanta dolçor que, sota el seu vel t'abanadonaràs al buit fins a trobar el descans etern.
- Mi Senyora...
- Negues amb el cap. Que refuses potser?
- Takhisis, Gran Sobirana, agraeixo un oferiment tan generós com el que em proposes... però participo en aquest joc, com tu l'anomenes, per guanyar. Us he desafiat, Reïna meva, i penso arribar fins al final, sigui quin sigui.
- Un de molt cruel per tu, no ho dubtis! T'he ofert l'oportunitat d'acabar dignament tal i com es mereixia algú tan brillant i osat com tu. T'obstines a refusar-la?
- Sa Majestat és massa desmesurada amb mi. No mereixo ni tanta atenció i ni tanta consideració.
- Et burles de mi? Què poc assenyat! Adopta aquesta ganyota, grotesca rèplica de somriure, mentre puguis, perquè tan bon punt facis un pas en fals o cometis el més mínim error, cauré damunt teu. Clavaré les meves ungles a la teva carn i una fiblada mortal recorrerà el teu cos. Imploraràs clemència i no la tindràs. Suplicaràs morir però només obtindràs dolor etern. Els dies duren eons en els meus dominis, Raistlin Majere. No passarà ni un sol dia en el qual no vingui a visitar-te a la teva presó, que no serà cap altre que la del teu propi pensament, per tal que em segueixis divertint com has fet fins ara. Et turmentaré en cos i ànima. I seré tan despietada, que després de cada sessió sucumbiràs i moriràs a causa dels insoportables dolors; tanmateix, no t'arribarà el descans etern, no hi haurà nit infinita, perquè et tornaré a la vida en l'instant de trànsit. No conciliaràs la son, sinó que et mantindràs despert, tremolant, tot esperant la següent jornada. Tan bon punt es faci la llum, després de l'interval de foscor que en res ha de beneficiar-te, el meu rostre serà el primer que veuràs.
- ...
- Noto que el teu rostre s'està empal·lidint, bruixot. El teu cos fràgil s'esgarrifa, les teves mans tremolen i els teus ulls es dilaten de por. Inclina't davant meu i suplica el perdó!
- Mi Senyora...
- Com? Encara no t'has agenollat?
- Reïna meva, et toca a tu jugar.

Dragonlance Legends
Traducció lliure

PHILEAS FOGG

Phileas Fogg, flamant cavaller de l'Imperi Britànic, fou un dels meus ídols d'infància juntament amb Magic Johnson, Han Solo, Indiana Jones, Michael Knight, John "Anníbal" Smith i Templeton "Fénix" Peck (ah, els vuitanta, allò sí que eren bons temps).

Ideat per Jules Verne a principis de la dècada dels setanta del segle XIX, Fogg és el protagonista d'una de les obres mestres de la literatura: La volta al món en vuitanta dies. És curiós comprovar com molta gent considera que les novel·les de Verne són infantils. Tota aquesta gent que es creu superior als contes de nens de Verne desconeixen que entre els seguidors més incondicionals de l'escriptor francès s'hi troben titans de la categoria de Leo Tolstoi (que les va llegir quan ja era adult) i Albert Einstein ("la imaginació és més important que el coneixement").

Anyway, per mi el senyor Fogg sempre fou (i és) un referent d'home intrèpid i valent, amb classe i estil, sobrietat i intel·ligència. El personatge en qüestió vivia –naturalment- a Westminster, Londres. En concret a Saville Row (número 7), un carrer al costat i paral·lel a Regent Street, entre Oxford Street i Picadilly (més a prop d'aquest últim). No cal ni dir-ho, Verne estava molt ben informat del nivell de vida i l'estil de l'alta societat londinenca així com de la geografia i costums arreu de l'Imperi Britànic.

Darrera dels edificis, entre Picadilly i Regent Street, a Saville Row, vivia Phileas Fogg.

Saville Row sempre ha estat un dels carrers més fashions de Londres car allí és on hi havia els millors sastres de la ciutat, amb clients tan selectes com Lord Horace Nelson, l'almirall més famós de tots els temps, capità del mític buc de guerra Victory –mai enfonsat, guanyador de la Batalla de Trafalgar i autor de la meva frase favorita: "Senyors, Anglaterra espera que estiguin a l'altura de les circumstàncies". Actualment, talents com Giorgio Armani tenen seu a Savile Row.

