Dijous 23 de setembre. A les 20:40 surto del curru. Quin infern de dia! Arribo a casa a les 21:00. Temps just per treure'm la corbata, canviar-me i fotre el camp. Destinació: Plaça Catalunya. Allà havia quedat amb un company de la feina, el Jordi, per anar a veure els concerts de Plaça Catalunya. La cosa prometia.
Només arribar a Plaça Catalunya, primera sorpresa de la nit: em trobo el Gispi. Tots dos teníem pressa de manera que ens vam saludar i poca cosa més.
A les 22:00 em trobava amb el Jordi i un amic seu (que també es diu Jordi) als cinemes Lauren de carrer Pelai. Tots dos juguen a basket i medeixen més de 190 cm. Quina pinta que deuria fer jo al seu costat! El Jordi que no és company meu de la feina havia quedat amb el seu rollete i dues amigues seves a les 22:15 a Passeig de Gràcia - Gran Via. Teníem el temps just per anar a sopar abans de conéixer les nenes. Vam anar a un antro del carrer Pelai que no sé com se diu. Una espècie de "Pans and Company" on, casualitats de la vida, em vaig trobar amb la meva ex, una amiga seva i el Xavi.
Aquest mes de setembre no hi hagut dia que no hagi pensat en ella. La vaig reconéixer per la samarreta. Anava vestida igual que un dels dies que vaig estar amb ella a Lisboa. Samarreta verda molt xula i texans Sanblancat molt xulos. Portava el cabell recollit. Masa recollit pel meu gust. També em va semblar que estava una mica més grassoneta que quan ho vam deixar. No sé com se suposa que hauria d'haver reaccionat però la veritat és que no sabia què dir, ni que fer, ni res de res. Crec que a ella li passava el mateix. Ens vam mirar, ens vam saludar i ens vam allunyar respectivament. Jo vaig anar a parlar amb el Xavi i ella se'n va anar amb l'amiga. Em va fer molta il·lusió parlar amb el Xavi. És un gran paio i m'ho va tornar a constatar. Em va agradar poder parlar amb ell i comprovar que encara es pot comptar amb ell. No cal ni dir que no es pot dir el mateix de l'amiga de la meva ex.
Després de parlar una estona amb el Xavi vaig reaccionar. Dsprés de tants dies sense veure-la, i amb les ganes que tenia de veure-la i parlar amb ella, no podia acceptar aquella situació. Així que vaig anar a veure-la, vaig allunyar-la de l'amiga enemiga, i vaig parlar amb ella. Poca estona perquè l'amiga enemiga va venir ràpid a emprenyar. Què vaig dir-li a la meva ex? Mmmm, que com estava, què feia (era obvi que anava a veure el Coti, i jo li vaig dir que també i va flipar, però un canvia amb el temps...) i parides vàries. Li vaig dir que havia estat a punt d'enviar-li un sms de conya dient-li "ens trobem al concert" (i ja ho veieu, al final la conya es va fer real). També li vaig dir que em sabia greu com havíem acabat. I ella què? Doncs no ho sé nanos. Sempre ha estat força freda i callada, difícilment saps el què pensa. Va set tot tan ràpid i tant estrany... crec que per primera vegada en molt temps els dos ens vam veure tal com som, ni dolents ni bons, simplement un tio i una tia com els altres. Només quan ens acomiadàvem els vells costums em van estar a punt de trair. Enlloc de fer-li dos petons a la galta una mica més i li foto un morreo. Juas.
Total que em vaig acomiar d'aquella gent i vaig tornar amb els dos gegants, els dos Jordis. Vam sopar ràpid però tot i així vam arribar a Passeig de Gràcia-Gran Via a les 22:40. La sorpresa va ser veure que elles no hi eren i que el Jordi al mirar el seu mòbil va veure on missatge on li deien que havien anat a sopar a un restaurant i que ja ens veuríem a les 22:50. No cal ni dir que jo i el Jordi vam començar a fer comentaris de l'estil "només començar i ja te la clava eh?" "ets un calzonazos".
