PASSEJANT PER LAS VEGAS

Enllaç interessant: Passejant per Las Vegas Strip

Home, la veritat és que el cap de setmana anterior no vam passejar precisament per Las Vegas, però déu n'hi do.

Veníem d'un cap de setmana dominat pels orcs i els trolls, els uruk hai i els olog hai. Superar-lo havia de ser fàcil. Però què collons, no només el vam superar sinó que a més fou d'allò més divertit i entretingut.

El divendres vam sopar al casc antic, a tocar del carrer de l'Hospital, davant l'Esgésia del Carme, en un garito d'allò més cool. Un local típic de la Barcelona de disseny, ja sabeu, un restaurant ubicat en una casa vella, molt vella, però amb una decoració interior medernísima.

El menjar fou deliciós. Vam compartir uns entrants (memorables els nachos mexiterranis -ja sabeu que un local de la Barcelona fashion sempre està present la gastronomia mediterrània) i uns segons plats (dues cassoles, una de carn argentina i una altra de verdures si no recordo malament) d'allò més bons i originals. Les postres -sense compartir- també foren delicioses. En Danelor i jo vam rematar la feina amb un còktel marca de la casa (un Daikiri).

I del restaurant al mític Marsella. Vam arribar-hi d'hora i això ens va permetre poder seure i beure com uns autèntics senyors. El ron i la joia entre els presents era evident. Encara faltava un últim cubata abans d'anar al Temple quan en Big Vic va escapolir-se com si fos en Fenek o l'Alvarotos.

Sols i sense cap més companyia que la dels nostres dos cossos calents, en Danelor i un servidor es preparaven per anar al Platform quan de sobte, i encara no sé com, ens vam posar a xerrar amb una parella d'anglesos. Ell era el típic obrer gal·lès. Ella la típica petarda anglesa. Molt bona gent. Molt simpàtica. Ens van ensanyar el manual que donen a Anglaterra. He, he. És d'agrair que sàpigien què és el català i que el respectin (perquè no respecten Irlanda?) tot i que la majoria de coses que deia la guia eren més aviat ridícules. Allí deia que a Barcelona no es pot pixar al carrer i d'altres perles sobre el civisme. Pfffff encara ara ric.

Quins grans diàlegs que vam tenir amb en Michael Collins (sí, es deia així, com el fundador de l'IRA, o com un dels tripulants de l'Apol·lo XIII). Després d'una Entesa de Progués com aquella, només a Platform podíem acabar. I així fou. Una nit memorable. Els detalls són privats. Una altra vegada ja ho sabeu, WHO DARES WINS.

El dissabte no fou menys espectacular. A la tarda-vespre vam gaudir de Borat, una pel·lícula fricandó fricandó. Té moments divertits però en general jo la vaig trobar barroera i massa simple comparat al meu estimat humor britànic. Del Cinesa a un xinès entre Aribau i Santaló. Quin cap de setmana tan profitós gastronòmicament parlant!

Les copes van caure a La Tasca i el Punto, un local interessant per la múltiple presència de fèmines de bon veure. Com ja havia passat la nit anterior, al final només quedaven els dos guerrers més coneguts de Barcelona: Sir Danelor de la Palma i Sir Maverick Dobule A, de professió freeriders.

Passaven pocs minuts de les dues quan els dos caçadors nocturns van decidir fer una visita al Sala B. Primera sorpresa de la nit: no hi era en Samaranch! Segona sorpresa: en Suarez i en Valdrick van apareixer per garantir una cacera exitosa. Ah, el Sala B. Quin local tan petit i sovint emprenyador. I tanmateix, un dels indrets amb més densitat de població femenina de tot Barcelona. Com en el cas anterior, els detalls es mantindran amb el més estricte dels secrets. Pacte de cavallers, senyors.

I res, resulta que la setmana ha començat tan forta com el finde. Es veu que en Cornetes, també conegut com Henpecked Husband, ha muntat un sopar que ha esbalotat el galliner. Acabem el post amb unes grans paraules:

"me encanta ver como se alborota el gallinero cuando se vislumbran perspectivas de conocer nuevas féminas. Féminas que nadie conoce, nadie ha visto, y como muy bien apuntan algunos pueden petrificarse con la salida del sol. Sin embargo, se respira en los correos un elevado grado de ilusión, ansias o simplemente ganas, hecho que define perfectamente a los que ya son conocidos como freeriders. Su máxima, el compromiso de no comprometerse. Su legado, cientos o miles de féminas "satisfechas" (sutileza ante todo). Son killers de la noche temidos y admirados a la vez".