Tanmateix, és necessari recordar que la zona entre Oxford Street i Picadilly, tot i ser la meva zona preferida, no és la més cara i exclusiva de Londres. Com ja vaig dir en el seu dia –veure els posts de Londres- la zona més elitista de Londres (i del món) és entre Knightsbridge i Kensignton, a l'oest de Westminster. Allà hi tenen residència, entre altres, Sa Majestat, Bill Gates, el Sultà de Brunei i Lakshmi Mittal, magnat indi de l'acer i propietari d'una de les cases més cares del món (més de 100 milions d'euros).

Tot i no tenir gaires amics i encara menys aficions, el senyor Fogg no hi feia gaire vida a casa seva. Pel contrari, concentrava la major part del seu temps al seu club: l'exclusiu Reform Club, la llar de les ments més liberals i snobs de les illes britàniques. La novel·la no explica com el senyor Fogg va poder entrar a formar part d'aquest selecte club londinenc que fins al 1981 no acceptava dones i que ha tingut socis de la talla de Sir Arthur Connan Doyle, H.G. Wells, Lord Palmerston o Sir Winston Churchill. Tampoc ens explica com Foggs va aconseguir la immensa fortuna que se li suposa i que li permetia viure de rendes sense fotre absolutament res productiu (a no ser que considerem productiu llegir la premsa, jugar al whist i discutir de política, cultura i avenços tecnològics).

En tot cas, Verne sabia molt bé del què parlava: Phileas Fogg havia deixat la seva casa de Saville-Row a dos quarts de dotze, i després d'haver col·locat cinc-centes setanta-cinc vegades el peu dret davant de l'esquerre i cinc-centes setanta-sis vegades l'esquerre davant del dret, arribà al Reform-Club, el fabuós edifici aixecat a Pall-Mall (paral·lel a Picadilly entre Trafalgar Square i el parc de Saint James/Palau de Buckingham).

Aprofitant que a principis de la dècada dels setanta del segle XIX els anglesos eren els amos i senyors dels mars mercès a la seva immensa i poderosa armada, que controlaven mig món (les illes britàniques, nord, centre i sud d'Àfrica, Pròxim Orient, la Índia, Singapur, Hong Kong, Canadà, Austràlia) i el poc que no era seu eren aliats (Estats Units, França, Itàlia), i sobretot, que les comunicacions havien millorat espectacularment arreu del món (el tren americà permetia recórrer els Estats Units de costa a costa, el tren indi idem amb l'Índia i el Canal de Suez unia el Mediterrani amb el Mar Roig i l'oceà Índic), Verne s'atreveix a proposar una aventura trivial actualment però fascinant en aquells temps.

Del profund coneixement de Verne respecte a la situació del món en aquells temps, neix l'home encarregat de dur la proesa de donar la volta al món en vuitanta dies: Phileas Fogg, el meu ídol.

"Era un home que podia tenir uns quaranta anys, de figura noble i arrogant, alt, rós, front llis i sense arrugues, rostre i dentadura magnífica. Serè, flemàtic, pura la mirada, inflexible, era el prototipus d'aquells anglesos de sang freda que hom sol trobar al Regne Unit, un ésser ben equilibrat en totes les seves parts, proporcionat amb precisió, i tant exacte com un cronòmtre Leroy o de Bamshaw. I és que Phileas Fogg era l'exactitud personificada."

No menys mítics són els seus companys del Reform Club:

"L'enginyer Andrew Stuart, els banquers John Sullivan i Samuel Falientin, el fabricant de cervesa Thomas Flanagan, i Gualther Ralph, un dels administradors del Banc d'Anglaterra, personatges rics i considerats fins i tot dins d'aquell club."

I pel que fa al viatge tot comença arran de la discussió sobre un robatori al Banc d'anglaterra i sobre si el lladre podrà escapar de la justícia...