A les 23h encara no havien vingut i el Jordi va tornar a mirar el mòbil i va veure un altre missatge que deia "ja ens veurem al concert". Guau! Havíem començat bé amb les nenes. Sentíem que el Coti ja havia començat. Així que cap a la Plaça Catalunya vam anar ràpidament.
Què divertit que és veure dos gegants entre un públic que de mitja no supera els 175 cm. Es veien dos caps sortint entre la multitud. Com es putejaven els que els tocava estar darrera seu!Va resultar relativament fàcil col·locar-se en una bona posició. El públic era força variat, una estranya mescla de quillos i cumbas, amb alguns pares i criatures, així com alguns joves tipus el Roger i la meva ex (per més informació llegiu-vos l'article "Com moure's per la nit barcelonina"). No cal ni dir que jo cantava com una almeja allí. Però tot i això m'ho vaig passar de conya.
El Coti és un paio que se'l veu bon jan. Transmet bon rollo. El doble del jugador del Barça Tiago Motta. No sabria definir-lo però en tot cas el tolero i l'accepto. No puc dir el mateix del Melendi. Un rastres brut que no es deu haver dutxat en tota la seva vida. El Coti reafirma les meves tesis: 1) es pot anar modern sense semblar un drogadicte brut i pudent 2) els espanyols són bruts, decadents i patètics, mentre que els argentins són més com jo, és a dir, decents.
A mig concert del Coti van venir les ties. No els hi va costar trobar-nos, 2 tarros sobresortien enmig del públic. Eren tres noies de la meva edat que n'aparentaven 19. Una havia estudiat a ESADE, i naturalment coneix el Serra i el Gispi. Era la més presentable però era la que estava ocupada. Les altres dues eren molt simpàtiques... XD
El concert del Coti va ser increíblement curt: 30 minuts escassos. La veritat és que la penya no es coneix cap cançó del Coti, excepte, esclar, Nada de esto fue un error. Naturalment va sonar al final i tots la vam cantar. El Jordi es queixava "sí que hay un error. No está Paulina Rubio".
Només arribar a Plaça Catalunya, primera sorpresa de la nit: em trobo el Gispi. Tots dos teníem pressa de manera que ens vam saludar i poca cosa més.
A les 22:00 em trobava amb el Jordi i un amic seu (que també es diu Jordi) als cinemes Lauren de carrer Pelai. Tots dos juguen a basket i medeixen més de 190 cm. Quina pinta que deuria fer jo al seu costat! El Jordi que no és company meu de la feina havia quedat amb el seu rollete i dues amigues seves a les 22:15 a Passeig de Gràcia - Gran Via. Teníem el temps just per anar a sopar abans de conéixer les nenes. Vam anar a un antro del carrer Pelai que no sé com se diu. Una espècie de "Pans and Company" on, casualitats de la vida, em vaig trobar amb la meva ex, una amiga seva i el Xavi.
Aquest mes de setembre no hi hagut dia que no hagi pensat en ella. La vaig reconéixer per la samarreta. Anava vestida igual que un dels dies que vaig estar amb ella a Lisboa. Samarreta verda molt xula i texans Sanblancat molt xulos. Portava el cabell recollit. Masa recollit pel meu gust. També em va semblar que estava una mica més grassoneta que quan ho vam deixar. No sé com se suposa que hauria d'haver reaccionat però la veritat és que no sabia què dir, ni que fer, ni res de res. Crec que a ella li passava el mateix. Ens vam mirar, ens vam saludar i ens vam allunyar respectivament. Jo vaig anar a parlar amb el Xavi i ella se'n va anar amb l'amiga. Em va fer molta il·lusió parlar amb el Xavi. És un gran paio i m'ho va tornar a constatar. Em va agradar poder parlar amb ell i comprovar que encara es pot comptar amb ell. No cal ni dir que no es pot dir el mateix de l'amiga de la meva ex.