[...]
Stuart - El lladre fugirà. La Terra és molt gran.
Fogg - Abans sí que ho era...
Stuart - La Terra és com abans! O és que potser s'ha encongit?
Gualther - Sens dubte ha encongit. Opino com el senyor Fogg. La Terra s'ha fet més petita per l'home. Avui en dia hom pot viatjar deu vegades més depressa que fa cent anys.
[...]
Stuart - S'ha de reconeixer que sou bons explicant acudits... O sigui que segons vosaltres ara es pot donar la volta al món en tres mesos...
Fogg - Jo diria que en tan sols vuitanta dies.
Sullivan - En efecte senyors. Els trens ja recorren el continent americà i el subcontinent indi. El Morning Chronicle ha establert un càlcul fiable de 80 dies: de Londres a Suez 7 dies, de Suez a Bombai 18 dies, de Bombai a Calcuta 8 dies més, de Calcuta a Hong Kong 13, de Hong Kong a Yokohama 6, de Yokohama a San Francisco 22, de San Francisco a Nova York 7 i de Nova York a Londres 9 més. En total 80 dies.
Stuart - Sí, és clar! Però tot això és teòric! I el mal temps? I els descarrilaments? I les tempestes i els vents contraris? [...]
Fogg - Naturalment s'inclouen tots aquest factors.
Stuart - I els indis que treuen i sabotegen les vies? Si es diu que aturen trens i saquegen els vagons!
Fogg - Incloent els indis...
Stuart - Teòricament teniu raó senyor Fogg però a la pràctica... m'agradaria veure-ho.
Fogg - Només depèn de vós. Animeu-vos i ho comprovem.
Stuart - Ni boig! Però apostaria 4.000 lliures a què tal viatge, en aquestes condicions, és inviable.
Fogg - Doncs és possible.
Stuart - Doncs feu-ho.
Fogg - Ho accepto. [...] I m'aposto 20.000 lliures [...]
Stuart - Vint mil lliures! Vint mil lliures que qualsevol imprevist us les pot fer pedre!
Fogg - No existeixen els imprevistos.

I així comença, més o menys, l'aventura. Com que el senyor Fogg és un cavaller, ningú dubta de la seva paraula i per tant l'eximeixen d'haver d'anar a aduana cada cop que arribés a un país per tal de poder demostrar que hi havia estat i que no havia mentit...

FASE 1 Europa: de Londres cap a París amb vaixell i de la capital francesa a Torí (Itàlia) amb tren. Del nord d'Itàlia cap al sud, a Brindisi, on agafarà un vaixell cap a Egipte.

FASE 2: D'Àfrica a la Índia. Han passat 7 dies quan Fogg arriba a Suez, territori britànic en aquells temps. Allí agafa el vaixell Mongòlia direcció la Índia, també territori britànic.

FASE 3: L'Índia. Han passat vint dies quan Fogg arriba a Bombai. D'allí agafarà el tren continental indi –britànic, naturalment- direcció a Calculta. A l'Índia comencen els imprevistos quan resulta que la línia Bombai-Calculta no està encara completa i han de fer un tros del recorregut amb elefant (anomenat Kiouni). De pas, aprofiten per salvar la bella i jove Auoda (digue-li tonto al Fogg). Finalment arriben a Calculta on agafaran un vaixell, el Rangoon, direcció a Hong Kong, amb escala a Singapur.

FASE 4: Hong Kong. Han passat 36 dies quan Fogg arriba a la colònia anglesa de Hong Kong. Allí se suposava que l'Auoda tenia familiars però, oh, quina mala sort, ja no viuen a Hong Kong i el senyor Fogg li ofereix compartir amb ell l'aventura (no, si de tonto ni un pèl el cavaller britànic). Mentrestant, l'imbècil del majordim francès (es juga la vida per salvar l'Auoda i la glòria se la queda el seu amo que no ha fotut res), en Passepartout (àlies Rigodón), es fica en problemes i acaba agafant el vaixell direcció a Yokohama tot sol sense avisar en Fogg i l'Auoda.

FASE 5: Hong Kong-Shanghai-Yokohama. Fogg, que ha perdut l'enllaç cap a Yokohama, reacciona ràpidament agafant un junc anomenat Tankadere per anar cap a Shanghai, i d'allí cap a Yokohama.

FASE 6: Yokohama – San Francisco. Han passat 42 dies quan Fogg arriba a terres japoneses. Com si res, es posa a buscar el seu majordom i el troba en un circ. De Yokohama agafa un vaixell cap als Estats Units.

FASE 7: Estats Units. Han passat 64 dies quan arriben a la costa oest americana. A San Francisco agafen el tren que els ha de portar fins a Nova York però les coses es compliquen quan a mig camí pateixen un atac dels indis Sioux que segresten a bona part del passatge. Fogg, cavaller britànic, baixa del tren i es proposa perseguir i castigar els malvats indis. Per recuperar el temps perdut, recorreran amb trineu l'estat de Nebraska. A Omaha agafen el tren cap a Chicago i d'allí un altre tren cap a Nova York.

FASE 8: Nova York – Irlanda. Han passat 71 dies quan el senyor Fogg arriba a Nova York. Per desgràcia, el cavaller britànic ha perdut el vaixell que l'havia de portar a Liverpool. Desesperat, compra un vaixell mercantil anomenat Henrietta i navega cap a Irlanda. En un dels moments més mitics del llibre destrossen bona part del vaixell per obtenir més combustible per a la caldera i així avançar més ràpidament.

FASE 9: D'Irlanda a Londres. De la costa irlandesa a Dublín amb tren i d'allí a Liverpool amb vaixell. De Liverpool finalment cap a Londres amb tren. El millor del llibre sens dubte és el final. Sembla que Fogg hagi perdut l'aposta per qüestió de minuts però en realitat l'ha guanyat sobradament car com que ha viatjat d'oest a est, cercant el sol, els dies disminuiven tantes hores com 15º (distància entre meridians) recorria cap a l'est. D'aquesta manera, per haver donat una volta sencera a la Terra, Fogg s'havia "menjat" tot un dia [(360º/1 volta) *(1 hora/15º) = 24 hores/ 1 volta], és a dir, havia guanyat tot un dia. En altres paraules, el senyor Fogg havia vist com el Sol havia sortit de l'horitzó 80 vegades però en canvi els seus col·legues de Londres tan sols 79 cops.

FASE 10: de Saville Row número 7 al Reform Club per guanyar l'aposta.

275 euros

275 euros és una suma suficient per fer moltes coses.


Per aquesta quantitat de diners es pot viatjar a la capital espanyola i anar al Bernabeu a veure un Madrid Bayern...



Les botifarres de Van Bommel, en canvi, no tenen preu XD



Amb 275 euros avui he descobert que hom paga un retrovisor d'un Smart For Four.

Toca't els collons! Quina ràbia!

Avui he aparcat al carrer i quan he tornat m'havien destrossat el retrovisor. La cosa no pintava gaire bé perquè els Mercedes, com la majoria de cotxes alemanys, tenen uns retrovisors molt macos (del mateix color i acabat que la carrosseria, amb l'intermitent i altres pijades electròniques com per exemple termòmetres per mesurar la temperatura ambient), però també molt rígids i poc resistents als cops.

Els Fiat, per exemple, tenen uns retrovisors força lletjos però això sí, la unió entre la carrosseria i el retrovisor és una ròtula esfèrica i un petit braç de plàstic que pot recargolar-se i torçar-se tant com vulguis abans de trencar-se. De fet, amb el Fiat a vegades he calculat malament i li he fotut òstia al retrovisor... i res. Només "s'ha girat" però el pots tornar a la posició inicial com si res.

Senyors de Mercedes: menys bellesa, menys pijadetes i més utilitat i durabilitat.

275 euros. La mare del Tano. Malparits!!! Que només és un Smart!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

SAN FRANCISCO

15 fotos per resumir la mítica ciutat californiana de San Francisco:

En primer lloc, evidentment, el Golden Gate, el pont més famós del món (que no el més maco, ni el més llarg, ni el més alt ni res de res). Tot i que era estiu, la sensació de fred fou constant durant la nostra estada a San Francisco. Però així és San Francisco i el seu clima: horrorós. A l'estiu, la temperatura oscil·la entre els 20ºC (als migdies, quan el sol fa acte de presència fins i tot pot arribar a fer calor) i els 10ºC al matí i al vespre. Però això no és el pitjor. El pitjor és la maleïda boira matinal -comú a la majoria de ciutats costeres del Pacífic: Los Angeles i Hong Kong, per exemple- i sobretot, els posteriors corrents d'aires gèlids al vespre. En realitat, vam tenir molta sort de poder gaudir del Golden Gate. A Twin Peaks (els turons que coronen San Francisco) no vam tenir tanta sort i la boira ens va fastiguejar.