Després de parlar una estona amb el Xavi vaig reaccionar. Dsprés de tants dies sense veure-la, i amb les ganes que tenia de veure-la i parlar amb ella, no podia acceptar aquella situació. Així que vaig anar a veure-la, vaig allunyar-la de l'amiga enemiga, i vaig parlar amb ella. Poca estona perquè l'amiga enemiga va venir ràpid a emprenyar. Què vaig dir-li a la meva ex? Mmmm, que com estava, què feia (era obvi que anava a veure el Coti, i jo li vaig dir que també i va flipar, però un canvia amb el temps...) i parides vàries. Li vaig dir que havia estat a punt d'enviar-li un sms de conya dient-li "ens trobem al concert" (i ja ho veieu, al final la conya es va fer real). També li vaig dir que em sabia greu com havíem acabat. I ella què? Doncs no ho sé nanos. Sempre ha estat força freda i callada, difícilment saps el què pensa. Va set tot tan ràpid i tant estrany... crec que per primera vegada en molt temps els dos ens vam veure tal com som, ni dolents ni bons, simplement un tio i una tia com els altres. Només quan ens acomiadàvem els vells costums em van estar a punt de trair. Enlloc de fer-li dos petons a la galta una mica més i li foto un morreo. Juas.
Total que em vaig acomiar d'aquella gent i vaig tornar amb els dos gegants, els dos Jordis. Vam sopar ràpid però tot i així vam arribar a Passeig de Gràcia-Gran Via a les 22:40. La sorpresa va ser veure que elles no hi eren i que el Jordi al mirar el seu mòbil va veure on missatge on li deien que havien anat a sopar a un restaurant i que ja ens veuríem a les 22:50. No cal ni dir que jo i el Jordi vam començar a fer comentaris de l'estil "només començar i ja te la clava eh?" "ets un calzonazos".
A les 23h encara no havien vingut i el Jordi va tornar a mirar el mòbil i va veure un altre missatge que deia "ja ens veurem al concert". Guau! Havíem començat bé amb les nenes. Sentíem que el Coti ja havia començat. Així que cap a la Plaça Catalunya vam anar ràpidament.
Què divertit que és veure dos gegants entre un públic que de mitja no supera els 175 cm. Es veien dos caps sortint entre la multitud. Com es putejaven els que els tocava estar darrera seu!Va resultar relativament fàcil col·locar-se en una bona posició. El públic era força variat, una estranya mescla de quillos i cumbas, amb alguns pares i criatures, així com alguns joves tipus el Roger i la meva ex (per més informació llegiu-vos l'article "Com moure's per la nit barcelonina"). No cal ni dir que jo cantava com una almeja allí. Però tot i això m'ho vaig passar de conya.
El Coti és un paio que se'l veu bon jan. Transmet bon rollo. El doble del jugador del Barça Tiago Motta. No sabria definir-lo però en tot cas el tolero i l'accepto. No puc dir el mateix del Melendi. Un rastres brut que no es deu haver dutxat en tota la seva vida. El Coti reafirma les meves tesis: 1) es pot anar modern sense semblar un drogadicte brut i pudent 2) els espanyols són bruts, decadents i patètics, mentre que els argentins són més com jo, és a dir, decents.
A mig concert del Coti van venir les ties. No els hi va costar trobar-nos, 2 tarros sobresortien enmig del públic. Eren tres noies de la meva edat que n'aparentaven 19. Una havia estudiat a ESADE, i naturalment coneix el Serra i el Gispi. Era la més presentable però era la que estava ocupada. Les altres dues eren molt simpàtiques... XD
El concert del Coti va ser increíblement curt: 30 minuts escassos. La veritat és que la penya no es coneix cap cançó del Coti, excepte, esclar, Nada de esto fue un error. Naturalment va sonar al final i tots la vam cantar. El Jordi es queixava "sí que hay un error. No está Paulina Rubio".
Com que el següent concert, el de Melendi, no començava fins a dos quarts d'una, vaig proposar anar a pendre algo en un bar. Tothom va estar-hi d'acord. Vam anar a un baretu a la Via Laietana. Allà ens vam fotre unes bones birres. N'hi havia de moltes marques, i com qui no vol la cosa, allò em va recordar el pare de la meva ex, que beu birres d'alta graduació, com la Judas. Vam estar xerrant una bona estona amb aquelles mosses. El Jordi company de feina i jo també parlàvem bastant del nostre curru, bàsicament rajavem de la penya. Vam riure molt. Ara mateix no recordo molt bé la totalitat de la conversa però sí que recordo que en un moment donat una de les noies, que és biòloga, ens va explicar com, en principi, la suor masculina pot excitar les noies. El motiu no el vaig acabar d'entendre però diria que deia quelcom així: suem col·lesterol que resulta que està emparentat amb la testosterona... comor?!?! Les altres noies no opinaven precisament el mateix. Llavors la biòloga explicava que hi ha dos tipus de suor: la suor del guarro brut i la suor petegrijander. En altres paraules: Melendi quan sua no és precisament atractiu, però la suor dels homes que normalment van nets, en determinatdes ocasions sí que pot ser-ho.
A dos quarts d'una va començar Melendi. Aquí sí que la gent coneixia les seves cançons. Fins i tot a mi em sonen algunes. Amb les noies comentàvem que la paraula "caballo" "el caballo" sortia en moltes cançons. Aquest home en comptes de pensar en dones pensa en "el caballo". Melendi es va currar més el concert que Coti (no era molt difícil superar-lo) però nanos, a mi aquest asturià no m'agrada. El trobo un cínic hipòcrita. Va de progressista, d'antiglobalització i merdes d'aquestes però ell bé que viu de puta mare gràcies a aquest sistema. L'odio tant com el Bono (el cantant d'U2... i el ministre també l'odio què collons! XD). Melendi també va comentar que es trobava malament i que el perdonéssim. Fua. Com molt bé deia el Jordi, "las drogas te acaban pasando factura". Jejeje. En un moment del concert vam votar amb els braços alçats i jo en un dels vots, quan "baixava", vaig "clavar" el meu colze al cap d'un boliviano que tenia al davant. En dues paraules: im-presionante.
A les 2 + o - va acabar Melendi. Una de les noies, molt simpàtica eh?, va fotre el camp perquè treballava l'endemà (quina pua), i es va unir a la festa un amic del Jordi, un tal Edu Feliu, pel que sembla un tirador de canyes professional. El nou grup va decidir anar al Marsella, el mític bar del Raval. Diu la llegenda que és el bar més antic de barna. Qui sap, en tot cas el què sí que us puc dir és que: 1) fot una calda impressionant. Jo no parava de suar. Em notava el tronc xop. Però les ties res, no s'excitaven XD 2) carreguen com ningú els cubates. Un cubata allà val per 2 o 3 cubates estandard 3) l'absenta. Ai, l'absenta! Beguda màgica, quan passa per la gola quina escalfor... anís del bo. En aquestes èpoques de l'any jo crec que és excessiu però a l'hivern va de conya per escalfar-te. Dos cubates els tios (1 les ties) i un got d'absenta per compartir i ja estàvem tots on fire (i molt suats també).