El famós Fishermans Wharf de San Francisco, o el què és el mateix, l'embarcader dels antics pescadors de San Francisco. Actualment és més aviat un passeig marítim amb magnífiques vistes de la badia de San Francisco (San Francisco està ubicada en una península de manera que una part de la ciutat toca l'oceà Pacifíc i una altra toca una bonica badia). En aquesta zona també hi ha l'antiga fàbrica -avui botiga-museu- de xocolata de Ghirardelli. Foto feta a la tarda, quan el cel estava destapat.

Com totes les ciutats americanes, San Francisco té un centre comercial ple de gratacels, si bé actualment moltes ciutats asiàtiques li passen la mà per la cara. El gratacels més famós de la ciutat californiana és la Transamerica Pyramid, un bodrio que no ens van deixar visitar (a diferència de l'Empire State de Nova York o el Jin Mao de Shanghai). En canvi, el què si té diferent San Francisco de la resta de ciutats americanes són les mansions victorianes a escassos quilòmetres del centre.

Inexplicablement, no tinc fotos de la Union Square, el centre comercial (allí hi ha la seu central de la Levis Strauss, per exemple) i cultural (seu del Theater Bay Area) de San Francisco. Allí també teníem el nostre hotel, el Hilton, que haig de dir que és molt fluix.

Un dels carrers més bonics de San Francisco: Lombard Crooket Street. El fort pendent, les corbes que han de seguir els cotxes, les flors i les mansions victorianes li donen un encant especial.

Aquesta magnífica foto la vam fer just damunt de Lombard Crooket Street (a la dreta del Guifré i perpendicular al carrer de la foto, començaria Lombard Street). Coronant la badia de San Francisco hi ha la presó més famosa del món: Alcatraz. Per desgràcia, si hom vol visitar Alcatraz ha de reservar passatge amb un mes d'antelació com a mínim. Nosaltres ens vam quedar amb les ganes.

Més fotos dels carrers de San Francisco. Entre el clima i les pujades jo no sé com algú pot viure a San Francisco :-P

San Francisco sempre ha destacat per ser una ciutat molt esquerranosa (pels americans) i permisiva amb les minories ètniques i els homosexuals. Evidentment no em vaig fer cap foto amb els centenars de locals i zones gays que hi ha a la ciutat però sí que, en canvi, em feu molta il·lusió visitar el China Town de San Francisco, conegut també com el Hong Kong dels Estats Units. A la primera foto l'entrada a China Town i a la segona el carrer principal d'aquest peculiar barri (tot i que a mi no m'ho va semblar, pel que es veu el de Nova York és més gran).



Dues fotos més del Golden Gate. Estic extraordinàriament orgullós de la primera foto car considero que és bellíssima. Fou feta des del primer mirador del pont. Des d'aquest mirador salten molts americans cansats de viure. La segona foto en canvi, és una curiositat i és que la "biga" no és res més que un exemplar de cable que subjecta el pont. Brutal!

Foto de l'ajuntament de San Francisco. Fa cinquanta anys, aquest palau fou la primera Seu de les Nacions Unides, actualment a Nova York. En aquesta zona hi ha un seguit de monuments i estàtues dedicades a gent teòricament "humanista" així com als fundadors de la ciutat, els catalans encapçalats per Gaspar de Portolà, Governador de Califòrnia (l'Alta-actualment U.S.A.- i la Baixa -actualment Mèxic- i també fundador de San Diego i Monterey.

I ja per acabar, fotos a bord del mític tramvia, o cable car com els americans els anomenen. Tot i el preu desorbitat (5 dòlars per persona) i la incomoditat del passatge, el viatge val molt la pena. És una experiència que s'ha de viure, pujar i baixar pels carrers de la Union, del centre financer al Fishermans Wharf amb un prodigiós sistema mecànic que data del 1.873 (els tramvies no tenen un motor pròpiament dit. Hi ha un motor extern als tramvies que mou contínuament un cable sota la via i els tramvies poden acoplar-se per moure's o desacoplar-se per frenar en sec).