Pels carrers veiem que l'amic Joan Clos i la seva petarda, la Imma Mayol, no han aconseguit que la seva gent sortís de casa havent pixat. Pel que es veu alguns es van oblidar i esclar, un cop t'estàs pixant no t'ho faràs a sobre oi? El raval i el gòtic fan tanta pena... Però bé, la qüestió és que vam sobreviure i vam acabar en una disco de la Plaça Reial. Crec que és el Sidecar, però a aquelles altures de la nit no em demaneu recordar detalls insignificants com el local on vaig entrar. És un local bastant lamentable. Molt petit i amb música dels 70 i els 80. Només coneixia la cançó d'Europe, la mítica "The final countdown". O qui sap, potser és la única que recordo... perquè la veritat és que un cop a dins tots vam anar per feina. I amb final feliç XD
9 comentaris:
Haurieu d'haver anat al Jamboree i no al Sidecar XD
Jo vaig anar al farum. No va estar mal. No era tant brut com el raval. El raval es brut tot l' any.
Final feliç? XDDDD
No era el Sidecar. Dissabte vaig anar al Sidecar. Dijous vaig anar al garito del costat que diria q es "El carma" o algo similar.
Bueno flecha, artículo largo pero dejas muy en el aire eso del "final feliz" a ver si explicas más!
Final feliz que significa??? Flipao!!!
Eres un gilipollas merdoso y estúpido con tus rollos de subnormal
Ets una mica contradictori...no creus?. Primer dius:
'El Coti reafirma les meves tesis: 1) es pot anar modern sense semblar un drogadicte brut i pudent 2) els espanyols són bruts, decadents i patètics, mentre que els argentins són més com jo, és a dir, decents.'
I després:
'En un moment del concert vam votar amb els braços alçats i jo en un dels vots, quan "baixava", vaig "clavar" el meu colze al cap d'un boliviano que tenia al davant. En dues paraules: im-presionante'
Una mica racista si que ets no?? (per cert, "botar" es amb b)
a tu que t'agrada tant catalogar a la gent i menysprear-la (és la conclusió que trec després de llegir un parell d'articles d'aquest, el teu blog, al qual he arribat de casualitat mentre navegava)com et catalogaries a tu mateix?
La veritat és que no deixes indiferent...la sensació que tinc és que et sembles bastant a 'Patrick Bateman', protagonista de 'American Psico'.
....anyway...és una llàstima, però al mòn n'hi ha d'haver de tot...
Jo no veig cap contradicció per enlloc. Em sembla que la teva ignorància t’ha fet una mala passada. Argentina i Bolívia només tenen una cosa en comú: són dos països sud-americans on l’idioma oficial és el castellà. I aquí s’acaben les similituds. No és cap contradicció sentir-se identificat amb els argentins i menysprear la resta de sud-americans.
Perquè ho sàpigues, són els propis argentins els que utilitzen el terme “boliviano” quan es refereixen als sud-americans que no són de raça blanca. Els argentins menyspreen la resta de sud-americans i en canvi se senten identificats amb els europeus, mentre que la resta de sud-americans odien l’arrogància argentina.
La resta de comentaris (que si racista...), com comprendràs, són simplement la teva opinió.
Si, com em temo, ets qui ets, sento dir-te que la teva estimada Liliana és tan racista com un servidor. Seva és la frase “A Argentina la Jennifer Lopez només seria una minyona”.
Em demanes que em catalogui i et faré aquest favor. Un servidor és una persona culta i amb classe que menysprea la vulgaritat i la mediocritat a la qual ens vol sotmetre la dictadura ecosocialista. Sóc el Peleu (llegeix mitologia grega) del segle XXI, l’enemic dels alineats i dels “políticament correctes”. Ni dretes ni esquerres. Llibertat. Sóc plenament conscient dels meus defectes (bàsicament dos: la peresa i la supèrbia) i per això no m’encego com altres (l’enveja i la ignorància t’estan devorant l’esperit, però com diries tu “és una llàstima, però al mòn n’hi ha d'haver de tot...” –per cert, no és “n’hi” sinó “hi”).
No acabaré aquest comentari sense abans agrair-te que m’hagis corregit la “v” de botar, tot i que, com has pogut veure, tu tampoc estàs lliure de pecat.
Publica un comentari a l'entrada